Perles (119): Sexisme lingüístic de fàbrica

«Vagi per endavant que sóc una d’aquestes persones que pensen que el llenguatge és sexista. Una teranyina magnífica, teixida al llarg de molts segles, en la qual podem caure com mosques. No puc evitar corroborar, així que em descuido, que la nostra manera de parlar està condicionada pel poder masculí que ens ocupa des de la nit dels temps. [...]

»Tant que jo mateixa he estat capaç d’escriure un text que demostra exactament el contrari del que penso, sense adonar-me’n. M’ho va fer saber un amic que em va enviar un blog en el qual vaig poder llegir, força espantada, l’anàlisi detallada d’un article que vaig escriure aquí i que servia de prova incontestable sobre l’absència total de sexisme en el llenguatge [...].

»Es tractava d’un imprudent relat meu que descrivia, en primera persona, la peripècia d’una dona en un aeroport, acompanyada d’un home. Una història en què jo mateixa, abandonada a les jerarquies de la nostra gramàtica, en tenir un protagonista de cada sexe permetia que el gènere masculí de les paraules acolorís tot el quadre. Amb l’ús englobador del plural, el protagonista masculí, com si res, es menjava tot el pastís. “Al control d’equipatges vam ser grapejats”,* deia jo, per exemple, abandonant el meu gènere.

»“Ja va sent hora de treure’ns de sobre aquesta absurda obsessió pel sexisme del llenguatge”, deia el lingüista del blog, aplaudint la meva desimboltura en parlar en masculí sobre mi mateixa [...], cosa que em va deixar perplexa, atrapada en aquesta vella i bonica teranyina de la qual sembla tan difícil escapar-se.»

(Extracte adaptat de l’article de Clara Sanchis Mira, La Vanguardia 18 gener 2013.)

________
 
* «Al control d’equipatges ens van grapejar», deia la traducció [automàtica?] que va publicar l’edició catalana del diari. Amb l’original castellà «fuimos manoseados» té sentit el que comenta l’autora; amb aquesta traducció que oferia el diari («ens van grapejar») no hi ha distinció de gènere i per tant el comentari de l’autora deixa de tenir sentit en aquest context. Per això ho he canviat i he escrit «vam ser grapejats».

(Aquesta és la raó per la qual dic sovint, quan reprodueixo articles de diaris o revistes, que en faig un «extracte adaptat». En aquest cas l’adaptació, com veieu, era obligatòria. I en molts altres en què reprodueixo citacions especialment de La Vanguardia o d’El Periódico.)

(Aquest peu de pàgina, incloent-hi l’asterisc de dalt, no és de La Vanguardia sinó meu. Per si calia aclarir-ho.)

Lesbianes de 13 anys

Ho copio perquè ja m’està bé, en general, el que diu l’autora i no cal que m’esforci a dir-ho de manera diferent, tot i que no sé si les noies de 13 anys són ara tan nenes com ella afirma. Em penso que l’autora no té en compte que a 13 anys ja és legal tenir relacions sexuals. Vull dir que en aquest país es considera que a 13 anys les relacions sexuals ja poden ser consentides. A mi la veritat és que m’espantaria bastant assabentar-me un dia que una filla meva de tretze anys ha tingut relacions sexuals consentides amb un noi, per exemple, de divuit, o de vint-i-cinc, o de quaranta-tres, però això és el que tenim.

No és aquesta la temàtica exactament. L’autora crida l’atenció sobre una qüestió de fons, i en això hi estic d’acord: la denúncia de la qual parla no va tenir efecte fins que la mare va especificar les possibles raons de les agressions. És això el que no pot ser.

Diu Clara Sanchis: «Quan la mare de la nena de 13 anys denuncià a la regidoria d’Educació que la seva filla patia agressions per part de les companyes, no va dir que era lesbiana. Segons sembla, el regidor no va reaccionar fins que no li van explicar que era un cas d’homofòbia. “Em va dir que a la carta no li deia que la meva filla era lesbiana –explica la dona–, però una agressió és una agressió.” Que la mare no al·legués que les suposades raons de les vexacions que la filla ha patit durant cinc mesos estiguessin relacionades amb les seves inclinacions sexuals és un punt de seny en aquest afer dolorós. Parlar de les inclinacions sexuals d’una criatura de 13 anys, un més de dotze, amb l’ós de peluix a la cantonada, no té gaire sentit. Però el resum de la notícia, en força mitjans, no deixa dubtes. “Una adolescent és agredida a l’institut per ser lesbiana”, informen. Per ser lesbiana. No és debades que un col·lectiu d’alliberament sexual va convocar una manifestació davant el centre educatiu. De manera que amb la lloable intenció de defensar-la i solidaritzar-nos amb un col·lectiu fràgil que necessita suports, és possible que ens estiguem obcecant a parlar en un idioma que no ve a tomb. Hi ha nenes lesbianes i nenes heterosexuals? Quina seria la diferència? Pot ser que algú sàpiga, a la primera adolescència, definir el seu territori eròtic? L’aigua se’ns escapa entre els dits. Com un elefant en una vidrieria, potser estem aplicant aquí, amb traç gruixut, paraules d’adults massa concloents.

»A la seva edat, el més probable és que la nena de Sabadell estigui investigant les infinites possibilitats de la seva sexualitat. O potser simplement explora els racons dels seus afectes. Les emocions que es desfermen en l’adolescència, amb els seus tels, no hi entenen en fronteres i gaudeixen d’una exuberant llibertat en estat semisalvatge. Les noies, concretament, tenim costum d’estimar-nos molt en aquesta edat. Ens petonegem, ens bescanviem el xiclet, ens toquem o ens estirem els cabells. Després serem lesbianes o no. Després començarem a marcar ratlles o trinxeres al voltant del que ens sembli més o menys un territori propi. I segurament sentirem la necessitat de posar-li nom, com si haguéssim assolit la fi d’una exploració que potser ja és massa dir que s’arribarà a esgotar mai.» (Extracte adaptat d’un article de Clara Sanchis Mira a La Vanguardia, 25 abril 2008).


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)