Acàcies diverses, alzina, alzina surera, alvocater, arboç, avellaner, cedre roig i cedre de l’Atlas, cirerer, cirerer bord (gatzerí), eucaliptus blanc i vermell, figuera, garrofer, llorer, magnòlia
grandiflora, magraner, mimosa, nesprer, oliveres diverses, palmera canària (datilera) i palmera washingtònia, pebrer bord, pi de Monterrey (pi insigne), pi blanc, pi negre, pi roig, pi pinyoner, plàtan anglès, plàtan
hispanica, plàtan oriental, roure de fulla grossa i de fulla petita, tamarinde, teix, til·ler
cordata (tell de fulla petita), til·ler platejat, tipuana, xiprer
sempervirens, xiprer de Lambert, xiprer
stricta, i un munt més que no he apuntat perquè en aquell moment no tenia paper i llapis o que no he trobat ningú que me’n digués el nom en aquell moment.
Són arbres que he vist aquest estiu a la zona que us
deia i que m’han anat explicant gent del país. No n’he après prou per retenir les descripcions de cadascun, però sí els noms, que he anat apuntant meticulosament.
També plantes i arbustos (només una selecció, que si no no acabaríem): acant, agapant, àloe, argelaga, baladre, bambú, begònia
rex i begònia
tuberosa, boix, buganvíl·lia, cinta, clavell, clavellina, clívia, crisantem, dàlia, esparreguera, espígol, espírea, evònim, farigola, ficus, figuera de moro, flor d’abril, gerani i gerani d’heura, gessamí blau i groc i sud-africà, ginesta, glicina, gramó, heura, hibisc, hortènsia, iuca, lantana, marduix, marfull, margall, margarida, menta, murta, nenúfar, olivereta, orenga, ortiga,
palmito, parra, pitòspor, ponsètia, romaní, rosella, roser de garlanda i altres rosers, sajolida, sàlvia, trèvol, tuia, verònica, vinca...
I les que no he vist o no he apuntat, la feinada que em queda per a l’any que ve.
Les imatges són del Pi de les tres branques, a Campllong, prop de Castellar del Riu (Berguedà): la primera tal com era fins fa un segle (autor desconegut), la segona de pocs anys després (1919), ja mort, perquè es va assecar l’any 1913 (Fons Salvany), i la d’aquí al costat del mes de juliol passat (Juanma Ramos, Avui). Actualment aquest pi es diu Pi vell, perquè hi ha a uns dos-cents metres un altre pi, el Pi jove (de només dos-cents anys), també de tres branques, que ha estat adoptat com a successor
