Artur Mas, president d’una Generalitat de Catalunya que no té res a veure amb la Generalitat de Catalunya de quan érem sobirans encara que ell i els seus facin veure que sí; Artur Mas, a qui fins avui ha agradat tant fer la puta i la ramoneta amb els que manaven a Madrid; Artur Mas, que com qui diu fins fa quatre dies es deia Arturo i parlava castellà en la intimitat i en l’exterioritat; Artur Mas, al qual no he votat mai; Artur Mas, president d’un
govern dels millors que sovint sembla dels més incapaços...
Aquest mateix Artur Mas, per mi, ara té raó. Avui deia que «estem intentant que la Generalitat no s’enfonsi», i que «si no fem les coses que hem de fer, no vindran temps millors». I crec que té raó.
Però té raó sobretot per un aspecte del qual no es diu gaire res –estem tot el dia parlant de diners com si el món s’acabés a les fronteres espanyoles–, un punt que potser el president de la Generalitat de fireta etcètera no fa prou explícit –ho diu, però com de passada–: i és que no són Espanya ni Catalunya els qui estan en crisi, és el món occidental, és Europa. I el món, i Europa, miren què fem i com ho fem.
Perquè de moment anem al davant, portem bandera de capdavanters, i ens miren. El que s’està fent a Catalunya des de fa un any és el que haurà de fer tothom –tothom– més aviat que tard. Nosaltres hem estat dels primers, i ens miren.
Si ens en sortim i això ho fem més o menys bé, i ho fem més o menys bé fins i tot en les circumstàncies actuals de dependència política i econòmica d’un estat que ens escanya, Catalunya guanyarà molt de crèdit. No sé si la gran premsa s’hi fixarà prou, però els que manen de debò al món, a Europa, els que miren els números seriosament, sí que ho valoraran.
Necessitem que els que manen de debò hagin vist que som gent seriosa, si després els demanem més coses. Més coses com ara volar per lliure i anar per les nostres, tots sols.
És clar, després caldrà veure si això condueix de debò al que molts esperem i que és la conseqüència lògica de tot plegat: plantar cara i dir que s’ha acabat el bròquil, que partim peres amb Espanya perquè, tot i els nostres esforços, amb aquest estat no hi ha manera d’entendre’s. Fer veure al món que d’aquesta manera és impossible que Catalunya i el seu modest potencial –però potencial– i tota la seva petita empenta –però empenta– col·laborin amb Europa i Occident per eixir, en la part que ens toca, del desastre en el qual ara estem ficats.
Artur Mas té raó de demanar la col·laboració de tothom, i de demanar-la, com si diguéssim, a canvi de res. Senzillament perquè no té res a oferir en compensació. No té res de res. No pot fer un bescanvi de cromos, no té cromos.
No té raó el partit del difunt senyor Fraga volent fer veure que sí que hi ha canvi de cromos i que ells són taaaan responsables i que donen suport al govern català perquè així tornen un favor fet per CiU,
gratis et amore, a Madrid. O volent arrogar-se una condició de socis preferents que ningú els ha demanat. Semblen uns convidats a noces disfressats de nuvis sense ser ni nuvi ni núvia.
No, l’ínclit senyor Duran va votar que sí als pressupostos de Madrid no perquè ho volgués el govern espanyol, sinó perquè això és el que esperava Europa dels catalans. (Més ben dit, Duran tal vegada va votar que sí perquè ell és com és i potser es pensava que entendre’s amb els seus coreligionaris de la dreta espanyola era el més natural, sense mirar més enllà de la frontera estatal; però estic convençut, no sé si vaig errat, que la decisió no es va prendre en clau espanyola sinó europea. Vull pensar que això explica els viatges paral·lels de Mas a l’estranger, just aquells dies. M’agradaria no equivocar-me.)
Tampoc no tenen raó, pel mateix motiu, els partits de l’oposició que abans conformaven el tripartit: no hi ha contrapartides possibles, no hi ha cromos. El senyor Mas s’equivocarà en molts punts, els pressupostos estaran mal fets en molts aspectes i sempre hi haurà greuges comparatius entre partides que disminueixen més del compte i partides que no disminueixen tant com caldria, però em penso que és només d’això, dels detalls, del que es pot i s’ha de discutir. No del fet global: cal retallar perquè d’on no n’hi ha no en raja, que aquest sí que és un fet incontrovertible. I això, retallar, és el que s’espera que faci tothom en el món civilitzat.
Sí, no són ajustos, no són correccions, no són maquillatges. Són retallades. Escapçaments dolorosos. Eliminacions de partides. Però la majoria calen, no hi ha cap més opció.
Ho diu un que està patint les retallades en carn pròpia. Ahir mateix en vaig tenir una altra experiència ben desagradable. Però no vull ser demagog, no podem ser frívols, no ens podem deixar portar per les anècdotes personals.
Que PSOE, ICV-EUiA i ERC s’enfrontin a la totalitat del pressupost només s’explica pel cinisme de voler defensar uns comptes falsos, els seus, fins i tot quan tothom ja sap que són falsos. Aquests tres partits tenen –encara tenen– dues opcions dignes: callar per vergonya i per tant abstenir-se en qüestions econòmiques globals almenys durant un parell o tres d’anys –sí que poden i han de discutir les partides concretes– o bé donar suport al que fa el govern en l’estratègia econòmica general.
Que és el que els demana el senyor Mas.
L’altra opció, la que han pres fins ara aquests tres partits, no és que sigui indigna i prou, és infantil. Tothom t’ha vist el nas, Pinòquio. I doncs, val més que et fiquis la llengua a la butxaca una temporada.
Això sí, el tripartit va ser una benedicció del cel, un exemple de bona gestió i de sobrietat –gràcies, senyors Montilla, Castells i els altres–, si els
comparem amb els nostres amics de l’altra Generalitat de fireta, la del sud. Allò sí que és xauxa, i espera que la cosa continua perquè encara hi ha els mateixos, i amb majoria absoluta.
Per tant, els del partit creat pel difunt Señor Ministro de Información y Turismo val més que callin, perquè no és que tinguin cadàvers a l’armari, és que fan veure que l’assassí que tenen a casa, ensangonat fins a les celles i encara amb el ganivet esmolat a la mà, és bona persona. Això ja no és cinisme, és complicitat amb el crim.
És per tot això que avui em mullo. Perquè davant la ineficàcia i la impudència generals, m’estimo més la mediocritat de qui sembla que almenys tingui una idea clara. Encara que no sapiguem del cert cap a on ens porta.
I el que ens queda per patir. Agafeu-vos.
