«En Cataluña no se pueden poner rótulos en español»

Això és una mentida com una casa. Tot seguit teniu 14 fotografies fetes en una mateixa illa de l’Eixample de Barcelona aquest matí de diumenge, 4 de març del 2018.

Com veieu, hi ha rètols de tota mena: improvisats de pissarra, lluminosos, metàŀlics, de plàstic, d’altres materials...

He esborrat les dades identificatives de les botigues, perquè aquest article no vol ser una denúncia contra aquestes botigues –Déu nos en guard! Només vol denunciar amb contundència la mentida que tants mitjans de comunicació i partits polítics de gairebé tot Espanya –també de Catalunya, quines penques!– repeteixen dia rere dia. Asseguren que et posen multes i tot, si tens un rètol en espanyol! Les poques multes que hi ha en relació amb rètols d’establiments comercials són per una altra cosa, no per retolar en espanyol. I, dit de passada, són molt escadusseres comparades amb la quantitat d’establiments que hi ha. Només a l’Eixample, multipliqueu el nombre de fotos d’aquí a sota pel nombre d’illes de l’Eixample; i l’Eixample és només un dels deu districtes de Barcelona...

En fi, les proves. Hi insisteixo: fotos d’avui de locals comercials en una sola illa de l’Eixample («fotos de hoy en una sola manzana del Ensanche de Barcelona», per si algú fa veure que no ho entén).

Finalment: per si algú es pensa que he estat investigant durant dies fins que he trobat l’indret més favorable per expressar la meva denúncia, no és així. No és un lloc buscat, no m’he hagut de moure gaire. Això és al costat de casa meva. Avui mateix se m’ha acudit la idea i ha estat pensat i fet: baixar al carrer, fer la volta a l’illa i publicar l’article.

Ja sé que això no servirà per aturar la mentida, perquè la gent que la diu ja sap que no és veritat. Però per si algú encara en tenia dubtes.

Reptes publicitaris (16): «Quiéreteme»

Un gran magatzem ha decidit fer campanya amb el lema “Quiéreteme”. La possible incorrecció de l’original té una certa gràcia, per l’ambivalència: estima’t a tu mateix i estima’m, estima’m i serà com si t’estimessis a tu, vull que t’estimis, el millor que pots fer per mi és estimar-te, estimem-nos junts...

L’han traduït al català segurament de la pitjor manera possible: “Estima’t”. És de mal gust, penso –ens està dient que siguem egoistes, o que ja ho som?–, però sobretot no diu el que diu l’original. Aquí només hi ha una persona, el destinatari del missatge. Ningú més. Quina soledat. No hi ha cap possibilitat d’interpretar-ho com a l’original.

La meva proposta? Mira que és senzill: “Estima’t-me”. Per què no ho han fet així? Que és incorrecte? Tant com l’original, exactament igual. O sigui, hi cap una interpretació benèvola, molt amagadament. I en publicitat ja se sap que es permet gairebé tot.

Un punt positiu que alhora és negatiu: la campanya en català és molt minsa, costa de trobar cartells catalans. Sempre ha estat així amb aquest magatzem, però en aquest cas la presència de la nostra llengua és purament testimonial. Per què dic que és positiu? Home, sigui en català o sigui en cap altre idioma, jo m’estimo més que no em menyspreïn, que no em tractin com un vulgar animal depredador sense família, sense amics i sense ni gat que em mioli. “Estima’t tu perquè estàs sol al món.”

Afegitó de les 9 del vespre. Ara veig que Empar Moliner també en parla, just avui!, al diari Ara, que jo el solc llegir a última hora, abans de sopar. Ja és casualitat, hem fet un bisbe. Tot i que la solució que dona ella és, significativament, diferent. Diu:

Per quina raó els creatius publicitaris no han considerat oportú fer aquest mateix joc amorós en català? Per què no han escrit “Estima-te’m”? No podem parlar d’una qüestió de mètrica en l’anunci de la ràdio (on la frase es canta: la, si, do, mi...) perquè les síl·labes són les mateixes.

Que consti que el meu article es basa en una piulada a Twitter que ja vaig fer ahir. De manera que no se’m pot acusar de plagi.

Reptes publicitaris (15): «Nice to sweet you»

Ja deu fer un any, o segurament més, que vaig rebre això:

«He pensat que potser aquest [repte] t’agradaria. La marca de xocolata Lindt ha tret una sèrie de rajoles de xocolata anomenada Hello que té com a lema: “Hello, nice to sweet you.” En castellà, ni ho han traduït. A veure si hi trobes una solució.»

Il·lustració de Glòria Fort per a les biblioteques de Vilanova i la Geltrú

Hi vaig pensar una estona i no em va sortir res.* Tampoc al cap d’uns dies, que m’ho vaig tornar a mirar. Després va quedar desat en un racó. Ara ho he vist de nou, hi he pegat voltes i se m’han acudit unes quantes possibilitats. (Cap, però, tan bona com l’anglesa, que em sembla fantàstica. També van fer anar, no sé si durant pocs dies perquè n’he trobat molt poques referències, una variant o un afegitó que deia: «Pleased to eat you».)

1. La primera opció que proposo segueix més o menys l’esquema de l’original:

Hello. Més content que un gos amb un dolç.

Però té dos problemes: a) sempre hi haurà algú que pensarà que s’hi anuncien aliments per a animals; b) a la clientela podria no agradar-li ser comparada amb un animal, encara que l’expressió sigui força coneguda i aplicada habitualment a persones.

Hi podríem introduir una variant, per saltar-nos els dos problemes esmentats, però la solució perd força (i tal vegada espanta pel que suggereix de quantitat de sucre que pot contenir):

Hello. Més dolç que un gínjol.

2. Podríem anar llavors a un altre esquema, apartant-nos ja de la base original (i perdent per tant potència evocadora), per evitar aquests problemes d’identificació amb el públic destinatari:

Hello. Per dolços anys.

O bé, encara més senzill (però també més fluix):

Per molts Hellos (de xocolata).

Però també, i aquesta sí que m’agrada més:

Hello. Tranquiŀlitat i dolços aliments.

3. I finalment podríem trencar del tot les regles i aprofitar expressions nostres donant joc a les diverses accepcions de les paraules utilitzades. Per exemple, aquesta breu conversa:

–Hello, tant de gust. –Hello, és un plaer.

O sense conversa:

Hello, tant de gust, és un plaer.

O bé, substituir alguna paraula però de manera que continuï sent-hi, com feia el text original:

Bon dia i bon Hello.

I també, (m)és clar:

Bon Hello i bona hora.

O, ja per acabar, una conversa desenfadada:

–Hello, què hi ha? –Hello, xocolata farcida.

(Perquè no se sap mai, de vegades l’empresa que t’ha contractat s’agafa a propostes esbojarrades que tu havies fet gairebé per jugar o per, a contrario, defensar la bondat o almenys la tolerabilitat d’alguna de les anteriors.)

Llavors, les propostes finalistes podrien ser, ordenades de més conservadora a més trencadora:

Hello. Tranquiŀlitat i dolços aliments.

–Hello, tant de gust. –Hello, és un plaer.

–Hello, què hi ha? –Hello, xocolata farcida.

I de moment això. Si hi ha més propostes ja les afegiré.

* Normalment, ja ho deveu saber, són feines que no et permeten ni aquesta estona de rumiar-hi. De manera que tot aquest article no serveix per a gaire res pràctic, sinó simplement per fer exercici, musculatura. És a dir, el mateix que la majoria dels altres d’aquesta sèrie, en la qual, em penso que ja ho he dit, no pretenc jutjar ningú.

Article escrit sense utilitzar, em sembla, cap masculí plural omnicomprensiu. També ho faig per exercici. Espero que aquesta condició no hagi dificultat la lectura.

* * *

L’amic Rafel M. i G. (Horta de València, 1967) em diu (i em dóna permís per publicar-ho):

Llegint el teu bloc i les tribulacions que passes amb “Hello, nice to sweet you”, m’ha vingut al cap una frase d’un joc familiar de cartes, la mona.

Una de les frases acaba així: Carai, que dolcet!

La frase sencera és:

Sota, s’empina la bóta,
no en deixa ni gota,
carai, que dolcet!

Açò es va dient mentre es peguen palmellades (fluixes o fortes, segons sigues d’animal) a la mà de la persona que ha perdut (s’ha quedat amb la mona (la sota d’oros) mentre que els altres jugadors han emparellat totes les cartes i s’han quedat sense cartes).

Si vera en un dolç (xocolate, pastisset, etc.) la frase següent:

HELLO!
Carai que dolcet!

no se’m faria estrany.

(El Hello sí que el trobaria estrany, però si penses que una volta espanyolitzats, ara toca anglicitzar-nos, doncs mira, què hi farem...)

M’agrada haver rescatat açò de Rafel perquè no n’he trobat referències en cap més lloc. De manera que arrepleguem ací un nou tresor de la nostra cultura popular.

Reptes publicitaris (13): Regafas

Una casa d’ulleres ha anunciat les rebaixes d’enguany d’aquesta manera: «Regafas». Realment original.

I, pel que he vist, no se’ls ha acudit cap possibilitat de presentar-ho també en català, tot i que aquests solen alternar castellà/català en els seus rètols i anuncis. (També pot ser que no m’hi hagi fixat prou i que en algun racó de l’aparador ja tinguessin aquest repte resolt.)

És clar, pots tirar pel dret: hi poses «regafes» i s’ha acabat la candela.

Però seria fer trampa. Les gafes, en català, són una altra cosa. Poden ser una part de les ulleres, certament, però només la frontissa que uneix les lents amb les barnilles.

O sigui, que a la gent de l’òptica encara se’ls giraria la feina extra de demanar excuses, tot i la bona intenció, perquè determinat públic catalanoparlant conscienciat podria considerar que allò era una castellanada inadmissible. «Tant per tant, fem-ho només en espanyol i tindrem menys problemes», acabarien. (Justament per això jo no els renyaria pas; els aplaudiria, almenys ho han intentat.)

És un repte ben difícil, aquest cop.

A veure, tenim rebaixes + ulleres. O bé: rebaixes + lents, però lents és equívoc (antònim [contrari] de ràpid).

Rebaixulleres?

És que sembla que estiguis dient que són rebaixetes. O no?

Però... i si ens oblidem de rebaixes i anem, per exemple, a saldos?, o a bon preu?, o a econòmic, o a (fer) economies?

Ulleresaldos?

Equívoc. Pot fer pensar en unes ‘ulleres que són un saldo’. I a banda tenim el (petit) problema de la s de connexió: simple o doble?

Ulleresconòmiques? Ulleresconomies? Econoulleres?

Lupa, monocle, ocular, lentilles...?

I anar per barat?

Baratulleres! Ens hi apropem?

Rebaratulleres??

Potser funcionaria. Remet a rebaixes, més o menys –va, concediu-m’ho–, però remet potser més a barat, a molt barat, a superbarat...

Superbaratulleres???

Remet a barat, a molt barat, a preu competitiu (baratulleres ens porta inconscientment a baralluteres i a batarulleres, que sonen a baralla i a batalla, que associades a preu...).

Però pot ser que amb tanta batalla i amb tanta baratura qui ho vegi s’oblidi que parlem d’ulleres. Ara bé, si aquest rètol és a l’aparador d’una botiga d’ulleres, o al costat d’unes ulleres en un cartell publicitari, potser no hi hauria problema...

Ens les quedem les dues, de moment: rebaratulleres i superbaratulleres?

O ens hem de conformar amb rebaixulleres?

I per què no ho fem a l’inrevés, si tenim una síŀlaba que ens coincideix, re!? Com pot ser que no se m’hagi acudit abans?

Ullerebaixes!

Sí, pot fer pensar en ‘ulleres baixes’, però amb un bon tractament gràfic... Podríem representar-ho tipogràficament així: ulle[re(baixe)s] Això, fet amb colors i grandàries diferents, podria funcionar, no?

Ullerebaixes molt millor que qualsevol dels anteriors, oi?

(Cal reconèixer, tanmateix, que el resultat no seria en cap dels casos tan bo com l’original castellà.)

Més idees?

Reptes publicitaris (12): Hambrosio

No sé si d’aquesta campanya publicitaria, “Cuando Hambrosio ataca, contraataca”, se n’ha fet versió en català. Jo no l’he vista. És un comportament força habitual d’aquesta empresa i per això ara no n’esmento el nom, apa.

El fet és que la traducció no és fàcil. Perquè “Hambrosio”, com és evident, fa un joc de paraules en què intervenen un nom propi, “Ambrosio”, i el substantiu “hambre”.

En català, hambre”, que és el missatge principal de l’anunci, ho diem sobretot de dues maneres: gana i fam. Potser n’hi podríem afegir una tercera, apetit.

Com ens ho fem? Necessitem un nom propi –algú que ataca– i incorporar-hi el concepte que expressem amb el nom comú gana o fam. I alhora ens cal que aquests dos elements, el nom propi i el comú, facin un joc de paraules a partir d’una falta d’ortografia o d’alguna altra estratègia que traslladi al català el “joc de paraules amb errada” –definim-ho així– que es diu en castellà.

Hi torno: com ho fem?

Podem recórrer, de primer, als sinònims de gana i fam, sempre que siguin comprensibles per a un públic ampli, i llavors tenim apetit, tal com he dit abans... i poca cosa més. Podem recórrer a derivats com afamat, famolenc, aganat, ganut... I locucions: buit d’estómac, buit de ventre o ventre buit, prim de ventre, rau-rau, fam de llop...

Res. Cap idea amb aquests elements. Si canvies alguna lletra d’aquestes paraules per buscar una possible falta d’ortografia o una alteració similar, es perd el significat original; i, a més a més, si fas una cosa d’aquestes no hi ha manera que el resultat evoqui un nom propi.

I si ens oblidem de l’estructura de l’original?

Per exemple, partim del missatge principal –“[quan la gana] ataca, contraataca [amb aquest producte alimentari]”– i li busquem un subjecte qualsevol que no sigui nom de persona però que evoqui la fam i alhora contingui una falta d’ortografia. Com ara: “el ‘Llob’ de la Gana”, “el ‘Drag’ de la Fam”.

Estan bé, però no enllacen amb cap antropònim (nom de persona).

I si canviem alguna síŀlaba o algun altre element del nom que no sigui la inicial? Ens hi acostem molt!

Per exemple, podríem fer Famiola i Famaust a partir de Fabiola i Faust; o tenim Ganiel o Ganiela (a partir de Gabriel/a o de Daniel/a), tenim Ganeric (de Galderic), tenim Ganietà o Ganietana (de Gaietà/ana).

I si agafem un nom estranger? Perquè llavors, per exemple, tenim Fammy (de Fanny)!

I les combinacions que vulgueu amb aquests o altres noms propis deformats.

De totes aquestes possibilitats, quina us agrada més?

Per mi, Famiola o, encara més, Fammy:

«Quan (la) Fammy ataca, contraataca!»
«Quan (la) Famiola ataca, contraataca!»

Però també, evidentment:

«Quan (el/la) Ganny ataca, contraataca!»
«Quan (la) Ganiola ataca, contraataca!»

I que triï el client.

Però per mi de moment Ganny és la guanyadora. O el guanyador, perquè Ganny, si no se li avantposa l’article, tant pot ser ell com ella. Cosa que implica un guany respecte a l’original.

Però és veritat que alhora hi perdem alguna cosa: són solucions creatives, però no hi ha error ortogràfic :-( I, per tant, hi falta aquesta nota específica d’humor.

Hi guanyem per una banda, hi perdem per l’altra.

Se us acut cap més sortida?

* * *

Afegitons a partir del 19 de febrer:

- Em suggereixen: Ganassa*, Famià/ana (de Fabià/ana)...

*Efectivament, no cal que hi hagi un nom propi humà antecedent, però el repte era trobar solucions a partir de la idea original...

Els diaris de paper

Com que ja he publicat opinions d’altres sobre el tema, com les de Nougayrède o De Kerckhove, ara em faig el milhomes i dic la meva.

El paper dels diaris em penso que aguantarà, entre altres motius que ja comentarem un altre dia pel mateix fet que quan vas pel carrer trobes anuncis i rètols que no anuncien res de concret, només un nom. Són anuncis que recorden la marca i prou, de manera que quan vas al colmado o al súper o a la botiga d’enginys informàtics, entre un producte que no coneixes i un altre que t’ha inserit la marca al cervell a fi que la recordis just en aquest moment, tries el producte que coneixes.

Aquests anuncis són per ells mateixos rendibles? Segur. Si no no els farien.

És un recurs. És veritat: les empreses periodístiques que no tinguin, a més del diari de paper, altres productes, aquestes suposo que cauran –les que encara queden dretes. Ara, per a les que tinguin al darrere un bon imperi, el diari de paper serà com l’anunci del carrer que deia abans: existim, som aquí, som els de sempre, som els teus. I quan estiguem davant la pantalla a punt d’escollir canal informatiu, triarem –molts cops, molta gent– «el de sempre». «Aquests potser tenen els seus defectes, però sempre ho han fet més o menys bé. Si continuen i a més tenen el diari de paper de sempre, que ara diuen que són una ruïna, vol dir que saben gestionar i que són sòlids. I si són solvents gestionant, segur que són competents i seriosos a l’hora de fer informació, entreteniment, televisió; va, ens subscrivim a aquest canal, que a més a més ens dóna això, allò i tal i més?»

Em penso que el problema que tindran els diaris de paper que quedin és on es vendran. Perquè els quioscos sí que tenen un futur precari. Tot i que encara se n’obri algun de tant en tant, són més, em sembla, els que tanquen.

Una de ‘lo’ neutre

M’hi he trobat avui mateix, quina casualitat. Una empresa espanyola m’encarrega la traducció al català del text d’una campanya de publicitat el lema principal de la qual –desfiguro una mica la cosa, no fos cas– és el següent, en l’idioma original:

- Sientes que [tal cosa] es lo tuyo

Què, com ho faríeu (m’adreço als que coneguin l’espanyol)?

«Sents que és el teu» o «sents que és el que és teu» o fórmules similars no funcionen perquè canvien el significat de la frase o almenys el fan ambigu (possessió real / possessió ideal); «sents que és allò teu» o «sents que és allò que és teu» o «sents que és aquella cosa teva» i companyia són disbarats lingüístics que no sé qui va recomanar un dia i m’agradaria trobar-lo/la per dallonses-lo/la una estoneta; «sents que és el que vol(dr)ies» podria funcionar, però els dos que em penso que compliquen més del compte l’estructura (parlem d’un lema publicitari); etcètera.

Jo, si fos jo solet, tallaria caps sense dubtar-ho ni un moment: «Sents que és lo teu»*. Però no puc fer-ho. Ara com ara, si vull conservar la clientela, no puc fer-ho. Perquè encara que el client, al rebre la meva proposta, no la contrasti amb cap autoritat normativa, si aquest lema

aparegués en lletres grosses als carrers, buenoooo, un munt de patums s’adreçarien a l’empresa en qüestió, al IEC, als Ferrocarrils de la Generalitat –perquè m’atropellessin–, al pare Ruaix, fins i tot a la germana Forcades!, hi hauria una batalla de mesos a la secció de cartes dels lectors, se’m condemnaria a la quarta zona del novè cercle dels inferns del Dant, em llençarien diccionaris i gramàtiques pel cap, i tot de coses d’aquestes, i segons des d’on –de provinença sospitosa, segur– també se’m beatificaria i em tractarien d’heroi i de la llibertat guiant el poble. Hi hauria un merder de ca l’ample.

Però també cal dir-ho: potser n’hi hauria prou amb un sol cas d’aquests, que fos ben vistós i fes forrolla, perquè a continuació altres s’animessin a tirar-se de cap a la nova piscina probàtica, que ens guariria de tants maldecaps i de tants ara com m’ho faré.

Que com m’ho he fet jo? He canviat completament la frase –desfiguro també la solució, no fos cas.

Veus clar que ha de ser això

Hi havia altres possibilitats? Sí, ara mateix me’n ve una altra al cap. Però els clients solen tenir terminis en els seus processos de producció i passa força sovint que aquests terminis ja s’han esgotat la vigília del dia que se’n recorden que allò s’ha de traduir també a la llengua de cada país on volen que es publiqui l’anunci. Vull dir que de vegades et donen cinc minuts, i espavila’t.

Han acceptat la meva proposta? No idea. L’he enviada aquest mateix matí. Ara espero el motorista amb la sentència.

* Afegitó del 17 abril. Una lectora atenta em diu, i té tota la raó: «Quan els ulls m’han caigut en això de “Sents que és lo teu”, el primer que m’ha vingut al cap és que algun ebrenc em feia adonar que m’havien robat alguna cosa meva... o que hi faltava alguna cosa (lo meu cotxe? lo meu desodorant?).» Dic que té raó perquè, si tenim en compte tot el domini lingüístic català, l’equívoc –no el mateix equívoc, un altre– de què parlava quan descartava «Sents que és el teu» en alguns indrets es manté.

Reptes publicitaris (11): Iogurt gelat

No sé si algú pensa que m’he proposat fer propaganda de determinats productes en aquesta sèrie. No: encara més, em fan ràbia i ho faig amb desgrat, perquè són d’empreses que han tingut el mal gust, la mala educació de no fer-se publicitat en català a casa nostra.

Però el mateix motiu que em provoca el descontentament és el que que em fa plantejar els reptes: com ho haurien de fer si decidissin fer la propaganda en català? Una vegada em van fer cas i des de llavors que m’enganyo pensant que potser algú altre tornarà a fer-ho.

El que vull dir és que no em paguen, vaja. Ja m’agradaria. O no. De moment, però, sóc jo qui tria gratis et amore els casos que apareixen aquí.

I el d’avui és un iogurt gelat la publicitat del qual fa així:

¿YOgur o heLADO?
Te quedarás YOLADO
nuevo YOLADO

Doncs bé, encara que sembli mentida, traduir això és tan fàcil com fer-ho literalment, i de seguida us ho explico:

IOgurt o geLAT?
Et quedaràs IOLAT
nou YOLADO

No grinyola, no, encara que ho sembli. Tampoc grinyolaria –encara menys– si ho féssim en portuguès:

IOgurte ou geLADO?
novo YOLADO

I en italià:

YOgurt o geLATO?
nuovo YOLADO

En occità, gairebé com nosaltres:

IOgurt o geLAT?
nau YOLADO

No grinyola en aquests casos perquè el lector estableix immediatament la relació entre el que li proposen en la pregunta inicial i la resposta: en el seu idioma les paraules clau comparteixen etimologia i la forma resultant pròpia de cada llengua (IOLAT, IOLADO, YOLATO) és substancialment coincident amb l’espanyola, de la qual ha sorgit la marca.

En canvi, no ens funcionaria en francès («Yaourt ou glace?») ni en anglès («Yogurt or ice cream?»), ni en alemany («Yoghurt oder Eis?»)... per la manera com diuen gelat en aquests idiomes, ja que s’aparta massa del nom de la marca del producte anunciat i no l’evocaria.

És clar, seguint el raonament que he encetat abans hauria estat millor que una empresa com la que fa aquest anunci, amb seu a Barcelona, hagués tingut el detall de posar un nom d’inspiració menys espanyola al nou producte, i tal, però som on som ara mateix, ells són com són i deuen pensar que al seu target o públic objectiu no li ve d’aquí un nom com aquest i que aquest públic no els farà pagar el seu pecat de provincianisme castellà.

I en certa manera, tal com hem dit, no ve d’aquí. És perquè ells mateixos ens han explicat d’on ve el nom, que sabem que és espanyol. Si no, podríem pensar que han cercat exclusivament l’eufonia de la marca.

(Ara no entraré en el contingut literal tan infantil i simple [ximple?] de l’anunci. Ja se sap que les criatures són els reis de la casa i que moltes coses es compren perquè ho demana la canalla. Els publicitaris ho saben i s’hi adrecen directament.)

(La fotografia és de Llepadits.)

Reptes publicitaris (10): «El dolor aliè»

Parlava l’altre dia de l’anunci de Médicos Sin Fronteras: «Pastillas contra el dolor ajeno. Tú la tomas, otros se curan.»

Anem al text, que és d’això que volia parlar de bon començament i em vaig embrancar com gairebé sempre. (Encara sort que en aquest cas he estat capaç de separar les dues coses, la reivindicació de la dignitat i l’anàlisi tècnica. Potser no s’haurien de distingir els dos aspectes, però aquí ha anat bé per fer-ho més païble a l’hora de llegir.)

Si m’encarreguessin traduir el missatge, com ho faria anar? Quan el vaig veure, vaig traduir ràpid, textualment: «Pastilles contra el dolor dels altres. Tu les prens, altres es curen.»

Lleig. No em va agradar, de primer, que es repetís «altres», i tampoc algun petit detall més. Com arreglar aquest doble «altres»? Amb «aliè»? «Pastilles contra el dolor aliè»? Massa culte, vaig pensar; encara que no ho sigui, molta gent no hi està acostumada. (Ni em va passar pel cap allò de «el dolor d’altri».)

Fins que vaig arribar a aquesta segona solució: «Pastilles contra el mal dels altres. Tu te les prens, ells es posen bons.»

Però llavors hi ha el problema del gènere –que ja ve de l’original, «otros». Em sembla que en aquest punt a ningú li resulta discriminatori el missatge, però es pot solucionar aquest petit problema, per si de cas?

Provem-ho: «Pastilles contra el mal d’altres. Tu te les prens, la gent es posa bona.»

Hem perdut res? Jo crec que no. Hem modificat una mica el missatge, però el resultat és tan transparent com l’original.

I sens dubte hi ha altres opcions.

Tant de bo a la campanya vinent els Médicos Sin Fronteras decideixin que val la pena demanar ajuda d’una manera més empàtica.

«Sigues amable, demana en català.»

* * *

Afegitó agost 2012. La campanya de Médicos Sin Fronteras d’aquest estiu és (també) en català. I em sembla bona. És una il·lustració d’una bala i una càpsula de medecina, gegantines, una sota l'altra, i tot seguit el lema «Demostra de quin costat estàs.» Molt bé.

«Sin Fronteras»?

Deveu haver vist un anunci de Médicos Sin Fronteras, fa setmanes que dura. Diu: «Pastillas contra el dolor ajeno. Tú la tomas, otros se curan.» És enginyós, sens dubte.

Però jo només l’he vist en espanyol. No sé si també l’han imprès en la llengua d’aquest país però jo no l’he sabut trobar i us asseguro que l’he buscat.

Això vol dir que els meus donatius –que en faig de tant en tant, no és un excurs demagògic–, mentre hi hagi alternatives, aniran a altres organitzacions que respectin més la terra en la qual volen fer forat amb els seus missatges de solidaritat. Fa pensar, aquesta mania d’entitats altruistes de tota mena que es preocupen tant de les desgràcies de gent d’arreu del món –i ben fet que fan– i s’obliden tan sovint dels petits genocidis culturals i manifestacions racistes que tenen al costat de casa.

No es pot comparar una cosa amb l’altra, la fam i la set i la malaltia i la intempèrie cròniques amb les pallisses que et pot clavar la guàrdia civil per no parlar en espanyol, o amb els robatoris continus de l’estat pel simple fet de ser català, sens dubte no es pot comparar, però de tota manera resulta una mica paradoxal embolcallar-te de solidaritat i no tenir alhora la més mínima sensibilitat amb els teus conciutadans ni que sigui en qüestions més menudes.

No s’adonen que si demanen pa o medecines o diners ho han de demanar per favor? Que han de ser amables demanant? Ja sabem que ni el pa ni les medecines ni els diners no són per a ells, que són per a gent afamada, malalta i desafavorida, però si dediques la teva vida o el temps de lleure a fer aquest servei a la humanitat mira de fer-lo bé, de ser amable, que no costa tant. I a més, al final hi sortiran a guanyar els afamats, els malalts i els desafavorits.

Alguns d’aquests «sin fronteras» sembla que en realitat siguin «sin fronteras» només teòricament. O sigui, que per a ells no sols hi hagi fronteres, sinó que de fet, per a segons què, només comptin les fronteres, concretament les estatals. Perquè si els dius que com és que a Catalunya ho fan únicament en espanyol, et diuen que la solidaritat no té ni nacions ni llengües. No poc. Bé que es preocupen de marcar frontera a Espanya. Però no a Catalunya. Allà, posem per cas a Madrid, no demanen calés dient «Pills for other people’s pain». Aquí sí.

En fi, ja s’ho faran. Per sort, com deia, hi ha alternatives.

Un lema que cedeixo als amics de la Plataforma per la Llengua: «No siguis garrepa, demana en català. Ser amable no costa tant.»

I un altre de més senzill: «Sigues amable, demana en català.»

(Sobre el missatge de fons, aquí.)

* * *

Afegitó agost 2012. La campanya de Médicos Sin Fronteras d’aquest estiu és (també) en català. I em sembla bona. És una il·lustració d’una bala i una càpsula de medecina, gegantines, una sota l'altra, i tot seguit el lema «Demostra de quin costat estàs.» Molt bé.

Reptes publicitaris (7): Pa sucat amb oli

«Con Tulipán cada día, crecer es pan comido», veiem des de fa setmanes als carrers. Confesso que hi he estat pensant molt de temps i no me’n sortia. Com caldria dir això en català perquè tingués la mateixa gràcia? «Amb Tulipán cada dia, créixer és bufar i fer ampolles»? Això no funciona, ni hi ha pa ni hi ha el fet de menjar. «Créixer és com menjar pa i nous»? Massa complicat, la gent ja no menja pa i nous i els que en mengen segurament han oblidat que abans es deia això per remarcar una menja especialment bona. «Créixer no té cap misteri»? «Créixer és un joc»? Torna a desaparèixer el fet de menjar. «Créixer és peix al cove»? Ens fa pensar massa en política, l’expressió ja no serveix –i a més, quina criatura trobaria desitjable, d’entrada, un entrepà fet d’un peix llefiscós que duus dins un cove?

Al final se’m va acudir aquesta: «Amb Tulipán cada dia, créixer és com pa sucat amb oli». O: «...créixer és com sucar pa amb oli».

Cal el «com», és clar, encara que la versió original no l’hi tingui. Perquè no és el mateix «sucar pa amb oli» que «ser de pa sucat amb oli».

I perquè no és el mateix el pa untat amb margarina que el pa sucat amb oli, que no necessita res més –ara deixem de banda, i mira que és deixar de banda coses importants, el tomàquet. De tota manera, la solució del pa amb... fa pensar de seguida en el fet diferencial del qual vam parlar l’altre dia, manllevant-lo del periodista Carles Ribera.

Fets diferencials (22): Pa amb...?

«El Tulipán va marcar l’inici de la meva consciència nacional. [...] Els que teniu una edat no inferior als quaranta anys probablement recordeu amb una certa nitidesa aquell espot televisiu en què un reporter amb ulleres de pasta gruixuda i un mostatxo considerable aterrava en el pati d’una escola amb un helicòpter tunejat amb el logotip de l’esmentada margarina. N’he trobat una versió a can Youtube, que no sé si és la més antiga perquè el coi d’helicòpter va viure uns quants remakes [...]. El reporter bigotut en qüestió, micròfon en mà, enquesta els nens sobre el gust dels entrepans que s’estan cruspint a l’hora de l’esbarjo. Un dels marrecs li respon: “Como siempre, ni fu ni fa.” Total, que unten el pa amb allò i l’anunci acaba amb una frase que [...] devia crear alguna llumenera del sector creatiu: “Con Tulipán se acabaron los bocadillos aburridos.”

»I la meva consciència nacional, on para? Ara ve: durant mesos i mesos vaig contemplar l’espot en silenci, sense entendre-hi res. No hi trobava el sentit, a la història. Fins que un dia, carregat de valor, entro a la cuina i, mirant la meva mare als ulls, li formulo el dubte que em tortura:

»–A veure, mare, això del Tulipán, es posa abans o després de sucar el pa amb tomata?

»La resposta, com bé sabeu, va ser que la panacea del berenar de la meva generació no es posava abans, ni després, de la tomata. Es posava en comptes de. I heus ací que vaig topar amb el primer fet diferencial de la meva vida. Han passat trenta anys llargs i ja ho veieu, aquí em teniu esperant que el TC m’obligui a untar l’entrepà de fuet amb margarina.»

Carles Ribera, Presència, 27 agost 2010

Vigilant del Far Linimento Sloan

Ara els equips esportius de determinades disciplines no es diuen Barça, Joventut de Badalona, Noia, Igualada, Reus, Maçanet, Santa Coloma, Mataró, Blanes o Granollers, sinó que oficialment es diuen Regal Barça –o Barça Sorli Discau, o Barça Borges–, Noia Freixenet, Shum Maçanet, Proinosa Igualada, DKV Joventut, Tecnol Reus, Fraikin Granollers –té pebrots aquest nom–, Mataró Quadis, Sather Blanes o Marfil Santa Coloma. No hi ha res a dir, suposo que ho fan per sobreviure.

Però no entenc que els mitjans de comunicació segueixin tan radicalment la dependència comercial de cada equip, fins i tot en els titulars. Els mitjans de comunicació poden anomenar els equips com els doni la gana, igual que de vegades els anomenen pericos, granotes, vermells, el submarí groc, granats o culers. No hi ha cap llei que els obligui a anomenar-los sempre pel nom oficial.

Per què, doncs, els mitjans no fan servir en les informacions els noms que han tingut aquests equips tota la vida i que els identifiquen immediatament als ulls del lector aficionat? Em fa l’efecte que només per un motiu: tenen por que les cases comercials que patrocinen aquells equips decideixin retirar la publicitat que fan o que podrien fer en aquells mitjans. Bones són les raons però més els dinerons, que deien els avis.

Per sort, aquesta moda no ha arribat als esports individuals. No m’imagino que a gent com ara el Biel Ràfols, Millor Esportista Universitari d’enguany, o a la seva germana Ona, que va obtenir el mateix títol fa dos anys, o al petit de la família, el Pol, que també és un atleta d’upa –i això de «petit de la família» és una manera de dir, és alt com un santpau–, els diaris un dia decideixin anomenar-los Ràfols Sabatilles Salomon... Però calla, què he dit, ara potser he donat una idea als de les Salomon.

Reptes publicitaris (5): Els anys que som a Barcelona

Uns quants autobusos de la capital duen aquests dies un anunci amb aquesta llegenda:

«En els 5 anys que som a Barcelona, X catalans que no podien ser pares ho han estat.»

Segurament l’heu vist els que sou de Barcelona o hi treballeu. A primer cop d’ull és possible que ens hagi passat mig desapercebut. O no del tot, potser ens grinyolava una mica. Per això he pres nota de la frase. Ja a casa, concloc que caldria dir: «En els 5 anys que fa que som a Barcelona...» No?

Ara bé, per què està malament «en els 5 anys que som a Barcelona»? Si interpretàvem en com durant, també està malament? Jo diria que sí, que no podem dir «en els cinc anys que festegem» com no podem dir «durant els cinc anys que festegem». En canvi, sí que podem dir «en els 5 anys que vam festejar». Aquesta construcció, doncs, sembla que només admet el passat, i el passat acabat, no el present i potser ni tan sols el passat duratiu («en els 5 anys que érem a Barcelona...»?) O sigui: «en els 5 anys que vam ser a Barcelona» o «en els 5 anys que hem estat a Barcelona» no tenen cap problema, el present sí.

I doncs, «en els 5 anys que som a Barcelona» no em sembla gramatical.

Tot això m’ho sembla, dic, perquè ho improviso. I ho improviso, perquè en una cerca ràpida no he trobat enlloc que m’ho aclareixi.

Si acceptéssim la fórmula –sens dubte manllevada del castellà, diuen els experts– portar + temps (o distància)*, que molts mitjans escrits i també l’Ésadir (TV3, Cat. Ràdio i cia.), entre d’altres, accepten en el llenguatge col·loquial, la frase evitaria els dos que i potser faria de més bon llegir (?): «En els 5 anys que portem a Barcelona...» Però hi ha molts mestres que de moment no veuen de bon ull aquesta construcció, i segurament ha estat aquesta reticència sàvia el que ha fet que els redactors o traductors de la frase s’emboliquessin amb «els anys que som»... que per mi és molt pitjor que la castellanada que segurament volien evitar.

*És un dels casos que em fa inclinar cada cop més per aquesta construcció. Estic a punt d’acabar un treballet, que publicaré aquí mateix, sobre el portar + temps (o distància) i la seva utilitat en català.

«Castellanisme radical»

Em pareix tan clar i tan ben argumentat el que el dia de Sant Jordi explicava Ferran Suay, professor de psicobiologia de la Universitat de València, que hui només copie.

Fa uns quants dies que TV3 emet una sèrie d’anuncis de la Generalitat Valenciana, que sembla que tenen la intenció de promocionar el turisme i estimular que les persones que resideixen a Catalunya viatgen a terres valencianes. Es tracta, per tant, d’una campanya publicitària, que es paga amb uns diners que són públics, i que –per això mateix– hauria d’estar encaminada a assolir la màxima eficàcia.

No cal ser un gran publicista per a saber que una de les normes bàsiques de la publicitat efectiva és acostar, tant com siga possible, el producte al consumidor. Si fem una ullada a l’oferta televisiva en català i en castellà, podrem constatar que hi ha moltes més emissores que emeten en aquesta segona llengua. Això vol dir que, molt probablement, una gran quantitat dels televidents de TV3 trien aquesta cadena precisament perquè emet en català. Això, unit al fet que la llengua d’aquesta cadena és precisament el català, fa pensar que la millor manera d’acostar el producte a aquesta clientela seria presentar-lo en la llengua del canal de TV que han seleccionat. I això és completament independent de si la llengua de TV3 és la mateixa que la de Canal 9 o no. El Govern basc, per exemple, s’anuncia en català a TV3, i ningú no diu que l’èuscar i el català siguen la mateixa llengua. Es tracta només de pragmatisme, o si ho voleu, de fer un ús efectiu i racional dels diners públics, per obtenir-ne tot el rendiment que puguen donar.

En comptes d’això, els actuals ocupants de la Generalitat Valenciana opten per fer una campanya en castellà. Hem de pensar, per tant, que no es tracta d’una campanya comercial, sinó d’una campanya ideològica, i que el seu objectiu no és el de reactivar el sector turístic valencià, sinó algun altre. La campanya és ideològica perquè, com ja hem vist, l’opció pragmàtica, la que aconsegueix l’objectiu d’aproximar el producte al seu client potencial, és la d’anunciar-se en la llengua de l’emissora. Per tant, fer-ho en castellà, pagant el preu d’allunyar el producte del consumidor, no respon a cap criteri de comercialitat, sinó que és un pronunciament ideològic en favor del castellanisme radical. Potser algú pensarà que n’hauria de dir espanyolisme. Crec que no. Hem de suposar que un posicionament espanyolista implicaria considerar que els catalans són plenament espanyols. Si això és així, aleshores la llengua dels catalans també hauria de ser una llengua espanyola –tal com l’anomena la Constitució vigent– i, per tant, des d’un plantejament espanyolista, s’hauria d’usar aquesta llengua, també espanyola, en uns anuncis emesos per un canal català i –conseqüentment, i seguint la mateixa lògica– també espanyol, i destinats a publicitar el turisme en un altre territori, el valencià, també –segons aquest postulat– plenament espanyol.

Evidentment no és aquest el plantejament que mou la Generalitat Valenciana a anunciar-se en castellà a TV3. No és que consideren que tots, catalans i valencians, som espanyols i que per tant la nostra llengua també ho és. És, més aïna, una altra cosa que podem anomenar, amb tota propietat, castellanisme radical, i que consisteix a utilitzar sempre el castellà, per damunt de qualsevol consideració comercial de caràcter pragmàtic, com ara la de traure el màxim benefici d’una inversió feta amb diners públics, o la d’aconseguir una major afluència de turistes catalans, en benefici del sector turístic valencià.

És així com, més enllà de les proclames (generalment fetes, no cal dir-ho, en castellà) sobre l’amor que senten per l’idioma dels valencians, els governants del Partit Popular ens diuen, amb claredat meridiana, quina és la llengua que s’estimen, i que estan disposats a promocionar, pagant-ho —això sí— amb els diners de tots. És veritat que no era cap secret per a qualsevol amb dos ulls a la cara: és la mateixa llengua que utilitzen a les Corts Valencianes i en els discursos institucionals, la mateixa que gasten per fer negocis amb els seus amics i la mateixa que transmeten als seus fills. I la que usen –dilapidant diners públics– per a la seua croada d’extirpació de la llengua que ens identifica com a valencians. Si això no és castellanisme radical i fanàtic, agrairia una explicació més benèvola.

(Levante-EMV, 23 abril 2009)

Què és la publicitat

N’hi ha que s’escandalitzen que uns prospectes de propaganda sobre la Costa Brava tinguin alguna fotografia presa als antípodes. Hi ha un diari espanyol, concretament, que està de campanya contínua, des de fa setmanes, per aquest tema.

Jo demano:

1. En els anuncis d’una rifa, d’una loteria o del número dels cecs, el venedor que hi apareix ha de ser necessàriament un venedor de loteria? Ha de ser invident? I els compradors del cupó o de la butlleta de la rifa que ixen a l’anunci, han de ser assidus a aquests jocs –que, com els altres jocs d’apostes, sigui dit de passada, fomenten la ludopatia? No poden ser, uns i altres, actors contractats per a fer l’anunci? No pot ser que algun dels actors no hagi jugat mai a cap rifa?

2. En els anuncis de centres de bellesa, les models han de ser clientes d’aquells centres? No podria ser que l’agència contractés una model que no ha anat mai a un centre de bellesa?

3. Quan s’anuncien coses per menjar, cal que les persones que hi apareixen siguin família entre ells, visquin en una casa amb un menjador o una cuina d’aquí a allà baix, riguin sempre i mengin i beguin tot allò que durant l’anunci sembla que mengen o beuen? No pot ser de cap manera que algun d’ells tingui al·lèrgia o intolerància al producte que anuncia?

4. Si en un anunci apareix un cotxe que vola o un nino que parla explicant les bondats d’un suavitzant, ens podrem queixar després si el cotxe que comprem no vola i el nino no sols no parla sinó que ni tan sols te’l donen quan compres el suavitzant?

5. Per a què serveix la feina dels professionals de la publicitat (creatius, guionistes, actors, fotògrafs d’agència, etc.)?

6. Si es fa publicitat de la Costa Brava com un lloc ideal per perdre’s, per mirar la llunyania, podem posar-hi la imatge d’agència d’una dona davant un mar, albirant l’horitzó immens? L’anunci de la Costa Brava no pot parlar dels beneficis que comporta estar en família a la costa, en una platja, en general? No es pot cercar a les agències de publicitat una fotografia que contingui aquest concepte? Ara sabem que la foto és de les Bahames o d’Austràlia o de no sé on, però la fotografia no és ni d’ací ni d’allà: és una fotografia de catàleg sobre el concepte platja, que si no t’ho diuen és impossible que sàpigues d’on és (només hi ha mar, sorra i cel blau com a marc d’unes figures humanes), i és aquesta foto-concepte allò que va comprar el qui va fer l’anunci. Era realment necessari que l’entitat que s’anunciava contractés uns models i els fes una sessió de fotografies a la Costa Brava si només es volia una mica de mar i una mica de sorra descontextualitzats?

La publicitat és un tipus d’informació, certament, però té les seves pròpies regles. I entre aquestes regles no hi ha la d’il·lustrar amb imatges reals, d’avui mateix i d’aquí mateix, els missatges que difon (excepte que es digui al peu de foto: «Això és la Costa Brava»). Que d’aquestes coses se’n queixi un mitjà de comunicació, i amb aquesta insistència, quan tot això ho ha de saber perquè és a tots els llibres i ells se suposa que ho han estudiat, vol dir que aquell mitjà té interessos polítics i/o econòmics i/o immobiliaris, o vol passar comptes amb algú d’un d’aquests àmbits. Tot plegat vol dir que aquell mitjà es comporta de manera cínica i immoral per aconseguir els seus fins. O sigui, el que abans se’n deia un escàndol farisaic.

(Afegitó de l’11 maig 2009. La prova que allò de la Costa Brava era una campanya del diari que volia passar comptes amb aquella entitat per alguna cosa pendent, i no cap criteri ni pruïja professional, és que ahir diumenge el mateix diari va encartar un fullet de 16 pàgines atapeït de fotos trucades, si voleu que ho digui així. És un fullet de Viatges Marsans i en cada pàgina s’hi veu una model, sempre la mateixa, davant un paisatge diferent: una platja inconcreta, una illa, una badia de les Canàries, una platja amb palmeres, unes cabanes en una «illa exòtica», Nova York, Costa Rica, París, l’Índia, un vaixell de creuer... Qualsevol persona que rumiï una mica s’adonarà, sense necessitat de fer servir cap comptafils, que la model no ha estat en tots aquests llocs, ni fa cap falta, ni crec que a ningú li molesti que no hi hagi estat. Ella simplement és un element gràfic, com una marca de la casa, que dóna unitat al catàleg.)

Perles (11): Llarg termini

«Fa poc vaig veure un anunci a televisió sobre un rímel. L’espot assegurava que aquell rímel durava un llarg termini: 24 hores. Immediatament llançava un missatge tranquil·litzador: ‘En qualsevol moment se’l poden treure amb aigua tèbia.’ El terme llarg termini és impopular.» (Zygmunt Bauman, sociòleg, El Periódico 21 novembre 2008)

Fa bona pinta...

«–Aconseguirà superar aquell anacronisme que els presidents no poden o no saben utilitzar personalment els aparells moderns?
»–Suposo que podré continuar tenint accés a un ordinador en algun lloc. Potser no al despatx oval. L’altra cosa que espero és que algú pensi de quina manera puc continuar utilitzant una Blackberry. Sé que...

»–Ara i avui encara té la Blackberry.
»–Ara i avui encara la tinc. I cal dir que és una cosa que preocupa no només el servei de seguretat, sinó també l’equip d’advocats. Ja sap que aquesta ciutat és atapeïda d’advocats...

»–Deia que lluitarà per conservar la Blackberry.
»–No sé si me’n sortiré, però continuaré intentant-ho. Però el que volia dir era això: no és només poder rebre informació. O sigui, ja em passaran els papers importants, i també podré llegir diaris. Però el que vull és tenir mecanismes per relacionar-me realment amb la gent de fora de la Casa Blanca. I vull aprofitar qualsevol oportunitat per fer-ho, mitjans no previstos, no controlats, maneres de parlar amb persones que no es limitin només a afalagar-me o a posar-se dretes quan entri en una habitació, maneres de mantenir els peus a terra. Si durant aquests quatre anys puc aconseguir-ho, crec que m’ajudarà a servir més bé els ciutadans, perquè escoltaré la seva veu. La gent no deixarà de dir coses pel fet que jo m’estigui a la Casa Blanca.» (Transcripció d’un fragment de l’entrevista de John Harwood a Barack Obama per a la CNBC, 7 gener 2008)

Ja ho dic, fa bona pinta. No per la marca de l’ICM*, que és només una anècdota –tot i que m’agrada més la (màquina) Blackberry** que la Iphone, posats a triar, encara que sigui menys perfecta, ja que els productes Apple discriminen el català i això en una empresa gran vol dir menyspreu, ja que són quatre duros–, sinó pel fons de la qüestió. És clar que de moment encara són només paraules i per aquí més a prop de paraules i promeses que sonaven bé i després re de re en tenim alguna experiència. Bé, ja arribarà el moment de comprovar-ho.

Ara com ara, doncs, abans que comenci tot plegat, continua l’esperança.

*Qüestió de llengua 1: com n’hem de dir, del genèric d’aquests aparells? Ni idea, segur que al final es diran d’una manera que ara ni sospitem. Però de moment jo apostaria per denominacions que més o menys descrivissin la màquina. Per exemple, intercomunicador mòbil (ICM), mòdul electrònic mòbil (MEM), interconnectador portàtil (ICP), o simplement comunicador (que podria acabar abreujat en nicador: «–A on vas amb aquest nicador tan antic, sembla del 2009! –Tens raó, ja té dos anys, quina vergonya», etc.).

**Qüestió de llengua 2: ja sé que la marca és BlackBerry, i l’altra iPhone, escrites així. Però a l’hora de descriure aquests productes, quan se’n parla mitjans de comunicació, no trobo que sigui necessari respectar aquestes convencions gràfiques originals. Que em semblen molt bé, però si es portés a l’extrem el criteri reproductor (oi?) també caldria grafiar les marques registrades amb el tipus de lletra, el color, etc., de la marca. I caldria escriure cada vegada no cocacola, sinó Coca-Cola amb aquella grafia tan historiada. O sigui, crec que en els mitjans de comunicació s’ha de ser menys servil de les marques i tractar tothom de la mateixa manera. Per tant, Blackberry (o Black Berry) i Iphone, de moment, mentre no passi que alguna d’aquestes marques es consolidi com a descriptor del genèric (vegeu l’altra qüestió de llengua), com la cocacola és ja sinònim de refresc de cola, i en diguem, de totes, blacberris o ifones (o una altra que encara no ha nascut). Ja vaig parlar d’aquest tema amb motiu de l’euríbor.

(Afegitó del 23 de gener. «Ha de ser molt complicat dir-li “no” a la persona més poderosa del món. Obama ha fet valdre la seua posició i ha aconseguit el que fa uns dies semblava impossible: retenir l’aparell en poder seu i el permís per a utilitzar-lo durant el seu mandat. L’única pega és que haurà de canviar de compte de correu electrònic i que aquells a qui enviï un mail tenen completament prohibit per llei revelar qualsevol contingut enviat per Obama, almenys fins que no abandoni el càrrec de cap d’estat, en virtut de la Presidential Records Act. I ara que hi som, ja s’ha calculat el valor de la campanya publicitària que Obama li està fent a Blackberry i al seu fabricant, RIM: entre 25 i 50 milions de dòlars.» Informació publicada a El País, 23 gener 2009)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Reptes publicitaris (3): Els «gustassos»

Suposo que tothom ha rebut a casa prospectes i fullets de la casa Media Markt que parlen del «gustàs», o n’ha vist els anuncis de la tele. Repeteixen el mot, amb lemes de diverses variants, des de fa una bona colla de mesos, potser més d’un any i tot: «Dóna’t un gustàs», «Amb preus així, tornar a l’escola és un gustàs», «El gustàs d’estalviar», «4, 5 i 6 de desembre, preus de gustàs»...

N’hi ha que ja en tenen prou que Media Markt hagi fet l’esforç de traduir la seva propaganda, que l’important és això. No ho nego, segurament en aquest punt primer de tot cal ser possibilista. I també crec que en cas d’urgència, molts cops el traductor se’n surt com pot, que les feines relacionades amb els mitjans de comunicació i amb la publicitat sovint no poden esperar. I, per descomptat, és possible que el traductor/adaptador d’aquesta paraula al català s’hagi esforçat seriosament a presentar als clients fórmules lingüísticament més acceptables, i que els clients no les hagin aprovades. Cal tenir en compte que parlem d’una casa que enllà de l’Ebre anuncia samarretes (o tops, o bustiers, no sé què són exactament) de dona amb el reclam «Verás las mejores delanteras del mundo», o rebaixes amb un militar que crida «¡Todos los precios al suelo!» o «¡Daremos el golpe!» (quina gràcia, no?; aquestes campanyes, per sort, no les hem hagut de veure per aquí, o jo almenys no les he vistes). Són gent que diu que volen ser provocadors i m’imagino que ho són. Però no sé si «gustàs», més que provocar o impactar, no desconcerta.

I doncs, crec que convindria fer-hi alguna cosa, abans que el «mal gustàs» s’escampi de manera general entre alguns parlants o altres anunciants, acostumats a veure-ho cada setmana a la bústia de casa o de la feina, als diaris, als comerços, a tot arreu.

La primera és dir-los: si voleu fer una traducció servil, almenys utilitzeu recursos catalans. I en aquest cas, la traducció més exacta de gustazo seria gustarro, no «gustàs». Sí que existeix el sufix -às, però en paraules fixades ja a la llengua, no és un sufix productiu. Hi ha dos o tres adjectius com dolçàs ‘d’un dolç embafador’, o grandolàs ‘gran en excés’, i uns quants substantius: nevàs ‘nevada forta / arreplec, munt de neu’, vellutàs ‘vellut amb el pèl llarg’ i vergàs ‘verga llarga i de cert gruix’, però es tracta de mots cultes o molt locals, poc coneguts. No, el lector de «gustàs» entendrà més o menys el que es vol dir perquè sap castellà, no perquè pensi en els excepcionals nevàs, vellutàs i vergàs.

I la segona cosa que es pot fer, crec, és oblidar-se una mica de la literalitat de l’original (què vol dir «precios de gustazo», ja que hi som?) i cercar estratègies de traducció paral·leles. Ni «gustàs», ni gustarro, ni gran gust, ni gaudi, ni grat, ni històries. Com diem això en català? Penso que no hi perdríem res jugant amb regal i regalar, o també amb plaer. Per tant, Regala-t’ho («Dóna’t un gustàs»), Amb aquests preus, tornar a l’escola és com un regal («Amb preus així, tornar a l’escola és un gustàs»), El regal/plaer/gust d’estalviar («El gustàs d’estalviar»), 4, 5 i 6 de desembre, preus de regal («4, 5 i 6 de desembre, preus de gustàs»). No diem el mateix?

Reptes publicitaris (I): La maduixa que fa petons
Reptes publicitaris (II): La gamma que lliga amb tu


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Reptes publicitaris (2): La gamma que lliga bé amb tu

He recuperat aquest exemple de fa temps, de l’octubre del 2007.

«La gamma que et va com a pintada.» Era el lema d’un anunci de Seguros Bilbao, del grup Catalana Occidente i apareixia en grans cartells a l’entrada de les sucursals d’aquest grup assegurador. La frase s’explicava (?) perquè anava acompanyada d’una paleta de pintor, amb tot de colors.

S’explicava, em demano? No, només s’explicava si anem al castellà –els catalans hem d’estar tot el sant dia traduint al castellà moltes de les poques coses que trobem escrites en català per saber què punyeta ens volen dir. En castellà és prou clar: «La gama que te va que ni pintada.» O sigui, la gamma que et va com l’anell al dit, la gamma que se t’adiu, la gamma que et cau bé, la gamma que t’és com pa i mel. Però, és clar, cap d’aquestes coses no parla ni de pintura ni de paletes de pintor, i fer un nou cartell és molt car, i el català no és una llengua que es mereixi tenir cartells ni dissenys propis.

En qualsevol cas, crec que hi havia una solució: «La gamma que lliga bé amb tu.» Els colors, en efecte, lliguen o no lliguen els uns amb els altres. I en aquest cas, si els haguessin fet lligar, potser hauríem salvat l’escull.


Reptes publicitaris (I): La maduixa que fa petons

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)