No els interessa que vinguin a treballar

Ara se m’ha acudit això. Els governs occidentals intenten per tots els mitjans tancar les fronteres als països del sud perquè, si les obren més, hi haurà encara més mà d’obra que acceptarà les feines més difícils o més dures a més baix preu. I com que als governs no els interessa, en general –sé que parlo generalitzant–, combatre els contractes precaris i els acords laborals extralegals –perquè si aquests van creixent de mica en mica es poden presentar xifres més elevades d’ocupació de la població autòctona–, tampoc els convé que la gent que arriba de fora agafi aquestes feines.

Si fos així, la gent del país “de tota la vida” –més gent i tot que ara– continuaria a l’atur i els governs se n’haurien de fer càrrec d’alguna manera: bé allargant encara més els subsidis, bé pressionant de debò amb amenaces i/o incentius, segons els casos, les entitats que podrien facilitar la creació de més llocs de treball dignes. En qualsevol cas, destinant més recursos i esforços a les polítiques laborals i socials i menys, per tant, a finalitats diferents, com ara les representatives, les que comporten engreixament innecessari de l’administració, les obres públiques sobreres, les subvencions no justificades, els sobresous...*

No sé si s’entén. Potser és simplista, però és un esquema que m’és vàlid. Se m’ha acudit –no em podria atribuir el copyright absolut, doncs, si algú cregués que la idea és original– llegint reflexions diverses sobre el concepte de “món obert” de Jorge Mario Bergoglio, anomenat Francesc, líder actual de l’Església catòlica.


* Aclariment per si de cas. No penso que les despeses que es prevegin amb la finalitat d’una eventual independència del país siguin sobreres. Al contrari, crec que són una petita inversió de cara a poder decidir aquí, a casa nostra, sense pressions, les polítiques prioritàries que descric sumàriament aquí i deixar de banda una gran majoria de les despeses innecessàries. La immensa majoria de les enormes inversions absurdes o almenys desproporcionades que s’han fet a l’Estat espanyols en els últims decennis no s’ha decidit a Catalunya precisament. Al contrari. Aquí hem patit un dèficit o almenys un retard molt important d’inversions urgents, amb la qual cosa s’ha llastat, paradoxalment, el creixement de l’Estat espanyol. I no cal patir respecte a la solidaritat catalana, que –juntament amb la iniciativa– és l’altre factor que ha caracteritzat sempre especialment el nostre país i la seva gent.

Racisme lingüístic intraespanyolista

He hagut de telefonar a una d’aquestes multinacionals d’origen espanyol que, oh miracle, és de les poques que et deixa triar entre català i castellà quan hi truques. I aconsegueixo establir-hi contacte dues vegades, amb força agilitat, però em surt una veu castellanoparlant: parlo en català i no m’entenen. M’ho diuen amablement, no exigint drets constitucionals com m’ha passat altres vegades. També afablement, els dic en castellà –perquè m’entenguin– que quan he trucat m’han ofert la possibilitat de tenir la conversa en català. En tots dos casos em diuen –sempre amb amabilitat– que truqui a tal altre número: la primera veu em diu que truqui al número X i la segona em recomana que truqui al número Z, que és el primer al qual he trucat. Explico a la segona veu que al Z ja hi he trucat, però que ho tornaré a fer, a veure si ara tinc més sort.

Naturalment, una immensa majoria de catalans –jo mateix altres vegades, si tenia pressa– abans d’arribar en aquest punt ja s’han donat i han començat a parlar en castellà i, si en sabien, en anglès, tagal o suahili, el que calgui, perquè el que volen és resoldre un problema i altra feina tenen. Però jo avui penso que ja no ve d’aquí, que serà un (nou) experiment per veure què passa.

A la tercera trucada, doncs –al primer número–, un igualment amable senyor també castellanoparlant monolingüe, aquest amb accent iberoamericà, quan li manifesto la meva sorpresa etcètera, em diu que no m’amoïni, que disculpes i que no cal que torni a trucar, que ell mateix em passarà amb una persona que m’atengui en català.

Quedo escoltant la musiqueta dos minutets i mig de re. Finalment, una senyora de veu igualment afable com totes les anteriors em pregunta en català si em pot atendre en res. Li dic que sí, alleugerit. Però que abans de demanar-li el que necessito, li voldria explicar el que m’ha passat. Li ho explico. I em diu (atenció):

–Sí, això ens està passant molt, cada cop més. Molta gent que truca de tot Espanya demana que els atenguin en català i llavors no som prou gent per a tanta demanda.

–Com diu?

–Sí, sap què passa? Que a Espanya la gent demana que els atenguin en català. I llavors, quan els operadors catalanoparlants els agafem la trucada, se’ns posen a parlar en espanyol, perquè no saben català, esclar. I nosaltres què hem de fer? No podem pas penjar...

–Però... però... per què...?

–No ho entén, senyor? No volen que els atenguin gent d’altres països, volen ser atesos per «espanyols-espanyols», encara que siguem catalans. I amb aquesta tàctica massiva s’emporten, esclar, quasi tots els operadors catalans disponibles. I llavors el que passa és que als catalans que truquen els costa el doble d’establir connexió amb nosaltres, perquè ara l’empresa, que ha detectat el truc, deriva per sistema les trucades a un operador castellanoparlant. O sigui, als catalans de debò, com vostè, tot això els perjudica el doble, perquè han de trucar de mitjana dues vegades, i així molts –al segon intent la majoria ja es rendeixen– es queden sense poder parlar en català quan l’empresa ja havia decidit oferir aquest servei.

Fi de l’explicació. Encara bocabadat, li exposo el problema principal, el que havia motivat la trucada. La bona dona me’l resol perfectament en un tres i no res –com segur que hauria pogut fer qualsevol de les tres persones amb les quals he parlat abans

O sigui, bastants catalans, si fem cas del que diuen les enquestes, som força racistes. N’hi ha prou de veure la polèmica artificial i electoralista que estan muntant ara els nostres polítics, de tots els partits tret d’ICV, al voltant dels burques* fins ara inexistents a Catalunya. Però és que els castellans ho són el doble! Ho són també lingüísticament, amb gent que parla la seva mateixa llengua!!

Naturalment no puc dir el nom de l’empresa, perquè aquesta bona dona podria tenir problemes. Problemes per haver dit la veritat, una veritat que fins ara jo desconeixia i que mai m’hauria pogut imaginar.

*Els burques són lamentables, però ja en vam parlar: si el que volem és eradicar-los, l’arma adequada no pot ser mai la prohibició –parlem d’una manera de vestir; trista, certament, però una manera de vestir!– sinó la mediació social o les estratègies alternatives d’acostament al problema familiar que hi pugui haver al darrere. O bé esperar que la pròxima generació pugi amb valors afegits diferents i canviï, de moment, el burca –o el nicab, perquè de burques ja hem dit que no n’hi ha– per l’hijab. La prohibició del burca aconseguirà que hi hagi més burques i que fins i tot se’l posi, només la part del cap, com una caputxa amb reixeta, més d’una noia amb biquini que anirà d’aquesta manera a la platja, exclusivament a fer la punyeta per a veure qui li diu res. Ho explicava Miquel Ferreres l’altre dia (El Periódico, 22 juny 2010).

Perles (44): Immigrants i drets humans

«Per a mi la qüestió [de la immigració] no s’hauria de plantejar si els deixem venir o no, perquè no tenim cap dret a impedir la seva llibertat de moviment, a prohibir que intentin millorar la seva vida, o és que acceptaríem que ens ho impedissin a nosaltres? No nego que portar aquest principi a la pràctica és complicat, però per això hi ha els experts i els polítics, per fer bones propostes a partir del respecte als drets humans, no en contra seu.»

Oriol Canals, director de cine (primera pel·lícula, Les ombres, 2009), entrevistat per Carme Vinyoles a Presència, 14-20 maig 2010

(La imatge és un fotograma de la pel·lícula Les ombres)

Sí o no al vel

Em sembla clar, per començar, que prohibir que les nenes vagin a escola amb hijab (vel) és protegir-les d’una possible imposició familiar, i que no hi fa res que la imposició sigui explícita o tàcita: si és una imposició és una imposició...

Però el que passa és que llavors no veig clar que altres imposicions familiars –o socials– sí que es puguin manifestar a l’escola i la del hijab, justament la del hijab, no. Em direu que a l’escola potser no es pot anar amb gorra, però us contestaré que segurament sí que s’hi pot anar amb arracades i altres pírcings, mocadorets de coll, postissos i metxes als cabells, ulleres, pinces, agulles de ganxo, passadors, sivelles, diademes, penjolls i collarets, maquillatge, ombra d’ulls, rímel i màscares de pestanya, colorets, afaits i cosmètics, tatuatges... I només parlem del cap.

Em sembla bé, en principi, que les imposicions discriminatòries a les dones o a les nenes es combatin en una societat moderna, però també em sembla clar que hi ha una frontera entre el que els pares poden «imposar» als seus fills i filles i el que la societat pot o ha d’impedir que els imposin. I, en aquest context, que l’única imposició que s’eviti sigui la del vel...

Montserrat Coll, directora general d’Afers Religiosos: «Em pregunto per què molesta tant que una persona porti un mocador al cap, i crec que la resposta és que encara no som prou tolerants amb els costums dels altres. No hem de tractar els immigrants com a menors d’edat que porten el mocador per imposició, sinó deixar que se situïn, vegin i decideixin per ells mateixos.»

Marta Selva, directora de l’Institut Català de les Dones: «No es pot pressuposar que s’utilitza el mocador de manera forçada. En qualsevol cas, també tenim pressions estètiques les dones occidentals, i el mocador es pot portar per religió, però també per cultura.»

María Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta d’un govern superamic que hi ha per allà a ponent: «L’ús de símbols religiosos no constitueix cap problema social en el nostre país. No és el mateix l’aconfesionalitat en les institucions públiques que els drets individuals, que si s’exerceixen amb respecte cal garantir-los.»

Em semblen reflexions prou ponderades. Ja ho veieu, en aquest punt estic a favor dels polítics que ens mal governen en tantes altres qüestions.

Fins i tot estic d’acord amb aquesta periodista: «I si ens poséssim d’acord en les línies vermelles abans de voler abastar la resta? Se m’acut que una cosa és no transigir amb l’ablació del clítoris, la poligàmia o el burca, i una altra de molt diferent entrar en terrenys difusos. Perquè, quin valor de la tradició occidental estem ensenyant a una adolescent a la qual no permetem que es cobreixi el cap perquè, si ho feia, la pressuposem un titella?» (Montserrat Domínguez, La Vanguardia, 23 abril 2010)

I aquesta dèria que ha agafat a la dreta ara, justament ara, sobre el «respecte de les normes del centre» em fa l’efecte que només funciona quan les «normes del centre» van a favor de les seves idees (en aquest cas, idees de fons racista). Ara no em diran els de CiU i els del PP que no han clamat mai pel «respecte als drets dels pares». Cal que en recordem exemples? Doncs, com diuen a Alcoi, o tots moros o tots cristians. Mai més ben dit.

En resum, la meva opinió és que en cas de dubte cal optar per la llibertat. I la llibertat, en aquest cas, és la de portar vel. Amb dubtes, sí, però in dubio... pro libertate.

Afegitó del 24 abril, 17.55 h. Refermo que la meva opinió no devia anar gaire desencaminada després de llegir el que diu justament avui Pilar Rahola: «El tema del vel no és una simple qüestió personal, sinó la porta d’entrada d’un autèntic repte als valors occidentals. I per valors occidentals em refereixo als que conformen la civilització moderna...», etcètera (La Vanguardia, 24 abril 2010). Quan aquesta noia (li dic noia perquè té exactament la meva edat) es posa d’aquesta manera tan estupenda i autoritària, com si fos una bisbessa amb conferència episcopal pròpia, diguéssim, gairebé sempre arribo a la conclusió que les coses són exactament a l’inrevés de com les diu ella. O almenys que són relatives, com gairebé tot en aquest món de Déu. I perquè ho sàpigues, estimada Pilar, els palestins d’avui (2010) tenen més raó que els israelians (que aquest és el fons de la qüestió sempre que fas aquests pronunciaments d’estil quasi catedralici). Et conec, herbeta, que et dius marduix. I si et cou t’aguantes, apa.

Perles (30): Autoboicot

«De vegades sembla que els enemics més perillosos de la llengua siguin els seus mateixos parlants, encaparrats a fer-se una mena d’autoboicot:

—Un pot de llenties, si us plau.
—Grande o pequeño?
—Dels grans.
—Un euro con diez.
—Gràcies.
—Venga, hasta luego.

»Una conversa així no tindria gaire d’estrany si no fos perquè qui parla català no el té com a llengua materna, i qui no el parla, sí. M’ha passat un parell de vegades, en dues botigues diferents, al centre de Tarragona: un nouvingut parla en català amb un dependent catalanoparlant, i no hi ha manera que el dependent li contesti en la mateixa llengua, malgrat que probablement li seria més fàcil perquè és, precisament, la seva llengua materna i habitual.»

Marina Massaguer Comes, El Singular Digital, 3 desembre 2009

Tesi breu sobre els polítics actuals

Els polítics del nostre país creuen fermament –uns més que altres, però tots hi creuen o almenys ho fan veure– que la realitat es canvia amb les lleis i prou. I molta gent també, hi ha força col·lectius que es posen contents –o s’amoïnen– quan els polítics promulguen una nova llei. Es produeix un escàndol qualsevol i hi ha gent que vol una nova llei per «resoldre» allò, per tal que no es produeixin més escàndols com aquell.

Després de totes les lleis que vulgueu, però, les coses importants de debò continuen igual: els avis reben unes pensions miserables, els immigrants continuen fent cua al carrer per aconseguir papers com si fossin bestiar, els autònoms han de pagar 265 € d’impostos cada mes encara que en facturin zero, els catalans continuem sent espoliats i la nostra llengua minoritzada, es fan habitatges de protecció oficial que queden buits un cop enllestits –i això quan es fan, que de vegades s’aprova fer-los i no es fan, i sens dubte algun millet espavilat s’embutxaca uns calerons–, i, en general, les autoritats et tracten com si els ciutadans estiguéssim al seu servei i no a l’inrevés... Quan toquen alguna d’aquestes coses importants és només per canviar un petit percentatge de la injustícia, de manera que els avis que reben 380 € de pensió ara en rebran un 5% més. Coses així. I diuen que t’has d’alegrar de l’avenç aconseguit.

Hi ha lleis bàsiques que sí, que posen ordre allà on no n’hi havia. Però jo diria que són poques i que ja existeixen: codi civil, codi penal, trànsit, l’organització mínima de les relacions entre les autoritats i els ciutadans. (Quan tinguem estat propi, això sí, caldrà nostrar aquestes lleis, o fer-les de cap i de nou; i en el cas del dret civil recuperar allò que era nostre i que ens han anat arrabassant els darrers tres segles i encara ens podria ser útil.) I després, alguna llei conjuntural, que s’hauria de derogar soleta al cap de cinc anys, o deu pel cap alt. Hi hauria d’haver una disposició final que digués: «Aquesta llei quedarà derogada d’aquí cinc anys.» Posem per cas.

No, no sóc un d’aquests liberals que diuen que com menys estat i com menys impostos millor. A mi ja m’estan bé els impostos per als qui puguem pagar-los i no em queixaré de tenir un estat, sobretot quan sigui propi i no enemic. Però m’emprenya veure que un darrere l’altre els polítics no es gasten els calers en les qüestions bàsiques de debò. Fan coses i coses –i sobretot diuen i diuen– i mai resolen els problemes de tota la vida, els que hem dit: pensions, habitatges, acollida digna d’immigrants, transport públic competitiu, promoció real de la llengua, cancel·lació d’impostos i taxes als que no tenen ingressos...

No és qüestió de fer més lleis, que ja n’hi ha prou. És qüestió de gastar-se els diners de tots en el que és prioritari.

Perquè, a més a més, veus que les lleis bàsiques necessàries ja estan fetes... excepte les que haurien de controlar la política (llei electoral estricta, eleccions realment lliures amb llistes obertes o desbloquejades per a qui vulgui triar noms, limitació de mandats, control dels diners dels partits...), que aquestes no s’elaboren perquè als polítics no els interessa. O, si s’elaboren, són tan i tan inconcretes que no serveixen per a res.

En molts casos, fora del món polític estricte, els que creuen que les lleis, resolucions, reglaments... arreglen el món, són els que estan prèviament organitzats per rebre els doblers en què de vegades la llei, reglament o resolució es concreta a l’hora de la veritat. Per entendre’ns, si s’aprova una llei de protecció de la mallerenga carbonera, alguna de les disposicions finals parla de l’ajuda que es prestarà a les organitzacions que es cuidin d’aquesta au, i la disposició, si mai es concreta –que de vegades ni això–, servirà per finançar l’Associació de Protectors i Protectores de la Mallerenga Carbonera... associació que ha estat la impulsora principal de la llei esmentada.

De la mateixa manera, els polítics creuen en els suflés de caca (en demano disculpes) i en les merengues. Unes declaracions n’apaguen unes altres, uns escàndols fan oblidar els anteriors. L’important és que arribis a les eleccions i que el suflé de caca dels contrincants sigui més gros i faci més pudor que el teu, i que la teva merenga sigui més aparent que la dels contrincants i tapi el teu suflé de caca. Que la gent no es recordi dels teus desastres i sí que es recordi dels dels altres. Molts cops, n’hi ha prou de dir, després de cada enxampada general o de cada escàndol particular, que es crearà una comissió d’investigació per depurar responsabilitats. I ja està, perquè això permet guanyar temps fins que l’escàndol s’oblida o fins al dia en què un nou escàndol o una nova enxampada supera l’anterior.

I de fet funciona. Perquè molta gent, efectivament, que ha dit indignada més d’un cop que no hi ha ni un pam de net i que tant aquests com els altres són uns impresentables, a l’hora de la veritat se n’oblida i va a votar «els seus» de tota la vida, ni que sigui tapant-se el nas. Jo mateix ho vaig fer alguna vegada, fa anys. I llavors no passa mai res, no hi ha decisions definitives entre els votants (entre els votants que voten habitualment, ja s’entén, perquè n’hi ha que sí que no van a votar mai, els prometin el que els prometin).

I qui dia passa any empeny, que és un bon lema per a la gent pencaire però que també fa servei als cínics. Tot i que a aquests els escauria més allò d’anar fent la viu-viu. Perquè és el que fan fins que els enxampen. Si és que els enxampen.

És per tot això que si aquest país avança –i amb crosses, però avança, com demostra que tots els diaris es posessin d’acord ahir en un editorial de mínims... que va al darrere, crec, del que ja pensa a hores d’ara una majoria de la gent conscient del país–, avança força al marge dels polítics actuals. De tots.

Un altre dia parlaré d’aquesta gent conscient, que encara que pugui semblar una minoria a l’hora de la veritat arrossega la majoria.

Dues citacions i una reflexió personal

Avui vaig de miscel·lània.

Elvira Lindo de vegades –quan no parla de temes espanyols– hi toca, ara sobre el cas Betancourt: «Quan Ingrid Betancourt va ser alliberada i exposada als ulls del món amb un aspecte no terminal, vaig intuir que els comentaris degenerarien de l’admiració a la sospita; el mateix quan, mestressa a la fi d’ella mateixa, s’ha expressat i ha viatjat segons els seus desigs. A una persona que ha passat sis anys a la selva, lligada amb una cadena, se li retreu tenir bon aspecte físic (però no va dir que es moria?), mostrar la voluntat d’intervenir en el futur del seu país i no ser prolixa en detalls escabrosos. Vist el que hi ha, seria de gran utilitat que algú escrivís el Manual del perfecte alliberat, perquè els interessats l’anessin llegint a l’helicòpter, mentre fan via cap a la llibertat.» (El País, 9 juliol 2008). Ja va passar una cosa semblant amb Nastascha Kampusch.

I també Juan José Millás: «Hem de trobar la manera de convèncer-nos que la Llei del retorn és filantròpica. A mi gairebé m’han plantat bledes al clatell aquesta setmana. A veure com les hi planten a un innocent ics quan faci un any que és tancat en una cel·la. Com explicar-li que és allà pel seu bé, per la seva seguretat [...]? Com convèncer-lo que, si no l’hi haguéssim tancat, potser l’hauríem mort, que era el que ens demanava el cos? Però som europeus, noi, dictem lleis capaces de contenir-nos, de posar-nos límits, i tu, enhorabona, n’ets un dels primers beneficiats.» (El País 4 juliol 2008)

I ara jo. Pots estar convençut que Laporta no és culpable, però negar l’evidència és perillós. I l’evidència és que el 60% dels socis culés que han votat han dit a Jan Laporta que no el volen. És igual el que consti als estatuts: els fets són els fets, sis de cada deu li han dit que foti el camp. És un clam. Ni tan sols el rei espanyol Alfonso XIII no va esperar que el fessin fora legalment per anar-se’n. I ell no havia perdut cap votació: va veure en unes eleccions municipals el pa que es donava en determinades ciutats i va tocar el dos (els d’aquesta família, malauradament, sempre acaben tornant). Jo hauria votat que no a la moció, si fos soci, i he defensat Laporta en algun dels esdeveniments al·legats pels que han presentat la censura, però els fets són els fets. Sigui culpa de qui sigui, sigui o no resultat d’una campanya d’intoxicació, quedar-se de president ara és cagar-la, amb perdó, és llençar a rodar totes les raons que pogués tenir. I és llençar a les escombraries el seu futur, en el qual força gent tenia esperances posades, al marge del món del futbol.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Nous camps de concentració a Europa

La notícia era que el dia 18 de juny el Parlament Europeu va aprovar una nova directiva comunitària sobre immigració, que permet que els immigrants irregulars puguin passar fins a divuit mesos en un centre d’internament –o sigui, un camp de concentració– abans de ser expulsats del país i/o d’Europa. La normativa va ser aprovada per 367 vots favorables i 206 de contraris; hi va haver 109 abstencions. Les posicions dels grups eren força contraposades, i així com populars i liberals –PP i CiU, per entendre’ns– hi donaven suport des d’un principi, els socialistes van votar dividits, en funció dels interessos dels països d’on provenen. La majoria dels espanyols, incloent-hi els socialistes, hi van votar a favor i sembla que els que hi van votar en contra –un d’ells en Raimon Obiols, tot s’ha de dir– han estat amenaçats que se’ls expedientaria –no sé com ha acabat. Els verds volien que es retirés la proposta sense ni tan sols posar-la a votació.

La raó que alguns suposats «progressistes» –per exemple, els socialistes espanyols– o els de CiU s’han empescat per defensar aquesta mesura impresentable ha estat que «almenys ara hi ha una normativa» sobre aquest punt que afecta tots els països de la Unió, que abans podien fer el que volien. És exactament la mateixa raó que van argüir els nazis en aprovar les primeres lleis racistes: que eren per protegir els jueus, els homosexuals, els gitanos... de la «barbàrie», dels «abusos dels incontrolats», de l’«arbitrarietat», de la «crueltat gratuïta». Calia posar límits a tot això amb uns camps de concentració i uns guetos. Perquè la gent no molestés els jueus i companyia. Exactament igual.

Un IV Reich europeu pot estar de nou en marxa. Aquesta Europa no m’interessa.

(Tampoc, encara que sigui un tema menor comparat amb l’anterior, no m’interessa l’Europa d’un «màxim» de 65 hores de feina la setmana, per descomptat pactades «lliurement» entre empresaris i treballadors. S’han begut l’enteniment.)

I no dimiteix ningú, ningú no en fa cap escàndol, no ni ha sorollosos cops de porta. Tot continua igual.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions de llengua (XXVI): Hom és útil?

Sovint m’he barallat (amigablement) amb amics lingüistes, mirant de fer-los veure que encara que en català tota la vida tal cosa s’ha dit de tal manera, això no lleva que ara sigui útil dir-ho també d’una altra manera. O sigui, una expressió no tan antiga i/o tradicional com l’anterior, o fins i tot nova de trinca, pot haver adquirit també carta de ciutadania per omplir un buit expressiu. Un buit que, d’acord, abans potser no existia, però és que el món i la societat evolucionen i, en fer-ho, creen noves necessitats.

Igualment, també discutim de vegades sobre si determinat mot antic o determinada expressió del català dels nostres avis ja no té cap sentit a hores d’ara, i jo sovint contesto que potser encara és útil, en tal situació o tal altra.

En resum, jo crec que cal plantar cara tant com es pugui tant a la resistència per acceptar novetats com, alhora, al desfici per substituir innecessàriament determinades paraules i expressions antigues, només per afany de modernitat. Les llengües es fan amb anys i segles, i tot és benvingut i tot, de bon començament, és bo i pot sobreviure, sempre que hi hagi algú que se’n cuidi i algú altre que entengui el que diu el curador.

Si un poca-solta diu: «L’incivisme s’identifica amb la immigració», de primer no sabrem si qui parla és un xenòfob que declara que incivisme i immigració són la mateixa cosa, o si és algú (poca-solta, en qualsevol cas) que simplement reprodueix el que es diu. I doncs, «s’identifica» pot voler dir les dues coses: que algú fa aquesta identificació o que la identificació existeix i el parlant la constata. Molt sovint, els xenòfobs i altres delinqüents ja busquen deliberadament l’equívoc, per espolsar-se cínicament la responsabilitat quan després algú els renya.

Però si la mateixa persona diu: «Hom identifica l’incivisme amb la immigració», llavors la declaració és més tolerable, perquè és molt probable que qui ho diu no estigui reproduint l’estereotip, sinó denunciant el qui diu la bestiesa. (Tot i que continua sent una frase perillosa, perquè hi ha coses que no s’han de dir si no és deixant molt clar que no s’hi està d'acord. En aquest cas es podria fer així: «Hi ha desgraciats que identifiquen irresponsablement l’incivisme amb la immigració.» Però ara ens apartem del tema.)

És per això que defenso la vigència de hom. Vull dir amb això que convé utilitzar hom en qualsevol frase pronominal? Ni de lluny. Però el fet cert és que a vegades és útil aclarir que quan «es diu» alguna cosa, el parlant sap que qui ho diu és algú concret i no una mena de fenomen autònom i incontrolable.

Mireu aquesta frase: «El sentit primitiu de la passiva pronominal no és ‘algú fa això’, sinó ‘això es fa (per si sol)’; en l’origen, quan diem que una fulla se separa és com si diguéssim que ella de per si es desprèn, encara que la construcció hagi acabat per usar-se en el sentit que ‘hom la separa’.» (Joan Coromines, «Converses filològiques», a Lleures i converses d’un filòleg, Club Editor, Barcelona 1989, p. 133). Ni que sigui com a estri per explicar el sentit exacte d’una frase (com aquí: Coromines ens vol explicar que hi ha casos en què «se separa» no vol dir el mateix que «hom separa»), hom és útil.

(Afegitó del 14 de maig del 2008) Ara trobo que a l’últim Llengua nacional (n. 62, p. 32), que encara no havia acabat de llegir, Albert Jané parla d’això mateix. Dos apunts ràpids. Un, que hom és útil quan es vol «despersonalitzar» una acció descrita amb un verb que ja és pronominal: per exemple, Hom es decanta (‘la gent es decanta’) es distingeix de Algú es decanta (una persona concreta); si el verb és pronominal, com que no és possible utilitzar dues vegades el pronom reflexiu es/se, cal usar altres fórmules, i la de hom és una bona solució que no hem de bandejar només perquè ens resulti anacrònica. Dos, que l’ús del pronom hom permet «expressar un cert grau d’identificació amb el que expressa, que no sabríem veure si resolia la seva frase amb el pronom es» (això ja s’assembla al que dèiem abans sobre «algú concret i no una mena de fenomen autònom i incontrolable»).

Ofici de risc

«La feina dels traductors i intèrprets té riscos. N’hi ha d’inherents a la dificultat de traslladar fidelment el contingut del text o la intervenció de la llengua original a la llengua d’arribada. I, certament, aquest repte es fa més fàcil de superar entre llengües pròximes com el català i el castellà, que entre aquestes llengües i l’àrab. Hi ha també riscos, més físics, derivats del context en què el traductor ha de fer la seva feina, com ara quan ha d’intervenir en una guerra. Però el cas de Saïda Saddouki a la caserna de la Guàrdia Civil de Palma de Mallorca és tan sorprenent com lamentable. Hi va anar requerida per fer-hi d’intèrpret i va ser increpada perquè havia utilitzat el català, fins al punt que el capità amb qui parlava li va etzibar: "Em sembla vergonyós que siguis d’un altre país i defensis un idioma que ni tan sols existeix." Saddouki ha fet un esforç exemplar d’integració a la societat que l’acull. Es mereix respecte i agraïment. I no pas reprovacions autoritàries perquè s’expressa en la llengua pròpia de les Balears.» (Carles Duarte, El Periódico, 6 setembre 2007)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L’efecte Montilla

M’agradaria parlar del que pot implicar per a Catalunya, per a la nostra autoestima i el nostre tarannà la previsió que ara fan algunes enquestes sobre la possible pèrdua de vots –important pèrdua– de José Montilla respecte a Pasqual Maragall a la primera i la segona corona de Barcelona, el que en temps de Franco se’n deia el «cinturón industrial». I no sols respecte a Pasqual Maragall, ans també respecte a Joaquim Nadal, Josep M. Obiols i fins i tot Joan Reventós. Montilla pot treure els pitjors resultats de la història dels socialistes a Catalunya. «Pot», dic «pot», que són enquestes no oficials, i les enquestes, com sap tothom, les carrega el diable.

M’agradaria parlar-ne sense embuts però me n’estic, perquè el que diria seria políticament incorrecte, és molt difícil d’explicar-ho. I a més, fins al dia dels difunts no sabrem res del cert, tot són hipòtesis. Ara, de moment, ningú no em prendrà el gust de pensar que pot ser veritat...

De manera continguda, doncs. Que consti que han estat ells mateixos els que amb mitges paraules han estat dient tota l’estona que el Pepe era «un català de Còrdova», que «ara és l’hora dels ciutadans normals i corrents», etc. O sigui, han jugat a presentar-se com a «fet diferencial» respecte al que hi ha hagut fins ara. Doncs mira, ja veurem què passarà. Potser una majoria de catalans vinguts de fora o fills dels que van venir de fora, no volen jugar a aquest joc. A veure. Gaudim del somni, si més no, durant un mes.

Ara, no us oblideu que l’opció bona per als ciutadans i ciutadanes responsables és una altra, eh? Jo vaig a la llista de Tarragona, em penso (ni ho he mirat: com la majoria, he caigut allà on m’ha tocat).


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Algú que ho entengui que m’ho expliqui

Ahir apareixia a El Periódico de Catalunya una informació segons la qual el Govern espanyol obliga determinats immigrants a saber la llengua castellana abans de poder instal·lar-se... a Catalunya. Sembla que fins i tot el Govern espanyol ha fet tornar al seu país d’origen alguns d’aquests immigrants per aquest motiu. És a dir, els ha expulsat de l’Estat espanyol per no saber espanyol. Pregunta innocent: què passaria si això ho hagués fet alguna autoritat catalana amb l’exigència paral·lela del català? Ni m’ho vull imaginar: a hores d’ara no sols seríem tots uns fills de puta, sinó que a més a més seríem nazis, xenòfobs i reus de mort, pel cap baix. Bé, per a ells ja ho érem de fa temps.

En fi, no ens queixem pel fet que ens diguin el nom del porc des de Madrid. És el que toca. Ara, el que em sobta i em revolta i m’emprenya i m’indigna d’allò més és que aquesta notícia no hagi corregut pertot arreu. Si la Subdelegació del Govern de l’Estat espanyol a Barcelona ha estat realment, com sembla, el primer organisme oficial d’aquest Estat a exigir el coneixement d'un idioma com a condició sine qua non per viure en aquest Estat; si, com deia el diari esmentat, es tracta d'un requisit que no es demana a la resta de l'Estat, només a Catalunya –«a la resta d'Espanya, aquest requisit no està vigent»–; si tot això és veritat, com és que cap altre mitjà de comunicació català –parlo dels escrits, premsa i internet–, tret del Racó Català, on la vaig publicar jo mateix, no ha donat la notícia? Si hauria d’haver aparegut en portada!!

«Ens sembla un requisit lògic», deia un responsable de la Subdelegació, segons explicava ahir El Periódico. «Igual com a un enginyer se li demana un títol, a algú que hagi de venir a treballar de cara al públic és normal que se li requereixi un coneixement del castellà.»

A mi, què voleu que us digui, al contrari que al funcionari aquest, no em sembla gens lògic que per poder viure aquí un immigrant se li demani d'entrada aquesta mena de condicions, ni català ni castellà. Als que acaben d’arribar se’ls ha d’acollir i punt. L'idioma, ja l'aprendran. Una altra cosa és que per poder exercir determinades feines necessitin saber la llengua, però això ja correspondrà establir-ho a l’empresa contractadora, no a l’Estat. Ara no parlem d’això: ara parlem de sentit comú, de solidaritat... i de greuges comparatius en l’exigència de llengües.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)