El cànon de Rafael Tasis

El que podríem anomenar «cànon de Tasis», o sigui, els referents literaris de Rafael Tasis (1906-1966), l’he extret espigolant el seu llibre Una visió de conjunt de la noveŀla catalana, Barcelona 1935, 154 pàgines, 4 pessetes.

Són aquests autors, per ordre alfabètic:

Andersen, Balzac, Barrie, Baum, Benoît, Carrol, Cervantes, Chamisso, Chesterton, Conan Doyle (específicament Sherlock Holmes), Defoe (específicament Robinson Crusoe), Dickens (específicament Little Dorrit), Dostoievski, Duhamel, Dumas pare, Dumas fill (específicament La Dama de les Camèlies), Feval, Flaubert (específicament Madame Bovary), Galsworthy, Gide, Goethe (específicament Werther), Harlowe, Hoffmann, Hormung, Huxley, Joyce, Lagerlof, Lawrence, Clive Lewis, Sinclair Lewis, Longus (Dafnis i Cloe), Thomas Mann, Joanot Martorell, Mauriac, Morhange, Poe, Ponson du Terrail, Prévost (específicament Manon Lescaut), Proust, Rabelais (específicament Gargantua i Pantagruel), Samuel Richardson, Saint-Avit, Saint Pierre (específicament Pau i Virgínia), Schnitzler, Scott, Simenon, Stendhal (específicament El roig i el negre), Stevenson, Swift, Tolstoi, Twain, Van Dyne, Verne, Lewis Wallace, Wells (específicament L’illa del Doctor Moreau), Wilde, Zweig.

Sobta trobar una selecció de fa vuitanta anys tan semblant a la que farien avui segurament una bona part d’aficionats a la bona literatura.


(La imatge està presa de Lletra, revista literària de la UOC)

Perles (112): La poesia és evasió?

«La poesia és un univers imaginari dels dies de festa. No crea una realitat similar a la nostra, una realitat quotidiana, sinó que ens ofereix un recés íntim o un palau espectacular, tot plegat coses molt bones per a l’evasió, però que sovint no s’adiuen amb la carn viva dels nostres problemes i de les nostres angúnies.»

Rafael Tasis i Marca, Una visió de conjunt de la noveŀla catalana, Publicacions de “La Revista”, Barcelona 1935

Certament, la mateixa reflexió que fa Tasis sobre la poesia es podria fer sobre la prosa, considerada així, sense precisions. Què són, si no pura evasió, tantes noveŀles? Potser Tasis només va conèixer determinada poesia romàntica? I encara així, no són molts poemes romàntics pura evocació d’una realitat viscuda, dels «problemes» i de les «angúnies» de qui els ha escrit? En fi, reprodueixo la citació perquè em sembla original i permet encetar un bona polèmica.