Va ser moda fa alguns anys aquest llibre de Yuval Noah Harari, Sàpiens. Una breu història de la humanitat. Explica que, de sobte –en termes còsmics–, fa setanta mil anys un canvi misteriós i profund en les habilitats cognitives de l’Homo sapiens el va convertir en l'amo del món. I la tesi és que l’ésser humà està destruint la Terra «tal com la coneixíem» –és una manera de dir.
A veure, imaginem-nos –ja sé que per a alguns de vosaltres és molt imaginar, començant per Harari– que hi ha un déu, al qual anomenarem Déu per fer via –el podríem anomenar d’altres maneres–, que fa petar els dits i, amb el temps, com a conseqüència, va apareixent un món gairebé perfecte, equilibrat, amb zones de calor i zones de fred i zones temperades, amb aigua salada i dolça i fruits de tota mena que venen de gust per menjar i beure, amb tot tipus d’animals a l’aigua, al terra i a l’aire, amb dies per anar d’ací d’allà i nits per descansar. És evident que Déu no ha fet tot això tal com ho coneixem ara, ni es va fer en un dia ni en qüestió de pocs anys, sinó de milions de segles, però ara suposem que en aquell petar de dits que crea la pols, l’energia i l’aigua inicials, o el que fos, hi havia les condicions necessàries i suficients perquè es produís l’evolució impressionant amb la qual s’ha arribat fins a tot això variat i meravellós que dèiem.
I aleshores, gairebé al final de tot el procés, a un d’aquells animals, Déu –suposem-ho– li dona unes característiques superiors adequades i el fa rei. Rei i reina, perquè són una parella. I els diu:
–Sou els reis, però la vostra missió no és subjugar el món, els altres animals, la terra i el mar, les plantes i els arbres, sinó treballar-hi, conviure-hi i conservar-ho tot, perquè no són propietat absoluta vostra. Governar és administrar, guiar, encarrilar, sent exemplars, tenint cura particular dels més febles perquè puguin tirar endavant.
»I aquesta missió la complireu lliurement, no us hi obligo. Això us distingeix també dels altres animals. L’equilibri del món dependrà del vostre seny a l’hora d’exercir de reis. Feu bondat.»
Malauradament, aquell rei i aquella reina de seguida trenquen l’harmonia perfecta que hi havia i es dediquen a anar a la seva: no respecten res, malmeten, destrossen, canvien les lleis, torturen, maten, es creuen déus, però no déus segons la imatge de qui els havia dit «feu bondat», sinó déus cruels. Normalment més violent el rei que la reina, però ella també deunidó si venia a tomb.
D’acord. Sàpiens no és una història religiosa, però tampoc es pot tractar com una obra materialista i descreguda que no té en compte la bondat de la creació ni el destí transcendent al qual està cridat l’ésser humà. Perquè, encara que deixa Déu de banda –Harari s’esforça molt a dir que la religió és un dels càncers que ha portat l’humà al món–, el llibre explica el mateix que aquella història del paradís, de la poma prohibida, del trencament de la prohibició, del desastre, del descompassament, de la flora i la fauna devastades, dels animals que es comencen a descontrolar, dels terratrèmols, els tsunamis i altres desgràcies, del desequilibri del món. I, finalment, de l’expulsió del causant de tot plegat, per irresponsable.
Harari ens explica l’hecatombe parlant-nos d’algunes d’aquestes coses, la Bíblia parla d’algunes altres. Però tant Harari com la Bíblia condemnen la humanitat: és culpable.
O sigui, substancialment, de fet, el que explica Sàpiens, que sovint s’ha considerat una anàlisi antireligiosa, és el que ja s’explicava a la Torà hebrea i a la Bíblia cristiana –concretament, al llibre del Gènesi– tres mil anys abans. Perquè, si ens ho mirem bé, la història real i la que s’explica a la Bíblia –que és descripció de fets i de símbols, no prescripció, la prescripció arribarà després– conflueixen en molts punts.
Nihil novum sub sole, res de nou sota el sol. Que també és de la Bíblia.
Direu: i ara aquest per on s’enfila. Per què parlo d’això ara, si el llibre és del 2016? Perquè l’amic Jaume Corbera s’hi ha referit, a propòsit dels dèficits de la traducció catalana.
Doncs, ja que hi som, haig de dir que en aquest punt estic ben d’acord amb ell. Cada registre del llenguatge té el seu context apropiat, i el context de Harari no demana precisament un registre col·loquial i desenfadat, sinó erudit i circumspecte.
