No ens dominaran mai

Ho he vist aquest matí a l’autobús. Un nen de vint-i-dos mesos –he demanat l’edat exacta a la mare–, assegut al seu cotxet, manipulant amb destresa un telèfon inteŀligent. Concretament, el que he vist quan m’hi he fixat és que feia córrer les fotos de dreta a esquerra i després d’esquerra a dreta i s’aturava de tant en tant per prémer amb l’índex una de les imatges, perquè allò no era una foto fixa sinó un vídeo familiar: se’l mirava i s’esperava fins que s’acabava. De tant en tant, deia, girant-se a la mare: “A-i!” I la mare: “Sí, és l’avi.” I així.

Em direu que de què em sorprenc, que això és normal, que els nens de vint-i-dos mesos fan moltes més coses. Que es fan selfis i envien telegrams i missatges de veu i tot. Potser sí, però jo no ho havia vist fins avui. Havia vist nens i nenes d’aquesta edat que es miraven uns segons les coloraines –si la mare o el pare havien gosat deixar-li el trasto–, potser el llepaven i de seguida el deixaven córrer; si eren mal educats, el llençaven al terra, amb la seguretat que els seus esclaus, el pare, la mare, l’àvia, l’a-i s’apressarien a recollir-lo davant la seva mirada satisfeta i/o condescendent.

He dit:

–És espavilat, eh?

La mare –orgullosa, suposo–:

–Sí, massa.

Quan han baixat del bus la criatura seguia capficada amb les possibilitats de l’aparell màgic, que li oferia coses interessants només tocant la pantalla amb el dit índex.

M’he quedat tranquil. Les màquines no ens dominaran mai. Quan fem algun estri molt molt molt inteŀligent, hi haurà éssers humans de menys de dos anys que seran capaços de subjugar-lo en poca estona.

Organitzar la feina per afavorir la maternitat

(1. Quan dic “afavorir” no vull dir els premis del Franco, vull dir afavorir l’opció de la maternitat, però el títol ja es feia massa llarg.)
(2. En aquest article parlo de la maternitat i de maneres d’afavorir aquesta opció, no parlo del repartiment necessari de les tasques derivades de tenir un fill o una filla entre els dos membres de la parella, ni dels equilibris que hi ha d’haver, ni de la necessitat que els homes s’impliquin en la criança igual que les dones, etc. Per mi, això seria un altre article, i ja els faig prou llargs. Ho deixo dit aquí perquè ja he rebut uns quants inputs que m’avisen amablement que aquesta qüestió del repartiment no la tinc prou clara. Jo crec que sí que la tinc més o menys clara, però aquí, hi insisteixo, no parlo d’això.)


A. Pel que fa als costos

Parteixo de la base que el cost econòmic d’una baixa per maternitat l’han d’assumir tercers, mai la dona embarassada ni la seva parella sols, que ja en tindran prou amb els costos afegits per la mateixa maternitat i amb les despeses previsibles de pujar la criatura que han de tenir.

Parteixo també de la base que la maternitat, lliurement decidida, és un bé social.

Penso, doncs, que el cost afegit que implica una maternitat és un cost que hauria d’anar a càrrec de l’estat i de la mateixa empresa.* El cas és que hauria de ser un cost prèviament assumit i globalment assumit, i condició prèvia implícitament acceptada en el moment de dissenyar el funcionament de l’empresa, de cada grup de treball. Hauria de formar part de la cultura empresarial del país. Fins al punt que podria comptabilitzar-se i convertir-se en un impost directe a final d’exercici, si no hi ha hagut embarassos en aquella empresa durant l’exercici. En resum, l’estat s’hi implicaria a fons i les empreses en les quals no hi hagués embarassos pagarien un impost suplementari per sufragar aquesta despesa social entre totes; un impost proporcional al nombre de persones contractades per cada empresa.

* Quan dic “empresa” vull dir entitat ocupadora, sigui pública o privada.

En canvi, si hi ha hagut algun embaràs en aquella empresa, l’empresa i l’estat s’han de repartir aquells costos en quantitats legalment establertes, i hi ha d’haver una rebaixa tant per a l’empresa com per a la persona embarassada en els impostos que els corresponguin. No parlo de gratificacions directes, que potser convindria evitar-les per no monetaritzar la maternitat.

En una bona part, com deia, els costos afegits els hauria d’assumir l’estat, perquè l’embaràs és un bé per a tota la comunitat social, però en part igualment per les empreses –totes–, perquè una dona embarassada és un bé també per a l’empresa pel que pot aportar de mentalitat oberta en la cultura empresarial.

B. Pel que fa a les baixes

Pel que fa a cobrir els llocs de treball durant la baixa per maternitat o paternitat, en algunes (moltes?) empreses es podria fer el següent:

1. Cada lloc de treball l’ocupa una persona A però l’haurien de poder ocupar dues persones més B i C sense greuge ni per a l’empresa ni per a la clientela.

2. Aquestes altres dues persones B i C, per tant, han d’estar al cas del que es fa en aquell lloc de treball concret A.

3. Si aquest protocol s’aplica a cada lloc de treball, vol dir que cadascuna de les persones que treballen en aquella empresa ha de dedicar un temps periòdic, a més del que dediquen a la seva feina, per posar-se al dia mínimament del que fan altres dues persones en el respectiu lloc de treball. És a dir, A ha d’estar al corrent de la feina que fan D i E –que poden coincidir o no amb B i C.

4. Almenys un de cada tres llocs de treball ha de poder fer-se a distància, i aquest lloc de treball a distància ha de poder repartir-se rotatòriament.

5. Els llocs de treball que no permetin una organització d’aquesta mena han d’assumir igualment la part del cost que comporti per a l’empresa la seva organització global com a empresa motherhood friendly.

Aquest sistema de rotació afavoriria a més a més:

- la transparència;
- la previsió d’accidents;
- les baixes per malaltia;
- la confiança de la clientela en la marca i no en la persona;
- la fidelitat a l’empresa de les persones que hi treballen.

Certament, aquest sistema de treball significa un nombre d’hores afegides a les necessitats de producció de l’empresa, i aquest suplement implica, a més a més:

- calcular quant de temps de treball/persona comporta el temps descrit al n. 3 (dedicació de cada persona ocupada a estar més o menys al dia d’altres dues ocupacions), una quantitat que serà molt variable;
- repartir les bonificacions de temps/emoluments/impostos entre paternitat i maternitat segons les empreses implicades, en funció dels permisos efectius de paternitat/maternitat soŀlicitats o efectivament realitzats, tot i que aquest repartiment podria estar ja prèviament fixat (el que sens dubte sí que ha d’estar establert per llei és el temps mínim de permís de lactància per a la mare).

L’estat, penso, hauria d’afavorir la creació i el manteniment d’aquesta mena d’empreses, o la conversió d’empreses fins ara convencionals –és a dir, fetes amb mentalitat antiga i amb recursos diversos per pressionar el seu personal– en empreses o organitzacions laborals d’aquesta mena moderna, adaptada a la cultura actual.

I fins aquí la meva ingenuïtat economicoempresarial del dia.

Perles (151): El trencament decisiu

«Hi ha la idea que la funció de les generacions és la cosa més difícil i, alhora, la més indispensable de totes, perquè la reunió amb el nostre passat i la unió amb el futur, que són els nostres fills, és la dimensió humana que dóna plenitud a la vida.

»Els pares sempre transmeten alguna cosa, en el bé i en el mal. D’ells es pot aprendre fins i tot de manera involuntària: de pares negatius es pot aprendre el bé, perquè no és cert que només els pares exemplars siguin mestres. [...]

»Tothom ha d’evolucionar respecte als seus pares. Estic convençuda que una persona és adulta quan la seva vida deixa de ser una reacció. Fins a un cert punt, la nostra actuació és una reacció a allò que passa al nostre voltant; després, a partir d’un cert moment, comencem a actuar seguint el nostre projecte. Aquest és el trencament decisiu. És molt important que sapiguem madurar: això es produeix simultàniament amb el diàleg i amb aquest trencament. Però em fa la impressió que moltes persones es queden ancorades en el seu passat en un sentit negatiu, de contraposició o, en qualsevol cas, de desobediència als pares.

»A més, la nostra generació ha tingut uns pares singulars: com ara els meus, que es van casar [...] gairebé com a resposta al sentiment de mort i de finitud que havia estat present al llarg de tota la seva adolescència per culpa de la guerra. [...] Al capdavall, és molt difícil fer de pares en aquestes condicions.»

Extret de Susanna Tamaro, Verso casa, 1999 (trad. cat.: Antoni García Santiago, Cap a casa, ed. Empúries, Barcelona 2000, pàg. 66-67; distribució de paràgrafs de VF).

Perles (128): Fills iguals i/o diferents

«Sempre s’ha dit que els pares estimen igual a tots els fills, però ¿és veritat? La quantitat d’estimació és la mateixa, potser sí, però no les afinitats i, encara que mai no ho hagi dit a ningú, al pare li sembla que tenir fills i estimar-los a tots de la mateixa manera no té gaire sentit, precisament perquè són diferents. Per ajudar-se a trobar una resposta convincent, i sense transgredir les regles del joc que ell mateix s’ha imposat, els mira: el petit mastega una massa de xiclet amb una intensitat maxiŀlofacial perseverant, la mitjana es mossega les ungles prèviament pintades de negre i el gran badalla, mostrant una dentadura asimètrica i una ortodòncia pagada a terminis. El pensament del pare se submergeix en el mar dels records. Tria i garbella, divertit pels estímuls de l’especulació.»

Sergi Pàmies, fragment del relat «Mister Trujillo», dins La bicicleta estàtica, Quaderns Crema, 2010; la iŀlustració està presa de Degree of Thought, del Tetso College de Dimapur, Nagaland, Índia

Històries del metro (22): Castigat per bon noi

Increïble. Va ser ahir mateix. Pugen a l’autobús, que va força buit, un pare amb dos nens, de 4 i 5 anys aproximadament. El més xicotet corre de seguida cap a la part del mig i ocupa un parell de seients. El fill gran s’ha quedat a esperar el pare mentre aquest pagava. Quan acaben de cancel·lar les targetes, el fill petit crida des del seu parell de seients: «Pare, aquí, vine aquí!» El pare, amb molt bon criteri, tira més endarrere, amb el fill gran que l’acompanya, i mentre passa per on és el fill petit li diu, en veu alta, que aniran més endarrere tots tres i que ocuparan l’espai on hi ha dos i dos seients enfrontats i així podran estar tots junts. I això és el que fan el pare i el fill gran, que el segueix, anar als quatre seients que també estan buits.

Llavors passa l’increïble. El fill petit comença a cridar: «Pare, aquí, vine amb mi!, vine amb mi!!» El pare li contesta: «Si aquí hi cabem tots tres...» Però ja se’l veu dubtós. I com que la criatura continua cridant, el pare hi va i, en comptes de fer-li un sermonet i d’explicar-li que ha de venir ell al darrere perquè en aquells dos seients no hi caben els tres, s’asseu amb el nano xic i deixa sol el gran, que fins llavors s’havia comportat correctíssimament.

Aquest noi, el gran, s’enfada una mica. Diu amb un fil de veu: «Que no veniu?» I veu que no, que no vénen, que tots dos, pare i fill petit, ja xerren despreocupadament de les coses del dia, d’esquena a l’altre. El fill petit, amb la seva manera de fer tirànica, ha aconseguit que el seu pare sigui injust amb el gran. El fill gran es posa de cara a la finestra i plora silenciosament, transcorre la resta del viatge així.

És un nen de cinc o sis anys, el gran, al qual acaben d’ensenyar d’una faiçó prou contundent que qui crida més és qui té més raó. Potser els avis ja van educar el seu pare d’aquesta mateixa manera. El que no sabem és si el pare, quan li van ensenyar la lliçó, va ser la víctima o el (suposadament) afavorit. O tal vegada no ho va aprendre dels pares, sinó que li van ensenyar en una classe de pedagogia familiar, a l’escola de pares, que la prioritat en cas de conflicte és evitar de totes totes que un infant cridi, i que si un crida i l’altre no, primer has d’estar pel que crida.

Potser em falten dades, no conec aquesta família. Però la filosofia sí que la conec, la veig gairebé cada dia, amb altres anècdotes, al mateix autobús.

Històries del metro (21): Tornem-hi amb les criatures

Aquest cop manllevo la història –una història repetida cada dia– d’un diari que ven, o venia fins fa poc, uns 200.000 exemplars en paper i té unes quantes desenes o centenars de milers de lectors més a internet. En llegir-la l’altre dia vaig pensar: ja era hora, no sóc l’únic.

Tant de bo alguna de les persones adultes retratades en aquest article decideixi, si encara hi és a temps, contribuir al bé comú i també a la felicitat futura de la seva prole i no a una frustració segura. Perquè si pugen així tindran una bona topada quan arribin al món real. (I després ens queixarem que el suïcidi ja sigui la primera causa de mort violenta del jovent actual. És clar, no poden suportar els primers “no”. Però demano perdó de l’excursió tan extremada: segur que molts suïcidis no tenen res a veure amb aquest tema.)

Deixo clar també que segurament no són la majoria i que tampoc parla aquí l’autor de criatures circumstancialment indisposades –tots podem tenir un mal dia, gent adulta i gent menuda– o malaltes cròniques. Però, encara que sigui només una o dues en cada trajecte d’hora punta –i sempre són les mateixes, dia rere dia–, es fan veure, ja ho crec, ocupen l’espai de molts, també el dels més necessitats, i monopolitzen l’ambient.

Els marrecs de l’autobús

Només de pujar al autobús s’estén el pànic. No triguen ni un segon a fer-se notar amb exigències i rabioles de criatura consentida. Si són al cotxet voler anar a collibè i si van a collibè es revolten amb grans plors de baladrer professional. Exigeixen un seient i quan l’aconsegueixen en volen un altre. No estan mai satisfets amb el que tenen i ho demostren amb un desgrat escandalós. Van llaurar una personalitat tirànica al bressol, on van descobrir que tenien el papa i la mama al seu servei quan trencaven el plor. De manera perversament autodidacta han esdevingut uns virtuosos del xantatge i han fet de l’enrabiada i del sanglot desconsolat la seva manera habitual d’expressar-se. I encara que el bitllet de transport públic no inclou el deure de suportar-los, és allí on exhibeixen tot el seu art.

Quan han crescut una mica més, els dictadorets belluguegen per l’autobús, es posen drets als seients, fan cabrioles i importunen a tothom. És poc probable que el papa o la mama els cridin l’atenció i, si ho fan, sona a pura rutina. Les amenaces són de per riure perquè els marrecs de l’autobús estan acostumats a la impunitat. Tampoc exerceixen l’autoritat moral els avis polivalents que igual com fan de cangur fan també de noi dels encàrrecs. Els avis i àvies pugen a l’autobús carregats amb la motxilla escolar, amb la guitarra i la bossa d’esport dels néts. Algú es compadiu d’ells, els ofereix el seient i queda de pedra en comprovar que els grans el cedeixen tot seguit als plançons perquè facin el mico a pler.

El transport públic és a tot arreu un aparador del país real. Allà s’hi troba la mitjana de gentilesa i de bona educació. No seria exacte afirmar que l’adustesa ha esdevingut norma. Creix el nombre de persones que saluden els conductors d’autobús –cada cop més són dones, ja que hi som– i aquests alhora són més sensibles a les corredisses de la gent que arriba tot sufocada per agafar el bus in extremis. Però els seients reservats són una deu de vergonya. Els ocupen amb descaradura infants i adults que fan com si no veiessin la dona gran que se sosté amb prou feines o la gestant tan avançada que sembla que donarà a llum allà mateix. El marrec de l’autobús al qual no han ordenat mai que cedeixi el seient ignora que la cortesia i el sacrifici altruista fan la vida més agradable. Ignora també que ell mateix és un impediment seriós per a la convivència.

Fa uns dies vaig presenciar al mercat la rebequeria d’una nena dèspota que exigia no sé quins capricis amb rebolcades, sanglots, amenaces, puntades i insults a la seva mare. Una dependenta va dir que estava farta d’aquella mena d’escenes i que trobava a faltar el valor pedagògic d’una bufetada a temps. Ho tenia ben clar: “Una bona plantofada a la mare, faria jo.”

(Ramon Solsona, La Vanguardia 25 novembre 2010)

Que consti que a mi no em molesten els plors, els crits ni les corredisses –al cap i a la fi són criatures–, sinó el fet que es pensin, amb una actitud social tan mal educada i tan poc solidària, que no només són els reis de la casa sinó els reis del món. I, com suggereix l’escriptor Solsona, en el 99% dels casos això és culpa dels pares.

Històries del metro (20): «Déu meu, que fort!»

Una noia de cabellera rossa –em penso que és color artificial, però no en sóc expert–, acompanyada d’un xicot, tots dos força joves, jo diria que menors d’edat. Fan bona parella, se’ls veu que n’estan molt l’una de l’altre. Van amb l’autobús i són davant meu mateix. Sona un mòbil, el de la noia. Un mòbil llampant de color rosa que l’amor s’hi posa. No puc evitar sentir-ho tot.

–Hola! Quèèèèèè? Déu meu! Què dius, ara? Què ha passat! Queee fooort! Déu meu, Déu meu, Déu meu. No és possible. Mama, mama, mama. Que fort, mama!! Déu meu, Déu meu. Però com has pogut...? Avui, avui, vindré de seguida que pugui. Queee fooort, mama! Déu meu, Déu meu! Mama, com és possible? Per què no m’ho deies? Déu meu, Déu meu!...

Ben bé tres o quatre minuts així, sense parar. El xicot se la mira, em sembla, amb preocupació. Què deu haver passat?

Finalment ella penja.

–No t’ho creuràs. Era la meva mare. S’ha tenyit morena.

Dret d’adoptar?

Una carta de La Vanguardia publicada la setmana passada és l’exemple més clar del que l’adopció és avui per a força gent: un senyor, una senyora, una parella volen tenir criatures i les criatures no vénen. Potser no poden tenir (més) fills biològics, pel motiu que sigui. En qualsevol cas fan un «projecte adoptiu». Vet aquí la carta (he suprimit la signatura perquè es tracta d’explicar el fenomen general, no de deixar mocada cap persona concreta):

Ens queixem de la ineficàcia, de la manca d'informació clara i de la lentitud dels processos burocràtics de l'Institut Català de l'Adopció i l'Acolliment (ICAA). Per adoptar, l'ICAA obliga a obtenir un certificat d'idoneïtat per al qual cal fer unes reunions grupals i entrevistes amb psicòlegs i assistents socials. La Generalitat es compromet a emetre'l en un període màxim de sis mesos. Des de l'inici del nostre projecte adoptiu l'any 2004, n'hem hagut de fer tres. Ens hem topat amb entrebancs burocràtics com que l'ICAA ha traspaperat el nostre expedient, ha mantingut una adreça de correu errònia (a pesar d'haver-los informat repetides vegades) o hem rebut informació errònia en funció de qui ens ha respost les nostres preguntes. Vam sol·licitar obrir un segon expedient d'adopció i durant sis mesos vam estar lluitant perquè se'ns expliqués la normativa correctament, perquè rebíem respostes via e-mail amb la informació tallada (com per exemple, una part de l'article). Finalment, ens ho van denegar. Això va endarrerir de nou tot el procés. Quina va ser la nostra sorpresa, però (i alegria, és clar), quan un mes més tard, la Generalitat va decidir permetre obrir un segon expedient d'adopció internacional.

Qui no estigui al cas d'aquests temes ha de saber que cada mes que passa endarrereix al menys en dos o tres mesos l'assignació de la criatura a adoptar. L'ICAA ho sap. I ens sembla incomprensible i immoral que a parelles amb intenció de formar família se'ls faci repetir procediments burocràtics que endarrereixen un procés ja de per si lent i angoixant. Denota una gran manca de sensibilització i responsabilitat cap a la problemàtica del ciutadà. El Govern hauria d'agilitzar els processos establerts i donar suport a les famílies amb polítiques de pressió als països susceptibles d'adopcions. Tanmateix el que fa és justificar les seves normatives parlant del “benestar” del ciutadà i pretén falsament vetllar pels seus interessos, quan en realitat el que aconsegueix amb aquesta actitud intervencionista és trencar amb la il·lusió de pares i infants de reunir-se per formar una família.

(La Vanguardia, 15 d’octubre del 2009)

És un exemple claríssim, deia, perquè la carta no parla de l’eventual criatura adoptada fins a la darrera línia.

No se suposava que les adopcions eren per donar uns pares a criatures que no en tenien?

El problema de les adopcions és que molts cops la gent que escriu a la premsa les presenta com si funcionessin així. Expliquen els mecanismes solament des del punt de vista dels adults, com si l’adopció fos només una qüestió tecnicoburocràtica d’uns pares respecte a uns fills d’alguna manera deguts... i no tant dels mateixos fills respecte als futurs pares. Com si els infants, pel fet de ser menors, no comptessin més que com a part necessària d’una mena de transacció administrativa. Em sembla una manera d’enfocar-ho... potser no perversa, però equivocada, desviada del fi original. Perquè segons com els infants també adopten uns nous pares, no? I resulta que en alguns casos –segur que són pocs, però n’hi ha– l’adopció ha passat a ser la solució d’un caprici que tenen uns adults. Podem recordar el cas del cantant famós que fa uns dies deia que s’havia encaterinat d’un orfe i que el volia adoptar fos com fos. La premsa presentava l’assumpte amb grans dosis de comprensió i de lloança envers el desig del conegut multimilionari. A mi, pensant en el xiquet, em feia angúnia.

Amb aquest planteig erroni, dir a algú que no pot adoptar o posar-li pegues perquè hom pensa que la criatura necessita, si pot ser, això o allò que tu no tens, es considera una discriminació, i qualsevol cautela que prengui l’autoritat competent es veu com una «actitud obstruccionista» davant un anhel «desinteressat i humanitari».

Penso que caldria retornar als infants, fins i tot en la manera nostra de parlar de la qüestió, el seu protagonisme com a titulars del dret de ser adoptats.

Completo la reflexió amb un article del psicòleg Jaume Funes que tenia guardat de fa temps:

L'adopció, dret dels nens

Al món actual tenim diverses filiacions biològiques i culturals, no una; diverses formes de construir les relacions maternals i paternals, que no poden comparar-se i abordar-se a partir del model de la maternitat tradicional. Entre les noves formes de tenir fills hi ha l'adopció internacional, amb els seus elements de novetat i diversitat.

Totes les filiacions haurien d'anteposar als desitjos dels adults els drets de la infància. L'adopció no és un dret dels pares a tenir fills, sinó el dret d'un nen a disposar dels adults més adequats per al seu desenvolupament i educació. Per aquesta raó, l'adopció ha d'estar sotmesa a tres grans regles.

La primera, si com a grup familiar som adequats per a un determinat nen. Conèixer, amb l'ajuda de professionals, si realment serem capaços de construir aquesta nova paternitat i maternitat no biològica, que té moltes més complexitats, més incerteses; que ha de tenir garanties més grans. Després, ha de ser meridianament clar que afillem algú que realment pot ser-ho. Que no estem convertint en fill nostre aquell que encara pot ser de qui el va fer néixer. Finalment, que l'adopció és la mesura adequada, la millor per a aquell nen o nena, que no respon als nostres desitjos, sinó a les seves necessitats. No podem reduir-la a la simple recerca de nens adoptables, imaginant que la nostra decisió és el seu millor futur.

Si, a més a més, prové d'un altre entorn, hem de preguntar-nos en quina mesura l'adopció ajuda a millorar l'atenció a la infància del país. Tot això, sense oblidar tampoc el seu dret a mantenir-se en el seu entorn, a conservar llaços familiars.

El Periódico 23 octubre 2006

Ja s’han fet grans

La generació dels reis de la casa ja s’ha fet adolescent. Els que anaven asseguts als autobusos mentre els seus pares i avis viatjaven drets ja tenen quinze o vint anys. Ja són jovenets.

M’han explicat aquesta, d’uns que en van tenir la prova l’altre dia a casa. Venien els fills de dues famílies amigues –força amigues, el problema és que viuen lluny i només els poden veure molt de temps en temps–, entre els 13 i els 16 anys. Un noi i la seva germana, per una banda, i un altre noi per l’altra, cosí dels altres dos.

Es va notar l’educació rebuda en aquest aspecte perquè de seguida que van arribar i van acabar les salutacions inicials –caram, com has crescut, si ja ets més alt que jo, i tu ets la X?, però si eres una nena!, etc.–, en dir-los que passessin a la sala d’estar es van aclofar de seguida tots tres a l’únic sofà. Van tenir ganes de dir-los que a casa seva podien fer el que volguessin, però que si anaven a una altra casa havien de deixar les butaques per als grans i ells seure al final, a les cadires, als pufs, al que quedés lliure. Però, és clar, feia de mal dir. En resum, la mitja horeta d’abans de dinar, de fer el vermut, els tres al sofà i els grans en altres seients, diguem-ne, menys confortables.

I després, quan la taula va estar parada –cap gest d’oferiment a ajudar–, dos dels convidats van tenir clar de seguida quins serien els seus seients i van triar els millors, els que fan servir normalment els amos de la casa, i ja els ocupaven sense esperar cap indicació. Aquí sí, amb delicadesa els van haver de dir que no, que s’havien d’asseure tu aquí, tu ací i tu allí.

Són anècdotes, ja ho veieu. Segurament és massa agosarat treure’n gaires conseqüències. M’asseguren, dels protagonistes, que són «uns bons nanos», «una bona nena», «bones famílies», «bons costums». Però aprofito l’avinentesa per dir un altre cop la meva.

No em fa res que els pares d’aquests tres joves llegeixin això, tot i que em sembla difícil que arribin fins aquí perquè a mi no em coneixen de res. La noia i els nois no ho llegiran, estan massa ocupats amb el Facebook per dedicar-se a llegir blocs de plom, i això els ho disculpo sense cap recança perquè tenen raó. Però si els seus pares llegissin aquest text crec que bàsicament hi estarien d’acord. Perquè ja comença a passar bastant, que la gent et reconeix que sí, que els nois són bons xicots, que les noies són bones nenes, però que se’ls desmarxen en qüestions molt bàsiques d’educació social, i que a vegades tenen temptacions força serioses de clavar-los un bolet per desvetllar-los i fer-los entendre que el món no està fet a la seva mida, com sembla que es pensen massa sovint. Sents a parlar com més va més de l’excessiva condescendència a l’hora de pujar els fills i de l’error d’educar en determinats punts sense exercir l’autoritat, pensant que amb l’exemple i l’abnegació n’hi havia prou. Són els mateixos pares tan liberals els que te’n parlen ara, un pèl amoïnats. I et donen la raó, ells que sempre t’havien titllat d’excessivament estricte ens els teus criteris educatius.

Llegia fa unes setmanes al diari:

–Hem sobreprotegit els fills?
–Sí. Hi ha una sobreprotecció i una permissivitat que cal corregir. Que no s’hagi de ser coercitiu com abans no vol dir que hàgim d’eliminar les regles. Hem passat a un “tot està permès” típic del liberalisme, com si els infants aprenguessin sols a posar-se límits. I per aprendre a posar-se límits n’hi ha d’haver en algun moment, no? Si mai no hem tingut límits, sembla difícil que aprenguem a tenir-ne.
–Dit així, tot això que planteja sembla poc modern.
–Que sembli el que vulgui. M’és igual. Sembla un pensament conservador, és cert. Però a vegades tenen raó. No perquè una cosa la digui una persona més progressista o més d’esquerres forçosament ha de tenir més raó que una altra. En aquest sentit, jo crec que l’esquerra ha perdut el nord durant molt temps, i ha volgut corregir coses que no s’havien d’haver corregit.

(Entrevista de Xevi Xirgo a Victòria Camps, catedràtica de filosofia moral i política de la UAB, El Punt 9 juny 2009)

Segurament tots podríem dir coses similars. Crec, i no ho dic per dir, que comença a haver-hi problemes nous amb els reis de la casa que jo diria que deriven d’allò. A aquesta generació que ara passa a l’adolescència, i als que vénen darrere perquè el fenomen no s’atura, els costarà adaptar-se a la realitat, ara que començaran a comprovar que el món, quan surten fora de casa, no gira necessàriament al seu voltant. Ara, per a molts pares potser el consell ja arriba massa tard, i la majoria no en faran cap cas, perquè creuen molt fermament en la bondat del seu criteri. O senzillament passen dels fills, com deia l’amiga Àstrid, i se’ls trauran mentalment del damunt de seguida que puguin, i que s’espavilin...

Rellegeixo els paràgrafs anteriors i m’espanto una mica de mi mateix, ara em sembla que no em reconec, de veritat.

Perquè també podria ser que no hi hagués cap tragèdia. Ara mentre anava escrivint, de fet, tenia la sensació que en feia un gra massa, que això que alguns pares, mares, àvies i avis i en general adults sobreprotegeixin els infants ha passat tota la vida. Una prova més, aquesta citació de Knud Romer que acabo de recuperar, que fa referència a fets de la postguerra europea:

La tia Annelise havia estat una nena consentida des del dia que va obrir els ulls; era l’única filla i la més jove, i cada dia era el seu aniversari. Era bonica, feia sempre la seva voluntat i jugava amb la gent com si fossin ninos, i ells feien sempre el que ella volia i li seguien el joc.

(Knud Romer, Den som blinker er bange for døden,* 2006)

O sigui, potser estem com sempre: hi ha nens i nenes mal educats i nens i nenes ben educats.

* Segur que no vaig llegir el llibre en danès, però com sempre, si no hi ha versió catalana apunto el títol original i prou; és la meva manera modesta de castigar (?) els editors d’aquí que no fan el que jo crec que haurien de fer quan decideixen traduir una obra. Que no diguin que és molt car: bé que s’espavilen, quan els interessa, a fer propaganda de les novetats catalanes o traduïdes al català. Potser el que haurien de fer és editar menys i fer més bé el que fan, que darrerament no se salva dels nyaps cap editorial, només algun llibre de tant en tant que es veu que la persona que l’ha traduït o l’ha revisat hi ha posat especial cura. Quan parlem de bona literatura, cal creure que som en un país normal i fer les coses com s’han de fer en un país normal. Exactament igual com hi ha restaurants que fan la carta d’acord amb el país on viuen i no en tenen prou, encara que només hi vagin turistes, amb sobreviure sense que se’ls tiri al damunt la PN (policia normalitzadora). I ja sé que no som en un país normal, però en els punts que depenen d’un mateix sí que es pot funcionar com si hi fóssim. I d’altra banda no tot són diners, coi, la majoria de la gent té altres interessos i no pot ser que els editors actuals només mirin la pela. Apa, he aprofitat que el Llobregat passava avui per Sant Boi i m’ho he fet tot al damunt.

La valenta és ella

Conto l’anècdota amb el permís de l’interessat. Trobo un amic de tota la vida i m’explica, content, que esperen la tercera criatura. Jo que li dic: «Que valent!» I ell: «La valenta és la X, que és qui fa la feina grossa.» Jo: «En això tens raó, els nou mesos...»

Em trenca les oracions i fa un discurs llarg:

–Deixa’t estar de nou mesos. És tot plegat. Fem el que fem nosaltres, encara que ens hi posem amb la millor bona voluntat, per a elles és el mateix multiplicat per mil. Ja els nou mesos deunidó, i després suma-hi l’alletament, però és que jo almenys vaig tan perdut que si no fos per ella em moriria. I ella treballa a Z, saps?, i des d’ara mateix, que està de dos mesos, s’ha de combinar i d’explicar i de compartir la feina dia a dia amb una companya, de manera que si hagués d’agafar una baixa abans que li arribi l’hora no perdin pistonada, i encara gràcies que els seus caps són una meravella i li faciliten les coses. O sigui, ja no és només allò d’abans, que l’home aportava el sou i ella es dedicava a la llar, és que ella guanya més que jo –tu diràs, treballant a Z– però continua dedicant-se més a la llar que jo! Dedicar-se a la llar no és passar-hi més hores, que en això anem empatats. Però ella esmerça més hores a la casa que jo encara que hi arribi després que jo, ella hi dedica gairebé tot el temps que hi és, ella fa coses fins i tot quan sembla que no fa res, tot passant d’una banda a l’altra. Encara que m’hi esforci molt, quan jo hi vaig ella ja n’ha tornat quinze vegades, i això si fa no fa em penso que passa en moltes famílies. En una casa sempre hi ha feina, i ella és molt endreçada, molt viva, molt senyora, molt digna i molt capaç. Tant que si pensa que hi ha feina important per fer no podria dormir ni amb pastilles, s’ho passa malament. I llavors fem entre els dos –ella mana, em diu el què i el com– el que anomenem mig de broma the last works abans d’anar a clapar. I t’asseguro que no és gens maniàtica, no és d’aquelles que quan jo no hi sóc fa dissabte. Quan netegem o endrecem, ho hem de fer tots dos. Ella diu que molts cops podria treballar sola, però que llavors no ho porta bé, que alguna cosa la fa rondinar per dins. I com que no vol rondinar, i jo tampoc vull que treballi sola ni que rondini, feinegem junts quan hi som tots dos i ella diu que així fem més via. Suposo que ho diu per no malmetre’m l’autoestima. Ara, si uns dies està més cansada i em proposa de deixar-ho tot pengim-penjam, ho fem, i si li ho proposo jo també em fa cas. Per exemple, molts caps de setmana. I llavors ens llevem a mig matí i... És un tresor. No me la mereixo.

El meu amic, que em diu tot això d’una tirada, mig emocionat i admirat, que parla de la seva dona com si fos un àngel del cel –ho és–, no és dels que fugen de casa a la mínima, ni dels que hi arriben tard per estalviar-se de banyar les criatures, ni dels que no saben fer res més que baixar la brossa al carrer, ni dels que no s’aixequen a la nit, ni dels que «jo és que cuinar ja saps que no en sé», ni... El meu amic cuina, frega, planxa, fa un munt de coses a casa i és dels qui saben fins i tot programar la rentadora! I, malgrat tot, té raó. El mèrit de portar una casa i de pujar una família, en el 99,9% dels casos, és d’elles.

Li vaig dir al meu amic que per molts anys per la dona que tenia. I vaig pensar que realment li havia tocat la rifa, però que sí que se la mereix, perquè és molt bon paio.

Tot això és molt obvi i conegut, ja ho sé, però està bé que es digui de tant en tant i no sols el Dia Internacional de la Dona, i que no ho diguin només elles.

(Afegitó del 26 de juliol: «Quan em parlen d’infants hiperactius, infants deprimits, adolescents agressius, assetjament escolar, anorèxia i bulímia en nenes cada cop més menudes, en fi, quan llegeixo els titulars sinistres dels diaris o escolto les alarmants informacions dels telenotícies, penso que les mares modernes [...], tant les que surten a treballar fora de casa com les que han decidit deixar la feina, estan esgotades.» Lucía Etxebarría, Magazine, 26 juliol 2009)

Tenir fills (i 2)

Ve d’ací.

Tenir un fill és com llençar una ampolla al mar. Podem bufar una mica perquè vagi cap allà, però no podem saber a on anirà a parar, ni molt menys obligar-la a anar cap allà. Nosaltres segurament no veurem el final de la trajectòria, ja que per sort la majoria dels pares i mares no han de passar pel tràngol de veure la mort dels seus fills. Però de vegades passa, que tot i els esforços per bufar cap a mar obert, l’ampolla es trenca en uns esculls lletjos i foscos, o s’encalla a tocar d’un abocador de fems, o simplement fa una trajectòria curta i s’enfonsa. És difícil d’acceptar-ho.

I hi ha casos que ens sentirem empesos a actuar, si ens sembla que actuant podem ajudar-lo i alhora respectar la seva autonomia.

Però fins i tot si hi ha una desgràcia hauríem de fer un esforç per no culpabilitzar-nos més del compte. Ara, si havíem concebut –mai més ben dit– el fill o la filla com un objecte, llavors farem bé d’amoïnar-nos, de preocupar-nos i de culpabilitzar-nos, perquè és més probable que la deriva desgraciada vingui d’aquí. Però si teníem clar de bon començament que el fill no era un dret nostre, sinó un acte de generositat, si hem fet el que havíem de fer, que era llançar l’ampolla al mar, llavors jo diria que hem d’estar més tranquils. Fins i tot en els casos de desgràcia sobrevinguda crec que hem d’esforçar-nos a deixar de banda la crida genètica i tornar a pensar en termes de generositat. No «ens ha sortit malament el nostre projecte». Cal que pensem que hem ajudat a autoconstruir-se un projecte que des del primer moment no era nostre, que li hem donat autonomia de seguida que ha estat possible i que, malauradament, «no ha anat bé». Crec que això és diferent. El meu projecte continua sent el meu projecte, diferent del de la filla o del del fill.

Aquesta actitud deseixida segurament no ens farà oblidar-los, entre altres coses perquè moltes vegades encara ens reclamaran suport com si tinguéssim un deure especial d’ajudar-los tota la vida –i no tenim tampoc aquest deure, però és una força tremenda la genètica–, i llavors, un cop emparats, socorreguts i guarits, serà l’hora de tornar a deixar-los volar sols, d’oblidar-los un cop més com a projecte personal, de tornar a llençar l’ampolla al mar.

Vist així, amb aquest deseiximent que no és semenfotisme ni relativisme ni escepticisme –perquè continuem desitjant el millor per als nostres fills–, tenir fills és bonic. Donem a la natura una nova vida. Perquè aquesta nova vida faci de si mateixa el que vulgui. És un regal que fem a fons perdut, sense esperar res a canvi.

Escric això perquè jo, com tothom, conec mares i pares amb fill(e)s postadolescents que se’n queixen –això ha passat tota la vida–, però que se’n queixen, diguem-ne, més del compte, de manera desesperada, com amb frustració. I és per projectar-se en ells, que hi ha aquests disgustos.

Els que em coneixeu més i sabeu que no he tingut fills biològics ara direu: aquest no sap de què parla, fa teoria. Em penso que sí que sé de què parlo, però accepto l’objecció per coherència amb allò que deia Richard Ford: «Mai no diguis a ningú que saps com se sent tret que en el mateix moment tu també t’estiguis clavant el mateix punyal, en la mateixa circumstància i en el mateix cor.» (The Lay of the Land, 2006).

Simplement em van venir al cap aquestes idees tan poc originals. Si us van bé, bé, i si no, tan amics.

* * *

Afegitó març 2013. He recordat ara aquests versos, molt coneguts, de Khalil Gibran (1883-1931), poeta i pintor libanès, que tracta sobre això mateix:

Els teus fills no són els teus fills
són fills i filles de la Vida que es perpetua per si mateixa.
No vénen de tu, sinó a través teu,
i no et pertanyen encara que s’estiguin amb tu.

Pots donar-los el teu amor, no els pensaments,
els seus pensaments són només seus.
Pots acollir els seus cossos, no les seves ànimes,
són ànimes joves que viuen a la casa del demà
i aquest demà no el pots visitar ni en somnis.
Pots esforçar-te a ser com ells
però vigila que no els facis com tu
perquè la vida no recula, no s’atura en l’ahir.

Ets l’arc amb què els teus fills
són llançats com fletxes vivents.
L’Arquer veu la diana mirant a l’infinit,
i per això et vincla fent força
a fi que les fletxes volin ràpid i arribin lluny.
Deixa que la Seva força d’Arquer et faci feliç.
Perquè així com Ell s’estima la fletxa com vola,
valora també que l’arc sigui ferm.

Poema «Sobre els fills», del llibre El profeta (1923)

Tenir fills (1)

L’altre dia em va semblar que em venien idees interessants i originals sobre aquest tema, però ara, un cop escrites, em semblen d’allò més convencionals i fins i tot carrinclones, kumbaieres, no ho sé. O sigui, aquest article, que he dividit en dos trossos perquè m’ha sortit massa llarg, segurament us resultarà una mica tronadet... potser són obvietats molt barates. És com aquell acudit, que un director de cine es queixa que les millors idees li vénen a la nit i un amic li diu que les apunti en un paper i ell ho fa i l’endemà troba escrit: «Un noi coneix una noia.»

Esteu avisats.

Tenir fills és bonic, tenir fills és apostar pel futur, tenir fills és tenir una mica de confiança en el món... Però cal dir de seguida que els fills no poden ser un projecte nostre. Els fills han de ser volguts com a éssers autònoms. Lògicament, de moment els donarem el millor que sabrem i podrem, però sempre hem de deixar oberta la porta del futur a un projecte personal del fill o de la filla que se separi dels nostres gustos i a més a més hem d’estar preparats per a les sorpreses, per als esguerros i també per a les desgràcies. No hem de pensar que els fills ens deuen res per haver-los portat al món. Ens deuen la vida fins a cert punt –tot plegat és una mica automàtic, ho hem de reconèixer, o si voleu misteriós, i nosaltres aquell dia... potser només vam passar una bona estona i no pensàvem en res més–, i podem creure que ens deuen les cures que hem tingut amb ells els primers anys, però de fet no ens deuen res, perquè no els vam demanar l’opinió quan els vam concebre ni quan els vam educar d’una determinada manera. No hi ha drets adquirits. Els pares no tenen dret que els fills majors d’edat els facin cas, ni que els cuidin quan es fan grans. Els fills potser tenen el deure d’escoltar els pares i encara més de tenir cura d’ells si estan malalts o han quedat incapaços, i els pares tenen un dret genèric, humà, de ser cuidats, però no tenen el dret que siguin justament els seus fills els que els cuidin.

Si només vols fills per projectar-t’hi, perquè siguin com tu, perquè et serveixin de joguina o de plaer, per sentir-te realitzat, per gaudir de la teva vida, crec que és millor que no en tinguis. Els fills no poden ser una inversió pensant en el nostre futur: que si s’ocuparan del nostre negoci, que si ens cuidaran a les nostres velleses (tal vegada som capaços d’arribar a reconèixer que no hi tenim dret, com deia abans, però potser pensarem que segurament tindran cura de nosaltres, no per la via dels drets sinó per la via dels fets)... Els fills són, només poden ser, un acte de generositat. I si no és així, és millor no tenir-los, perquè parlem de coses molt serioses. Un fill no és un objecte, una cosa nostra.

És clar que hi ha d’haver un equilibri, difícil, entre l’educació que cal donar als fills –no podem cedir tots els continguts formatius a «la societat», entre altres coses perquè la societat són persones concretes, i n’hi ha de malvades– i l’autonomia que els hem de respectar, de manera progressiva, a mesura que es van fent grans. Aquest és el gran drama, tan difícil de solucionar: fins a quin punt cal amollar la corda cada dia. Aquí no hi ha regles que serveixin per a tothom ni per a totes les situacions ni famílies, això és ben clar.

Però tenir fills per raons egoistes, pensant en nosaltres, em sembla que és un error, que tot sovint es paga car, molt car, i ho paguem tots, és la causa de moltes desgràcies d’ara i d’abans. Els fills detecten de seguida si són volguts per ells mateixos o no o si només van ser un caprici, una joguina per gaudir-ne uns quants anys. I si no són molt forts o no tenen altres referents a on agafar-se, poden quedar marcats per a tota la vida. El suïcidi ja és la primera causa de mort entre els joves barcelonins, i demano perdó per la referència; potser us semblarà demagògica en aquest context, però crec que no és inoportuna.

Per tot això em sembla molt i molt desencertat que hi hagi gent que digui que té dret a un fill: a concebre’l, a gestar-lo, a parir-lo, a tenir-lo, a adoptar-lo, a... adquirir-lo.

I tot plegat vol dir també que hem de fer esforços positius perquè no ens preocupin més del compte les diferències que puguem tenir amb els fills adolescents –i ja tinc en compte que l’adolescència s’allarga i s’allarga i s’allarga... Cal pensar que si hem actuat sense pensar en nosaltres, si els hem pujat amb generositat, la part més important de la contribució que es podia esperar de nosaltres ja l’hem feta.

Educar els fills amb aquesta actitud de generositat de fons em sembla, doncs, la millor manera d’inculcar als fills que ells també siguin generosos, no porucs, que aprenguin a estimar els altres tal com els altres mereixen i desitgen ser estimats, i no com una manera de satisfer-se personalment.

Demà o despús-demà continuo.

Desenvolupar estratègies diferents

Sembla que la psicopedagogia actual va per aquí. O potser ara ja no es diu «desenvolupar», sinó «implementar». Davant qualsevol problema personal o col·lectiu –familiar, laboral, social–, has de «desenvolupar/implementar estratègies diferents» per encarar aquell problema. Les has de desenvolupar/implementar –o potser millor «desenvolupar i/o implementar»– «a nivell personal», si perceps que els problemes són personals, o les heu de desenvolupar i/o implementar «a nivell col·lectiu», si els problemes són comuns a un conjunt de persones. En aquest segon cas, tu no has de decidir res, sinó que després d’escoltar tothom, des del més experimentat fins a l’últim marrec, has de proposar-los amb cara de circumstàncies: «Hauríem de mirar de desenvolupar i/o implementar estratègies diferents.»

Perdoneu la caricatura, ja sé que no és així. Però sí que sona així a les orelles dels que no som experts en psicologia. Abans et deien, quan eres menut: «Ets un egoista, fes el favor de deixar el llapis al teu germà.» O, ja més grandet: «Nen, et canta l’aixella.» O bé: «Val més que canviïs de xicota, no et prova.» O bé: «Què fas sempre tan solitari, capficat i ensopit? No creus que t’aniria bé festejar amb algú?» O bé: «Si no t’entens amb aquest nou cap que t’han encolomat, abandona, et farà parar boig.»

I potser sí que aquells manaments i aquells consells eren intromissions intolerables i fins i tot judicis temeraris, perquè l’altre, especialment si no era ni el teu pare ni la teva mare –i encara que fos un d’ells–, probablement no el veies mai amb prou autoritat ni prou coneixements com per dir-te com eres tu i què havies de fer amb la teua vida.

Però és que sembla que ara no es pugui ni tan sols obligar –ja sé que fa lleig, però és que es diu així en català: obligar– el nen o la nena que deixi de comportar-se com un brètol o com una tirana, quan es comporten objectivament com un brètol o com una tirana. O com una criatura mal educada o almenys massa consentida.

Sóc vehement en aquest punt perquè crec que ens hi juguem molt de cara a l’avenir.

Encara més. Defenso que els i les mestres eduquin d’aquesta manera, diguem-ne, més políticament correcta i exquisidament polida, perquè efectivament no en tenen ni idea, molts cops, del que hi ha dins el caparró de l’alumna o l’alumne –hi ha excepcions. No en saben prou justament perquè no poden conèixer vint-i-cinc criatures tan bé com se suposa que les coneixen els seus pares –i en això també hi pot haver sorpreses, perquè hi ha pares que fan tot de castells i viuen a la lluna, però haig de pensar que també són excepcions. Ara, dic igualment que els pares i les mares han de ser forts i assumir la seva autoritat sobre els fills menors d’edat. De manera, és clar, progressivament renunciant –no es pot manar igual a una criatura de dos anys com a la que en té vuit, ni a la de deu anys com a la que en té setze–, però sense plegar del deure d’exercir la pròpia autoritat.

Ara em vénen al cap com una allau moltes idees sobre això de tenir fills, per què tenir-los –i per a què tenir-los– i com cal pujar-los. Ja continuaré un altre dia.

Històries del metro (11): Les criatures sanes, les últimes

Algú pot fer-me el favor, us ho demano si us plau, de dir a la gent que si puja a un transport públic amb una criatura sana de les que caminen soles i hi ha un seient lliure, primer ha de seure l’adult(a) i només si hi ha dos seients, també la criatura? I això penso que hauria de ser així sempre, sense gaires excepcions. La criatura ha d’aprendre a comportar-se en societat, a respectar els grans, a cedir el seient a la seva mare, al seu pare, als seus avis! –per no parlar de les altres persones que ho podrien necessitar més que ella, però això ja és per a nota; ara em refereixo només a deixar que segui l’adult(a) que l’acompanya, i no ella. Com eduquem les criatures? A mi m’ho van ensenyar de molt menut, això. I ara... Si fins i tot he cedit el seient a una embarassada que portava un altre fill de cinc o sis anys i ella, amb el bombo, ha quedat dreta mentre el fill de cinc o sis anyets seia tan tranquil! O a una altra que portava un fill a collibè i un altre de nou o deu anys i hi ha fet seure el de nou o deu anys mentre ella s’estava dreta amb l’altra criatura als braços!

Estic fart, tip, cuit, cansat, fins al coll, fins a les celles i fins al capdamunt de deixar el lloc a gent que es pensa que els seus infants tenen més dret que ningú a seure als transports públics. De manera que ara o no cedeixo el lloc a gent amb criatures que caminen o bé, si ho faig, abans demano a l’adult(a) en qüestió si és per seure ell(a) o bé perquè segui la criatura. Ves si sóc odiós, eh? I si no em contesten de manera correcta des del meu punt de vista, es queden sense seient, apa. Encara més odiós.

És clar que des del seu punt de vista deuen pensar que si tu cedeixes el seient, què t’importa el que ell(a) en faci? Què és això de cedir amb condicions?

Doncs, sí, el que és teu –molt relativament teu en aquest cas, ja ho sé, perquè només l’ocuparàs una estona i, per tant, no has de posar-hi mai els peus al damunt, ni enganxar-hi xiclets, ni...–, el que és teu, deia, ho pots cedir amb condicions. I si a l’altra persona no li agrada el tracte, pitjor per a ella.

No dubto que hi ha gent –aquesta mateixa gent que dic, quan van sols– que cedeixen el seient a les parelles adult-criatura amb el benentès que hi seurà la criatura, gent que els semblarà, al contrari que a mi, que si cedeixen el seient és perquè hi segui la criatura, no pas l’adult(a). Però jo crec que a aquesta gent se’ls ha d’educar, també. I fent el que faig, els educo. O ho intento. És possible que només aconsegueixi que es recordin de la mare que em va matricular, però també pot ser que després, quan ho expliquin a casa o en parlin amb les amistats, es trobin que algú amb una mica de seny els dirà que aquell senyor tan odiós tenia raó.

M’he fet massa gran, que cada dia m’alteren més aquestes coses?

Afegitó del 28 agost 2008. Miracle! Vaig amb metro, no gaire ple però amb quasi tots els seients ocupats, i a l'estació d'Espanya veig que puja una nena d'uns cinc anys amb un senyor. Tot just entrar, el senyor li diu una cosa a la nena, que no sento. La nena corre cap a l'únic seient lliure del vagó i s'hi asseu. Penso: ja hi som. Però per la porta del costat ha pujat a la mateixa estació una senyora amb un cotxet, dins del qual hi ha una criatura d'un any o dos. El senyor que ha pujat amb la nena s'acosta a la dona que porta la criatura i agafa el cotxet. O sigui, anaven junts tots quatre, el que passa és que han pujat per portes diferents. En el mateix moment que l'home agafa el cotxet, s'esdevé el prodigi. La nena que havia corregut a asseure's crida: "Mama!" I la dona del cotxet s'acosta a la xiqueta, la xiqueta s'alça del seient i el cedeix a la seva mare. O sigui, quan han pujat el pare es veu que ha dit a la filla gran: "A veure si agafes aquell seient per a la mare." Una família exemplar. Encara hi ha esperança.

Afegitó del 24 abril 2009. Pujo al 32 a Tarradellas-Borrell. També hi puja un noi d'uns 12 anys, que ha arribat corrents per agafar el bus. Ell puja primer. Passo la targeta per la cancel·ladora després d'ell. Al fons de l'autobús hi ha un seient lliure, un de sol. El noi hi va. Però just abans de seure passa una cosa meravellosa. Es gira, em mira –jo ja m'havia quedat a la plataforma del mig, dret– i em fa un gest com dient: si vols seure tu... Li responc amb un altre gest d'agraïment. El noi veig que va al IES Gal·la Placídia, a Príncep d'Astúries - Guillem Tell. Un noi com cal... tot i que em fa l'efecte que arribava un pèl tard ;-) –eren les 8:35 quan ell ha baixat i em penso que allà entren a les 8:30. Hi torno: hi ha esperança.

Afegitó del 3 novembre 2009. Vaig amb el 27, assegut de cara cap endarrere a la part final, i en una parada arriba corrents un noiet d'uns 7 o 8 anys que posa les mans al damunt de l'únic seient que deu quedar lliure en tot l'autobús. Al cap d'una estona arriba un senyor gran, deu ser el seu avi, i el noiet, que continua tenint les mans al damunt del seient lliure, li diu orgullós, com qui ha protagonitzat una feta remarcable: "T'he guardat el seient!" Aquestes coses em fan feliç, però són tan escadusseres...

Afegitó del maig 2010. Un altre capítol sobre aquest tema. Dia 19 de maig. Pujo a l’autobús i sento que un nen crida i plora, marraneja. L’autobús va bastant ple, només hi ha un seient buit dels que estan reservats per a persones amb necessitats especials. El nen que crida i plora, d’uns tres o quatre anys, és clarament d’aquí, fins i tot diria que catalanoparlant, tot i que va amb una cangur o mainadera sud-americana. Els crits del nen, molt forts, són sempre els mateixos: “¡Nanny quiero sentarme, nanny quiero sentarme!” La nanny li explicava, al començament –just quan jo he pujat al bus– que aquell seient estava reservat, que no era per a ell sinó per a persones grans o malaltes. De fet, a la següent parada ha pujat una senyora gran que alhora duia crosses, i s’hi ha assegut. Però aquella criatura ha continuat cridant sense parar. Crits i sanglots i plors, molt forts, durant uns quinze minuts, fins que tots dos han baixat de l’autobús, en arribar al seu destí (Balmes/Diagonal). Conclusió: aquell nen, quan anava amb la mare, sempre era el qui primer s’asseia al bus, al seient que fos, i no concebia que havent-hi un seient lliure no el pogués ocupar. I la cangur sud-americana, amb molt bon criteri, li explicava que hi havia seients reservats. Però encara més: quan ja feia uns deu minuts que cridava la criatura, hi va haver una senyora que va renyar al nen, en català, dient-li que no havia de plorar i que la nanny tenia raó, i es va veure clarament que el nen l’entenia, però de seguida va arrencar encara més forts els plors i els crits i hi va haver dues persones que van enlletgir a aquella senyora el que havia fet, li van dir que callés i que no s’hi fiqués, com volent dir: “Pobra criatura, al damunt que ha de suportar una mainadera inculta i cruel, que no el deixa seure, vostè encara dóna la raó a la nanny?”

Afegitó del 22 juny 2010. Una àvia amb la néta (6-7 anys). Queda un seient lliure i hi seu l’àvia. Ni la nena protesta ni l’àvia li fa cap gest previ. O sigui, que és un costum o un criteri –un bon criteri– d’aquesta família: en cas de seient lliure, primer hi seu l’àvia. Però un cop asseguda l’àvia, la veïna de seient, amb cara de sentir-se culpable –té uns 30 anys–, diu a la nena: «Vols seure, nena?» i ja fa el gest d’alçar-se. L’àvia i la nena li responen de manera contundent que ni parlar-ne. Bé per l’àvia i la nena, de bon ou bon pollet.

Raons i abraçades

Em costa d’empassar, Lucía Etxebarría. No he estat capaç d’anar més enllà de la pàgina tres o quatre de cap dels seus llibres. Allò que els fulleges una estona a la llibreria i dius: vint euros per això, ni parlar-ne. Però té una qualitat que potser altres escriptors no tenen: és molt pròxima –massa i tot; dius: fuig, dona, no t’apropis tant, que m’atabales. Bé, el cas és que sí que solc llegir els articles que publica a la premsa que jo em miro, i reconec que tot sovint m’agraden, n’aprenc, m’enriqueixen. No sempre, ja ho dic, però sovint sí. I aquest que ara us copio –un extracte– n’és un:

«Ens vam trobar una tortuga enorme a la gespa, de la grandària d’un gat, tot passejant tranquil·lament per l’herbei. L’Allegra es va quedar extasiada contemplant-la i al cap d’un minut ja havia decidit que la tortuga era seva. Amb prou feines la podia abastar, però la va carregar heroicament i, sense pensar-s’ho més, decidí endur-se-la a casa. Però l’animal tenia amo legítim, i casa pròpia. [...] No hi havia manera de convèncer l’Allegra que retornés la tortuga, perquè la criatura no arribava a entendre que havent-la trobada al carrer no se la pogués quedar. I va esclatar en uns sanglots de desconsol que a ella gairebé li esquerdaven el pit i als altres el cor. “Però bonica, no n’hi ha per a tant, si només és una tortuga... A més, ja te’n comprarem una altra”, li deia la Isabel. “Vinga, Allegra, que ja ets molt gran, que ja tens tres anys, que ja no has de plorar com els nadons”, afegia el Gorka. Però només aconseguien que els somicons de la nena es multipliquessin. Jo havia llegit en algun llibre que de vegades cal posar-se en el lloc de l’infant i mirar de demostrar que se l’entén, no menystenir les seves penes, de manera que vaig agafar la menuda a coll i, molt fluixet i a cau d’orella, li vaig dir: “Allegra, em sap molt de greu que no et puguis quedar la tortuga, sé que ha de ser molt trist per a tu perquè la tortuga t’agrada tant i és molt bonica. Em fa molta pena, perquè jo t’estimo moltíssim i per això no m’agrada veure com plores. Em sap greu de debò.” La nena se’m va abraçar al coll i amagà la cara dins la meva pelussera. “És que la tortuga és molt bonica.” “Sí, ja ho sé.” “I m’agrada molt.” “Sí, també ho sé.” I de mica en mica els sanglots s’apaivagaren, i al cap d’una estona l’Allegra s’estava calladeta, acaronant-me els cabells. Abans s’entén una abraçada que una llarga explicació.» (Magazine, 20 maig 2007)

En fi, crec que l’escriptora podia ser més elegant i explicar la feta sense deixar mig malament la Isabel i el Gorka per les seves mancances psicològiques, i sense penjar-se ella totes les medalles de la comprensió. És també aquesta mena d’afany exacerbat de protagonisme el que m’allunya d’aquesta autora, perquè el traspua en gairebé tot el que escriu. Però crec que la vivència, la lliçó pedagògica de fons, és prou valuosa com perquè hagi decidit deixar-la aquí... immortalitzada en aquest bloc impressionant que és l’admiració de tanta gent –ja ho veus, Lucía, jo també en sé.

(Afegitó de l’11 de juny: una versió gràfica recent molt pròxima a aquesta proposta d’Etxebarría és la que es veu a la pel·lícula Little Miss Sunshine –bastant poca-solta, ja que hi som, però ben feta–, quan la menuda Olive convenç el seu germà adolescent perquè faci bondat.)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Notes d’aquests dies

Re, una miscel·lània de coses esparses perquè pugueu anar-vos-la distribuint al llarg del mes d’agost i no patiu la síndrome d’abstinència si no escric més notes les tres o quatre setmanes vinents. Dic «si no escric» perquè tot i que en principi estaré desconnectat del món dels éssers ciberracionals, no descarto que em pugui venir una idea ximple al cap, que l’escrigui a mà en qualsevol paperot i que quan de tant en tant baixi al poble –allà a prop de la Gleva, a Osona– busqui algun ciberqueviures o ciberadrogueria o ciberbar del poble i la pengi al bloc.


Juliol calorós

Diu que ha estat el mes de juliol més calorós dels darrers 36 anys i que això demostra l’escalfament actual de la terra. Jo estic a favor de denunciar l’escalfament de la terra, els incompliments de Kyoto i el que vulgueu, però no es poden fer servir arguments tan barats com aquest si es vol anar a favor d’aquestes campanyes de sensibilització de la gent. Perquè si el del 2006 és el juliol més calorós des de fa 36 anys, vol dir que el de l’any 1970 va ser més calorós que no el del 2006. I, per tant, la «prova» de l’escalfament es torna aiguapoll. A més, tampoc no recordo un 4 d’agost tan fresc com el d’ahir. Ens diran si hem batut cap rècord a la baixa? Cal no ser superficials davant aquest possible drama de la humanitat i de la Terra, perquè llavors se n’aprofiten els Michaels Crichtons de torn per fer els seus pamflets sobre els States of Fear.

El perill de saber que tens la veritat –l’escalfament del planeta és una veritat com un cove– és pensar-te que per convèncer la gent s’hi val tot. Penseu-hi aquest estiu, i ara no parlo només de temperatures.



Maragall i els seus

Per què Joaquim Nadal, Montserrat Tura, Marina Geli i Antoni Castells van renunciar a plantar cara al desembarcament de José Montilla, si és veritat que Pasqual Maragall els va deixar caure que haurien de provar-ho? Dues hipòtesis: una, els feia por enfrontar-se a un senyor tan important, un ministre espanyol, que era molt poderós i que si no el guanyaven, ell mai no els perdonaria que haguessin escenificat un desafiament, o sigui, sabien que s’hi jugaven el coll, el futur polític, i van ser covards. Dues, comptaven que després de l’experiment del Tritànic ara tocaria oposició i, posats a anar a l’oposició, millor que es cremi el Pepe i matem dos pardals d’un tret. Totes dues hipòtesis són compatibles, perquè parlem de quatre persones diferents. És sorprenent la capacitat d’adaptació dels polítics a esquemes prefixats i maneres de funcionar tan sectàries com ho són ara com ara les dels partits polítics espanyols i catalans (en aquest punt no hi ha fet diferencial, crec: tots miren a Madrid).


Els que votaran l’1-N

Diu el Centre d’Estudis d’Opinió oficial que el 63,7% dels electors censats aniran a votar a les eleccions catalanes de l’1 de novembre. I diu que aquest percentatge és superior al dels votants de les eleccions del 2003, que va ser d’un 62,5. I per tant, diu que la gent està molt engrescada i molt participativa i amb moltes ganes de votar. Ens volen enganyar: la xifra d’aquesta enquesta d’ara l’han de comparar amb la dels que van dir que pensaven votar abans de les eleccions del 2003, no pas amb la dels que van votar realment el 2003. Sempre hi ha més gent que diu que anirà a votar que no la que hi va de debò, això ho sap tothom.


A Mallorca ningú no ha menjat mai malament

L’Organización Nacional de Ciegos Españoles (ONCE) ha rebut protestes del Gremi de Restauradors de Mallorca, del Govern balear i del Consell de Mallorca per un dels anuncis de la campanya «Tots tenim un estiu inoblidable, ara en pots tenir un altre». L’anunci oferia les imatges d’un suposat vídeo casolà sobre un viatge d’estudis a Mallorca. Una veu deia: «Buf, allò sí que va ser divertit. Imagina-t’ho, els trenta de la classe, una setmana a Mallorca!» Tot seguit, podia sentir-se la frase que ha provocat la indignació del sector de la restauració humana: «El menjar, el pitjor. El millor, tota la resta.» I ixen tot de joves fent ganyotes de desgrat davant els plats. L’ONCE ha reaccionat de seguida: canviaran l’anunci. Ara la veu dirà: «El menjar, genial. I la resta, també tot perfecte.» No és una broma, va de debò. Felicitats als mallorquins. I el condol als publicitaris.


Si jo tingués una filla model

Luisel Ramos, una model uruguaiana de 22 anys, es va trobar malament l’1 d’agost després de desfilar a la Setmana de la Moda de Montevideo, es va desmaiar quan anava cap als vestidors i es va morir. Els metges van diagnosticar una parada cardiorespiratòria segurament deguda a estrès. El pare de la Luisel ha declarat a la policia que la model feia uns quants dies que no menjava bé, perquè a més de fer de model treballava en l’organització de la passarel·la, i no tenia temps «per a res». I encara hi ha gent molt respectable que va a veure aquestes desfilades d’esquelets i es posen a primera fila i ho converteixen en un acte social, en un aparador polític, en un esdeveniment empresarial, en un espectacle eroticorefinat, en una plataforma econòmica... en un negoci rodó. Si jo tingués una filla ficada en aquestes històries, a ella me l'estimaria molt i potser no li diria res, però denunciaria cada dia tots aquests personatges, els assenyalaria amb el dit, els acusaria d’assetjament laboral, de maltractaments i de coaccions, o de complicitat amb tots aquests delictes: empresaris, polítics, publicitaris, editors… Si jo tingués una filla model segurament m’odiaria, però potser ara estaria grassoneta i continuaria viva. I en canvi, hi ha pares i mares que ho aguanten tot per si la filla pot acabar sent multimilionària com la Claudia Schiffer, la Kate Moss, la Naomi Campbell, la Gisele Bundchen o l’Elle Macpherson. Luisel té una germana de 18 anys que es diu justament Elle i que també ha començat a fer de model.


La Revolució serà televisada

Joshua Wolf, blocaire de 24 años, va ser detingut el 2 d’agost, acusat de desacatament per un jutge federal de San Francisco (EUA), de nom William Alsup. La raó de l’empresonament és que Wolf s’ha negat a lliurar a la justícia els originals d'unes imatges que va gravar durant una concentració antiglobalización del 8 de juliol del 2005, que va acabar amb enfrontaments entre policies i participants, i que ell va penjar al seu bloc, el popularíssim The Revolution will be televised. Alsup diu que Wolf estarà “tancat [a la presó de Dublin, a SF mateix] fins que no lliuri les informacions que li reclama la justícia”. Joshua Wolf, amb tota la raó, s’hi ha negat, apel·lant a la llibertat de premsa i al seu deure de guardar els secrets professionals. Ara, la seva mare ha reprès el bloc i demana ajuda econòmica per finançar el procés legal. La policia vol les imatges originals per analitzar-les i determinar possibles culpabilitats en els aldarulls. Les imatges que Wolf va penjar al bloc no els serveixen perquè tenien poca definició.


Poema d’una madrilenya

(Dedicat als que em diuen que sóc provincià, que només parlo de Catalunya i dels catalans)

«Estic ben malament
com l’ocell a la mà d’un nen,
com un peix a la platja
com l’orfe en un asil.
Estic malament sense amor,
sense amor de debò,
perquè de cervesa en tinc
quan en vulgui jo.»

Gloria Fuertes (1917-1998)

(No va per mi, eh?, no us amoïneu, és simplement que me l'he trobat i m'ha fet gràcia)

El perill de portar criatures al món

Em costa d’escriure sobre una cosa diferent de la del Líban, perquè sembla com una superficialitat. Quan dic «el Líban» vull dir les guerres, que n’hi ha més al món, unes de més mediàtiques i altres de menys. El fet que ara ens arribin notícies del Líban, però, ens fa recordar totes les altres guerres de l’Àfrica, i del Pacífic, i de l’Extrem Orient, i de Sud-amèrica, i els morts, i la sang, i la desgràcia que per a molts serà per sempre… El Líban és un paradigma.

Però de vegades trobes al diari fets que t’indignen tant que has de desfogar-te com sigui. I el bloc és ara el meu abocador principal d’enfuriaments, fellonies i frustracions.

N. es va posar de part el dilluns 22 de maig del 2000 i va ingressar a les set del matí a la clínica. Havia sortit de comptes feia dies. Calia fer una cesària. Com que era un cas especial que havia requerit seguiment continu, avisen el ginecòleg de capçalera de la dona prenyada, el doctor J., que ha de venir des de casa ja que aquell dia no estava de guàrdia. Cap a les deu, finalment, el doctor J. intervé la dona. I neix un nen que ara té sis anys i que no enraona, ni es belluga, ni hi veu, ni hi sent. Als pares, lògicament, els canvien les expectatives de vida de dalt a baix. Necessiten ajuda i no la troben en les instàncies públiques corresponents.

Al cap d’un temps, els pares presenten una querella criminal contra el metge que va fer la cesària a N. i contra les dues infermeres que van atendre N. quan va ingressar a la clínica el 22 de maig del 2000, i asseguren que el retard de tres hores en la intervenció va provocar la minusvalidesa total de la criatura. La jutge, A., ha donat la raó als pares i el 7 de juliol del 2006 condemna el doctor J., i dues llevadores, I. i P., «com a autors criminalment responsables d’un delicte de lesions per imprudència professional greu [...], a un any de presó per a cadascun d’ells i un any d’inhabilitació especial [...]» per a l’exercici de les professions respectives. La resolució judicial inclou el pagament d’una indemnització de 957.331,66 euros per als pares de la criatura, que han assumit grans deutes per atendre les elevades despeses que ha requerit el seu fill.

Em sembla increïble el nivell al qual hem arribat. És bestial condemnar a presó, a multa i a inhabilitació –haver de deixar la feina– un metge i unes infermeres perquè van trigar dues hores a intervenir una dona. Una altra vegada, J., I. i P., el que heu de fer és deixar morir la criatura que vau intentar salvar, i no tindreu problemes. O si en teniu, en tindreu menys, molts menys. Vau salvar la mare en un part difícil, però no n’hi havia prou. Si el fill no surt bé, cal buscar culpables. I sempre n’hi ha, sempre falta un paper, ens en demanen tants...

La gent ja no accepta que hi hagi accidents. I si n’hi ha, busca un culpable, algú que ho pagui. Una cosa és mirar de trobar una solució justa per afrontar unes despeses inesperades –les que es deriven de la cura que necessita el nen– i una altra que per aconseguir l’ajuda econòmica necessària aquests pares portin el metge i les infermeres als tribunals. I la justícia els dóna la raó. Demencial. Hobbes tenia raó: som llops salvatges.

He escrit els noms de les persones que intervenen en aquesta història només amb inicials, encara que la premsa n’ha publicat la identificació completa, perquè tots ells són delinqüents: uns, els condemnats, són delinqüents de dret, perquè ho ha dit la justícia. Els altres –pares, advocat, la mateixa jutgessa– ho són perquè ho dic jo. Em sap molt de greu sobretot pels pares: damunt d’un fill deficient, han acumulat rancor i mentida, en comptes de bondat i compassió.

I m’és igual que em digueu que potser hi va haver negligència en l’actitud de les llevadores i del metge, que potser havia d’haver intervingut el ginecòleg de guàrdia sense esperar el de capçalera, que potser van trigar massa. És tan desproporcionat el càstig que és profundament injust. El bon fi –aconseguir una compensació econòmica– no fa bons els mitjans perversos que han emprat per aconseguir-lo.

I parlant del perill de portar criatures al món, abans-d’ahir els israelians van matar a Canà 28 civils més, dels quals 16 eren nens, i van dir que investigarien «l’error» durant 48 hores, i ja han passat, de manera que avui tindrem més morts.