Fins al capdamunt del «seny»

Cada vegada li tinc més mania al «seny». A la paraula, ja s’entén, però també al significat ocult que li donen. I és que cada cop la utilitzen més bocamolls per fer-nos callar i fer-nos tornar a la cleda. És a dir, si no fas allò que agrada en determinats fòrums, has de posar «seny»; si dius coses que fins ara no deies, és que et falta «seny»; si pretens objectius que fins fa poc no t’havies proposat, vol dir que has perdut el «seny». Aquestes frases les diuen normalment en espanyol, però no es descuiden d’esmentar mai el «seny» expressat així mateix, en la nostra llengua (ho solen pronunciar «seni»).

¿Potser es refereixen al «seny» de Josep Pla, aquell prohom català a qui veneren –o això diuen: ves a saber si n’han llegit res més que quatre aforismes– totes aquestes patums que ens demanen «seny»?

«El seny –l’esperit de limitació, de dubitació, d’escepticisme– és la conseqüència lògica i normal d’una història deplorable i contrària. Catalunya és un país destruït per la seva pròpia història. La limitació és l’essència de l’esperit del país, però el seny té un gran defecte: és indefens. El seny és un estat de passivitat i de tolerància: és el microindividualisme.» (Josep Pla, Obres completes, volum 12, p. 541)

Ara s’entén més bé per què ens reclamen tant de «seny» i amb tanta vehemència (i amb tant esperit paternalista).

* * *

Just uns pocs dies després, s’han publicat a la premsa una mena de glosses del mateix Pla, diria que fins ara inèdites, sobre aquesta mateixa qüestió.

Perles (168): Adormir-se als espectacles públics

A la penya de l’Ateneu, sento que Josep Maria de Sagarra diu amb la seva veu atiplada, lleugerament impertinent, de monja exclaustrada:

—Ahir vaig anar al teatre. Em vaig indignar. A la sala vaig veure que hi havia persones que dormien. Dormir davant un espectacle és un acte de mala educació indecent, intolerable.

—Per què? —sento que diu Pompeu Fabra—. Us ho mireu malament. Xiular, en un teatre, equival a manifestar una opinió d’una manera molt clara. Aplaudir equival a fer el mateix però en sentit contrari. Dormir, davant un espectacle, és la manifestació d’un criteri més aviat enraonat.

Sagarra no hi està conforme. S’indigna amb una sulfuració creixent. Fabra, fins on li és possible de ficar cullerada, tracta de convèncer-lo; però, com que al cap d’una estona no hi ha res a fer, encén una pipa i es posa a fumar (1919).

(De Josep Pla, Obres completes, vol. 12, p. 110)

Perles (166): «Què hauria passat si...»

«[...] una de les característiques del nostre esperit més absurdes i estranyes. Davant una realitat immodificable i fatídica ens agrada de transformar-la amb hipòtesis extravagants com: què hauria passat si..., què hauria arribat si no fos que... Una vegada transformada una realitat en problemàtica –cosa que amb l’ajuda de l’absurd és sempre fàcil–, quedem tranquils, reposats i flemàtics [sic].»

(Josep Pla, «Notes disperses», Obres completes, vol. XII, Edicions Destino 1969, p. 85).

Perles (109): Callar la meitat

Tenim dos ulls per mirar,
per sentir dues orelles
i una llengua per parlar.

Tot això vol dir, ben clar,
que lo que vegis i sentis,
la meitat t’ho has de callar.

Albert Llanas, citat per Josep Pla a Un senyor de Barcelona, p. 108; el poeta Llanas està considerat l’inventor de la targeta postal, durant la revolució del 1872 (imatge de todocoleccion.net)

Josep Pla, poeta

(Manllevo les citacions i la mateixa idea de l’article de Josep Lluís Bronchal publicat a la revista Llengua Nacional* n. 73, IV trimestre 2010.)

El Josep Pla que m’agrada és més el periodista i el cronista polític i social punyent i no tant el filòsof o ideòleg al qual pots citar quan et ve de gust avui per defensar una idea, demà la contrària i despús-demà la intermèdia. Pla com a argument d’autoritat no m’interessa gaire.

Però Josep Pla, a més de pagès lletrut, filòsof i periodista era també poeta.

Pla, poeta? No en té la fama. I tanmateix ho era, de vegades tenia la sensibilitat que s’atribueix als poetes i escrivia de manera poètica, encara que no versifiqués. És allò que deia quan em referia a Rilke.

Vegem-ho. Parla** Josep Pla:

Si els miracles altra cosa no són que una badada de la naturalesa, el florir dels ametllers, en ple hivern, és el miracle més graciós i lleuger de la terra. [...] Com vingueren aquestes flors? Ahir no hi eren. No hi havia més que un borrissol rosat d’una vaguetat sense pes. Nasqueren al conjur de la nit, potser al conjur de la calma de l’aire de la lluna plena. (Les hores, «Temps de febrer: els ametllers»)

Jo sóc un entusiasta de les llunes dels cels d’hivern. Són cels rutilants, d’una netedat, d’una turgència metàl·lica. A l’hivern la llum de la lluna té una qualitat tensa i una llum viva. La lluna de gener és la més clara de l’any i converteix el paisatge en un somni, en un somni lúcid i precís. (Les hores, «Lluna de gener»)

El grill no ha nascut per viure encaixonat; observat en la naturalesa, resulta un insecte solitari, fugitiu, de relació nul·la, que tendeix a amagar-se. No és ni un comensal, ni un paràsit, ni tan sols un company de viatge d’un o altre element de l’espècie humana. És un insecte que va sol, d’òrbita personal. (Les hores, «El grill»)

A mi, m’agrada la nit estelada i negra [...]. Al camp, són una pura meravella. S’imagina l’encant que produeix no veure res, no veure’s ni a si mateix i tenir davant les estrelles? [...]. Desapareix tot rastre d’obra humana. La terra i el cel s’han fos en el magma ombrívol. Immergit en aquesta situació, hom sent de seguida una onada de grandesa. I quina vida! Quina vida té la nit, Déu meu! (Les hores, «Nocturn de maig»)

Fins aquí Pla. Per part meva, bon Nadal i bones festes.

NOTES:
* M’he donat de baixa de la subscripció d’aquesta revista, el número 73 era l’últim que m’havia d’arribar perquè ja estava pagat. Un altre dia us explicaré el perquè o, més ben dit, publicaré aquí mateix la carta que els vaig enviar.
** Teniu una locució (no és de Pla, eh?) d’alguns d’aquests poemes en prosa ací.

Fets diferencials (19): Trencar el bipartidisme

El director d’un diari important de Madrid em diuen que ha dit que el pacte PSOE-PP a Euskadi és «una qüestió d’estat». Doncs molt bé, si s’accepta la trampa espanyola prèvia de no deixar que es presenti a les eleccions tothom, hi tenen tot el dret. Si sumen la meitat més un dels diputats del Parlament basc, no hi ha res a dir. Res de res, ni un però.

No entenc els que diuen que «en principi» ha de governar «el qui guanya les eleccions». Els qui guanyen les eleccions són els ciutadans que voten. Si juguem a votar i acceptem les trampes que fa Madrid, vol dir que acceptem les regles del joc. I les regles del joc diuen que en un sistema parlamentari no guanya ningú fins que els parlamentaris decideixen qui és el president.

Amb tres o quatre exemples s’entendrà més bé. En un parlament de 100 escons hi ha un partit A, de dretes, que aconsegueix 26 escons a les eleccions; el partit B, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; el partit C, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; i el partit D, d’esquerres, aconsegueix 24 escons. Hi ha algú que pensi seriosament que el partit A ha de governar? No s’ho ha pensat prou bé, qui digui això. Cal que els tres partits d’esquerres expliquin abans de les eleccions que si els resultats són aquests, pactaran entre ells? No, no cal. La gent ja sap que segurament ho faran, o que és una de les opcions possibles.

Segon exemple: el partit A, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; el partit B, de dretes, 15 escons; el partit C, de dretes, 10 escons; el partit D, de dretes, 10 escons; el partit E, de dretes, 10 escons; el partit F, de dretes, 10 escons; el partit G, de dretes, 10 escons; resta de partits d’esquerres, 10 escons. A algú li sorprendrà que els partits B, C, D, E, F i G es posin d’acord per formar govern? Coi, si entre tots tenen el 65% dels escons d’aquell parlament i són tots sis de dretes! Per què no han de pactar?

Tercer exemple: el partit A, autoanomenat de centre i nacionalista barrufetista, aconsegueix 40 escons; el partit B, de centre-esquerra i nacionalista cidista moderat (ha pactat alguns cops amb el partit A, però la seva filiació nacional bàsica és la del Cid), aconsegueix 30 escons; el partit C, de dreta i nacionalista cidista radical, 21 escons; el partit D, d’esquerra-esquerra, 5 escons; el partit E, nacionalista barrufetista radical, 4 escons. Crec que a ningú li podrà sorprendre que el partit B (les fronteres del qual toquen tant les del partit A, amb el qual ha pactat altres cops, com les del C, amb el qual comparteix ideologia cidista) s’estimi més ser cap de lluç pactant amb el partit C que no cua del mateix lluç pactant amb el partit A, que lògicament exigirà el cap (perquè entre dos que pacten té preferència el més fort; però subratllo «entre dos» perquè ara parlem dels pactes entre dos partits, no dels pactes de tot el parlament, on hi ha més protagonistes). No crec, doncs, que el partit A es pugui arrogar cap dret a ser cap del lluç si no té prou diputats per ser-ho el dia que es facin les votacions al parlament.

Quart exemple, ara d’una competició esportiva: si en una cursa per equips un corredor arriba el primer però els seus companys arriben els últims, qui guanya? Serà injust que donin la copa a l’equip que arriba el primer tot sencer (era una cursa per equips!), ni que sigui amb fitxatges i pactes (legals) d’última hora amb corredors d’altres equips?

Per què hi ha gent que diu que investir president el líder del partit que ha quedat primer és «més respectuós» amb la voluntat dels electors que investir el que ha quedat segon, si el segon té el suport del tercer, del quart i del cinquè? És que els que han votat el segon, el tercer, el quart i el cinquè tenen menys drets que els que han votat el primer? La democràcia no és allò de la meitat més un? Doncs sí, és la meitat més un (amb respecte per les minories, que sovint s’oblida).

Els qui diuen que el partit que tingui més diputats, fent abstracció de la resta de partits, és el que ha de governar, volen fer el joc a l’Estat espanyol i carregar-se el sistema multipartidista? Volen que Catalunya, Euskadi, Galícia i les Illes Balears siguin com Espanya: un partit de dretes i un d’esquerres (tots dos igualment cidistes, això sí) i que guanyi el millor? A Espanya hi ha una llei electoral que tendeix a això, al bipartidisme. La llei d’Hondt té aquesta missió: penalitzar els partits petits i premiar els grans (demaneu-ho als de IU, què pensen de la llei d’Hondt). Llavors, resulta que en les «comunitats autònomes» anomenades «històriques» es produeixen, elecció rere elecció, resultats que trenquen aquesta dinàmica bipartidista i que permeten un joc de partits una mica més ric que el del conjunt de l’Estat, i els mateixos protagonistes del trencament –bàsicament, CiU i PNB– es queixen quan no aconsegueixen majoria absoluta?

Francament, se’m fa molt difícil d’entendre aquesta dèria pel bipartidisme. A mi no m’agrada ni el bipartidisme, ni el bilingüisme, ni el bifidisme, ni el dualisme, ni el maniqueisme, ni el jansenisme, ni, en general, el món dividit en bons i dolents. I encara menys quan parlem de política.

Afegitó 29 de març 2009. Toni Soler explica més bé que jo aquest fet diferencial: «En aquest país, malgrat la crispació i els enrenous, que aquí anomenem merders, la confrontació té menys arestes [que a Espanya]. No és debades que aquí hi ha sis opcions parlamentàries, que quasi tots els pactes són possibles i que l’herència antifranquista afavoreix la complicitat entre els dos grans partits. A més, la gent canvia de vot amb relativa facilitat, perquè deixant de banda algunes minories molt crispades el català comú és més pràctic que dogmàtic. A Espanya, i espero no dir res d’inconstitucional, la cosa és ben diferent, perquè hi ha només dos partits forts i un abisme cultural i ideològic entre ells. De manera que el frontisme és gairebé consubstancial a la política espanyola. El PSOE i el PP són partits antitètics i el seu ADN conserva les restes de l’enfrontament secular entre nacionals i republicans, que abans foren carlins i isabelins, i encara abans liberals i absolutistes. A Espanya o ets dels uns o ets dels altres, o sigui, vas contra els primers. [...] Malgrat tot, oh meravella, els dos grans partits nacionals han aconseguit enterrar tota l’animadversió, els prejudicis i la tradició històrica i han signat en un temps rècord un acord de govern a Euskadi [...] Aquesta entesa té un significat enorme, perquè posa de manifest que per al PP continua sent preferible “una España roja que rota”. I, per al PSOE, és vàlid el cèlebre adagi de Pla: el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. El motor del canvi a Euskadi ha estat Espanya. Espanya i res més. El nacionalisme ha pres Ajuria Enea.» (La Vanguardia, 29 març 2009). Em sembla clar que Soler critica les raons de fons (l'espanyolisme) que han portat a fer aquest pacte teòricament contra natura, no pas el fet que s'hagin posat d'acord dues forces parlamentàries que, juntes, apleguen prou diputats per tenir majoria. Que Soler prefereix els pactes crec que queda clar en les primeres frases que hem reproduït, quan explica que aquí (per sort) «quasi tots els pactes són possibles».

Afegitó juny 2011. «Es pot dir que no és democràtic que governin els perdedors? Si en un municipi un partit guanya les eleccions amb el 40% i altres dos les perden amb el 30% cadascun, seria bona la fórmula d’un govern amb el 70%, però un amb el suport del 60% continua representant clarament la voluntat popular, molt més que un del 40% en solitari. Posar en dubte la legitimitat democràtica d’un govern perquè no hi sigui la llista més votada, és confondre la gent i fer un flac favor a la democràcia.» (Joan Majó, El País 15 juny 2011)

Fets diferencials (1): Felicitats per la coherència
Fets diferencials (2): Som gent treballadora
Fets diferencials (3): Jo no sabia qui era
Fets diferencials (4): Els nounats
Fets diferencials (5): Els difunts
Fets diferencials (6): Madrid-Barcelona
Fets diferencials (7): Guti
Fets diferencials (8): El Real Madrid
Fets diferencials (9): Llengües prohibides
Fets diferencials (10): Els boicots
Fets diferencials (11): Trens de proximitat
Fets diferencials (12): Obrir els ulls
Fets diferencials (13): Un poble indòmit
Fets diferencials (14): Sant Jordi pencaire
Fets diferencials (15): «Bona tarda» i companyia
Fets diferencials (16): Quina vergonya
Fets diferencials (17): Els López
Fets diferencials (18): El múscul empresarial català

Qüestions de llengua (V): El secret del Putget

«Abans de la llengua, la consciència», va dir algú sense gaire raó, o molta, segons com. Però avui sí que em va bé. O sigui, en aquesta nota, més avall, parlaré de la llengua, però abans parlaré de consciència ciutadana i ecològica. Dit d’una altra manera, primer l’obligació (cívica), després la devoció (filològica).

Vaig parlar de grues i no vaig dir res del que resta del turó del Putget, que al capdamunt de tot de moment no hi ha grues perquè encara hi estan foradant, però aviat n’hi haurà. (A la punta de tot no hi ha grues, però uns metres més avall, a tocar del cim, sí que n’hi ha: al capdamunt del carrer de la Costa, cantonada amb Ferran Puig.)

Perquè heu de saber, amigues i amics, que la part de dalt de tot del turó l’han tallada ara pel mig com si fos un formatge de teta gallega. I ara, a la banda muntanya, la que dóna al Tibidabo, hi plantaran cent-cinquanta aparcaments, i per dissimular diu que hi faran també un esplai d’avis i un altre d’infants, per allò que se’n conservin els usos socials o com es digui. Val la pena, si voleu plorar, que feu un volt pel Putget, passeu pel carrer Marmellà i mireu el que queda de la punta de la muntanya... si quan hi passeu en queda alguna cosa. Només de veure això ja et fas una idea clara de la sensibilitat ecològica de l’Ajuntament de Barcelona, que diuen que és d’esquerres.

El que ha passat amb aquest turó del Putget és paradigmàtic: la part que s’ha salvat (de moment) és la banda que mira al mar, que era l’originàriament privada, propietat de la família Morató, segons les cròniques oficials. La finca es deia «Torre España» i va ser cedida a l’Ajuntament amb la condició expressa que es conservés el jardí. L’altra part, la que ara foraden, no tenia aquesta condició. Els textos oficials diuen que «des de les places superiors [del parc del Putget] es pot contemplar una vista extraordinària tant en direcció al mar, amb tota [sic] Barcelona estesa als peus del visitant, com cap a la serra de Collserola.» Ara aquesta segona part –«...com cap a la serra de Collserola»– l’hauran de suprimir, perquè s’hi veuran aparcaments. Aparcaments i unes llars d’infants i casals d’avis molt socials que, no cal dir-ho, no es podien fer enlloc més de Barcelona que al capdamunt de tot d’una de les sis elevacions bàsiques –Carmel, Peira, Rovira, Putget, Monterols, Creueta del Coll– que temps era temps clapaven la part alta de la ciutat amb pigues verdes. Ànims, Ajuntament i companyia, que al Carmel encara hi ha camp per córrer i per explotar. Llàstima que el Parc Güell sigui patrimoni de la humanitat, oi?

I ara, la llengua.

Un amable lector diu que el nom del turó hauria de ser «Puget», i no «Putget». I té tota la raó, perquè el nom, vingui d’una denominació popular del turó o vingui d’un antropònim (recordeu Un senyor de Barcelona, de Pla), ve de puig, que com se sap deriva amb g/j (pujol, pujar, puges...), ja que la i de puig té la funció d'assenyalar que la g cal pronunciar-la amb so fricatiu prepalatal sonor (perdoneu els paraulots, jo també he hagut de mirar-los a la gramàtica per recordar-los) i per tant amb el so que trobem a bogeria, pagès, gener o rajar. Si no, la gent que veiés «pug» pronunciaria la g com la de «reg», i la cosa sonaria gairebé com «puc».

D’on ha sortit, doncs, la t de Putget? Segurament, diu el meu comunicant, de la pronúncia popular, que és «putxet», per analogia amb la pronúncia del mot primitiu «puig» (que es pronuncia com si s’escrigués «putx»). Però és impossible de seguir un rastre fiable d’aquests topònims/antropònims (topònim és el nom propi d'un indret, antropònim el d'una persona), perquè quan tires 50-70 anys enrere ja trobes grafies impossibles. Abans de Pompeu Fabra, que ens va codificar la llengua, això era el caos. De tota manera, no té gaire sentit que el nom oficial sigui «Putget», perquè així no ho pronuncia ningú: la gent diu «Putxet». Per tant, algú hauria de fer un cop de cap i tornat al «Puget» original o, si es vol, a «Putxet». Però «Putget» no té cap raó a favor, crec: perquè ni és correcte ni ho diu gairebé ningú... tret dels quatre que s'hi han fixat i han acabat per pronunciar el mot, esforçant-s'hi, tal com el veien escrit.

Si algú en sap més i coneix el secret del «Putget», ja ens ho dirà.