«Caminar, a la ciutat o al camp, és la millor forma d’anar a poc a poc, i aquest ritme lent és el que requereix la sedimentació del coneixement i de l’experiència que finalment dota de sentit l’existència humana.
»En segon lloc, caminar dóna valor a la presència, a l’experimentació del que és real, davant d’un ambient digitalitzat que amaga el cos i el nosaltres darrere de múltiples pantalles. Caminar permet reafirmar la vivència de l’aquí i l’ara, gaudir de la bellesa del paisatge i patir-ne les inclemències, arrelar-se i relacionar-se amb el món sense intermediaris, posant també de manifest els límits i la fragilitat dels nostres cossos.
»Finalment, passejar pot convertir-se en un acte de resistència política, perquè s’oposa al productivisme i perquè la lentitud que li va associada crea espais per a l’imprevisible i perquè sorgeixin nous horitzons que no poden ser explicats, controlats ni venuts. Caminar no fa ningú més inteŀligent, però permet que estiguem més disponibles a noves idees perquè el ritme quan es camina el marca el pensament.»
(Fragment d’un article de Judit Carrera, titulat «L’art de perdre’s», al diari El País, 6 desembre 2014)
