Qüestions de llengua (44): Paraules màgiques

Els reculls següents apleguen paraules o expressions que gairebé s’han fet embafadores de tant com es repeteixen.

Tòpics generals:

activitats recreatives, alimentari, antiheroi, autenticitat, autocontrol, autoexigència, autoregulació, avalar, beneficis abans d’impostos (com si els impostos fossin un afegit sobrer, o injust, o vés a saber què), bonisme, buscar complicitats, ciutat del coneixement, ciutat de la justícia, cohesió, col·lectius i col·lectivament, comarques (barcelonines, gironines o del nord, lleidatanes o de ponent, tarragonines o del sud = província de Barcelona, de Girona, de Lleida, de Tarragona), concepció i concepte i conceptual, coneixement, conjuntura, demarcació de (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona = província de Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona), eficiència, eines i tallers (no cal dir que en sentit figurat), enfocar (amb determinada òptica), equipaments, espai lúdic, especial i especialment (“t’estimo especialment, ets molt especial”), espontaneïtat, ètnic, gènere, gent gran (“tercera edat” ja no funciona), governança, històric (moment, dia, fet...), humanització, inclusió i inclusiu, individualment, innovació, integració, macrocelebració i macrofesta i macroprostíbul, mòdul prefabricat, motivació, nouvinguts, noves tecnologies (que ja comença a sonar com allò que es deia fa un segle dels “moderns mitjans de transport”), personalment (“jo personalment, o a nivell personal...”, com escrivia fa uns dies Empar Moliner rifant-se’n), planificar, plans, políticament correcte, pressentiment, prioritzar, proactivitat, productes ecològics, productivitat, programes, projectes, proposar (i fer propostes), protagonisme, punt de no-retorn, puntual (‘esporàdic, momentani’), recursos, relat (“tenir un relat propi”), resposta contundent, sinergia (pronunciat incorrectament sinèrgia, per descomptat), sistema, sociabilitat, sofisticació, tenir lloc (‘fer-se’), un abans i un després...

Pecats i penitències modernes:

addicció, adrenalina, agressivitat, alcoholisme, animalització, astrologia, automedicació, cohorts, conductes o grups de risc, conflictivitat, conspiranoies, consum responsable, control i controlar (“jo controlo”), corrupció, credibilitat (manca de), creixement negatiu, decisions salomòniques, demagògia, dependència, depressió, desacceleració, desassossec, desautoritzar, deshumanització, desinhibició, desintoxicació, desperfectes, dieta equilibrada, dieta mediterrània, discriminació, electoralisme, endogen, entorn i hàbits saludables, escepticisme mediambiental, estressar-se i desestressar-se, evasió, exercici moderat, exogen, feromones, fisioteràpia i fisioterapeuta, flexiseguretat, galopant (la crisi, la desacceleració, el creixement negatiu...), genoteràpia, hipotecar i hipotecats (tothom tret dels bancs i els-grans-exmonopolis-i-llurs-lucrats-col·legues-col·laboracionistes-col·lusoris-amb-guanys-astronomicopornogràfics), homeopatia, il·legalitat i il·legalització, impotència, infantilisme, informes i més informes, ingenuïtat, insolidaritat, interrupció voluntària de l’embaràs o IVE, intolerabilitat i intolerància, irracionalitat, logoteràpia, pànic, patologia, políticament incorrecte, populisme, por, postadolescència (eterna), preservatiu, profilaxi, psicòleg (anar a cal), psicosomàtic, quiropràctic, reconsiderar, reescalfament, reestructuració, reflexoteràpia, regularització, rehabilitació, reincidència, reinventar-se, resiliència, retenció, reversibilitat (“reversibilitat de l’esterilització definitiva”), sedentarisme, seropositiu, sexisme, sobreescalfament, supersticions, tabaquisme, tarot, teràpies alternatives, testosterona, tractament preventiu, victimisme, videojocs, violència (domèstica, sexual o de gènere, urbana...), xenofòbia...

Comodins:

a nivell personal (o col·lectiu, esclar), apropar-se i proper (que són correctes, però ja no se sent acostar-se, ni atansar-se, ni pròxim, ni vinent: “Propera estació, Can Zam”), assenyalar (‘dir’), com si diguéssim, considerar, desenvolupar (sobretot estratègies), diguem-ne, efectuar, elaborar, en aquest sentit, en el sentit de, en realitat, és a dir, existir (‘haver-hi’), generar, gestionar, implementar, jo diria, més enllà de, optimitzar, per cert (que no és que no sigui correcte, però de tant en tant també podríem dir ja que hi som, ara que hi caic, ara que hi penso, ara que hi som...), personalitzar, personalment, plantejar i plantejar-se tota mena de plantejaments (fins i tot els implantejables), pràcticament, realitzar, tractar de i tractar-se de (“Hauríem de tractar de veure’ns”, “Es tracta d’un canvi climàtic a nivell global”), un/a cert/a, veure + infinitiu (“Alguns bancs han vist disminuir els seus beneficis un 0,2% amb la crisi”)...

Paraules polítiques, complexes i sobretot multisil·làbiques, però sovint buides:

assessorament, autonomisme, bel·ligerància, coherència i incoherència, competitivitat, connectivitat, constitucionalitat (i inconstitucionalitat, és clar, que és el que per ací se sent més), cooperació i cooperativitat, creativitat, desdoblament, dinàmica i dinamisme i dinamització, excel·lència, estatutari/ària, expectatives, federalisme, harmonitzar, identitari/ària, independentisme, infraestructures, interactius i interactivitat, invisibilitat, (àrea) metropolitana, oportunismes i oportunitats, pacificació, plataforma, pressupostari/ària, programàtic, proporcionalitat, referendar i referèndum, representativitat, retroalimentar, sensibilitzar, sostenibilitat, territori i territorial, transcendental(itat), transparència, unanimitat, unionisme...

Lingüísticament pobres (per no dir una altra cosa), innecessàriament complexes i abusives (per repetides, sense ser gairebé mai les més adequades en aquell context) o almenys agosarades:

a dia d’avui, acabar/poder amb algú (= guanyar-lo, matar-lo), acabar amb tot (= acabar-s’ho tot, posar fi a tot), així com (“Ha vingut el Pep així com la Laura”), anar a càrrec d’en Tal (= ho fa en Tal), arrasar amb tot, complir amb, comptar amb (= tenir), continuar amb, disposar de (= tenir), emportar-se per davant, en ocasions, fer-se amb algú o amb alguna cosa (= agafar, posseir), gaudir de (= tenir), iniciar-se en, marejar la perdiu / posar-se dels nervis / que cada pal aguanti la seva espelma (i tantes altres de similars), menjar per emportar, necessitar de, novedós, poder amb tot (“Pot amb tot”, titular del diari referit al Barça; o sigui, el Barça és un recipient en el qual hi ha de tot), practicar (= fer), requerir de, sol·licitar de, solventar, tal i com, tallar amb i trencar amb (sobretot “amb els mals rotllos”), tots aquells que (= tots els que), trobar-se amb, veure’s amb/en l’obligació...

Totes aquestes paraules i expressions van molt i molt bé per als informes que es cobren per nombre d’espais, per als formularis burocràtics, per al paperam judicial, però també poden servir per a prospectes i fullets, si vols quedar superprogre o megapiho.

Per exemple, pots convocar una reunió escrivint:

«A nivell d’implementar sinèrgies de cara a la sostenibilitat identitària del nostre projecte comú, els sotasignats, als quals personalment jo mateix represento, realitzem de manera corporativa aquesta convocatòria en primera instància, per tal que si vostès ho veuen de manera favorablement positiva puguem tractar de trobar-nos a nivell bilateral en una reunió que quedaria assenyalada, si a vostès els sembla oportú, per al proper dimarts dia 23 del present mes de febrer a les 19 hores en punt del capvespre, i que tindria lloc a la mateixa seu de la nostra companyia, si no hi ha cap inconvenient ni obstacle realment ressenyable per part seva.»

És important, en efecte, incloure de tant en tant, enmig d’aquests missatges nostres tan elaborats –com més paraules, més elaboració–, mots com capvespre i similars (també serveixen antany, palesar la certitud, nogensmenys, àdhuc...; és a dir, escriure com parla el president de Polònia però amb una mica més de complicació, que no soni tan entranyable com el que diu Sergi Mas), perquè aquests mots denoten coneixement profund de la llengua dels nostres avis i palesen la certitud del nostre lema més enrotllat: «Visc... a Catalunya.» (Enrotllat i similars també van bé, sobretot en el llenguatge oral, perquè impliquen modernor. O sigui, cal combinar-ho tot: tradició, precisió, modernitat i nombre de paraules. El nombre de paraules és útil també per acabar d’omplir el full o la pantalla, perquè ja sabeu que fa molt lleig i és massa fred i directe un missatge de només una ratlla [«Reunió a X dimarts 23 a les 7 del vespre»], i a més, posats a enviar missatges, home, elaborem-los una mica, no?)

I doncs, si escrius una frase com la de dalt, la persona a qui li hagis adreçat allò quedarà tan de pasta de moniato i tan completament enlluernada que no tindrà esma de dir-te que no, no fos cas que li deixessis anar la circular número 2 del repertori –segona convocatòria–, ja més comprometedora per al destinatari, que podria començar així:

«A nivell individual, personalment considero que hauríem de trencar amb la dinàmica reactiva que han adquirit les nostres relacions bilaterals d’un temps ençà i tractar de fer una reflexió en el sentit de demanar una certa paciència...»

Fixa’t en el detall nostrat: d’un temps ençà. Sobretot, no te n’oblidis.

Ara, has de vigilar que no se t’escapi aquesta manera de comunicar-te en les relacions personals, perquè potser l’altre o l’altra et dirà que sí, que podeu quedar, però per anar al cine. «I ni una sola paraula, eh?, fins que no aprenguis a enraonar de manera normal i corrent.»

Notes. 1: Totes les frases que reprodueixo com a exemples són de la vida real, no me n’he inventat cap. 2: Que quedi clar que la majoria no són incorreccions, el problema és la multiplicació, l’abús, el llenguatge parit amb fòrceps.

Afegitó de l’agost del 2010. En Toni Vall aporta unes quantes expressions màgiques més i una mica de reflexió encertada sobre l’assumpte: «Somio una televisió en què estigui vetat, censurat, prohibit i perseguit dir “la veritat és que” cada tres paraules. Somio que la mandra, les paraules crossa, l’empobriment del llenguatge siguin històries passades. Somio que mai més es digui “unes merescudes vacances”. [...] Somio que mai més ningú dirà “tal cosa no ha deixat ningú indiferent”. ¿Creuen que és possible que ningú, mai més a la vida, utilitzi aquesta expressió? Sé que és complicat, que demano quimeres difícils de dur a terme, però com a mínim ¿podríem esforçar-nos perquè desaparegui de cròniques, crítiques i introduccions?» (Avui, 5 agost 2010)

L’estratègia del firandant engalipador

Ho copio de Francesc-Marc Álvaro, perquè aquest cop diu exactament el que jo penso i així ja no m’hi haig d’esforçar:

«Quasi un quart del total de la població treballadora extremenya depèn directament de les arques públiques [...] A Catalunya, la xifra d’ocupació pública representa només el 8% mentre a les Balears és del 9,9% i a València del 10,1%. Per darrere d’Extremadura, l’Espanya amb més empleats públics és Castella i Lleó (16,1%), Castella - La Manxa (15,4%), Andalusia (15,3%) i Aragó (14,5%). [...] Aquí tenim, doncs, la crua realitat que explica les enormes dificultats amb què s’enfronta la Generalitat a l’hora de negociar el finançament autonòmic, afer clau que Solbes ha concretat penosament la setmana passada, per a alarma dels indígenes.

»Tinc un moment de pitonissa, vostès perdonin. El vicepresident econòmic cedirà poc i per això, ara, li convé remarcar una proposta impresentable per tal que, finalment, l’ínfim que s’acordarà sembli –d’aquí uns mesos– una cosa gegantina i digna de ser venuda per Montilla com “el millor sistema de finançament de la història” [...] Tant de bo m’equivoqui en l’auguri. L’únic dubte que tinc, a dia d’avui, és sobre el conseller Castells: participarà a la comèdia o es plantarà de veritat quan l’estafa sigui incompatible amb el seu prestigi acadèmic?

»[...] Sense recursos públics, ni l’escola, ni la sanitat, ni la seguretat funcionaran. Amb la crisi i l’atur a l’alça, el risc és encara més gros. Urgeix que algú encapçali la batalla i lideri la resposta col·lectiva, almenys perquè els catalans no siguem confosos amb una estora.» (La Vanguardia 21 juliol 2008)

Tant de bo Álvaro també s’equivoqui ara, com s’equivoca sovint. Tant de bo les proclames de Castells i la famosa frase de Montilla –«entre els interessos del PSOE i els interessos de Catalunya, el PSC optarà pels de Catalunya»– no fossin, com em sembla que són, farfolles. Paraules, no fets.

Jo crec que Álvaro, malauradament, no s’equivocarà. I la tragèdia és que, al contrari que Álvaro, que creu que això ho arreglaria en Mas, jo estic convençut que qualsevol d’aquests firandants arxiconeguts que puguin accedir al capdamunt de la Generalitat faran igual com han fet tots fins ara: vendre’ns la idea que el que fan és tot el que és possible «en les circumstàncies actuals». És una cançó que hem sentit ja massa vegades.

Caldria un líder, sí, però un líder nou, diferent de tots aquests. Un líder que, per exemple, tingués en el seu programa electoral anar a l’ONU a presentar-hi l’Estatut del 30 de setembre del 2005 aprovat pel 90% dels diputats de Catalunya –article 1: «Catalunya és una nació»– i a denunciar-hi formalment l’Estat espanyol per impedir als catalans que s’autogovernin de la manera com vulguin. I no hi és.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Idòlatres de la norma

El professor Culla parlava l’altre dia d’un vici molt mediterrani. Copio el que deia, perquè em sembla que hi toca un cop més: «Al llarg dels darrers 200 anys, els espanyols han elaborat fins a 11 constitucions, i malgrat això han viscut la meitat d’aquest temps sota governs absolutistes, dictadures, suspensions de garanties i altres règims d’excepció. Els britànics, en canvi, no han tingut ni tenen cap constitució, però gaudeixen des de fa segles d’un exemplar sistema de llibertats.

»Aquí, quan sorgeix o s’agreuja una determinada problemàtica col·lectiva, la reacció immediata dels governants i dels polítics en general és promulgar una norma severa i emfàtica, plena de casuística i ben proveïda de sancions, que faci front a l’afer... sobre el paper. Un cop que aquesta norma ha aparegut en el corresponent butlletí o diari oficial, l’autoritat entén que el principal ja està fet, que la solució ja està donada. I el seguiment de l’aplicació de la norma, l’anàlisi crítica de la seva eficàcia pràctica i del seu encaix en la realitat? Això són tasques administratives àrdues i sense lluïment a les quals cap ministre, conseller o alcalde dedicarà ni una roda de premsa.

»Per no parlar de les successives i contradictòries reformes del Codi penal, presentades en tots els casos com la panacea de la inseguretat ciutadana, o de l’augment de la drogaaddicció, o de la saturació carcerària, o de la sinistralitat en el trànsit [...]. Per tal de tallar l’escalada del masclisme sagnant, es promulgà a bombo i platerets una llei contra la violència de gènere que augmentava la protecció policial i jurídica de les víctimes i alhora enduria les penes per als agressors. Però un problema social, cultural i psicològic com aquell no se soluciona només ni principalment des de les columnes del BOE, els jutjats i les comissaries, de manera que el nombre de dones assassinades per marits, promesos o companys continua augmentant any rere any.» (Joan B. Culla, El País, 28 desembre 2007)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Aventura al despatx

Ahir al matí vam tenir una aventura al despatx. I l’he d’explicar, perquè tampoc no passen gaires coses extraordinàries en aquest despatx, tret de quan s’acosten eleccions, que llavors esdevé can seixanta, perquè qui més qui menys té compromisos o faenes relacionades amb les eleccions. Ara que hi penso, s’acosten eleccions... Després de vacances, això serà una olla de caragols.

Cap a les 11, sentim la porta del carrer, que normalment no tenim tancada amb clau. La porta s’obre i al cap d’uns segons es tanca. Normalment, a continuació se sol sentir la porta interior, la que s’obre ja al despatx. Però no ha passat res mes. Estranyat, vaig a l’entrada a veure qui hi ha. No hi ha ningú, hi ha un paquet gros al terra, al costat de l’entrada, un sac de l’empresa Correos. Trec el cap, i veig que hi ha una mica més amunt del carrer del costat una furgoneta de la mateixa empresa. Penso: bé, el repartidor ens devia portar alguna carta al despatx, però es deu haver deixat alguna cosa a la furgoneta i per no carregar el sac amunt i avall l’ha deixat aquí, i ara tornarà. Jo he tornat a treballar, he comentat la feta amb un murmuri, però la gent ha passat del comentari.

Passa ben bé mitja hora, torno a mirar a fora, allà tenim el sac i ara no hi ha cap furgoneta “explicativa”, i decideixo que cal trucar a Correos, no sigui cas, si hi truco més tard, que em facin esperar al despatx mentre vénen a cercar el seu sac –ai, perdoni, perdoni, de seguida venim, ara quan acabi el recorregut..., ja ho veig a venir– i no pugui anar a dinar a l’hora. Feina difícil, trucar a una d’aquestes empreses monstruoses: a quin lloc de Correos? Veig al web que hi ha un 902 197 197 d’atenció al client. M’estic una bona estona que no aconsegueixo fer saltar el mecanisme automàtic. És un d’aquells servicis on un programa et va demanant coses i has d’anar marcant números o dient “Uno, “Dos”, etc. –en castellà, si no no t’entén la màquina: “Si vol tal cosa, marqui l'1 o digui 'uno'” [sic], diu la veu–, però la cosa no funciona bé i no passa a l’estadi següent. Finalment m’atén una tal Araceli. En català, visca! Li explico el problema. Diu: “Ui, això no és aquí, haurà de trucar a un altre lloc.” Jo li dic: “Miri, no és un problema meu, jo ja els he avisat i no penso fer cap passa més.” Però per dins anava rumiant: encara em deixaran sense dinar. Diu Araceli: “Esperi un moment que li prendré nota.” I al cap d’uns segons de silenci, es talla la trucada. Penso: ja s'ho faran.

Passa mitja hora més, continuem treballant normalment, però l’enorme sac encara és a la porta. Fins ara no he gosat ni tocar-lo, per si de cas, per poder dir després, si hi ha problemes, que jo només m’he mirat allò de cua d’ull, des de la distància. De manera que no sé què hi ha a dins. El que sí que veig ara –de tant en tant ixo a fora a veure si torna a aparèixer la furgoneta de Correos, o algun carter despistat– és que el sac, per fora, dins la típica finestreta plastificada, duu l’adreça exacta del despatx. Només l’adreça del despatx, sense cap nom. Que curiós. Si hi ha la meva adreça vol dir que el contingut deu ser per a nosaltres. I doncs, obro el sac, ara sí. Amb cura. Dins el sac, però, sense remenar res, s’hi veuen centenars de cartes i paquets –deunidó la quantitat de material que hi cap, en un sac d’aquests–, però a primera vista no hi ha res que sigui per a nosaltres: no es veu, aparentment, cap conjunt de cartes ni cap paquet que dugui la nostra adreça, almenys per la part de dalt. Només el sac.

Comentem la jugada al despatx. Un saberut diu: això és que han convertit el minirebedor d’aquest despatx, que és com terra de ningú, en un punt de distribució d'aquest estiu. I fa la mitja rialla. En tots els despatxos hi ha un saberut, i de vegades té raó. Què fem, però?

Jo decideixo trucar al 112, a emergències, i que s’ho facin ells. No és just que estiguem pendents tot el matí d’un assumpte que no ens correspon. Hem trobat un sac de correspondència al despatx, hem intentat avisar els qui en semblaven responsables i se n’han desentès: semenfotisme total. Trucar al 112 probablement comportarà que algú pateixi conseqüències desagradables, concretament el responsable d’aquesta negligència, però l’alternativa quina és? Tornar a trucar l’Araceli? Impossible. Mai s’hi posa la mateixa persona, en aquestes trucades de 902, i a més, ja se sap que són gent que poden estar al Marroc, a Tànger... o fins i tot a Madrid o a Lisboa, cobrant 400 euros per fer 200 hores al mes. I sovint no tenen instruccions precises per resoldre casos fora del protocol.

Truco jo mateix al 112. L’expectació al despatx és màxima. Al 112 m’escolten amb estranyesa: un sac de Correos? Prenen nota de l’adreça i em demanen unes dades més. Creu que ha d’anar-hi una patrulla?, em demanen. No ho sé, si volen faig més gestions, però m’hauran de donar idees, perquè jo no en tinc més, dic jo. Bé, ara vindrem, contesten.

Arriben al cap de vint minuts una parella de la guàrdia urbana, ella castellanoparlant bilingüe –bífida, diu una amiga meva– i ell castellanoparlant militant (vull dir que cada vegada que ella parlava començava en castellà, però com que jo contestava sempre en català, ella seguia la conversa en català; l’altre no, tot en castellà, però m’entenia i m’ha fet l’efecte que al cap de tres intercanvis de frases se sentia un pèl culpable, això és bo, anem avançant). Es veu que el fet que al sac hi digui Correos descarta qualsevol possibilitat d’atemptats i bombes, perquè aquest parell han agafat el sac, l’han obert, l’han sacsejat, se l’han endut al carrer i han començat a mirar paquet per paquet i carta per carta. No entenien res, com jo. No sabien quina podia ser la raó que hi hagués aquella misteriosa finestreta plàstica amb l’adreça exacta del meu despatx.

Un dels guàrdies diu: “Miri, li agafarem les dades i ens emportarem el sac.” I llavors, pararà papà, pararà patxín: ha tret un paquet de tabac de la butxaca i em demana: “Com es diu vostè?” I ho ha apuntat al paquet de tabac!! Deuen ser mètodes de la policia secreta, per no deixar rastres en papers oficials. Érem en aquesta situació tan divertida quan una noia d’uns 30 anys, amb texans i samarreta de tirants, els cabells tenyits d’or, s’acosta i diu: “Aquest sac és meu.” Ens la mirem tots tres de dalt a baix. La noia s’explica: “És que avui hi havia canvi de torn, i el repartidor era nou.” Ens assenyala una caixa metàl·lica verda d’aquestes de mobiliari urbà que no saps mai per a què serveixen, que és a uns deu-dotze metres de la porta nostra, al carrer que fa cantonada amb el del despatx. Diu: “Aquest dipòsit verd porta el nom d’aquesta finca, i per això el sac porta el nom de la finca, però no és de la finca, és del dipòsit.” “I com pot ser, diem nosaltres, si el dipòsit és en aquest altre carrer?” Ella arronsa les espatlles, no ho sap. “I té alguna identificació de Correos, vostè?” “No, però tinc la clau del dipòsit.” I ens ensenya una clau, va al dipòsit verd i l’obre.

La parella de guàrdies se la miren tot sorpresos, amb la boca ben badada. Jo ja en tinc prou, tot plegat em supera, sembla una història de Kafka o de Kadaré i se m’escapa el riure per sota el nas. Ara, no em negareu que un sac de cartes que t'apareix al despatx, allò d’apuntar les dades al paquet de tabac i que la senyoreta cartera aparegui de sobte d’aquella manera, ensenyant una clau com a prova d’identitat, ja només això ha estat sublim.

“Bon dia i moltes gràcies”, dic a la parella de guàrdies. I allà els deixo a tots tres, els guàrdies demanant explicacions a la cartera i la noia mirant de convèncer-los que el sac és seu.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)