Cracòvia (2): La decepció d’Auschwitz

Per mi. Hi vaig anar amb altres persones i jo vaig ser l’únic que ho va percebre d’aquesta manera. Per mi, allò s’ha convertit en una mena de fira d’atraccions, amb perdó, com un parc temàtic de l’horror nazi.

(Foto: JFV)

“Vinguin, passin, en aquest barracó hi feien tal cosa, aquí això altre –quin horror–, mirin, mirin, en aquest altre barracó veuran com estaven apilonats els presos –com pot ser?, i quanta gent diu que hi havia, en cada barracó?–, eh que és emotiu, arriba al fons del cor, no?, et fa pensar, oi? –com és possible que tot això vagi passar no fa gaire temps?–, doncs aquí als pobres els feien despullar, i aquí els feien passar per aquest passadís, veuen?, veuen? –que estret, has vist?, i que brut–, i a dintre, fixin-se, en grups de dos-cents –oh, oh, no em digui, si no hi caben!– els dutxaven amb gas, no em diran que no era tràgic –ui, sí, pobra gent.”

“Veuen allà?, són un grup de jueus d’Israel, porten les banderes del seu país –sí!, és veritat, amb sis puntes–, blanca amb l’estrella de sis puntes –ho veus?, sis puntes, mira, i fan com fem nosaltres, el mateix, els més joves amb les senyeres nuades al coll, els més grans amb la bandera més petita a la mà–, molts amb una mena de solideu com el del papa, eh?, aquell que porta al cap, el dels jueus es diu quipà –què ha dit?, què ha dit?–, ho veuen?, ho veuen?, ara s’aturen a fer les seves pregàries, d’aquí una estona se sentiran els seus càntics de dolor i de commemoració –pobrets, no?–, perquè aquí van morir molts dels seus coreligionaris, tot i que també van matar altra gent –ah sí?, jo no ho sabia, em pensava que tots eren jueus, tu ho sabies?, no, jo tampoc–, gent com ara polonesos –no sé qui em va dir una vegada que també homosexuals, saps?, ah sí?, no, no, jo no ho sabia, pobrets–, o gitanos, o homosexuals –ho veus?, el que et deia–, perquè això va ser un desastre per a la humanitat, saben? –sí, sí, horrorós, pobra gent.”

Etcètera.

(Foto: JFV)

Una gran decepció. Pensava passar-hi dies –era sens dubte el motiu principal del viatge a Cracòvia– i hi vaig estar un parell d’hores. Necessitava silenci i no n’hi havia. Hi havia grups amb guies que parlaven en veu alta i turistes amb calça curta i torsos mig nus envermellits i xancletes i pinganillos i olors de crema de protecció solar.

(Salvant les distàncies, tampoc m’agrada el xivarri dins les esglésies. Encara menys si el que es farà tot seguit o el que s’acaba de fer és un funeral.)

No hi vaig tornar.

(Les fotos no recullen el que vaig veure, però són les úniques que tinc d’aquell dia.)

* * *

En aquest article dedicat a Auschwitz he d’incloure com a contrapunt, i sense donar-ne gaires detalls, la brevíssima conversa i la companyia silenciosa, sobretot, que vaig tenir, ben bé de casualitat, amb el fill d’una víctima polonesa del nazisme. Aquesta dona, per “sospitosa connivència amb la resistència”, va ser empresonada durant dos anys en un dels centres de detenció de dones de Cracòvia –el seu fill em va dir el nom i tot, perquè justament hi passàvem per davant i per això me’n va fer un breu comentari, però no en vaig prendre nota– i va acabar els últims mesos de la guerra en un dels camps de concentració d’Auschwitz. No era, em va dir, dels que es dedicaven sistemàticament a l’extermini, com el d’Auschwitz-Birkenau, sinó un altre que hi havia allà a prop.

Ella després se’n va anar a l’estranger, on es va casar i va tenir fills, l’últim dels quals parlava amb mi.

Impressiona, tenir davant una persona, un home més o menys de la teva edat, que no existiria si la seva mare, llavors una noieta, no hagués estat de sort.

De molta sort.

Anys després ella i el seu marit, amb la família, van tornar al seu país. I un dia els pares, poc abans de morir-se, ho van explicar: “Mireu, allà la mare va estar dos anys tancada.”

Aquella conversa meva va ser breu, com deia, però em va impressionar. Ell tampoc en volia parlar i jo no tenia gens de ganes de forçar-lo ni una mica. Vam caminar plegats una estona més, en silenci.

És l’ambient que m’hauria agradat haver trobat a Auschwitz. Poques paraules i mirar, meditar, pensar en tota la gent que va morir allà i sobretot desitjar que allò no torni a passar mai més.

* * *

Això és sabut: els polonesos odien i/o recorden amb més por els soviètics que no pas els nazis. No poden sofrir l’alemany, l’idioma, ni porten vestits de ratlles, i potser és això el que fa que la ciutat, en general, la vegis més aviat grisa, de colors apagats o potser vius, però gairebé sempre llisos.

Ara bé, quan els parles del règim soviètic sí que els has tocat la cama del mal.*

Tant de bo la pròxima generació hagi superat el trauma.

* Aquesta constatació sociològica conviu amb el fet que, per exemple, a l’entrada d’una de les escoles tècniques de la Universitat Rolniczy es conservin unes escultures de quatre metres típicament soviètiques, amb les seves plaques d’inauguració pels cabdills titella de l’època. No m’imagino que alguna cosa semblant del règim nazi s’hagi conservat, ni allà ni enlloc, encara que Timur Vermes en trobi rastres a cada racó, a l’Alemanya actual. Tot és molt complicat.

* * *

Timur Vermes, a la seva comèdia Ha tornat (Columna, Barcelona 2013, trad. de Pilar Estelrich i Arce) fa dir a Adolf Hitler, ressuscitat seixanta anys després del suïcidi:

«Els polonesos han convertit el Fortí del Llop en una mena de parc temàtic, gairebé se’t trenca el cor davant la ingenuïtat mancada d’interès amb què fins i tot el trinxeraire menys informat circula per aquell recinte. Hi manca la seriositat més imprescindible [...]. Ara hi han fet un hotel, a la cantina hi ofereixen menjar típic de Masúria, i allà a la vora hi ha un camp de tir on es pot disparar amb escopetes d’aire comprimit, tot plegat un muntatge...»

Auschwitz no ha arribat al nivell tan lamentable del Wolfsschanze de Hitler, el seu cau polonés a Kętrzyn (Rastenburg, l’anomenaven aleshores), però em penso que és qüestió de temps.

Perles (132): Hitler i la Viquipèdia

«La Viquipèdia té límits terribles. És com un club, un club molt provincià. Qui guanya no és qui té raó, sinó qui té més drets com a administrador i qui hi és més actiu. No es contrasta la informació. A la meva entrada hi ha dos errors i no he pogut fer res per corregir-ho.»

Timur Vermes, autor de Ha tornat, que noveŀla un “retorn de Hitler” a l’actualitat. Entrevistat per Sílvia Marimon per al diari Ara, 6 octubre 2013. Hitler “plora d’emoció” quan descobreix l’existència de la Viquipèdia.

Goebbels no era tan important?

Joseph Goebbels va ser un personatge importantíssim, transcendental, dins el nazisme. Sembla que aquesta afirmació no hauria de discutir-la ningú, que tothom hi estaria d’acord.

Doncs no. Peter Longerich, a la seva biografia sobre el personatge –la més completa, sembla, publicada fins ara–, i segons una ressenya de Jacinto Antón al diari El País, diu que Goebbels era «molt menys important al si del règim del que es creia».

Dient això sembla, de primer, que el defensi –i no és aquesta, sens dubte, la seva intenció. Perquè algú podria pensar que si no era tan important vol dir que no va ser tan responsable dels crims nazis com tothom es pensava.

Longerich en sap infinitament més sobre els nazis que jo, i molt més encara sobre Goebbels: la seva biografia té més de 1.000 pàgines, aviat és dit. Al cap i a la fi, jo només he llegit uns quants llibres sobre el tema. Longerich no sols n’ha llegit molts més que jo, i documents inèdits, i testimonis, i els ha analitzat a fons, sinó que fa molts anys que s’hi dedica professionalment. Estic segur, doncs, que tot el que diu Longerich a la seva biografia és veritat, que totes les dades han estat contrastades. I això meu no és més que una idea indocumentada.

Però és que no puc estar d’acord amb aquesta afirmació –«Goebbels era molt menys important al si del règim del que es creia»–, com una síntesi de la seva vida. El propòsit de Longerich es posar en el seu lloc Goebbels, com un personatge mediocre, i cal lloar aquest objectiu, perquè és veritat que ho era i convé que se sàpiga. Però no n’hi ha prou. La seva mediocritat s’ha d’estudiar en funció de la figura de l’amo, Adolf Hitler, i potser acabarem descobrint que en realitat –per mi– són dos els personatges mediocres importants d’aquesta història tràgica –tràgica sobretot per a les seves víctimes–, dels quals un mana més que ningú i l’altre obeeix, com un gos faldiller, també més que ningú.

Des d’aquest punt de vista, Hitler necessitava Goebbels com el pa que menjava. No per a les grans estratègies. Per a això ja tenia els seus generals i ja tenia Himmler, Göring, Bormann, Hans Frank, Heydrich, Rosenberg...

El que vull dir és que sense Himmler, Göring, Bormann, etc. el nazisme hauria tirat endavant –com, per exemple, va tirar endavant sense Rudolf Hess o, abans, sense Ernst Rohm–, i en canvi sense Goebbels jo diria que no. N’estic segur, vaja. Sé que és intuïtiu i indemostrable. I pretensiós: hi torno, Longerich en sap molt més que jo. Però n’estic força convençut i dubto que quan llegeixi el llibre de Longerich –que el llegiré– canviï gaire d’opinió.

Hitler necessitava Goebbels com a personatge fidel, com a escuder de confiança al qual potser fa fora de la sala en molts moments –perquè els altres còmplices de la conxorxa criminal contra la humanitat se sentien incòmodes davant la seva presència i el seu ull examinador– però en el qual diposita alhora moltes esperances el factòtum del muntatge, unes esperances que no li poden proporcionar els altres galifardeus.

Hitler necessitava Goebbels més del que necessitava Eva Braun, però en un terreny similar: el de l’autoestima, el de veure’s superior, el de no sentir-se constantment traït, el de saber que hi hauria sempre algú que el comprendria digués el que digués i fes el que fes. Sabia que a Goebbels no li calia estar a prop d’ell per fer aquest paper i, encara més que això, per creure-se’l fins a les darreres conseqüències.

Hitler tenia l’experiència que els seus altres col·laboradors s’emprenyaven quan el dictador no comptava amb ells. Hitler sabia que Goebbels no s’enfadaria mai. Hitler necessitava les constants justificacions de Goebbels perquè Goebbels era sincer quan justificava el monstre. Els altres potser no, o no sempre.

La majoria de l’elit nazi feien veure –potser n’estaven convençuts i tot– que tenien pensament propi. No sé si això els fa més culpables, més importants o més responsables. Però sí que sé –o ho intueixo– que el que Hitler necessitava, més que cap altra cosa, era tenir un gos fidel al costat. Un gos que bordés amb lladrucs autènticament hitlerians. Aquest rol només Goebbels el va saber fer. I el va fer amb perfecció.

Hitler tenia defectes físics, però davant els de Goebbels eren no res. Hitler era insegur, però davant Goebbels i amb Goebbels superava els seus dubtes i emprenia cada dia una nova fugida endavant. Hitler sabia que decidint el que decidís, sempre tindria la resposta favorable i immediata de Goebbels, el gos faldiller, mentre que dels altres, encara que li diguessin que sí, no se’n podia refiar. Hitler sabia que fins i tot si mai aconseguia sorprendre Goebbels, Goebbels engegaria immediatament la màquina de rumiar els perquès d’aquella decisió inesperada i els arguments decisius i incontrovertibles que la justificarien sense cap mena de dubte.

Hitler sabia que Goebbels se suïcidaria quan ell se suïcidés amb Eva Braun. I que no sols se suïcidaria, sinó que se suïcidaria amb la dona i assassinaria abans els sis fills perquè no visquessin en un món en el qual no hi havia Hitler.

Ningú més dels pròxims a Hitler, tret de Goebbels, va fer això. Ningú com Goebbels –del redol immediat– tenia tanta devoció per Hitler. I els déus que no són Déu necessiten devots incondicionals.

És per això que penso que Goebbels va ser molt important per al règim de Hitler. Va ser transcendental. Després de Hitler, o al costat de Hitler, Joseph Goebbels és, per mi, el personatge principal del malson nacionalsocialista alemany.

El resum que fa el diari esmentat sobre la biografia de Longerich, doncs, o bé és un mal resum o bé, si és bo, no fa justícia al personatge.

Em puc equivocar, evidentment.

Tot això no impedeix, és clar, dictaminar que Joseph Goebbels fou un personatge mediocre i menyspreable. Com Adolf Hitler.

Hitler i l’alta societat

Ja fa setmanes que vaig acabar el llibre de Fabrice d’Almeida sobre la captació de les elits alemanyes pels nazis i els fonaments del nazisme: High Society in the Third Reich (t.o.: La vie mondaine sous le nazisme, 2006). El llibre explica els «motius que van dur tantes persones instruïdes a seguir el Führer i la manera com aquestes persones van acceptar fer part d’un règim criminal».

Parla especialment de la preparació de tot plegat, de les ambicions i projectes dels anys previs, a partir de 1924-25 i fins a l’esclat internacional final, els anys 1938-39, quan la bèstia s’havia fet tan grossa que ja era imparable, dins i fora d’Alemanya, fins i tot per als que havien contribuït a crear-la, que s’adonaven que havien estat només uns ximples útils. El que passa després ja no és tan important des d’aquest punt de vista: és simplement la conseqüència lògica de tot l’anterior.

La conclusió que jo n’he tret: Hitler hauria sigut un demagog emprenyador però segurament inofensiu si no hagués estat per la complicitat estreta de les elits del país –les excepcions, que n’hi ha, no són nombroses–, que es deixaren entabanar primer per despit amb Europa, amb la idea d’aixecar el país fos com fos després de la Gran Guerra; després, per ambició. Segona idea, extrapolable a altres escenaris: un dictador, per mantenir-se en el poder, necessita moltes complicitats.

Conceptes extrets durant la lectura, que donen una idea dels temes que tracta l’autor i de la manera com ha organitzat la informació disponible –la majoria, ja coneguda per altres fonts– per confegir aquesta perspectiva particular del fenomen nazi:

- Estructura piramidal: tothom queda implicat en qualsevol decisió, encara que no en sàpiga les raons ni com encaixa el seu paper en el conjunt; esperit de cos: en el propi àmbit sectorial i en l’àmbit general (a través del NSDAP).
- Sobrietat i exemplaritat social del Führer: no té parella sexual (oficialment), és vegetarià, afecta modèstia, és convidat a fer de padrí de baptisme de fills de nobles.
- Atenció exquisida als ambaixadors i cònsols dels països que es volen com a amics: «La recepció solemne del cos diplomàtic el 12 de setembre de 1934 constitueix una etapa clau [del III Reich], en part perquè confirma Hitler com a interlocutor totpoderós davant el cos diplomàtic i en part perquè exporta enllà de la frontera alemanya la imatge d’un Führer cerimoniós, legítim i confortant, fidel a les tradicions protocol·làries.»
- Les ajudes del banquer Kurt Schröder, dels propietaris de les empreses Thyssen (acer; fins al 1939), Krupp (acerers també), Porsche (automòbils), Daimler-Benz (automòbils), Heinkel (avions), IG (metal·lúrgia), AEG (electrodomèstics), Henkel (sabó Persil i altres), Allianz (assegurances), Reemstsma (tabac), Siemens (maquinària pesada)...
- Cerimònia, ritu, estètica, cortesia, etiqueta, manuals de bones maneres, higiene i neteja, urbanitat, codis i salutacions específiques, afany de superació i d’emulació, posicionaments públics, selecció a tots els nivells i exàmens d’ortodòxia, invitacions, cultura de l’afalac, favors i regals, cercles concèntrics d’influència, enveges, comparances, aspiracions, títols, ordes militars medievals, condecoracions, gratificacions i recompenses, fidelitats personals, cartes de recomanació, competència pels favors del líder (a tots els nivells), burocràcia i protocols, diplomàcia, «bon gust», festes, ostentació, faroneria (casament «imperial» de Göring*), recepcions, inauguracions, fires, aniversaris, exposicions, congressos (els del NSDAP com a paradigma).
- Luxe, xalets, grans mansions, habitacions de convidats, servei domèstic abundant (discreció, confidencialitat, fidelitat), rusticitat falsa (precedents del fenomen BoBo: burgesos bohemis), nostàlgia imperial.
- Les elits se sorprenen per la vehemència i simplicitat de les arengues nazis i per l’entusiasme que causen, i són incapaces de prendre-se-les seriosament (fins que ja va ser massa tard); n’hi ha que es pensen que tot plegat acabara en no res (qui amenaça no pega, com diu el refrany) i continuaren dient-ho fins l’any 43, o més enllà i tot. «Ni el saqueig d’Europa ni el genocidi de jueus i gitanos ni la guerra mateixa impedeixen les partides de caça, els balls i els grans tiberis.»
- Culte al cos: Jocs Olímpics, culturisme, esports d’elit (caça: el Consell Internacional de Caça nomena Göring president honorari), vela, esquí, pesca, boxa, concursos de velocitat (Mercedes vs. AutoUnion), masculinitat, virilitat, paternalisme, militarisme, verticalisme, delació de sospitosos, foment de l’orgull femení de ser abnegada, la dona com a trofeu que s’adapta a les necessitats de l’home (Eva Braun sap que el seu paper és un secret durant molts anys, fins i tot per als més propers, i l’accepta de gust).
- Control de la vida privada i la sexualitat, excepte de les elits (el règim ho sap tot de tothom, però a les elits les deixa fer), clubs exclusius, persecució de l’homosexualitat en el poble (posa en perill la continuïtat de la raça).
- Foment d’una moda pròpia (molts uniformes), sense menysprear l’estrangera si té «classe».
- Art: passió de nous rics per la pintura, l’escultura, el cine (Riefenstahl com a paradigma), l’arquitectura, el monumentalisme, les estrenes mundials (teatre i òpera); regalen art com si canviessin cromos.
- Música: família Wagner; dansa (vals); el jazz és perseguit («Negermusik»), igual com el swing, la rumba, la trompeta...
- Cultura gastronòmica (bons productes), guia Baedeker, enologia (vins, cerveses, sidres).
- Recerca de cavalls de pura raça (i intents amb vaques i bisons); precedents d’anorèxia en els joqueis (a la recerca del mínim pes); cultura d’hipòdrom, apostes.

Una citació de Bellow crec que va bé ací: «Tresors d’intel·ligència poden posar-se al servei de la ignorància si la necessitat d’il·lusió és profunda» (Saul Bellow, premi Nobel de Literatura 1976, citat per Emili Teixidor, Avui 30 maig 2009)

* La descripció del disseny, dels preparatius i del desenvolupament del «casament d’estat» de Hermann Göring, número 2 del règim (10 d’abril del 1935), fa pensar molt en un altre «casament d’estat» que hi va haver a Espanya, a El Escorial, el 5 de setembre del 2002.

«La cultura és la vacuna contra els totalitarismes»

Quantes vegades ho hem sentit a dir, oi? Però potser després de les investigacions de Timothy Ryback ens hem de demanar: segur? Copio un article d’Ángeles Caso, titulat «Els llibres de Hitler»:

L’historiador estatunidenc Timothy W. Ryback ha publicat ara un llibre apassionant per als qui sentim interès a indagar en la naturalesa del mal: Hitler’s Private Library, the books that shapped his life (“Biblioteca privada de Hitler, els llibres que van modelar la seva vida”). Per a sorpresa de molts que podien pensar-se que el jerarca nazi era amb prou feines una mica més que analfabet, resulta que va ser per contra un lector apassionat. Va aplegar fins a 16.000 volums a les biblioteques que tenia repartides per les diverses residències seves. Els qui el van conèixer el recordaven sempre, ja des de menut, llegint àvidament, fins i tot durant el temps que va romandre enfonsat dins el fang enmig de les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, a l’abast de les bales i els gasos verinosos. El seu amic de joventut August Kubizek deia d’ell que “els llibres eren el seu món”. Quan va arribar a Viena per mirar d’ingressar a l’Escola de Belles Arts, sense ni un cèntim a la butxaca, arrossegava tanmateix quatre caixes de llibres. Insomne i noctàmbul, era habitual que arribés a devorar un exemplar cada nit, i no permetia que ningú l’interrompés, ni tan sols la seva amant Eva Braun. I en la darrera foto que es conserva de la seva habitació al búnquer de Berlín, just abans del suïcidi, damunt la tauleta de nit reposa una obra misteriosa, el títol de la qual ningú no ha aconseguit descobrir.

Ryback aprofundeix en el contingut d’aquestes lectures, enormement variades, que incloïen des de Shakespeare –el qual, segons sembla, citava sovint– fins al popular escriptor de novel·les de l’Oest Karl May, els herois de les quals utilitzava com a exemples per esbroncar els seus generals. Li agradaven les enciclopèdies i els anuaris, en els quals obtenia en poc temps dades que poguessin donar-li un vernís d’aparent cultura. I una cosa que podríem qualificar com llibre d’autoajuda o manuals pràctics, com ara L’art d’esdevenir orador en poques hores, del qual devia treure bon profit. També volums d’estratègia militar i biografies de grans soldats. I tractats de filosofia, com Feuer und Blut (“Foc i sang”), del famós Ernst Jünger, dedicat per ell mateix. Per descomptat, una bona part dels seus interessos s’adreçava cap a les obres antisemites, de tradició antiga i intensa a Centreeuropa i a Rússia. I cap a la màgia i l’ocultisme, un món pel qual Hitler sentia autèntica devoció. Se sap, per exemple, que un dels volums que va llegir durant els darrers dies va ser un assaig sobre les profecies de Nostradamus.

Fa molta pena descobrir tot això. En el nostre afany de santificar la cultura, volem creure que llegir ens fa més bones persones. Que eixampla la nostra ment, amplia els nostres criteris, ens lliura de prejudicis, ens torna més empàtics, ens ensenya a mirar els altres éssers humans amb tolerància i respecte. És possible devorar Shakespeare i no sentir compassió pels qui estan tirànicament sotmesos al patiment i a la tragèdia? O admirar l’apatxe protagonista de les novel·les de Karl May, posar-lo com a exemple d’estrateg i malgrat això menysprear tots els no aris? Pot estar el mal tan arrelat en una ment que res no aconsegueixi exterminar-lo? Ni tan sols quan tens tota la saviesa del món al teu abast? Doncs, quin desastre.

(Ángeles Caso, Magazine 22 març 2009)

Em fa gràcia que Caso es refereixi a Shakespeare i May quan s’exclama «com és possible que llegint això...?» També són les úniques lectures, dins d’aquest repàs ràpid que fa ella del llibre de Ryback, que jo he compartit amb Adolf Hitler. I, és clar, les enciclopèdies i els anuaris, que eren el Google de l’època i ho han continuat essent fins fa quatre dies. De les altres (antisemites, autoajuda, esoterisme, estratègia militar, biografies de militars, Jünger), res de res. Ni les de com parlar en públic, i mira que he hagut de fer classes i xerrades a la meva vida (encara en faig alguna de tant en tant).

Mark Twain ja va voler precisar-ho fa més d’un segle: «Qui no llegeix bons llibres no és diferent de qui no llegeix.» O sigui, que no és veritat que «llegir ens fa més grans» i prou, com diu la Conselleria de Cultura. Encara sento la tieta que em deia: «Això que llegir ens faci encara més grans no m’agrada gens.» Té raó la tieta. I fins i tot deixant de banda el problema del «més grans», si de cas haurien de dir: «Llegir bé [o llegir bo] ens fa més grans.» Hitler també llegia «bons llibres»: Shakespeare, May. Però suposo que és allò que diu un amic italià, «non gettare le perle davanti ai porci»: si barreges una bona menja amb una porqueria, tot es corromp (o, més textualment, si un porc endrapa una delícia, la delícia esdevé porc). I doncs, caldria precisar encara més el que deia Twain: «Cal llegir bons llibres, i només bons llibres –no te’ls acabaràs, els bons–, però sobretot cal ser bona persona, i per ser-ho no n’hi ha prou només amb llegir llibres, per bons que siguin.» (Uf, massa llarg. Ja hi rumiaré, a veure si ho faig més sintètic sense deixar-me re, perquè si no no m’ho voldran a la conselleria de cap manera.)

Estrena d’estat

Tot i que ja fa setmanes que no em miro el futbol, avui és el primer dia oficial, després d’haver-me ficat dissabte públicament i voluntària dins l’armari dels que «no volen saber».

Em demano: serà molt dur?, tindré síndrome d'abstinència?, hi haurà temes alternatius de conversa amb els amics, majoritàriament futbolers?, sobreviurà la convivència a casa meva?

Però em sembla, tal com ho veig ara, que la nova situació té com a mínim quatre avantatges:

A. Si guanya el Barça me n’alegraré, com tothom, tot i que em sabrà una miqueta de greu per l’Athletic, pobres, que també tenen el seu mèrit.
B. Si perd el Barça, tot això que m’hauré estalviat, perquè el disgust serà fort.
C. En qualsevol cas, no me n’aniré a dormir, tens i desvetllat, a les dotze de la nit, sinó abans (és clar que és probable que no aconsegueixi adormir-me, per l’ambient general, o que em desperti a les dotze pels petards, si ja dormia, en cas que es produeixi A).
D. En comptes de mirar-me el partit, faré després de sopar un bon pas endavant en la lectura del llibre de Fabrice d’Almeida sobre els fonaments del nazisme, High Society in the Third Reich (t.o.: La vie mondaine sous le nazisme, 2006). Un llibre definitiu per a qui fins ara s’havia demanat sempre com podia ser possible que un desgraciat com Hitler arribés fins a on va arribar.

Estigueu contents, avui no us pegarem

Deia el diari d’ahir: «Les cues eternes de rostres resignats per treure’s el DNI a la comissaria del carrer Balmes tenen els dies comptats. Els barcelonins no n’hauran de perdre dos per obtenir el carnet d’identitat. Ni esperar un mes per tenir-lo a la cartera. Ni tacar-se els dits amb tinta. Totes aquestes incomoditats són ja història. Ara tots els tràmits podran fer-se en un quart d’hora en una única visita a les noves dependències repartides per la capital catalana.»

Etcètera. Per què continuar? És el to general, presentar d’aquesta manera no tan sols acrítica sinó fins i tot laudatòria una estructura d’abús, una creació de la dictadura per controlar la gent, és això el que em fica malalt. No ho puc sofrir. Ni una paraula sobre la conveniència o la inconveniència de continuar obligant la gent a identificar-se amb un carnet amb empremtes dactilars com si fóssim tots delinqüents. Així ja tenen la feina feta per quan siguem delinqüents de debò o per quan decideixin que ho som (separatistes, rojos, asocials, etc.). Ni una paraula sobre l’origen d’aquest instrument de control de la ciutadania (1941, juntament amb Alemanya, on manava un tal Adolf Hitler). A tothom li sembla bé que l’estat faci el paper de gran germà, ningú no discuteix res. Va acabar la dictadura (?) i els nous governants van deixar dempeus tot allò que no va provocar protestes massives explícites. Ja els anava bé conservar com més instruments de control millor. És així com va anar la cosa, sí. I la premsa presenta avui com un gran avenç que ara això ja no serà tan costós com ho era abans, que ara es podrà fer en un quart. Llegeixes notícies d’aquesta mena i sembla un relat d’aquells de Kadaré o de Kafka sobre els buròcrates als quals havies d’estar agraït si feien la seva feina, sembla una crònica dels camps de concentració on els presos estaven contents si un dia el kapo de torn només els havia clavat una fuetada, en comptes de les quinze habituals. Alegria, alegria, que avui no us pegarem tant.

Jo no estic content. Em rebel·lo contra aquest mesellisme. No l’accepto! I el problema és que ho dic i, al meu voltant, gairebé ningú no m’entén. N’hi ha que em donen la raó, però crec que ho fan per fer-me feliç. En el fons pensen: pobre vigilant, la soledat del far li ha capgirat el magí, o potser ja ve d’abans, potser va ser per això que se’n va anar a viure al far, tot sol, pobret.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fets diferencials (8): El Real Madrid

La veritable història d'un equip de futbol mediocre

(Us prometo que tenia aquesta nota ja mig embastada abans de saber que era a punt de sortir un llibre sobre aquest cas. És un tema que em revolta i del qual he parlat un munt de vegades amb amics meus culers i també amb coneguts madridistes des de fa una pila d’anys.)

Tothom amb una mica més de trenta anys deu recordar encara els èxits esportius dels nois i noies dels països de l’Est europeu quan l’Est europeu era, per dir-ho finament, el paradís socialista (quantes vegades ho vam sentir, els estudiants dels anys setanta!). El cas paradigmàtic era la República Democràtica Alemanya, que en tenir al costat l’altra Alemanya se sentia constantment empesa a superar-la fos com fos. I com que no podia imitar-la econòmicament, ho feia en altres àmbits. Com ara el de l’esport.

Als Jocs Olímpics de Seül, el 1988, els darrers en què va participar la República Democràtica Alemanya abans de dissoldre's, la delegació d'aquest país va obtenir 102 medalles, i va acabar segona a la classificació final només per darrere de la Unió Soviètica. Una història d'èxits esportius sense parió.

Després s'ha sabut que un total de 10.000 adults i menors de l’Alemanya soviètica van ser dopats, molts sense saber-ho, i d’ells, se sap que uns mil atletes considerats d’elit han quedat afectats per malalties greus causades pels tractaments antinaturals. Sobretot entre els que van ser tractats amb hormones hi ha casos esgarrifosos que han sofert canvis dramàtics al cos i tota mena de càncers. Un sistema pervers i programat de dopatge i corrupció de l’esport a gran escala. Els èxits venien d’allà. Per sort –i per a desgràcia dels afectats, que la majoria van ser només víctimes innocents d'una espiral aberrant–, la història va posant cada cosa al seu lloc.

Tanmateix, la història no ha posat al seu lloc altres fetes de les mateixes dictadures soviètiques ni d’altres dictadures de més a prop nostre.

Abans de l’afer Di Stefano, el Real Madrid era un equip de futbol molt irregular, mediocre. Havia guanyat només dues lligues espanyoles de futbol –feia gairebé vint anys que no en guanyava cap. Di Stefano era un jugador excepcional contractat pel Futbol Club Barcelona... i traspassat sisplau per força al Real Madrid l’any 1953, en una decisió que com tothom sap va ser resolta als despatxos del poder franquista.

L’afer Di Stefano els va arreglar la vida. El Madrid es va convertir en el millor equip de l’Estat, el millor d’Europa, un dels millors del món. Tot per un sol home? No. Les ajudes que va rebre el Madrid van ser també econòmiques, morals i patrimonials, i molt quantioses, molt valuoses. Ara, el fet cert és que Di Stefano va polaritzar els èxits, es va convertir en un referent, va ser un símbol d’una època i d’una manera de funcionar d’un país. «Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos!», es cridava uns anys abans a la famosa plaça d’Oriente davant el també famós milió d’incondicionals del general, quan les Nacions Unides s’havien girat d’esquena de l’Espanya dictatorial sorgida de la guerra incivil. L’Espanya de Franco no podia competir en altres terrenys, i va decidir provar sort en l’àmbit del circ. L’operació va sortir bé.

Deia que l’afer Di Stefano va arreglar la vida del Madrid, i parcialment la de l’Estat i la del prestigi (?) internacional creixent del règim de Franco. Tot comença pels volts de l'any 53, gairebé tot: la SEAT –acord amb Itàlia–, el Concordat amb el Vaticà, el restabliment de relacions amb els EUA i, per tant, amb l'ONU... I segons sembla cal comptar que allò ja és per sempre, perquè no hi ha ningú que estigui gaire disposat a remoure el passat –només passem comptes, individualment i col·lectiva, amb l'Església catòlica. Les foscúries del passat del Real Madrid van quedar enterrades, amb tantes coses, sota les catifes de la transició. N'hi ha que diuen que és millor que sigui així. No ho sé.

El fet cert, però, el que ningú no pot oblidar, si té memòria, és que tot el que ha fet el Madrid després, absolutament tot, no hauria estat possible sense els miracles dels anys 50 i 60. El Madrid seria un equip mediocre, més o menys bo segons les temporades, però no tindria cap Copa d’Europa. Ni les de llavors ni segurament les posteriors: perquè el Madrid continuaria sent com el Betis, per entendre’ns. Els seus èxits posteriors, ja en l’època democràtica –suposem que ens trobem en una època democràtica, tot i que un amic meu diu que això no és una democràcia, ja que al capdamunt no hi ha un representant del poble, sinó un rei... nomenat pel general Franco–, vénen tots del poder, dels diners, del prestigi arreplegat en aquelles èpoques fosques. Potser tindria algun dels trofeus internacionals secundaris: Fires, Recopa, UEFA. Seria com el Betis, ja ho dic, o com l’Atlético de Madrid. Cal no oblidar-ho.

Això no és enveja, és el que se’n diu memòria històrica. Cada cop que sento a parlar del Madrid com a millor equip del segle XX recordo allò de Hitler, que va fer les autopistes alemanyes. Doncs sí: les autopistes del Reich, els pantans de Franco, els coets de Stalin i els trofeus del Real Madrí. Que se’ls confitin.

Pobre Déu, tan maltractat

Passa bastant sovint que quan els creients parlem de Déu de seguida ens afanyem a fer una autocrítica curiosa que consisteix a criticar els altres creients i a excusar-nos pels seus pecats i a dir “jo no sóc així, jo no sóc com els fonamentalistes, jo sóc un creient raonable”. Fins que ens toquen la cama del mal. Llavors, saltem tots, els que creiem en Déu i els que diuen que no hi creuen. Tothom té els seus, de déus. Jo, fins ara no he conegut ningú que no tingui cap déu, cap ni un. Tots tenim les nostres manies personals i intransferibles i les nostres maneres de pensar innegociables i –espero– les nostres conviccions fermes, i per poc que coneguis una persona una mica amb cara i ulls t’adones que és així. I no tots els fonamentalistes són creients, ja que hi som. Hi ha fonamentalistes ateus, per descomptat, i no cal remuntar-se a Stalin per trobar-ne.

Déu no és el déu del Bush, ni el déu d’al-Qaida, ni el déu d’Ariel Sharon, ni el déu de Hitler –suposo que sabeu que els soldats de la Wehrmacht duien a la sivella del cinturó la blasfèmia “Déu és amb nosaltres”–, ni el d’Aznar, ni el de la cadena aquella de ràdio que ara no recordo com es diu, ni segurament el déu meu, el que moltes vegades em fabrico jo mateix com a remei psicoterapèutic. Déu, si existeix –i jo crec que existeix–, segur que és força diferent del déu que cadascú creem a mesura de les nostres necessitats. De fet, suposo que no podríem saber gairebé res d’ell si no fos que ell ens ha volgut fer conèixer unes quantes coses (que els homes tot sovint hem malinterpretat, o interpretat d’acord amb els nostres interessos).

La Bíblia, que no és escrita per Déu sinó pels homes, sí que em sembla que mostra un procés –no lineal, però més o menys progressiu– en la composició que per aquests verals de la civilització occidental ens hem fet de Déu al llarg dels segles. Hi ha hagut una progressió clara. Per exemple, en els primers llibres –el Pentateuc–, el déu que se’ns presenta és un déu sovint –no sempre– combatiu, violent, sanguinari, que vol que els seus seguidors siguin sobretot gelosos i vindicatius. Tot molt antropomòrfic, molt semblant als homes de l’època: era més una projecció nostra, de com érem llavors els humans d’aquesta zona del món, que cap altra cosa. Déu potser intentava comunicar-se, ni que fos indirectament, però la comunicació no funcionava prou bé, hi havia molt soroll de fons. En canvi, en els últims llibres, de manera especial als Evangelis –una lectura que us recomano, sense prejudicis–, Déu és un déu perseguit i els seus seguidors són generalment incompresos..., i això anava contra la mentalitat de l’època en què van ser escrits aquells llibres. Hi ha molt més misteri, molt menys antropomorfisme, molta menys projecció.

Ara, tot comptat i debatut, la Bíblia sencera em sembla una obra preciosa, perquè trobo evident que mostra un progrés clar, només fixant-nos en aquest punt que he comentat. De fet, no són pocs els que conclouen que la religió venjativa i violenta a la qual encara han apel·lat tantes vegades els homes ens els darrers vint segles –i abans, és clar– és una religió que no troba suport en els llibres anomenats del Nou Testament –els escrits a partir del naixement de Jesús de Natzaret. I doncs, els homes que s’anomenen creients i que alhora són violents es pot dir que s’han quedat en un estadi antic, precristià. El cristianisme és incompatible amb la violència, encara que hi hagi gent que intenti conjuminar-los. A mi m’agrada pensar que és així, tot i que ja sé que hi hauria més d’un papa de Roma –no parlo dels actuals, no vull fer demagògia barata, parlo dels darrers vint segles– que em contradiria. En canvi, un déu que es compadeix dels homes i envia el seu fill a córrer la mateixa sort que els humans, em sembla evidentment que s’acosta més a la veritat del que ha de ser Déu que no pas l’altre, molt més criatura nostra i déu dels nostres interessos que cap altra cosa.

Ara bé, des dels primers llibres de la Bíblia fins als últims apareix de tant en tant, de manera repetitiva, allò bàsic que un creient en aquest déu ha de tenir en compte: el famós Decàleg. Aquest Decàleg es resumeix en un manament: estimar Déu per damunt de tot i estimar els altres com a nosaltres mateixos. El problema, em direu –i us donaré la raó–, ve de les interpretacions perverses que es poden fer i es fan d’aquest “estimar Déu per damunt de tot”, però també és veritat que aquest manament està acotat per un altre que mana de “no usar el nom de Déu debades”, i aquesta precisió és prou important. A més, si la segona part del manament, “estimar els altres com a nosaltres mateixos”, s’utilitza com a clau interpretativa de tot plegat, d’alguna manera ja es posa un contrapunt que limita les possibles desviacions indesitjables del primer. O sigui, es pot encloure el manament en aquesta síntesi: “Creu en Déu i demostra-li que te l’estimes estimant tant com puguis la gent que tens al teu voltant.”

Ja he deixat caure al començament que no descarto que hi hagi en tota aquesta composició meva sobre la creença en Déu una part de remei psicoterapèutic personal. Què voleu que hi faci? Psicològicament sóc feble. Hi ha gent que tenen conviccions socials molt fermes sense creure en cap déu, i jo els admiro. Jo també les tinc –crec– però em resulta més difícil creure en una sopa d’àtoms de la qual hem sorgit per casualitat nosaltres i tot el que ens envolta que no pas creure que hi ha un déu que es diu Déu-Pare-Fill-i-Esperit-Sant, que ens ha posat aquí i vol que ens estimem i que es riu de nosaltres quan fem entremaliadures i plora quan veu que ens ofeguem dins la sopa d’àtoms. El fet que ell pugui estar al darrere de la creació primigènia no vol dir que sigui responsable de tot el que ha passat després, com un pare o una mare no són responsables de tot el que fan i pateixen els seus fills, néts, renéts, etc., tot i que sí que siguin responsables d’haver-los portat en aquest món tan irregular i, per tant, responsables del fet que hi siguin. Per tant, la comparança de Déu –el déu en el qual jo crec– amb un pare no em sembla desencaminada. El meu déu segur que plora molt... com plora una mare o un pare que veuen que el seu fill pren mal. Com es conjuga la cura absoluta dels teus fills majors d’edat amb el respecte a la seva llibertat? És clar, si els tanques en un “paradís” no prendran mal, però llavors tampoc seran lliures, no?

En fi, que quedi clar que en aquest esquema, com en tots tret dels totalitaris, queda molta cosa a l’ombra de l’inexplicable, però em sembla una mica injust que als creients se’ns acusi de refugiar-nos en la comoditat del misteri, com si els no creients no tinguessin misteris per resoldre. Vull dir, que en qualsevol sistema llevat dels totalitaris, com deia, hi ha coses inexplicables, i cadascú s’ho manega com pot per no quedar aclaparat per les circumstàncies irresolubles que l’envolten. O creieu de veritat que tots els mals tenen un culpable, que no hi ha accidents i que quan passa alguna desgràcia el més important és comprovar si a alguna de les persones afectades li faltava algún document o algún permís? Bé, ara és moda entre els excreients dir que el culpable és déu –el déu que ens hem fet a la nostra mida– per no haver-ho previst tot. A mi em sembla un plantejament injust, francament.

A veure, i si Déu, al final, no existeix? Doncs, la veritat, jo tindria un disgust, però crec que no me n’hauré de penedir gaire, perquè les poquetes bones obres que puc haver fet empès per la creença en Déu tampoc no hauran fet mal a ningú. O sigui, no crec haver fet mal per haver seguit l’exemple dels meus pares en aquest punt. Espero i desitjo que els que diuen que no creuen en Déu puguin traure conclusions similars a la inversa.

Ingenu? És clar que sí. I feble psicològicament, ja ho he dit. Ara, per mi, tot això és part d’un patrimoni que jo he rebut de franc per via familiar i que em sembla essencialment valuós. Evidentment, jo miraré de transmetre’l, purificat, si voleu, d’accessoris propis d’altres èpoques, però en consciència crec que no el puc deixar perdre sense més ni més.

No pretenc demostrar res, eh? I encara menys fer el tifa. Només explicar com veig jo aquestes coses. O com les veig de tant en tant, quan estic inspirat (?). Perdoneu, doncs, la sessió de teologia barata. Som a la Setmana Santa i, com ja em va passar per Nadal, em poso tendre i em ve al cap que estaria bé parlar d’alguna cosa d’aquestes. A més, ja n’hi ha prou de política, no?... que per a alguns sembla una religió (la religió del poder i dels diners, ai). I prou justificacions, tu. Al cap i a la fi, és el meu bloc. (Per què costa tant parlar d’aquestes coses amb normalitat?)

O ells no entenen res o jo no entenc res

Llegeixo els diaris d'aquests dies i constato que en general, i des del meu punt de vista, hi ha molts polítics, periodistes i opinadors que no entenen res de res sobre els atemptats de Londres. Només parlen de mesures repressives, de vigilància, de tancar fronteres, de controlar immigrants. Es parla de limitar la llibertat i la confidencialitat dels moviments i les comunicacions de tothom, un sacrifici "necessari", diuen, "per preservar la nostra llibertat". Llenguatge de guerra, un llenguatge que a mi em fa por de debò. No s'adonen que, amb tots els matisos que vulgueu, han acabat parlant, gairebé tothom, el llenguatge idiota, unilateral, absurd, de l'emperador Bush, el mateix llenguatge sord del senyor Aznar. No s'adonen encara que els terroristes de Londres eren anglesos, coneguts com a persones normals i corrents, fins i tot -alguns- pacífics i religiosos. Aquesta darrera característica és la que ha fet que alguns clamessin per controlar també els centres religiosos de l'Islam. Quina bestiesa. Seria, un cop més, posar una mica de mercromina i una tireta al damunt d'un tumor cancerós, "perquè no es vegi, que fa mal efecte". El tumor no són les mesquites. El tumor és tot plegat.

Potser és que sóc curt, o m'hi he tornat tot d'una, perquè a mi em sembla prou complicat. Jo crec que, passat el primer cop, després de plorar, cal anar a les causes, o això -el món- farà la fi del cagaelàstics i se n'anirà en pocs anys tot sencer a fer punyetes. Quan hi ha aquest rerefons, de nois i joves normals de famílies corrents que es converteixen en assassins suïcides, cal demanar-se què passa en el fons del fons, què ha passat fins ara, com podem combatre les causes del fenomen. Reduir-ho tot a mesures policials, repressives i militars és una gran bajanada. I a més inútil, perquè l'única cosa que aconseguiran serà aprofundir el mal, fer que hi hagi assassins cada cop més espavilats i més "adormits", "neutralitzats" i "pacífics" fins que els arribi l'hora d'actuar. Diu Joan Barril: "Mentre es bombardeja civils i es profanen les creences [es refereix a l'Iraq i a Guantánamo], a la rereguarda sempre hi haurà un adolescent disposat a l'heroïcitat pòstuma de guanyar-se el cel." (El Periódico, 14 juliol 2005). Doncs, jo crec que ni això, crec que no els caldrà pensar en cap cel. L'expedient aquest de la fantasia del cel amb quaranta verges que t'hi esperen com a raó última dels atemptats a mi no em convenç. Entre altres raons, perquè de vegades les assassines suïcides són dones -i no pas lesbianes, i passeu-me la broma macabra. Jo penso que un dia no gaire llunyà, si continuem igual, l'assassina suïcida serà una joveneta de pell rosada, cabells fúcsia i ulls blaus, una nena farta de les injustícies i les contradiccions del seu món occidental. I ni tan sols reclamarà res: serà una manera de protestar, de cridar l'atenció. I haurem estat nosaltres, els del seu món occidental, i no pas els imams de les mesquites, els qui li haurem ensenyat que el valor d'una vida és molt relatiu. En algunes mesquites, si de cas, potser poden parlar el mateix llenguatge de l'emperador: ull per ull, dent per dent. Però en molts casos, la majoria, segur que a dins de les mesquites se sent parlar més de pau, de perdó, de comprensió, d'integració, d'amor i de bondat que no pas a la Casa Blanca i a la resta de les cancelleries del món occidental.

El problema, senyores i senyors saberuts i setciències, no és el terrorisme. El problema no són els "fanàtics islamistes", el problema no són les mesquites ni els immigrants. I no em digueu que en els seus països tampoc no hi ha llibertats i que, per tant, si els tractem com ells tracten els occidentals als seus territoris no es poden queixar. Deixant de banda que aquestes afirmacions són completament injustes, per genèriques, mai el mal comportament d'un fa que l'altre ja tingui excusa per portar-se de la mateixa manera. Si un comportament és objectivament injust, no pots combatre'l amb comportaments igualment injustos, perquè llavors l'única cosa que aconsegueixes és acréixer el clima d'hostilitat.

Des de sempre, els mals comportaments s'han combatut a curt termini amb disciplina, sí, però a més llarg termini sempre ha calgut el bon exemple, els consells ben donats, l'acompanyament i el fet de compartir sense humiliacions, sense crear guetos, facilitant de debò el progrés autònom i digne de la gent. I quins consells pot donar l'Occident a l'Orient? Som realment exemplars en tot? La nostra democràcia és per llepar-se'n els dits, vista des del punt de vista d'uns "valors universals"? La nostra civilització és superior? Els blancs som superiors? Tenim més respecte i atenció que "els altres" per la vida, en general, per la gent desafavorida, per les persones grans, pels marginats, pels que no tenen casa o feina o senzillament no han tingut sort? Doncs, potser en uns casos sí, però en altres no. I l'Orient, ens pot ensenyar alguna cosa als occidentals? Jo crec que sí. Els occidentals, en general, estem disposats a acceptar cap lliçó? Jo crec que no. Ens pensem que som perfectes o que estem més a prop de la perfecció que ningú.

Tot això, el menyspreu de l'Occident a l'Orient és una part important del problema dels atemptats de l'11-S als Estats Units, de l'11-M a Madrid i del 7-J a Londres. I els que vindran, perquè no sembla que hi hagi ningú disposat a tirar l'esponja.

I ja dic que és una part del problema, perquè tot és molt i molt complicat. Però sembla que els que manen ens volen fer saber que l'única manera de resoldre-ho és a cops de porra.

Posem un exemple. Quan hi ha conflictes, és l'hora que ens asseguem a parlar. I per a això hi ha l'ONU. I l'ONU no funciona. Per què? No és potser per culpa dels occidentals, que no funciona? Qui controla l'ONU? Qui permet o no permet que es prenguin decisions operatives a l'ONU? Si ens hi fixem bé, és la mateixa part del problema. L'ONU actual està muntada a partir d'una guerra mundial després de la qual els països de l'Orient mitjà i altres que no n'havien estat protagonistes principals, no hi van ser tinguts en compte, formaven part a tot estirar de les postres del muntatge.

Una part important del problema, doncs, és que l'Occident no sap dialogar amb l'Orient. I potser l'Orient tampoc no sap dialogar amb l'Occident, però podrien fer-ho si volguessin? L'Occident parla amb l'Orient de tu a tu, o com un pare a un fill? No seria humiliant, si fos això segon? Potser aquesta part important del problema de la qual parlem és que des de fa una colla d'anys, si no són segles, els hem tractat com a ciutadans del món de segona fila. Des d'Occident promovem governs i règims dissenyats des dels despatxos de Washington, Londres, París, Roma o Madrid. (Bé, Madrid de tant en tant, quan algú es pensa que pel fet de posar els peus al damunt de la mateixa taula que l'emperador ja comença a comptar a l'escena mundial i no s'adona que és un convidat de tercera que avui ja va bé perquè fa bulto però demà serà sobrer.) Una part important del problema és que quan interessa alguna cosa d'aquests països i no ens la donen de bon grat -és a dir, pagant quatre duros i emportant-nos els tresors del país que sigui- ens l'emportem per força, si cal fent una guerra. Per a l'Occident, els motius per fer una guerra són gairebé indiferents, i encara després de la guerra -la guerra de l'Iraq s'ha acabat realment, amb 30 o 40 morts cada dia al damunt de la taula? (gairebé els mateixos morts de Londres... però cada dia)-, després de la guerra, doncs, sempre hi ha motius suficients per crear situacians excepcionals, com ara la de Guantánamo. Al vencedor d'una guerra, deia Adolf Hitler quan es pensava que guanyaria la seva, no li demanen mai els motius que va tenir per començar-la. Doncs, ho ha dit Tony Blair aquests dies: "Guanyarem nosaltres, no pas ells." Aquesta és també la part important del problema. Que hi ha una guerra que controlen paternalistament els nostres governants, mirant, això sí -quin detall- que no ens esquitxi gaire a la rereguarda. I quan ens esquitxa una mica ens diuen: "No us amoïneu, que anem guanyant." És clar, la invasió "aliada" de l'Iraq ha fet de moment 25.000 morts civils, pel cap baix, i en canvi "els altres" només ens han fet 3.000 morts a Nova York i Washington, 200 a Madrid i 60 a Londres. O sigui que anem guanyant. Molt bé, Tony Blair i companyia.

Fa un any...

Ho ha escrit el crític de cinema Joan Sols:

"No crec que cap altra pel·lícula [es refereix a Der Untergang, sobre la caiguda de Berlín l'any 1945] hagi explicat més bé com és una dictadura, i sobretot què cal fer per no caure-hi. El que cal fer és... No ho sé, és clar, però estic segur que me n'adonaria si m’hi trobés. Per exemple, si hagués guanyat el senyor Aznar les eleccions espanyoles de l’any passat, el règim espanyol hauria fet un pas endavant gravíssim en l’escalada de la martingala política, en l’ascens cap a una situació perversa en què els mitjans es justifiquen pels fins. Hauria estat un pas en el buit... que, n’estic segur, hauria comportat conseqüències violentes. Potser no en el mateix moment, en aquells mateixos dies, però sí més endavant. Hauria estat un govern il·legítim, fonamentat sobre la mentida. I jo i molts altres n’hauríem sigut ben conscients, i estem convençuts que hauria arribat l'hora de la resistència. Qualsevol col·laboració amb aquell règim, si hagués triomfat, hauria estat una rendició ètica. Per això molts recordem com cap altra jornada electoral la d’aquella nit. Mai no havia patit tant, tan segur com estava que vivia uns moments històrics que no havia viscut mai abans d'aquell dia. Molt més que cap altra vegada, i en un grau molt superior, d’una escala diferent. I això li va passar a molta gent."

No hi ha res més a dir. Jo sóc un més d'aquesta "molta gent" que diu el meu amic Sols.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)