Quan en dèiem «bucadillu»

El català en temps del Franco

 

Sovint se sent a dir que en temps del Franco («Caudillo de España por la Gracia de Dios», 1936-1975, a Catalunya a partir del 1938-39), sí, estàvem ben fotuts en molts terrenys, però no tant en el de la llengua. L’any 1975 la inflació era del 15% –i va arribar fins al 26,39%!–, continuava en força àmbits l’autarquia comercial, es mantenien molts controls econòmics i de circulació, la corrupció era encara més brutal que ara, només a Catalunya hi havia dotzenes de presos polítics, la pobresa rural era endèmica i únicament s’hi feien pegats, eren recurrents les sentències de mort i de cadena perpètua, hi havia innombrables prohibicions, estava vigent la censura (prèvia en molts casos) de la premsa i dels llibres, les ràdios privades havien de connectar amb «el parte» de RNE si volien donar notícies (i si no volien també), només hi havia un canal de televisió...

Però, com deia, alguns afirmen coses tan inversemblants –ateses les circumstàncies– com que gairebé tothom parlava en català i que aquell català que es parlava era un bon català. Com si els trenta-sis o trenta-set anys d’aquell règim nefast per a Catalunya haguessin sigut tan tous en la qüestió lingüística que en realitat ni tan sols es podrien considerar dictadura. No ho diuen així, però sembla que ho diguin!

Se solen fer aquesta mena de manifestacions per comparació amb l’empobriment del català d’avui.

Doncs a mi sempre m’ha semblat molt fora d’osques la percepció tan bona sobre el català del temps del Franco. Algú podrà dir que jo era encara massa jovenet per poder valorar-ho –Franco es va morir quan jo tenia disset anys–, i que el meu entorn escolar dels anys setanta no havia sigut precisament gaire catalanista, com sí que ho havia sigut, amb reserves, el dels anys seixanta –curiosa evolució–, però l’entorn familiar era ben català i el del barri ho podria ser si fos veritat allò que diuen: que es parlava més català llavors que ara, també al carrer i als comerços, i que es parlava més bon català.

Bé, doncs cinquanta anys després he pogut comprovar-ho. Que no. Que no és com diuen. Com ho he comprovat? Rellegint els articles que publicava cada setmana Jeroni Girona (pseudònim d’Àlvar Maduell) a la Hoja del Lunes de Barcelona entre els anys 1977 i 1980. Els he pogut rescatar gràcies al volum Recatalar, publicat el 2007 en el que sembla un recull editat pel mateix autor. Me l’han regalat ara, no en coneixia l’existència. I, si mai vaig llegir algun d’aquests articles a la Hoja del Lunes, no me’n recordava gens, tot i que el nom de Jeroni Girona no se’m fa estrany.

En aquells articles, Girona (o sigui, Maduell) denunciava com es deien moltes coses en el català barceloní de l’època (recordem-ho: 1977-1980) i explicava amb força vehemència –senyal que trobava necessari recalcar-ho– com s’havien de dir aquelles coses en català normalitzat. Per tant, concloc que aquells articles retraten bastant la manera de parlar d’una majoria (?) de catalanoparlants de l’àmbit metropolità. Dic «majoria» perquè ell parla d’una «massiva claudicació» a Barcelona i rodalia, una rodalia força generosa, tot i que segur que hi havia àrees i àmbits que se salvaven més que altres del desastre, fins i tot dins de Barcelona mateix. Maduell es referia no sols a la copiosa terminologia castellana incorporada al català –adopció que en alguns casos seria definitiva i normalitzada–, sinó també a sintaxi i a fonètica: construccions castellanes omnipresents, oblit sistemàtic dels pronoms (sobretot en i hi), omissió de les apostrofacions orals, possessius reiteratius, règim dels verbs i ús de preposicions a la manera castellana, pronúncia espanyola de moltes paraules i lletres –fins i tot de noms i cognoms!–, en fi, de tot.

Nosaltres (a casa meva) encara vam estar de sort, perquè teníem uns oncles i uns cosins molt conscienciats amb la puresa de l’idioma, que a més a més tenien bons contactes amb àmbits menys enllardats per la castellanització; això ens va salvar de la catàstrofe absoluta. I, de base, vam rebre una llengua molt ben travada, com ja vaig explicar, només contaminada, això sí, i força, en l’àmbit lèxic. Encara recordo una cosina que es reia de mi perquè havia arribat tard a una cita familiar dient que havia tingut un «percanse». Jo devia ser força llepat –més que ara i tot– i aquesta paraula la devia treure d’alguna de les novel·letes de Los Tres Investigadores de Robert Arthur, que llegia amb fruïció. Ella se n’ha recordat tota la vida, afectuosament, per a torbació meva.

La pregunta és: de debò que estàvem, en aquest aspecte concret (el de la llengua), més bé llavors que ara?

Ho dubto molt.

Encara que limitar la descripció d’aquell català a l’àmbit lèxic sigui ajustar molt el focus, reprodueixo aquí només la llista dels castellanismes del lèxic comú, denunciats per Maduell en els seus articles. No crec que aquesta relació sigui exhaustiva, i ja d’entrada deixem de banda els noms propis, topònims i antropònims. Jo he afegit algunes paraules, poques, que m’han anat passant pel cap a mesura que feia la llista.

(Repasso aquesta relació i he de reconèixer que, pel que recordo del lèxic de casa i del meu entorn, l’encert és de prop d’un 90%. Perquè sí, per vergonya nostra, a casa en dèiem «bucadillu».)

 

Castellanismes documentats del català de Barcelona i rodalia, decenni del 1970:*

*Escric J majúscula quan vull marcar que la J es pronunciava amb fonètica castellana. Naturalment, la catalanització o anostrament d’aquest vocabulari intrús consistia a pronunciar quasi totes les O àtones com a U i quasi totes les E àtones com a neutres (ə): per exemple, dèiem rəcadu, però piJo. Les que no es feien així denotaven que hi havia una consciència clara de barbarisme i que confessaves sincerament que no sabies com s’havien de dir en català.

 

A

a raJatabla

acidès

aconteixement

acortar

afrenta

ahorros

aJedrés

aJillo

al tanto

alfombra

algo

almeJa

alquiler

ama de casa

ametralladora

ancla

anàlisis (el)

anteoJos

aparato

apellido

apretar

arraigar

arroJar o roJar

artícul

assafata

assera

asseo

assunto

assustar

aterrissar

atun

 

B

babosa

balasso

bandeJa

barco

barquet

bassura

batacasso

berberetxos

bocadillo

boligrafo

bolsa (de valors)

bolso

bombilla

boniato

boquerons

borde

botones

bòveda

bueno

bulto

bursàtil

busson

 

C

callos

cambi

camilla

camionasso

candau

canyeria

capullo

caraJillo

carga

cargar

carinyo

carpetasso

carretilla

casco

casi

catxondo

caudal (d’un riu)

caure’s

ceda el paso

cercanies

chàndal

chipirons

chufa

cirrosis

colmado

coltxoneta

còmodo

composar (música)

con (amb)

conceJal

conta (la [numèric])

contabilitat

copa (d’un arbre)

corseteria

corte

corteses (de porc)

cosetxadora

costum (la)

crisis (la)

cubito

cubo

cuidado

cuna

cunya

cutre

cutxaron

 

D

dato

de cop i porrasso

de pe a pa

de que

delanter

demés (els/les)

dent (el)

derribo

des de luego

desaigüe, desagüe

desaloJo

descuartissar

desmadrar-se

desmadre

desparpaJo

despegar

despeJar/despeJat

desquiciar/desquiciat

desvio

diga?

disco

disfrutar

donar el sol

dotzau

dubta (la)

 

E

empenyar

en gran

en quant a

encomenar

encontronasso

enfrentament

enfrentar-se

enfrente

enseguida

enterar-se

entresuelo

enxufe

escape

espinilla

espuma

espumadera

estar de por

esterilla

explayar

explanada

expoli

extendre

extranjer

extranyar

 

F

fiambre

fletxasso

frenasso

fogonasso

fregona

frent (la)

fressa (fruita)

fressó

fulla (de paper)

fútbol

 

G

gasto

gordo

gorro

granuJa

gratacels (el) (i rascacels)

 

H

hi ha que

honradés

horma

huelga

 

I

ida i vuelta

inglés

 

J

Jabalí

Jalar

Jefasso

Jefe

Jerés

JiJona

Joder

jusgat

 

L

laguna

làmpara

lavadora

lavanderia

leJía

letxeria

liar, liat, liar-la

limpiacristales

lis (pronom)

llegum (la)

llenasso

lo que

lograr

luJo

lutxar

 

M

maJo

mameluc(o) (pijama infant)

mando (a distància)

manguera

màrmol

marxar-se

mediar

membret

membrillo

mermelada

metro (mesura)

metxero

minipímer

missil

molar

montacargues

montícul

morcilla

mostrador

motxo

muleta

murcièlag

 

N

neurosis

ninguna

níspero

no vegis

nombrar

 

O

obrebotelles

octavilla

oeste

oJalà

oJo

onzau

òrgan (orgue)

 

P

paiasso

paJarita

palosanto

panaderia

pantorrilla

pantufla

panyals

papeleria

parabrises

paraigües (el)

paràlisis

parrilla

parrillada

passillo

pastel (dolç)

pastelejar

pasteleria

patada

patinasso

pato

pavo

pedalejar (Fabra!)

pedido

pegatina

peluqueria

pepinillo

pepino

per suposat

permanèixer

pescaderia

pestillo

pico

piJama

piJo

pilotasso

pinxasso

pitar

pitillo

pito

plaç/plasso

plano

plàtano

pluma

plumasso

polvo

porcentatge

poste

precisar/precís (obligació, necessitat)

prèstam

pues

puesto

pulveritzador

 

Q

quesito

quint

quinto

 

R

rapidès

raJar

rana

raro

rato

recado

recaudació

recaudar

recent fet

recibo

red

reembolso

reflexar

reJilla (drap)

remanent

remolque

renta (renda)

rentable (rendible)

rentista

reptil

respaldo

rotulador

 

S

sablasso

sacacortxos

sacar

sable

salmonet

saltamontes

sangria

saque

seguro

sello

senzillès

sèptim

seqüestrar

seqüestro

sessos

sext

siesta

silló

solomillo

sombra

suelto

susto

 

T

tabaco

taladro

tallo (tija)

tamany

tarta

tartaleta

telefonejar

telèfono

tenir que

termòmetro

testic (testimoni)

testícul

textil

tio

tirants

tisis

tonto

topetasso

topo

tortícolis

tossineria

tossino

tossudès

traje

trancasso

tranquillo

tuberculosis

tubo

 

V

vado

vaJilla

vale

vaquero

vehícul

venta

vivenda

vistasso

volta (canvi)

 

X

ximenea

xispa

xispasso

xupet

xupito

 

Y

yema

 

Llibres antics (2): ‘Retrats literaris’, de D. Guansé, 1947 (i 2)

Ve d’aquí.

Domènec Guansé (1947): Retrats literaris, Edicions Catalònia, Mèxic.

Lèxic

- Mots, derivats o expressions avui caiguts bastant en desús en la zona oriental/urbana del català: xalina, deixia (‘inèrcia’, ‘deixa’: “un fons de deixies literàries i d’enrunades llegendes”), rebostrar (?), tardania, despassar (‘passar en sentit invers’), crinolina, endiastrat, inlassable (‘incansable’: “es nodria inlassablement de la substància de les quartilles”), estrabuŀlat (‘desassenyat’: “un sainet estrabuŀlat” / “el redemptorisme estrabuŀlat” / “els seus sovint estrabuŀlats judicis”), sofrenat, empalomar (“fil d’empalomar”), pagerol (“pagerols empaitant-se a cops de garrot”), gloriola (‘aura, aurèola’: “trobar minsa aquella gloriola” / “la gloriola popular d’Iglésies l’enlluernava” / “en plena gloriola de la seva popularitat” / “el periodisme, la seva gloriola aparent, fou el seu suplici”), anfractuositat (del rostre: ‘clotet a la galta’), aciençat, vivior, afrós (“afrosa misèria”), frèvol, trèmol (“trèmols de còlera”), fer el plaga (i “plagasitat”), vergonyívol, espellifat, entreforcat (‘capiculat’?, ‘barallat’?, ‘bifurcat’?), salvatgí, escondir (“revelació d’unes escondides essències”), voliaina (“el polsim de les ales de les voliaines”), caminal (“caminals vorejats de xiprers”), ablamar (“pronuncia ablamades arengues patriòtiques”). Sóc conscient que la tria és molt heterogènia i improvisada.

- Demostratius, connectors i adverbis cultes, o accepcions avui poc freqüents: no mai (“no mai una flor frívola”: ‘no sempre, no sovint’), tansols (tot junt, com l’it. soltanto; aquesta innovació es repeteix, de manera que no sembla que pugui ser un error de picatge), no-res menys que, mitja hora a la setmana, pel demés (‘a més, endemés’), per escreix (‘a més, de més a més, endemés’), com a màximum, formar (‘formar part’: “inteŀlectuals d’Acció Catalana, entre els quals Josep Pla formava”), acostumar + infinitiu (“tal com ens acostumem imaginar”), no obstant (ja aleshores: “sense que ell, no obstant, procurés voltar-se de misteri”), a l’endemà. En canvi, al costat de freqüents a despit de, car, àdhuc, hom, adés (‘de vegades’), ací, aqueix..., no hi ha llur/llurs: sempre els seus / les seves (d’ells o elles).

- Mots amb canvi de gènere o amb gènere vaciŀlant: la planeta (“la seva planeta”), el resplendor (“resplendors sangonents”), un/a amor, cultura (“l’humanal cultura”), el/la color (“la color mateixa”), els oriflames, la gènere (“la gènere humana esgarriada”).

- Expressions que em pensava que eren més recents: esnobisme (però “snob” i no “esnob”), proteic, americana (“un públic vestit d’americana”), ismes (“les teories i doctrines dels nous ismes”), dandisme (“ambició frustrada de dandisme”), fofo, cursi, zas!, interviu (“un interviu”).

- Ortografia (encara?) vaciŀlant: càstic (“la seva prosa exigeix un major càstic”), canalobre, xacolata (i no “xocolata” ni “xocolate”), la Granvia, adalerat i adaleradament (“adalerat, engrescat, fatigat, fastiguejat –tot alhora–...” / “mai no res d’adalerat, sempre l’obra acabada” [com Oller i Ruyra, entre altres]), notarietat (“el que li donà més notarietat i més públic”), estargir (sic, i no estergir, ‘deixar marcat’: “l’actitud de no estargir la història [...] estimula la llibertat d’examinar i de formular judicis”); arronçat (“arronçat d’espatlles”), crepuscules (sic), apart (“facècies apart”), maleable (“la llengua més maleable”), Auziàs March, bronzíneu (“bronzínea armadura”), escarrancit, rodamón, composar, esbonisme (“esnobisme”?: “aquell món era el món creat per l’esbonisme, amb les inquietuds artístico-literàries, que pretenien renovar totes les formes sense aportar-hi gaire contingut”), benavingut (“art burgés, benavingut i confortable”), l’h (“supressió de l’h”, i no “de la hac” o “de la h”), vanguarda (“artista de vanguarda”; però “avantguardista”), mixte, complexe i reflexe (“el reflexe del pàmpol verd” / “com un reflexe del cel”; però “reflexos” i no “reflexes”), reptil, joganer, giragonces, estabellar-se (“s’havia estabellat en una barcassa contra la costa”), jovincel (‘jovencell’), inextint (‘inextingit’: “set inextinta”), infixable (‘variable, voluble’: “el que hi ha d’infixable en el color”), Messias; reflexar al costat de reflectir (“una anècdota [...] és el que millor reflexa un caràcter...” / “paisatges que han pogut reflexar les seves retines” / “m’he limitat a reflectir [en els retrats] una testa nua i pensativa...”).

- Abundància d’adjectius derivats de noms propis històrics, artístics, filosòfics, alguns de coneguts, altres no tant: paciència flaubertiana, inspiració horaciana, causticitat volteriara, tragèdia shakespeariana, influència maragalliana, afirmació gideana, entusiasme dionisíac, influències ibsenianes, proporcions miquelangèliques, goticitzant, manera d’annunziana (“refinats a la manera d’annunziana”), manera gorkiana, vida epicúria, xerrameca socràtica, pàgines virgilianes...

- Estrangerismes i neologismes: fall (d’un premi; “uns articles terribles impugnant el fall”), genèsic (“les seves bíbliques i genèsiques exhibicions”; de Gènesi, llibre de la Bíblia), pògrom (sic)...

- Altres: “pairal” (‘de la pàtria’), Pentarca (sic, i no Pantarca, si és que es refereix a D’Ors), ser de moda (i no “estar de moda” ni “ser moda”: “va ser de moda [...] discutir la possible semblança entre la literatura russa i la nostra”).

No cal dir que moltes d’aquestes curiositats que he anat trobant podrien molt ben ser simples errades tipogràfiques o tenir explicacions ben simples, especialment les que he qualificat de mots amb ortografia vaciŀlant, de canvis de gènere, d’originalitats gramaticals aïllades, etc.

Frases per a la posteritat
«Encara que no quedessin contra Franco més que una prostituta i un lladre, jo estaria contra Franco!» (Josep Carner, cit. per Guansé)

Llibres antics (1): ‘Retrats literaris’, de D. Guansé, 1947 (1)

Des de fa una temporada han anat caient a les meves mans, per vies diverses, i com de sorpresa que et concedeixen sense buscar-la, llibres antics, que no he trobat a les biblioteques i que em semblen extraordinaris per diversos motius.

De manera que enceto un nou serial per explicar qüestions que em semblen d’interès general sobre aquests llibres –solen ser assaigs– actualment descatalogats i potser fins ara considerats perduts o molt difícilment localitzables.

Començo amb aquest: Domènec Guansé (1947), Retrats literaris, Edicions Catalònia, Mèxic. Hi ha exemplars d’una versió posterior (1994) que recull fragments d’aquest llibre i que es va titular Abans d’ara. Però de Retrats literaris no he trobat cap més exemplar, fins ara, que el que tinc des de fa poc temps a casa.

He pres nota, en una ullada ràpida, d’alguns trets lingüístics i altres detalls que he pogut trobat en aquest llibre.

Gramàtica

- imperfet de subjuntiu en comptes de condicional (fenomen que em pensava que era més recent): “...[tal cosa] m’hagués fet variar...”
- concordança dels participis: “els he descrits” / “les he posades” (això encara és vigent en força àmbits del català; jo mateix la faig sovint [per escrit])
- “per a” d’opinió: “per a mi que...” / “per a ell, un escriptor assolia...”
- “passió per al teatre”; però “passió per la literatura”
- futur de probabilitat (que em pensava que era més recent): “molts s’hauran enfortit...” / “certs detalls se m’hauran perdut de vista” / “un dels que li haurà suscitat més problemes, que li haurà proporcionat més maldecaps”
- per + infinitiu amb valor causal: “...si he cregut convenient afegir-hi aquest detall és per semblar-me que ajudaria...” / “...per semblar-me suficient i que l’expressió es feia més intensa...”
- per a + infinitiu amb valor final (sistemàtic, sense discriminació del tipus de verb)
- a l’igual que (‘a l’igual de, igual que, igual com’)
- ser + adjectiu/participi: “les Normes feia temps que eren promulgades” (avui la generalitat de la gent diria: “havien estat/sigut promulgades”)
- signes d’interrogació i exclamació inicials bastant freqüents, però no sistemàtics: de vegades sembla que els utilitzi amb preguntes o exclamacions llargues (més d’una línia), però no sempre és així
- pleonasmes pronominals: “m’ha calgut limitar-me a triar...”
- altres suposats pleonasmes (encara vigents): “l’autor en sabia massa de les seves vides” (en comptes de “l’autor en sabia massa, de les seves vides” / “l’autor sabia massa de les seves vides”)
- infinitius substantivats amb article: “l’haver sabut servar la serenitat”
- no caiguda de preposició abans de la conjunció que, amb la conjunció accentuada o no: “la inquietud prové de què”, “la intenció de la frase consistia en que el lector no podia...”
- es superà, es satisfà, es sentia... (i no “se superà, se satisfà, se sentia”...).

Continua.