Cine «espanyol»

Tinc prevenció contra el cine espanyol, ho reconec. I contra el català, que tantes vegades té de català solament el fet que s’ha filmat aquí –o ni això– i poca cosa més, perquè en la resta és tan espanyol com l’altre. Solc dir, exagerant, que si no hi ha una estrena del Guerin o alguna cosa similar ja no m’interessa.

També és veritat que últimament, de fa força anys, per regla general trobo poc cine que em cridi l’atenció, que m’agradi de debò, que m’aporti alguna cosa. Alguna producció francesa, escandinava, potser alguna d’alemanya o d’algun país eslau... Però ja ho dic: poca cosa.

Aquest any passat (2018), per la insistència d’una de les poques persones que em pot influir en aquesta qüestió, he mirat dues peŀlícules espanyoles: Campeones, de Javier Fesser, i El mejor verano de mi vida, de Dani de la Orden, que diuen que s’ha de considerar catalana tot i que no hi sé trobar res de català tret de l’accent exagerat d’un personatge pocavergonya (Jordi Sánchez). Però sincerament: m’ho he passat bé en tots dos casos, m’han aportat uns quants valors i m’ha semblat un temps ben aprofitat. Són peŀlícules sens dubte diferents de les habituals.

I ara veig –i per això escric– que les dues han estat les cintes de l’Estat que han fet més caixa durant l’any 2018, i això que la segona es va estrenar al juliol. Sé que la dada dels calés no té gaire importància, perquè els patafis del Torrente solien tenir molt d’èxit i no crec que aportessin molts valors a ningú, o almenys a mi no m’interessaven gens.

Però si deixem de banda les barroeries i mirem amb atenció el que ha passat enguany, penso que la gent que produeix i dirigeix cine aquí –ara parlo de l’anomenat «cinema català» habitual, els altres que facin el que vulguin– s’ho hauria de fer mirar.

S’han acabat les amistats

«En lloc de fer-nos operacions d’estètica

ens hauríem de fer operacions de recuperació de la innocència»

(Àlex Rigola, director de teatre, Ara, 10 novembre 2012)

He tingut l’oportunitat de veure fa uns dies el documental Las sasons, de Pamela Varela i Monica Burg (2008), una pel·lícula deliciosa per a qui li agradin les històries calmades, de molta fotografia i poca acció, de seqüències que aguanten més d’un minut el paisatge brumós o net amb una figura isolada que s’apropa o s’allunya per un camí interminable o un camp d’espigues sense límits.

La protagonista és Monica Burg, que durant tot el film es dedica a fer visita i a xerrar una estona amb diverses dones de la ruralia de la Dordonya, al Perigord Verd. Set dones joves o grans que conserven l’occità après dels seus pares o avis –les més grans–, o que l’han recuperat després que a casa seva s’hagués perdut dues o tres generacions abans.

És lamentable el que ha passat en molt indrets d’Occitània, ja que hi som, on fa un segle gairebé tothom parlava la llengua del país, almenys als pobles. Actualment els que la parlen són una exígua minoria, i a més aïllada, tot i que els més optimistes asseguren que es comencen a notar els esforços que últimament s’hi estan esmerçant.

Bé, vaig allà on anava. Monica visita les dones i quan comença a tenir-hi una mica de confiança, especialment amb les més grans, de seguida s’estiren les dues al sofà, o al llit, o damunt el fenc del bestiar, i continuen fent petar la xerrada, sovint íntima, centrada en la història personal de cadascuna, en la llengua –tacada inevitablement de molts gal·licismes (francesismes)–, en els projectes, vivències, angoixes, mancances...

Dues dones estirades al llit, juntes. Si no fos aquesta pel·lícula, què pensaria la majoria o molta gent que les veiés, que tragués de sobte el cap per la finestra i observés l’escena?

Hem perdut, em sembla, molt de terreny en el món de la innocència, diguem-ne, infantil. Ja no hi ha amistats. Amistat i prou. Si dius que en tal és el teu amic, molta gent entén que aquell és la teva parella. Si dius que aquella és amiga teva, molta gent entén també que teniu una aventura.

No diguem res, ja, si un dia demanes a un amic amb bon gust que t’acompanyi a comprar roba, o si un altre dia que la teva parella és fora de la ciutat aprofites per fer una escapada que a ella saps que no li agrada fer i a tu sí i per això no ho feu mai si no és en ocasions com aquesta, i llavors trobes una amiga de tota la vida en una sala de festes o a la sortida del cine i xerreu una estona –hi ha sales de festes on diu que es pot enraonar– ni que sigui a peu dret. Si ets una mica famós o conegut –no és el meu cas, per sort– i per allà hi ha un fotògraf mal intencionat, ja has begut oli.

Sé que hi ha gent que fa aquests judicis sense cap malícia, sense donar-hi importància, com si fossin simples constatacions, que no els sembla malament que algú faci amb la seva vida el que vulgui, però a altres sí que ens molesten determinats veredictes sumaris sobre la vida privada, per ben intencionats que siguin.

Ara sembla que només hi hagi o gent coneguda o amants. La gent coneguda és la que trobes amb motiu de qualsevol convenció veïnal, social o laboral, us saludeu i poca cosa més. I l’amant és la resta amb qui tens una relació de tu a tu. Ni amics ni amigues, tret del cas que parlis en plural: aquests són amics meus, aquestes són amigues meves; si ho singularitzes, caus davant la resta del món que t’envolta en l’equívoc –com a mínim, equívoc. I espera’t, que si mai es legalitza la poliàndria i la poligàmia, no podrem parlar de les amistats ni en plural.

És horrorós que s’hagin perdut d’aquesta manera les amistats, que hagis d’anar amb tant de compte a l’hora de parlar de la gent que no sols coneixes, sinó que t’hi fas d’una manera especial, que te’ls estimes, sí, sense que això vulgui dir que hi hagi cap component sexual ni cap relació de parella, ni en present ni en projecte. Simplement som amics i prou.

Com si només es pogués parlar de projectes íntims, de neguits o de les perplexitats de la vida sota els llençols del llit. Per favor.

(Sigui com sigui, i deixant de banda les meves paranoies,* no us perdeu Las sasons si mai en teniu l’oportunitat i compliu els requisits que us deia al començament. Hi descobrireu a més una actriu molt poc convencional però extraordinària que es diu Monica Burg.)

*Afegitó 12 novembre. Paranoia o no, ahir mateix al diari Ara, que vaig llegir al vespre, vaig trobar dues proves del que dic: 1, Albert Om va anar a un míting amb Montserrat Nebreda i diu que la gent es preguntava si és que eren parella (i no ho són, esclar, senzillament allò formava part d’un reportatge que Om estava fent sobre Nebreda); 2, Justin Bieber ha anunciat que ha partit peres amb la seva parella i es veu que algunes revistes ja ho havien avançat simplement perquè havien vist dies abans que una noia nova s’havia incorporat al seu grup habitual d’amics o acompanyants. En aquest segon cas ho van encertar, però per pura xamba, és simplement que van treure conseqüències a partir d’un fet que s’hauria de considerar absolutament banal.

Govern dels millors (2): Cinema il·legal

Ja sé que la notícia aixecarà polseguera i en parlarà tothom –i per tant ja no caldria tocar el tema aquí, com faig habitualment amb les qüestions que són tan d'interès general que és difícil dir-ne alguna cosa original–, però em vaig comprometre a anar analitzant compromisos clarament incomplerts pel govern i que no tenen res a veure amb l’herència de governs anteriors ni amb la crisi ni amb altres excuses, més o menys comprensibles, que acompanyen les retallades en tots els àmbits.

En aquest punt la crisi no juga cap paper, o sigui que no hi ha cap raó afegida a les dades que ja es coneixien abans de les eleccions perquè ara s'incompleixi la llei, com faran els distribuïdors de cinema amb la complicitat del govern català i en contra del que ens havien promès.

Llegim la notícia, d'ara mateix:

«El govern arriba a un acord amb les majors per augmentar la distribució en català. El conseller de Cultura assegura que és “un molt bon pas endavant” per desplegar la llei del cinema. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha signat aquesta tarda un acord amb les principals majors per garantir el doblatge de pel·lícules en català d’acord amb el que estableix la llei del cinema.»

Mentida. La llei del cinema estableix un mínim de 50% de sales de cine que projectin pel·lícules en versió catalana.

«Mascarell va assegurar la setmana passada que era més partidari de buscar el consens que d’aplicar les sancions previstes a la llei. [...] Mascarell ha assegurat que estava “satisfet” amb l’acord i que es tracta de “un molt bon pas endavant” per desplegar la llei del cinema.»

Les lleis no es compleixen per etapes: es compleixen i punt. Si s'implanta l'IVA o l'eleven del 16% al 18, jo haig de pagar i cobrar a partir del primer dia el 16 % o el 18%, no hi ha un temps per acostumar-s’hi. Que ens podíem haver quedat sense cine? Potser sí, també els barcelonins van deixar d’anar amb tramvia l’any 1951, fins que els tramvies van abaixar els preus. I deu anys més tard van deixar de comprar La Vanguardia, fins que van destituir un director que havia insultat tots els catalans. A veure si serà veritat que “contra Franco vivíem millor”? Tindrà raó en Quim Puyal, que suggeria l’altre dia que sembla que els catalans ara no som capaços de posar-nos d’acord en gairebé res, ni tan sols a l’hora de preservar la nostra dignitat?

«L’acord permetrà augmentar de les 5 pel·lícules de Hollywood projectades el 2010 en català a les 25 previstes pel 2012.»

Aquestes dades són sagnants, del tot descoratjadores. Hem d’estar contents perquè l’any que ve es doblaran vint-i-cinc pel·lícules? I això ens ho diu el govern de la Generalitat? N'hi ha per...

Que els bombin. Pocavergonyes!

Govern dels millors (1)

Perles (55): El segon de bord

«No sé si amb intenció explícita o per causa de l’atzar, la qüestió és que durant aquest mes es projecta en alguns canals televisius especialitzats una mena d’obra completa del guionista britànic Peter Morgan. [...] Hem vist [...] The Damned United (2009), un film televisiu sobre un període de la vida de l’entrenador de futbol Brian Clough. [...] La biografia de Clough ens permet entreveure quin és l’autèntic senyal d’autor de Morgan: la importància del confident, del segon de bord. Això explica com es tracta aquesta biografia de l’entrenador més carismàtic de la història del futbol anglès: Clough és un paio altiu i orgullós, que no para de polemitzar i que té un segon entrenador, Peter Taylor, que fa el treball a peu de camp. Quan el tàndem fa pinya és invencible, quan se separen Clough s’enfonsa. El film deixa en off l’ascensió triomfal de Clough i Taylor amb el Nottingham Forest. Perquè el que importa no és l’èxit final sinó radiografiar el fracàs d’un líder en el moment en què opta per no escoltar els que l’envolten. [...] No és mal missatge.»

(Extractat de l’article de Jordi Balló, La Vanguardia 15 setembre 2010)

Sí, deixant de banda que el paper protagonista és, com en molts altres films de Peter Morgan, Michael Sheen, un actor que no puc suportar per sobreactuador, per histriònic –em passa també amb gent com Kenneth Branagh o Russell Crowe, per dir-ne dos–, la pel·lícula val realment la pena justament pel missatge aquest, que a mi també em sembla força interessant. És justament per això que la imatge de dalt és la de Timothy Spall, que fa de Taylor, i no la de Sheen.

Perles (45): La pau interior

«–Com aconsegueix conciliar la vida familiar, el teatre i la carrera global?
»–No conec cap mare que hagi assolit la pau interior quan tracta d’equilibrar-se ella mateixa, la seva família, la feina i la parella. No en conec cap! Hi ha dies que sents que com a mare tot funciona, estàs encantada, feliç. Però l’endemà alguna cosa falla i te’n vas abans de la feina per estar amb els fills, i et sents culpable per haver deixat la gent del despatx amb massa feina, i els truques, però llavors, quan ets al telèfon, penses que has d’anar a buscar els fills, i... –Després de tota aquesta xerrera, s’interromp i demana:– No li passa, també?»

Cate Blanchett, actriu (els seus millors treballs, per mi, com a Bob Dylan a I’m Not There, de Todd Haynes, 2007, i com a actriu famosa i cosina de l’actriu famosa a Coffee & Cigarettes, de Jim Jarmusch, 2003), entrevistada per Eva Millet, Magazine, 16 maig 2010

Perles (44): Immigrants i drets humans

«Per a mi la qüestió [de la immigració] no s’hauria de plantejar si els deixem venir o no, perquè no tenim cap dret a impedir la seva llibertat de moviment, a prohibir que intentin millorar la seva vida, o és que acceptaríem que ens ho impedissin a nosaltres? No nego que portar aquest principi a la pràctica és complicat, però per això hi ha els experts i els polítics, per fer bones propostes a partir del respecte als drets humans, no en contra seu.»

Oriol Canals, director de cine (primera pel·lícula, Les ombres, 2009), entrevistat per Carme Vinyoles a Presència, 14-20 maig 2010

(La imatge és un fotograma de la pel·lícula Les ombres)

Uniformes

Mai no hauria pensat que un dia parlaria així com ho faré sobre aquest tema, però com que em vaig proposar parlar de tot –tret de qüestions personals privades que poguessin afectar altres persones– i l’altre dia se’m va acudir això que diré, ho explico.

Vaig estar esperant molta estona per fer-me una prova mèdica en un hospital privat –sóc un dels quasi dos milions de catalans afortunats que a banda del seguro podem tenir una mútua, i la pago amb molt de gust des que el pare va dir-me que ja era prou grandet i que ell ja no me la pagaria més: crec que em surt a compte. Era tard, ja de nit. I vaig veure com molts infermers i infermeres, molts i moltes metges i altre personal sanitari plegaven de la feina. Entraven en una zona de vestidors amb les bates i els equipaments habituals blancs o verds, i en sortien amb vestit de carrer. Quina diferència. Quines sorpreses.

De manera que està bé, d’acord, ho haig de reconèixer, em dono: en determinades professions, en determinats àmbits, l’uniforme* és absolutament bàsic.

Qüestió de llengua: però com és que l’anomenem uniforme si la seva funció no és la d’uniformar, crec, com sí que pot ser-ho en determinades escoles, o als exèrcits, sinó la de distingir? Per què no els anomenem justament així, (vestits) distintius?

*La meva prevenció contra els uniformes ve del fet que poden ser un instrument de manipulació de les consciències i de construcció de mentalitats sectàries i dictatorials, segons en quins àmbits i amb quines finalitats s’utilitzin. La pel·lícula Die Welle (Dennis Gansel, 2008) explica molt rebé el fenomen. Cal anar amb molt de compte, en el dia a dia de qualsevol col·lectiu, per no uniformar de cap manera la gent amb decisions arbitràries –i ara ve quan caldria discutir què vol dir arbitrari en cada context– i perquè se servin sempre els mecanismes que garanteixin un respecte absolut i sense condicions als diferents o als dissidents del col·lectiu esmentat.

Les aventures de Langdon

Em va sorprendre molt positivament l’article d’ahir de Matthew Tree sobre les aventures de Robert Langdon. No és normal, o no és freqüent, que un ateu tan militant i apostòlic com ell sigui capaç de criticar un company de feina com Dan Brown. Normalment tots callem com prostituts quan un col·lega de trinxera la vessa. «Que no ho sàpiga l’enemic!», ens diem. En aquest cas, Tree assenyala la nuesa del rei propi, potser per no perdre pistonada, que no li puguin dir que no és coherent. La feta parla, sens dubte, a favor de Tree. Altres serien incapaços d’una autocrítica –em refereixo injustament a l’antireligió com un col·lectiu compacte, de la mateixa manera com ells se solen referir injustament a la religió com un col·lectiu compacte– com aquesta. Gent com ara l’ínclit Fernando Savater, sectari per tants conceptes, segur que diuen davant l’esguerro de Brown: «Tot és bo el que amb olla es cou.»

(Per entendre’ns, un exemple d’un altre àmbit: oi que De Azúa, De Carreras, el mateix De Savater..., ai no, Savater, aquest sense de, i companyia no han dit re en contra de les barbaritats darreres del PP sobre el català? Que si és d’ignorants aprendre català, que si és com emmanillar els fills, que si «els meus avis van prohibir parlar en èuscar a casa i n’estic molt orgullós», etc. Doncs això: «Tot és bo el que amb olla es cou.»)

Escriu Tree:

El codi del dimoni

Divendres passat, a TV3 es va emetre El codi Da Vinci, un film basat en la novel·la. Fa un temps, en trobar-ne un exemplar per casualitat –o no tant: en circulen 70 milions de venuts–, vaig llegir la primera frase, escrita amb una graponeria difícil de superar (i això que conté només quatre mots, dos dels quals són noms propis); en comprovar que tres frases més, escollides a l’atzar, eren d’una lectura tan o més arduosa, vaig tancar el llibre convençut que mai no el llegiria encara que me’l pengessin davant dels nassos en una cel·la d’aïllament. Ara bé, la pel·lícula, vaig pensar, seria més fàcil d’empassar, i així, per fi, entendria per què l’argument d’El codi Da Vinci ha entusiasmat tanta gent. Però no, atès que anava d’una tirallonga d’antics tòpics pseudomístics (el Priorat de Sió, etc.), tots els quals havien estat exposats com a fraus fa dècades. Vaig apagar l’aparell del tot perplex per l’èxit del frau més gros de tots: aquesta història escruixidorament inversemblant sobre quatre no-temes. Que consti, però, que –al contrari del que se sol suposar d’escriptors que no venen a gavadals– mai no he sentit enveja envers els autors de bestsellers; un gènere inventat, per cert, per l’anglo-australià Nat Gould (1857-1919), que va batre tots els rècords de vendes de l’època amb les seves novel·les, avui caigudes en l’oblit més oblidat, igual que el seu autor: una mena de segona mort, que és el que els espera, a la immensa majoria dels escriptors d’aquest ram. Ara bé, si hi ha alguna cosa que m’empipa, és el fet que, per bé que no poden evitar aquest destí poc envejable, sí que els Dan Browns d’aquest món tenen –al contrari dels que escrivim no-bestsellers– un munt d’àngels i dimonis de la guarda per ajudar-los a fer la viu-viu abans del final definitiu.

(Matthew Tree, escriptor, Avui 15 maig 2009)

«Que bé que li aniria...»

No us ha passat molts cops? Que mires una pel·lícula o llegeixes un llibre, o encara que sigui només un article a la premsa, i penses: «Que bé que li aniria això a en/na Tal, que l’altre dia vam discutir sobre aquest punt i em vaig escalfar tant mirant d’explicar-li el que és obvi...» I de vegades, si el/la coneixes bé, saps que no, que en/na Tal no ha vist aquella pel·lícula, no ha llegit aquell llibre ni aquell article justament perquè pensa allò que pensa, allò que l’altre dia et va molestar i va provocar que li diguessis: «Per què no t’informes una mica més de les coses com són?», o bé el/la vas deixar per impossible, sabent que és als antípodes teus i que mai no us posaríeu d’acord sobre aquell punt.

I encara: si aquella persona mirés la pel·lícula o llegís allò que hem pensat que li podria anar tan bé... potser en trauria unes conclusions diferents de les nostres, justament perquè té el cap format d’una altra manera. Quidquid recipitur, ad modum recipientis recipitur, deien els filòsofs clàssics: el que es rep, es rep a la manera del recipient.

Però el més probable és que la vida continuï sense que els contrincants dialèctics mirin ni llegeixin allò que els aniria tan bé de llegir, i que en canvi mirin i llegeixin les històries i les argumentacions que van bé a la seva manera de veure la vida. I sobre això em penso que hi ha un altre llatinòrum que hi escau, però ara no em ve al cap.

Coincidir amb algú

«Em demanen sobre la darrera pel·lícula de Woody Allen i responc la veritat: no l’he vista. Tant se’n parla, d’aquesta cinta, que he perdut una mica la curiositat i, tal vegada, me n’estaré. Podré viure sense conèixer l’obra del geni ambientada a Barcelona? Ai, ai. Visc perfectament sense haver llegit, per exemple, L’ombra del vent, així que tampoc s’han de treure les coses de mare. L’últim que llegeixo és una cosa fora de la moda i, per tant, terriblement actual.» (La Vanguardia, 29 setembre 2008)

En qüestions polítiques no, però en altres assumptes veig que sovint coincideixo fil per randa amb Francesc-Marc Álvaro. Potser l’hauria de conèixer, però no sé com fer-ho perquè sembli natural.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Viure al dia

The prize winner of Defiance, Ohio (2005) és una pel·lícula dolentota de sèrie E (embafadora) que vaig veure dissabte a la classe d’anglès. És d’una mare de família nombrosa (Julianne Moore) dels anys 50, casada amb un home violent, alcohòlic i primari (Woody Harrelson). La mare, una bleda encantadora –si es pot dir d’aquesta manera– ha de tirar endavant els fills a base de molt coratge i una murrieria natural que la fa experta a treure transcendència dels exabruptes del seu home i també a guanyar tota mena de concursos i premis convocats per mitjans de comunicació i empreses de tota mena: des de viatges i cotxes, que no pot aprofitar perquè sempre hi ha necessitats més peremptòries que passen al davant, fins a llaminadures o premis de supermercat. L’Evelyn ho guanya quasi tot, és una campiona nacional, reconeguda per les altres concursants professionals de tots els Estats Units.

Bé, no val gaire res, a banda del fet que parlen en anglès, que era el que m’interessava. Però em va fer profit una frase. La història, basada en un cas real, està explicada des de la perspectiva d’una de les filles, que no entén com la mare, tan espavilada com era (guanya prou diners per sobreviure i a més la casa on s’estan és propietat seva, un dels premis que ha aconseguit), continuava aguantant al costat d’aquell marit que per a l’única cosa que servia, diu ella, és per fer-li fills, treballar com una bèstia (això sí que ho feia) i viure els partits de bèisbol per la ràdio com si s’hi juguessin tots la vida. La filla, però, recorda molt vivament una de les converses que té amb la mare, que li diu que s’ha de viure al dia, que qui dia passa any empeny i que el que és important és gaudir de cada minut de què es pugui gaudir, i mirar de no pensar en els moments dolents, que d’altra banda són impossibles d’evitar. (És clar que hi ha fronteres –aquesta glossa és meva– que no has de passar o no has de deixar que els altres passin si t’afecten, però no és gens fàcil establir aquestes fronteres, ni decidir que siguin inamovibles.)

És un tipus de consell que haig de reconèixer que a mi em va molt i molt bé. Viure al dia. Us el penjo aquí per si a algú més li fa servei.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Una pel·lícula estranya

Ahir vaig estar amb uns amics veient en versió original subtitulada la darrera pel·lícula del finès Aki Kaurismäki, Laitakaupungin valot (Llums del capvespre, més o menys), i és tota una experiència. Quina gent més peculiar, la d’allà al nord, quina història més llunyana, quina lentitud en cada pla… i alhora quina gran capacitat de fer transcórrer els temps i els espais amb imatges nues. A vegades penses en Dreyer, també en el primer Bergman, per la planificació de les escenes, per la parsimònia, per les mirades inquietants. Però Kaurismäki va encara més enllà en el despullament humà i ens mostra la seva veritat sense concedir ni un bri de peixet als sentiments.

No us la recomano perquè és estranya, tret del cas que us interessi una història atapeïda de fum i d’alcohol –companys omnipresents de tots els personatges perdedors d’aquesta història i, per tant, de gairebé tots els personatges llevat de tres, si m’hi vaig fixar bé– i de missatges sobre la incomunicació, la prepotència, la fredor d’una societat bòrnia i muda de la qual potser no estem tan lluny com ens pensem, l’aïllament, el fi que justifica els mitjans, l’egoisme, la soledat, la fatalitat del destí, la ingenuïtat dels innocents, la inutilitat dels projectes, l’amor no correspost, l’amor interessat, l’amor traïdorenc, la desesperança, la futilitat de la vida, la ceguesa de la justícia, la fredor dels vincles humans, els convencionalismes buits, la burocràcia com a arma per a l’anorreament, el domini dels poderosos... i alhora la lleialtat d’una pobra xurrera (salsitxera, n’hauríem de dir?), d’un noi negre i d’un gos abandonat. Una fidelitat, però, a la nòrdica –això ho suposo, perquè de fet no sé com són, si és que es pot dir que tot un col·lectiu humà és de tal manera... que no, que no es pot dir. Però, vaja, quan parlo de fidelitat no penseu en ensucraments embafadors: és un gest i prou.

S’ha parlat d’homenatge a Chaplin i la comparació està ben trobada, sens dubte. El Chaplin primer, el rodamon perdedor: Charlot.

I tot, en una hora i encara no vint minuts.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Històries del metro (8): Estrelles al metro

Ahir vaig trobar al metro un actor de cine conegut: Daniel Brühl (Good Bye Lenin!, Ladies in Lavender, Salvador...). Anava amb dos amics, un noi i una noia, xerrant tot tranquil i aparentment aliè a l’expectació que causava entre alguns, pocs, copassatgers. Un noi senzill a qui ni se li passava pel cap que algú com jo pogués estar mirant-se’l de reüll per assegurar-me que era ell. L’era, sens dubte. El que sorprèn més és això, que sent com és una jove celebritat –tot i que no m’agrada gaire com a actor– no estigui pendent de l’enrenou, discret, que aixeca. Va pujar al metro a l’estació de Vallcarca –la meva parada de la línia 3– i anava cap al centre. Una mica espatllut, no tant com jo, i amb aquell aire ingenu i despreocupat que suposo que és el que l’ha fet cridar l’atenció a diversos directors de cinema fins a convertir-lo en una estrella.

És curiós, trobar-te aquesta mena de gent al metro. Davant meu, sens dubte, guanyen punts.

Raons i abraçades

Em costa d’empassar, Lucía Etxebarría. No he estat capaç d’anar més enllà de la pàgina tres o quatre de cap dels seus llibres. Allò que els fulleges una estona a la llibreria i dius: vint euros per això, ni parlar-ne. Però té una qualitat que potser altres escriptors no tenen: és molt pròxima –massa i tot; dius: fuig, dona, no t’apropis tant, que m’atabales. Bé, el cas és que sí que solc llegir els articles que publica a la premsa que jo em miro, i reconec que tot sovint m’agraden, n’aprenc, m’enriqueixen. No sempre, ja ho dic, però sovint sí. I aquest que ara us copio –un extracte– n’és un:

«Ens vam trobar una tortuga enorme a la gespa, de la grandària d’un gat, tot passejant tranquil·lament per l’herbei. L’Allegra es va quedar extasiada contemplant-la i al cap d’un minut ja havia decidit que la tortuga era seva. Amb prou feines la podia abastar, però la va carregar heroicament i, sense pensar-s’ho més, decidí endur-se-la a casa. Però l’animal tenia amo legítim, i casa pròpia. [...] No hi havia manera de convèncer l’Allegra que retornés la tortuga, perquè la criatura no arribava a entendre que havent-la trobada al carrer no se la pogués quedar. I va esclatar en uns sanglots de desconsol que a ella gairebé li esquerdaven el pit i als altres el cor. “Però bonica, no n’hi ha per a tant, si només és una tortuga... A més, ja te’n comprarem una altra”, li deia la Isabel. “Vinga, Allegra, que ja ets molt gran, que ja tens tres anys, que ja no has de plorar com els nadons”, afegia el Gorka. Però només aconseguien que els somicons de la nena es multipliquessin. Jo havia llegit en algun llibre que de vegades cal posar-se en el lloc de l’infant i mirar de demostrar que se l’entén, no menystenir les seves penes, de manera que vaig agafar la menuda a coll i, molt fluixet i a cau d’orella, li vaig dir: “Allegra, em sap molt de greu que no et puguis quedar la tortuga, sé que ha de ser molt trist per a tu perquè la tortuga t’agrada tant i és molt bonica. Em fa molta pena, perquè jo t’estimo moltíssim i per això no m’agrada veure com plores. Em sap greu de debò.” La nena se’m va abraçar al coll i amagà la cara dins la meva pelussera. “És que la tortuga és molt bonica.” “Sí, ja ho sé.” “I m’agrada molt.” “Sí, també ho sé.” I de mica en mica els sanglots s’apaivagaren, i al cap d’una estona l’Allegra s’estava calladeta, acaronant-me els cabells. Abans s’entén una abraçada que una llarga explicació.» (Magazine, 20 maig 2007)

En fi, crec que l’escriptora podia ser més elegant i explicar la feta sense deixar mig malament la Isabel i el Gorka per les seves mancances psicològiques, i sense penjar-se ella totes les medalles de la comprensió. És també aquesta mena d’afany exacerbat de protagonisme el que m’allunya d’aquesta autora, perquè el traspua en gairebé tot el que escriu. Però crec que la vivència, la lliçó pedagògica de fons, és prou valuosa com perquè hagi decidit deixar-la aquí... immortalitzada en aquest bloc impressionant que és l’admiració de tanta gent –ja ho veus, Lucía, jo també en sé.

(Afegitó de l’11 de juny: una versió gràfica recent molt pròxima a aquesta proposta d’Etxebarría és la que es veu a la pel·lícula Little Miss Sunshine –bastant poca-solta, ja que hi som, però ben feta–, quan la menuda Olive convenç el seu germà adolescent perquè faci bondat.)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Una pel·lícula d’acció amb rerefons

Aquest cap de setmana hem vist a casa dues pel·lícules. Una, Sabotage (1936), d’Alfred Hitchcock, la vam veure com una mena de documental, només per comprovar que a aquest director que va ser anomenat “el mag del suspens” –ja ningú se’n deu recordar, de tot això, que antic– encara li faltaven uns anys i moltes bullides per arribar a fer pel·lícules una mica amb cara i ulls. En els pocs fotogrames de l’escena que és el moment culminant de la història s’hi veu un autobús de joguina que trontolla una mica i que té un núvol de fum al voltant, és patètic.

L’altra pel·lícula, Flightplan, de Robert Schwentke (2005), em va interessar molt més. És un film d’acció, d’intriga, que teòricament, segons els crítics, no té res al darrere més que una bona interpretació –amb moments de sobreactuació, pel meu gust– de Jodie Foster, la protagonista, i la tensió i la mica de curiositat que pots tenir per saber com acaba.

Però jo hi vaig trobar un rerefons molt fondo, tot i que no sé si el director buscava crear aquesta segona interpretació. Segurament no. El cas és que la història –no us explico res de substancial, per si no l’heu vista– va d’una dona que viatja amb la seva filla des de Berlín a casa els avis que viuen als Estats Units, un cop que ha mort d’accident el marit i pare. Al cap de poc d’enlairar-se l’avió la dona s’adorm, i en desvetllar-se no troba la seva filla. Comença a buscar-la, però la nena, de sis anys, s'ha fos, ha desaparegut. Encara més: ningú no l’ha vista, ni les hostesses al pujar a l’avió, ni els altres passatgers, ni tan sols consta en la llista d’embarcament. L’existència de la nena és una qüestió que esdevé com més va més una “veritat subjectiva” de la pobra dona contra un munt d’evidències. Un avió és un lloc tancat i sense sortides, ho han regirat tot de dalt a baix i no hi ha la nena. La nena, doncs, és un invent d’una dona neuròtica que, és clar, cal comprendre-la, pobreta, ha perdut el marit fa només uns dies i està trasbalsada. I com que deu patir molt, miren de consolar-la i ajudar-la a pair la desgràcia amb l’orientació d’una psicòloga... i la vigilància del policia de bord. Aquest és el plantejament de la pel·lícula. A partir de llavors comença l’acció de veritat.

Em va fer pensar en situacions que crec que tots hem tingut l’oportunitat de viure més d’una vegada. Situacions en què tu ets clarivident sobre un assumpte que coneixes de primera mà, que has viscut, que has experimentat, que has estudiat a fons, i la unanimitat de la gent del teu voltant que et vol fer veure que estàs equivocat, i t’ho demostra, perquè la teva veritat o la teva posició són impossibles. Perquè de vegades les coses que són veritat o mentida es presenten així: un té raó i els altres s’equivoquen, o els altres tenen raó i tu t’equivoques. O la nena és ara a l’avió o vol dir que no hi ha pujat mai. No és com allò tan còmode: bé, que tothom pensi el que vulgui, “it’s a free country”. No, aquella veritat és transcendental, en depèn la vida de la teva filla, perquè si concedeixes que la teva filla es va quedar a Berlín, llavors, si en realitat l'han segrestada, saps positivament que ja l’has vista prou. I el comandant de l’avió tampoc no pot cedir, perquè si la filla de la dona estigués a l’avió llavors vol dir que a l'avió hi ha segrestadors, potser pederastes, i els malfactors han de tenir còmplices entre la tripulació, que els han ajudat a amagar la nena... o que l’han llançada a l’espai després de fer-li vés a saber què.

Bé, en qualsevol cas vaig ser l’únic de casa que va veure totes aquestes coses al darrere de Flightplan. Tothom em va dir que m'ho prenia massa a la valenta i que havia d’intentar descansar en les pel·lícules, que el cine és per relaxar-se i evadir-se. Ho veieu, no? La soledat de tenir la veritat ;-)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Demanaré dimissions

Feia setmanes –mesos– que anava dejú de cine, per falta de temps i també per falta de convicció sobre la bondat de la cartellera actual. No trobeu que l’últim any ha estat molt fluix? Bé, el cas és que aquests dies, que tenia una mica més de temps –tot i que dimecres sant un client d’aquells que no pots enviar a fer punyetes em va encolomar una feina d’unes 30 hores, “tranquil, no hi ha pressa, si ho tens per dimarts que ve ja em va bé”–, vaig estudiar a fons la programació de la Filmoteca. I hi vaig senyalar dues fites: Los motivos de Berta, dijous 13, i Barry Lyndon, dissabte 15.

Los motivos de Berta l'havia vista en vídeo, poc després d’acabar-se de rodar, perquè llavors tenia força relació amb una de les persones que havien intervingut en el rodatge, i la vam anar a veure una colla d’amics a casa seva. Poder mirar una pel·lícula al costat d’un dels seus creadors és una experiència realment fascinant. A més, coneixia també una mica el director, José Luis Guerin, i la veritat és que m’impressionava que un noi més jove que jo, de poc més de vint anys, fos capaç de fer no sols una pel·lícula, sinó una pel·lícula com aquella. Però el fet és que vaig estar més pendent de les circumstàncies que no pas de la història, i després quan la van fer al cine no hi vaig anar “perquè ja l’havia vista”, i van passar els anys, i la pel·lícula s’havia convertit per a mi en una mena d’obsessió –havia de veure-la en pantalla gran.

I ara el Guerin ja en té quaranta-cinc, i jo mentrestant suposo que també he madurat una mica, i, per fi, el mes d’abril del 2006 havia arribat el moment.

El matí de dijous sant vaig anar al despatx. A la tarda també hi hauria d’haver anat, però vaig demanar a l’únic client que em podria donar feina aquella tarda que, sisplau, se n’estigués, que tenia un altre compromís. Havia avisat per correu uns quants amics que feien aquella pel·lícula i que no se la perdessin, si eren a Barcelona.

Estava programada per a dos quarts de sis de la tarda. Vaig arribar, doncs, a la Filmo, una mica just de temps. I... havien canviat la pel·lícula de Guerin per un producte molt mediocre de Laura Mañá, Sexo por compasión (que no és el que sembla, no és una pel·lícula porno, ni tan sols eròtica, però és una bajanada), sense avisar.

Davant meu, una noia discutia per mòbil amb el seu xicot, o marit, o el que sigui, i pel que vaig sentir sense voler, es veu que havien tingut una petita baralla abans de sortir de casa perquè ella havia volgut anar a veure la pel·lícula del Guerin i l’altre volia fer una altra cosa, o s’havia hagut de quedar a casa a cuidar la canalla o l’àvia, o vés a saber què. I vaig sentir una altra parella que deien que havien renunciat d’anar a Londres aquests dies per no perdre’s Los motivos de Berta. Lògicament, a la taquilla no et donaven explicacions: només que hi havia hagut problemes amb la cinta. Això sí, anaven cobrant a tothom que entrava, com si ells no haguessin fallat en res. Jo, quan cometo un error, normalment pago una multa o haig de rectificar d’alguna manera. En canvi, en determinats àmbits hi ha instal·lada la idea de la impunitat (això és de sempre, és una mentalitat medieval, senyorial, feudal, no és pas cosa d’ara). Jo crec que una cosa que cal fer en casos com aquest és: primer, avisar la gent de totes les maneres possibles; segon, canviar la cinta per una que es pugui comparar mínimament en qualitat, tipus de públic objectiu, etc., amb la que estava programada; tercer, si no s’ha pogut fer res d’això anterior, no cobrar l’entrada o fer-hi una rebaixa notable. Per compensar una mica el disgust, no? Els de la Filmoteca no van fer cap d’aquestes tres coses. No s’adonen que si programen una pel·lícula i l’anuncien pertot arreu hi ha una mena de contracte tàcit establert amb el públic?

Vaig anar-me’n emprenyat, sense saber que hi havia anat algun dels amics convocats i s’havia ficat a la sala en veure que jo no arribava (jo tampoc m’havia compromès a anar-hi, només havia dit que “no us la perdeu”).

Aquesta tarda és previst que hi facin Barry Lyndon, de Kubrick. Si no la fan, demanaré la dimissió d’algú –la Mieras, tocaria, i a més és moda demanar-ho–, que ja sabeu que amb aquestes coses sóc molt italià: “Piove, porco governo”.

I de Guerin en parlaré un altre dia, perquè val la pena. Per mi, és l’únic director català o espanyol –suposo que ell deu estar més còmode amb l’etiqueta d’espanyol– que em convenç de veritat, el cent per cent de les seves pel·lícules m’han enganxat des del començament fins al final.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El tercer llibre

Amb la lectura del tercer llibre he gaudit molt, però també he tingut un bon disgust.

Comencem per la primera cosa. Sóc força aficionat al cinema clàssic americà i tenia fins ara com a llibre de capçalera sobre aquest tema l’autobiografia de Frank Capra (The name above de tittle, 1971, no n’hi ha edició catalana). Però amb Capra sempre tenies la sensació que et faltaven punts de vista més arran de terra, per exemple dels actors i actrius. Doncs bé, aquest punt de vista concret el proporciona de manera magistral la semblança de Katharine Hepburn –autoritzada, contrastada i amb tota la complicitat de la biografiada– que va publicar fa un parell d’anys Scott Berg (Kate Remembered, 2003, no n’hi ha edició catalana). El llibre està molt bé, és una delícia veure des de primera fila i tan ben descrits els primers passos –i en uns quants casos, també els últims– dels monstres de Hollywood dels anys 30, 40 i 50. Bé, us el recomano.

El disgust és que l’últim Sant Jordi vaig regalar aquest llibre, abans d’haver-lo llegit jo, a M. I em penso que em vaig equivocar. A M alguns li fèiem sempre broma dient-li que s’assemblava a Kate Hepburn, no sols físicament, sinó per la manera de ser, decidida, independent, poc convencional, i a M li agradava l’acudit, li semblava que sí, que podria ser. I llavors, quan Kate es va morir fa dos anys i mig i Berg va publicar la biografia –Kate li havia demanat que no la publiqués mentre ella fos viva–, vaig regalar el llibre a M sense tenir la precaució de mirar-me’l jo abans. Precaució que en aquest cas no hauria estat sobrera, ja que moltes de les conviccions més íntimes de M no encaixaven de cap manera amb la manera de fer de Kate, i M vivia molt intensament les seves conviccions, i a més a més Kate havia passat la vida, justament pel seu mateix afany d’independència, sense fer cap compromís amb ningú, mentre que M havia convertit la seva existència en una lluita contínua per mantenir-se fidel a dos o tres compromisos que per a ella eren vitals –el del seu marit i la seva família en primer lloc. Kate era capaç de fer grans coses, i també de sacrificar-se, però alhora era incapaç de dir a les persones que estimava: “Seré sempre al teu costat.” I potser s’hi estava, eh?, i això té molt mèrit –posant per cas, va cuidar durant anys l’Spencer Tracy quan va estar malalt–, però no era capaç de consolar aquella persona dient-li que “demà” també seria al seu costat. Ella reconeix aquesta incapacitat seva com una mancança, però per a M aquest reconeixement no devia ser prou sincer, el devia considerar una mica cínic, com dir: “Perdoneu, sóc així… i no penso canviar.” Bé, suposo que fins i tot per a M el que compta és que al final de la vida una persona hagi estat capaç de ser fidel als seus ideals encara que no hagi estat capaç de formular compromisos concrets. En això, Kate i M sí que s’assemblen: només canviava que en M els ideals i les persones han estat sempre els mateixos i en Kate potser van anar canviant, sobretot les persones. El fet, però, és que Kate va morir bastant soleta, la pobra –tot i que potser ja li anava bé, vull dir que a mi em dol però potser a ella no li va fer res.

En fi, estic resumint dues vides intenses en quatre pinzellades i això és molt poc seriós. Només volia explicar-vos la raó per la qual he tingut un disgust aquests dies en llegir la biografia de Kate. M ha mort aquest estiu, de manera més o menys sobtada però molt acompanyada, i no havíem tingut temps de parlar d’aquest llibre i de les semblances, paral·lelismes i disconformitats entre ella i Kate. I això em sap greu, perquè podria ser que ella s’hagués pensat que jo la comparava amb Kate “també” en allò que ella no aprovava de Kate. I podria ser que llegir aquest llibre, que no sé si va acabar de llegir, fos per a ella una cosa mortificant.

Em sap greu i faig un propòsit. No regalaré més llibres –i mira que hi sóc aficionat– si no sé abans del cert que a la persona interessada li han d’agradar.

Del llibre d’Ishiguro que us vaig dir en parlaré un altre dia. Encara me’n falta un terç, però puc dir que no em penedeixo gens d’haver-lo triat i d’haver trencat el principi que deia de no llegir res de ficció que no tingui un mínim de deu anys d’antiguitat. De fet, potser no he trencat el propòsit, perquè el llibre d’Ishiguro podria ser que no fos exactament de ficció, tal com em pensava. Ja en parlarem.

Fa un any...

Ho ha escrit el crític de cinema Joan Sols:

"No crec que cap altra pel·lícula [es refereix a Der Untergang, sobre la caiguda de Berlín l'any 1945] hagi explicat més bé com és una dictadura, i sobretot què cal fer per no caure-hi. El que cal fer és... No ho sé, és clar, però estic segur que me n'adonaria si m’hi trobés. Per exemple, si hagués guanyat el senyor Aznar les eleccions espanyoles de l’any passat, el règim espanyol hauria fet un pas endavant gravíssim en l’escalada de la martingala política, en l’ascens cap a una situació perversa en què els mitjans es justifiquen pels fins. Hauria estat un pas en el buit... que, n’estic segur, hauria comportat conseqüències violentes. Potser no en el mateix moment, en aquells mateixos dies, però sí més endavant. Hauria estat un govern il·legítim, fonamentat sobre la mentida. I jo i molts altres n’hauríem sigut ben conscients, i estem convençuts que hauria arribat l'hora de la resistència. Qualsevol col·laboració amb aquell règim, si hagués triomfat, hauria estat una rendició ètica. Per això molts recordem com cap altra jornada electoral la d’aquella nit. Mai no havia patit tant, tan segur com estava que vivia uns moments històrics que no havia viscut mai abans d'aquell dia. Molt més que cap altra vegada, i en un grau molt superior, d’una escala diferent. I això li va passar a molta gent."

No hi ha res més a dir. Jo sóc un més d'aquesta "molta gent" que diu el meu amic Sols.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)