Cas pràctic: presumpta agressió sexual contra una dona a NY

Un lector em demana com hauria enfocat jo en un diari el tema del qual parlava ahir. D’entrada he pensat: sort que ja no treballo de periodista. Però després m’he dit: vinga, provem d’explicar-ho.

Primer, si fos possible no n’hauria dit res fins que no tinguéssim proves segures o fins que no hi hagués imputacions oficials. Els diaris no han de fer judicis paral·lels ni conduir el seu públic a fer-los, i en casos com aquest és fàcil precipitar-se, deformar i allargassar al màxim els (pocs) fets que es poden conèixer amb certesa, deixar-se intoxicar per rumors, pels interessos de les parts –sobretot de la part que té més mitjans per intoxicar–, etc.

A més, no crec que la víctima del delicte (presumpte) tingui gaires ganes, almenys de moment, que els fets s’esbombin, que es doni a conèixer la seva identitat, que tothom a partir d’ara l’assenyali pel carrer, que assetgin casa seva i la seva família a la recerca de «dades complementàries»... I penso que els interessos de la víctima (presumpta) han de prevaldre en un cas com aquest, almenys mentre estiguem dins els llimbs de la instrucció del cas.

Segon, si calgués dir alguna cosa perquè hi ha fonts d’informació que en principi s’han de considerar solvents i no esbiaixades –la policia, els jutjats... tot i que no sé si als EUA, com en altres llocs, aquestes fonts es poden considerar sempre solvents i no esbiaixades–, informaria prenent com a punt de vista primordial el de la persona presumptament atacada.

O sigui, per mi el personatge de la notícia que tothom considera principal i al qual molta gent a Europa han considerat «víctima d’un complot», no ha de ser el protagonista de la informació, sinó que la informació ha de centrar-se en la dona a la qual un desgraciat, es digui com es digui i tingui el càrrec que tingui, li pot haver destrossat la vida.

Aquesta dona té també una dignitat que és exactament la mateixa, com a mínim, que la del (presumpte) agressor, i el fet que l’altre caigui socialment de molt amunt no hauria d’implicar que se li han de dedicar més ratlles i més cobertura als mitjans de comunicació, almenys fins que no es confirmin del tot els fets i sigui l’hora de fer balanços. Perquè del que es tracta en aquest cas és d’informar d’un delicte (presumpte), i en un delicte hi ha una víctima, en principi innocent, i un suposat delinqüent. Per tant, primer la víctima.

(Molts cops no es dóna prou importància en aquest punt, ni tan sols en les lleis: fins ahir mateix, per exemple, hi havia un acord internacional a Europa per garantir la defensa jurídica de qualsevol persona d’un dels estats membre de la UE que fos acusada d’un delicte en un altre estat... però l’acord no incloïa la protecció jurídica de les víctimes d’aquells mateixos delictes. Fins ahir mateix, com dic, aquest punt concret de les víctimes no va ser inclòs dins el tractat.)

Tercer, no faria cap mena de comparació amb cap cas d’embolics sexuals consentits. Els precedents sobre determinades «aventures sexuals» protagonitzades per altres personatges coneguts tornen a donar primacia no als fets (presumptes) considerats en ells mateixos –en aquest cas un delicte greu, que no té res a veure amb adulteris ni similars–, sinó al personatge considerat mediàticament «principal». I el personatge principal –diguem-ho un cop més–, en realitat, hauria de ser sempre la víctima (presumpta) dels delictes i els seus interessos personals i familiars, i no l’agressor (presumpte).

Sí que serien rellevants, en canvi, altres delictes de violència sexual comesos (presumptament) pel mateix personatge, però com que hem optat per separar la informació principal (la de la presumpta víctima) de la dels avatars seguits per l’acusat, no podríem fer ús d’aquests presumptes antecedents fins que no s’ajuntessin les dues informacions, és a dir, fins que els jutges no imputin oficialment a Strauss-Kahn, si és que ho fan, els delictes que fins ara només se suposa que ha comès.

Per tant, si estigués obligat a parlar del tema –no simplement perquè en parlés tothom, sinó perquè objectivament em semblés que és notícia, que crec que ho és– jo faria cada dia dues peces diferenciades –almenys dues. Una, la principal, focalitzada en la víctima (presumpta) i prenent com a base les dades que hagin donat els responsables de l’hotel a la policia. El primer dia, per tant, la cosa podria haver anat si fa no fa així:

Una treballadora denuncia una agressió sexual en un hotel de VIPs de Nova York

Una dona de la qual no s’ha donat el nom per desig exprés de la família ha denunciat que havia estat atacada aquest migdia en un hotel de Nova York que utilitzen de manera habitual VIPs de tot el món en els seus viatges a la capital financera nord-americana.

La presumpta víctima, d’origen immigrant i mare de família, treballa des de fa anys a l’establiment Sofitel New York. Els mateixos responsables de l’hotel, als quals la dona ha recorregut immediatament després dels fets, han presentat la denúncia a la policia.

D’acord amb la denúncia, la dona ha sigut assaltada, per sorpresa, per un client de l’hotel al qual no coneixia de res. Però l’agressió, que segons la víctima tenia finalitats sexuals evidents, sembla que ha estat comesa per una persona ben coneguda internacionalment. No en consta encara de manera oficial la identitat, fins que no sigui imputada formalment.

Segons el testimoni de la presumpta víctima, ha entrat en una suite trucant prèviament a la porta i seguint tots els protocols establerts per l’empresa, després que l’avisessin que aquella habitació havia estat ja desallotjada pel client que l’ocupava, i ha sigut assaltada de sobte per una persona de sexe masculí, d’uns seixanta anys, despullada, que ha intentat forçar-la i de la qual no s’ha pogut escapolir de manera immediata perquè l’agressor era més fort que ella.

Quan ha pogut escapar-se, la dona ha anat directament als responsables de l’hotel per denunciar el que havia passat...

(etcètera)

Després una altra peça, més reduïda, diria:

El director del FMI, retingut als Estats Units

La policia de Nova York, seguint ordres judicials, no ha deixat marxar de la ciutat el director gerent del Fons Monetari Internacional, el polític francès Dominique Strauss-Kahn, que a primera hora de la tarda havia d’agafar un avió cap a Europa. Segons un comunicat fet públic per la mateixa policia, el director del FMI ha d’aclarir algunes de les activitats fetes durant les darreres hores de la seva estada als Estats Units.

Un advocat del polític francès ha dit que tot plegat és una confusió, que aviat s’aclariran els fets i que el seu client podrà reprendre de seguida la seva agenda.

Strauss-Kahn havia d’arribar aquest mateix vespre a Brussel·les per començar a preparar la reunió de l’Ecofin de dilluns que ve, una trobada en què s’hauran d’estudiar i aprovar les ajudes financeres a Portugal, Grècia i Irlanda...

(etcètera)

El públic lector, al qual cal considerar prou intel·ligent, ja establiria entre una notícia i l’altra, o no, els lligams que pertoquessin.

Naturalment, amb les altres informacions que anessin apareixent els dies següents seguiria el mateix esquema. Notícia principal: «La víctima del ‘cas Sofitel’ no pot tornar a casa» (per exemple). Notícia secundària: «Strauss-Kahn dimiteix com a director del FMI». Etcètera. Ho aniria fent així fins que els tribunals imputessin els delictes corresponents (o no) a Strauss-Kahn i quedessin relacionades judicialment les dues informacions.

Ja sóc conscient que el meu diari no vendria gaires exemplars, seria massa poc morbós. Però m’han demanat com ho faria i ho he explicat. Per sort, com deia, ja no treballo de periodista, perquè em fa l’efecte que cap director em deixaria enfocar les informacions d’aquesta manera. Sóc massa antiquat i tinc massa manies.

La negreta no compta

No sé què va passar, només ho saben dues persones. Ara, no cal gaire imaginació per fer-se’n una idea.

Alguns o molts, a Europa, ja han dictat sentència: «Un personatge com aquest sap anar pel món, no cometria errors tan infantils [sic]. Al pobre home li van parar una trampa i com que ell és així, una mica arrauxat [sic] i alhora ingenu [sic!], hi va caure de quatre grapes. I, ja se sap, la manera d’actuar de la policia i la justícia nord-americanes, que primer disparen i després pregunten, ha fet la resta.»

Ho diuen convençuts, fent cara que saben com van les coses en aquest món dels poderosos, dels hotels de luxe, de les cambreres negres i dels paranys sexuals. Dos de cada tres francesos, per exemple, diuen que segur que va anar així.

No tenen dubtes. Ni un moment s’han aturat a pensar si no és factible –ni una sola possibilitat?– que el poderós sigui un titafoll masclista, abusador i criminal que no sap controlar-se quan es pensa que està sol –la negreta no compta. Com si no existissin els sexagenaris cultes i amb càrrecs importantíssims, quasi omnipotents, convençuts –per experiència?– que tot es pot comprar: per descomptat el sexe, però també la dignitat, el silenci, la justícia, la policia...

Tothom parla de l’honor perdut del poderós, de la seva derrota, tothom s’esgarrifa de com un personatge com ell pot ser escarnit públicament i baixar als inferns en un tres i no res per un suposat «error».

Ni una paraula sobre la pèrdua de dignitat de l’altre personatge de la història, com si no pogués tenir principis, com si no pogués ser prudent o imprudent, com si no tingués res a defensar o a perdre. Com si no fos un ésser humà com l’altre. Com si no pogués ser de cap manera la víctima completament innocent d’un delicte terrible.

La negreta (o moreta, ni això sabem) no compta.

Una mare jove, cambrera d’hotel, diu que va ser atacada per un desconegut quan va entrar a fer la neteja d’una suite de luxe que ella es pensava que els estadants ja havien desallotjat. Això és el que ens han explicat fins ara (escric aquest article dimecres 18 al vespre per publicar-lo demà a primera hora després de fer-hi l’última repassada).

Ella ho pot perdre tot si menteix. I encara que no menteixi, també ho pot perdre tot, la poden pelar qualsevol dia en qualsevol cantonada. N’és conscient. Abans (potser) no, però ara sí que sap en quin embolic està ficada.

Ell, un dels homes més poderosos del món, fins i tot si és declarat culpable probablement només perdrà una part de la seva omnipotència. Probablement. Potser no. Potser s’hi juga una vida entre reixes. Allà no se sap mai.*

En cas de dubte, però, amb les poques pistes que tenim –en un cas hi ha antecedents delictius, en l’altre no–, si te’ls posen un al costat de l’altre i et demanen «qui menteix?», crec que la justícia universal reclama que per començar, abans d’analitzar les proves, si n’hi ha –sense proves o indicis contundents crec que no s’hauria de condemnar mai ningú a penes de presó–, t’escoltis més el que et diu la feble, la que ha pres la iniciativa de manera immediata, segurament morta de por i de fàstic, la que pot perdre tot el poc que té, la que segurament és maldestra fins i tot a l’hora d’explicar el seu malson... que no el que t’explica el cappare de tots els diners del planeta, amb aquells centenars d’advocats i assessors que li xiuxiuegen què és el que ha de dir a cada segon. (Hi deu haver també alguna advocada i alguna assessora, però utilitzaran arguments masculins –masclistes, més ben dit– per excusar l’amo: «Ja saben vostès com són, senyores i senyors del jurat, no es controlen.»)

Advocats i assessors que van dir primer que ell dinava en aquell moment i per tant no era a l’habitació i que després han dit que potser sí que hi va haver alguna cosa –al menjador on dinava?– però que segur que va ser una relació «consentida». En qualsevol cas, els advocats i assessors no hi eren quan va passar. Ell estava sol. Sol, sí, la negreta no compta, «segur que amb 200 en tindrà prou, o amb 1.000, no ve d’aquí, aquestes quan veuen un bitllet de mil perden el món de vista».

És l’argument que hi ha, implícit, en els judicis dels europeus que han parlat des del primer moment de «parany», de «complot» i de «conspiració». No conceben que una dona, més que més si és de pell fosca, pugui tenir prou dignitat com per dir que no a mil milions de milions.

«Tothom té un preu», asseguren, cínics, els que deuen tenir un preu.


* Passi el que passi en aquest cas, de tota manera continuaré sense creure’m la justícia ni la policia nord-americanes. Efectivament, primer disparen i després pregunten, com diuen els crítics, perquè el seu concepte de justícia és que «de vegades per caçar un culpable han de morir molts innocents». N’hi ha prou de veure com fan les guerres. Encara que ara, per fi, caigui un culpable de debò –si és que ho és, que no ho sabem ni tu ni jo ni els que ja l’han absolt ni els que ja l’han condemnat–, continuaré pensant el mateix que pensava: que és un sistema radicalment injust perquè no té punts mitjans. O per massa o per massa poc sembla que molts i molts cops no l’encerten, segons el meu punt de vista: són salvatges i cruels amb la pena de mort, amb la cadena perpètua; discriminen penalment, de manera sistemàtica, les minories ètniques, els immigrants sense papers, els que han comès un error administratiu... Només cal pensar en els innocents que han estat al corredor de la mort durant mesos o que han estat executats, en els que han passat tota la vida a la presó sense motiu. Si aquí la justícia és precària, a més d’imperialista, si aquí el pes de l’atzar és elevat, allà hi ha un sistema encara amb menys seguretat jurídica, tothom ho diu, és com una mena de loteria. Si et toca un bon número, perfecte, però si no...