Parlo molt de política?

Em diuen en missatges privats que al Twitter parlo molt de política. O massa. I que abans no ho feia. Pot ser.

És perquè no m’ho puc treure del cap.

Jo diria que la dèria va començar, com li va passar a tanta altra gent, amb l’1 d’Octubre (del 2017). Potser una mica abans. Perquè els abusos d’autoritat van començar abans. Allà es van desfermar moltes coses dins meu, com dins de molta altra gent.

Senzillament, ara no puc suportar que hi hagi nou persones a la presó, sense judici, per haver organitzat un referèndum o per haver encoratjat gent a participar-hi o per haver convocat a una manifestació. No ho puc suportar fins al punt que em costa agafar la son bastants dies o que em desvetllo amb aquesta inquietud, amb aquesta indignació.

Hi ha molta gent –també independentistes– que aconsegueix viure el seu dia a dia com si no existissin els presos. Vull dir, els presos polítics: les dues preses i els set presos. Ho entenc. Cal viure.

Però no entenc de cap manera que hi hagi gent tan deshumanitzada que ni els provoquin un mínim de compassió, d’empatia –com qualsevol altre empresonat, si volen–, ni els concedeixin, per descomptat, la denominació de presos polítics. Ara bé, quan algú conegut em diu que no en són, de presos polítics, la immensa majoria m’ho diuen abaixant la vista i afluixant la veu. No et miren als ulls! Saben que no tenen raó.

N’hi ha que dieu –abaixant la veu, desviant la mirada– que la llei és la llei, que sabien a què s’exposaven, que els van avisar. Encara que fos així, no hi ha dret. És a dir, no hi ha dret que, pel fet que t’han avisat que poden cometre una injustícia en contra teu –tancar-te a la presó!, hi ha res més greu?–, no tinguis dret a queixar-te per la injustícia. I tant si hi tens dret! Hi tens obligació!

També n’hi ha, és veritat, que no sols no abaixen la veu, sinó que l’apugen: criden més a cada frase i et miren de manera desafiant. D’aquests no en tinc cap a prop, gràcies a Déu. Són els fanàtics, els que no escolten, els que no són capaços de raonar, els que han après a discutir repetint una vegada i una altra el seu missatge, la seva lliçó.

Anant a un punt de vista més personal: els cristians han pregat sempre pels presos. Sempre. Hagin fet el que hagin fet. Això comporta un mínim d’empatia. I ara veig suposats cristians carregats d’odi, incapaços de pregar per aquests presos. Quin fracàs, aquests cristians.

Del punt de vista de l’Estat –no del meu–, tot això que se suposa que han fet els ara empresonats podria estar malament, no ho discuteixo. Però si la resposta que hi dona l’Estat és l’abús de la força, qualsevol raó que aŀlegui l’Estat deixa de ser raonable. Per mi, una autoritat deixa de tenir raó, la perd, quan abusa del seu poder sobre el més feble. Sigui autoritat política, sigui mestre, sigui pare o mare. I això ha passat, passa ara. És medieval.

És per tot això que al Twitter em deixo portar per aquests sentiments. O convenciments, més ben dit. És el que tinc a dins arrelat. Cada dia i moltes nits.

Ara sembla que algú de fora, el món, ens comença a donar la raó de debò als que patim per la injustícia.

Resposta a l'enfadosa

Primer va ser aquest article de la professora Carme Junyent, publicat el dia 20 de juliol passat a Vilaweb.

Junyent hi defensa que els desdoblaments de gènere al parlar o escriure (“homes i dones”, “socis i sòcies”, entre altres exemples que esmenta) són una imposició del poder. Diu que “a les facultats de magisteri s’ha arribat a treure nota a alumnes que no escriuen així”, una afirmació que basa en la “informació aportada per una alumna en una conferència amb més de cent assistents i corroborada pels seus companys”.

Res a dir. Si ella pensa que els que fem doblets de tant en tant actuem abduïts per poders o ideologies “nascuts del totalitarisme” (sic) o per “directrius del govern” (sic), jo no hi puc fer res. És la seva opinió i, com hem vist més amunt, està prou fonamentada en testimonis.

Però a l’article hi havia aquests dos paràgrafs que us copio tot seguit (disculpeu la citació tan llarga, però és per evitar que després algú digui que falta context; subratllo el que em va cridar l’atenció i hi afegeixo un parell o tres d’enllaços):

«[...] Si hi ha una cosa que em corrou de la meva participació en aquest debat és que, si he tingut una mena de butlla, ha estat perquè sóc una dona. Alguns altres homes han dit això mateix fent servir si fa no fa els mateixos arguments (Gabriel Bibiloni, Ignacio Bosque, José Luis Mendívil, Ignasi Roca, entre molts més) i, o bé han estat ignorats, o bé han estat menystinguts, si no els han muntat una campanya de descrèdit molt propera al linxament civil. Pel que fa a mi, els –pocs– atacs que he tingut sempre s'han basat en la suposada traïció al meu 'gènere' (que si autoodi femení, que si parlo com un home, etc.), però encara espero que em rebatin els arguments lingüístics. En qualsevol cas, no hi ha res que em sembli més sexista que avaluar les opinions segons el sexe de la persona que les emet, de la mateixa manera que em semblaria classista avaluar-les segons l'estatus social, o racista segons l'origen.

»Tenint en compte que les propostes de fer la llengua menys sexista arrenquen als anys setanta, estaria bé de comprovar si han aconseguit cap canvi social atès que, en principi, d'això es tractava. [...]»

I aquí comença la nostra batalla a Twitter, que transcric literalment (només restitueixo les paraules escapçades, per facilitar la lectura) per ordre escricte d’emissió de piulades. La piuladissa s’enregistra el mateix dia 20 de juliol, aproximadament de tres quarts de quatre de la tarda a les cinc la part principal i una postiŀla de la professora, dictaminant sobre el cas (i entrant ja, em sembla, en el terreny personal), quan faltaven tres minuts per dos quarts de cinc.

[VF, 15.51] «"Els atacs que he tingut sempre s'han basat en la suposada traïció al meu 'gènere'" (Carme Junyent) http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4446936/canco-lenfadosa.html No entenc per què...»

[VF, 15.53] «...diu això. Primer, jo no l'he atacat mai, però sí que m'he adreçat a Carme Junyent, procurant usar arguments lingüístics»

[VF, 15.56] «...La seva resposta? No m'ha contestat mai, ni tan sols indirectament. És molt fàcil crear adversaris a la teva mida i despatxar-los així...»

[VF, 15.57] «...I per últim, però molt important: no pretenem canviar la societat amb el llenguatge, sinó acompanyar amb la llengua els canvis socials.»

[VF, 15.59] «Sé que no sóc ningú i potser per això no mereixo l'atenció de la Dra. Carme Junyent, però no pot dir un "sempre" quan no és "sempre"»

[VF, 16.03] «Aquest article de Carme Junyent m'ha emprenyat, havent-hi (sigui o no prou "científic") tot això»

[VF, 16.07] «I a més Carme Junyent té la barra de dir que "sempre" que l'han "atacat" ha sigut per acusar-la d'autoodi de gènere. No hi ha millor enemic que l'imaginari»

[VF, 16.09] «Sens dubte, jo no tinc ni una centèsima part de la formació de Carme Junyent, i em pot deixar ben rebregat. Però no pot dir mentides públicament»

[VF, 16.18] «La meva queixa principal, Carme Junyent, en aquesta qüestió llengua/gènere, és que la gent que en sap no ajuda, només menysprea. I continuem igual»

[C. Junyent, 16.18] «Quina mentida?»

[VF, 16.20] «Aquesta: "Els atacs que he tingut sempre s'han basat en la suposada traïció al meu 'gènere'." Jo mai he utilitzat aquest argument»

[C. Junyent, 16.24] «I qui t'ha dit que l'utilitzessis tu?»

[C. Junyent, 16.26] «Perdona, els que en saben han callat per no aguantar el que els han dit als que han gosat dir res en contra dels desdoblaments»

[VF, 16.33] «Perdoni, quan algú diu "sempre" jo entenc "sempre". I per tant vostè m'hi inclou, perquè sóc del ram i m'he adreçat a vostè obertament»

[C. Junyent, 16.34] «I m'has atacat? Doncs no ho recordo.»

[VF, 16.38] «No, els atacs se'ls inventa vostè. Jo (i altres) ens hem adreçat a vostè amb arguments diversos que vostè denuncia com a atacs»

[VF, 16.40] «Li torno a enllaçar els meus "atacs", per si els ha perdut»

[C. Junyent, 16.43] «Insisteixo: jo no hi veig cap atac.»

[VF, 16.53] «Esclar que no hi ha atac. Però, en canvi, vostè contraposa "atacs" (que diu que n'ha rebut) a "arguments" (que diu que _no_ n'ha rebut)...»

[VF, 16.55] «Ergo, si m'he adreçat a vostè amb arguments, he d'interpretar que els meus arguments els considera "atacs". I tornem al començament»

[C. Junyent, 17.27] «Veig que t'ho fas tot sol... Això és imbatible.»

No m’havia contestat mai fins aquest 20 de juliol. Ja m’ha contestat. Segurament, si no m’havia contestat mai és perquè ja devia preveure que aquest pobre home era això, un cas impossible. Com en diu? “Imbatible”. Molt elegant. Gràcies per tot, senyora, ha estat un plaer i una bona lliçó.

L’endemà, 21 de juliol, escric a Twitter:

[VF, 21 juliol, 20.37] “Vull posar en un article tota la conversa d'ahir amb Carme Junyent. Simplement el que diu ella al seu article, el que li dic jo i el que contesta”

Hi ha una resposta seva immediata:

[C. Junyent, 21 juliol, 20.40] “Ja me'l faràs arribar. Però no et sembla que em fas massa cas?”

Doncs ja està tot dit. I, sí, senyora, fins ara li havia fet massa cas.

Mapa europeu d’idiomes de Twitter

Frank Jacobs: «The fun really begins in Europe, where some of countries [...] emerge out of nowhere: Catalans twitter in their own language, not Spanish.» Em sembla clar que l’autor no es pot considerar de cap manera parcial. El resultat del seu estudi no és definitiu, perquè està basat en dades fragmentàries, però deunidó:

Podeu fer clic a la imatge per veure-la més gran

Procedència: BigThink, 7 novembre 2011

Perles (79): #twitterencatala

[...] Es va organitzar una gran, massiva, piulada reivindicativa perquè els avisos, caràtules i altres informacions del sistema Twitter siguin en català com ja són en altres idiomes amb menys parlants. A les vuit en punt s’havia d’escriure #twitterencatala a l’ordinador o al mòbil i enviar-ho als amos de l’invent, els quals, segons vaig entendre, viuen a San Francisco. Mentre esperàvem que toquessin les vuit van començar les desavinences. Uns piuladors van observar que #twitterencatala contenia una falta ortogràfica i van córrer a avisar tots els altres que ja que es tractava de defensar l’idioma calia ser curosos i escriure #twittererencatalà. De seguida va a aparèixer un altre grup partidari d’escriure #twitterenCatalà per donar alçada i importància a la llengua reivindicada. Uns altres ho van trobar insuficient i es van mostrar a favor de piular #twitterEnCatalà, de la mateixa manera que diem el rei En Jaume. Van sortir llavors els entesos avisant que o tots escrivíem #twitterencatala com havíem quedat o els missatges no arribarien. Uns altres asseguraven que arribarien igualment s’escrivissin com s’escrivissin, perquè el Twitter no entén d’accents ni majúscules. Es tractava, però, d’una qüestió de principis. Escriure #twitterencatala era com posar la bandera catalana amb les simples quatre barres del comte Guifré i #twitterEnCatalà era com brandar l’estelada. Si els partidaris del #twitterEnCatalà no van tractar de botiflers els del #twitterenCatalà i aquests no van acusar de traïdors els de #twitterencatalà i els de #twitterencatala no van ser titllats de ser del PP és perquè van sonar les vuit campanades i tothom es va posar a la feina, i perquè a aquella hora començava el Barça i en aquest país quan comença el Barça es fa el silenci i la provisional pau i treva de l’abat Oliba.

(Extracte de l’article publicat per Manuel Cuyàs, El Punt Avui 20 setembre 2011)