Organitzar la feina per afavorir la maternitat

(1. Quan dic “afavorir” no vull dir els premis del Franco, vull dir afavorir l’opció de la maternitat, però el títol ja es feia massa llarg.)
(2. En aquest article parlo de la maternitat i de maneres d’afavorir aquesta opció, no parlo del repartiment necessari de les tasques derivades de tenir un fill o una filla entre els dos membres de la parella, ni dels equilibris que hi ha d’haver, ni de la necessitat que els homes s’impliquin en la criança igual que les dones, etc. Per mi, això seria un altre article, i ja els faig prou llargs. Ho deixo dit aquí perquè ja he rebut uns quants inputs que m’avisen amablement que aquesta qüestió del repartiment no la tinc prou clara. Jo crec que sí que la tinc més o menys clara, però aquí, hi insisteixo, no parlo d’això.)


A. Pel que fa als costos

Parteixo de la base que el cost econòmic d’una baixa per maternitat l’han d’assumir tercers, mai la dona embarassada ni la seva parella sols, que ja en tindran prou amb els costos afegits per la mateixa maternitat i amb les despeses previsibles de pujar la criatura que han de tenir.

Parteixo també de la base que la maternitat, lliurement decidida, és un bé social.

Penso, doncs, que el cost afegit que implica una maternitat és un cost que hauria d’anar a càrrec de l’estat i de la mateixa empresa.* El cas és que hauria de ser un cost prèviament assumit i globalment assumit, i condició prèvia implícitament acceptada en el moment de dissenyar el funcionament de l’empresa, de cada grup de treball. Hauria de formar part de la cultura empresarial del país. Fins al punt que podria comptabilitzar-se i convertir-se en un impost directe a final d’exercici, si no hi ha hagut embarassos en aquella empresa durant l’exercici. En resum, l’estat s’hi implicaria a fons i les empreses en les quals no hi hagués embarassos pagarien un impost suplementari per sufragar aquesta despesa social entre totes; un impost proporcional al nombre de persones contractades per cada empresa.

* Quan dic “empresa” vull dir entitat ocupadora, sigui pública o privada.

En canvi, si hi ha hagut algun embaràs en aquella empresa, l’empresa i l’estat s’han de repartir aquells costos en quantitats legalment establertes, i hi ha d’haver una rebaixa tant per a l’empresa com per a la persona embarassada en els impostos que els corresponguin. No parlo de gratificacions directes, que potser convindria evitar-les per no monetaritzar la maternitat.

En una bona part, com deia, els costos afegits els hauria d’assumir l’estat, perquè l’embaràs és un bé per a tota la comunitat social, però en part igualment per les empreses –totes–, perquè una dona embarassada és un bé també per a l’empresa pel que pot aportar de mentalitat oberta en la cultura empresarial.

B. Pel que fa a les baixes

Pel que fa a cobrir els llocs de treball durant la baixa per maternitat o paternitat, en algunes (moltes?) empreses es podria fer el següent:

1. Cada lloc de treball l’ocupa una persona A però l’haurien de poder ocupar dues persones més B i C sense greuge ni per a l’empresa ni per a la clientela.

2. Aquestes altres dues persones B i C, per tant, han d’estar al cas del que es fa en aquell lloc de treball concret A.

3. Si aquest protocol s’aplica a cada lloc de treball, vol dir que cadascuna de les persones que treballen en aquella empresa ha de dedicar un temps periòdic, a més del que dediquen a la seva feina, per posar-se al dia mínimament del que fan altres dues persones en el respectiu lloc de treball. És a dir, A ha d’estar al corrent de la feina que fan D i E –que poden coincidir o no amb B i C.

4. Almenys un de cada tres llocs de treball ha de poder fer-se a distància, i aquest lloc de treball a distància ha de poder repartir-se rotatòriament.

5. Els llocs de treball que no permetin una organització d’aquesta mena han d’assumir igualment la part del cost que comporti per a l’empresa la seva organització global com a empresa motherhood friendly.

Aquest sistema de rotació afavoriria a més a més:

- la transparència;
- la previsió d’accidents;
- les baixes per malaltia;
- la confiança de la clientela en la marca i no en la persona;
- la fidelitat a l’empresa de les persones que hi treballen.

Certament, aquest sistema de treball significa un nombre d’hores afegides a les necessitats de producció de l’empresa, i aquest suplement implica, a més a més:

- calcular quant de temps de treball/persona comporta el temps descrit al n. 3 (dedicació de cada persona ocupada a estar més o menys al dia d’altres dues ocupacions), una quantitat que serà molt variable;
- repartir les bonificacions de temps/emoluments/impostos entre paternitat i maternitat segons les empreses implicades, en funció dels permisos efectius de paternitat/maternitat soŀlicitats o efectivament realitzats, tot i que aquest repartiment podria estar ja prèviament fixat (el que sens dubte sí que ha d’estar establert per llei és el temps mínim de permís de lactància per a la mare).

L’estat, penso, hauria d’afavorir la creació i el manteniment d’aquesta mena d’empreses, o la conversió d’empreses fins ara convencionals –és a dir, fetes amb mentalitat antiga i amb recursos diversos per pressionar el seu personal– en empreses o organitzacions laborals d’aquesta mena moderna, adaptada a la cultura actual.

I fins aquí la meva ingenuïtat economicoempresarial del dia.

No els interessa que vinguin a treballar

Ara se m’ha acudit això. Els governs occidentals intenten per tots els mitjans tancar les fronteres als països del sud perquè, si les obren més, hi haurà encara més mà d’obra que acceptarà les feines més difícils o més dures a més baix preu. I com que als governs no els interessa, en general –sé que parlo generalitzant–, combatre els contractes precaris i els acords laborals extralegals –perquè si aquests van creixent de mica en mica es poden presentar xifres més elevades d’ocupació de la població autòctona–, tampoc els convé que la gent que arriba de fora agafi aquestes feines.

Si fos així, la gent del país “de tota la vida” –més gent i tot que ara– continuaria a l’atur i els governs se n’haurien de fer càrrec d’alguna manera: bé allargant encara més els subsidis, bé pressionant de debò amb amenaces i/o incentius, segons els casos, les entitats que podrien facilitar la creació de més llocs de treball dignes. En qualsevol cas, destinant més recursos i esforços a les polítiques laborals i socials i menys, per tant, a finalitats diferents, com ara les representatives, les que comporten engreixament innecessari de l’administració, les obres públiques sobreres, les subvencions no justificades, els sobresous...*

No sé si s’entén. Potser és simplista, però és un esquema que m’és vàlid. Se m’ha acudit –no em podria atribuir el copyright absolut, doncs, si algú cregués que la idea és original– llegint reflexions diverses sobre el concepte de “món obert” de Jorge Mario Bergoglio, anomenat Francesc, líder actual de l’Església catòlica.


* Aclariment per si de cas. No penso que les despeses que es prevegin amb la finalitat d’una eventual independència del país siguin sobreres. Al contrari, crec que són una petita inversió de cara a poder decidir aquí, a casa nostra, sense pressions, les polítiques prioritàries que descric sumàriament aquí i deixar de banda una gran majoria de les despeses innecessàries. La immensa majoria de les enormes inversions absurdes o almenys desproporcionades que s’han fet a l’Estat espanyols en els últims decennis no s’ha decidit a Catalunya precisament. Al contrari. Aquí hem patit un dèficit o almenys un retard molt important d’inversions urgents, amb la qual cosa s’ha llastat, paradoxalment, el creixement de l’Estat espanyol. I no cal patir respecte a la solidaritat catalana, que –juntament amb la iniciativa– és l’altre factor que ha caracteritzat sempre especialment el nostre país i la seva gent.

Perles (144): Destruir el turisme de qualitat

Són poc edificants les paraules de polítics i del empresariat de Tarragona sobre BCN World. El territori està a favor, diuen. Nosaltres som el territori, diuen. Perdre BCN World és perdre una oportunitat històrica decisiva, diuen.

Primer hem de procurar que hi hagi feina en aquests temps d’atur tan elevat, després negociarem les condicions de treball, diuen. Si donem bonificacions a les energies renovables, per què no a BCN World?, diuen. [...]

Volen menys debat, però el que ens fa falta es més debat, mes informació. BCN World implicaria el retorn a l’era de la bombolla immobiliària dels megaprojectes. BCN World faria malbé de manera decisiva el medi ambient, destruiria l’incipient turisme de qualitat (cultura, gastronomia, viticultura, entorn). Però sobretot és desesperançadora la supèrbia antidemocràtica, la poca confiança que tenen en la gent d’aquí, en les noves iniciatives empresarials (científiques i turístiques) que sorgeixen del territori que enriqueixen de debò el capital humà del territori.

No sempre ha de venir a solucionar-ho tot mister Marshall.

Extracte de la carta de Wim Mellaerts, Tarragona, publicada a La Vanguardia 22 març 2014

Tòpics desemmascarats (17):«Ningú no s’esperava la crisi»

Mentida, molta gent se l’esperava. Molta gent deia que allò no podia continuar així tota la vida, molta gent estalviava perquè sí que veia a venir el daltabaix. Molta gent no es refiava de qui li deia que comprés, que era una inversió segura, molta gent va fugir de les hipoteques i va anar de lloguer no perquè no pogués pagar quotes –llavors– sinó perquè no es creia que aquell xou de diners fàcils hagués de durar sempre, molta gent deia a qui tenia un pis, un terreny, una casa de sobres, que la vengués abans no fos massa tard, amb aquells preus increïbles, perquè tot allò un dia faria un pet com una gla, molta gent estava atònita i no se sabia avenir d’aquella butllofa –no bombolla– escandalosa, molta gent estava espantada, molta gent clamava ja al cel.

El que passa és que aquesta gent que dic no manaven, ni podien prendre decisions fora de les que els implicaven personalment, ni els escoltava ningú fora dels cercles més pròxims –que potser ja estaven una mica fins al capdamunt de profecies malastrugues, sigui dit de broma.

I una part d’aquesta gent, amb els seus estalvis d’aleshores o de sempre, contribueixen avui a fer més tolerable la crisi a altres que s’ho passen malament.

Ara que hi som. Dic: «...a altres que s’ho passen malament.» N’hi ha –la majoria?– que s’ho passen malament, més malament que mai, i potser també deien que la cosa petaria però no tenien on agafar-se, ni res per vendre, ni cap salvavides a mà, ni possibilitats d’estalviar, ni gens d’esma, perquè per a ells ja aleshores hi havia crisi cada dia.

I tota aquesta gent, i més, no tenen ni un bri de culpa del que està passant.

Iniciativa contra Eurovegas?

Vaig escriure als d’Iniciativa per Catalunya per agrair-los el que havien dit sobre Eurovegas quan es va començar a tractar seriosament aquest tema en l’opinió pública. Em va semblar que eren els únics (polítics professionals) que s’hi havien manifestat en contra sense contemplacions i sense contradiccions internes.

Em van contestar. No de seguida, però em van contestar –amb unes quantes faltes greus d’ortografia. Deien (corregeixo l’original):

Hola X,

Gràcies per posar-te en contacte amb nosaltres. I gràcies també pels teus comentaris.

Tingues per segur que no defallirem en la nostra feina i en la nostra tasca de denunciar tot allò que suposa un projecte com Eurovegas.

[...] [Paràgraf purament propagandístic que no fa esment de l’assumpte]

Estem oberts a qualsevol forma de col·laboració. Ja saps on som i estem a la teva disposició.

Atentament,
David Cid
Responsable de Moviments Socials d’ICV
http://www.iniciativa.cat/moviments_socials
dcid@iniciativa.cat
933 010 612
Passatge del Rellotge, 3 - 08002 Barcelona

* * *

Animat per aquesta acollida (“estem oberts a qualsevol forma de col·laboració”), el 3 abril 2012 vaig escriure als diputats Joan Herrera, Jaume Bosch i Dolors Camats –president del grup parlamentari d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya, el primer, un diputat amb el qual sovint m’he sentit identificat, el segon, i la diputada portaveu del mateix grup, respectivament–, i els deia això que segueix (us en reprodueixo un extracte):

Projecte No a Eurovegas

Lema:
NO A EUROVEGAS

OBJECTIU
Impedir que Eurovegas s’instal·li a Catalunya

FASE PRÈVIA
Elaboració d’un manifest-proclama bàsic i recollida d’adhesions

IDEES PER AL MANIFEST-PROCLAMA
Eurovegas no ens interessa perquè:
- No promou llocs de treball sostenible
- Fomenta addiccions gens saludables
- Enrareix l’ambient social
- Canvia substancialment el model de país
- Canvia substancialment la cultura laboral del país
- Interfereix en els hàbits alimentaris
- Les instal·lacions malmeten el patrimoni natural
- Posa en qüestió lleis generals i drets bàsics amb els privilegis que reclama
- Provoca fracàs escolar
- altres

TIPUS D’ADHESIONS
- Grups de treball (acadèmics, socials i mèdics) amb ludòpates
- Grups de treball (acadèmics, socials i mèdics) amb prostitutes
- Associacions d’exludòpates i exprostitutes
- Entitats relacionades amb disfuncions socials
- Entitats de dones
- Entitats de protecció de la infància
- Creu Roja, Unicef, Unesco i altres entitats internacionals amb seu a Catalunya
- Federació d’Ecologistes de Catalunya, WWF-Adena, Med-Forum, Greenpeace i altres entitats ecologistes d’abast internacional
- ONGs i entitats polítiques i socials del Baix Llobregat / del Barcelonès Nord*
- ONGs del quart món: Intermón, Càritas, Federació Catalana Voluntariat Social...
- Personalitats indiscutibles de tot l’arc ideològic. Anar a buscar-los també entre els referents dels grans partits, o altres patums
- Obertura de signatures a la ciutadania: adhesions individuals i col·lectives (web)

*[Això del Barcelonès Nord els ho deia perquè llavors es parlava d’una seu alternativa per a Eurovegas a Montcada i Reixac.]


CAMPANYA EN DUES FASES

1. Parar el cop: fer que Las Vegas Sands decideixi que no li compensa venir a Catalunya.

a) Campanya mediàtica als EUA: New York Times, Washington Post, Wall Street Journal... (Jo puc ajudar a aconseguir mitjans econòmics.) Anunci:

You won’t be welcomed in Barcelona, Mr. Adelson

Your kind of business doesn't fit our kind of country

Organizations and entities that have joined this declaration as of April 10th, 2012: [...]

L’anunci aniria signat amb els noms de les entitats adherides: “Entitats adherides fins al --- [data de publicació de l’anunci]” (amb el nom traduït a l’anglès?)

b) Notes de premsa que expliquin a la ciutadania el que s’ha fet i que donin a conèixer les entitats signants del manifest-proclama.


2. Elaborar una declaració institucional, el menys ideològica possible, a la qual puguin adherir-se entitats, ajuntaments de tots els colors, etc., per fer entendre que no s’hi val tot per aconseguir diners frescos, i proposar un pacte transversal de país perquè un fet com aquest no es torni a produir mai més.

[...]

X.X. (nom i cognoms)
(adreça)
(telèfon)

* * *

Enguany el carrer Sant Pere Màrtir de Gràcia ha tingut com a leit motiv, a la festa major de la vila, la protesta contra el projecte Eurovegas. A la imatge, Artur Mas vestit d’Elvis Presley, amb la bandera americana que es transforma en senyera (o a l’inrevés) i un puny que fa la figa en comptes de les estrelles ianquis (foto: JOI, 2012)

Doncs bé, som a 11 agost 2012 i encara és l’hora que em contestin. Ni tan sols oferint col·laboració econòmica respiren (no deuen haver arribat –no ells, els seus secretaris i secretàries– ni a llegir el punt on dic això).

Però això sí, aquests són els que insisteixen més en la idea que “no tots els polítics són iguals”, com volent dir: “Nosaltres som diferents, nosaltres sí que escoltem el poble.” De fet, són com aquells altres que diuen contínuament que s’ha de parlar del que interessa a la gent i no de qüestions identitàries i el que volen dir és que s’ha de parlar de les mateixes qüestions identitàries però només des de la perspectiva que els interessa a ells.

És veritat que ICV “fa coses” per mostrar que és contrària a Eurovegas, però no em fa l’efecte que treballi de debò a fora per evitar que es porti a terme aquest projecte. Fa la sensació que parla només de cara endins, fa escarafalls de consum intern per poder dir després allò de “jo ja ho deia”.

No vull dir que s’hagi de fer necessàriament el que jo dic, només faltaria, però és que ni tan sols contesten.

* * *

Més sobre Eurovegas al VF:
- Eurovegas no té espai (Cristina Jover)
- El futur del científics i Eurovegas (Daniel Arbós i Màrius Bellés)
- A Barcelona no li convé un casino (editorial El Periódico, 1996)
- Eurovegas, un espectacle provincià (Jordi Borja)
- Eurovegas, política i moral (Josep M. Vallès)
- Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc? (Josep M. Soler)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (1) (Vigilant del Far)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (2) (Vigilant del Far)
- Iniciativa contra Eurovegas? (Vigilant del Far)

Drets irrenunciables

Proclamació de tres àmbits de drets irrenunciables, que podrien ser més:

1) Els drets de les dones, les criatures i les persones indefenses a la integritat física i a la llibertat sexual no poden ser conculcats, ni hi poden renunciar en favor d’altres béns. L’autoritat ha de protegir aquests drets i impedir que sigui dificultat el seu exercici. Ha passat el temps en què el que passa a dins de les parets d’una casa són assumptes domèstics. Si hi ha sospites que una dona o una criatura o una persona indefensa pateix violència, encara que sigui “consentida”, això s’ha de denunciar i s’ha d’investigar.

2) Els drets de la gent que treballa a tenir un sou digne, uns horaris adequats i unes condicions mínimes de seguretat i higiene no poden ser conculcats ni s’hi pot renunciar en favor d’altres béns, ni en els sectors de la construcció o la indústria, ni en la pagesia ni en els serveis, i tant si són llocs de treball públics com privats. L’autoritat ha de protegir aquests drets i impedir que sigui dificultat el seu exercici. Ha passat el temps en què el que s’esdevé en els llocs de treball són assumptes en els quals no s’ha d’intervenir perquè l’important és tenir feina. Si hi ha sospites que el personal laboral pateix pressions per part de qui el contracta perquè accepti condicions de treball injustes, això s’ha de denunciar i s’ha d’investigar.

3) Els drets del jovent a ser ensenyat en la llengua pròpia del país no poden ser conculcats ni s’hi pot renunciar en favor d’altres béns, ni a l’escola, ni a l’institut ni a la universitat. L’autoritat ha de protegir aquests drets i impedir que sigui dificultat el seu exercici. Ha passat el temps en què el que passa a dins de les parets d’una aula són assumptes acadèmics en els quals no s’ha d’intervenir. Si hi ha sospites que alumnes o professorat pateixen xantatges per part d’altres alumnes, del país o de fora, amb motiu de l’ús normalitzat de la llengua autòctona, això s’ha de denunciar i s’ha d’investigar.

L’autoritat té l’obligació de protegir els drets bàsics de la ciutadania: sigui la seva integritat física, sigui la seva integritat moral, sigui la seva dignitat. I això encara que la ciutadania estigués disposada a renunciar-hi. L’autoritat no hauria de permetre-ho.

(No pretenc fer comparacions. Sé que són realitats, unes tràgiques, altres dramàtiques, altres només emprenyadores, que no tenen res a veure. Quan es proclamen drets, el fet que es posin un al costat de l’altre no vol dir que tots tinguin la mateixa importància. Vol dir simplement que tots són drets.)

Govern dels millors (5): Una aposta estratègica (2)

Ve d’aquí.

Bé, doncs ara, aprofitant que la riera de Sant Climent passa per Viladecans i el riu Besòs per Montcada i Reixac, i que la crisi econòmica sistèmica colla cada dia més els pressupostos, el govern de la Generalitat de Catalunya ha decidit fer un pas més i ens vol posar en mans dels experts mundials del «joc» i les apostes i de tot el món depravat que es belluga al voltant d’aquestes activitats modèliques.

És una decisió estratègica, estructural, no conjuntural. Afecta Catalunya fins a les arrels.

A algú li sembla casualitat que el senyor Adelson hagi vingut a vendre el seu producte a l’estat espanyol just ara que el país que tenim a ponent està escanyat? A Catalunya també anem amb l’aigua al coll, és clar, però tothom sap que si no fos per «ells» nosaltres ens en sortiríem prou bé. No us fa pensar, això? Potser té alguna cosa a veure amb el fet que en les maltempsades és quan la gent –alguna gent, força gent– prova sort encara que mai no ho hagués fet, a veure si se’n surt amb un cop de fortuna? És això el que pretén fer ara la Generalitat de Catalunya?

Que Adelson hagi organitzat aquesta mena de subhasta entre Madrid i Barcelona, a veure què en treu, no us fa rumiar?

Pensava no parlar del tema si no es confirmava que el «govern dels millors» havia aconseguit el que cercava, que el poderós Sheldon Adelson apostés per Barcelona com a seu europea de la seva «màquina recreativa» de fer diners aprofitant-se de les febleses humanes, de les necessitats desesperades de liquiditat i de l’ànsia d’inversions en sòl propi que té el govern català.

Però crec que no cal esperar. Més i tot, crec que cal no esperar, crec que cal posar-se en marxa, amb urgència, per aturar-ho com sigui. Perquè ens hi juguem molt, moltíssim. Cada dia que passa, cada nova declaració política sobre el tema, ens hauria de confirmar que cal moure’s. Cal fer veure a la Generalitat que som molts els que no estem d’acord amb aquestes dreceres immorals per aconseguir calés. Fan falta diners, sí, però no a qualsevol preu.

Cal impedir que el govern català es prostitueixi –mai més ben dit– i sobretot cal impedir que tot Catalunya quedi embarcada, embarrancada i embarranquinada en aquesta teranyina que serà tan difícil de desmuntar quan ens adonem que l’error estratègic ha estat pitjor que qualsevol de les nostres històriques derrotes militars.

Ara bé, sigui com sigui i passi el que passi, el «govern dels millors» ja s’ha retratat. Després, si l’home de Las Vegas Sands Corp. s’instal·la a Madrid –Déu ho vulgui i alhora Déu no ho vulgui: no es pot desitjar tant de mal ni tan sols a Madrid, encara que s’ho mereixin–, ens explicaran que les «condicions estrictes» que es van posar des de Catalunya van fer decantar la decisió cap a la capital espanyola. (Anhelem-ho amb totes les forces, si s’ha de quedar en aquest estat, tot i que l’àngel bo que tots tenim ens faci desitjar, tornem-hi, que Adelson descarti Europa per als seus negocis.)

Ara bé, no ens enganyaran. Més ben dit, enganyaran els que ja ara estan disposats a creure que el senyor Adelson pot venir aquí a construir «parcs temàtics», uns hotels innocents –Adelson no sol parlar d’hotels, el seu projecte són «habitacions», parla sempre de «edificis amb milers d’habitacions»– i unes botigues populars i/o familiars. Amb una estètica una mica més xarona del compte, et reconeixen, però les porronades o coentors no fan mal a ningú, només als ulls.

No, el negoci d’aquest senyor és un altre. Sheldon Adelson es dedica al que es dedica i amagar-ho és prendre’ns per rucs.

El que queda clar ja ara és que les raons que s’esgrimeixen a l’hora de negociar amb el senyor Adelson són raons conjunturals –l’alçada dels gratacels, els traçats urbanístics–, res sobre qüestions de fons. O sigui, el govern s’està venent el país. Més que un govern dels millors sembla una covada, una rotllana de trilers.

Que els negocis d’Adelson aportarien diners i alguns llocs de treball ben remunerats? Sí, sens dubte. Que aportarien turisme de qualitat, habitatges assequibles, promoció social? No, això no, ho nego jo i ho neguen totes les experiències anteriors del senyor Adelson i especialment la de la seva casa mare de Las Vegas. N’hi ha prou de fer una repassada a les dades (aquí un resum). I són dades, no teories.

Si aquesta és la primera etapa per anar a Ítaca, jo potser m’estimo més quedar-me a Castellfollit del Boix.

Segur que també ens diran, si perden, que el raïm era verd, però ja els hem vist massa les orelles.

La decepció és grossa, històrica i gairebé definitiva. Només ho podria arreglar una petició pública i incondicional de disculpes per part dels qui han temptat aquesta via morta(l). És a dir, el president Mas, els consellers Mas-Colell i Recoder, el govern de la Generalitat, Convergència i Unió en pes. I els que els han fet de coral. (Perquè tingués alguna credibilitat, aquest acte de penediment hauria de ser fet abans que el senyor Adelson prengués la seva decisió, és clar. Si no, no s’hi val.)

Però de fet això, en l’àmbit polític, aquestes rectificacions radicals es donen molt poques vegades. A més a més, a mesura que passen els dies se’ls veu més decidits a posar el nostre país en mans de l’Abominació. L’Abominació de la Desolació, Shiqus Shomem, si em permeteu la cita bíblica (en parla tres vegades el llibre de Daniel, a 9,27, a 11,31 i a 12,11).

Per a més informació, mireu-vos aquesta intervenció de Lluís Tejedor, alcalde del Prat de Llobregat, el 7 març 2012. (Molt interessant, sobretot, la seva anàlisi de les promeses d’ocupació per a la gent del Prat amb motiu de la nova terminal de l’aeroport del Prat: al final, van contractar-hi temporalment cent (100) persones, després d’haver parlat de milers de llocs de treball per a la comarca.)

- Govern dels millors (1)
- Govern dels millors (2)
- Govern dels millors (3)
- Govern dels millors (4)

Govern dels millors (4): Una aposta estratègica (1)

Crec que no m’havia passat mai això, que totes les meves dèries, objectius d’abast públic, preocupacions socials, interessos polítics confluïssin en una sola cosa. No m’havia passat ni amb la independència, i mira que n’hem parlat aquí.

Doncs ara sí: el govern ens vol canviar el país i el fet que això sigui possible no em deixa dormir. Com si m’hi jugués la vida, talment. I no sols la meva vida, que m’importa només relativament, sinó la vida i el futur de molta gent.

Aquest país nostre té poques opcions per triar de manera autònoma en qüestions importants. Ara n’hi ha una: Eurovegas. La decisió no la pren Madrid, de manera que és possible que el govern se’n surti.

Teníem autonomia absoluta per optar a participar en aquesta rifa, per postular-nos com a candidats. I s’ha optat per entrar-hi. I entrar-hi, licitar-hi, és estar disposat a jugar-se el patrimoni del país. Amb ben poques condicions: «Si no li agraden aquests terrenys, en tenim uns altres, Mr. Adelson, no es preocupi.»

Ja coneixíem la tirada de la majoria dels polítics catalans, i especialment dels de Convergència i Unió, a la promoció dels jocs d’atzar. (Però també els altres: posant per cas, és del 2005, amb el primer tripartit, l’ampliació de tres a quatre grans casinos els permesos per llei a Catalunya: Barcelona, Peralada, Tarragona i Lloret de Mar.) Una tirada que abasta tant els «jocs» casolans –loteries i companyia, escurabutxaques, etc.– com els més estructurals –casinos, bingos i altres locals de jocs i apostes.

S’utilitzen com a mitjà simple i ordinari, sense complicacions, de recaptació de diners: tant guanyen els que ho organitzen, tant s’embutxaca el govern. I en les rifes públiques, tret dels «premis», tot per al govern. Una màquina de fer diners. I de blanquejar-ne, els qui en tenen de negre.

La cosa serveix també per entretenir la tropa, i per això ho han fet o deixat fer tota la vida els cappares de totes les societats. Canvien els governs, canvien els règims, canvien les èpoques, però ningú no canvia mai això. Ja els va bé.

I són activitats que a mitjà termini provoquen moltes desgràcies en persones i famílies.

La ludopatia és un dels fenòmens patologicosocials més estesos a casa nostra. En altres indrets hi ha ludòpates de més volum, hi ha timbes més grosses que fan que les estadístiques generals s’inflin, però diu que enlloc no hi ha res comparat amb el que passa aquí, que el fenomen, la cultura del joc, està estès –«sense arribar a extrems aguts en la majoria dels casos», diuen les autoritats, «són apostes esportives»– entre àmplies, molt àmplies, capes de la població.

El 90,2% de les persones adultes participen en activitats «de joc» i apostes a Catalunya i 156.000 persones –més que tota la població de Tarragona i rodalia, incloent-hi la Canonja– són «jugadors» de risc, problemàtics o patològics. Un 30% «juga» almenys un cop al mes i un 10% almenys un cop per setmana. El «joc privat» (casinos, bingos, sales de joc i altres establiments) va augmentar un 16,7% entre el 2003 i el 2007. El nombre de visitants als casinos de Catalunya durant l’any 2007 va ser de 748.462 persones i els ingressos totals foren de 132,72 milions d’euros, i totes dues xifres representen els percentatges (23,65%) més elevats de l’Estat en aquests conceptes.

Hi ha 45.000 «màquines recreatives» escampades per bars i restaurants de Catalunya. Tothom ha vist –si ho vol veure– com cada dia hi ha persones, generalment de posició social modesta o baixa, que es deixen el sou en aquestes màquines. S’hi «recreen», segons la Generalitat, que ha adoptat la terminologia dels fabricants i explotadors d’aquests negocis bruts.

Deixant de banda casinos i bingos, a Catalunya hi ha 210 salons «recreatius» i sales «de joc» amb màquines que plomen contínuament, tot el dia, els «jugadors». Les dades són del Departament de Salut –de Salut, sí– de la Generalitat de Catalunya i corresponen als anys 2007-2008 (aquí teniu un dels estudis en què es basa aquesta informació de la Generalitat).

No hi ha xifres oficials més recents: les darreres són, com acabem de veure, del 2008. Si les posteriors fossin més positives, podeu pujar-hi de peus que les coneixeríem. O no. Potser el «joc» ha baixat, per la crisi, el govern considera que aquesta baixada és una desgràcia i llavors s’estima més no informar-ne.

És veritat que ara, amb l’amnistia fiscal per a les grans fortunes, proclamada per Espanya amb el suport entusiasta de CiU, els defraudadors que fins ara blanquejaven diners amb el «joc» tal vegada ja no ho hauran de fer tant. Potser les xifres baixen. Però no la dels ludòpates.

En qualsevol cas, fins ara es podia pensar que tot això era qüestió secundària, no principal. El govern ho trobava ja muntat i ho tolerava, el govern ho mig controlava però sense mirar gaire, el govern deixava fer, el govern se n’aprofitava només una miqueta...

Amb Eurovegas això canvia del tot. Radicalment. El govern fa una aposta a la grossa, es comporta com un padrí (godfather) de debò, sí senyor, que no sigui dit que ens moquem amb mitja màniga.

Continuo demà.

- Govern dels millors (1)
- Govern dels millors (2)
- Govern dels millors (3)

Per què no faig vaga, per què faig vaga

No faig vaga per la reforma laboral, perquè alguna reforma s’havia de fer, però sí que faig vaga perquè la reforma que han engiponat obre la porta a les empreses a canviar unilateralment les condicions contractuals de les persones que hi treballen només per sospites o indicis que les coses poden anar malament en aquella empresa, abans i tot que hi vagin. O sigui, s’obre la porta a la discrecionalitat absoluta. Per exemple.

No faig vaga per fer costat als sindicats, que no estic gens segur que hagin tingut una actitud gaire responsable els últims mesos i els últims anys, però sí per solidaritat amb els que sense cap culpa s’han quedat sense feina –també gent que treballava als sindicats– i que no tenen gairebé possibilitats d’aconseguir-ne.

No faig vaga per la gent jove que està a l’atur si han menyspreat alguna oportunitat laboral encara que fos lluny de casa o encara que fos en tasques poc relacionades amb la seva formació –jo vaig començar així–, però sí que faig vaga perquè molt jovent disposat a tot no aconsegueix feina o no li paguen la que ha fet, o ha estat enganyat amb promeses falses.

I faig vaga perquè veig com algunes persones desgraciades i escurades d’armilla perden judicis en un tres i no res i es queden sense la casa esquifida, sense unes propietats de per riure però seves i sense aquells estalvis més que treballats i suats. Mentre altres personatges van fent la viu-viu durant anys quan se sap del cert que han estafat, han enganyat, han extorquit, han creat trames corruptes i tenen pasta garantida en un lloc segur per gaudir-ne el dia que acabin els seus processos judicials i la seva hipotètica i efímera presó –si és que finalment els judiquen i els condemnen. Només això dóna motiu per fer una vaga salvatge que podria durar fins aquell dia que nostre Senyor posarà les ovelles en una banda i els cabrits a l’altra i actuarà en conseqüència. O sigui, són fets que clamen al cel i no n’hi ha prou que ens diguin que «és la llei» i que «cal donar garanties jurídiques». Doncs cal canviar la llei, mira que fàcil, igual com han fet la reforma laboral. I cal canviar-la a tota merda. Per això faig vaga, coi ja, no et fot.

Faig vaga perquè estic tip que em diguin que fer vaga «pot espantar els mercats» i no expliquen que el que espanta de debò els mercats i els capitals és aquesta corrua de gent de tots els partits, dretes i esquerres de tots els racons de l’estat, que van desfilant cada dia una darrere l’altra davant els tribunals, acusats de corrupció, malversació de cabals públics, evasió de capitals, extorsió, enriquiment il·lícit i tota la pesca. Això sí que fa mal a la confiança dels inversors externs. D’altra banda, «els mercats» –la borsa– són majoritàriament una colla d’especuladors als quals no els ve d’aquí ni que fem vaga ni que fem pam-i-pipa. Se’ls en fum.

No faig vaga per les retallades, tot i que a mi també m’han afectat i m’afecten –en sou i en prestacions socials–, però sí per determinats biaixos de les retallades, que a algunes persones afecten moltíssim i a altres molt poc. Per posar un exemple –n’hi ha milers–, no pot ser que enmig del drama que ara pateixen tants sense culpa alguns polítics i responsables d’empreses públiques o semipúbliques cobrin gairebé el mateix que cobraven abans. Realment necessiten tants diners, ara mateix? Els són imprescindibles? Se’ls mereixen?

No és el mateix rebaixar un 5% un sou de 1.500 € que un sou de 15.000 €, em penso. Ja sé que amb aquest punt concret no resoldríem gaire res, perquè no és d’aquí que plora la criatura, però és un punt simbòlic que ajudaria a fer veure a tothom com de malament està el país. Hi ha hagut un bisbe –només un, em sembla– que s’ha abaixat el sou fins als 900 €/mes, l’imprescindible, diu, per poder continuar fent de bisbe, i ha dedicat la resta a l’atenció dels pobres del seu bisbat. No dic que els polítics l’imitin –no els triem ni els paguem perquè se’ns facin eremites–, però no podrien mostrar gestos anàlegs suficientment contundents? Doncs no, no els fan. Per això faig vaga.

No faig vaga perquè hi hagi gent que no pot pagar la hipoteca. Jo sempre he estat contrari a gastar més del que es té o del que es pot avalar de manera raonable, almenys en l’economia domèstica, i per tant no he entès mai que algú hipotequi els seus futurs (suposats) guanys durant un munt d’anys. Sé de què parlo, perquè encara pago despeses de la darrera reforma de casa meva (de lloguer), reforma que vam acabar fa quatre anys. Però en cap moment no he posat en risc casa meva: ni el menjar, ni el llit ni el sostre de ningú de la meva família.

Però sí que faig vaga perquè els banquers que van encoratjar aquestes hipoteques no han patit en carn pròpia la part de responsabilitat que els pertoca. Per a ells, tot s’ha solucionat en intercanvis d’accions, en trasllat de despatx i secretària i xofer, en indemnitzacions multimilionàries i en jubilacions joioses. Tampoc no han pagat cap preu les autoritats polítiques i econòmiques que ens van portar fins a on estem, i les responsabilitats no comencen amb Zapatero i Maragall, sinó uns quants anys abans, quan es va dissenyar, crear i després fomentar la cultura del totxo i dels diners fàcils.

Faig vaga per suplir la gent que en faria i no en pot fer perquè no tenen feina o perquè la que tenen és tan precària que si se surten un dia del carril, ni que tinguin tot el dret de fer-ho, poden perdre-la. Perquè a l’hora de la veritat ningú els protegeix els seus drets bàsics.

O sigui, faig vaga perquè cadascú pot fer vaga pels motius que vulgui, que no han de ser exactament els motius al·legats pels primers que van convocar la vaga, encara que després s’apuntaran el tanto. Faig vaga perquè hi ha prou raons per fer vaga, per sortir al carrer i per fer sentir la veu de molta gent impotent i veritablement indignada. Faig vaga per protestar. I perquè puc fer vaga: tinc feina i demà deixaré de fer-ne. I no cobraré.

Això sí, a partir de demà passat caldrà pencar el doble, qui pugui fer-ho, ja sabem que no ens regalaran res.

Indignats de fa un segle

«A Barcelona la turba ha cremat convents, però l’altra turba conservadora durant els fets no hi va oposar resistència, i posteriorment va reclamar una duríssima repressió.»

(cf. Joan Maragall, carta a Francesc Cambó, 9 octubre 1909, a Obres completes I, 936a; citació presa d’Ignasi Moreta, El pensament religiós de Joan Maragall, tesi doctoral, 2008)

Aquests dies em demanava quins titulars i quines portades haurien fet els diaris actuals, cridaners com són, els dies de la Setmana Tràgica, els dies de la Revolució Francesa, els dies de «la caiguda de Constantinoble».

Perquè, és clar, si l’endemà d’unes quantes empentes, d’unes ruixades d’esprai i de quatre crits les portades dels diaris omplen tot el paper que tenen amb paraules com «INDIGNANT», «ASSETJATS»...

I és que després d’escriure «Indignant» amb lletres de pam i mig, què queda: «Val més plegar», «Horrorós», «Apocalíptic», «Infernal», «Suïcidem-nos»...?

El darrer 16 de juny, a més a més, tenies els diaris als quioscos, els colmados eren oberts, i les farmàcies, el metro i els autobusos funcionaven, no hi havia sang per terra, no hi havia esglésies destruïdes i ni tan sols sucursals bancàries una mica socarrimades. Ni contenidors ni papereres, com passa després de cada partit de futbol.

Ah, però és que les celebracions de les victòries o derrotes esportives no solen enganxar pel mig cap polític ni cap «temple de la democràcia»: només comerciants, gent que passava, veïns i veïnes del barri normals i corrents. És clar, quina bestiesa que he dit, no me la tingueu en compte, disculpes per la comparació.

Que sí, d’acord, que allò del 15 de juny no s’havia d’haver fet d’aquella manera, que els Indignats –nom propi, per mi, i per tant amb majúscula, encara que no estigui registrat en cap dependència oficial– haurien d’utilitzar sempre mètodes pacífics.

Però convé que els polítics sàpiguen que entre els Indignats n’hi ha moltes i molts que els van votar –a aquests, a aquells o a uns altres– i que no en tenen prou amb el dret de ficar una papereta dins una urna un dia de cada 1.461. I després contemplar com, mani qui mani, tot continua igual: els partits van fent les seves llistetes d’amiguets i amiguetes per d’aquí quatre anys, polítics imputats per corrupció seuen a les seves poltrones, no se sap quant ingressen ni els partits ni els amiguets i les amiguetes –quant tenien al compte abans de començar, ells o elles i les seves parelles, i quant hi tenen quan pleguen–, es prenen decisions que afecten a tothom de manera dràstica i no se’ns consulta, apugen els impostos sense haver dit res abans, alguns dimiteixen quan no guanyen les eleccions –no ens havien pas avisat que ho farien– però continuaran cobrant uns sous astronòmics pel simple fet de ser ex, els grans bancs «redueixen» beneficis –però continuen tenint milers de milions de beneficis– i l’estat els ha d’ajudar, pobrets, perquè no petin. I així mil.

Ja sabem tots que hi ha crisi, i que és global, i que les retallades són inevitables. Però tan difícil és fer uns gestos que demostrin que el que primer es retalla és el que afecta els mateixos polítics i els alts càrrecs, encara que aquesta despesa sigui la xocolata del lloro de tot plegat?

Tan difícil és que algú plegui si es demostra que ha mentit i amb aquella mentida s’ha presentat a les eleccions? Tan difícil és que l’escó de qui ha mentit o de qui és imputat o de qui plega per motius dolosos es quedi llavors buit, si la mentida s’ha dit en connivència amb els seus i la imputació judicial ha estat per fets que els seus coneixien per força?

També sabem que bona part de la crisi que patim aquí no és exactament culpa nostra –dels catalans–, sinó que prové d’una crisi global, mundial, i també, en part, d’un dèficit estructural en el qual estem instal·lats pel fet de viure dins un estat que ens espanya... vull dir que ens enganya... vull dir que ens escanya cada dia. (Tot i que també hi ha hagut molta gent aquí que es va aprofitar de l’onada de bonança espanyola i occidental i es va pensar que el totxo seria per sempre més una inversió profitosa i blindada, i vinga a comprar a crèdit, allò era xauxa.)

Bé, he hagut de dir tot això. El propòsit original d’avui era penjar només la frase de Maragall –fa cent anys que es va morir– i que cadascú rumiés pel seu compte, i ja veieu com hem acabat. Engegues el ventilador enmig del femer i passen aquestes coses, tothom esquitxat i tothom que fa pudor. Ecs. Disculpes.

Perles (64): El client

«El client és rei? És clar, per descomptat. Ho és el dia que es fa client. Al matí li donen una corona de cartró, joies de plàstic, aplaudiments, confeti, matavelles, i a la nit, una puntada al cul. Jo, quan en els països de l’Est, després d’uns anys de capitalisme, van començar a guanyar vots els vells partits comunistes, no entenia res. Ara ho entenc tot.»

(Laura Freixas, La Vanguardia 2 maig 2005)

Sorprenent

Vaig coincidir l’altre dia a l’hora de dinar, en un bar del carrer Borrell, amb el senyor R., primer executiu dins l’Estat d’una multinacional de les més potents d’Europa. Jo seia en una taula amb un amic-client i el senyor R. era a la barra. Jo dinava més aviat del compte, i gairebé mai no dino allà perquè casa meva és a tocar, però aquell dia tenia un compromís. Ell, en canvi, el senyor R., m’ha semblat que tenia ben apamat el terreny, que el coneixien i que coneixia el personal del bar, i no semblava que tingués pressa. O sigui, pot molt ben ser que això ho faci sovint. Ha pagat pel seu dinar cinc euros i mig (entrepà, truita de patates i vi, per a postres iogurt).

Vaig pensar: potser l’han despatxat? No, ho he comprovat: continua sent el primer executiu d’aquella empresa. No li fa res dinar allà, on pot coincidir amb molts treballadors dels esglaons més baixos de la seva companyia. Penses: podent dinar al Via Veneto o al Mercès, que fan perfectament per a ell fins i tot per anar-hi cada dia, o encara que sigui al Tramonti o al Daps, que són tots prop d’allà, no és significatiu que un senyor com aquest dini, ni que sigui un dia, en aquell bar? (i ja he dit que no semblava cosa d’un dia).

O potser, els dies que pot perquè no té compromisos, ha decidit escapar-se del seu ambient de dinars i sopars elitistes i passar inadvertit en un baretó de cantonada? Tot pot ser.

Sigui com sigui, m’ha semblat exemplar.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Jo us acuso, gent de la premsa

Jo us acuso, mitjans de comunicació escrits, pels vostres titulars en línia i en paper. (No parlo de les emissores de ràdio i televisió perquè no les segueixo i no sé què han fet.) Us acuso, mitjans escrits que us veneu o us difoneu a Catalunya, de fer la crisi més grossa del que seria sense vosaltres, de fer-la créixer amb els vostres titulars i al final, d’aconseguir que efectivament sigui més grossa. Perquè no pareu d’espantar-nos amb dades terribles i caigudes històriques quan podríeu ser més precisos, més curosos, més prudents, menys sensacionalistes, i oferir-nos, en els titulars, les dades una mica més nues.

Podeu dir que l’economia ha fet un
Catacrac

i podeu dir que la borsa ha patit
La pitjor davallada de la història

però també podríeu dir que
La borsa se situa en nivells de l’any 2005

És ben clar que el tercer titular –una frase que no ha aparegut com a titular, sinó sols en lletra petita– no és tan vistent, però és molt més precís que el primer i també més veraç que el segon.

Més veraç perquè si en una situació delicada tractes la borsa com si fos el termòmetre oficial de l’economia i no com un indicador més, també manipules la realitat. Tots sabem a més, i vosaltres més que ningú, que les estadístiques i els percentatges els carrega el dimoni. Que si un senyor es hala un pollastre i tres companys seus no mengen res, cadascun d’ells s’ha fotut, estadísticament, un quart de pollastre, però això no és la veritat, encara que fent números sigui veritat. Però és que ni tan sols és veritat de debò dir que la borsa pateix «un daltabaix històric» quan des de feia anys i panys sabíeu que els seus indicadors estaven inflats. El fet que de sobte es descobreixi que la inflor era efectivament inflor fa que també es desinfli la substància, però «la gran davallada» no és real, perquè la meitat o més de la desinflada prové d’una inflor aparent.

I vosaltres ho sabeu. Sabeu que era una inflor aconseguida gràcies a determinats constructors, financers i especuladors, de bracet amb alguns ajuntaments i governs i jutges i partits polítics, que durant anys han fet el paquet i s’han omplert les butxaques, un negoci generalment aplaudit a cor què vols per vosaltres, els diaris, perquè tota aquella bellugadissa feia pujar el suflé global –només no aplaudíeu quan el negoci el feien els adversaris polítics, els que en teniu, que sou la majoria.

Una davallada d’un 10% en un dia quan fa temps que estàs instal·lat per damunt del 100% no és tan greu com altres davallades que no arribaven al 10% però es van produir quan ja estaves en precari o, simplement, es van distribuir al llarg de més dies però, al capdavall, van arribar molt més al fons. Per tant, de «davallada històrica» res. És veritat en percentatges i en xifres, però no és veritat. No és el mateix perdre 100 milions si tenies 1.000 milions que perdre 100 euros si només tenies 1.000 euros. Encara que sigui el mateix percentualment, no és el mateix. Al primer li queden 900 milions per anar fent la viu-viu i al segon 900 euros per sobreviure. Els percentatges falsegen la realitat.

I encara, no són innocents els mots que utilitzeu: «la pitjor notícia», «davallada històrica», «desplomar-se», «pessimisme generalitzat», «cataclisme», «terrorífic», «por», «risc», «pànic», «salvar l’economia mundial», «catàstrofe», «morositat disparada», «situació desesperada», «crisi desbocada», «fatal», «derrotisme», «caiguda inaturable», «enfonsament», «recessió global», etc. Tot això en grans titulars. L’excusa és que els polítics es van resistir fins al final a dir la paraula «crisi», però jo en aquest punt, justament, defenso els polítics. Perquè n’hi ha prou que un manaire digui «crisi» perquè la crisi es faci una mica més grossa. És veritat que en comptes de dir «crisi» podrien haver dit «precaució», «hem de treballar fort», o encara que només fos «cal implementar estratègies diferents a nivell col·lectiu», i no ho van fer. Però els diaris vau parlar de crisi des del primer moment i encara que cadascun de vosaltres no teniu la força d’un president de govern d’un país mitjà, tots junts sí que podeu fer estralls. I els heu fet, n’estic ben convençut. Justament perquè aquí, a Europa especialment, tenim una crisi de confiança que s’alimenta en bona part de l’ambient general, de l’atmosfera.

Hem sentit a parlar de «recessió» mil vegades, i encara no l’han confirmada les xifres. Gràcies a vosaltres, en part, començarà, ja ho crec que sí. Tampoc no passa res de l’altre món amb la recessió, tot sigui dit. Recessió vol dir deixar de créixer, i no passa res de l’altre món si després d’uns creixements fora de mida l’economia descansa una mica (si de passada els que manen repassen el motor del sistema, ajusten els cargols de la carrosseria i llencen unes quantes peces rovellades, millor, de manera que la bombolla vinent no es faci tan grossa com aquesta; si pot ser, eh?, no voldria pas molestar).

Diaris, heu jugat i continueu jugant amb l’economia domèstica i els llocs de treball de molta gent innocent, perquè heu donat l’excusa a determinats empresaris per fer neteja, quan de fet potser encara podrien aguantar una temporada, o per no pagar a proveïdors, quan encara tenien calés per fer-ho. Perquè amb aquest joc tràgic de voler vendre més al preu que sigui causeu més crisi –crisi real– que la que realment hi hauria si no fos pel vostre paper d’estrassa. Sou uns irresponsables.

Confesseu-ho, diaris. Encara que dissimuleu, encara que vosaltres mateixos ens digueu cínicament en la vostra pròpia lletra menuda –els editorials, els opinadors– que cal no ser tremendistes perquè això encara empitjoraria les coses, el que preteneu sobretot és vendre més diaris, com més millor. I si per fer-ho calen portades sensacionalistes, les feu. Tots les feu. Al preu que sigui.

Per això la crisi real és en part culpa vostra. I per això jo, que sóc també periodista, us acuso públicament: sou uns terroristes.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions de llengua (XXIV): L’euríbor

L’euríbor no és ningú. Tampoc no és cap lloc. És una taxa de tipus d’interès, un índex, un nombre, el resultat d’una estadística, un càlcul. Oi que no escrivim “Índex de Preus al Consum” amb majúscules, tret del cas que l’escurcem en una sigla, IPC? Veritat que no escrivim “Preu Mitjà del Pa”? Doncs igualment penso que hauríem d’escriure amb minúscules tots els altres índexs i xifres: des del nombre pi fins al producte interior brut (o PIB), el canvi del dòlar respecte a l’euro, el patró or, el preu del petroli o l’índex Big Mac (que no és per fer broma sinó que serveix per calcular el poder adquisitiu de la moneda en cada país: un Big Mac no costa el mateix a Porto que a Barcelona, a Tòquio que a Delhi, a Nova York que a Medellín [Big Mac sí que ha de dur majúscules, perquè és la marca d’un producte, com Pulligan o Moritz, però no la paraula “índex”]).

A l’ibex 35 (índex del comportament a borsa de 35 empreses espanyoles significatives, contracció o acrònim d’iberian index) suposo que la gent li posa majúscula perquè es considera que la suma d’empreses que en formen part són com una mena d’associació, però de fet no hi ha cap associació, sinó tan sols una llista, el resultat d’un càlcul automàtic. És com si al preu del pa haguéssim decidit que li direm “preupà” o a l’IPC “ipecex”. (L’ibex, ja que hi som, en català l’hauríem d’escriure i pronunciar sempre amb accentuació [no gràfica] a la e, ja que l’accent que es posa a vegades a la “i” ve per mimesi de l’adjectiu castellà “íbero -a”, que com sabeu en català fem agut en el masculí: iber, no íber (i en el femení ibera, no íbera).

L’eurostoxx 50 està en el límit de la majúscula, perquè tot i que és també una llista com l’ibex (en aquest cas, de 50 empreses europees), la segona part de l’acrònim (stoxx) ve de Stoxx Ltd., que de fet és una entitat creada pels responsables d’aquest índex europeu (la Deutsche Börse, la Dow Jones americana i la suïssa SWX). Els que hi vulguin la majúscula, potser seria més lògic que la posessin al mig –que modern–, o sigui euroStoxx.

I el Nikkei? L’índex Nikkei, que aplega els resultats a borsa de 225 empreses del Japó i que és cada dia el primer punt de referència sobre el comportament de l’economia mundial, és un índex calculat per un diari que és conegut popularment amb aquest nom, El Nikkei, tot i que en realitat es diu Nihon Keizai Shinbun (que significa Diari Japonès de Negocis, segur que ja ho sabíeu). O sigui, és un nom propi. Però no tindria sentit que escrivíssim Índex Nikkei. No: índex Nikkei o índex del Nikkei.

Tornem al començament. Com diuen els diccionaris anglesos, un índex és a single number calculated from a set of prices or of quantities. En català, el “nombre que expressa la relació entre dues o més magnituds i que és emprat per a comparar factors o magnituds més complexos”. No hi ha cap motiu per posar-los amb majúscules.

Molts cops, totes aquestes majúscules no tenen cap més raó de ser que el fet que els inventors o creadors dels índexs els han volgut escriure d’una manera concreta. Són majúscules més de marca que altra cosa. Posant per cas, hi ha un índex que els seus creadors l’escriuen d’aquesta manera: iTraxx. És un índex d’empreses europees i asiàtiques que es consideren atractives, i l’elabora la International Index Company, una empresa angloalemanya (tenen un altre índex que escriuen així: iBoxx). Hi ha cap raó per conservar aquesta disposició tan original de lletres quan es treballa fora dels límits de control de qui les han creades? No: crec que hauríem d’escriure “índex itraxx” o “itraxx” i avall. (I ara seré dolent, però ve a tomb: hi ha cap motiu perquè anomenem sempre “la Caixa” una de les nou caixes que hi ha a Catalunya? Ells, a la seva propaganda, que facin el que vulguin, i la gent que se’ls cregui si vol, però des de fora, no n’hauríem de dir sempre Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, o la Caixa de Barcelona, o la caixa del Samaranch, o la CEPB, si voleu fer-ho resumit?)

Alguns d’aquests índexs duen un nom propi, que lògicament ha d’anar amb majúscula: el barril de Brent (preu del petroli en un dels mercats considerats estàndards) o l’índex Dow Jones (el nom complet és Dow Jones industrial average, o DJIA, també conegut com índex de Wall Street i com NYSE, sigla de New York stock exchange). Standard & Poor’s és una empresa que publica diversos índexs: l’empresa, com l’hem escrita o en forma abreujada (S&P), va amb majúscules inicials, però els índexs que publica no haurien d’anar-hi: per exemple: índex borsari ASX 200 S&P (l’índex de borsa més important d’Austràlia). Altres són una sigla en origen, com el NASDAQ (National Association of Securities Dealers Automated Quotations), l’FTSE (Finantial Times stock exchange, de Londres), el CAC 40 (cotation assistée en continu; sí, és l’índex de París i aplega la posició borsària de 40 empreses) o el Dax 30 (acrònim de deutscher aktien index, de Frankfurt). I també hi ha altres índexs que provenen de sigles i són prou coneguts, com l’EONIA (euro over-night index average) o el líbor (lexicalització de l’antiga sigla LIBOR, de London inter-banking ofered rate, ara transformada en index eurilibor, en anglès [i eurilíbor, hauria de ser, en català, però no ho he vist enlloc]), a banda del terrible euríbor.

Però llavors què passa? Que com que sovint es posen els uns al costat dels altres, per fer comparacions, si escriuen CAC, NASDAQ i FTSE, que són sigles, molts editors no gosen aleshores escriure a sota Eurostoxx, ni Ibex, ni Standard & Poor’s, ni Nikkei, sinó que escriuen EUROSTOXX, IBEX, STANDARD & POOR’S i NIKKEI. Tots s’encomanen de les majúscules de les sigles. I altres el que fan és unificar-ho tot per l’altra banda: Ibex, Eurostoxx, Nasdaq, Nikkei, Standard & Poor’s (o S&p, he vist), Ftse, Cac, Dax (ara ens imaginem aquests índexs formant part d’una llista i, per tant, amb la majúscula inicial que correspon a inici de frase o de paràgraf, si no els toca aquesta majúscula per se). O sigui, quan s’opta per unificar d’una manera se n’escriuen bé unes i malament les altres, i quan s’unifica d’una altra manera és a l’inrevés. (Potser és una paràbola de la vida mateixa, quan es volen unificar alçades tallant caps o peus; i demano disculpes per posar-me transcendent també avui.)

Si tot això és tan clar (;-)), o m’ho sembla, per què no hi ha manera que els mitjans de comunicació escriguin molts d’aquests índexs i xifres que hem esmentat amb minúscules, quan toca? Doncs, perquè hi ha en general una tendència irrefrenable a elevar tots aquests conceptes a la dignitat de la majúscula, tinguin l’origen que tinguin o signifiquin el que signifiquin. Són majúscules que posen de manifest que a determinats conceptes els tenim una reverència que frega la idolatria (o la demonolatria). (Perdó una altra vegada.)

(He estat anys mirant d’explicar als meus clients que euríbor en català s’havia d’escriure així, amb minúscula i accent, i no hi havia manera. Ara, El Periódico, El Punt, l’Enciclopèdia catalana i la CCMA [TV3 i Catalunya Ràdio, per entendre’ns] ja s’han incorporat a la grafia euríbor. Però em fa l’efecte que la batalla de l’ibex i companyia serà més difícil.)

Guanys pornogràfics

Ja sabeu que no m’agrada la pornografia, però en aquest cas em sento obligat per la indignació a parlar-vos-en. És aquesta notícia: «Endesa va registrar un benefici net de 2.675 milions d’euros* l’any 2007. Si es comparen els resultats en termes homogenis, el benefici net hauria crescut un 14,2% respecte al 2006. Els ingressos de l’elèctrica van pujar a 21.931 milions d’euros, un 6,6% més, i les vendes van ser de 21.222 milions, un 8,1% per sobre de les obtingudes l’exercici anterior. El resultat brut d’explotació (ebitda) va ser de 7.485 milions d’euros, amb un increment del 4,9% respecte al 2006, mentre que el resultat net d’explotació (ebit) va arribar als 5.596 milions d’euros, un 6,8% més. Els recursos generats per les operacions es van situar en 5.258 milions d’euros, un 13,3% més, i totes les àrees de negoci de l’elèctrica van contribuir de forma positiva al rendiment de la companyia. En concret, el benefici net del negoci a Espanya i Portugal va ser de 1.785 milions d’euros, que va equivaler al 66,7% del total del grup presidit actualment per José Manuel Entrecanales i fins fa uns mesos pel senyor Manuel Pizarro, candidat del Partido Popular a les eleccions del 9 de març del 2008.» (Dels diaris d’avui.)

(Suposo que tots recordeu que el senyor Pizarro va assegurar el mes d’agost de l’any passat que en el cas hipotètic que fos possible fer més inversions a Catalunya –era hipotètic perquè va dir que aquí ja invertien més del que corresponia, que les inversions a la xarxa catalana eren les més potents de l’Estat–, caldria apujar les tarifes, perquè l’empresa ja estava al límit de la seva capacitat d’inversió. Al límit. Que si invertien un duro més, haurien de plegar. Ja es veu, ja.)


*444.852.000.000 pessetes, no re, una mica menys de mig bilió. L'any que ve hi arribaran (al mig bilió).


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La notícia del dia

La notícia del dia, resumida, és aquesta: «La Comissió Europea ha decidit imposar una multa exemplar a Telefónica per abús de posició dominant en el mercat d’accés a internet a través d’ADSL. La multa, de 151,8 milions d’euros, és per estrènyer els marges dels rivals en el negoci de la banda ampla a Espanya. Telefónica recorrerà aquesta multa, l’import de la qual representa el 2,43% del seu benefici net de l’any passat.»

Heu vist aquesta notícia obrint moltes portades i amb lletres ben grosses, oi? No? Només ix en un raconet i la notícia del dia és que a l’estiu es produeixen incendis i que un polític ha promès no sé què? Que estrany... Hi ha gaires precedents de multes de vint-i-cinc mil milions de pessetes? Potser la notícia no surt més gran a les portades perquè a Telefónica, un dels grans anunciants en la premsa d’aquest país, no li agrada que hi surti? (Hi ha un diari espanyol que es publica a Barcelona, molt divertit, que escriu la notícia a l'inrevés, com si la multa fos imposada per Españñña i Telefónica a la Comissió Europea, i fins i tot li posen un semàfor vermell a la comissària de Competència de la CE, apa, per haver-se portat malament.)

I a més, deixant de banda que els recursos judicials poden fer que el pagament de la multa s’endarrereixi tant com vulguin, al capdavall parlem del 2,43% dels beneficis de l’any passat. El capteniment prepotent de Telefónica en el mercat de les telecomunicacions, quants milers de milions d’euros, o quina part dels seus beneficis astronòmics penseu que li reporta? I doncs, creieu que s’esforçarà gaire a canviar d’actitud i a facilitar que li puguin fer la competència?

En fi, és així com funciona el món nostre. El món dels que manen, si més no.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Som hipòcrites?

Vivim molt còmodament. Ahir ho pensava quan em ficava al llit, davall la meua funda nòrdica, tot aquest presumpte hivern només amb el farcit de 125. Havia sopat bé i havia llegit el diari just abans, com gairebé cada dia, mentre la sopa de peix i la truita de carabassó, preparades al dematí, s’escalfaven al microones. Tenim calefacció a casa, aigua corrent, nevera, llum, gas, un bon rebost. I em va venir al cap aquesta idea ahir perquè estos dies he vist potser vint o trenta colps al Canal Metro un reportatge xicotet d’Intermón sobre regions del planeta que no tenen aigua. Nosaltres tenim de tot. Quina vida més diferent, haver d’estar pendent cada dia de si tens aigua per beure, per rentar els fills, per cuinar.

A voltes, als que diem estes coses ens acusen d’incoherents. Menys queixar-se, ens diuen, que queixar-se és hipòcrita si tot seguit continues vivint com abans. I jo estic disposat a reconèixer que sóc covard, que no gosaria compartir la vida d’eixes persones tan pobres, però també crec que parlar-ne, ni que siga de tant en tant, no és hipòcrita, és una manera d’ajudar quan no en saps més. Jo allà al tercer món tampoc no faria gaire cosa, abans de morir-me en qüestió d’uns dies de malària o de qualsevol altra infermetat lletja.

En canvi, els que ens critiquen perquè parlem de la realitat del món i perquè, d’acord, no som coherents, eixa gent jo la qualificaria com a mínim de cínics. Perquè, escolteu, vosaltres què coi feu, a més de criticar? No seria més coherent amb la vostra manera de veure el món que callàreu? Jo almenys denuncie la situació, em resulta molesta eixa realitat i en parle, i no descarte que puga haver-hi algú que llegisca això i que decidisca fer alguna cosa, ni que siga simbòlica, que jo no em veig amb cor de fer. D’acord, jo sóc covard, però és que no sóc capaç de fer més, o no sé què més puc fer –a banda d’ajudar amb diners quan puc fer-ho, que a voltes ho he fet. Però no entenc la filosofia de la vida dels que no tan sols no critiquen les injustícies, sinó que es limiten a estar de braços plegats, a arronsar els muscles i a no deixar que ningú diga res: només respecten –i encara– els que ho deixen córrer tot i se’n van al tercer món. Però segur que a aquests també els criticaran si un dia tornen, potser cansats, potser sentint-se impotents. I els diran: «Home, açò de compartir la teua vida amb els pobres està bé, tenint com tens l’assegurança d’un passaport i d’una família i d’una mena d’excedència a Europa que et permeten recomençar de nou la teua vida anterior, envoltat de comoditats.»

Els que ens mirem les desgràcies del món des d’una talaia potser som uns desgraciats i uns inútils, encara que cridem molt, però els que es miren la nostra talaia des d’una talaia encara més alta, a més d’inútils, són uns esgarriacriaes, uns encamelladors, unes rèmores, uns aixafaguitarres, uns corcs desvagats. I no són coherents, perquè si ho fossin mirarien cap a una altra banda i no «s’ocuparien» dels que ens preocupem pel món... encara que no siguem capaços de fer res més.

Bé, havia de dir-ho. Bones festes, els que en feu.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Teoria sobre els diners negres

Ara fa cinc anys que l’euro va començar a funcionar. Jo ja feia els comptes en euros des del final del 99, o abans i tot, just des del moment que es va fixar que un euro valdria 166,386 pessetes, que ara no recordo quan va ser. Llavors feia pocs comptes, la veritat siga diga, de manera que no em va ser difícil.

El cas és que ara prescriuran els delictes fiscals anteriors a l’any 2002, si no vaig errat. I sabeu què? Que estic convençut que un dia d’aquests el Banc d’Espanya dirà que «últimament» hi ha molta gent que canvia pessetes per euros. Ja sabeu que el banc estatal va deixar dit que les pessetes no prescriurien, que sempre es podrien canviar, i llavors alguns vam dir que tothom qui tingués racons grassos de diners negres només els caldria esperar cinc anys per convertir-los en ingressos blancs i nets com una patena. Com que serà evident que aquells diners els tenien des d’abans del 2002, no els podran perseguir. No sé si és així, o si pot ser així. En qualsevol cas, en algun indret es deuen haver ficat els bilions de pessetes que el Banc d’Espanya mateix va dir ja fa temps que encara no s'havien bescanviat. Hi deu haver un truc, com sempre, que només el saben els que tenen molts diners i bons assessors per gestionar-los i fer-los créixer. La vida funciona sovint així. Els altres, pobrets i alegrets, com deia l'àvia.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

He fet una BA

Us vaig dir que tenia una aventura extraordinària per explicar-vos. És una història d’anys. L’explicaré emmascarant moltes dades, perquè no és correcte fer ús públic d’informacions confidencials.

Tenia un amic força amic meu, de molts anys. Va estudiar dret, va treballar en un despatx més o menys «normal» però al cap d’uns anys es va trobar ficat dins el món tèrbol de les immobiliàries de Barcelona. No com a inversor ni especulador, sinó com a advocat. Oferia els seus serveis als especuladors. Es va especialitzar, de fet, en desnonaments ràpids, amb els quals provocava en poc temps i amb tota mena de martingales legals el que s’anomena el «llançament» de llogaters.

Sempre em deia, però, que ell no feia res il·legal, que es limitava a aprofitar les escletxes de la llei. I potser ell mateix no que no cometia il·legalitats, però sabia que els seus clients, els propietaris d’aquells immobles, sí que en feien. I que s’aprofitaven de la feblesa de les seves víctimes, que molts cops no estaven preparades per fer front a un seguit d’atacs d’aquella mena..., legals, per descomptat.

Teníem discussions terribles, fins al punt de posar-nos a cridar. La llei ho permet, deia ell, és legal! I: si no ho faig jo, ho farà un altre! I: hi ha llogaters que no et pots imaginar com es repengen en el seu lloguer antic...!

I jo que li deia: no tot el que permet la llei es pot fer! I: el que tu no facis no ho farà ningú, el que facin els altres ho faran els altres, però no tu! I: algú ha de començar a ser el primer que digui «no»! I: has mirat de conèixer aquesta gent que fas fora de casa seva, una per una, sense deixar-te endur pel prejudici?!

Finalment, vam anar deixant córrer aquella amistat. No vam tallar-la, senzillament ens vam deixar de trucar, ens vam deixar de trobar.

Han passat els anys. Ara, fa uns mesos, em va enviar un correu. Em deia: ens podem veure?, tinc bones notícies.

Vam anar a dinar. M’ho va dir així: tenies raó, he conegut situacions terribles. L’última l’he impedida. L’empresa no s’havia portat gens bé, havíem fet moltes trampes.

I jo: però aquestes situacions ja les havies vist moltes altres vegades, no?

Ell: sí, i si vols que et digui la veritat molts cops pensava en el que tu em deies i en el que em deien de vegades altres persones –però ningú amb tanta contundència com tu–, i mirava cap a l’altra banda, no volia veure-ho. Actuava sense mirar.

Era això, telegràficament.

Després d’aquell dia, va començar a plantejar-s’ho tot sol. M'havia demanat si se m’acudia què podria fer i li vaig dir si es veuria amb cor de continuar fent la mateixa feina però tal com l’havia feta en el darrer cas que em va explicar, que li va comportar un seriós avís de l’empresa per a la qual treballava. Perquè va ser ell el qui amb la retirada d’un recurs a última hora va aconseguir que aquella parella d’avis als quals volien fer fora d’una casa on vivien des de feia cinquanta anys, conservessin el pis. Però és clar, el meu plantejament era utòpic: cap propietari d’aquests deixarà en mans de Robin Hood els seus béns. El fet era que els seus clients principals ja no confiaven en ell. De manera que va deixar aquells clients i ha canviat del tot la seva orientació professional. Han passat uns quants mesos: he esperat a explicar-ho per deixar temps que es consolidés el canvi.

Ens hem vist unes quantes vegades darrerament. Diu que ara guanya poc més d’un 10 per cent del que guanyava abans. Ha renunciat als cotxes –n’havia tingut quatre, tres de molt bons–, al iot, als llargs viatges trimestrals. Encara m’estic situant, diu, i somriu. No guanya tant, però li ha canviat la cara... per a bé.

Jo tinc una capacitat irrefrenable de sentir-me interpel·lat i de complicar-me la vida en històries que no són meves. Aquesta n’és una. Però, a diferència d’altres, sembla que acaba bé.

Fins m’he atrevit a dir-li que ha de tornar a la societat el que li havia pres legalment. I diu que sí. Ho ha començat a fer. Ara dedica un temps a ajudar una ONG que mira de defensar llogaters pobres de ser llençats dels seu domicili. I ell en sap un niu!

És com un conte de Nadal, però real. Estic content perquè, com deien els escoltes, he contribuït a fer una bona acció.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Empresaris altruistes

He entès, per fi, que hi pot haver empresaris i creadors de llocs de treball altruistes. No cal que siguin tots capitalistes exacerbats, no cal considerar-los tots ambiciosos i abassegadors de riquesa. He tingut ocasió aquesta setmana de proposar a unes quantes persones que s’incorporessin al nostre grup d’editors de textos –traductors, transcriptors, correctors i altres feines similars– i he vist lluir els ulls dels interessats i interessades, tot i que nosaltres no els garantim res ni hi establim cap contracte. Ens limitem a proposar i avalar el seu nom de cara a uns clients que volen fer determinades feines amb nosaltres –i amb la nostra garantia–, i llavors els nous fitxatges, com els antics, com jo mateix, treballem com a autònoms, facturem cadascú pel nostre compte i allò dura el que dura la feina, ni més ni menys: poden ser mesos, poden ser anys. Pot ser un sol client que té molt volum de feina per fer, poden ser clients diversos que cadascun d’ells té uns quants encàrrecs més xicotets, poden ser clients que ens duen treballs esporàdics o bé clients que ens passen feina periòdica. Hi ha de tot.

I després de tenir les entrevistes esmentades amb candidats i candidates he sentit una satisfacció que no coneixia, una mena d’orgull d’haver pogut fer, amb la mica de poder que he tingut, una bona acció: donar feina. I per això he entès que hi pot haver empresaris que siguin empresaris, en part o del tot, per aquest mateix afany de donar feina a altres. És una experiència nova per a mi –ja sé que em direu que mai no acabo de madurar del tot.

I parlant de bones accions, un dia d’aquests us n’explicaré una d’extraordinària que m’ha passat fa poc.

(I encara un avís: no m’envieu currículums, que no «fitxo» –és una manera de dir-ho– ningú si no el/la conec personalment.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)