Selmella: sortim als diaris

«Patrimoni oblidat, memòria literària», escrivia Josep Santesmases i Ollé fa unes quantes setmanes en un reportatge publicat a la revista Presència (18 octubre 2015).

Hi explicava que «el món està ple de llocs o elements construïts que en perdre el seu sentit primigeni o no trobar-ne cap de nou han perdut la seva raó de ser, han entrat en l’oblit i l’abandó, que si no es detura condueix inexorablement a la destrucció o la ruïna.» I assegurava que «quan la literatura descriu, recorda, interpreta, transforma o utilitza algun d’aquests elements, en primer lloc genera respecte, gairebé tant com ens en pot provocar un cementiri i el record dels que hi reposen. I per altra part insereix al lloc una manera de veure i de pensar, pròpia d’un determinat temps.»

Santesmases s’entreté dues pàgines a glossar aquestes idees, i iŀlustra el reportatge amb tres fotografies: el monestir de Santes Creus, afortunadament rescatat de la perdició absoluta que l’amenaçava; la cartoixa d’Escala Dei, recuperada miraculosament de la ruïna total, i el castell amb el poble de Selmella, que espera padrins i gent que s’hi posi, perquè si no...

Doncs això: que el conjunt de Selmella, tot i la seva discreció històrica i la relativa petitesa, no són qualsevol cosa. De fet, Santesmases ja fa temps que hi reclama una mirada d’atenció.

Fets diferencials (22): Pa amb...?

«El Tulipán va marcar l’inici de la meva consciència nacional. [...] Els que teniu una edat no inferior als quaranta anys probablement recordeu amb una certa nitidesa aquell espot televisiu en què un reporter amb ulleres de pasta gruixuda i un mostatxo considerable aterrava en el pati d’una escola amb un helicòpter tunejat amb el logotip de l’esmentada margarina. N’he trobat una versió a can Youtube, que no sé si és la més antiga perquè el coi d’helicòpter va viure uns quants remakes [...]. El reporter bigotut en qüestió, micròfon en mà, enquesta els nens sobre el gust dels entrepans que s’estan cruspint a l’hora de l’esbarjo. Un dels marrecs li respon: “Como siempre, ni fu ni fa.” Total, que unten el pa amb allò i l’anunci acaba amb una frase que [...] devia crear alguna llumenera del sector creatiu: “Con Tulipán se acabaron los bocadillos aburridos.”

»I la meva consciència nacional, on para? Ara ve: durant mesos i mesos vaig contemplar l’espot en silenci, sense entendre-hi res. No hi trobava el sentit, a la història. Fins que un dia, carregat de valor, entro a la cuina i, mirant la meva mare als ulls, li formulo el dubte que em tortura:

»–A veure, mare, això del Tulipán, es posa abans o després de sucar el pa amb tomata?

»La resposta, com bé sabeu, va ser que la panacea del berenar de la meva generació no es posava abans, ni després, de la tomata. Es posava en comptes de. I heus ací que vaig topar amb el primer fet diferencial de la meva vida. Han passat trenta anys llargs i ja ho veieu, aquí em teniu esperant que el TC m’obligui a untar l’entrepà de fuet amb margarina.»

Carles Ribera, Presència, 27 agost 2010

Perles (44): Immigrants i drets humans

«Per a mi la qüestió [de la immigració] no s’hauria de plantejar si els deixem venir o no, perquè no tenim cap dret a impedir la seva llibertat de moviment, a prohibir que intentin millorar la seva vida, o és que acceptaríem que ens ho impedissin a nosaltres? No nego que portar aquest principi a la pràctica és complicat, però per això hi ha els experts i els polítics, per fer bones propostes a partir del respecte als drets humans, no en contra seu.»

Oriol Canals, director de cine (primera pel·lícula, Les ombres, 2009), entrevistat per Carme Vinyoles a Presència, 14-20 maig 2010

(La imatge és un fotograma de la pel·lícula Les ombres)

Perles (33): Tres homes fonamentals

«Hi ha tres homes fonamentals a Catalunya, a la cultura catalana, a la llengua catalana. El primer és Ramon Llull, que crea la prosa catalana, una prosa perfecta, no superada mai. I la crea gairebé del no-res, com Dant va crear el toscà. El segon és mossèn Verdaguer, que reinventa la nostra llengua, que la torna a trobar. El tercer és Pompeu Fabra, que dóna un sentit modern a l’obra de la Renaixença, de mossèn Verdaguer i dels qui immediatament el segueixen, i possibilita tot l’esforç posterior fins avui. Pompeu Fabra és la personificació del seny català, d’aquesta altíssima qualitat i que, diguin el que vulguin, abunda tan poc entre nosaltres. En el terreny de la gramàtica, Pompeu Fabra ho va veure tot, ho va pensar tot i ho va resoldre tot. [...] Tinguin en compte que la llengua és un fet biològic, per tant –passin la tautologia– viu. La llengua evoluciona, i hi ha algun detall sobre el qual el Fabra de l’any tretze no podia dictaminar. Per això apel·la tan sovint al gust i al criteri dels escriptors d’aleshores i els que anirien venint. Perquè la llengua és un procés obert. Si es tanca, és una llengua morta. Aquest és el secret anhel de tants gramàtics de via estreta que abunden molt aquí i arreu. Aquests gramàtics estimen tant la llengua que la volen ben morta per a la seva repugnant i estúpida necrofília.»

Entrevista de Joan Vidal i Gayolà a Salvador Espriu, Presència 27 abril - 4 maig 1968, reproduïda ahir a la mateixa revista amb motiu del vint-i-cinquè aniversari, avui, del traspàs del poeta d’Arenys de Mar (nascut, però, a Santa Coloma de Farners i mort, a Barcelona, el 22 de febrer del 1985).