No estic d’acord a boicotejar els Jocs

Ni parlar-ne. Serà molt més eficaç per al progrés futur de la Xina i per a la llibertat de la seva gent en l’avenir que hi hagi Jocs Olímpics i que hi vagi tothom, que no pas que se’ls faci boicot i uns quants països capdavanters del món suposadament lliure decideixin no anar-hi. Això seria maquillatge per tapar vergonyes, catifa per amagar la manca d’acció fins ara real i efectiva a favor del Tibet. Ja sé que els Jocs Olímpics són per ells mateixos maquillatge i artifici, però és justament en aquestes situacions delicades que l’artifici pot ajudar a canviar la realitat. Eixir d’una dictadura és molt difícil –que ens ho demanin a nosaltres, que encara no n’hem sortit del tot– i qualsevol ajuda que arribi des de fora, ni que sigui tapant-te el nas, els ha d’anar bé. És veritat que la celebració dels Jocs fa també que el règim xinès es presenti al món com si fos un règim normal i corrent, però també estic convençut que de cara endins el boicot distanciaria molt més el règim del mirall democràtic –presumptament democràtic, si voleu, però tendint a la democràcia com a ideal si més no teòric– occidental. La Xina no canviarà per un boicot, i en canvi sí que pot canviar –o canviar una mica més– per uns Jocs. Els Jocs poden ser l’avinentesa perquè molta gent d’allà dins vegin món, el boicot només els produirà frustració i serà aprofitat pel règim per fer veure que Occident no els estima. Els xinesos, el poble, no es mereixen tenir els governants que tenen –nosaltres tampoc, ja que hi som–, però el que no es mereixen de cap manera és que Occident destrossi el seu joiell, una vegada que els ha estat concedit mostrar-lo i mirar de vendre’l. I ja sé que la majoria dels xinesos segurament no tastaran cap avantatge dels Jocs Olímpics, i a la majoria, també, no els deu venir d’aquí que s’hi facin els Jocs o no mentre no es resolguin altres qüestions transcendentals del seu immens país de països. Però ho veig claríssim: la suspensió de la festa els perjudicaria encara molt més.

Una altra cosa hauria estat que s’hagués descartat Beijing en el seu moment com a candidata pels dèficits democràtics de la Xina. Però ara ja no es pot fer marxa enrere. I avui deixem de banda que de dèficits democràtics, encara que no siguin segurament tan bèsties, també n’hi ha als EUA (Guantánamo, Iraq) i, ehem, a l’Estat espanyol (cal posar exemples?).

I sí que estic d’acord, només faltaria, que s’aprofiti tota la parafernàlia dels Jocs, incloent-hi la passejada de la flama olímpica pel món, perquè els tibetans i altres pobles oprimits pel règim xinès es facin sentir. És que és això el que volia dir també: si es fan els Jocs, les protestes poden arribar més lluny, poden tenir molta més repercussió. Si no es fessin els Jocs, no se sentiria ni un clam protibetà al planeta, o se sentiria molt fluixet, com sempre. Els Jocs, doncs, són un altaveu. Un altaveu que sentiran també els mateixos xinesos.


(Avís a navegants i corresponsals)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)