Resposta a l'enfadosa

Primer va ser aquest article de la professora Carme Junyent, publicat el dia 20 de juliol passat a Vilaweb.

Junyent hi defensa que els desdoblaments de gènere al parlar o escriure (“homes i dones”, “socis i sòcies”, entre altres exemples que esmenta) són una imposició del poder. Diu que “a les facultats de magisteri s’ha arribat a treure nota a alumnes que no escriuen així”, una afirmació que basa en la “informació aportada per una alumna en una conferència amb més de cent assistents i corroborada pels seus companys”.

Res a dir. Si ella pensa que els que fem doblets de tant en tant actuem abduïts per poders o ideologies “nascuts del totalitarisme” (sic) o per “directrius del govern” (sic), jo no hi puc fer res. És la seva opinió i, com hem vist més amunt, està prou fonamentada en testimonis.

Però a l’article hi havia aquests dos paràgrafs que us copio tot seguit (disculpeu la citació tan llarga, però és per evitar que després algú digui que falta context; subratllo el que em va cridar l’atenció i hi afegeixo un parell o tres d’enllaços):

«[...] Si hi ha una cosa que em corrou de la meva participació en aquest debat és que, si he tingut una mena de butlla, ha estat perquè sóc una dona. Alguns altres homes han dit això mateix fent servir si fa no fa els mateixos arguments (Gabriel Bibiloni, Ignacio Bosque, José Luis Mendívil, Ignasi Roca, entre molts més) i, o bé han estat ignorats, o bé han estat menystinguts, si no els han muntat una campanya de descrèdit molt propera al linxament civil. Pel que fa a mi, els –pocs– atacs que he tingut sempre s'han basat en la suposada traïció al meu 'gènere' (que si autoodi femení, que si parlo com un home, etc.), però encara espero que em rebatin els arguments lingüístics. En qualsevol cas, no hi ha res que em sembli més sexista que avaluar les opinions segons el sexe de la persona que les emet, de la mateixa manera que em semblaria classista avaluar-les segons l'estatus social, o racista segons l'origen.

»Tenint en compte que les propostes de fer la llengua menys sexista arrenquen als anys setanta, estaria bé de comprovar si han aconseguit cap canvi social atès que, en principi, d'això es tractava. [...]»

I aquí comença la nostra batalla a Twitter, que transcric literalment (només restitueixo les paraules escapçades, per facilitar la lectura) per ordre escricte d’emissió de piulades. La piuladissa s’enregistra el mateix dia 20 de juliol, aproximadament de tres quarts de quatre de la tarda a les cinc la part principal i una postiŀla de la professora, dictaminant sobre el cas (i entrant ja, em sembla, en el terreny personal), quan faltaven tres minuts per dos quarts de cinc.

[VF, 15.51] «"Els atacs que he tingut sempre s'han basat en la suposada traïció al meu 'gènere'" (Carme Junyent) http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4446936/canco-lenfadosa.html No entenc per què...»

[VF, 15.53] «...diu això. Primer, jo no l'he atacat mai, però sí que m'he adreçat a Carme Junyent, procurant usar arguments lingüístics»

[VF, 15.56] «...La seva resposta? No m'ha contestat mai, ni tan sols indirectament. És molt fàcil crear adversaris a la teva mida i despatxar-los així...»

[VF, 15.57] «...I per últim, però molt important: no pretenem canviar la societat amb el llenguatge, sinó acompanyar amb la llengua els canvis socials.»

[VF, 15.59] «Sé que no sóc ningú i potser per això no mereixo l'atenció de la Dra. Carme Junyent, però no pot dir un "sempre" quan no és "sempre"»

[VF, 16.03] «Aquest article de Carme Junyent m'ha emprenyat, havent-hi (sigui o no prou "científic") tot això»

[VF, 16.07] «I a més Carme Junyent té la barra de dir que "sempre" que l'han "atacat" ha sigut per acusar-la d'autoodi de gènere. No hi ha millor enemic que l'imaginari»

[VF, 16.09] «Sens dubte, jo no tinc ni una centèsima part de la formació de Carme Junyent, i em pot deixar ben rebregat. Però no pot dir mentides públicament»

[VF, 16.18] «La meva queixa principal, Carme Junyent, en aquesta qüestió llengua/gènere, és que la gent que en sap no ajuda, només menysprea. I continuem igual»

[C. Junyent, 16.18] «Quina mentida?»

[VF, 16.20] «Aquesta: "Els atacs que he tingut sempre s'han basat en la suposada traïció al meu 'gènere'." Jo mai he utilitzat aquest argument»

[C. Junyent, 16.24] «I qui t'ha dit que l'utilitzessis tu?»

[C. Junyent, 16.26] «Perdona, els que en saben han callat per no aguantar el que els han dit als que han gosat dir res en contra dels desdoblaments»

[VF, 16.33] «Perdoni, quan algú diu "sempre" jo entenc "sempre". I per tant vostè m'hi inclou, perquè sóc del ram i m'he adreçat a vostè obertament»

[C. Junyent, 16.34] «I m'has atacat? Doncs no ho recordo.»

[VF, 16.38] «No, els atacs se'ls inventa vostè. Jo (i altres) ens hem adreçat a vostè amb arguments diversos que vostè denuncia com a atacs»

[VF, 16.40] «Li torno a enllaçar els meus "atacs", per si els ha perdut»

[C. Junyent, 16.43] «Insisteixo: jo no hi veig cap atac.»

[VF, 16.53] «Esclar que no hi ha atac. Però, en canvi, vostè contraposa "atacs" (que diu que n'ha rebut) a "arguments" (que diu que _no_ n'ha rebut)...»

[VF, 16.55] «Ergo, si m'he adreçat a vostè amb arguments, he d'interpretar que els meus arguments els considera "atacs". I tornem al començament»

[C. Junyent, 17.27] «Veig que t'ho fas tot sol... Això és imbatible.»

No m’havia contestat mai fins aquest 20 de juliol. Ja m’ha contestat. Segurament, si no m’havia contestat mai és perquè ja devia preveure que aquest pobre home era això, un cas impossible. Com en diu? “Imbatible”. Molt elegant. Gràcies per tot, senyora, ha estat un plaer i una bona lliçó.

L’endemà, 21 de juliol, escric a Twitter:

[VF, 21 juliol, 20.37] “Vull posar en un article tota la conversa d'ahir amb Carme Junyent. Simplement el que diu ella al seu article, el que li dic jo i el que contesta”

Hi ha una resposta seva immediata:

[C. Junyent, 21 juliol, 20.40] “Ja me'l faràs arribar. Però no et sembla que em fas massa cas?”

Doncs ja està tot dit. I, sí, senyora, fins ara li havia fet massa cas.

Carta oberta a la doctora Carme Junyent

Contesto temeràriament a aquesta altra carta.

(Senyora Junyent, una cosa prèvia perquè em penso que ens ha colat dins del seu discurs una trampeta: diu que hi ha els exemples d’incorporació d’estrangerismes amb forma de masculí. Però, doctora, passa el mateix amb pizza, ikastola, caipirinha, favela, geisha, meiga, queimada, txapela? Per què els ha obviat? Potser perquè algunes de les llengües de les quals provenen tenen més diferenciats el masculí i el femení gramaticals? Potser perquè omplen un espai que és femení (també lady, miss)? Però sobretot: què hi té a veure amb tot plegat? Per mi, res. I per això ho dic al començament, per separar-ho del cos de la carta.)

M’adreço a la doctora Junyent però m’adreço també a tota mena de docents, ensenyants, lingüistes professionals:

No pot fer res la llengua, la gramàtica, per visibilitzar d’una manera més clara les dones, l’element femení, quan el progrés social en tants aspectes ha sigut prou important en els últims decennis?

Si, posant per cas, es discuteix de manera seriosa per què, ocupant els mateixos càrrecs, els sous de les dones no són com els del homes; si a l’home se li reclama no ja que coŀlabori o s’impliqui o ajudi en les tasques de la llar i en la cura de les criatures sinó que es parteixi el bacallà amb la dona (són exemples, potser mal expressats)..., la llengua no pot fer res, cap ni una aportació, a tota aquesta evolució social?

No sentim res. Silenci. Simplement, un cop més, que la llengua, com ha dit la doctora Junyent altres vegades, «ja seguirà el canvi». És clar: «si és que n’hi ha d’haver», precisa. Amb la qual cosa potser ens avançava que, si fos per ella, no n’hi hauria d’haver cap. «Si no cal canviar, cal no canviar.»

I mentrestant, es condemnen els doblets sistemàtics –d’acord!–, es condemnen els noms coŀlectius més o menys inventats amb bona voluntat, i sovint amb poca traça. D’acord! Però això és perquè des del món lingüístic, professional, universitari, no hi ha la més mínima ajuda! Només «la gramàtica no es toca». Es condemnen tots els intents, però no es donen solucions per fer un pas endavant i proposar una sortida ni tan sols per als «metges i infermeres» o per a les reunions de senyores en què hi ha un senyor. Es diu que són casos particulars.

I s’insisteix que a l’escola cal evitar «els i les alumnes» i «els nens i les nenes». Que cal evitar-ho arreu, perquè «és ridícul». Si es diu «els nens i les nenes» s’està dient que les nenes no són nens, i «això és intolerable!» I també és absurd dir «les nenes i els nens». Ridícul!

I expliquen (també) casos particulars –en aquests els donarem forçosament la raó, no hi ha més sortida, si més no de moment– en què el masculí plural és l’única solució per referir-se a un coŀlectiu d’homes i dones o simplement a una parella: «el Joan i la Mireia dormen junts», «anaven tots plegats a l’estadi».

I tot seguit apeŀlen a una suposada «incoherència» quan, amb tota la bona fe, algú comença un discurs amb un «ciutadans i ciutadanes» o «ciutadanes i ciutadans», perquè diuen que això obliga a seguir fent doblets en tot el parlament. I a més diuen que les ciutadanes, llavors, no són ciutadans. I, tornem-hi, «això és intolerable!»

En canvi, n’hi ha –dones i també homes– que defensem que dir «ciutadans i ciutadanes», o «nens i nenes» o «senyores i senyors», o «els i les metges», o «els infermers i les infermeres» (?), o «els i les alumnes» no sols és perfectament acceptable sinó que, a més a més, un cop fet una vegada el doblet... no obliga a ser «coherents» al llarg de tot el discurs que segueix després! No obliga a fer tots els doblets! Oh miracle: aconsegueixes d’un sol cop que les ciutadanes, les nenes, les senyores, les metges i les infermeres (?) i les alumnes es trobin esmentades explícitament i que alhora, a continuació, en la resta del discurs, se sentin dins del coŀlectiu dels ciutadans, dels nens, dels senyors, dels metges, dels infermers (?) i dels alumnes. Les dues coses!

(Poso amb interrogació el cas de «les infermeres» perquè no crec que cap infermer se senti exclòs quan es diu «les infermeres»; i en canvi sí que crec que moltes infermeres se sentiran excloses si es diu «els infermers».)

O no entenen res o no ho volen entendre. No proposem «ser coherents» sinó simplement visibilitzar una mica les dones en discursos adreçats a coŀlectius formats per dones i homes. No volen entendre que el nostre objectiu s’assoleix ja en el primer moment, quan hem dit «ciutadans i ciutadanes» o «nens i nenes». Ja està, ja en tenim prou, ja ho hem dit! No cal que siguem «coherents» després! No ho entenen? Intentem canviar una mica, una miconeta, el que es feia fins ara (tret del «senyores i senyors», que sí que es feia i que ara, és clar, caldrà eliminar en nom de la gramàtica, perquè és una fórmula absurda, procedent de temps periclitats segurament prefabrians).

Sembla que se’ls mengi el fetge qualsevol intent. Condemnen solucions més o menys imaginatives, fetes amb bona voluntat, com ara la següent (deixem de banda, sisplau, que «a l’alumnat / als alumnes» són prescindibles, que ho són. Mirem de centrar-nos en el cas hipotètic):

«AVISOS A L’ALUMNAT / Avís per a alumnes de 3r d’ESO / Qui vulgui revisar exàmens podrà fer-ho a partir de les sis de la tarda. Els alumnes seran convocats* per ordre alfabètic...».

(No, no són contradictoris «els» i «convocats», no trenquen l’omnicomprensivitat del discurs en conjunt, perquè aquesta és present en tres ocasions, les quals ocasions han deixat clar a les alumnes que també estan convocades, perquè són part, sens dubte, de l’«alumnat», i són «alumnes» i són «qui vulgui».)

L’opció de les sempre presents guardianes de les essències (en aquest cas, l’essència del masculí plural com a omnicomprensiu) seria:

«AVISOS ALS ALUMNES / Avís als alumnes de 3r d’ESO / Els alumnes que vulguin revisar exàmens podran fer-ho a partir de les sis de la tarda. Seran convocats per ordre alfabètic...».

Si escrivim en un altre tauló d’anuncis:

«Els infermers de l’hospital estan convocats demà, per parlar del nou contracte coŀlectiu, davant el WC d’homes de la planta baixa»

- les infermeres se sentiran cridades?
- si se senten cridades, els agradarà que la gramàtica obligui a fer aquest canvi («ja no som infermeres, ara som infermers, visca!»), en nom de la llei i del progrés?

Quan als restaurants polits demanen a una taula on hi ha dos matrimonis (dos homes i dues dones) «els senyors voldran res més?» no estan demanant si ells i només ells volen alguna cosa més, sinó que els ho estan demanant a tots quatre.(*) D’acord. Però si, in illo tempore, deien «els senyors poden passar a la sala de fumadors» s’estaven dirigint als homes. Amb la mateixa paraula! Quines coses!

És això, senyora Junyent, però al contrari. Hi ha situacions, com són un discurs o una carta o una conferència o un manifest o un tauló d’anuncis o un restaurant... en què no passa res ni es discrimina ningú quan es diu «catalans i catalanes» o «catalanes i catalans». És una fórmula de cortesia que, a més a més, ajuda a fer un passet endavant en la visibilització explícita de les dones en aquestes situacions.

Doncs no, per la banda de vostè no. Cap renúncia. Ni un pas enrere. Anem tirant, tranquiŀlitat i bons aliments, no cal fer cap esforç perquè la llengua ajudi a mostrar que d’alguna manera a la societat hi ha hagut canvis. No cal fer cap passa més enllà, aquí no s’ha de fer servir la imaginació, la llengua no forma part dels àmbits socials en què, per descomptat, no es cansaran també de dir que sí que s’hi ha de fer més visibles les dones.

Punt final. Si diem «catalans i catalanes», estimada senyora, així, amb un sol cop, estem dient simplement això, «catalans i catalanes», una fórmula de cortesia (una fórmula!) com la de «catalanes i catalans» o com la de «senyores i senyors».

I no va ni contra la gramàtica ni contra ningú.

Pere Saumell
Periodista per compte propi aficionat a qüestions de llengua

(En aquesta carta, senyora Junyent, em penso que no he fet servir el masculí plural omnicomprensiu ni una vegada, tret de quan l’he esmentat explícitament. En canvi, he fet servir una vegada un femení plural omnicomprensiu. Si no s’ha adonat de l’estratègia seguida potser vol dir que sí que és possible fer el que proposo sense que pateixi, com diu vostè, la gramàtica. Això sí, cal esforçar-se, cal posar-hi imaginació.)

(*) Passat el temps em fan veure que aquesta frase: «Quan als restaurants polits demanen a una taula on hi ha dos matrimonis (dos homes i dues dones) "els senyors voldran res més?" no estan demanant si ells i només ells volen alguna cosa més, sinó que els ho estan demanant a tots quatre» és benintencionada, però segurament errònia. Perquè és molt possible –encara!– que en realitat la frase s'adreci exclusivament als homes, donant per descomptat que són ells els qui ho decidiran o, si de cas, demanaran el que elles els demanin.

Serem corruptes

Oi tant que sí. Hi ha gent que sembla que no hagi trencat mai cap plat, una candidesa que gairebé et desarma: esperen, desitgen i parlen de la futura independència de Catalunya –sigui aviat o sigui... quan sigui– com si fos el paradís terrenal.

La independència ens convé per molts motius, i un dels principals, per mi, no és el dels calés (o calers), que també, sinó que no haurem de dir si us plau per força que plou quan aquella gent se’ns està pixant al damunt. Serem amos dels nostres pixums –i víctimes dels de la resta del món, però en igualtat de condicions. I nosaltres també podrem pixar de gust, al nostre aire i a l’hora que ens plagui, sols o acompanyats.

Disculpes per la comparació. En aquest blog –i també bloc de notes, ara i abans de l’oracle de Delfos– sempre hem sigut molt com cal, i això d’avui se surt una mica de la tass... del que és costum a la casa.

El que vull dir és que la independència no serà la panacea.

Hi haurà corrupció, hi haurà delinqüència de coll blanc, i perversos i malvades també de coll de midó, hi haurà polítiques ineficaces i xarlatans de fira, hi haurà prevaricació, hi haurà pederàstia, hi haurà diputats mandrosos i parlamentàries mantes, hi haurà brutícia i caques, hi haurà incompliments, hi haurà jutges amb posat egipci, hi haurà mentiders i embusteres, hi haurà també tirabuixons amb doble salt mortal, hi haurà violència masclista i tota mena d’abusos matrimonials o de parella, hi haurà lladres, hi haurà espavilats i també llestes, hi haurà prostitució, hi haurà immigració que la tractarem com en els temps de l’esclavitud tret del cas que siguin futbolistes o creueristes o iotistes, hi haurà atur, hi haurà violacions, hi haurà contrabandistes, maquilladors d’impostos i evasores de contribucions i altres pirates de l’estil, hi haurà assetjament escolar i també laboral i sexual, hi haurà pobres i captaires, hi haurà moltíssimes vagues justes –amb tot el que impliquen, una barreja de tristesa, estupor i ràbia– però també n’hi haurà unes quantes d’excessives o xantatgistes, i ja que hi som hi haurà tota mena de gàngsters amb tot tipus d’armament pesant i juridicoadministratiu, hi haurà morts i sang, hi haurà de tot i molt. No ens ho acabarem.

Convé tenir en compte aquestes cosetes no sols ara, sinó sobretot de cares a l’endemà, no fos cas que ens agafessin al llit, sorpresos i incrèdules, amb les secrecions sebàcies encara als ulls.

Que no ens quedi algú glaçat, com aquell parell de pensadors espanyols, Ortega i Gasset, que exclamaven fent eco l’un a l’altre: «¡No era esto, no era esto!».

(Sigui com sigui, jo em continuo estimant més el «no era esto» que el «no será nada».)

Qüestions de llengua (50): El gènere no marcat (3)

Els epicens i les alcaldes

Ve d’aquí.

Assumeixo punt per punt el que reproduiré tot seguit del document «Acord sobre l’ús no sexista de la llengua» (7 octubre 2010), elaborat pel Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA): «A l’hora d’utilitzar una llengua lliure d’aquests usos [androcèntrics o sexistes], especialment quan es proposen solucions noves, o en cas de dubtes i dificultats, és important la intervenció de lingüistes amb vista a garantir que les solucions siguin correctes des del punt de vista gramatical.»

No sóc lingüista. Per tant, que quedi clar que jo ací no vull plantar càtedra –no en tinc–, ni vull donar solucions, ni tampoc fer judicis definitius –qui sóc jo per fer-los–, ni dir paraules que sonin contundents. Si alguna frase o paràgraf em surt d’aquesta manera serà perquè sóc una mica així, un pèl massa pedagògic en el sentit pejoratiu del terme, massa dogmàtic a l’hora de parlar –de vegades no m’ho sé controlar–, però no és la meva intenció. Ho aclareixo per si de cas.

El que pretenc aquí és rumiar en veu alta i fer reflexionar sobre aquest tema, per si a qui llegeixi aquest bloc –ei, que hi ha algú?– li pot aprofitar.

Des del punt de vista lingüístic més estricte, em sembla, els únics mots gens ni mica marcats pel que fa al gènere són els anomenats epicens: «comú als dos sexes» (DCVB); «que designa indiferentment els individus mascles i femelles d’una espècie» (DIEC); «es diu d’un nom que té la mateixa forma per als dos gèneres o sexes, de manera que pot designar indiferentment un mascle o una femella» (GD62). Aquest darrer diccionari parla només de noms, però em fa l’efecte que podem estendre el que direm dels epicens a gairebé totes les categories de mots que solen tenir morfologia diferenciada per gènere: substantius, adjectius i participis, possessius, altres determinants...

Ho repeteixo. Si fem cas dels diccionaris, els únics mots que funcionen realment com a no marcats són aquests epicens, siguin del gènere gramatical que siguin: substantius com víctima, persona, criatura, nadó, gent, elefant, rossinyol, àguila, eriçó, rata, hàmster, cria; pronoms com tothom, algú i ningú; possessius com nostres i vostres; determinatius com cap, massa, gaire; alguns pronoms plurals com nosaltres, vosaltres, vostès, altres... Si ens cal distingir gèneres, aquí hem de fer servir estratègies per especificar-ho, com ara «la víctima era un home de 38 anys», «una persona de sexe femení», «rossinyol femella» i «elefant mascle», o bé «vosaltres, dones que m’escolteu» i «nosaltres, els homes madurs», «els altres», «les altres»...

Entre aquests epicens hi havia fins fa no gaire el determinatiu bastant, que no tenia flexió de gènere. Ens aniria bé, per al nostre propòsit, tornar on érem abans i continuar dient i escrivint «bastants amigues» i «bastant pasta». Però serà difícil. Moltes (persones) parlants han tirat per l’altra via (bastanta, bastantes) i hi ha diccionaris que ja beneeixen aquest ús.

Després hi ha un segon grup de mots invariables, que en alguns casos eren considerats epicens indiscutibles fins fa quatre dies però que últimament han començat a trontollar i admeten marques perifèriques de gènere: el/la bebè, el/la goril·la, el/la pilot («la pilot» cada cop se sent més, perquè cada vegada n’hi ha més)... Són antics epicens que l’ús ha fet que seguissin el paradigma d’altres mots invariables però amb distinció de gènere com el/la jove, el/la periodista, el/la cantant, el/la turista, el/la testimoni, el/la cònjuge, el/la portaveu, el/la atleta (en aquest cas, al capdavall, l’atleta, tant en la parla com en l’escriptura)...

(El poeta Oliva ja deu tremolar pensant que cada cop s’acosta més el moment en què veurà escrit per primer cop «la pilota de fórmula 1». Però tranquil, Salvador, no crec que s’hi arribi. A les dones pilot segurament ja els està bé ser pilots, i la majoria de parlants em sembla que també es troben còmodes dient-los pilots –aprofito l’avinentesa per recordar que aquest -los de «dient-los» no és masculí.)

Després dels epicens hi ha encara uns altres mots (que també poden ser o bé masculins o bé femenins) que no tenen ni flexió ni marca de gènere visible perquè es redueixen a l’arrel del mot: paraules masculines com amor, camió, cap, mas, peu, port, prat, puny, o bé femenines com col, dent, nau, por, sal... Tots aquests exemples i la idea mateixa d’aquest paràgraf l’he presa de la Gramàtica de la llengua catalana, esborrany provisional, p. 103-104. Aquesta gramàtica afegeix rei entre els exemples masculins que es redueixen a l’arrel, i segur que és així –evidentment rei és un radical–, però per mi, i d’acord amb el que he estat exposant fins ara, en el moment en què tenim una reina al costat d’un rei, el rei ja no pot estar al costat del prat, del puny i de la dent; o sigui, jo demanaria una mica de comprensió al IEC en aquest punt i afegiria a la classificació un grup de radicals amb flexió de gènere.

Perquè si hi ha flexió de gènere –i no diguem si s’utilitzen mots d’etimologies diferents per al masculí i el femení: cas home-dona, nora-gendre, oncle-tia, genet-amazona (tot i que ara també tenim geneta)–, hi ha marca de gènere, encara que aquesta marca s’anomeni no-marca. Però és una no-marca compartida amb el masculí, i per tant en aquests mots la no-marca, en absència d’altres indicadors, ens remet alhora tant al masculí i com al col·lectiu de mascles i femelles. (Subratllo «alhora» perquè em fa l’efecte que molts i moltes que han escrit sobre la qüestió obliden que és així, que hi ha de fet una remissió paral·lela al masculí en els mots masculins considerats no marcats, cosa que no passa amb els epicens, siguin masculins o femenins.)

No estic gaire d’acord, doncs, amb l’afirmació de Carme Junyent: «Quan tractem el gènere més que tractar un díctic o un element d’identificació dels interlocutors, estem tractant amb un element gramatical el funcionament del qual està sotmès a unes regles que no tenen res a veure amb la biologia.» (Carme Junyent «Gènere, sexe, llengua», UB, s.d.). I dirà ella –i qualsevol dels altres (éssers humans) que he citat fins ara–: qui és aquest paio per estar d’acord o no amb una cosa de la qual no sap re? I li respondré de seguida, sense recança: no sóc ningú. Però estimo la meva llengua i em sembla detectar en el català que he heretat una certa pàtina –segons com, força gruixuda– de sexisme i de menysvaloració, no tant del gènere gramatical femení com de les persones humanes que utilitzen el gènere gramatical femení per autoidentificar-se quan s’expressen. Persones que se senten invisibles molts cops quan qui parla –sobretot de fets humans, deixem ara de banda la resta del gènere gramatical– utilitza un gènere masculí anomenat no marcat d’una manera potser de vegades no definible com a masclista o discriminadora però que és exactament la mateixa que utilitzaria si el col·lectiu al qual s’adreça el o la parlant fos només un col·lectiu d’humans mascles.

Intentaré demostrar-ho en sentit contrari: posem que hi ha dues mil dones i un home en una reunió –va, dos homes, que un de sol no hauria gosat anar-hi. La persona que parli, en veure els dos homes, s’ha d’adreçar al públic a partir d’aquell moment utilitzant el «gènere no marcat»? Ho podrà fer sense sentir-se gens incòmoda, ni ella ni ningú del públic, perquè en el moment en què hi ha un home el «gènere no marcat», com que és un simple fet de llengua, purament gramatical, no influeix gens en aquella situació? Algú creu de veritat que alguna vegada arribarem a fer-ho així? Que tota la gent estarem tan ben informats sobre la no-marca del gènere masculí que no ens farà res actuar d’aquesta manera? Que l’oradora dirà a les dues mil dones i als dos homes: «Tots vosaltres, que esteu aquí asseguts, segur que sou uns bons ciutadans...»? Per favor.

L’altre dia en vam tenir una prova a la premsa: «Un home mata deu nenes i un nen en una escola del Brasil» (8 abril 2011). Seria igual si hagués dit «onze nens»? De deveres algú creu que el titular respon a un afany de correcció política? No és més aviat un desig d’ajustar-se al màxim a la realitat dels fets?

És que passa això: que els noms que tenen una forma diferent en el masculí i el femení, continuem sentint-los molts i moltes parlants com a marcats –mig marcats, dèiem l’altre dia–, encara que el costum ens faci utilitzar-los molt sovint com a no marcats pel que fa al gènere.

Hi ha expressions que potser ens podríem posar d’acord que són més innocents, com «els catalans», «els ciutadans de Catalunya», «els antics habitants de Selmella» o «l’home de Neandertal». Aquí s’utilitza una accepció de les paraules catalans, ciutadans, habitants i home que no les sentim (crec) com a discriminadores. No ens costa tant pensar que quan es parla de catalans, d’habitants, de ciutadans o d’una espècie d’homínids extingits, sense més precisions, hi sol haver la voluntat d’incloure tothom.

En canvi, expressions com «els homes d’Igualada», «aquests nois tan peluts» o «uns brètols del barri» a mi em sembla clar que tenen més marca de masculí que les anteriors citades. I doncs, depèn força del context, de les paraules, del públic...

Crec sincerament que no s’ha parlat prou de la necessitat de recuperar lingüísticament per a les dones la part alíquota exacta que els correspon en molts termes que la tradició i els costums han fet masculins –i per tant teòricament «no marcats»– però que en realitat no haurien de ser masculins necessàriament. O podrien no ser-ho.

Llavors, una de les vies per aconseguir que hi hagi menys discriminació –o menys invisibilitat, diguem-ho així– en el llenguatge quan ens referim als éssers humans és que hi hagi més mots invariables per raó de gènere. I no a l’inrevés, que és el que s’ha fet fins ara: multiplicar els doblets fins a l’extenuació –fet que ha provocat les burles dels més immobilistes. O sigui, per mi com més epicens millor. I llavors, posant per cas –reprenc aquí l’argumentació que feia en un article anterior sobre les distincions de gènere en les professions–, no hi ha cap motiu per considerar els noms de professions acabats en -e com a masculins. I això vol dir, per ser conseqüents, que caldria recuperar com a invariables alguns mots com alumne (un/a alumne), mestre (el/la mestre), etc. I, per descomptat, ministre, metge, alcalde, batlle, deixeble, psiquiatre... (el/la ministre, el/la metge...). En el plural, quan calgués –que no caldrà sempre–, es podria doblar l’article: els i les alumnes, els i les ministres...

No seria tan difícil, em penso, fer aquest petit pas.

I, per favor, deixem les terminacions en -essa per a les duquesses i les comtesses i, en general, per a mots antics (amb marca d’antiguitat, d’exclusivitat o d’especialització en determinats àmbits: doctoressa, papessa, pabordessa, abadessa). «Antic», «exclusiu» o «especialitzat» no volen dir dolent ni pejoratiu, volen dir que ens serviran per a uns contextos determinats: història, contes, literatura, religió, cròniques roses de casaments reials... Així sabrem, quan llegim un relat de Narcís Oller o de la primera època de Caterina Albert, que si ens parla de «la metgessa» o de «l’alcaldessa» vol dir la dona del metge o la de l’alcalde, i no pas una alcalde ni una metge, que en la seva època no existien.

I les mestresses?, em direu. Doncs, potser sí, perquè segons com mestressa és el femení d’amo des de fa segles... Però això mateix no comporta una certa discriminació plasmada clarament en el llenguatge? El diccionari Labèrnia (segle XIX) defineix mestressa així: «Dona que és cap o duenya [sic] d’una casa [...] / La dona de qualsevol mestre d’un ofici.» Nosaltres som amos i elles són mestresses? Jo diria, doncs, que no és el mateix cas el de amo/mestressa que el de mare/pare, oncle/tia... o porc/truja, amb perdó del darrer exemple. En el primer cas hi ha una diferència de significat que ha estat causada per usos històrics; en els altres hi ha una especialització de gènere que es troba en l’origen mateix dels noms i que (segurament) és innocent.

Oi que hem deixat de fer servir gairebé del tot el mot qualsevulla i no ha passat res? Trobes poques vegades escrit –i gairebé mai dit– «qualsevulla». Eh que la majoria de dones que fan poesia no volen de cap manera ser anomenades «poetesses»? I gairebé cap noia avui dirà d’ella mateixa que és «estudianta», tot i que seria perfectament correcte que ho digués? Per què? Jo crec que és simplement perquè ni estudiant, ni qualsevol, ni poeta –ni tothom, posats a dir, malgrat el seu origen etimològic– es perceben com a mots masculins.

En qualsevol cas, ja es veu que la llengua i els i les parlants no anem per la vida amb l’automàtic, amb regles fixes i immutables. Aquest argument, justament aquest, és el que m’he esforçat a repetir unes quantes vegades –i encara ho faré algun cop més– en tota aquesta llarga reflexió.

I ja em sap greu la pallissa, però em queden coses per dir.

Qüestions de llengua (49): El gènere no marcat (2)

La brometa, els dogmes i l’evolució de la llengua

Ve d’aquí.

Recomenço avui amb una reflexió recent de Laura Freixas:

«Un empresari es troba amenaçat per haver demanat, en un anunci de feina, “un programador”, en comptes de “un/a programador/a”: pobre home, víctima d’una nova inquisició! Els qui una setmana rere l’altra clamen contra el que ells anomenen “llenguatge políticament correcte”, mai no han tingut curiositat, em demano, per entendre les motivacions del contrari? Curiositat per relacionar, posant per cas, la invisibilitat de les dones, l’escassetat de dones en llocs de poder, amb la seva invisibilitat lingüística? Curiositat per valorar els aspectes simbòlics i no sols els pràctics? Perquè si l’únic que importa és la cosa pràctica –la comoditat de fer-ho tot com s’ha fet sempre–, és veritat que és molt més senzill escriure “programador” que no “programador/a”, dir “barcelonins” que no “barcelonins i barcelonines”. Però per aquest dos i dos fan quatre també seria molt més senzill que Catalunya s’escrigués Cataluña, que Lleida es tornés a anomenar Lérida i que tothom, incloent-hi senadors i futbolistes, parléssim sempre en castellà.» (La Vanguardia, 17 febrer 2011)

La frase clau és aquesta: «La comoditat de fer-ho tot com s’ha fet sempre.»

Jo crec també, com Freixas, que en la situació actual hi ha motius pedagògics més que suficients com per insistir en el tema tot el que faci falta, encara que algunes i alguns, i també institucions de gran volada, hagin pretès dir la darrera paraula.

Però a més dels motius pedagògics n’hi ha d’estrictament lingüístics.

El llenguatge és un instrument del qual ens servim els homes... Les dones no? Veieu com hi ha equívocs? Com ho hauria de dir si només em volgués referir als barons? Perquè si dic «els barons» no podria pensar algú que em referia als barons ‘títol nobiliari’? I «els homes mascles» sembla una mica pejoratiu, no? «Éssers humans de sexe masculí», potser? Pfff.

El llenguatge és un instrument, deia, del qual ens servim els humans... Aquí no hi ha problema. Ja m’he empescat, doncs, una estratègia per evitar el llenguatge equívoc i alhora, per mi i per molta gent, discriminatori: en aquesta frase he escrit «humans» pensant amb perspectiva de gènere, o de gèneres. Algú hi té res en contra, dels que clamen contra aquesta suposada «moda artificial» del llenguatge no sexista? O ara m’acusaran de papanates o de toca-sons? Perquè de vegades sembla que fins i tot els recursos més innocents, com ara aquest, per a alguns siguin massa alambinats. N’hi ha que protesten, en general, per tot el que comporta qualsevol «manca de naturalitat» a l’hora d’enraonar o d’escriure. Doncs els demano: hi ha cap artifici en la paraula humà? També el trobeu «poc natural»? I en canvi sí que trobareu «natural» l’expressió «treballadors de sexe masculí», en comptes de «treballadors», quan voldreu especificar que us referiu només als treballadors mascles d’un col·lectiu mixt?

Tornem-hi: el llenguatge és un instrument del qual ens servim els éssers humans... per comunicar-nos, i evidentment, si volem, els codis emprats en aquesta comunicació els podem canviar. Només faltaria.

Quan algun/a lingüista s’entesta a dir que això del gènere no marcat és així i no de cap més manera, sol utilitzar exemples que freguen el ridícul, in cauda venenum (amb verí, amb trampa; disculpeu el llatinòrum, que fa dies que volia fer servir quan en tingués l’ocasió), cercant la reducció a l’absurd: «Una parella home-dona haurà de dir que “vivim junt i junta”?» «Les festes del País Valencià a partir d’ara hauran de ser de “moros i mores i cristians i cristianes”?» «Ja no podem dir que “anem a dinar a casa els pares” (tret que “els pares” siguin dos homes)?» «Com caldria dir que ‘el Pere, la Maria i el Joan han estat els meus millors professors’?»

El poeta Salvador Oliva ja feia broma –poca-solta, en la meva opinió, per demagògica; o sigui, brometa– sobre el tema:

«O si una dona (i d’això pren-ne nota)
pilotés helicòpters i avions,
ni que et doni el ser dona mil raons
¿seràs capaç de dir-li mai pilota?
Igualment trobaria que és molt trist
decidir que és ‘planet’ aquest planeta,
dir ‘trompet’ a un que toca la trompeta
i a un arrencaqueixals dir-li ‘dentist’.»

(citat per Quim Monzó,
La Vanguardia 10 febrer 2011)

Coses d’eixa mena.

Aquestes argumentacions no cal discutir-les, perquè no són exemples, són només armes retòriques. A mi no m’espanten, no em fan canviar d’opinió.

Oi que tampoc podem dir que «la meva tieta i el meu cosí són monjos»? Hem de dir que «la meva tieta és monja i el meu cosí és monjo», no? Perquè en aquest cas, quines coses, segons la llengua «ser monjo» no inclou «ser monja». Llavors, és taaaaan complicat i taaaaan artificial dir «ciutadanes i ciutadans»? El qui va escriure aquella cançoneta del Patufet que parlava dels «homes i dones del cap dret» ja estava infectat de la malaltia acientífica dels qui no saben reconèixer que «homes» inclou «dones»?

Jo no dic que hàgim d'arribar als extrems que cita –per criticar-los, i amb tota la raó del món– la professora de lingüística general M. Carme Junyent:

«Proximitat del domicili de l’alumne o alumna al centre o, en el seu cas, la proximitat del lloc de treball del pare, la mare, tutor o tutora, guardador o guardadora de fet [...], o de l’alumne o alumna quan sigui major d’edat... / Quan a instància del pare o mare, tutor o tutora, guardador o guardadora de fet, o de l’alumne o alumna quan sigui major d’edat, es prengui en consideració, en comptes del domicili de l’alumne o alumna...» (M. C. Junyent, «Gènere, sexe, llengua», Universitat de Barcelona, s.d.)

Demano: no hi ha un terme mitjà? No podem treballar per arribar-hi? No podem fer passes endavant per minimitzar el fenomen de la invisibilitat de les dones en el llenguatge quan es parla de o a col·lectius mixtos?

A mi em sembla que es pot insistir a una banda i a l’altra que no calen tants doblets masculí/femení, però que tampoc no està ja tot inventat, que la llengua no és un conjunt d’esquemes fixos i definitivament resolts que es va repetint d’una manera automàtica generació rere generació. La llengua és vida.

I doncs, la festa de moros i cristians, mentre continuï existint el costum, serà segurament tota la vida de moros i cristians, encara que, com es va fent de mica en mica, entre els moros i cristians hi hagi unes quantes mores i també unes quantes cristianes (si bé molt de mica en mica, com ha denunciat Verònica Gisbert: Ni mores ni cristianes, gènere i poder en les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi, tesi de màster, octubre 2010). Però pot passar que un dia l’Ajuntament d’Alcoi, posant per cas, pensi que el nom no és adequat –i no sols, o no precisament, per motiu de gènere– i en proposi un altre: Festa de l’Orient i l’Occident, per exemple.

I amb això no haurem posat punt final a cap civilització ni haurem soterrat cap idioma ni traït cap geni de la llengua ni desautoritzat cap dels nostres avantpassats ni escriptors ni gramàtics ni clàssics. Senzillament haurem evolucionat, com a éssers intel·ligents que se suposa que som.

(Valgui això dels moros i cristians com una anècdota per desemboirar-nos una mica després de tanta estona de discurs.)

Pel que fa a «els pares», en efecte, tal com van avui les coses, em sembla prou evident que sí que hauríem de trobar una manera més clara d’anomenar «el pare i la mare» que no sigui «els pares», ja que «els pares», a hores d’ara, és una expressió confusa. Potser amb «els progenitors» avancem una mica: «progenitor» no és tan masculí –passeu-me aquest disbarat... que en el fons és clau en tot aquest assumpte: hi ha paraules més masculines que altres que comparteixen el mateix gènere gramatical– com «pare», però al final ens trobem amb el mateix problema –si per algun motiu ens convé la distinció–, i és que no sabem si són un home i una dona o dos homes. O sigui que no ens serveix, o no ens serveix prou. Com es resoldrà el problema? No ho sé. Però no passa res pel fet que aquí tinguem un punt pendent per resoldre.

Entre altres motius perquè hi ha gent que ha fet propostes sobre aquest punt concret. O més que propostes, recordatoris: «A Mallorca, quan hom ha d’anomenar els “genitors”, no diuen normalment “els meus pares”, diuen molt sovint “mon pare i ma mare”. Dir “els meus pares” sonaria molt lleig», vaig llegir fa unes setmanes en un missatge enviat a la llista de lingüistes Migjorn (25 desembre 2010) per l’arquitecte i escriptor Miquel Adrover. I un altre collistaire, Esteve Gau, afegia: «En català clàssic, o fins i tot posterior, es tenia tendència a parlar de “parents” per anomenar el pare i la mare plegats. Tal com en francès. [...] A la versió antiga dels Segadors hi ha un vers que diu “i al davant dels seus parents deshonraven les donzelles”.» Li contestava Adrover que el DCVB confirmava aquella intuïció de Gau a l’entrada «parent»: “1. m. pl. ant. (llatinisme) Pares. Els parents: el pare i la mare plegats.”».

Jo el que dic, doncs, és que no em sembla una resposta correcta dir: «Això està resolt des de sempre i es diu així i no es pot dir de cap altra manera.» Doncs ja es veu que no: pots dir «els (meus) parents» –diferent, és clar, de «uns parents (meus)»– en comptes de «els pares». I sobretot pots dir «el pare i la mare», «la mare i el pare» (i totes les variants: el papa i la mama, el papà i la mamà, mumare i mumpare, ma i ta...). Paral·lelament, no cal dir-ho, els altres parentius: germans i germanes, nebots i nebodes, l’avi i l’àvia (i no «els avis»), igual com l’oncle (o el tio, de moment incorrecte) i la tia. O també hem d’acceptar que «els oncles» inclou «les tietes»?

O sigui, cal que algunes i alguns no s’exclamin dient que tal cosa és insoluble, perquè aquesta actitud és molt poc científica. En llengua –aquí vaig a les palpentes– i en comunicació –d’això en sé una mica més– la majoria de les coses considerades insolubles s’han anat solucionant amb el pas del temps. Qui ho havia de dir, que els abans anomenats «pagani» (la gent de pagès) acabarien tenint –en teoria, almenys– els mateixos drets de «ciutadania» que abans lògicament només tenia la gent que vivia a ciutat? Qui ho havia de dir, que els «ingenui» (nascuts lliures, i per tant amb una certa tirada a la prepotència respecte als esclaus) ara serien sobretot ‘confiats, espontanis, innocents’ (tot i que es conservi encara en els diccionaris la definició antiga)?

N’hi ha també que a l’hora d’argumentar utilitzen l’exemple d’altres llengües, com ara l’anglès, i asseguren que en aquesta llengua «les marques de gènere són residuals». És clar, però aquí hi ha trampa. Els més honrats concedeixen que en anglès, al contrari que en català, es distingeix father (pare), mother (mare) i parents (tots dos; però no pas fathers!), i també son (fill), daughter (filla), children ‘fills i filles, canalla’ (i, per tant, child ‘fill o filla, nen o nena’), i que també distingeixen brother, sister, uncle, aunt, he, she, him, her... i per tant si tens one brother i one sister no tens pas two brothers. Una d’aquestes distincions de l’anglès, actor/actress, ha fet que hi hagi premis diferents per a homes i dones en la majoria dels festivals de cinema, fet que no passa amb les altres categories dels premis.

Però no he trobat encara ningú que faci la reflexió següent: és veritat que they (ells, elles), com tants altres mots, no té marca de gènere, però és que no és exactament la mateixa cosa aquest they que el nostre ells, justament perquè no existeix shey (que si existís podria significar elles). Per tant, sí que podem dir que en anglès they (ells, elles) i tants altres mots no tenen marca de gènere... però perquè és veritat de debò. O sigui, quan diuen que «les marques de gènere són residuals» alhora haurien de reconèixer que aquesta no-marca (they), claríssima, no coincideix amb la nostra suposada no-marca (ells), perquè la nostra suposada no-marca és compartida amb el gènere masculí. Amb la qual cosa, a l’hora d’enfrontar-nos al sexisme lingüístic el problema que té the English-speaking world i el que tenim nosaltres és diferent. Nosaltres el tenim molt més gros.

I de diferències com aquesta entre l’anglès i les llengües romàniques, les que vulgueu.

Per tant: ¿ens hem de conformar sempre, i sense cap preocupació, amb «els pares» i «els fills», o «els nens» o «els homes», quan ens volem referir a «pare i mare» o a «fill i filla» o a «nen i nena» o a «home i dona»? Doncs, ara, com deia –justament ara–, ens aniria molt bé distingir totes aquestes coses sobretot pel que fa als adults, seria molt pràctic per exemple adoptar com a sistemàtica l’expressió «pare i mare» i deixar com a distintives «els pares» i «les mares».

En qualsevol cas, de moment podem començar a dir, com ja fa molta gent i com fan de sempre altres idiomes, «tenim dues nenes i un nen», «la seva mare i el seu pare», «els meus dos pares», «el meu pare i la seva amiga», «les meves mares»... I llavors ja es discutiran les mares de la criatura, si un dia l’escola convoca específicament «les mares», a veure si una ha de fer sempre aquest paper específic i llavors cal un altre nom per a la que fa de pare –potser «mare parapare»?– o si s’ho volen anar combinant; tot vindrà.

S’ha deixat anar molta brometa, doncs, com deia, sobre el tema –a mi també m’agrada la brometa, si ens hi posem tots; el que potser no sé, ho reconec, és fer-ne amb prou gràcia–, fent veure que això del llenguatge no sexista era una dèria nova d’ara, una moda, res a veure amb «la ciència lingüística» ni amb «la gramàtica»: que la llengua fins fa quatre dies no s’havia fixat mai en l’assumpte.

Potser no.

Però els i les bromistes –o brometistes, perquè no fan broma, com deia, sinó brometa, que és diferent– i altres que van més seriosament –i apocalípticament, sembla, de vegades– potser obliden que el llenguatge és com és la societat, i que aquella societat, que era com era, va ser la que va anar fixant la llengua que nosaltres hem heretat fa quatre dies.

Potser obliden també que, tot i ser com era aquella societat, el «senyores i senyors» s’ha dit tota la vida en gairebé tots els idiomes: «madamas e de senhors», «ladies and gentlemen», «mesdames et messieurs», «damak eta zaldunak», «signori e signore», «meine Damen und Herren», «damas y caballeros», «senhores e senhoras»... Fa encara no mig segle, és veritat, aquests «senyores i senyors» i companyia eren només una crossa social, una mena d’excusa protocol·lària o de pot de fum previ per poder deixar anar tot seguit un discurs que podia incloure qualsevol tipus de contingut masclista o almenys misogin, latent o explícit. (Com ara?) Però el fet és que hi era. No és una modernada.

I en canvi, ara molts s’exclamen perquè un/a alcalde diu «ciutadanes i ciutadans» i ho consideren «un invent» absurd. Demano: és tan diferent això del que feien els nostres avis?

I encara una darrera anècdota col·lateral. Fixeu-vos: un llibre tan poc sospitós de correcció política com és la Bíblia –la part de la Bíblia que compartim jueus i cristians–, quan parla de «la creació de l’home» no parla del «home baró», sinó de l’ésser humà. El mot hebreu ha’adam vol dir humà, no pas home mascle. Així, diu el text que Jahvé va crear l’ésser humà (ha’adam) i després, veient que l’ésser humà (ha’adam) estava molt sol i no se sentia acompanyat per les altres bèsties, el va fer mascle (‘is) i femella (‘issah). Però és el primer humà (ha’adam) i no l’home (‘is) el qui Jahvé fa caure en un son profund i a qui arrenca la costella, fet a partir del qual ha’adam, segons aquest relat, esdevé diferenciat: mascle i femella. L’humà baró (‘is), doncs, apareix a la Bíblia exactament en el mateix moment en què comença a parlar-se de l’humà femella (‘issah). I no és fins més endavant a la mateixa Bíblia que s’atribueix el genèric Ha’adam (Adam) al mascle, mentre que a la femella humana se l’anomena Hawwah (Eva), que vol dir estrictament «vivent» i, per extensió, «mare dels vivents» (i no pas «dona de»). Això és el que diuen almenys els que tenen prou coneixement en llengües semítiques –que no són el meu fort, tampoc. Naturalment, en moltes traduccions, ja a partir de la primera grega que coneixem (circa s. II aC) aquests matisos dels antics llenguatges sumeris es perden, si no és que es confonen de manera lamentable unes expressions amb les altres.

O sigui que si hem de parlar de «invents lingüístics emparats en prejudicis ideològics» caldrà que ens remuntem molt enrere.

Disculpes per aquesta darrera setcienciesa.

N’hi ha més. Continua.

Qüestions de llengua (48): El gènere no marcat (1)

El «gènere no marcat» i «els homes»

Se sent bastant sovint entre especialistes i aficionats de llengua que el gènere gramatical que s’anomena «masculí» s’hauria d’anomenar més aviat «no marcat». O, dit d’una altra manera –expliquen els experts–, quan un mot no té marca de gènere, serveix per a un col·lectiu en què hi hagi persones, animals, vegetals, «coses», mascles i femelles. «En la nostra llengua –s’ha escrit un munt de vegades–, per a referir-nos a un col·lectiu humà format per hòmens i dones, sempre hem usat el masculí plural.» (Eugeni S. Reig, «Festes de moros i mores i cristians i cristianes?!», a Llengua Nacional n. 72, p. 20.)

Sempre, hem usat el masculí plural?

Mireu el que explica la periodista Eva Peruga:

«Les franceses no es van poder inscriure a les llistes electorals per practicar l’anomenat sufragi universal el 1848 perquè els van dir que l’article preceptiu deia: “Són electors tots els francesos”, i els que els van negar la inscripció van interpretar que aquest article es referia “a tots els homes que tenien la ciutadania francesa”. Amb aquesta cita històrica Eulàlia Lledó Cunill, doctora en filologia romànica, ironitza sobre l’ús a conveniència del genèric masculí. Aquest és, sens dubte, un dels cavalls de batalla dels partidaris de canviar l’ús de les paraules com la manera d’adequar el llenguatge a la realitat i fer visibles les dones en aquest codi per comunicar-nos i comunicar la societat a què aspirem.» (El Periódico, 30 gener 2011)

Encara que parli del cas francès, l’exemple ens serveix perfectament, perquè aquí ha passat el mateix un munt de vegades.

Diu Gabriel Bibiloni, partidari també de la tesi segons la qual la forma masculina, «en rigor, no és una forma masculina sinó una forma sense cap marca de gènere»:

«Quan un nom fa referència a una classe on hi ha mascles i femelles (els mallorquins, els protestants, els sords, els moixos), s’usa la forma dita tradicionalment masculina, la que normalment no és marcada morfològicament, i que d’aquesta manera tampoc no és marcada d’un punt de vista semàntic pel que fa al sexe. En rigor, no és una forma masculina sinó una forma sense cap marca de gènere. L’error és creure que aquest sistema subsumeix el femení dins el masculí i crea una dependència de la dona vers l’home. Aquest sistema no inclou el femení dins el masculí, ni subordina un a l’altre: únicament dota el femení d’uns identificadors formals que nega al masculí estricte, i encarrega al context la funció de destriar si un element no marcat es refereix a mascles o a mascles i femelles.» (Diari de Balears, 28 març 2009)

Estudiem-ho a partir d’un exemple que proposa el primer autor que hem citat més amunt (Reig), en el mateix article esmentat abans: «Si diem els treballadors de tal fàbrica, ens referim al conjunt de persones que hi treballen, tant si són de sexe masculí com si són de sexe femení.»

Jo demane, amic Eugeni: i si ens volem referir només als treballadors de sexe masculí de la fàbrica? Llavors em diràs: cal especificar-ho, caldrà dir «els treballadors de sexe masculí». I jo hi torne: i si ens referim exclusivament a les dones, a les treballadores de la fàbrica? Em diràs: llavors caldrà dir «les treballadores de tal fàbrica». I et contestaré: però eixa segona expressió no pot fer pensar als nostres interlocutors que en tal fàbrica només hi ha treballadores, o sigui, gent del sexe femení? I llavors potser em respondràs: xe, és veritat, serà més precís dir «els treballadors de sexe femení» si ens volem referir a les dones que formen part d’un grup mixt.

I és aleshores que alguns diem: si hem d’especificar-ho tot d’aquesta manera quan volem ser precisos, per què no ens podem esforçar a dir (1) «els treballadors de tal fàbrica» (els homes), (2) «les treballadores de tal fàbrica» (les dones) i (3) «la gent que treballa en tal fàbrica» o «els treballadors i les treballadores de tal fàbrica» (tothom que hi treballa)? És menys catalana aquesta proposta que la dels que diuen que «sempre» s’ha utilitzat el masculí plural per a un col·lectiu humà d’homes i dones però que a l’hora de les deveres han de fer tot d’equilibris –«els treballadors», «els treballadors de sexe masculí», «els treballadors de sexe femení»–, igual com en l’altre cas, per especificar a qui es refereixen exactament quan parlen?

No discuteixo el fet real: ara per ara l’anomenat «gènere no marcat» («la forma dita tradicionalment masculina, la que normalment no és marcada morfològicament», segons les paraules de Bibiloni) ens serveix avui moltes vegades, mentre no trobem una altra manera de fer-ho (ho subratllo jo), per referir-nos tant al gènere masculí com a tots dos. Els i les que ens expliquen aquestes coses sobre la distribució i els usos de la marca de gènere tenen força raó, això ara com ara és així... en general, i també a les gramàtiques. I en aquest terreny hi ha punts en què no hi ha gaire polèmica avui, és veritat.

Però demà tot això pot canviar, sens dubte. La llengua no és un monument de pedra.

El que és ben clar, per mi, és que pel fet de repetir moltes vegades això del «gènere no marcat» no queda tot resolt, hi ha punts que ballen, com els que he dit una mica més amunt en parlar dels «treballadors de tal fàbrica» o com els que explicava l’escriptora Ángeles Caso en un article que vaig reproduir parcialment fa temps:

«Si jo dic, per exemple, “els homes són violents”, faig referència als homes com a gènere o a la humanitat en conjunt? Si asseguro que “la justícia sol desprotegir els pares en cas de divorci”, al·ludeixo als pares barons o estenc aquesta idea als progenitors en conjunt?»

Llavors, si dius «l’home és un animal racional», normalment vols dir que «l’esser humà és racional», o sigui, que «tant els homes com les dones» són animals racionals. Però hem de reconèixer que amb la mateixa frase exacta, sense canviar-la gens, algú també podria voler dir, segons el context –posem per cas, en una trobada de mascles alfa, i qui diu la frase la diu fent l’ullet als altres–, que és només l’home mascle el que cal suposar que és racional. I aquesta mena d’equívocs a alguns se’ns fa intolerable –i encara més, suposo, a algunes.

Per tant, en el moment en què el «gènere no marcat» es continua usant alhora per al primer fi, per al gènere masculí, té marca de gènere. Invisible, per a alguns; no morfològica, diran uns altres; però la manté. O, si molt voleu, mitja marca de gènere, però en té. I llavors entenc perfectament que almenys en les constitucions, els estatuts, les lleis i els reglaments –en els documents públics, i utilitzo l’expressió amb el sentit més ampli–, per evitar possibles interpretacions fraudulentes de governants o de jutges, per impedir discriminacions, es puntualitzi sempre que convingui si ens referim als homes sols, a les dones soles o als homes i a les dones alhora. Encara que resulti molt pesat (no vindrà d’aquí: les lleis i companyia ja ho tenen, això).

Continua.

Perles (42): Romeu i Julieta dins l’armari

«Just aquests dies, en el Registre Civil de la ciutat anglesa de Liverpool han tret dues pintures que presidien la sala on se celebren els casaments. En una hi eren representats Romeu i Julieta. En l’altra és veia un nuvi i una núvia firmant l’acta matrimonial. Tots dos quadros s’han retirat perquè podien resultar “inapropiats” per als homosexuals. Diu un portaveu del Registre Civil: “Les pintures eren innocents, però és més probable que les noves no ofenguin ningú.” Les noves són paisatges, que en general solen ser sexualment poc comprometedors. És interessant destacar que la iniciativa no sorgeix arran de protestes d’associacions gais, sinó del mateix ajuntament, que deu estar fervorosament imbuït del catecisme de la correcció. Pobre Romeu, pobra Julieta. Tindria conya que mentre per televisió comencen a aparèixer anuncis amb parelles de nuvis del mateix sexe, proscrivissin els quadros amb parelles heterosexuals.»

Quim Monzó, «Romeu i Julieta dins l’armari», La Vanguardia 7 desembre 2005

Qüestions de llengua (44): Paraules màgiques

Els reculls següents apleguen paraules o expressions que gairebé s’han fet embafadores de tant com es repeteixen.

Tòpics generals:

activitats recreatives, alimentari, antiheroi, autenticitat, autocontrol, autoexigència, autoregulació, avalar, beneficis abans d’impostos (com si els impostos fossin un afegit sobrer, o injust, o vés a saber què), bonisme, buscar complicitats, ciutat del coneixement, ciutat de la justícia, cohesió, col·lectius i col·lectivament, comarques (barcelonines, gironines o del nord, lleidatanes o de ponent, tarragonines o del sud = província de Barcelona, de Girona, de Lleida, de Tarragona), concepció i concepte i conceptual, coneixement, conjuntura, demarcació de (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona = província de Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona), eficiència, eines i tallers (no cal dir que en sentit figurat), enfocar (amb determinada òptica), equipaments, espai lúdic, especial i especialment (“t’estimo especialment, ets molt especial”), espontaneïtat, ètnic, gènere, gent gran (“tercera edat” ja no funciona), governança, històric (moment, dia, fet...), humanització, inclusió i inclusiu, individualment, innovació, integració, macrocelebració i macrofesta i macroprostíbul, mòdul prefabricat, motivació, nouvinguts, noves tecnologies (que ja comença a sonar com allò que es deia fa un segle dels “moderns mitjans de transport”), personalment (“jo personalment, o a nivell personal...”, com escrivia fa uns dies Empar Moliner rifant-se’n), planificar, plans, políticament correcte, pressentiment, prioritzar, proactivitat, productes ecològics, productivitat, programes, projectes, proposar (i fer propostes), protagonisme, punt de no-retorn, puntual (‘esporàdic, momentani’), recursos, relat (“tenir un relat propi”), resposta contundent, sinergia (pronunciat incorrectament sinèrgia, per descomptat), sistema, sociabilitat, sofisticació, tenir lloc (‘fer-se’), un abans i un després...

Pecats i penitències modernes:

addicció, adrenalina, agressivitat, alcoholisme, animalització, astrologia, automedicació, cohorts, conductes o grups de risc, conflictivitat, conspiranoies, consum responsable, control i controlar (“jo controlo”), corrupció, credibilitat (manca de), creixement negatiu, decisions salomòniques, demagògia, dependència, depressió, desacceleració, desassossec, desautoritzar, deshumanització, desinhibició, desintoxicació, desperfectes, dieta equilibrada, dieta mediterrània, discriminació, electoralisme, endogen, entorn i hàbits saludables, escepticisme mediambiental, estressar-se i desestressar-se, evasió, exercici moderat, exogen, feromones, fisioteràpia i fisioterapeuta, flexiseguretat, galopant (la crisi, la desacceleració, el creixement negatiu...), genoteràpia, hipotecar i hipotecats (tothom tret dels bancs i els-grans-exmonopolis-i-llurs-lucrats-col·legues-col·laboracionistes-col·lusoris-amb-guanys-astronomicopornogràfics), homeopatia, il·legalitat i il·legalització, impotència, infantilisme, informes i més informes, ingenuïtat, insolidaritat, interrupció voluntària de l’embaràs o IVE, intolerabilitat i intolerància, irracionalitat, logoteràpia, pànic, patologia, políticament incorrecte, populisme, por, postadolescència (eterna), preservatiu, profilaxi, psicòleg (anar a cal), psicosomàtic, quiropràctic, reconsiderar, reescalfament, reestructuració, reflexoteràpia, regularització, rehabilitació, reincidència, reinventar-se, resiliència, retenció, reversibilitat (“reversibilitat de l’esterilització definitiva”), sedentarisme, seropositiu, sexisme, sobreescalfament, supersticions, tabaquisme, tarot, teràpies alternatives, testosterona, tractament preventiu, victimisme, videojocs, violència (domèstica, sexual o de gènere, urbana...), xenofòbia...

Comodins:

a nivell personal (o col·lectiu, esclar), apropar-se i proper (que són correctes, però ja no se sent acostar-se, ni atansar-se, ni pròxim, ni vinent: “Propera estació, Can Zam”), assenyalar (‘dir’), com si diguéssim, considerar, desenvolupar (sobretot estratègies), diguem-ne, efectuar, elaborar, en aquest sentit, en el sentit de, en realitat, és a dir, existir (‘haver-hi’), generar, gestionar, implementar, jo diria, més enllà de, optimitzar, per cert (que no és que no sigui correcte, però de tant en tant també podríem dir ja que hi som, ara que hi caic, ara que hi penso, ara que hi som...), personalitzar, personalment, plantejar i plantejar-se tota mena de plantejaments (fins i tot els implantejables), pràcticament, realitzar, tractar de i tractar-se de (“Hauríem de tractar de veure’ns”, “Es tracta d’un canvi climàtic a nivell global”), un/a cert/a, veure + infinitiu (“Alguns bancs han vist disminuir els seus beneficis un 0,2% amb la crisi”)...

Paraules polítiques, complexes i sobretot multisil·làbiques, però sovint buides:

assessorament, autonomisme, bel·ligerància, coherència i incoherència, competitivitat, connectivitat, constitucionalitat (i inconstitucionalitat, és clar, que és el que per ací se sent més), cooperació i cooperativitat, creativitat, desdoblament, dinàmica i dinamisme i dinamització, excel·lència, estatutari/ària, expectatives, federalisme, harmonitzar, identitari/ària, independentisme, infraestructures, interactius i interactivitat, invisibilitat, (àrea) metropolitana, oportunismes i oportunitats, pacificació, plataforma, pressupostari/ària, programàtic, proporcionalitat, referendar i referèndum, representativitat, retroalimentar, sensibilitzar, sostenibilitat, territori i territorial, transcendental(itat), transparència, unanimitat, unionisme...

Lingüísticament pobres (per no dir una altra cosa), innecessàriament complexes i abusives (per repetides, sense ser gairebé mai les més adequades en aquell context) o almenys agosarades:

a dia d’avui, acabar/poder amb algú (= guanyar-lo, matar-lo), acabar amb tot (= acabar-s’ho tot, posar fi a tot), així com (“Ha vingut el Pep així com la Laura”), anar a càrrec d’en Tal (= ho fa en Tal), arrasar amb tot, complir amb, comptar amb (= tenir), continuar amb, disposar de (= tenir), emportar-se per davant, en ocasions, fer-se amb algú o amb alguna cosa (= agafar, posseir), gaudir de (= tenir), iniciar-se en, marejar la perdiu / posar-se dels nervis / que cada pal aguanti la seva espelma (i tantes altres de similars), menjar per emportar, necessitar de, novedós, poder amb tot (“Pot amb tot”, titular del diari referit al Barça; o sigui, el Barça és un recipient en el qual hi ha de tot), practicar (= fer), requerir de, sol·licitar de, solventar, tal i com, tallar amb i trencar amb (sobretot “amb els mals rotllos”), tots aquells que (= tots els que), trobar-se amb, veure’s amb/en l’obligació...

Totes aquestes paraules i expressions van molt i molt bé per als informes que es cobren per nombre d’espais, per als formularis burocràtics, per al paperam judicial, però també poden servir per a prospectes i fullets, si vols quedar superprogre o megapiho.

Per exemple, pots convocar una reunió escrivint:

«A nivell d’implementar sinèrgies de cara a la sostenibilitat identitària del nostre projecte comú, els sotasignats, als quals personalment jo mateix represento, realitzem de manera corporativa aquesta convocatòria en primera instància, per tal que si vostès ho veuen de manera favorablement positiva puguem tractar de trobar-nos a nivell bilateral en una reunió que quedaria assenyalada, si a vostès els sembla oportú, per al proper dimarts dia 23 del present mes de febrer a les 19 hores en punt del capvespre, i que tindria lloc a la mateixa seu de la nostra companyia, si no hi ha cap inconvenient ni obstacle realment ressenyable per part seva.»

És important, en efecte, incloure de tant en tant, enmig d’aquests missatges nostres tan elaborats –com més paraules, més elaboració–, mots com capvespre i similars (també serveixen antany, palesar la certitud, nogensmenys, àdhuc...; és a dir, escriure com parla el president de Polònia però amb una mica més de complicació, que no soni tan entranyable com el que diu Sergi Mas), perquè aquests mots denoten coneixement profund de la llengua dels nostres avis i palesen la certitud del nostre lema més enrotllat: «Visc... a Catalunya.» (Enrotllat i similars també van bé, sobretot en el llenguatge oral, perquè impliquen modernor. O sigui, cal combinar-ho tot: tradició, precisió, modernitat i nombre de paraules. El nombre de paraules és útil també per acabar d’omplir el full o la pantalla, perquè ja sabeu que fa molt lleig i és massa fred i directe un missatge de només una ratlla [«Reunió a X dimarts 23 a les 7 del vespre»], i a més, posats a enviar missatges, home, elaborem-los una mica, no?)

I doncs, si escrius una frase com la de dalt, la persona a qui li hagis adreçat allò quedarà tan de pasta de moniato i tan completament enlluernada que no tindrà esma de dir-te que no, no fos cas que li deixessis anar la circular número 2 del repertori –segona convocatòria–, ja més comprometedora per al destinatari, que podria començar així:

«A nivell individual, personalment considero que hauríem de trencar amb la dinàmica reactiva que han adquirit les nostres relacions bilaterals d’un temps ençà i tractar de fer una reflexió en el sentit de demanar una certa paciència...»

Fixa’t en el detall nostrat: d’un temps ençà. Sobretot, no te n’oblidis.

Ara, has de vigilar que no se t’escapi aquesta manera de comunicar-te en les relacions personals, perquè potser l’altre o l’altra et dirà que sí, que podeu quedar, però per anar al cine. «I ni una sola paraula, eh?, fins que no aprenguis a enraonar de manera normal i corrent.»

Notes. 1: Totes les frases que reprodueixo com a exemples són de la vida real, no me n’he inventat cap. 2: Que quedi clar que la majoria no són incorreccions, el problema és la multiplicació, l’abús, el llenguatge parit amb fòrceps.

Afegitó de l’agost del 2010. En Toni Vall aporta unes quantes expressions màgiques més i una mica de reflexió encertada sobre l’assumpte: «Somio una televisió en què estigui vetat, censurat, prohibit i perseguit dir “la veritat és que” cada tres paraules. Somio que la mandra, les paraules crossa, l’empobriment del llenguatge siguin històries passades. Somio que mai més es digui “unes merescudes vacances”. [...] Somio que mai més ningú dirà “tal cosa no ha deixat ningú indiferent”. ¿Creuen que és possible que ningú, mai més a la vida, utilitzi aquesta expressió? Sé que és complicat, que demano quimeres difícils de dur a terme, però com a mínim ¿podríem esforçar-nos perquè desaparegui de cròniques, crítiques i introduccions?» (Avui, 5 agost 2010)

Diagnòstic de la família

El notari Burniol feia abans-d’ahir un bon diagnòstic, gairebé una constatació òbvia, de la situació de la família actual:

La crisi de la forma clàssica de família no significa, de cap manera, la fallida actual de la família, si bé és cert que les seves formes d’organització han experimentat fluctuacions. Les enquestes mostren que la família és un dels valors que més aprecien els ciutadans, i afegeixen que el seu prestigi creixent ve donat per l’augment de necessitat psicològica que en tenim. Però ja no hi ha una Família amb majúscula, amb un patró normatiu únic, sinó una pluralitat de famílies amb minúscula, formades per persones que hi creuen i que s’organitzen segons el seu lleial saber i entendre.

Avui dia, el matrimoni no és l’única forma d’accedir a la família, ja que –en l’obstinada dinàmica dels fets– la família ha deixat de ser una realitat institucional rígida, d’accés exclusiu a través del contracte matrimonial. A la família també s’hi accedeix mitjançant la possessió d’estat que genera la unió estable de parella. I, així mateix, en ocasions, es donen situacions molt heterogènies de convivència de persones que, sense que constitueixin una família en el sentit tradicional del terme, comparteixen de manera estable una mateixa vivenda i estan unides per vincles de parentiu col·lateral, més o menys llunyà, o de simple amistat i companyerisme. Així, doncs, veiem com s’està passant ràpidament de la família institucionalitzada a la família individualitzada. De la família a les famílies, caracteritzades totes elles per constituir un àmbit de solidaritat primària. L’únic àmbit en el qual s’estima algú pel que és; no pel que té, ni pel que sap, ni pel que pot. Sembla que tot passa, però l’essencial es manté.

(Juan José López Burniol, «Dues famílies de pel·lícula», El Periódico, 16 abril 2009; disculpeu l’idioma híbrid de la traducció automàtica que gasten en aquest diari.)

Llegeixo això i encara entenc menys aquella dèria política i social de fa un temps, que va tenir èxit, per encabir dins del matrimoni nous tipus de parelles que volien ser considerades també gent d’ordre. Dèria política i servilisme lingüístic, que és el que aquí vull tractar: el IEC va dir de seguida que cap problema, que «donde hay patrón [PSOE] no manda marinero [català]». Però si fem cas del que diu el senyor notari i seguim aquest camí fins al final haurem d’anomenar també matrimoni totes les «situacions molt heterogènies de convivència de persones que, sense que constitueixin una família en el sentit tradicional del terme, comparteixen de manera estable una mateixa vivenda i estan unides per vincles de parentiu col·lateral, més o menys llunyà, o de simple amistat i companyerisme». O què?

Era exactament això el que alguns discutíem, no pas els drets dels homosexuals a fer la seva vida, ni els drets de cap altre col·lectiu. Però no se’n podia parlar, ni ara tampoc. Algú creu de debò que López Burniol s’ha tornat homòfob per fer aquest discurs que fa, del qual es desprèn de manera immediata, em sembla, això altre que dic ara? Doncs jo us asseguro que tampoc ho sóc. I més d’un i d’una homosexual amb una certa consciència sociolingüística m’han donat la raó, en públic i en privat: que ells en tenen prou de ser considerats genèricament «família» (i la immensa majoria no vol cap benedicció de l’estat –ni cap control ni cap registre, fuig!– per sentir-se lliure), i amb això no es fa cap mal a la llengua. No cal forçar el llenguatge: mare no és un mot discriminatori si es refereix només a les dones, ni pare si es refereix sols als homes, ni matrimoni si es refereix al conjunt format per un home i una dona i a la seva teòrica capacitat comuna de procrear.

Passa res pel fet que canviïn aquestes coses? Evidentment no, no s’enfonsa el món. I és ben clar, ja que hi som, que és molt pitjor una guerra –posant per cas, la guerra a l’Iraq que van beneir els altres– que no pas això. Però hi perd el llenguatge, que esdevé menys precís. Perquè ara matrimoni és ‘unió legítima entre dues persones que es comprometen a portar una vida en comú, establerta mitjançant certs ritus o formalitats legals’ (DIEC). I em fa l’efecte que en aquesta definició hi caben moltes coses, és molt menys precisa que les que (encara) manté el diccionari d’Enciclopèdia: 1, ‘unió legítima d'un home i una dona’, i 2, ‘marit i muller’. Jo vaig a cal notari amb el meu fill secret Gabriel-Gustavo (ai, aquella veneçolana) o amb la meva tia Pepa (la de l’anunci de xampany) i fem tots dos un pacte per viure a la mateixa casa, i segons la definició actual som un matrimoni. I qui diu aquestes, diu mil combinacions més.

Si de cas, si volguéssim ser més precisos i definir amb més exactitud el que sembla que es vol definir en aquest cas, podríem dir que el matrimoni és, ara, una ‘parella humana orientada a l’intercanvi sexual’, no?, i deixar la carcassa de les «unions legítimes», la «vida en comú» i les «formalitats legals» per a coses més serioses. O menys, segons com, que això va al gust de cadascú.

No sé per què em fa l’efecte que quan passi la febrada i transcorri el temps –força temps, és clar, perquè encara hi anem, i mig món es deleix pel progressisme i per la gosadia imparables dels nostres líders en matèria legislativa i oral (parole, parole)– farem marxa enrere, almenys els diccionaris oficials. I llavors, el que proclamin en el futur els Obama, els ZP i els altres sants dels nostres altars laics de cada dia, això ho considerarem alta política, però no haurà de tenir necessàriament res a veure ni amb la llengua ni, molts cops, amb la mateixa realitat. Continuarà essent part, com ara, d’una altra dimensió.

Com? Perdó? Ah, que no he entès res? Que es tractava de fer pedagogia i d’educar la ciutadania? Llavors disculpes, em sap greu, no he dit re. És veritat, teniu raó, quan anava a doctrina ja em van ensenyar que la catequesi no es discuteix, es creu i prou. De vegades me n’oblido, quin poc cap que tinc.

(És el mateix López Burniol qui dóna la clau de tot plegat: «Conclusió: maniobres de distracció massiva. [És] un estil de fer política, que concep aquesta com una representació –política espectacle–, sense més horitzó que l’electoral ni més objectiu que la conquista o la preservació del poder. No obstant, seria injust atribuir a l’actual Govern l’exclusiva de la fórmula. És una xacra de tots els partits» [El Periódico 19 abril 2009].)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

«Zona de fumadores»

Només una anècdota, com a excusa per dir-vos que ja torno a ser aquí. A l’hostal on hem estat aquests dies –ja fa molts anys que hi anem entre Cap d’Any i Reis, és com una tradició familiar– hi ha ara una ínfima «Zona de fumadores / Zona de fumadors»: un quarto de sis metres quadrats amb dos cadires antigues, una tauleta de fusta, un parell de cendrers i uns petits finestrons per ventilar-lo.

De primer vaig pensar: quina perfecció! Perquè compleix totes les condicions de la correcció política: els fumadors i les fumadores, marginats; hi ha distinció de sexes; i, a més, primer s’anomenen les fumadores i després els fumadors.

Anava errat: no m’ho ha dit ningú, però em sembla evident que «Zona de fumadores» era en castellà i «Zona de fumadors» en català. O sigui, suposada correcció política per la via del bifidisme. (Amb un criteri absurd, per cert: un cop llegit «Zona de fumadores», ja tothom sap què hi ha allà; si s'escriu el missatge en els dos idiomes, el més lògic és que primer aparegui el minoritari, el que es tracta de preservar, el que no coneix tothom, perquè si es posa primer el majoritari, el que entén tothom, ja no cal el segon, atès que els catalanoparlants sabem tots castellà i ja hem entès què vol dir «Zona de fumadores»; d'altra banda, en aquest cas la repetició és doblement absurda: si s'hagués escrit només «Zona de fumadors», algú hauria tingut cap problema per entendre-ho? No és gairebé insultant o almenys còmica la repetició, en un cas com aquest? És clar que a Barcelona de vegades trobes rètols que diuen «Metro / Metro»...)

I ara que hi caic, les dones castellanoparlants no tenien lloc on fumar!?


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Desenvolupar estratègies diferents

Sembla que la psicopedagogia actual va per aquí. O potser ara ja no es diu «desenvolupar», sinó «implementar». Davant qualsevol problema personal o col·lectiu –familiar, laboral, social–, has de «desenvolupar/implementar estratègies diferents» per encarar aquell problema. Les has de desenvolupar/implementar –o potser millor «desenvolupar i/o implementar»– «a nivell personal», si perceps que els problemes són personals, o les heu de desenvolupar i/o implementar «a nivell col·lectiu», si els problemes són comuns a un conjunt de persones. En aquest segon cas, tu no has de decidir res, sinó que després d’escoltar tothom, des del més experimentat fins a l’últim marrec, has de proposar-los amb cara de circumstàncies: «Hauríem de mirar de desenvolupar i/o implementar estratègies diferents.»

Perdoneu la caricatura, ja sé que no és així. Però sí que sona així a les orelles dels que no som experts en psicologia. Abans et deien, quan eres menut: «Ets un egoista, fes el favor de deixar el llapis al teu germà.» O, ja més grandet: «Nen, et canta l’aixella.» O bé: «Val més que canviïs de xicota, no et prova.» O bé: «Què fas sempre tan solitari, capficat i ensopit? No creus que t’aniria bé festejar amb algú?» O bé: «Si no t’entens amb aquest nou cap que t’han encolomat, abandona, et farà parar boig.»

I potser sí que aquells manaments i aquells consells eren intromissions intolerables i fins i tot judicis temeraris, perquè l’altre, especialment si no era ni el teu pare ni la teva mare –i encara que fos un d’ells–, probablement no el veies mai amb prou autoritat ni prou coneixements com per dir-te com eres tu i què havies de fer amb la teua vida.

Però és que sembla que ara no es pugui ni tan sols obligar –ja sé que fa lleig, però és que es diu així en català: obligar– el nen o la nena que deixi de comportar-se com un brètol o com una tirana, quan es comporten objectivament com un brètol o com una tirana. O com una criatura mal educada o almenys massa consentida.

Sóc vehement en aquest punt perquè crec que ens hi juguem molt de cara a l’avenir.

Encara més. Defenso que els i les mestres eduquin d’aquesta manera, diguem-ne, més políticament correcta i exquisidament polida, perquè efectivament no en tenen ni idea, molts cops, del que hi ha dins el caparró de l’alumna o l’alumne –hi ha excepcions. No en saben prou justament perquè no poden conèixer vint-i-cinc criatures tan bé com se suposa que les coneixen els seus pares –i en això també hi pot haver sorpreses, perquè hi ha pares que fan tot de castells i viuen a la lluna, però haig de pensar que també són excepcions. Ara, dic igualment que els pares i les mares han de ser forts i assumir la seva autoritat sobre els fills menors d’edat. De manera, és clar, progressivament renunciant –no es pot manar igual a una criatura de dos anys com a la que en té vuit, ni a la de deu anys com a la que en té setze–, però sense plegar del deure d’exercir la pròpia autoritat.

Ara em vénen al cap com una allau moltes idees sobre això de tenir fills, per què tenir-los –i per a què tenir-los– i com cal pujar-los. Ja continuaré un altre dia.

No es pot dir

Es va celebrar el Dia de l’Orgull Gai, amb la bandera de la pau caient a tot drap per les façanes de les conselleries, i no penso dir-hi la meva. No diré el que sincerament en penso, perquè és políticament incorrecte. I si no ho fos, tindria por que algú considerés que ho és (incorrecte), perquè en aquest tema has d’anar amb molt de compte: o subscrius, aplaudeixes i subratlles al 100% el que diuen determinats col·lectius –que no representen el que pensen tots els gais i totes les lesbianes, ni de bon tros– o ets automàticament homòfob. No hi pot haver matisos en l’adhesió al decàleg. El que jo penso sobre aquesta qüestió no és pas ofensiu, però no és ortodox al 100% respecte a la veritat pública i incontrovertible i dogmàtica –ai, que això tampoc es pot dir, que se’m veu el llautó– d’avui.

Sembla mentida que per sortir d’una situació galdosa s’hagi d’anar a parar a... Deu ser el nostre destí: per sortir del caos, una guerra; per sortir de la guerra, una tirania; per sortir de la tirania, una partitocràcia; per sortir de la partitocràcia..., no, que encara hi som, ja veurem què ens vindrà.

Dit telegràficament: igual com no es pot organitzar la vida política d’un país a partir dels traumes de les víctimes del terrorisme –que mereixen tota la solidaritat que vulgueu com a víctimes–, no es pot organitzar tampoc la vida social i familiar d’un país a partir de les urgències de les víctimes de l’homofòbia –amb tota la simpatia i la complicitat que vulgueu per als gais i les lesbianes. Sigui quina sigui la perspectiva parcial des de la qual es governi, el problema no és la perspectiva mateixa, el problema és que s’estrafà la realitat, i de retop es malmet la llengua –esdevé més difícil entendre’s. Un altre exemple: ara diu que reformaran la llei de famílies nombroses perquè hi càpiguen les famílies amb un fill si és discapacitat i només té un progenitor. I jo demano: tan difícil és fer una llei per protegir aquestes famílies, sense necessitat d’encabir-les amb fòrceps lingüístic dins les famílies nombroses? Per protegir una realitat familiar, cal que sigui «nombrosa»?

Però no diré res més del que penso de tot plegat, que encara prendríem mal i a més a més a mi no em ve d’aquí: com si volen declarar que a partir d’ara els uns són dosos: tot és tornar a aprendre a sumar i acostumar-s’hi. El que em molesta és aquest afany que tenen alguns de ser tan correctes, que arriben a fer-nos pagar entre tots la trompa d’una pobrissona que no en tenia i la troba a faltar, perquè, per descomptat, té tot el dret de tenir-ne encara que sigui una dona amb tots els ets i uts. Home (i dona), quan no hi hagi llistes d’espera ni cap mancança en la salut pública, doncs bé, ja ens mirarem això de la trompa, però mentrestant...

El que sí que constato com més va més és que hi ha molta gent amb el cap ben moblat i sense cap mena de connivència retrògrada que estan d’acord amb mi... o jo amb ells, però la immensa majoria, com jo mateix, no gosem dir-ho en veu alta. Entre altres coses perquè els únics que protesten públicament sobre aquests temes són els fatxes, i llavors tens por que no t’hi confonguin.

Jo no he dit res, eh? Ja ho he dit: per mi, com si volen que el deu valgui per dotze. Cap problema.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Mullar-se (i 2)

Dels periodistes i col·laboradors que escriuen a El País, m’agrada més o menys com escriuen Juan José Millás i Elvira Lindo, com m’agraden força els articles del diumenge d’Antoni Martínez, i també els d’Empar Moliner a les pàgines suposadament catalanes. Tampoc no em perdo la col·laboració setmanal que hi fa Joan B. Culla i les cròniques del País Valencià de Francesc de P. Burguera.

Dels primers, Millás i Lindo, m’agrada com escriuen excepte quan parlen d’Espanya, perquè són d’aquells espanyols imperialistes que no saben que ho són i que, per tant, consideren que la llengua espanyola i els costums castellans són els que han de prevaldre, naturalment, a tot Espanya, i posar això en discussió és ser nacionalista i provincià. Però quan no parlen d’aquestes coses –malauradament se’ls escapa sovint alguna atzagaiada, perquè quan ets nacionalista ho ets les 24 hores del dia, sobretot si no ho saps i, per tant, no fas res per evitar que es noti–, m’agrada el que escriuen i com escriuen. Tenen gràcia. I crec que són útils per entendre d’alguna manera com són els espanyols, que cada cop són més entenedors a mesura que passa el temps i et vas traient del damunt els engavanyaments que et feien pensar que només podíem ser nacionalistes els perifèrics.

Tot això ve a tomb d’un article recent de Juanjo Millás sobre el tema de «mullar-se» que em va agradar força, perquè és una cosa de la qual hem parlat a casa sovint quan comentem el temps que diu el diari que farà l’endemà. Us el reprodueixo gairebé íntegre:

«De les expressions relacionades amb el pronòstic del temps, potser la més neutral sigui aquella que diu “cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions”. Cal tenir molt de cap per mullar-se tan poc. Si un trobés una fórmula semblant per moure’s per la vida, seria acceptat a tots els col·legis professionals, a tots els partits polítics, a tots els cenacles. I hi ha gent que ho aconsegueix. Hi ha persones a les quals els demanen si creuen en Déu i responen que cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions, cosa que agrada igual a totes les confessions religioses. I si es tracta d’opinar sobre l’actualitat, disposem d’un exèrcit de contribuents partidaris del cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions.

»Parlem de religió o de política per no parlar de la crítica d’art, de les cèl·lules mare o del dinitrotoluè. Penso en una vida així, en una vida de cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions, una vida en què els gustos propis o les idees personals estiguessin sempre a recer del paraigua plegable. És possible que, malgrat la radicalització aparent de la vida política espanyola, on de debò estiguem instal·lats sigui en una situació ideològica de cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions. Això és el que ensenyen ara com ara les enquestes, en què les diferències entre els partits [Millás vol dir “els dos partits”, és clar] romanen estables. Hi ha tertúlies radiofòniques que escupen Goma 2 cada matí, que conviden a fer-se guerrillers, però quan na demoscòpia truca a la porta, els oients responen que sí, que bé, que cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions.

»Aquesta troballa verbal és una variant del “Si surt amb barba, sant Abdó; i si no, la Puríssima Concepció”, pel significat del qual em demanava fa poc el fill d’un veí. Quan li ho vaig explicar, li va semblar estrany que un escultor confiés en exclusiva a la barba la identitat sexual de les estàtues que feia, de manera que va intentar extraure’m una informació sobre la vida que a mi no em corresponia donar-li. Vaig dubtar uns instants. Després, li vaig posar la mà a l’espatlla i li vaig dir: “Amic, creu-me, cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions. (Juan José Millás, El País 16 febrer 2007).


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)