Improvisació sobre «Levante», la poesia i la gent que «ja no és entre nosaltres»

Em sabia greu que acabés el mes amb un article, diguem-ne, retrògrad. I per això faig aquest. Sobre què? No ho sé, l’improviso, que és un gènere que abans cultivava més i ara tinc un pèl abandonat. Us puc dir que estic acabant de maquillar un article per a l’altre blog, el de Rumiar, sobre els orígens del terme «Levante» per referir-se al País Valencià, crec que al migdia ja el tindré.

Jo em pensava que «Levante» venia de més lluny, però no, ve de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1929), fa menys de cent anys. Nosaltres ens vam treure ja fa temps la cotilla –només en infraestructures de l’estat trobes de tant en tant allò de «autopistas del Noreste» i similars–, però els valencians no, es veu que a molta gent d’allà ja els va bé ser el «Levante» del «Centro», els deu semblar del tot raonable, una denominació de tota la vida. I el fet és que no és així, no és de tota la vida.

I què més us puc dir. Que tinc un amic, en J, ja granadet, que fa els anys avui, i no sé si enguany en fa disset o divuit o dinou, perquè ell els compta així: només celebra l’aniversari si és 29 de febrer; si no, no. L’he felicitat amb un poema que em va enviar C abans d’ahir. Com que era d’un idioma comprensible, l’he traduït al meu i al d’en J a la meva manera –al cap i a la fi, era per a un ús privat– i l’hi he enviat. Fa temps que no ens trobem, ens costa coincidir, a veure si el vaig a veure. Potser avui mateix. Sí, seria un bon dia, sens dubte. Podré?

C, de qui m’he fet amic recentment, tradueix de bastants idiomes, i indirectament de molts més. Té molts prèmits, deixeu-m’ho dir així avui. I llavors m’envia materials –fragments de poemes, normalment– que ha traduït, no sé mai si estan publicats o no, suposo que sí, i jo miro d’aprofitar-los, a més de fer-li’n un comentari quan se me n’acut alguna cosa. Però normalment no se m’acudeix res perquè a mi les poesies no em solen dir gaire cosa, tret d’algunes obres molt concretes de personatges que, com se sol dir i em sembla horrorós, «ja no són entre nosaltres». Perquè jo diria que M i M, per exemple, els tinc més a prop ara que quan «eren entre nosaltres».

I ho deixo aquí. Hi posarem un títol i avall.

Improvisat (1)

Fem un pacte. M’has de creure. Aquesta sèrie que enceto avui, i que se m’acaba d’acudir, i que no sé si tindrà continuïtat, estarà formada per articles improvisats. Crec en aquesta mena d’articles, que poden ser interessants aquestes experiències. Per a mi, esclar. Aquest mateix article l’estic improvisant, us ho asseguro.

Els escric en el word perquè surtin les cometes i els guions i tot això com a mi m’agrada que surtin, però improviso, us ho asseguro. M’heu de creure, ja us ho deia.

Ara penso en els músics que són capaços d’improvisar i de crear peces úniques, irrepetibles, quan es deixen portar pel ritme, pels dits, per la respiració, pel cor. Jo tot això sé que no ho faig, i sobretot no pretenc ser un virtuós de les tecles de l’ordinador, però ho intentaré.

Que pretensiós m’ha sortit. Però dec ser jo.

També prometo solemnement que un cop escrita la improvisació no la tocaré tret de per corregir errors de picatge i d’ortografia i coses així. Però no corregiré en el sentit que es diu aquesta paraula: refer, retocar, maquillar, tot això. No, us prometo que no ho faré.

O lapsus linguae. Això sí que també ho corregiré. Com si ara hagués escrit, en comptes de corregiré, cantaré, o vés a saber.

El problema d’improvisar és que el cap et va més de pressa que les mans.

Ah, una altra cosa... tenia una altra cosa al cap i l’he oblidat. Veus?

Miraré de ser breu i de fer molts punts i a part.

Però no sé si seguiré.

Ah, aquella cosa ... No, no era això, era més important, més de fons. Però serà inevitable que en aquest exercici apareguin de vegades, no ho sé, m’ho imagino, coses de l’actualitat immediata, més pròxima, que al cap d’uns dies o d’unes setmanes ja no tindran sentit. En aquest cas no sé què fer. Potser afegir-hi més endavant una nota a peu de pàgina? Però això seria contradir el principi establert.

Ah, la cosa que he dit que havia oblidat crec que era aquesta... Veus, ja l’he tornat a oblidar. Tinc memòria de peix. I era important.

No sé si seguiré... Això potser ja ho he dit?

Esclar, si algun articlet d’aquests quan el corregeixi em fa molta vergonya, em penso que no el publicaré. Però prometo que si el publico serà el mateix dia, no m’ho rumiaré més. O el publico o no el publico.

I no hi posaré fotos, en aquests.

Prou. Quin rotllo. Pobra gent.

 * * * 

[Nota posterior (també els asteriscos previs), no improvisada. Em trasllado perquè he pensat després que els continguts d’aquesta sèrie, si tira endavant, no farien per al Vigilant autèntic.]