Els arbres de l’estiu, doncs

Acàcies diverses, alzina, alzina surera, alvocater, arboç, avellaner, cedre roig i cedre de l’Atlas, cirerer, cirerer bord (gatzerí), eucaliptus blanc i vermell, figuera, garrofer, llorer, magnòlia grandiflora, magraner, mimosa, nesprer, oliveres diverses, palmera canària (datilera) i palmera washingtònia, pebrer bord, pi de Monterrey (pi insigne), pi blanc, pi negre, pi roig, pi pinyoner, plàtan anglès, plàtan hispanica, plàtan oriental, roure de fulla grossa i de fulla petita, tamarinde, teix, til·ler cordata (tell de fulla petita), til·ler platejat, tipuana, xiprer sempervirens, xiprer de Lambert, xiprer stricta, i un munt més que no he apuntat perquè en aquell moment no tenia paper i llapis o que no he trobat ningú que me’n digués el nom en aquell moment.

Són arbres que he vist aquest estiu a la zona que us deia i que m’han anat explicant gent del país. No n’he après prou per retenir les descripcions de cadascun, però sí els noms, que he anat apuntant meticulosament.

També plantes i arbustos (només una selecció, que si no no acabaríem): acant, agapant, àloe, argelaga, baladre, bambú, begònia rex i begònia tuberosa, boix, buganvíl·lia, cinta, clavell, clavellina, clívia, crisantem, dàlia, esparreguera, espígol, espírea, evònim, farigola, ficus, figuera de moro, flor d’abril, gerani i gerani d’heura, gessamí blau i groc i sud-africà, ginesta, glicina, gramó, heura, hibisc, hortènsia, iuca, lantana, marduix, marfull, margall, margarida, menta, murta, nenúfar, olivereta, orenga, ortiga, palmito, parra, pitòspor, ponsètia, romaní, rosella, roser de garlanda i altres rosers, sajolida, sàlvia, trèvol, tuia, verònica, vinca...

I les que no he vist o no he apuntat, la feinada que em queda per a l’any que ve.

Les imatges són del Pi de les tres branques, a Campllong, prop de Castellar del Riu (Berguedà): la primera tal com era fins fa un segle (autor desconegut), la segona de pocs anys després (1919), ja mort, perquè es va assecar l’any 1913 (Fons Salvany), i la d’aquí al costat del mes de juliol passat (Juanma Ramos, Avui). Actualment aquest pi es diu Pi vell, perquè hi ha a uns dos-cents metres un altre pi, el Pi jove (de només dos-cents anys), també de tres branques, que ha estat adoptat com a successor

Arbres

Us ho explicaré amb detall, però he vist un munt d'arbres, aquests dies. Totes o gairebé totes les espècies existents dins el quadrilàter format pel Masnou, Teià, Cabrils i Vilassar de Mar. Més de seixanta, n'he comptat. Ja us en faré la llista. El que hi ha aquí a la vora no són només palmeres, alzines, pins, xipresos i para de comptar, com jo em pensava.

Ja he acabat vacances però tinc feines diverses endarrerides, de manera que no em busqueu fins dilluns. Dimarts, més aviat, que dilluns és festa.

Bona rentrée, adéu-siau

Aquest any –o enguany, que no se m’enfadi l’E.– abans de l’estiu vaig fer una aposta. Vaig decidir que no tancaria la paradeta, primer, i que a més la cosa em sortiria a compte perquè segurament a l’agost hi hauria més fenya que al setembre, tenint en compte el que havia passat els setembres dels últims anys –quatre encàrrecs per fer plorar les pedres.

De moment el primer punt s’ha acomplert, a l’agost he tingut feina per fer parar un tren, o per un tub, o com es digui –va, diguem-ho bé: a manta, a cabassos. Feina endarrerida, sobretot, d’algun client tocatardà. Ara falta que el setembre sigui tranquil.

Però jo no ho sabré fins a mitjans de mes, perquè ara me n’aniré uns quants dies peti qui peti.* No sé quan marxaré exactament, perquè encara em queden algunes coses per terminar d’acabar d’enllestir. Me n’aniré així que pugui, sense dir res, qualsevol dia de la setmana que ve. Vaig aquí al costat, però estaré ben desconnectat d’aparells, almenys al començament. O sigui, ho notareu de seguida al piulador. Tampoc no em podrà trucar ningú, perquè de moment continuo sense mòbil –no acabo de decidir què hauria de fer.

*Hi haurà gent igualment al despatx, concretament el propietari. O sigui: lladregots, rapinyaires, pispes, espanyaportes, rebentapisos, foradaparets, saltaterrats i afanetes que diu que segueixen els blocs i els tuits per saber qui se’n va i tal, absteniu-vos d’intentar-ho. A més, us prometo que no hi ha res de valor, perdríeu el temps. Aquest ordinador, p.ex., ja té més de cinc anys, ni uns rals de ferralla.

Us deixaré preparat un article, en dues parts, que fa temps que escrivia. La segona part encara no la tinc del tot empolainada, però penso que d’aquí deu o dotze dies li donaré l’última empenta, em connectaré alguna estona al món, el penjaré i tornaré al meu desert.

L’article és sobre el picapedrer. L’altre dia vaig mirar les estadístiques del vigilant i vaig quedar parat de veure que els capítols del picapedrer eren dels més llegits del bloc. Centenars i centenars de lectures. Quines coses. Doncs bé, ara en ve una altra entrega, que promet ser polèmica: la novel·la s’endinsa per terrenys pantanosos, amb fatxes i rojos, i hi haurà sang i persecucions i delinqüència i de tot.

En fi, demà o demà passat la primera part d’aquest capítol i cap al dia 10-12, suposo, la segona.

I els que heu estat fora, que tingueu una bona rentrée, o sigui, un bon retorn a la jova.

Vacances extraordinàries

No sabia si escriure això, sobretot perquè V. ho llegirà i el que jo diré pot afectar la seva modèstia o el seu sentit d’intimitat, però finalment he decidit que no ve d’aquí si ho llegeix o no, tinc necessitat d’escriure-ho i ho escric. (A més, ja he trobat algú que es pensava que jo duia una mena de vida misantròpica, sempre pel meu compte, i que per tant les vacances les feia entotsolat amb mi i prou, i vull desmentir-ho. No, els que em coneixeu més sabeu que no és així. Ho confesso: em fa l’efecte que no sabria anar sol per la vida gaire més enllà de les primeres 24 o 48 hores, que segurament podria sobreviure com qualsevol adolescent quan s’escapa de casa i s’embafa de cocacoles, entrepans de formatge amb quètxup, crispetes, danups i cinema de centre comercial. Després, com a la majoria dels mateixos adolescents, m’hauríeu de recollir amb pala. Ara exagero, sí, però val més que toquem de peus a terra, que toquem ferro i que toquem tot el que calgui tocar.)

V. és una persona fora de sèrie amb la qual he compartit aquestes vacances d’estiu. Ha fet enguany els quaranta i viu amb una bomba atòmica al bell mig del cap. Ho sap. Té un càncer al capdamunt de la columna vertebral, tan arrelat que no es pot operar. Si no passa alguna cosa excepcional, V. es morirà aviat. No hi ha res a fer.

Conec V. des de fa molt de temps i encara no me’n sé avenir.

V. va cada quinze dies a l’hospital i li inoculen productes químics durant tres o quatre hores per mirar de controlar el creixement del tumor. Hi va amb una mica de prevenció, perquè la quimioteràpia l’afecta força, i en torna, efectivament, amb mareigs i basques, cansament profund, tot el cos alterat. Però V. no es fica al llit, diu que no hi està bé –no està bé enlloc–, i tant per tant s’estima més viure i morir dempeus. Al cap de dos dies de la quimio és el pitjor moment. Però llavors passen dos o tres dies més i diu que ja torna a estar «normal».

La feina l’apassionava, però ja no pot treballar. Durant hores, seu en una butaca i llegeix. A poc a poc. Entre pàgina i pàgina de llibre, mira i reposa i medita sobre la vida. La vida. De tant en tant s’adorm lleugerament. Tampoc no aguanta gaire estona de conversa continuada, es cansa. Sí que li agrada escoltar música, però que no cridin. Després d’anar provant-ho tot, ha arribat a la clàssica: Bach, Chopin, Vivaldi, Beethoven.

V. camina com si fos un autòmat, et recorda C-3PO però amb més rodoneses. No controla els moviments facials, per això els sons li surten que sembla com si li faltés un bull. Ha d’anar amb compte de no mossegar-se la llengua. La vista se li creua, de manera que duu sempre un ull tapat. Un dia vam anar a la piscina i es va estar a la part poc fonda, cap problema, però va voler-se remullar el cap i gairebé s’ofega perquè es va equivocar: va inspirar en comptes d’espirar. Si recordes la seva figura d’abans, alta, forta, contundent, fins i tot dominadora, el que veus ara no hi té gaire relació. Però de seguida li descobreixes l’ànima, i llavors t’oblides completament de com era el cos fa només un any i mig.

No té gaire gana, però menjar menja de tot. Beure no, només aigua i llet. Ni cafè, ni alcohol, ni altres coses que li serien doblement tòxiques.

V. no diu bestieses, no parla per parlar. Però les poques coses que diu, les justes, tenen sempre trellat. Habitualment és optimista, alegre. Quan li expliques qualsevol bajanada que se t’ha acudit, diu «molt bé» o «és clar que sí». Continua essent molt intel·ligent, com sempre: ràpid de reflexos racionals, punyent, profund. Viu.

Pot mirar la tele, si el mareig que té de manera habitual no és absolut. És per això que ens hem empassat junts tota la sèrie de Planet Earth, de la BBC, amb locució de Richard Attemborough, i hem gaudit d’allò més amb el desenrotllament prodigiós de les plantes i els arbres, dels animals coneguts i desconeguts, de la natura sàvia i a vegades esquerpa i cruel, de la vida filmada arran. També ens hem mirat les tres pel·lícules de Bourne: The Bourne Identity, The Bourne Supremacy, The Bourne Ultimatum. Bourne sempre se’n surt, per difícil que sigui. Bourne sobreviu. Ja les havíem vistes però ens van tornar a enganxar. Jo vaig dir que m’agradaven molt perquè els malvats són tots homes, no hi ha dones dolentes: les dones (Franka Potente [Marie], Julia Stiles [Nicky], Joan Allen [Pam Landy]) són amigues de Jason Bourne, el protagonista, o almenys miren d’ajudar-lo. És clar que per a les dones, vaig afegir en un rampell mascloproteccionista (s’ha d’escriure així, suposo) segurament incorrecte, deu ser complicat no ser amigues de Matt Damon, perquè Damon, a més a més de ser un bon actor, i atractiu, és una gran persona –en això vam coincidir tots dos–, tal com es demostra en els continguts extres dels devedés, que també ens vam mirar.

V. té un compte obert a Facebook i se’l mira cada setmana o cada quinze dies si fa no fa. Allà explica de manera molt continguda i sòbria, sense gaires detalls, les seves aventures casolanes, mèdiques i hospitalàries, i rep dotzenes de missatges de tota mena de gent que l’admira, perquè la valentia i la serenor davant les contrarietats –i quines contrarietats!– sempre són admirables.

V., jo també t’admiro. M’has ajudat molt. Gràcies per tot. I perdona’m si he parlat més del compte. Em calia explicar que havia passat unes vacances extraordinàries.


(Afegitó del 22 febrer 2010: V. s’ha mort aquest matí. Ha estat conscient fins ben poques hores abans. Et trobaré a faltar. Un bon cel. Reserva-m’hi lloc.)

Postal d’Espanya

Encara sóc de vacances, demà al vespre torno. Però ja us puc posar una postal des d'Espanya*. No ve d'aquí ni on sóc ni on he estat exactament aquestes tres setmanes. He estat a Espanya, i em sembla que l'Espanya que he vist i que he sentit, tota sencera, és força igual. La meva tàctica és preguntar i escoltar de manera innocent, no donar lliçons. No discuteixo. No tinc cap interès a fer canviar d'opinió els espanyols, si és que això fos possible aconseguir-ho.

Rellegint Gaziel o Prat de la Riba, rellegint premsa del temps de la República, constates que ells no han reculat ni un centímetre. L'experiència viscuda en aquestes vacances d'enguany em diu que no ha canviat ni el país ni la gent. Almenys si penso en l'Espanya que vaig conèixer prou bé just els anys de la mal anomenada transició, del 1976 al 1982, que els vaig passar a Madrid, a les Castelles i a l'Aragó (i al País Basc, però Euskadi era, i és, molt diferent: per això no forma part de l'Espanya de la qual parlo ací, tot i que al País Basc i a Navarra hi hagi gent més espanyolista que els castellans de tota la vida; i també gent més nacionalista, perquè n'hi ha que pensen que poden matar per aconseguir els seus fins... i és clar que l'Estat espanyol també ha matat fins fa quatre dies, i encara hi ha tortures i detencions arbitràries).

El que em sobta més de l'Espanya actual, i aquí sí que hi ha canvi, és que força gent admet com a hipòtesi de futur el desmembrament de l'Estat. Sí, s'observa un cert fatalisme, des del seu punt de vista, respecte a l'avenir de la seva Espanya, però em sembla que no són capaços d'adonar-se que si un dia l'Estat actual desapareix haurà estat culpa seva i només seva. Per a molta gent espanyola, "la causa de la situació actual", i ho diuen amb pena, és més aviat la falta de mà dura que no pas de mà esquerra. O sigui, estan convençuts que ells, si un dia es trenca l'Estat, no tindran culpes greus. O que si hi ha culpa –aquest missatge arriba sobretot des de la dreta, però també se sent per l'esquerra– és per no haver tallat a l'hora el que s'havia de tallar de soca-rel: les "pretensions nacionalistes". Evidentment, quan parlen dels nacionalismes sempre s'obliden que el primer nacionalisme de l'Estat, el més radical i el més dogmàtic, és el nacionalisme espanyol. Però cal donar-los la raó: la culpa d'un hipotètic trencament de l'Estat (ja vaig dir mig de broma que l'any 2035 seria una cosa feta) serà el nacionalisme: no el nacionalisme defensiu dels països perifèrics, sinó el nacionalisme intolerant dels espanyols centralistes.

També ha canviat molt el perfil del litoral espanyol, però això és només una continuació del que va començar els anys 60. I hi ha llocs de la costa catalana que han fet exactament la mateixa trajectòria: carregar-se tants paradisos com oferia la natura tot al voltant de la península.

Només una anècdota i ho deixo córrer, perquè no crec que valgui la pena aprofundir el tema –em cansa, no serveix de res discutir-ho, ja està molt dit i no és ni de bon tros gratificant com ho era parlar de la Llombardia l'any passat. El primer dia ens van aturar a l'autopista uns agents de l'anomenada guàrdia civil, sense cap motiu, i ens van demanar la documentació "a efectos de control". La persona que conduïa va ensenyar els seus documents. Tot correcte, li van dir. Llavors em van demanar els meus. Jo tenia els meus papers, suposava, en una de les bosses que dúiem al darrere, segurament al fons del tot. No conduïa, hi insisteixo. Portar la documentació hauria de ser només obligatori si hi havia algun motiu perquè te la demanessin, no per a decisions aleatòries que depenen d'un caprici, que no estan subjectes a cap control legal i que poden donar lloc a tota mena d'abusos, com era el cas. Això és d'altres èpoques, pensava jo. Els vaig demanar pietat, explicant-los que havia fet les maletes molt de pressa i que no sabia on tenia els documents. No en van tenir. Vaig estar-me, doncs, amb un paio mirant-me de prop i uns altres dos apuntant-me amb l'arma carregada, unes armes enormes –la meva resistència inicial em feia, suposo, més sospitós–, al mig de l'autopista –havien reduït els tres carrils de circulació a un–, a 35 graus a l'ombra segons el termòmetre del cotxe –però estàvem al sol–, remenant maletes davant d'ells. Tot va quedar estès per terra, mitjó per mitjó i calçotet per calçotet. Quan a la fi –em va costar deu minuts ben bons– vaig aconseguir trobar els papers, els vaig dir que allò em semblava inconstitucional. Es van mirar amb sornegueria. "Verás si te parece constitucional que te llevemos ahora mismo a la comisaría y nos pasemos allí todo el día", va dir un d'ells. No vaig respondre res més, allò feia massa pudor per discutir-ho. Una escena d'altres temps i d'altres règims polítics, pensava jo. Ja som a Espanya, nois, benvinguts. Era el primer dia, tot just havíem travessat la ratlla. Mai m'havia passat una cosa com aquella, ni tan sols feia 30 anys, si bé sabia que llavors això passava. Doncs bé, ara també passa.

Potser vaig tenir mala sort –no sé si triaven els cotxes a l'atzar o nosaltres fèiem, segons ells, mala pinta–, però una mala sort de país tercermundista, de país dictatorial. La policia no pot tenir aquest poder omnímode. Em vaig sentir transportat a 30 anys enrere. Vaig tenir ganes de recular, d'oblidar-me de les vacances, de cercar un altre destí. Si la policia espanyola podia actuar així l'any 2008, volia dir que no havia canviat res. Per tant, no calia continuar la recerca. Ja tenia els resultats. Tothom amb qui he parlat aquests dies de l'assumpte m'ha dit que era normal el que m'havia passat, que és lògic que hi hagi aquests controls, que això va d'aquesta manera. Només algú em reconeixia que la resposta del policia a la meva queixa estava fora de lloc, però no discutia la conveniència de fer controls discrecionals (i exhaustius) d'aquesta mena.

Crec que a Catalunya actuacions policials d'aquest tipus no són freqüents, cridarien massa l'atenció; aquí quan hi ha un abús de poder sol aparèixer a la premsa.

Si m'he queixat? No. Sé que podria fer-ho, però no hi tinc cap interès i sobretot no hi crec. Ja s'ho faran.

Com deia, allò va ser el primer dia. És una anècdota, però tres setmanes després puc confirmar que l'anècdota és un bon símbol. Espanya és així: exactament com era fa 30 anys, com era fa 75 anys, com era fa 100 anys.

* Espanya, en aquest article, vol dir Andalusia, Múrcia, Aragó, les dues Castelles –incloent-hi Madrid, la capital–, Extremadura, Cantàbria i Astúries. O sigui, l'Espanya-Espanya, l'Espanya eterna, l'«Espanya uniforme», en terminologia espanyola canònica del segle XIX –ells mateixos ho deien–, en contraposició a l'«Espanya foral», a l'«Espanya incorporada o assimilada» i a l'«Espanya colonial» (segons un mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid).

Postals de la Llombardia (V): Peculiaritats lingüístiques

Un parell d’anotacions més, de tipus miscel·lània, per posar punt (ara com ara) a la temàtica llombarda.

Una, allà fan servir l’expressió da quattro soldi exactament amb el mateix sentit que el nostre de quatre rals (‘molt barat, molt senzill’). També diuen a poco a poco, amb la a inicial com nosaltres, i come due e due fanno quattro, strapparsi i capelli (estirar-se els cabells), tutti e due o tutti e tre (tots dos, tots tres, etc.), un altro, una altra, fare tardi (fer tard), a occhio nudo (a ull nu), già che ci siamo (ja que hi som), gran che (un gran què), i encara nuovo di trinca (nou de trinca), non potere soffrire (no poder sofrir), da un capo all’altro (d’un cap a l’altre), di tanto in tanto (de tant en tant), tutto solo (tot sol), com’è che...? (com és que...?) o a fin di bene (a fi de bé). De paraules soltes que vinguin del mateix ètim en italià i català i que aquest ètim sigui diferent del castellà n’hi ha moltíssimes, però d’expressions complexes com aquestes amb una estructura idèntica a la nostra i que comparteixin aquests dos idiomes i no el castellà no n’hi ha tantes. O no les he sentides. De moment.

Un altre fet curiós és que els mitjans de comunicació italians que jo he vist no fan servir formes de femení (ni l’article) per a determinades professions i funcions públiques: il ministro (signora) Tale, il presidente (signora) Tale, l’arbitro (signora) Tale, il presentatore (signora) Tale, il pilota (!) (signora) Tale. En canvi, sí que hi ha marques de femení per a la senatrice, l’ambasciatrice..., i, no caldria dir-ho, la segretaria.

Anglicismes italians antics: miss, tub, club, master... Gal·licismes: deserto, toaleta, avanti lettera, affare, “mon cheri”.

També he portat d’Itàlia una definició de poesia d’Umberto Eco, que no és pas llombard sinó piemontès, però que com que no sé què fer-ne, la penjo aquí per si a algú li fa servei, i a més en italià, perquè són paraules transparents i segur que ningú no tindrà problemes per entendre-les: «‘Poesia’ vuole dire capacità di portare tenerezza, pietà, cattiveria [malícia] a momenti di estrema trasparenza, come se vi passasse attraverso una luce e non si sapesse più di che pasta sian fatte le cose.» És de l’any 1997. Jo penso que això mateix o una cosa molt semblant es podria dir de la prosa, i fins i tot de l’expressió humana en general, però si ho diu Eco... I és que les patums també són capaces de dir obvietats, és clar, només faltaria, hi tenen tot el dret.

Postals de la Llombardia (I): La Itàlia que he vist
Postals de la Llombardia (II): La llengua del país
Postals de la Llombardia (III): Llibres italians
Postals de la Llombardia (IV): El tarannà dels llombards

Postals de la Llombardia (IV): El tarannà dels llombards

Els llombards són gent sobretot pràctica. Individualistes, també. Van molt a la seva, i en això s’assemblen força a nosaltres. Són molt vehements enraonant, com correspon al tòpic del caràcter llatí. I força sentimentals. I... prou estereotips. Ara, a voltes són complicades d’entendre –no per l’idioma– les conclusions a les quals van a parar en allò que dèiem de «ser pràctics». Corre encara per allà un refrany antic, del temps en què començava la dominació francesa, que diu «Francia o Spagna? Basta che se magna!» (amb un «magna» agafat del toscà dialectal –Coromines dixit– per aconseguir la rima consonant; en italià estàndard seria «mangia»). Això, aquesta pragmaticitat, podria explicar el fet pel qual, sent segurament com a col·lectiu els més rics, els més treballadors i els més productius de la península, els llombards van deixar-se entabanar pels piemontesos i companyia per construir una Itàlia políticament unida. «Unità? Basta che se magna!» (I torno a exclamar-me de la meva gosadia, de posar-me a fer tantes teories a partir de tres setmanes de vivència!)

Un exemple per il·lustrar aquest tarannà pràctic que en determinats detalls em penso que a nosaltres ens pot costar més d’entendre és el teclat (tastiera) dels ordinadors, que ve bàsicament de les màquines d’escriure, dissenyades l’any 1930 per a l’estàndard italià pels germans Sozzi, milanesos –i per això em van bé per a la teoria sobre el tarannà dels llombards ;-) . Doncs bé, en aquest punt el fet diferencial italià respecte al català i a la majoria de les altres llengües més pròximes –no l’anglès, amb el qual coincideixen en aquest punt–, és que no existeix la tecla de l’accent. Però en l’anglès les paraules no s’accentuen, i en l’italià sí. La raó d’aquesta absència sembla que és que l’accent és un concepte, no una realitat, perquè no existeixen els accents tots sols. Sempre van acompanyant una lletra, oi? Doncs, per tant, el que hi ha a Itàlia, a més de les tecles normals i corrents entre les quals les que corresponen a les vocals a, e, i, o, u, és una altra tecla per a la à, una altra per a la è, una altra per a la é –aquestes dues són la mateixa, a la dreta de la P, que s’alternen prement les majúscules–, una altra per a la ì, una altra per a la ò i una altra per a la ù. Per què hi ha d’haver la possibilitat de posar un accent tancat sobre una u o una i o una a o una o, si aquesta possibilitat en italià no existeix? I llavors, siguem pràctics, en comptes de tenir una tecla mig inútil, com és la de l’accent orfe, fem que la gent pugui escriure cada vocal accentuada amb un sol cop de tecla.

No sé si aquest petit detall podria retratar els llombards, ni encara menys la resta dels italians, perquè no en tinc ni idea. Però el fet em sembla curiós.

Postals de la Llombardia (III): Llibres italians

És la mateixa sensació que deu tenir una persona que ve aquí. Allà a Milà, que un dia hi vaig recórrer unes quantes llibreries –fugint expressament de les que tenen nom d’editorial potent–, malgrat les precaucions em va fer l’efecte que tot s’ho maneguen entre dos, Feltrinelli i Mondadori. I la resta són en un prestatge allà al fons a la dreta. (Deunidó, però, els tresors que pots trobar en els prestatges secundaris, com ací. N’he portat uns quants per anar fent al llarg de l’any. De les cases grans no, perquè ja sé que els puc trobar aquí amb certa facilitat.)

En els dies que vaig estar a la Llombardia vaig llegir uns quants llibres que sabia que no podria llegir enlloc més que allà. Llibres vells i gairebé introbables com el d’Enrico Gianeri, La vita è dura ma è comica, 1890-1915 (ed. Garzanti, Milà 1940), que va ser un èxit en el seu moment, va tenir continuïtat i encara es pot trobar en moltes cases. És un recorregut exhaustiu per les il·lustracions i acudits gràfics dels diaris més importants del món occidental a cavall dels segles XIX i XX, una manera interessant d’aprendre, comprendre i posar en el seu context tants fets d’aquella època que van marcar els nostres avis. Cal tenir en compte que en aquells anys, al marge dels esdeveniments polítics, les guerres i tot plegat, es van posar en marxa o van començar a desenvolupar-se de manera industrial invents o descobriments tan transcendentals com els trens, les bicicletes, els cotxes, els avions, el telèfon, el telègraf, el fonògraf, l’electricitat, els ascensors, les radiografies, el cinema... i el vot de les dones (disculpeu, les dones, l’acudit dolent de col·locar-vos com un invent més).

En aquest mateix llibre, entre altres moltíssimes coses, vaig descobrir que Caran d’Ache, que fins ara per a mi era només una marca de llapis de colors i altres materials de dibuix i pintura que havia fet servir a l’escola, és també la transcripció francesa d’una paraula russa que es veu que vol dir ‘llapis’, mot que va ser alhora el pseudònim d’un dibuixant, caricaturista i humorista franco-rus anomenat Emanuel Poiré, que va ser qui la va popularitzar fins al punt que uns suïssos van decidir convertir-la en marca comercial, i fins avui.

Un altre llibre que vaig llegir a Itàlia estant va ser el de Gustavo Brigante Colonna, L’uccisione di Pellegrino Rossi (ed. A. Mondadori, Milà 1938), que em van deixar uns amics dels que vaig fer allà. Serveix per entendre una mica més què és Itàlia, d’on ha sortit i qui són els que la van fer el segle XIX i els que van intentar impedir de totes totes que es realitzés. És important per a tot això saber qui era Rossi, quin paper va jugar a l’Europa de l’època, la seva proposta de constitució confederal per a Suïssa –un projecte molt i molt interessant i original que val la pena que conegueu els qui estigueu interessats en institucions polítiques–, les seves relacions amb el poder francès i la seva estratègia respecte al futur dels Estats Pontificis. Potser, si no l’haguessin mort, no hi hauria hagut guerra. Qui sap les coses que poden passar o no passar en el futur només amb un petit canvi del traçat «natural» –és una manera de dir-ho– de les vides dels homes i les dones, especialment dels (i de les [poques, encara]) que manen (això és per compensar l’acudit d’abans).

En aquest llibre sobre Rossi també hi vaig fer una bona troballa. De qui és aquesta frase epopeica?: «Io non vi offro che fame, sete e morte.» De Churchill? Doncs no. O més ben dit, sí que la va dir Winston Churchill, però un segle abans ja l’havia pronunciada Giuseppe Garibaldi, el 2 de juliol de 1849 a la plaça de Sant Pere de Roma, el mateix dia que hi entrava l’exèrcit franconapolità. La citació sencera: «Io non vi offro che fame, sete, marcie forzate, battaglie e morte. Chi ha il nome d’Italia, non sulle labbra [llavis] soltanto ma nel cuore, mi segua!» (La frase de Churchill la teniu pertot arreu, fins i tot a l’enllaç de la Vikipèdia que ja us he posat abans.) El que no he esbrinat encara és si abans de Garibaldi l’havia dita algú altre, no ho sé, Roger de Llúria, Anníbal Barca o Alexandre el Gran, posant per cas.

Vaig portar d’allà altres llibres per anar fent durant l’any, i referències d’autors prou coneguts que em poden interessar i que sé que puc trobar amb certa facilitat a Barcelona. Un cop llegides les obres més importants de Manzoni, Pirandello, Lampedusa i Calvino (Italo), que aquests deures ja els tenia fets, ara tiraré cap a Buzzati, Magris (encara no li havia llegit el Danubi, suposo que perquè fins ara era només un bestseller; ara ja és un longseller i, per tant, m’interessa), Fogazzaro i Bassani, entre d’altres. (No pretenc fer-me l’interessant, eh?, al contrari, només informar, que a algú li pot fer servei la trajectòria si per cas ha d’apropar-se per algun motiu a la cultura italiana. Suposo que per a segons qui aquesta informació resultarà molt pobra, molt de principiant, i no anirà errat. O sigui, per descomptat, seran benvinguts els suggeriments. Ara, ja veieu pel que he dit –també altres dies– quin és l’estil i el rerefons dels llibres que m’interessen, diguem-ne, d’entrada: obres de ficció indiscutibles d’autors reconsagrats, i, ja amb més màniga ampla, biografies de personatges interessants i llibres sobre personatges històrics o de novel·la històrica, especialment dels dos darrers segles, que estiguin ben escrits, i algun assaig –pocs– sobre qüestions actuals.)

Postals de la Llombardia (II): La llengua del país

Els llombards –quan aquí parli dels «llombards» caldrà entendre sempre «els llombards que jo he conegut»– em sembla que no es consideren, en general, perseguits per la unitat de la pàtria italiana. Sí que pensen molts d’ells que són una mica superiors, se senten per damunt de la mitjana, no acaben d’empassar-se que acabessin sent «uns més» dins el gran pacte dissenyat el segle XIX per piemontesos i toscans –em penso que van ser aquests, sobretot, els protagonistes– per a tots els pobles de la península itàlica, Sicília i Sardenya, i es queixen sovint que el tracte econòmic els podria ser més favorable, però alhora em fa l’efecte que són conscients d’estar més bé que no pas la gent de la Campània, per exemple, i no diguem que la de Calàbria o Sicília. O sigui, hi ha queixes com aquí, però em fa l’efecte que allà no són substancials sinó sols pràctiques, i a més fetes amb veu fluixa.

El dialecte llombard existeix, encara, tot i que el trobes escrit poques vegades –jo no ho tingut l’oportunitat de veure res escrit en llombard, tret d’alguna pintada als carrers de Milà. (Afegitó del 31 d’agost: L’última proposta seriosa de fer del llombard una llengua de país, i de la Llombardia una nació amb projecte propi, segons que m’explica un amable lector, fou al començament del segle XIX, amb Carlo Porta, 1775-1821.) El llombard actual sembla una variant sobretot oral de la llengua general, que des de la meva ignorància m’atreviria a definir com un italià estàndard amb fonètica més pròxima al francès i algunes variants terminològiques preses del mateix francès i alguna del castellà, com a resultat de les dominacions –sempre diuen aquesta paraula: «dominazione»*– espanyola i francesa dels segles XV a XIX. Els castellanismes, però, potser no hi tenen un significat pejoratiu com sí que passa amb el napolità, on per exemple guappo vol dir ‘milhomes, xulo’ –la idea de conservar determinats castellanismes només si són per designar coses lletges, cose cattive, que diuen ells, també ens ha agradat sempre als catalans: ja deveu recordar com Folch i Torres feia parlar el dimoni dels Pastorets en castellà.

Pel que fa a la llengua adoptada el segle XIX com a estàndard pels italians, la cosa venia de lluny. El toscà o florentí il·lustre, base de la llengua actual, era ja la llengua de prestigi de la majoria dels italians d’una certa elit des dels temps del Dant, Petrarca i Boccaccio (s. XIV). Abans, doncs, molt abans de les actuacions polítiques que havien de dur a la unificació de la península. Les primeres gramàtiques italianes, del segle XV, ja es basaven en el toscà. (Això ho dic amb més seguretat perquè ho confirmen totes les enciclopèdies.)

Quans veus l’italià estàndard escrit actual i el compares amb el d’altres temps, et fa l’efecte que la llengua d’ara continua sent molt clàssica, com si fos poc evolucionada –l’adjectiu no pretén ser de cap manera pejoratiu– respecte a l’italià tal com l’escrivien fa un segle o dos. És curiosa, aquesta homogeneïtat diacrònica, aconseguida sense necessitat d’acadèmies oficials. (Sembla mentida que sigui capaç de fer aquestes afirmacions tan contundents després de només tres setmanes a Itàlia: preneu-vos-ho, ho dic una altra vegada, com una impressió molt subjectiva, com si fos el text d’una postal.) Tenen la Crusca, que és una acadèmia privada com el nostre IEC. Les noves aportacions, molt nombroses, són sobretot de lèxic, però de seguida penses que tot el devessall de préstecs no afecta substancialment el geni de la llengua, tot i que tingui detractors entre els lletraferits que voldrien crear sempre –sempre– a partir de material preexistent de la llengua pròpia, i no s’adonen que això avui en el món global segurament és impossible: també l’anglès s’omple cada cop més d’estrangerismes, i espera que ara vénen els xinesos i d’alguna manera haurem d’anomenar totes les coses noves –productes i costums– que ens portaran.

Els italians, doncs, sembla que no han tingut mai problemes per incorporar paraules noves –sobretot de l’anglès, del francès, de l’alemany i també de l’espanyol– al seu lèxic ordinari, quan els ha paregut que la nova incorporació els aportaria un significat nou, ni que fos perquè ajudaria a distingir un concepte antic d’un altre de modern. I després passa el temps i segurament obliden aquella paraula, perquè deixa de ser útil. I com que no l’han sacralitzada, no ha passat res. N’hi ha que diuen que aquesta permeabilitat es deu als seus complexos històrics, però jo crec que és tot el contrari: que no tenen complexos. Ja d’abans de les guerres mundials, que són els suposats orígens d’aquells presumptes complexos històrics, els italians deien i escrivien amb tota naturalitat coses com sport, derby, match, round, fine fleur, grimpeur, crême, high-life, start, ockey, forfeit, haute societé, élite, performance, ring o turf, i moltes més (tinc una llista ben llarga, si algú hi està interessat, d’incorporacions estrangeres a l’italià anterior a la segona guerra mundial).

Ah, una cosa que sobta positivament és que quan et senten parlar –barbotejar– quatre paraules d’italià, no t’identifiquen de cap manera com a espanyol: els espanyols, diuen, parlen l’italià d'una manera realment cattiva, especialment pel que fa a la fonètica.

I un altre apunt: m’ha resultat sorprenent que gent força culta, a l’hora de parlar d’història, conegui sols la d’Itàlia i una mica la d’altres països si han tingut alguna cosa a veure amb ells. De la nostra creu no en saben res, però res de res. Amb prou feines han sentit a parlar de Franco...


*[Només una citació: «La dominazione spagnola fu, anche per il ducato di Milano, la più triste che avemmo, e il più clamoroso esempio di cattiva amministrazione per le tasse [taxes] opprimenti, i dazi [impostos], i monopoli, la corruzione, la retorica e la disorganizzazione degli appalti [contractes d’obres].» (Bruno Bolis, «Storia della Strada Regina», a Le vie d’Italia, revista mensual del Touring Club Italiano, abril 1955, any LXV).]

Postals de la Llombardia (I): La Itàlia que he vist

La primera cosa és aquesta: he estat a la Llombardia i no a Itàlia. Al nord de la Llombardia, en concret, tot i que he passat també tres dies a Milà. Faig aquesta precisió no pas perquè els llombards es considerin ells mateixos una mena de catalans o bascos perseguits per la història, sinó per aclarir que tot el que pugui dir en aquesta sèrie que inicio avui i que no sé quants capítols tindrà –potser només un– s’ha de recloure dins la realitat prèvia: sóc un senyor que ha estat tres setmanes al nord de la Llombardia i que, per tant, és molt difícil que s’hagi fet una idea prou exacta del que passa a Itàlia.

Aquesta precisió és important perquè he trobat sovint gent que parla de com és la Xina o de com són els xinesos a partir de l’experiència d’una setmana en un hotel de Hong-Kong. Ja sé que són maneres de parlar sense més transcendència, però em sembla que no és sobrera la informació prèvia sobre l’abast real de la vivència.

La primera cosa, doncs, és aclarir al màxim la meva experiència real: he estat a prop de Como, a tocar del cantó suís del Ticino –entre Como i Lugano, però dins l’administració italiana–, en una casa gran dedicada al turisme rural en la qual convivíem una quarantina de persones –semblen molt aficionats a parlar de ventina, de dozzina, de cinquantina...– molt diverses, entre les quals la majoria eren italians de la mateixa Llombardia –de Milà i els seus voltants, de Bèrgam i de Brescia– que passaven allà les vacances.

Entre els altres que hi havia a la mateixa casa –un antic castello arreglat d’un suposat noble pretensiós del segle XVII, que devia voler impressionar els veïns fent aquell casalot on tot era façana i jardí i darrere no hi havia res– o la gent de les cases i pobles dels voltants amb els quals he parlat almenys una estona llarga, n’hi havia de les regions veïnes de la Toscana –Florència, Siena–, el Piemont –Torí, Alessandria, Varese– o la Ligúria –Gènova–, i uns pocs del Vèneto –Venècia–, l’actual Emília-Romanya –Bolonya i Parma–, el Laci –Roma–, la Campània –Nàpols– i l’illa de Sicília –uns de Palerm. Gent de ciutat i de ciutat gran, doncs, la immensa majoria. També uns quants d’altres països però amb família italiana o vinculacions diverses amb el país: dels Estats Units, d’Estònia, d’Eslovènia, de Bèlgica, de Kenya. També hi havia una família d’espanyols que els primers dies van intentar parlar amb mi en la «llengua comuna», però no ho van aconseguir: els vaig contestar en italià i els vaig dir que allà les meves llengües comunes eren l’italià o, si volien, el català. I després d’això ja ens van deixar tranquils.

Fer aquesta experiència ha estat per a mi com un viatge iniciàtic a un món nou. Heu de tenir en compte que fins ara l’estranger que jo havia conegut era Espanya. També havia estat al Rosselló, a Tolosa de Llenguadoc, als Alts Pirineus, a l’Alt Garona i a l’Arièja, i fins i tot a Andorra ;-), però aquestes regions, encara que siguin estats, no són «l’estranger», tot i que la majoria de la gent hi parli en una llengua diferent de la nostra. Vull dir que m’he sentit sempre més estranger a Osca o a Madrid, quan hi he estat –i hi vaig treballar una bona temporada–, que no pas a Perpinyà, per si hi ha algú que llegeix aquest bloc per primer cop i cal aclarir-li-ho.

Retorn

Hola, ja sóc aquí, després de sis dies recarregant les piles –em sap greu pels que defugiu aquesta expressió, però em sembla molt gràfica, i universal– en una masia del terme de Torrelavit, prop de Sant Sadurní, davant per davant de la serra de Mediona –al fons i cap al nord, l’Ordal; a l’oest, Montserrat–, mirant amb molt d’interès el foc a terra, llegint una mica i escoltant el vent i la gent amb què m’estava –bona gent, amics de tota la vida.

Haurem de tornar a escola i que ens expliquin per a què serveixen els polítics. Amb això d’ETA, encara se’m fa més difícil d’entendre’ls. A veure, hi ha uns FDP que tenen un canó apuntant a la templa d’uns conciutadans teus, i l’única cosa que se t’acut és dir als FDP que o deixen d’apuntar amb la pistola o ja no negociaràs amb ells? Escolta, és primordial, en efecte, que deixin d’apuntar a la templa dels conciutadans, però si per aconseguir això has de parlar amb ells, hi parles, per molt fàstic que et faci. Entre altres coses, perquè mentre hi parles és més difícil que disparin. No és impossible, però és més difícil, perquè si hi parles els entretens.

Dit això tan obvi, dues coses més. ETA no deixarà les armes si no vol –ja ho vaig escriure aquí mateix fa temps, fa més de dos anys–, o fins que no vulgui. Jo crec que estan a punt de deixar-les, malgrat això de Madrid de l'altre dia, i el que passa és que ho volen fer de manera que quedi clar que ho fan perquè volen, no pas perquè els tinguin acorralats. Segona cosa, que hauria d’anar al capdavant de tot: ja comença a ser hora que en aquest estat dels dallonses es pugui parlar d’independències, de referèndums i d’autodeterminacions de tothom qui vulgui, no? Mentre no es pugui parlar de tot sense recórrer a l’argument parareligiós de la sacrosanta Constitución espanyola o del «ací mano jo», el fet que hi hagi «terroristes» –per fer servir la terminologia d’ells– no em sembla disculpable, però sí perfectament explicable i comprensible. Si comencéssim per aquí…


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Vacances

Vacances a les Masies de Voltregà, comarca d’Osona. Ja fa sis anys que hi vaig. Havíem pensat d’anar a la Manga del Mar Menor, però al final, per les circumstàncies*, ens hem estimat més quedar-nos a prop. Tranquil·litat. No em vaig endur el mòbil i ara l’he trobat amb la bústia més que plena. Em sap greu per la gent de bona voluntat que ha intentat contactar amb mi, però no me’n penedeixo. Us demano disculpes, si llegiu açò, però necessitava desconnectar del tot, o gairebé. I l’any que ve em penso que faré el mateix, perquè m’ha anat molt bé. Tot al llarg d’aquestes tres setmanes, he connectat només un parell de vegades amb la xarxa, per mirar si hi havia res d’urgent al correu.

Hi havia a les cases i masies properes gent interessant. Per exemple, una família de Xàtiva, uns altres de Canals, i de València ciutat, i d’Oriola. Osona, terra de valencians a l’estiu. Tots catalanoparlants, tret del d’Oriola. He escrit quatre coses a mà, res d’ordinadors. He llegit poc. He passejat molt. He fet els mots encreuats d’en Màrius Serra el parell de dies que he comprat La Vanguardia, i he passat la vista per damunt de la resta del diari. Altres dies m’he mirat de la mateixa manera indolent El Punt, El País, l’Avui o El Periódico. Cada divendres, El 9 Nou. La majoria de dies, però, no he comprat cap diari.

De muntanyes, he anat a Finestres, al Matagalls i al Canigó per la banda de Prada. De plana, he caminat sense rumb per tot Osona, el Ripollès i el Lluçanès, i una mica per l’Alt Empordà, el Vallespir i el Conflent. Tornant de Prada cap al Pertús i la Jonquera, em vaig fixar que no hi havia rètols que diguessin “Espanya”, sinó que els primers que vaig veure que indicaven indrets de fora de l’administració francesa eren “Barcelone” i “Gérone”, per aquest ordre. Només en entrar dins el territori d’administració espanyola apareixia el rètol “Espanya”, amb el símbol de les dotze estrelles europees. A la banda nord no hi havia gaires rètols bilingües, ni catalans. Però els del refugi dels Cortalets, a la falda del Canigó, enraonaven en francès i català, “pas d’espagnol”, deien.

En resum, vacances. I ara, estrès postvacacional. Molt cansat. Em costarà reprendre la vida “normal”. Normal?

*Circumstàncies: he tornat a canviar de casa... provisionalment. Els que som de la cultura del lloguer estrenem casa sovint ;-) Ara sóc a una illa de distància de la Sagrada Família, al carrer Lepant. Aquests darrers dies d’agost ja us ho podeu imaginar: pintura, vernís, suor, trasllat, furgoneta llogada (continuem sense cotxe, per sort: ens surt molt més bé llogar-ne un quan realment ens cal i, mentrestant, transports públics i, si s’escau, taxis; jo no, els taxis i jo som incompatibles), pols, brutícia, llençar coses, mans i ungles negres, desfer paquets i bosses (tampoc no tinc maletes, ni ganes, quan no viatges, que en el meu cas sol ser 364 dies l’any, són una nosa voluminosa, només en tinc una de petita amb rodes), ordenar, desar, distribuir, comprar, omplir el rebost i acabar el dia que no pots dir fava. Ens han enredat amb el nou pis, perquè ens van dir que estaria en condicions de viure-hi des del primer moment i no era així, estava fet un cau de lladres, atapeït d’andròmines inservibles, polsegoses i abandonades. I encara sort que a canvi del desordre i de la promesa incomplerta ens hi van deixar anar uns dies abans del previst, que era ahir, 1 de setembre... Demanàrem: “Però si hi anem el dia 1 estarà en condicions?” “No, estarà igual, perquè els que l’han d’arreglar faran vacances.” I llavors què havíem de fer, si ens feien fora de l’altra casa el dia 31? Doncs, menjar-nos-ho. És clar que el preu és molt bo, sense competència.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)