Perles (160): El negre també és color de carn

«La Unesco va declarar l’any 1950 que de raça, biològicament, només n’hi ha una, la humana. Després de consultar amb psicòlegs, biòlegs, sociòlegs i antropòlegs, va descriure qualsevol altra connotació entorn del color de la nostra pell com un “mite”.»

Extret d’un article de Cristina F. Pereda, El País 14 juny 2015

Racisme (programat?) al Metro de Barcelona

Missatge enviat fa uns dies a SOS Racisme:

Barcelona, 4 setembre 2014

Bon dia,

Avui mateix, a Barcelona, exactament a 1/4 de 12 del migdia (11.15 h) en un comboi articulat (n. cotxe 5124) de la línia 3 (Fondo - Zona Universitària), en direcció a Zona Universitària, entre les estacions de Lesseps i Fontana, ha passat el següent:

Dos empleats de TMB recorrien el comboi amb rapidesa i demanaven els títols de transport a la gent. Jo els observava des de feia estona com venien de la cua del comboi. Només comprovaven targetes i circulaven amb força celeritat, sense aturar-se amb ningú.

Davant meu hi havia un home de mitjana edat (entre 40 i 50 anys, calculo) vestit d’una manera “diferent” de l’occidental i amb aspecte de ser d’algun altre país, no precisament del primer món. L’home anava vestit de manera correcta, simplement diferent (una mena de davantal des del coll fins als genolls, roba molt senzilla, era evident que no es tractava d’una persona amb recursos econòmics), i potser visitava el nostre país o ja hi vivia i hi treballava des de feia temps.

Doncs bé, a aquest home, després de demanar-li el títol de transport i comprovar que era correcte, el revisor li ha exigit tot seguit documentació. L’home s’ha mostrat sorprès per aquella petició, però ha reaccionat de manera calmada i els ha dit, en un espanyol dificultós (progressivament més dificultós, pels nervis, davant les insistències contínues de l’empleat), que no la portava al damunt i que no entenia el perquè d’aquell requeriment, si havia mostrat el títol de transport i era correcte. En aquell moment he intervingut jo, que estava al davant mateix d’on es produïa aquell fet indubtablement racista. També en aquell mateix moment s’ha acostat la segona persona que revisava els títols de transport (ara no recordo si aquesta segona persona era un home o una dona) i ha aparegut també un membre del cos de seguretat (privat?) de Metro de Barcelona. Entre els tres han envoltat aquell pobre senyor, que es mostrava entre perplex i espantat, però en cap cas violent ni cridaner.

La meva intervenció (dirigint-me a l’empleat del metro, el primer que li havia demanat documentació):

—Escolti, aquest senyor no els ha ensenyat la targeta de transport i era correcta?
—Sí. Pero en primer lugar eso a usted no le incumbe, y en segundo lugar nosotros podemos pedir documentación a quien nos parezca.
—Doncs això és racisme!

M’he enretirat una mica i he començat a prendre notes: l’hora, l’estació on érem, etc.

A l’estació següent (Diagonal), els dos empleats amb l’agent de seguretat han obligat la víctima a baixar del metro just abans que es tanquessin les portes. No he estat capaç de reaccionar.

Però vull deixar constància d’aquest succés, perquè és molt possible que es produeixi de manera recurrent i em sembla que cal denunciar-ho amb tots els detalls, com he intentat fer jo en aquest missatge, que autoritzo a enviar a les persones i institucions que vostès considerin convenient.

Poso còpia a Amnistia Internacional Catalunya i al Síndic de Greuges.

Cordialment,

[Nom i cognoms]
[DNI]
[Adreça, etc.]

No crec que hagi de fer comentaris sobre el text reproduït. Només calia esperar que les entitats a què em vaig adreçar fessin la seva feina. No sé si s’hi han posat. No m’han dit res.

Jo ja he fet fins aquí, em penso, el que he pogut.

(La foto està presa de Xarxa.net)

Roben davant meu

Versió curta:

L’altre dia vaig veure uns paios com buidaven un pis i se n’anaven amb una furgoneta. Vaig prendre nota de la matrícula, vaig trucar al 112 i em van dir que passaven nota als Mossos. Em truquen dels Mossos i em diuen que van cap allà.

Versió més aviat llargueta:

Divendres vaig veure un robatori. Al noranta per cent segur, potser no al cent per cent. Però gairebé.

M’esperava l’autobús per anar al despatx a primera hora de la tarda quan veig sortir de l’edifici que hi ha al darrere de la parada un parell d’homes joves i forts, suats, samarreta de tirants i calça curta, que carreguen, a pes, una rentadora que sembla bastant nova. Se l’enduen carrer amunt, fins a la cantonada. Penses: bé, s’emporten a arreglar una rentadora.

Però han deixat la porta oberta. I s’enduen la rentadora a no sé on en comptes de carregar-la aquí mateix, davant l’entrada de la finca, al camió o al que sigui que tinguin. Això comença a fer pudor, et dius no saps ben bé per què. Alhora penses que ets paranoic, o un desvagat aprenent de Poirot. A la parada ens esperem quatre o cinc persones de les quals tres ens mirem fent cara d’estranyesa o de res, però ens mirem.

Ve un autobús que no és el meu però sí el de tota l’altra gent que hi ha a la parada. M’hi quedo sol. Sol davant el perill. En anglès, High Noon.

Han arribat uns altres veïns que entren i tanquen la porta que han trobat oberta. Al cap de no res tornen els dos homes i truquen a un dels pisos. No els obren. Un s’espera a la porta, al costat del contestador automàtic, pitjant de tant en tant un botó del quadre –això em tranquiŀlitza, és símptoma de normalitat. El segon home, una mica apartat.

Arriben de seguida uns altres veïns. L’edifici és enorme, gran com una catedral, una d’aquestes baluernes amb sis o vuit escales i infinitat de plantes. (A la planta baixa, en un local força gran, hi ha una oficina d’una caixa d’estalvis i molta gent del barri coneix l’edifici, blanc, imponent, amb el nom d’aquella entitat.) S’entén que entri i surti tanta gent d’allà dins.

Els nouvinguts obren i els dos homes s’escolen darrere d’ells. Uf, quina ferum que fa això –que torna a fer.

Al cap de poca estona –jo encara espero l’autobús, tot plegat passa de pressa i els autobusos a l’estiu van com volen– surten de la casa amb una rentaplats també amb aparença de nova. A la cantonada per on giren m’ha semblat veure fugisserament, mentre els homes caminaven cap allà amb la màquina, una noia –samarreta negra de tirants, potser trena, faldilla llarga– que mirava i de seguida desapareixia. No sé què fer. Cridar la policia? Estic muntant-me una peŀlícula? Els dos homes no tornen. Arriba el meu autobús. Continuo sense saber què fer i hi pujo d’esma.

L’autobús gira per la mateixa cantonada per on se n’havien anat els dos homes les dues vegades i d’on havia sortit la noia un moment de no res. I quan gira, tot i que jo vaig despistat o capficat pensant en allò que he vist –ara m’ha vingut la idea al cap que la segona vegada que els dos homes han anat a l’edifici han fet veure que trucaven al porter automàtic però potser han trucat just al pis que estaben buidant, on lògicament no hi ha ningú, només per fer veure que trucaven–, quan gira l’autobús per aquella cantonada, dic, veig que una mica més avall hi ha els dos homes i la noia mirant d’encabir el rentaplats, de costat, amb dificultats, dins una furgoneta atapeïda, de l’edat de la picor, petita, mig arrodonida, un precedent dels compactes actuals però per a transport.

Un reflex ràpid em fa mirar la matrícula, encara la tinc apuntada.

Ara no en tinc cap dubte, ni un. Són lladres. Què faig? Penso: la furgoneta ja és plena, l’operació ha acabat. Em sembla evident que en un robatori d’aquests amb violació de domicili agafen primer el que hi pot haver de més valor –joies i peces de metalls bons–, omplen la bossa, baixen i després, si veuen que no hi ha perill a la vista –d’això se’n cuidava la noia, en aquest cas–, continuen arreplegant coses secundàries –ordinadors, màquines i companyia– fins que omplen el cotxe, furgoneta, camió o el que sigui i toquen el dos.

Arribo al despatx. Truco al 112. Dic: he vist això i allò en aquest lloc, la matrícula és tal. La noia o dona em fa preguntes precises, molt ben pensades. Demana, és lògic, nom i telèfon de contacte. La conversa, ràpida, acaba amb un: passem nota als Mossos. Una estona més tard, un quart, truquen (literal): «És vostè qui ha denunciat els romanesos?» Contesto, sorprès i emprenyat, que no he denunciat cap romanès, sinó un robatori en tal lloc comès per tres persones sobre les quals encara ningú no m’ha preguntat quin aspecte tenien –i si m’ho hagués preguntat algú mai no hauria contestat que tenien aspecte de romanesos perquè no sé quin és l’aspecte que tenen «els romanesos», el de Johnny Weissmuller?, el de Nadia Comaneci?–, i que els lladres ja han acabat la feina, han pirat. Diuen: «D’acord, anem cap allà.» I pengen.

Amb el telèfon encara a la mà em demano: van cap a on? Què faran, si no saben ni quina planta ni quin pis? Trucaran d’un en un? Però llavors, els que contestin vol dir que hi són i que no els han robat res, els que no contestin, segurament la majoria, vol dir que no hi són i vés a saber si els han robat o no. Penso per què m’han dit «anem cap allà» en comptes de dir-me, no ho sé, anirem rere la pista de la matrícula, o ja coneixem aquesta gent, o gràcies a vostè hem enxampat un grup molt perillós que seguíem de fa temps i que tenen un catau amb tot de coses robades que ara podrem retornar als propietaris, demà sortirà la notícia al diari, moltes gràcies.

Encara em demano cap a on van anar els mossos divendres i per fer què.

Perles (94): «La sortija de metal»

(En aquest cas, inexcusablement, cal reproduir la perla en la llengua original.)

«Cada maestro ó maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará á uno de sus discípulos, advirtiendo á los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento, y el culpable no podrá negarse á recibirla; pero con el bien entendido de que en oyendo este en el mismo local que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción á pasarle el anillo, y este á otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que á la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena, que en los primeros ensayos será muy leve; pero que se irá aumentando así como se irá ampliando el local de la prohibición, á proporción de la mayor facilidad que los alumnos vayan adquiriendo de espresarse en castellano, y para conseguirlo más pronto convendrá también señalar a los más adelantados algún privilegio, tal como el de no recibir la sortija los lunes, ó ser juez en los pleitos que naturalmente se suscitarán sobre la identidad ó dialecto de la palabra en disputa. [...]

»Y para perpetuo recuerdo y observancia de esta disposición se conservará fijo en el interior de las escuelas el presente edicto. Dado en la ciudad de Palma a 22 de febrero de 1837.»

(Extracte d’un edicte del Gobierno Superior Político de las Baleares, 1837)

* * *

Com deia aquell –el dia de Sant Jordi va fer onze anys–, «nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro, a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano».

Perles (85): Racisme profitós

«Nicanor Vélez, poeta, i editor de les obres completes de Cortázar, Borges, Paz [...] em va parlar d’una actitud que havia detectat en molts escriptors hispanoamericans i que li repugnava: el mètode fàcil per caure bé a Espanya. Quan per primer cop hi arriben i veuen que la rebuda de la societat literària no és tan càlida com voldrien, molts adopten la ideologia del nacionalisme espanyol més intolerant i escriuen articles on diuen fàstics de Catalunya i dels catalans. Immediatament, la societat espanyola els acull amb els braços oberts. No falla mai. Em va explicar que retallava cada nou article de cada nou escriptor que seguia aquest mètode i el desava en una carpeta on els tenia tots, datats i documentats, de Vargas Llosa endavant. La seva idea era escriure algun dia sobre aquesta infàmia.»

Quim Monzó, La Vanguardia 4 gener 2012

Vélez ara ha traspassat. A veure si algú li troba la carpeta.

Perles (71): Cosmopolitisme i puresa europea

«Els moviments neopopulistes o d’extrema dreta [a Europa] intenten construir la seva identitat contra l’islam. És la política del rebuig, la demonització i la por. Europa només és capaç de pensar en l’islam des de la por: l’amenaça, la invasió, la pèrdua d’identitat i valors… El que feia que Europa fos superior era la seva capacitat d’entendre els moviments de crítica des de dins, com el feminisme, els verds, els nacionalismes... La modernitat europea era capaç de repensar-se i d’autocorregir-se, i això la feia millor. Però no és el que ha passat amb l’islam. [...]

»El populisme, com el racisme, no ve de baix: ve de dalt. Prohibir el burca és absurd i no té base legal, i és lamentable que el feminisme no mostri més respecte per les minories. Quan Atatürk va imposar els codis de vestir, amb el discurs de la modernització, ens pensàvem que això era un problema de les limitacions democràtiques de Turquia. [...] Europa era la llar del cosmopolitisme i ara sembla que busca la puresa. Abans pensava que era més perillosa la puresa islàmica, quan al món àrab la paraula “cosmopolitisme” es veia com a sinònim de desarrelament.»

(Nilüfer Göle, sociòloga turca [Ankara, 1953], entrevistada per Cristina Mas a l’Ara, 29 maig 2011 [extracte])

Riuades de xenofòbia

Volia escriure sobre això i ja m’ho he trobat fet. Així que endavant, Miquel i Emma, i gràcies:

(Miquel Ferreres, El Periódico, 26 maig 2011)

* * *

Odi fàcil

«Només li queden quatre mesos d’atur. Avui ha tornat a passar per la constructora. Res. No els ha sortit l’obra i n’hauran de despatxar tres més. Quan sortia s’ha trobat un equatorià. Ell també demanava feina... Una gota. Al carrer una dona es queixa. ¡Li han robat el moneder! Deu haver estat alguna d’aquestes romaneses, diu un home, m’ha semblat veure-les per aquí. Els veïns s’exclamen. Quan arribi a casa, la dona descobrirà que porta el moneder al fons de la bossa… Una altra gota. Als serveis socials avui no la poden atendre. Estan desbordats. A la sala hi ha una vintena de persones esperant torn. Compta quatre dones magribines… Més gotes. Arriba el polític en campanya electoral. ¡Els de casa, primer!, crida el candidat. ¡No hi ha espai ni diners per a tots!, continua. ¡Fora els que ens estan robant el país! De sobte, el rosari de gotes s’enreda amb la seva desesperació i la seva impotència. I la por a la misèria es transforma en rancúnia.

»És fàcil. Massa fàcil i d’infaust record. L’autèntic culpable descansa impune als ostentosos despatxos de les plantes nobles. Mentrestant, els seus còmplices s’inventen carnassa per als desesperats. Si pot ser, un esquer tan feble o més que aquests. Un enemic al qual poder reptar amb la mirada i escopir-li la ràbia. Víctimes sobre víctimes. Mirant per la finestra de la desena planta, els que sempre guanyen somriuen.»

(Emma Riverola, El Periódico 26 maig 2011)

La negreta no compta

No sé què va passar, només ho saben dues persones. Ara, no cal gaire imaginació per fer-se’n una idea.

Alguns o molts, a Europa, ja han dictat sentència: «Un personatge com aquest sap anar pel món, no cometria errors tan infantils [sic]. Al pobre home li van parar una trampa i com que ell és així, una mica arrauxat [sic] i alhora ingenu [sic!], hi va caure de quatre grapes. I, ja se sap, la manera d’actuar de la policia i la justícia nord-americanes, que primer disparen i després pregunten, ha fet la resta.»

Ho diuen convençuts, fent cara que saben com van les coses en aquest món dels poderosos, dels hotels de luxe, de les cambreres negres i dels paranys sexuals. Dos de cada tres francesos, per exemple, diuen que segur que va anar així.

No tenen dubtes. Ni un moment s’han aturat a pensar si no és factible –ni una sola possibilitat?– que el poderós sigui un titafoll masclista, abusador i criminal que no sap controlar-se quan es pensa que està sol –la negreta no compta. Com si no existissin els sexagenaris cultes i amb càrrecs importantíssims, quasi omnipotents, convençuts –per experiència?– que tot es pot comprar: per descomptat el sexe, però també la dignitat, el silenci, la justícia, la policia...

Tothom parla de l’honor perdut del poderós, de la seva derrota, tothom s’esgarrifa de com un personatge com ell pot ser escarnit públicament i baixar als inferns en un tres i no res per un suposat «error».

Ni una paraula sobre la pèrdua de dignitat de l’altre personatge de la història, com si no pogués tenir principis, com si no pogués ser prudent o imprudent, com si no tingués res a defensar o a perdre. Com si no fos un ésser humà com l’altre. Com si no pogués ser de cap manera la víctima completament innocent d’un delicte terrible.

La negreta (o moreta, ni això sabem) no compta.

Una mare jove, cambrera d’hotel, diu que va ser atacada per un desconegut quan va entrar a fer la neteja d’una suite de luxe que ella es pensava que els estadants ja havien desallotjat. Això és el que ens han explicat fins ara (escric aquest article dimecres 18 al vespre per publicar-lo demà a primera hora després de fer-hi l’última repassada).

Ella ho pot perdre tot si menteix. I encara que no menteixi, també ho pot perdre tot, la poden pelar qualsevol dia en qualsevol cantonada. N’és conscient. Abans (potser) no, però ara sí que sap en quin embolic està ficada.

Ell, un dels homes més poderosos del món, fins i tot si és declarat culpable probablement només perdrà una part de la seva omnipotència. Probablement. Potser no. Potser s’hi juga una vida entre reixes. Allà no se sap mai.*

En cas de dubte, però, amb les poques pistes que tenim –en un cas hi ha antecedents delictius, en l’altre no–, si te’ls posen un al costat de l’altre i et demanen «qui menteix?», crec que la justícia universal reclama que per començar, abans d’analitzar les proves, si n’hi ha –sense proves o indicis contundents crec que no s’hauria de condemnar mai ningú a penes de presó–, t’escoltis més el que et diu la feble, la que ha pres la iniciativa de manera immediata, segurament morta de por i de fàstic, la que pot perdre tot el poc que té, la que segurament és maldestra fins i tot a l’hora d’explicar el seu malson... que no el que t’explica el cappare de tots els diners del planeta, amb aquells centenars d’advocats i assessors que li xiuxiuegen què és el que ha de dir a cada segon. (Hi deu haver també alguna advocada i alguna assessora, però utilitzaran arguments masculins –masclistes, més ben dit– per excusar l’amo: «Ja saben vostès com són, senyores i senyors del jurat, no es controlen.»)

Advocats i assessors que van dir primer que ell dinava en aquell moment i per tant no era a l’habitació i que després han dit que potser sí que hi va haver alguna cosa –al menjador on dinava?– però que segur que va ser una relació «consentida». En qualsevol cas, els advocats i assessors no hi eren quan va passar. Ell estava sol. Sol, sí, la negreta no compta, «segur que amb 200 en tindrà prou, o amb 1.000, no ve d’aquí, aquestes quan veuen un bitllet de mil perden el món de vista».

És l’argument que hi ha, implícit, en els judicis dels europeus que han parlat des del primer moment de «parany», de «complot» i de «conspiració». No conceben que una dona, més que més si és de pell fosca, pugui tenir prou dignitat com per dir que no a mil milions de milions.

«Tothom té un preu», asseguren, cínics, els que deuen tenir un preu.


* Passi el que passi en aquest cas, de tota manera continuaré sense creure’m la justícia ni la policia nord-americanes. Efectivament, primer disparen i després pregunten, com diuen els crítics, perquè el seu concepte de justícia és que «de vegades per caçar un culpable han de morir molts innocents». N’hi ha prou de veure com fan les guerres. Encara que ara, per fi, caigui un culpable de debò –si és que ho és, que no ho sabem ni tu ni jo ni els que ja l’han absolt ni els que ja l’han condemnat–, continuaré pensant el mateix que pensava: que és un sistema radicalment injust perquè no té punts mitjans. O per massa o per massa poc sembla que molts i molts cops no l’encerten, segons el meu punt de vista: són salvatges i cruels amb la pena de mort, amb la cadena perpètua; discriminen penalment, de manera sistemàtica, les minories ètniques, els immigrants sense papers, els que han comès un error administratiu... Només cal pensar en els innocents que han estat al corredor de la mort durant mesos o que han estat executats, en els que han passat tota la vida a la presó sense motiu. Si aquí la justícia és precària, a més d’imperialista, si aquí el pes de l’atzar és elevat, allà hi ha un sistema encara amb menys seguretat jurídica, tothom ho diu, és com una mena de loteria. Si et toca un bon número, perfecte, però si no...

El nicab vermell

«Era conscient de la precarietat de la meva feina, però no m’esperava que em fessin arribar fins a aquests extrems.

»Un dia el meu cap va dir que m’havia de vestir de cap a peus amb una roba horrorosa, tota del mateix color tret de les vores. La cara també l’havia de tenir tapada, gairebé fins als ulls, amb una mena de màscara pilosa de la mateixa textura que les vores del vestit. Jo em pensava que tot això ho havien prohibit si no arreu del país sí en alguns ajuntaments importants, perquè deien que era denigrant i que a més afectava la seguretat o no sé què. Però es veu que només és perillós i il·legal si les qui es vesteixen d’aquesta manera són d’uns determinats orígens estrangers. O sigui, ara tinc clar que aquelles lleis, com denunciaven alguns, estaven fetes exclusivament per motius ideològics i racials.

»A més jo no podia ni parlar, només fer crits incoherents impostant la veu perquè em sortís rogallosa. I així havia d’estar-me tot el dia davant el local, pelant-me de fred i mullant-me com una sopa si plovia, només per cridar l’atenció de la gent que passava. Gent que de vegades coneixia, però que no em reconeixia, per sort, gràcies al camuflatge.

»Jo ja estava abans bastant a favor dels Reis d’Orient, però la jugada d’enguany de l’empresa, de fer-me fer de Pare Noel durant quinze dies, m’ha convençut del tot. Al capdavall, els Reis d’Orient també van disfressats de dalt a baix, però els seus vestits són molt més bonics i només els han de dur unes hores el dia 5 de gener al vespre. I, a més a més, ells van amb carrossa.»

(Ehem, era un conte. I ara, com cada any, me’n vaig uns dies a concentrar-me davant la llar de foc a Sant Sadurní d’Anoia, per poder començar l’any com Déu mana, amb els cinc sentits. A veure si me’n surto.)

Racisme latent, racisme explícit

Hi ha racisme al carrer, i n’hi ha més perquè la campanya política l’ha normalitzat. Hi ha un partit directament racista que ja té càrrecs electes en alguna població, i ningú no ho impedeix, i hi ha altres partits que juguen contínuament amb l’equívoc, equívoc que no ho és tant quan es manifesta amb jocs que consisteixen a eliminar immigrants –i també independentistes, de passada.

Hi ha tot això a la via pública, es reparteix propaganda diversa incitant a l’odi contra el nouvingut, s’envien fullets per correu oficial amb contingut xenòfob. I ningú no fa res.

Tot això comporta que el racisme latent d’algunes persones es faci més palès al carrer. Ahir en vaig tenir dues proves. O dues mitges proves que, juntes, potser conformen un escenari.

A l’autobús de vegades hi entra gent i no paga. No tant com al metro, però n’hi ha. Ahir mateix vaig veure com ho feien almenys tres persones. Però el conductor només va reaccionar en un cas, el d’una noia romanesa –vestida a la manera occidental, tot s’ha de dir. Potser ja la coneixia d’altres dies? Potser és un conductor que de manera regular sol vigilar qui pica la targeta, i ahir també vigilava però només va veure que no ho feia aquella noia? No ho sé, em falten dades. Però el fet és que van pujar sense pagar almenys tres persones i el conductor només en va veure una, i la va fer baixar. (Els conductors tenen autoritat per fer baixar algú de l’autobús? Ho pregunto.)

Un altre cas, també ahir, en un altre trajecte, al vespre. L’autobús s’ha aturat en una parada, ha pujat i ha baixat la gent i tot just tanca portes. Jo estic distret i no sé el que passa aleshores exactament. Se sent un crit al carrer, al costat de la porta d’entrada i tothom mira cap allà. Llavors veig un noi negre, segurament guineà, que insulta el conductor: «¡Hijo de p...!» No és el primer crit, que no he escoltat, és el segon. És ben clar que vol pujar, però el conductor decideix que el noi ha arribat tard, quan ja havia tancat les portes. La reacció del noi és desproporcionada, això és ben clar, i tal vegada el conductor ja no obre les portes perquè potser pensa –dic «potser pensa», no que ho pensi jo– que aquell noi ara tan esverat serà capaç de saltar-li al coll si el deixa entrar. Hi torno: no sé el començament de la història. El noi clava guitzes a l’autobús i crida que no hi ha dret. El conductor, aturat uns metres enllà perquè hi ha semàfor vermell, va dient: «¡Anda, rómpelo todo!» El noi ha continuat a peu per la vorera, en paral·lel amb l’autobús, i encara és al costat de la porta d’entrada protestant.

Penso ara, avui: si el conductor no tingués cap culpa del que ha passat, ni en l’origen, ¿li hauria dir «Anda, rómpelo todo» o bé hauria avisat a la central perquè truquessin a la policia o bé li donessin instruccions sobre el que havia de fer en aquell cas? No fa res de tot això: el semàfor es posa verd i arrenca. El noi es queda amb un pam de nas i jo penso que el xofer no es deu haver comportat bé al començament i després, en adonar-se del merder que havia provocat, ja no ha estat capaç de rectificar per por. Una senyora del davant diu: «Qué mal genio tienen, ¿no?» (comentari clarament racista). Una altra senyora al meu costat respon: «Pobre noi, deu haver tingut un mal dia» (més ajustat). Ningú demana què ha passat exactament, per saber com jutjar-ho. Jo tampoc. Suposo que és una d’aquelles vegades que quedes perplex i calles perquè penses que cap dels dos no té raó. No ho saps segur perquè no has vist com començava.

Però, com dic, em fa l’efecte que el conductor podria haver obert la porta de nou a la primera petició que li devia fer el noi, suposo, abans de començar els insults i les puntades de peu. La majoria de conductors ho fan i així no sols són amables amb la gent sinó que s’estalvien problemes –tot i que alguns que ja anem a dins de vegades ens desesperem perquè no acaba d’arrencar mai, va arribant la gent i l’autobuser obre i tanca les portes mitja dotzena de vegades perquè entri més personal abans de continuar el recorregut. Però altres, en canvi, quan tanquen, tanquen, i ja els pots anar al darrere amb un flabiol sonant.

O sigui, els passatgers no podíem intervenir tampoc perquè ens faltaven dades –almenys a mi– i no sabíem, ni jo sé ara, què podríem haver fet, desconeixíem si aquell conductor era sempre tan estricte amb tothom: durant el trajecte que vam fer ahir amb ell no es van produir altres situacions similars.

En qualsevol cas, és igual que les coses fossin com em sembla que van ser o anessin d’una altra manera. Hi ha un ambient enrarit que en bona part provoquen els polítics racistes i també els que tenint poder no intervenen amb contundència per evitar que aquests partits racistes continuïn estenent el seu missatge d’odi.

Per mi, a Catalunya hi ha almenys tres o quatre partits racistes –en diversos graus–, dels que surten cada dia als diaris o gairebé cada dia, i les autoritats que hi podrien intervenir no els han desqualificat ni sancionat ni inhabilitat per concórrer a les eleccions amb els programes impresos o audiovisuals que han presentat. No, no n’hi ha prou a dir «ha estat un error, rectifico». S’ha d’actuar amb contundència –«vostè no es pot presentar, per apologia del racisme»– i llavors els «errors involuntaris» no es repetirien mai més.

La llibertat d’expressió acaba també, entre altres límits, quan afecta drets humans –de drets humans bàsics, parlem ara, del dret a viure aquí com qualsevol altre!– de tercers... que en aquest cas no són tercers, sinó segons, perquè de fet ja són aquí i viuen amb nosaltres.

Però potser no hi ha cap llei que digui això –i mira que n’hi ha, de lleis– ni cap partit interessat a promoure la defensa contundent dels drets humans més bàsics.

És també per aquest motiu que em sembla que no votaré en aquestes eleccions. Perquè em penso que no hi ha cap partit que hagi denunciat davant els jutges –potser en algun cas no ho fan perquè els jutges depenen d’ells mateixos i no els volen posar en un compromís– aquest racisme tan estès, o que hagi demanat públicament un càstig exemplar, dins les lleis actualment en vigor –si és que n’hi ha–, per als que promouen de manera explícita el racisme a casa nostra.

Dissabte reflexionaré i ho decidiré.

Visceralitat

Un diari de Madrid del qual no penso dir el nom ni posar-hi cap enllaç vomitava l’altre dia això que m’han passat i que, després de dubtar-ho un parell de dies, reproduiré tot seguit. Ho tradueixo perquè aquesta és la política habitual del bloc, tot i que em cal reconèixer que la traducció no és prou bona perquè encara sona més contundent, intoxicant i verinós el text en la llengua en què va ser parit que no la meva versió. Segur que hi ha algun bonafè que dirà que amb la traducció potser he manipulat alguna cosa per tal que la notícia sembli més mentidera i idiota del que era en la versió original. I no, de cara al judici que us puguin merèixer els autors d’aquesta gasòfia, cal tenir en compte que la traducció, si bé he procurat que fos literal, encara l’endolceix. Ací la teniu, agafeu-vos fort i preneu biodramina:

Catalunya gasta un milió d’euros a “transcriure” [sic] sessions del Parlament

La Generalitat adjudica el contracte a una empresa privada especialitzada en traduccions. El període de vigència del servei es prolonga fins a l’any 2013

Mai abans [sic] la cooficialitat de llengües [sic] en el si del Parlament català havia sortit tan cara [sic] en plena recessió econòmica. El Govern [sic] tripartit (PSE[sic]-ERC-ICV) que presideix el socialista José Montilla ha emprès, en el que és ja la recta final del seu mandat, l’adjudicació d’un contracte per valor de gairebé un milió d’euros per a la prestació d’un servei de “transcripció” [sic] de les sessions i actes institucionals que se celebren en aquesta cambra autonòmica.

En concret, aquest contracte, que s’eleva a 929.250 euros, acaba de ser concedit provisionalment a una empresa privada, amb seu social a Barcelona, especialitzada en “traduccions de diferents idiomes i en diferents sectors tècnics”, com diu la pàgina web de l’entitat.

Segons consta en el plec de prescripcions tècniques d’aquesta assignació, al qual ha tingut accés aquest diari, la Generalitat ha optat per externalitzar aquest servei, que manté, però, sota la coordinació del Departament d’Edicions del Parlament català. Així, s’exigeix que l’empresa adjudicatària ha d’estar en condicions de recollir “les intervencions orals de les sessions parlamentàries i dels actes institucionals del Parlament produïts en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya o, eventualment, en una altra llengua de la Unió Europea (habitualment, anglès, francès i alemany), segons els criteris establerts pel document de treball d’ús intern Manual de redacció dels diaris de sessions.

Va ser el passat 7 d’octubre quan la Mesa de la Diputació Permanent (Montilla va signar tres dies abans el decret de dissolució del Parlament català i la convocatòria d’eleccions per al 29-N) va acordar requerir aquests treballs per un període de vigència que s’allargarà fins al 2013 (dos anys i tres mesos). [...]

L’Executiu de Montilla, que acumula un deute proper als 30.000 milions d’euros (ara s’ha vist obligat a recórrer a l’inversor particular amb l’emissió d’uns “bons patriòtics”) i que no ha escatimat en dispendis i ajudes a col·lectius afins per promoure la immersió lingüística, no ha volgut, d’acord amb els fets, contenir la despesa i cobrir aquestes tasques mitjançant l’ús de treballadors públics de la regió, com passa en altres parlaments autonòmics, per exemple, en el d’Andalusia.


(traducció literal, abreujada, de la notícia d’un diari de Madrid del 14 octubre 2010; a la web del diari, segons em diuen –jo no miro mai pornografia–, la notícia anava acompanyada de 48 comentaris, tots menys un amb insults als catalans, als quals qualifiquen de lladres)

Això és Espanya. Jo ja ho sabia, ja no em ve d’aquí, llegeixo això i em sento igual que abans. Però per si de cas hi ha cap lector d’aquest bloc que encara no ho sabés, i per si hi ha cap lector que tampoc no sàpiga que conec de primera mà la història de la qual es parla –o de la qual no es parla–, perquè m’afecta directament...

Si ni tan sols saben què vol dir “transcriure”! (les cometes són del text original, encara que sembli mentida). Si ni tan sols encerten la data de les eleccions! I fa deu anys que el servei de transcripció està externalitzat! I no és el Govern el que fa la licitació, sinó el Parlament! I tantes i tantes coses –he començat a posar-hi sics i ho he deixat córrer quan he vist que m’havia d’haver limitat a escriure un gran SIC final i prou– que es podrien anar comentant de cada frase, de cada línia, de cada paraula d’aquesta èmesi llefiscosa i verda que pareix eixida de la boca de la nena de L’exorcista!

Quina és la raó d’un vòmit com aquest? Només una: l’odi, les ganes de fer mal. En aquest cas ho he sabut perquè m’afectava i m’ho han enviat directament a mi, i per això he decidit al final explicar-ho també aquí. Però això és cada dia, amb qualsevol excusa: volen desmuntar-nos el poc que tenim de paradeta pròpia, fins i tot les coses que des d’una perspectiva raonable gairebé tothom consideraria bones, o si més no indiferents. Menteixen i ho saben. I si poguessin enviar-nos els tancs, ens destruirien. Ja ho deia aquell: «No serà pacífic.» Fa anys i panys que no és pacífic, senyor ministre, no cal que ens parli del futur. Fa anys i panys que a Espanya hi ha instal·lats els altaveus omnipotents de l’odi al diferent, enfocats cap a l’estranger i cap a tots els racons de l’Estat, i encara es queixen cínicament dels nostres quatre megàfons de piles.

De vegades encara algú em demana: com és que ets tan independentista? Doncs amb aquest sol motiu ja n’hauria de tenir prou qualsevol persona que visqui aquí i que miri les coses amb un mínim d’objectivitat: hi ha gent a Madrid, a Espanya, que fan i faran tots els possibles per fotre’ns, amb totes les lletres, tant com puguin. Ells no saben contra qui disparen els seus obusos, a qui fereixen concretament: en tenen prou de saber que el canó apunta a Catalunya. En aquest cas era un projectil amb el qual han intentat perjudicar un col·lectiu d’una vintena de persones amigues meves, bona gent, que es guanyen la vida honradament des de fa una pila d’anys amb aquesta feina.

Racisme lingüístic intraespanyolista

He hagut de telefonar a una d’aquestes multinacionals d’origen espanyol que, oh miracle, és de les poques que et deixa triar entre català i castellà quan hi truques. I aconsegueixo establir-hi contacte dues vegades, amb força agilitat, però em surt una veu castellanoparlant: parlo en català i no m’entenen. M’ho diuen amablement, no exigint drets constitucionals com m’ha passat altres vegades. També afablement, els dic en castellà –perquè m’entenguin– que quan he trucat m’han ofert la possibilitat de tenir la conversa en català. En tots dos casos em diuen –sempre amb amabilitat– que truqui a tal altre número: la primera veu em diu que truqui al número X i la segona em recomana que truqui al número Z, que és el primer al qual he trucat. Explico a la segona veu que al Z ja hi he trucat, però que ho tornaré a fer, a veure si ara tinc més sort.

Naturalment, una immensa majoria de catalans –jo mateix altres vegades, si tenia pressa– abans d’arribar en aquest punt ja s’han donat i han començat a parlar en castellà i, si en sabien, en anglès, tagal o suahili, el que calgui, perquè el que volen és resoldre un problema i altra feina tenen. Però jo avui penso que ja no ve d’aquí, que serà un (nou) experiment per veure què passa.

A la tercera trucada, doncs –al primer número–, un igualment amable senyor també castellanoparlant monolingüe, aquest amb accent iberoamericà, quan li manifesto la meva sorpresa etcètera, em diu que no m’amoïni, que disculpes i que no cal que torni a trucar, que ell mateix em passarà amb una persona que m’atengui en català.

Quedo escoltant la musiqueta dos minutets i mig de re. Finalment, una senyora de veu igualment afable com totes les anteriors em pregunta en català si em pot atendre en res. Li dic que sí, alleugerit. Però que abans de demanar-li el que necessito, li voldria explicar el que m’ha passat. Li ho explico. I em diu (atenció):

–Sí, això ens està passant molt, cada cop més. Molta gent que truca de tot Espanya demana que els atenguin en català i llavors no som prou gent per a tanta demanda.

–Com diu?

–Sí, sap què passa? Que a Espanya la gent demana que els atenguin en català. I llavors, quan els operadors catalanoparlants els agafem la trucada, se’ns posen a parlar en espanyol, perquè no saben català, esclar. I nosaltres què hem de fer? No podem pas penjar...

–Però... però... per què...?

–No ho entén, senyor? No volen que els atenguin gent d’altres països, volen ser atesos per «espanyols-espanyols», encara que siguem catalans. I amb aquesta tàctica massiva s’emporten, esclar, quasi tots els operadors catalans disponibles. I llavors el que passa és que als catalans que truquen els costa el doble d’establir connexió amb nosaltres, perquè ara l’empresa, que ha detectat el truc, deriva per sistema les trucades a un operador castellanoparlant. O sigui, als catalans de debò, com vostè, tot això els perjudica el doble, perquè han de trucar de mitjana dues vegades, i així molts –al segon intent la majoria ja es rendeixen– es queden sense poder parlar en català quan l’empresa ja havia decidit oferir aquest servei.

Fi de l’explicació. Encara bocabadat, li exposo el problema principal, el que havia motivat la trucada. La bona dona me’l resol perfectament en un tres i no res –com segur que hauria pogut fer qualsevol de les tres persones amb les quals he parlat abans

O sigui, bastants catalans, si fem cas del que diuen les enquestes, som força racistes. N’hi ha prou de veure la polèmica artificial i electoralista que estan muntant ara els nostres polítics, de tots els partits tret d’ICV, al voltant dels burques* fins ara inexistents a Catalunya. Però és que els castellans ho són el doble! Ho són també lingüísticament, amb gent que parla la seva mateixa llengua!!

Naturalment no puc dir el nom de l’empresa, perquè aquesta bona dona podria tenir problemes. Problemes per haver dit la veritat, una veritat que fins ara jo desconeixia i que mai m’hauria pogut imaginar.

*Els burques són lamentables, però ja en vam parlar: si el que volem és eradicar-los, l’arma adequada no pot ser mai la prohibició –parlem d’una manera de vestir; trista, certament, però una manera de vestir!– sinó la mediació social o les estratègies alternatives d’acostament al problema familiar que hi pugui haver al darrere. O bé esperar que la pròxima generació pugi amb valors afegits diferents i canviï, de moment, el burca –o el nicab, perquè de burques ja hem dit que no n’hi ha– per l’hijab. La prohibició del burca aconseguirà que hi hagi més burques i que fins i tot se’l posi, només la part del cap, com una caputxa amb reixeta, més d’una noia amb biquini que anirà d’aquesta manera a la platja, exclusivament a fer la punyeta per a veure qui li diu res. Ho explicava Miquel Ferreres l’altre dia (El Periódico, 22 juny 2010).

Perles (48): Burques i altres esclavatges

«Pot passar, tristament, que algunes dones es vegin obligades a tapar-se la cara per la imposició arbitrària del marit, o que la cobreixin per decisió pròpia. Però també és veritat que hi ha algunes peces d’ús quotidià que poden tenir una clara connotació servil. Em refereixo a la corbata, un complement indispensable per trobar feina i, segons sembla, bona presència. [...] Per semblar ciutadans honrats, hi ha persones corruptes que es camuflen sota un vestit elegant (obsequiat per empreses addictes al suborn) i una corbata honorable. El cert és que hi ha individus fantàstics que porten una corbata esplèndida perquè volen i altres que la fan servir obligatòriament. Però seria absurd prohibir-les.

»Ja sé que comparar el burca amb la corbata és una exageració, però mentrestant, què fem amb el burca ideològic, el cosset mental consistent a amagar la discriminació laboral de la dona, el racisme de gènere, la injustícia, la tirania, l’explotació en totes les seves variants, la fabricació d’armes en països democràtics (que després es venen als senyors de la guerra perquè exterminin els pàries), i un llarg reguitzell d’oprobis capitals?»

Toni Coromina, La Vanguardia 8 juny 2010


«Són lliures les dones occidentals que viuen esclavitzades per la moda, i que són moltes més de les que creiem? Ho són les dones que fan règims de fam per poder posar-se una peça de roba? Potser són lliures les dones que pateixen perquè no accepten el seu cos, que es desvia de no sé quin coi de cànon de la bellesa prefabricada? Totes respondran que sí, però em sap greu: vist des de fora i de manera desapassionada, em sembla que aquestes dones també porten un burca. Un burca benvist, perquè activa el comerç i la indústria, però burca al capdavall. I el pitjor de tot: és un burca insidiós perquè és invisible. Quin dels dos burques és pitjor?»

Lluís Martínez, Avui 9 juny 2010

Sí o no al vel

Em sembla clar, per començar, que prohibir que les nenes vagin a escola amb hijab (vel) és protegir-les d’una possible imposició familiar, i que no hi fa res que la imposició sigui explícita o tàcita: si és una imposició és una imposició...

Però el que passa és que llavors no veig clar que altres imposicions familiars –o socials– sí que es puguin manifestar a l’escola i la del hijab, justament la del hijab, no. Em direu que a l’escola potser no es pot anar amb gorra, però us contestaré que segurament sí que s’hi pot anar amb arracades i altres pírcings, mocadorets de coll, postissos i metxes als cabells, ulleres, pinces, agulles de ganxo, passadors, sivelles, diademes, penjolls i collarets, maquillatge, ombra d’ulls, rímel i màscares de pestanya, colorets, afaits i cosmètics, tatuatges... I només parlem del cap.

Em sembla bé, en principi, que les imposicions discriminatòries a les dones o a les nenes es combatin en una societat moderna, però també em sembla clar que hi ha una frontera entre el que els pares poden «imposar» als seus fills i filles i el que la societat pot o ha d’impedir que els imposin. I, en aquest context, que l’única imposició que s’eviti sigui la del vel...

Montserrat Coll, directora general d’Afers Religiosos: «Em pregunto per què molesta tant que una persona porti un mocador al cap, i crec que la resposta és que encara no som prou tolerants amb els costums dels altres. No hem de tractar els immigrants com a menors d’edat que porten el mocador per imposició, sinó deixar que se situïn, vegin i decideixin per ells mateixos.»

Marta Selva, directora de l’Institut Català de les Dones: «No es pot pressuposar que s’utilitza el mocador de manera forçada. En qualsevol cas, també tenim pressions estètiques les dones occidentals, i el mocador es pot portar per religió, però també per cultura.»

María Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta d’un govern superamic que hi ha per allà a ponent: «L’ús de símbols religiosos no constitueix cap problema social en el nostre país. No és el mateix l’aconfesionalitat en les institucions públiques que els drets individuals, que si s’exerceixen amb respecte cal garantir-los.»

Em semblen reflexions prou ponderades. Ja ho veieu, en aquest punt estic a favor dels polítics que ens mal governen en tantes altres qüestions.

Fins i tot estic d’acord amb aquesta periodista: «I si ens poséssim d’acord en les línies vermelles abans de voler abastar la resta? Se m’acut que una cosa és no transigir amb l’ablació del clítoris, la poligàmia o el burca, i una altra de molt diferent entrar en terrenys difusos. Perquè, quin valor de la tradició occidental estem ensenyant a una adolescent a la qual no permetem que es cobreixi el cap perquè, si ho feia, la pressuposem un titella?» (Montserrat Domínguez, La Vanguardia, 23 abril 2010)

I aquesta dèria que ha agafat a la dreta ara, justament ara, sobre el «respecte de les normes del centre» em fa l’efecte que només funciona quan les «normes del centre» van a favor de les seves idees (en aquest cas, idees de fons racista). Ara no em diran els de CiU i els del PP que no han clamat mai pel «respecte als drets dels pares». Cal que en recordem exemples? Doncs, com diuen a Alcoi, o tots moros o tots cristians. Mai més ben dit.

En resum, la meva opinió és que en cas de dubte cal optar per la llibertat. I la llibertat, en aquest cas, és la de portar vel. Amb dubtes, sí, però in dubio... pro libertate.

Afegitó del 24 abril, 17.55 h. Refermo que la meva opinió no devia anar gaire desencaminada després de llegir el que diu justament avui Pilar Rahola: «El tema del vel no és una simple qüestió personal, sinó la porta d’entrada d’un autèntic repte als valors occidentals. I per valors occidentals em refereixo als que conformen la civilització moderna...», etcètera (La Vanguardia, 24 abril 2010). Quan aquesta noia (li dic noia perquè té exactament la meva edat) es posa d’aquesta manera tan estupenda i autoritària, com si fos una bisbessa amb conferència episcopal pròpia, diguéssim, gairebé sempre arribo a la conclusió que les coses són exactament a l’inrevés de com les diu ella. O almenys que són relatives, com gairebé tot en aquest món de Déu. I perquè ho sàpigues, estimada Pilar, els palestins d’avui (2010) tenen més raó que els israelians (que aquest és el fons de la qüestió sempre que fas aquests pronunciaments d’estil quasi catedralici). Et conec, herbeta, que et dius marduix. I si et cou t’aguantes, apa.

Perles (30): Autoboicot

«De vegades sembla que els enemics més perillosos de la llengua siguin els seus mateixos parlants, encaparrats a fer-se una mena d’autoboicot:

—Un pot de llenties, si us plau.
—Grande o pequeño?
—Dels grans.
—Un euro con diez.
—Gràcies.
—Venga, hasta luego.

»Una conversa així no tindria gaire d’estrany si no fos perquè qui parla català no el té com a llengua materna, i qui no el parla, sí. M’ha passat un parell de vegades, en dues botigues diferents, al centre de Tarragona: un nouvingut parla en català amb un dependent catalanoparlant, i no hi ha manera que el dependent li contesti en la mateixa llengua, malgrat que probablement li seria més fàcil perquè és, precisament, la seva llengua materna i habitual.»

Marina Massaguer Comes, El Singular Digital, 3 desembre 2009

Qüestions de llengua (42): Intolerabilitats

Quan es reuneix un grup de lingüistes professionals o aficionats sovint passa que poc o molt tard surt la qüestió dels castellanismes, dels anglicismes, dels francesismes, dels préstecs i manlleus lingüístics. N’hi ha, diu tothom, que són més acceptables que altres perquè ja tenen tradició, els hem assimilat bé, omplen un forat que teníem, permeten una major expressivitat, etc. Però n’hi ha, en canvi, diu també tothom, que són inacceptables i no s’han de tolerar de cap de les maneres.

Feta la teoria així, no hi ha res a glossar: és veritat. Hi ha préstecs i manlleus de tota la vida que tenim incorporats sense problemes de consciència i n’hi ha d’ara o de fa relativament poc temps que són intolerables. Per exemple, tants espanyolismes lèxics que dèiem fa trenta anys i que encara se senten de tant en tant: assera, aterrissar, bussó. Etcètera.

Amb els anys, però, he comprovat que –fora dels casos que acabo de dir en els quals hi ha unanimitat– hi ha lingüistes que consideren préstecs i manlleus acceptables només els que ells mateixos han dit i sentit tota la vida, i que titllen d’inacceptables els que no han sentit a dir fins que no s’han trobat altres parlants (sospitosos) que els deien o inclús fins que no n’han sentit a parlar en aquella mateixa trobada de lingüistes. I llavors fan una ganyota.

Quan hi ensopego, jo procuro canviar de tema o deixar córrer la conversa, perquè ja sé que és molt probable que a mitjà termini no em podré entendre amb aquella persona. Segurament he topat amb un talibà, que s’empara tothora en el que diuen els llibres antics... tret de quan aquells mateixos llibres savis desautoritzen algun dels trets de l’idiolecte propi del talibà, perquè llavors el talibà assegura que el savi en qüestió no va passar prou temps en el seu poble o no hi va tenir bons corresponsals. I són gent que no té marxa enrere, són incapaços de rectificar, no evolucionen. Talment com si parlessin d'una llengua morta que va quedar fixada en el temps –en el temps d’ells– i en l’espai –l’espai d’ells.

Llavors passen els anys i vas veient com els diversos talibans, els que no proposen sinó que dictaminen, al final es posen d’acord ells amb ells perquè comparteixen un mateix objectiu, que és la lluita contra l’infidel (i potser també perquè s’adonen que són poca colla). L’infidel són els altres lingüistes catalans, la immensa majoria, professionals o afeccionats que es plantegen humilment les preguntes de la llengua viva, hi troben contínuament misteris nous i les responen amb dubtes, condicions i provisionalitats. Dic llengua viva perquè vull dir la llengua popular (= del poble d’avui) i també mediàtica, efectiva, gràfica, especialitzada, argòtica, científica, moderna... Els talibans els acusaran, sense matisos de cap mena, de venuts i de traïdors, de no mirar el passat que ja va resoldre el problema d’avui, i d’adoptar solucions idiomàtiques contaminades, i sobretot de proposar-les sabent –perquè ho haurien de saber, segur que ho saben– que són impures.

Ah, una penúltima cosa sobre els talibans. Pontifiquen molt, però si t’hi fixes pocs d’ells es guanyen la vida amb la llengua, o almenys les seves garrofes no depenen de la manera com enfoquen aquesta qüestió.

I encara una darrera pista: si ho mireu bé, la majoria dels talibans, si no tots, tenen un component racista.* (No sé veure exactament quina relació hi ha d’una cosa amb l’altra, explico una observació meva empírica.) Els nostres talibans fan tot sovint declaracions explícites del tipus «jo no sóc racista, però...», típiques dels qui es creuen racialment superiors. I potser és això també el que fa que vagin d’acord, malgrat que tinguin diferències entre ells i, violents com són de mena, es barallin amb facilitat. Doncs fixeu-vos bé com sovint se’ls escapa el rampell xenòfob, amagat enmig de la parleria.

Potser la puresa de la llengua sigui només una excusa i el que volen, per començar, és fer neteja ètnica.

*Quan parlo de racisme no em refereixo a la situació peculiar que encara viu la nostra nació respecte a Espanya ni a les reaccions que aquesta tràgica minorització provoca. O sigui, crec que no és racisme el cert menyspreu o fins i tot l’aire de superioritat moral –aparentment patètics, perquè els que ens dominen són ells, però parlo de superioritat moral– que demostren alguns catalans quan parlen dels espanyols. Aquests sentiments són, ara per ara, simplement mecanismes de defensa psicològics respecte a l’opressor. Quan Catalunya serà independent, si continuessin aquestes demostracions llavors sí que potser ens ho hauríem de fer mirar i hauríem de començar a amoïnar-nos. Aquí, quan parlo de racisme, em refereixo al pròpiament dit, o sigui, a les manifestacions xenòfobes que tenen els nostres talibans respecte a individus i indivídues, sobretot quan s’hi refereixen col·lectivament, d’ètnies africanes, àrabs, asiàtiques o sud-americanes. I ja dic que no hi sé trobar la relació lògica, parlo de fets. Potser té a veure amb el menysteniment que també solen manifestar respecte a parlants d’altres àrees de la mateixa llengua: si són orientals, respecte als valencians; si són illencs, respecte als continentals; si són valencians, respecte als septentrionals, etc. Perquè els talibans són pocs, però són pertot.

Perles (25): Som complexos

«Si li dic que sóc californià, pensarà que faig pesos i visc a la platja, i tanmateix passo el dia a la biblioteca. Tendim a pensar que els membres d’un altre grup són més iguals entre ells que nosaltres respecte al nostre propi grup. [...] És més còmode inventar categories que acceptar la immensa complexitat de l’univers i que cada individu és diferent. Així neix el racisme.»

(Thomas Gilovich, psicòleg social cognitiu, entrevistat per Lluís Amiguet a La Vanguardia 23 octubre 2009)

Històries del metro (14): No tothom qui duu xurriaques...

...és carreter. He vist una situació, tot passant amb l’autobús, que m’ha semblat curiosa. Era un home blanc, occidental, que travessava el carrer amb una criatura a la mà i, al darrere, una dona negra, per l’aparença africana de l’est –massai, potser–, que duia un cotxet amb una altra criatura.

De primer penses: una parella mixta, negre amb blanca, cada cop n’hi ha més, cap problema. Però de seguida vaig veure –l’autobús estava aturat– que per la pinta les dues criatures, blanques blanquíssimes, eren sens dubte filles d’una altra mare. Cap problema. Però passa un moment més i t’adones que aquella dona del cotxet continua anant darrere l’home. Sens dubte l’acompanya, però va sempre darrere d’ell, no al seu costat.

Dues opcions. Una, és una parella de cultura (?)* islàmica que han adoptat les criatures –o bé ella és la segona dona de l’home i les criatures són d’ell i d’una altra. Dues, l’home s’ha ofert avui a acompanyar les criatures a l’escola perquè la mare, que és qui ho fa habitualment, tenia un altre compromís i com que no s’ha vist amb cor de fer-ho tot ell sol ha dit a la minyona africana que l’acompanyés però perquè ningú no pensés no sé què li ha dit que anés al darrere amb el cotxet –o potser li ho ha dit la vigília la mestressa– perquè quedés clar que ella no era la dona autèntica, que en tenia una altra de més bona presència, o simplement diferent (que no sigui dit, «ara a veure si algú em demanarà si la Cuqui i jo ho hem deixat córrer, o pensarà vés a saber què sobre la meva “nova parella” i com és que he estat tan ruc de canviar la Cuqui per aquesta, o...»)

*(Que consti que l’interrogant va referit exclusivament a aquest tret concret que comento ací, no a la cultura islàmica en general.)

La vida és complicada. Per això, és millor no treure gaires conclusions d’una foto, d’una situació descontextualitzada, encara que ens assegurin que és real i que no ha estat retocada amb el fotoxop.

Som gent pacífica, tolerant i honrada

Ahir vaig estar gairebé tot el dia a l’Arc de Triomf, col·laborant en un assaig de referèndum, per descomptat il·legal, que havien convocat uns amics. Va ser una diada riallera, sense incidents, una «festa de la democràcia». El que demanàvem en la nostra consulta era: «Voleu que es convoqui un referèndum sobre el futur de Catalunya?» I hi havia paperetes amb el «sí» i paperetes amb el «no». L’abstenció consistia a no votar i el vot en blanc no existia, perquè és una enganyifa i cadascú l’interpreta com vol (i generalment com els que manen li han inculcat que l’interpreti). També hi havia possibilitat de fer vot nul, estripant la papereta, ratllant-la, etc. En fi, com que la pregunta era fàcil, vam tenir moltes respostes, milers. La veritat és que moltes més que les que jo, abans força escèptic sobre l’èxit que podria tenir l’experiència, m’esperava. I els resultats van ser els que més o menys ja intuíem, atesa la ubicació del col·legi electoral i el dia de la consulta: 98,7 «sí», 1,02 «no», 0,01 nuls. A la búlgara, sí senyor.

No es tractava de demostrar res ni de fer cap prospecció objectiva. Només volíem participar activament de la festa i aportar un entreteniment original a la diada. Els dos objectius es van aconseguir.

Hi havia gent que s’acostava a la nostra parada i demanava: «I aquest referèndum que feu, per a què serveix?» I responíem: «Tu agafa una papereta, la que vulguis.» Ho feien. «Ara, tanca els ulls i imagina’t que amb aquesta papereta pots canviar la situació, imagina’t que som en una democràcia de debò i que ens deixen votar això mateix que es diu aquí.» Aclucaven els ulls. «I ara, diposita la papereta a l’urna.» Ho feien. «No et trobes més bé?» Gairebé el cent per cent de la gent deia: «Sí, tens raó, m’ha anat molt bé, ha estat una bona experiència. Gràcies.» Una mena de teràpia col·lectiva, amb resultats magnífics.

Altra gent deia: «Si no preneu nota de les dades de la gent, qui m’impedeix votar dues vegades?» I dèiem: «Home (o dona), fa lleig.» O bé: «Els catalans som honrats, no fem aquestes coses.» La immensa majoria de la gent assentia tot decidida, no volien passar per persones que fan trampes. Alguns deien, amb posat de xai: «Sí, massa honrats, som, per això ens tenen tan collats.» En general, però, alegria i festa.

Només un punt fosc, en tot el dia. Una anècdota que no em va agradar. Sé que explicant-la ací hi pot haver gent que tregui l’anècdota de mare i l’expliqui en altres indrets com dient: «Mireu, mireu, ells mateixos ho reconeixen.» Però va ser una excepció i com a tal l’explico, per denunciar-la. Fins i tot en un context festiu com el d’ahir no hauríem d’aprovar que passessin aquestes coses, ni per excepció.

Un home amb una criatura de pocs anys s’acosta a la parada. L’home agafa una papereta del «sí» ostensiblement i l’ensenya al nen. I tot seguit fica la papereta a l’urna. El xiquet demana, posant el dit damunt les paperetes del «no»: «I aquests altres papers per a què són, papa?» El pare contesta: «Aquests són els papers dels espanyols.» El nen fa una ganyota de fàstic i retira immediatament el dit. Els que ho veiem riem «la gràcia» però després ens quedem pensatius, una mica moixos.

Aquell nen havia estat educat en el racisme, en l’odi als espanyols. I això no és normal. Els catalans som gent honrada, pacífica i tolerant. Sabem que hi ha espanyols que no tenen la culpa del que passa, que el fet de ser espanyols no ha de ser decisiu perquè qualifiquem la gent de manera pejorativa.

Actituds paral·leles a la d’aquest infant –del seu pare, més ben dit, que li havia ensenyat allò–, posicions de rebuig i de fàstic davant el concepte «gent espanyola», es veuen i se senten contínuament a l’inrevés, a tot Espanya, referides als catalans. «Los catalanes», tots en general, som per a molta gent de l’Estat persones empestades, roïnes, malvades. Ja els ho ensenyen de ben menuts a les criatures. Ho he pogut comprovar una altra vegada aquest estiu. Però nosaltres no podem fer el mateix.

Nosaltres hem d’ensenyar als nostres fills que a Espanya hi ha de tot i que encara que només fos una minoria els que són pacífics, tolerants i honrats com ho som la majoria dels catalans, no han d’utilitzar la paraula «espanyol» embolcallada amb una pàtina racista, la del xiquet aquell de l’anècdota.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Nous camps de concentració a Europa

La notícia era que el dia 18 de juny el Parlament Europeu va aprovar una nova directiva comunitària sobre immigració, que permet que els immigrants irregulars puguin passar fins a divuit mesos en un centre d’internament –o sigui, un camp de concentració– abans de ser expulsats del país i/o d’Europa. La normativa va ser aprovada per 367 vots favorables i 206 de contraris; hi va haver 109 abstencions. Les posicions dels grups eren força contraposades, i així com populars i liberals –PP i CiU, per entendre’ns– hi donaven suport des d’un principi, els socialistes van votar dividits, en funció dels interessos dels països d’on provenen. La majoria dels espanyols, incloent-hi els socialistes, hi van votar a favor i sembla que els que hi van votar en contra –un d’ells en Raimon Obiols, tot s’ha de dir– han estat amenaçats que se’ls expedientaria –no sé com ha acabat. Els verds volien que es retirés la proposta sense ni tan sols posar-la a votació.

La raó que alguns suposats «progressistes» –per exemple, els socialistes espanyols– o els de CiU s’han empescat per defensar aquesta mesura impresentable ha estat que «almenys ara hi ha una normativa» sobre aquest punt que afecta tots els països de la Unió, que abans podien fer el que volien. És exactament la mateixa raó que van argüir els nazis en aprovar les primeres lleis racistes: que eren per protegir els jueus, els homosexuals, els gitanos... de la «barbàrie», dels «abusos dels incontrolats», de l’«arbitrarietat», de la «crueltat gratuïta». Calia posar límits a tot això amb uns camps de concentració i uns guetos. Perquè la gent no molestés els jueus i companyia. Exactament igual.

Un IV Reich europeu pot estar de nou en marxa. Aquesta Europa no m’interessa.

(Tampoc, encara que sigui un tema menor comparat amb l’anterior, no m’interessa l’Europa d’un «màxim» de 65 hores de feina la setmana, per descomptat pactades «lliurement» entre empresaris i treballadors. S’han begut l’enteniment.)

I no dimiteix ningú, ningú no en fa cap escàndol, no ni ha sorollosos cops de porta. Tot continua igual.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)