A Roma i a Atenes, els nadons no eren considerats persones. En alguns casos matar les criatures fins i tot estava prescrit legalment, i de tota manera no es considerava amb el mateix rang de gravetat que l’homicidi. Fins que no arribava el «reconeixement de paternitat» oficial, el fill o la filla no tenien el dret de viure: el pare podia decidir lliurement matar-los o indicar que els deixessin morir. Plató aconsellava que convenia deixar morir les criatures de les famílies massa pobres, i Aristòtil assegurava que pujar «criatures esguerrades» hauria de ser prohibit per llei.
Encara no hem arribat en aquests extrems, però he escrit encara perquè quan sento segons quins arguments respecte a les persones amb síndrome de down o altres especificitats o peculiaritats de la raça humana –em nego a anomenar-les discapacitats, perquè d’incapaços en som o tothom o ningú–, de vegades sembla que algunes i alguns vulguin arribar-hi, si més no teòricament, com ho van fer, diuen –perquè vés a saber–, savis com Plató i Aristòtil.
I ara m’ha vingut al cap una altra idea però l’explicaré un altre dia, que si no això seria massa llarg i ja m’han hagut de renyar uns quants cops per fer articles excessivament prolixos.
