«Espanya és un cas únic. A la resta de països, la transició d’una dictadura vers una democràcia sol encapçalar-la l’oposició al règim. A Espanya la transició la va fer la mateixa dreta que governava, la qual cosa va condicionar tot el procés.» (Cristian Aiguadé, empresari exiliat a Xile des del 1939, fill de l’alcalde republicà de Barcelona Jaume Aiguader, entrevistat per Germà Capdevila a El Punt, 19 juny 2009)«El perdó de l’Estat implica que els torturadors no entenguin el que van fer i pensin que avui poden ser amics de les seves víctimes, no tenen dimensió ètica. Si no hi ha ni tan sols un reconeixement del que va passar (a la premsa, a l’educació, a la memòria col·lectiva…), la tortura esdevé una anècdota.» (Diana Cardozo, periodista i directora de cine, entrevistada per Ima Sanchís a La Vanguardia, 18 juny 2009)
No cal venjar-se ara de ningú: la memòria històrica vol dir deixar clar, públicament i institucionalment, solemnement i fins i tot arquitectònicament o escultòricament, que el règim franquista –no parlo ara de la guerra, fenomen més complex i amb culpes més repartides, sinó del que va venir després– va ser un desastre humanitari i que tots els que el van fer possible, i també els que conscientment se’n van aprofitar, són còmplices per acció o per omissió d’aquell episodi vergonyós de la història de la humanitat. Tenir memòria històrica, com diu Cardozo, és tenir dimensió ètica.
