Alcover

Copio de l’Onomasticon Cataloniae, de Joan Coromines, vol. II, 106-107, veu «Alcover»:

«ETIM. No tinc notícia que se n’hagi escrit res que puguem prendre gaire seriosament. Jo hi he cavil·lat molts anys, i encara estic en un dilema. ¿Aràbic o pre-romà?

»Que sigui aràbic un nom que comença en Al-, d’un poble de l’Alt Camp, i ja en massís de les muntanyes de Prades i Siurana, és una presumpció ben natural. [...]

»Que vingui d’un nom pre-romà ens ho fa pensar en primer lloc el parònim aragonès Alcubierre dels Monegres. [...]

»En fi, d’altra banda, hi ha pistes que s’obren per la banda indoeuropea, o més amplament europea. [...]

»Tampoc hem de silenciar alguna possibilitat merament romàntica. L’Alcovera és una significada partida del terme de Montesa, la gran vall valenciana on s’han fet tantes troballes pre-aràbigues i fins pre-romanes. [...]

»El que cal desmentir sense titubeig és [l’etimologia] de l’Alcover-Moll, heretada sens dubte per En Moll de la primera edició de l’obra, quan hi manava el tro de veu de “l’home de combat”, mestre seu –inspirada en el desig de posar el bo d’Antoni Maria Alcover com el cap suprem de tothom! Posem el ninot de cap per avall, i el cognom del mestre anirà al cap de l’article; i així un adulador li suggerí que el seu nom significava “el pesador” (com donant a entendre ‘sospesador, assenyat director’) [...]»

En resum, Coromines en estat pur. I un tast de quins fums gastaven aquella llei de lingüistes que van estructurar la nostra llengua a cavall dels segles XIX i XX.

(Antoni M. Alcover va néixer a Manacor el 2 de febrer de 1862.)

Històries dels Saumell (3): Nova hipòtesi sobre Selmella

L’any passat escrivia:

Ens podem imaginar que just després d’algun episodi significatiu del poble, fa uns tres-cents cinquanta anys (potser quatre segles, però no més) marxessin de Selmella una o dues parelles, tal vegada tres, totes plegades, emparentades entre elles si eren més d’un matrimoni. També podien ser dos o tres germans encara fadrins, que anessin a córrer món plegats i a cercar parella... o bé que fugissin. Van anar possiblement cap al nord-est (Vilafranca), o cap al nord-oest (Montblanc). [...] Solia passar que en cas de tenir problemes, la gent dels pobles petits marxava cap a ciutats més grans, per mirar de passar més desapercebuts. El que és important és retenir la dada que, si eren més d’un, fossin els qui fossin els que van marxar van estar junts el temps suficient com perquè se’ls conegués a tots plegats com «el(s) de Selmella» (o «el(s) de Saumella», com veurem tot seguit) i que continuessin junts el temps suficient per perdre tots plegats la a final del seu sobrenom, cosa que devia passar en pocs anys.

Torre de defensa del castell de Selmella

A Selmella hi havia castell. De fet, el «castell de Selmella» era i és més conegut que el mateix poble. Amaga cap secret aquest castell? Els nostres protagonistes, vivien al castell? Us recordo que parlem d’uns fets esdevinguts fa tres-cents cinquanta anys, o quatre-cents. L’època, doncs, de la Guerra dels Segadors (1640-1652), la guspira de la qual va ser la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Van tenir alguna cosa a veure aquelles guerres amb els nostres protagonistes? [...]

Ara tinc noves dades, que potser poden resoldre la incògnita que em plantejava: per què una família (i sembla clar que ha de ser una, només una) comença a anomenar-se Selmella/Saumell?

Vegem-les:

Al llarg del XIII, el monestir [de Santes Creus] continua incrementant els drets sobre el terme de Selmella, tot i que la senyoria pertany a Ramon Alemany de Cervelló. De mitjan segle XIV daten el fogatges que ens aproximen a la població dels termes castrals. Selmella documenta en el fogatge de les corts de Cervera (1379) una població escassa, només cinc famílies, que es reduiran només a una en el fogatge de 1496. En són senyors, com en els segles precedents, la família [Alemany de] Cervelló. Més endavant, ja al segle XVII, consta com a propietària la família Armengol, barons de Rocafort, que probablement compraren el castell, junt amb la baronia de Montagut, a començaments del segle XVI.

(Marina Miquel i Vives, Josep Santesmases i Ollé, Dolors Saumell i Calaf: Els castells del Gaià, Editorial Cossetània, Valls 1999; el text reproduït és de Dolors Saumell)

Campanar de Sant Llorenç de Selmella vist des de la part baixa del poble; al fons, el castell

Tenim segurament, doncs, en les dades que exposa aquesta investigadora (Dolors Saumell) després de les corresponents recerques, una possible solució al cas que plantejàvem: una única família amb prou motius per conservar el nom del poble. Les frases que he marcat amb negreta ofereixen una base suficient per explicar com es devia crear el cognom. Se’ns diu que hi havia un propietari de Selmella que es deia Alemany, senyor de Cervelló, i que en algun moment entre el segle XVI i el segle XVII (potser una mica abans, però no necessàriament, de l’època que dèiem quan fèiem hipòtesis gairebé a partir del no-res) la propietat passà a la família Armengol, de Rocafort. I també se’ns diu que a final del segle XV només quedava una família al poble (que no eren els Alemany, evidentment, sinó masovers seus, o uns parcers de la terra).

Església de Selmella vista des del castell

La hipòtesi és doble: la primera, molt feble, seria que aquella branca de la família Alemany, despitada per la pèrdua de la propietat, decidís conservar el nom de Selmella com a substitut fins i tot del seu cognom. És una hipòtesi estranya, perquè el cognom Alemany de Cervelló és considerat noble i Selmella, si bé d’origen noble, era de segona categoria. L’altra, molt més versemblant, és que la família que quedava a Selmella, parcers o masovers dels Alemany, fos obligada a marxar pels nous propietaris, els Armengol, que tenien els seus propis plans per repoblar el lloc. De fet, hi va haver una repoblació, perquè es reconstrueix Selmella i hi van a viure mitja dotzena de famílies.

Església de Sant Llorenç de Selmella

La tesi meva d’ara, doncs, a partir de les dades de la professora Saumell, és que aquella família que va haver de marxar, per despit o com a signe de reivindicació, van decidir conservar el nom del poble en el cognom propi: «Nosaltres som els [que van fer fora] de Selmella.» O bé els van donar aquest renom la gent de l’indret on van anar a parar: «Són els de Selmella.» La hipòtesi em sembla, sens dubte, ben factible.

Altres dades esparses sobre Selmella que han arribat al far aquest darrer any:

1. Al peu del castell, per darrere, es veu que hi havia un lledoner grandiós, de molts segles, diuen que visible fins i tot des de Santa Maria. De manera que els que s’anomenen Lledó, Lladó, Llidó, Lladró, Lledró o Lliró també tenen motiu per mirar de bon ull aquell indret, perquè pot ser origen d’alguna família antiga (més antiga fins i tot que la del que duu el cognom Saumell): «els [del castell] del lledó». Cal saber que no tots els Lledó, Lladó, etc. vénen del poble de l’Alt Empordà o del del Baix Aragó (Lledó d’Algars). L’extensió del cognom fa pensar més aviat en una multiplicitat de provinences. I el lledó de Selmella, pel que diuen, era ben conegut a tota la comarca.

2. Segons Planas de Martí, la despoblació de la Selmella moderna (la repoblada a partir del segle XVII) al final del segle XIX no va ser total, ja que hi va continuar vivint una família fins almenys l’any 1932, contràriament al que vaig dir que el poble havia quedat abandonat del tot entre 1890 i 1900. (Ignasi Planas de Martí, L’Alt Gaià, entre la Segarra i el Camp, Cossetània Edicions, Valls, col·lecció «Azimut» n. 4, 1999)

3. D’acord amb les darreres excavacions arqueològiques, fetes a començament d’aquest segle, el mateix indret on és el castell, situat a 830 m d’altitud, ja va ser assentament d’ibers uns quants segles abans de Crist.

4. Ja a la nostra era, el castell de Selmella fou un dels darrers enclavaments a resistir l’avenç d’Almansur, aleshores de la conquesta de la península pels àrabs (segle VIII dC). Després, el Gaià va ser un temps línia de frontera de la mal anomenada Marca Hispànica –la Gòtia, segons Ramon d’Abadal i el consens actual–, però el castell de Selmella, a l’oest d’aquest riu, va formar durant anys una falca aïllada dins els límits enemics. El territori, molt valorat per la seva història, fou conquerit per Ansulf o Assolf (+990), senyor de Gurb (Osona) i repoblador de l’alt Gaià, que va arribar a ser senyor de Montagut, Querol, Pinyana, Selmella, Santa Perpètua de Gaià i Font-rubí. Un fill d’Ansulf, Hug, es casà amb Eliarda de Gelida, filla única i hereva d'Ènnec Bonfill, senyor de Cervelló i besnebot del comte Guifré I de Barcelona (Guifré el Pilós). Fou així com la família d’Hug adquirí el nobilíssim cognom Cervelló, ja que casar-se amb la pubilla Bonfill implicava renunciar al cognom propi (Montagut). El segon fill d’Hug i Eliarda, anomenat Alemany, en fou l’hereu en morir el seu germà gran Bonfill. I així va néixer el llinatge Alemany de Cervelló, senyors de Selmella fins al segle XVI (o XVII?).

5. Altres teories sobre el cognom Saumell:

- Hi ha un llibret del segle passat sobre els suposats orígens dels cognoms catalans –una d’aquelles publicacions divulgadores que s’anomenaven Biblioteca Popular Catalana, sense més pretensió que la de fer castells, i mai més ben dit, a partir de quatre dades mal comptades i amanides amb grans dosis d’intuïció imaginativa; serveixen, això sí, per passar l’estona– que aventura que Saumell podria venir de s’omella, és a dir, de l’omeda, ‘lloc on hi ha oms’. De fet existeixen els cognoms Omella (especialment a la Terra Alta, a tocar de la ratlla del Matarranya) i Omelles (ja a l’Aragó), i a Catalunya hi ha Omedes i Om, tots del mateix origen etimològic. Però la fonètica històrica no explica com s’hauria pogut passar de la o de om al dígraf au de aum. El cas invers, de au a o, sí que és possible i de fet n’hi ha molts exemples, però el segon cas, passar de o a au requeriria recuperar primer la a prèviament perduda de l’article salat (sa omella), i això va en contra de l’evolució fonètica natural. Sí que seria possible teòricament, d’acord amb les regles de l’evolució fonètica, que de s’omella vingués el cognom Sumell... si no fos que la procedència de Sumell sembla (sembla) establerta com una derivació directa del cognom Saumell. Al Butlletí de l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, al volum XIII-XIV, publicat l'any 1994, s'explica que el senyal heràldic (un om) que acompanya alguns dels escuts dels Selmella ve d'aquesta suposada etimologia absurda, nascuda en un moment en què es va perdre l'etimologia àrab del mot.

- Mossèn Alcover, per la seva banda, aventurava que Saumell podia tenir l’arrel a sauma ‘somera’, amb un diminutiu que fa somerel·la, i que té també la variant saumer ‘biga que sosté la coberta de la casa’. Llavors emparenta el cognom amb el llinatge gascó Saumet, que en occità també vol dir ‘ruc’. Però la veritat és que informacions tan diverses fan pensar més en una arreplegada de dades sense criteri que en una investigació real. Com voler fer derivar Saumell d’un hipotètic alemany sau meier ‘porc de granja’, que ja serien ganes de fer teories sense base –aquesta alemanya, per exemple, me l’acabo d’inventar. De fet, el mateix diccionari d’Alcover-Moll diu que a l’època en què es van aplegar les dades per confegir el diccionari (abans de 1917*) el llinatge Saumell es podia trobar «a Barcelona, les Cabanyes [a les de l’Alt Penedès; no pas a Cabanyes, Baix Empordà], Font-rubí, Igualada, Jorba, Mediona, Pobla de Claramunt, Rubí, Artesa de Segre, Castelldans, Lleida, Fulleda, Aiguamúrcia, Alcover, Blancafort, Bràfim, Espluga de Francolí, Puigtinyós, Torredembarra, Valls, etc.» O sigui, si traiem Barcelona,** tot ens queda reclòs al Camp de Tarragona, la Conca, el Penedès, l’Anoia, les Garrigues i el Segrià. I doncs, és curiós que tenint aquestes dades els dos estudiosos mallorquins no haguessin tret immediatament la conclusió que el cognom no podia venir de cap manera dels països del nord. I encara, si per circumstàncies de la vida s’hagués traslladat un Saumet al sud, el cognom difícilment hauria evolucionat fins a Saumell: no seria el primer cas, ni molt menys, d’un diminutiu en -ell (baldell, cadell, xaloquell, tortell, pomell) però no és freqüent l’evolució -et cap a -ell, ni és normal que una derivació -ell sigui posterior a una altra en -et i no la complementi sinó que la substitueixi. A Catalunya estant, un cognom Saumet ja seria ben rebut com qualsevol dels nostres, encara que fos vist inicialment com francès. I una nova evolució, en tot cas, ens hauria donat Saumetell o Saumatell (de fet, existeix el cognom Aumatell), no Saumell.

*(L’any el trec en aquest cas del nom Puigtinyós que s’esmenta, ja que aquest municipi de l’Alt Camp passà a anomenar-se Montferri l'any 1917.)
**(Una altra dada que ens parla de l’antiguitat del cognom a Barcelona, sobre la qual no tenia prou informació quan vaig escriure l’article de l’any passat.)

Un dels murs exteriors del castell de Selmella

Tot indicava, doncs, que Saumell (i Saumells, i Sumell) havia de tenir un origen diferent, segurament toponímic. És a aquest repte que es va enfrontar Coromines, i no li va caldre gaire temps per arribar a la veritat quan va topar amb Selmella. Les seves investigacions van desautoritzar de rel totes les altres teories. Més recentment, les dades no estadístiques sinó reals de la distribució del cognom a Catalunya, en la mateixa línia de les dades d’Alcover-Moll esmentades abans però encara més precises, han donat la raó al savi de Pineda, tal com ja vaig explicar l’any passat:

En dues comarques de baixa demografia, la Conca de Barberà i l’Alt Penedès, s’apleguen 411 Saumell (29,4% del total). Les altres dues comarques on el cognom Saumell es pot considerar significatiu (més del 0,05% de freqüència en la població) són l’Alt Camp (52 Saumell més) i l’Anoia (156 Saumell), dos territoris tampoc no gaire poblats. Així doncs, entre aquestes quatre comarques sumen 619 Saumell, prop de la meitat (44,3%) de tots els Saumell de Catalunya i segurament més d’un terç de tots els Saumell del món. [...]

Ara mireu on paren les quatre comarques i veureu que són quatre territoris junts, a tocar l’un de l’altre. Llavors, examineu en un mapa on és l’antiga població de Selmella, al terme municipal del Pont d’Armentera (teclegeu “Selmella” a la finestra de Google Maps), i veureu que és just al mig dels quatre: al nord de l’Alt Camp, a tocar de la Conca de Barberà i molt a prop de la ratlla que separa l’Alt Penedès de l’Anoia pel sud.

Fins aquí les recerques d’enguany, ja continuarem. Tenim pendent d’esbrinar com es deia originàriament la família dels parcers que van abandonar per força Selmella a cavall dels segles XVI i XVII. Com es deien de veritat els que a partir d’aleshores van ser coneguts com «els Saumell».

Que passeu un bon estiu. Tornaré l’última setmana d’agost.

(Les fotos aquí reproduïdes del poble de Selmella, de l’església de Sant Llorenç de Selmella i del castell són de MSS-2. I teniu una foto antiga de Selmella aquí.)

Qüestions de llengua (VIII): «Puesto», «colmado» i «apretar a córrer»

Us voldria fer considerar aquestes frases:

- Vine aquí al darrere de l’autobús, que hi ha *puesto.
- Baixo un moment al *colmado a comprar plàtans.
- Si un home t’empaita pel carrer, cop de puny al ventre i *apretar a córrer.

Un lector expert diria: «Són frases incorrectes, les paraules marcades amb * són castellanismes.»

Però un altre lector observador matisaria: «Són castellanismes, però la veritat és que en el castellà de Castella no funcionen.» Perquè és impensable que a Valladolid algú digui:

- Ven aquí detrás del autobús, que hay puesto (dirien: «hay sitio», «hay espacio»; en canvi, fan servir «puesto» per a altres significats: «puesto de trabajo», per exemple).
- Voy un momento al colmado a comprar plátanos (dirien: «a los ultramarinos», «a la tienda»...)
- Si un hombre te acosa por la calle, puñetazo al estómago y apretar a correr (dirien «echar a correr», «salir corriendo», etc.)

El fet cert és que hi ha castellanismes que ara com ara només es diuen en català. I que això ens ho hauríem de fer mirar.

Puesto, certament, és complicat d’adoptar, perquè té una estructura ue bastant estranya –els ue castellans solen ser una deformació pròpia d’aquesta llengua que en català no s’ha esdevingut, ja que el català ha conservat la o llatina original: os, ou i, justament, posat, -ada (participi del verb posar), entre d’altres–, però també tenim bouer, suec, amanuense i altres. El que proposo, doncs, és que puesto s’adopti com a préstec, amb el significat de «espai buit disponible per a ser ocupat». Els italians també ho diuen, però ells ho han heretat directament del llatí: «trovare un posto a sedere è quasi impossibile». Potser, si algú dels que manen s’hi posa i ho fa córrer com a única forma genuïna possible, podríem recuperar per a nosaltres aquest «posto». Coromines (DECat VI 741a 23-27) proposa «pos», que antigament es deia al País Valencià. (Afegitó del gener 2009: ara descobreixo –ja podia haver-ho comprovat abans, no?– que els diccionaris donen post amb el significat de lloc, indret... però només per a l’àmbit militar [post de comandament]. Continuo demanant: per què només en l’àmbit militar?)

Colmado no té cap problema d’aquest tipus, i com que realment no és sinònim de queviures –que és l’opció oficial que teníem fins ara–, perquè al colmado hi ha moltes més coses que aliments, potser ja és hora que els diccionaris ens l’acceptin –si pot ser, abans que tanquin els últims colmados, escanyats pels supermercats.

Pel que fa a apretar a córrer, hi passa un fenomen ben curiós: l’expressió es troba explícitament al diccionari de la Real Academia Española, i apretar no existeix en català, però si feu una cerca a internet de la frase “apretar a correr”, així, entre cometes altes, veureu que un 99% de les respostes que us dóna Gúguel (sense activar l’opció de «només pàgines en català») són de contextos catalans, tret d’unes quantes de teòriques, provinents de diccionaris espanyols o bilingües, que miren de traduir aquesta expressió de diccionari a altres idiomes. En català hauríem de dir –i diem, en contextos formals– arrencar a córrer. Però com és que s’ha estès tant dins el català viu una expressió castellana... que els castellans no diuen? (El DCVB reporta “apretar a córrer” al costat de “arrencar a córrer” i documenta la primera opció –la que comentàvem aquí– en uns contes del valencià Salvador Guinot de l’any 1900.) (Afegitó de l'octubre del 2008: La darrera edició del Diccionario de uso del español, de María Moliner [edició abreviada, Gredos, 2008] ja no recull l’expressió «apretar a correr». Senyal que la considera obsoleta en l’espanyol actual. I en canvi en català es diu, ja ho crec que es diu. I s’escriu.)

Als diccionaris catalans hi ha molts castellanismes antics... que ara cap castellà no reconeixeria com a propis, com per exemple pernil, que gairebé ningú no diria ni que sigui castellanisme ni que hi hagi altres maneres de dir-ho en català (també se’n pot dir cuixot). Pocs castellans saben que a més de dir jamón també poden dir pernil: els sona com si fos una espardenyada. Una cosa similar –no tan radical com la del pernil– passa amb preguntar, finca, targeta i d’altres mots originàriament provinents del castellà que ara tenim assumits perfectament com a mots catalans. Crec que puesto, colmado i apretar a córrer formaran part aviat d’aquest mateix contingent.

A la inversa també hi ha transvasaments, és clar: ells no sols diuen capicúa i alioli –que un columnista i nacionalista espanyol anomenat Jaime Capmany, em penso que ja difunt, insistia a considerar italianisme, per no haver de reconèixer l'evidència–, sinó també barrecha, plegar, tocho i moltes altres que formen part d’un diccionari de nous catalanismes del castellà que estic arreplegant des de fa uns quants anys. Ja us en tornaré a parlar un altre dia.

Quin tip de riure es feia Coromines explicant les baralles dels de la Filològica arran dels mistos, que és com la immensa majoria de la gent anomenava els llumins (invent molt recent)! Doncs no, la gent deia que mistos no podia ser perquè venia del mixtos castellà... i resultava que en castellà ja no deia ningú mixtos, sinó cerillas... i cerilla ja estava acceptat en català com a manlleu! O sigui, el manlleu nou passava per davant de l’antic, per l’única raó que els mistos tenien una o sospitosa. La o de moro, la o de clero, la mateixa o de bojos (estem bojos, sí)... I en canvi s’havien empescat els llumins, un gal·licisme-italianisme que no deia ningú i que ens havia arribat, això sí, a través del dialecte alguerès, que l’havia rebut per mitjà del sard... Els processos de la llengua són tan divertits! Sempre que no hi hagi dogmatismes absurds i innecessaris... contraproduents.

Afegitó del dia 9. Un amic que en sap força –més que jo, no cal dir-ho, però això ja sabeu que no vol dir gaire res– em comenta aquesta nota:

«En part estic d'acord amb el que dius. El que passa és que em sembla que no podem admetre o deixar d'admetre un mot pel fet que en la llengua original tinga vitalitat o no. Vull dir que, per a incorporar castellanismes en la normativa, hauríem de tenir un criteri propi... sense tenir en compte el que passa en la llengua d'origen. Perquè el català està farcit de castellanismes que són catalans, independentment que en castellà es diguen o s'hagen deixat de dir. La interjecció "bueno" és un mot tan català com "puesto" i, sincrònicament parlant, tan català com "taula". La diferència entre "bueno" i "puesto" és que el primer és igual de viu en castellà. Però el fet és que és un mot català i això, si les coses es fessen bé, és el que ens hauria de fer decidir sobre l'acceptabilitat o no de l'expressió.

»En una altra situació sociolingüística els castellanismes que sistemàticament usen habitualment tots els catalanoparlants haurien de ser normatius. No té sentit que mots tan tan tan habituals en la boca de tants catalanoparlants com ara "disfrutar" o altres s'ignoren en els diccionaris. Una anècdota: un alumne nouvingut em deia que hi havia molts mots que sentia en català cada dia i a tot hora que no tenia manera de saber on buscar què significaven... No li vaig dir que busqués al diccionari castellà per amor propi...

»Una llengua no normal, però, no pot tenir unes gramàtiques i unes obres lexicogràfiques normals (ni un estàndard normal). Hem de discriminar la realitat, sancionar-la, molt més que el que fan altres llengües amb una inèrcia de model uniforme molt més gran. Perquè el francès o l'espanyol ja s'han encarregat de no permetre al llarg dels segles el que nosaltres ara no podem deixar de permetre: però amb comptagotes; si no, desfigurem la llengua: reflectim la realitat desfigurada, més ben dit.

»La nostra normativa ha de ser, per definició, més prescriptiva que el que són les normatives de llengües "normals". En el nostre cas la gent, com a molt, aprèn a no escriure "puesto", a no dir "bueno" quan s'hi fixa, però la realitat acaba sempre sortint a la llum... I, paradoxalment, la necessitat que té la normativa de ser tan sancionadora de la realitat, la fa antipàtica a molts parlants i, en conseqüència, allò que fem bé en un sentit ens perjudica en l'altre...

»A mi no m'escandalitza, des del punt de vista estrictament lingüístic, l'admissió de tal o tal altre castellanisme. M'escandalitza que no puguem tenir cap criteri objectivable per a fer-ho... En el cas del teu article hi ha un criteri: són mots tan provadament catalans que ja no existeixen ni en castellà. Però...» (Joan Mascarell, comunicació personal)

Fins ací el meu amic.

Una precisió: i és clar que no hem d’acceptar aquests mots pel fet que el castellà els accepti o no. Els hem d’acceptar perquè ens van bé, perquè compleixen una missió concreta. Però a més, i sense que això tingui a veure amb el perquè, sinó com una circumstància addicional, hi ha el fet que el castellà, del qual provenen, no els fa servir. I per tant, no ha de ser excusa per no acceptar-los el fet que algú ens digui que allò és un castellanisme: ara com ara ja no és un castellanisme...

Ja sé que és només un matís, però em sembla important. Davant la dona o els fills molts cops actuem de determinada manera no perquè els fills ens vegin, però sí pel fet que els fills ens veuen... Això que he dit ara no té res a veure amb el tema del qual parlem, però potser serveix per entendre el que volia dir: que si acceptem un mot, no ha de ser perquè el castellà ja no el fa servir. Això és el que deien els clàssics de la lògica filosòfica sobre els arguments de conveniència que s'afegeixen als arguments de debò, si n'hi ha.

Afegitó del 8 de setembre del 2008:
Ara comprovo que puesto era ja paraula comuna en el llenguatge formal el segle XVII, segons he pogut veure en documents diversos publicats en facsímil a Henry Ettinghausen (ed.) (1993): La Guerra dels Segadors a través de la premsa de l’època, vol. 2 Curial, Barcelona:

«...comenfa la eftrada a regonexer tots los pueftos, y no trobant ningu, fen baxaren al Illa, que es vn llogaret de unas deu, o dotze casas...» (comença l’estrada a reconèixer tots los puestos, i no trobant ningú, se’n baixaren a l’Illa, que és un llogaret d’unes deu o dotze cases) (1642)
«Yo tinch entes per las tropas que jo enuio cada hora, que ells eftan sempre en vn puefto auētatjos entra Vilanova del Picart, y Monçó...» (Jo tinc entès per les tropes que jo envio cada hora que ells estan sempre en un puesto avantatjós entre Vilanova del Picart i Montsó) (1643)
«...no obstant los molts tirs de mofquets tirà lo enemich lo tragueren del puefto, y els fou forços dexar lo portal...» (no obstant los molts tirs de mosquets que tirà lo enemic, lo tragueren del puesto i els fou forçós deixar lo portal) (1645)

En aquella època convivia ja amb lloc, que s’usava en un sentit (locatiu, justament) molt restringit, més proper que ara al significat exacte del llatí locus:

«Los Caftellans que no faben fer valents fens exercitar la inumanitat, y que com en las Indias, payfos baixos y altres parts han cōtinuat en maltractar los habitants de Catalunya, no hā fabut defenfar finch mefos la Plaffa de Lleyda fens fer veures algun acte de inumanitat, femblant als de Cambrils, Montiró, Riu de Arenes, Santa Coloma de Farnès, y altres Llochs...» (Los castellans que no saben ser valents sens exercitar la inhumanitat, i que com en les Índies, els Països Baixos i altres parts han continuat a maltractar los habitants de Catalunya, no han sabut defensar cinc mesos la plaça de Lleida sens fer veure algun acte d’inhumanitat, semblant als de Cambrils, Montbrió, Riudarenes, Santa Coloma de Farners i altres llocs) (1646)

Afegitó del gener 2011. Escriu Albert Pla Nualart al diari Ara:

Dinou maneres d’apretar sense fer mal

Demà el fred apretarà. Però en català no ens deixen apretar res. El verb apretar és un castellanisme històric que, de tan antic –el diccionari Labèrnia (1840) ja el recull–, el sentim ben nostre i se’ns fa difícil prescindir-ne.

Quan una paraula té tantes arrels potser és més sensat acceptar-la. L’únic que sabria greu és el gran ventall de verbs que aquest comodí faria prescindibles. No és fàcil, però, saber quin pertoca en cada cas.

Tenim serrar, d’origen idèntic a cerrar, que tant serveix per a les dents com per a les files d’un exèrcit. Sembla que també es diu de llavis i punys, tot i que jo uns els premeria i els altres els clouria. Tenim estrènyer, tan necessari en temps de crisi per al cinturó, tan dolorós quan les sabates ens van petites i tan cordial quan donem la mà. Tenim arrencar per quan ens posem a córrer. Si el nostre cap ens apreta diem que ens colla, com es fa amb els cargols, però si ho fan els jugadors del Barça, llavors pressionen. I és molt necessari amb un resultat ajustat.

Però amb apretar encara toquem més tecles, és a dir, les premem, pitgem o polsem. I quan l’agenda està atapeïda no ens queda cap més remei que apressar el pas o bé pitjar o trepitjar l’accelerador. Pel que fa al fred i la calor, recruen o s’intensifiquen –no sé quin dels dos trobo més lleig– i el sol pica o crema.

Ho he dit tot? Ah, me’n descuidava! Si ara aneu al vàter i la cosa no surt, feu força.

(Ara, 11 gener 2011)