La Fiscalia de Catalunya ha pres declaració durant dos mesos a desenes d’empleats de la Generalitat i ha arribat a la conclusió que el cas de les cartes financeres d’ERC trameses a treballadors de la Generalitat pertanyents a diversos departaments ha d’anar als tribunals perquè hi ha al darrere un presumpte delicte multiplicat de coaccions.
Aquestes cartes les signava el llavors secretari general de Presidència i secretari d’organització d’ERC, Xavier Vendrell. Un dels afectats, que ocupava un càrrec a l’empresa Turisme Juvenil de Catalunya, va ser acomiadat per no pagar. Un altre dels testimonis, una funcionària de la Generalitat des del 1982, també va rebre una carta en la qual se li reclamava el pagament de quotes. El partit va admetre que s'havia equivocat amb ella, perquè no era militant del partit ni formava part del personal eventual, però no va dir –i hi ha prou testimonis que ho avalen– que ella va patir assetjament laboral justament quan es va negar a emplenar un formulari d’afiliació a ERC. És a dir, ERC ja sabia que ella no era militant, i aquest és el punt clau de tota aquesta història. No va ser l’únic cas.
I diem que aquest és el punt clau perquè aquí no volem criticar el sistema de finançament d'ERC, ja ho he dit mil vegades, aquí critiquem que s'ha pretès estendre els pagaments dels militants i simpatitzants molt més enllà del que permeten la llei i l'ètica, que en aquest cas, ves per on, coincideixen. Parlem de suposats delictes, de fet. De suposats delictes comesos a consciència, sabent-ho, amb gent que els deia que allò no estava bé. I ho van continuar fent, fins que la justícia espanyola ha hagut d'intervenir. Aquest és el punt clau. Ells, han estat ells, els dirigents d'ERC, els que amb la seva negligència, amb la seva mala voluntat, han provocat que haguessin d'intervenir jutges espanyols per resoldre una qüestió que el partit no volia arranjar, i era fàcil fer-ho. Només havien de dir "prou".
Dos testimonis més han explicat al fiscal que van patir pressions perquè paguessin a ERC, partit del qual ni tan sols eren simpatitzants. Eren treballadors amb contracte temporal i, per tant, podien perdre la feina, cosa que va passar en un dels casos. Posteriorment el van readmetre, davant les pressions dels seus companys i l’amenaça d’anar a cal jutge.
Xavier Vendrell, responsable de la tramesa d’aquestes cartes, va ser nomenat conseller de Governació poc després d’esclatar el cas a l’opinió pública. I alhora, quan va haver de plegar com a conseller va ser nomenat adjunt del secretari general d’Esquerra, Joan Puigcercós. Per tant, ERC l'avala plenament, ERC ha confirmat que Vendrell no actuava sol, ERC ha lligat el seu prestigi al resultat final d'aquest assumpte.
Un cop liquidat el tripartit, el nou conseller de Governació, Xavier Sabaté (PSC), va rebre el mateix dia del nomenament un comunicat de tres inspectors de l’àrea de Serveis de Personal de la Generalitat en el qual denunciaven haver patit «coaccions, vexacions verbals i amenaces velades» de la responsable de l’àrea, Carme Cuartero, perquè l’informe sobre les cartes fos «favorable als interessos» del responsable de l’enviament, Xavier Vendrell.
Fins aquí els fets que han transcendit a l’opinió pública. Hi ha més coses, ja s’aniran sabent. Ara espero que els que em van insultar, els que em van enviar anònims, els que em van acusar de complicitat amb la dreta, tinguin la decència de reconèixer que es van equivocar. O encara no en tenen prou? Encara diran que són acusacions sense fonament? Arribaran fins al final, cecs i sectaris, i acusaran la realitat i el món d’estar al servei d’interessos foscos? Qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca, vaig concedir a favor dels equivocats, però això no vol dir que no s’hagi de rectificar públicament i posar tots els mitjans no perquè no et tornin a enxampar amb els mocs a la boca, sinó per evitar de totes totes que un comportament desastrós d’aquesta magnitud no es torni a repetir. No se n’adonen, però han enterrat les esperances que molta gent de bona fe tenia en les mans netes d'un partit, i potser es trigarà una generació a recuperar la confiança perduda. Més i tot, si els costa tant rectificar.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan Puigcercós. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan Puigcercós. Mostrar tots els missatges
dissabte, 1 de juliol del 2006
dimecres, 5 d’abril del 2006
Molts comentaris
(Jo no volia parlar de política en aquest bloc, o només quan fos necessari. I el fet és que no paro de parlar-ne. Em sap greu sobretot pels que us interessen altres coses. Suposo que quan s'acabi tota la comèdia de l'Estatut podrem tornar a parlar de coses serioses.)
No havia rebut mai tants missatges de resposta, crítica, aplaudiments i matisacions com amb l’últim sobre els comptes d’ERC. Per una banda m’afalaga que hi hagi gent que llegeixi això que escric, per l’altra em provoca una certa confusió. Escrigui sobre el que escrigui, el mateix dia o l’endemà tinc una resposta de la persona al·ludida o de gent que hi està relacionada, o que està relacionada amb la institució, empresa o el que sigui de la qual he parlat. I això passa amb els partits polítics, amb les ONG, amb el Barça, amb els (altres) mitjans de comunicació... I després hi ha els comentaristes habituals, que sempre em fan reflexions molt de fons (en general a anys llum de les que se solen trobar en molts altres blocs, on els comentaris són apressats, improvisats, rutinaris, de compromís, aprofitant una cua de temps; la majoria dels que rebo jo són prou meditats, fets amb calma, buscant el millor moment... M’equivoco gaire?). I finalment hi ha els comentaristes passavolants, gent que conec, o no, que de sobte et deixen caure un comentari, sovint d’ànim i ja està, però de vegades amb reflexions de prou fondària, amb crítica o amb matisacions interessants.
Em consta que el que escric no és cap cosa de l’altre món, de manera que crec, un cop més, que no em vaig equivocar quan vaig eliminar els comentaris públics d’aquest bloc, perquè sé que moltes d’aquestes respostes que rebo, que la majoria són de gent que m'escriu a cara descoberta, no les tindria si els comentaris fossin públics, o bé les tindria però serien anònimes. Hi ha un tipus de gent a qui agrada el diàleg, i discutir o reflexionar “en parella”, sense poder sofrir que mig món contempli l’espectacle. Jo m’adreço a aquest tipus de públic i constato que la cosa va bé. Si més no, des del meu punt de vista: he comprovat que la meva intuïció era encertada. Sens dubte, el nombre d’accessos al bloc es multiplica i això fa que hagi de prestar-li una atenció especial en el temps que no tinc (i fa que hagi descuidat l’atenció de la revista infoReflex, deixadesa que ha anat unida a la manca de temps dels altres col·laboradors de la revista, en qualsevol cas mea culpa).
Sobre els diners d’ERC, repeteixo que la crítica que els feia era al marge de la que es mereixen els altres partits, tots els altres. Per tant, que ningú no s’alegri dient-me que “ja era hora que féssiu una mica d’autocrítica”, entre altres coses perquè jo no sóc d’ERC (quantes vegades ho haig de dir?). Ara, sí que era una crítica “amiga”. No estic d’acord que no es pugui criticar “l’amic polític”, si s’ho mereix, quan és objecte d’atacs forts per part dels seus enemics. No, jo no puc entrar en el terreny de les tàctiques partidistes, que sempre utilitzen com a munició de reserva per a les seves argumentacions la de “tens raó, però no és oportú”. Jo, aquest criteri, el tinc en compte a casa meva amb els meus i amb la gent que estimo, però no amb gent que ocupa càrrecs públics i que es guanya la vida amb una feina d’aparador. Ni parlar-ne. El fet que ERC, des del primer dia que va entrar al Govern –i la cosa ja venia d’abans–, hagi estat durament i injustament tractada per l’oposició, per Espanya en general, pels mitjans de comunicació, no m’obliga a mi a callar les crítiques que jo els pugui fer. Potser he callat massa i tot, perquè no em falten motius per criticar-los. Si la gent no critica els polítics “amics”, si no ho fem els que hi estem més “a prop” (sense ser “d’ells”), llavors aquests polítics acaben com tots els altres, allunyats de la gent, creguts i (encara més) messiànics. No, els hem de criticar, ja ho crec, quan s’ho mereixen. I torno a dir que la crítica, en aquest cas, estava bastant circumscrita a les reclamacions de diners fetes –a consciència, no va ser un error, i això ho sap tothom– a gent que no era d’ERC. Dir-me que “no m’esperava que et sumessis a les crítiques de la dreta” és injust i demagògic, i el comunicant ho sap. Esquerra acaba d’aprovar ahir mateix un canvi en la seva manera d’actuar en aquest assumpte, i ha acceptat que havien comès errors d’apreciació –no pas errades involuntàries, sinó errors sistemàtics sobre les persones a les quals podien reclamar diners–, i aquesta capacitat de rectificació, que els honora si és certa i no és de cara a la galeria, potser no l’haurien tinguda si les crítiques només les haguessin rebut de part dels enemics.
En canvi, hi ha una persona d’ERC –ho és, ho he pogut comprovar– que no està d’acord tampoc amb la doctrina “Puigcercós-Vendrell” i assegura que la cosa que ells venen com a “unànime” –referint-se a les contribucions de la gent d’ERC– no és tan unànime com sembla, i em felicita per haver-ho criticat. Hi torno, jo amb aquestes contribucions no m’hi he ficat pas.
Un altre comentador em diu que demanar dimissions és massa i és fer el joc a la dreta. Potser sí, però si em vaig emprenyar més del compte amb Vendrell era per la seva incapacitat inicial de rectificar i la seva barra a l’hora de justificar tot el que s’havia fet, com si fos incapaç de reconèixer que qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca. Era per aquesta prepotència que jo en demanava la dimissió. Ara diuen que rectifiquen, tant de bo, millor per al país. De moment, però, la cosa de portes endins no va bé, perquè no troben ningú dins el Govern –ha de ser “de confiança”?, i què vol dir de confiança en aquest cas?– que gosi investigar el que ha passat (van despatxar l’Oller com a cap de l’AISP i ara ha plegat Gordon, als tres dies de ser nomenat). És clar, no es pot repicar i anar a professó.
Bé, em deixo altres comentaris que no van gaire més enllà del que he dit fins aquí. La cosa ja ha sortit prou llarga.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
No havia rebut mai tants missatges de resposta, crítica, aplaudiments i matisacions com amb l’últim sobre els comptes d’ERC. Per una banda m’afalaga que hi hagi gent que llegeixi això que escric, per l’altra em provoca una certa confusió. Escrigui sobre el que escrigui, el mateix dia o l’endemà tinc una resposta de la persona al·ludida o de gent que hi està relacionada, o que està relacionada amb la institució, empresa o el que sigui de la qual he parlat. I això passa amb els partits polítics, amb les ONG, amb el Barça, amb els (altres) mitjans de comunicació... I després hi ha els comentaristes habituals, que sempre em fan reflexions molt de fons (en general a anys llum de les que se solen trobar en molts altres blocs, on els comentaris són apressats, improvisats, rutinaris, de compromís, aprofitant una cua de temps; la majoria dels que rebo jo són prou meditats, fets amb calma, buscant el millor moment... M’equivoco gaire?). I finalment hi ha els comentaristes passavolants, gent que conec, o no, que de sobte et deixen caure un comentari, sovint d’ànim i ja està, però de vegades amb reflexions de prou fondària, amb crítica o amb matisacions interessants.
Em consta que el que escric no és cap cosa de l’altre món, de manera que crec, un cop més, que no em vaig equivocar quan vaig eliminar els comentaris públics d’aquest bloc, perquè sé que moltes d’aquestes respostes que rebo, que la majoria són de gent que m'escriu a cara descoberta, no les tindria si els comentaris fossin públics, o bé les tindria però serien anònimes. Hi ha un tipus de gent a qui agrada el diàleg, i discutir o reflexionar “en parella”, sense poder sofrir que mig món contempli l’espectacle. Jo m’adreço a aquest tipus de públic i constato que la cosa va bé. Si més no, des del meu punt de vista: he comprovat que la meva intuïció era encertada. Sens dubte, el nombre d’accessos al bloc es multiplica i això fa que hagi de prestar-li una atenció especial en el temps que no tinc (i fa que hagi descuidat l’atenció de la revista infoReflex, deixadesa que ha anat unida a la manca de temps dels altres col·laboradors de la revista, en qualsevol cas mea culpa).
Sobre els diners d’ERC, repeteixo que la crítica que els feia era al marge de la que es mereixen els altres partits, tots els altres. Per tant, que ningú no s’alegri dient-me que “ja era hora que féssiu una mica d’autocrítica”, entre altres coses perquè jo no sóc d’ERC (quantes vegades ho haig de dir?). Ara, sí que era una crítica “amiga”. No estic d’acord que no es pugui criticar “l’amic polític”, si s’ho mereix, quan és objecte d’atacs forts per part dels seus enemics. No, jo no puc entrar en el terreny de les tàctiques partidistes, que sempre utilitzen com a munició de reserva per a les seves argumentacions la de “tens raó, però no és oportú”. Jo, aquest criteri, el tinc en compte a casa meva amb els meus i amb la gent que estimo, però no amb gent que ocupa càrrecs públics i que es guanya la vida amb una feina d’aparador. Ni parlar-ne. El fet que ERC, des del primer dia que va entrar al Govern –i la cosa ja venia d’abans–, hagi estat durament i injustament tractada per l’oposició, per Espanya en general, pels mitjans de comunicació, no m’obliga a mi a callar les crítiques que jo els pugui fer. Potser he callat massa i tot, perquè no em falten motius per criticar-los. Si la gent no critica els polítics “amics”, si no ho fem els que hi estem més “a prop” (sense ser “d’ells”), llavors aquests polítics acaben com tots els altres, allunyats de la gent, creguts i (encara més) messiànics. No, els hem de criticar, ja ho crec, quan s’ho mereixen. I torno a dir que la crítica, en aquest cas, estava bastant circumscrita a les reclamacions de diners fetes –a consciència, no va ser un error, i això ho sap tothom– a gent que no era d’ERC. Dir-me que “no m’esperava que et sumessis a les crítiques de la dreta” és injust i demagògic, i el comunicant ho sap. Esquerra acaba d’aprovar ahir mateix un canvi en la seva manera d’actuar en aquest assumpte, i ha acceptat que havien comès errors d’apreciació –no pas errades involuntàries, sinó errors sistemàtics sobre les persones a les quals podien reclamar diners–, i aquesta capacitat de rectificació, que els honora si és certa i no és de cara a la galeria, potser no l’haurien tinguda si les crítiques només les haguessin rebut de part dels enemics.
En canvi, hi ha una persona d’ERC –ho és, ho he pogut comprovar– que no està d’acord tampoc amb la doctrina “Puigcercós-Vendrell” i assegura que la cosa que ells venen com a “unànime” –referint-se a les contribucions de la gent d’ERC– no és tan unànime com sembla, i em felicita per haver-ho criticat. Hi torno, jo amb aquestes contribucions no m’hi he ficat pas.
Un altre comentador em diu que demanar dimissions és massa i és fer el joc a la dreta. Potser sí, però si em vaig emprenyar més del compte amb Vendrell era per la seva incapacitat inicial de rectificar i la seva barra a l’hora de justificar tot el que s’havia fet, com si fos incapaç de reconèixer que qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca. Era per aquesta prepotència que jo en demanava la dimissió. Ara diuen que rectifiquen, tant de bo, millor per al país. De moment, però, la cosa de portes endins no va bé, perquè no troben ningú dins el Govern –ha de ser “de confiança”?, i què vol dir de confiança en aquest cas?– que gosi investigar el que ha passat (van despatxar l’Oller com a cap de l’AISP i ara ha plegat Gordon, als tres dies de ser nomenat). És clar, no es pot repicar i anar a professó.
Bé, em deixo altres comentaris que no van gaire més enllà del que he dit fins aquí. La cosa ja ha sortit prou llarga.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
