Última comunicació dins el GWI9525

Patrick Sonderheimer. El coneixíeu?

«Bon dia, els parla des de la zona de tripulació el comandant Patrick Sonderheimer del vol Germanwing nou-cinc-dos-cinc Barcelona-Düsseldorf i són poc més de dos quarts d’onze del matí d’aquest bonic dimarts 24 de març. Ara mateix ja sobrevolem els Alps i en menys de dues hores arribarem al nostre destí [Déu ens escolti].

»Com potser han notat, hem iniciat un lleuger descens i ara els explicaré per què ho hem fet. Hem tingut un petit problema, que ja està en vies de solució, amb la porta que comunica la cabina de comandament i la zona de tripulació i passatge. No és res que afecti al funcionament de l’aparell, que és absolutament normal. Però el fet cert és que la porta encara no es pot obrir del tot i l’avaria ha tingut lloc just en un moment en què jo havia hagut de sortir de la cabina. No es preocupin gens, que estem en bones mans, poden confiar en el nostre copilot* i en la seva experiència. [Dóna’m forces, Senyor.]

»D’acord amb els protocols de seguretat [esperem que coli, ho faig per a la seva tranquiŀlitat], he indicat al copilot que desconnecti el pilot automàtic per volar a una alçada que no entorpeixi la circulació a les vies aèries ordinàries mentre mirem de resoldre amb la resta de la tripulació aquest petit entrebanc que se’ns ha girat. No es preocupin ni el més mínim si senten sorolls estranys a la part davantera de l’avió, cops, etcètera, perquè tot serà a fi de resoldre aquest problema que els he esmentat.

»Moltes gràcies per la seva atenció i feliç vol.»

—Porteu-me la destral.


* En aquesta comunicació imaginària, el comandant Sonderheimer hauria dit aquí nom i cognom del copilot, per fer-lo més pròxim al passatge. Jo no el dic per no engrandir-ne encara més la llegenda, que és el que potser ell volia; la meva és una molt petita no-contribució, però és l’única que puc fer, només tinc un blog. (M’espanta que ja hi hagi ara mateix persones com aquest desgraciat que rumiïn gestes similars, amb anomenada universal incorporada.)

Dos accidents

Amb pocs minuts de diferència, aquest migdia a l’hora de dinar. Un a la plaça Lesseps a tres quarts i mig de dues. L’autobús, un 22 articulat, ha hagut de frenar en sec –tan en sec que alguna gent ha anat per terra– perquè: 1) una noia amb bicicleta ha travessat un pas de vianants amb llum vermell; 2) el conductor del bus anava a tota pastilla, i ja des de feia una estona hi havia mal ambient a l’autobús per aquest motiu: arrencades brusques, frenades, cops de volant, etc. Gràcies a això no s’ha fet mal ningú a l’autobús, perquè tothom anava des de feia estona amb l’ai al cor agafat a les barres, fins i tot la gent que tenia seient. I com frenen aquests autobusos, l’ha clavat a l’asfalt.

No ha esclafat la noia de miracle, tot i que sí que li ha tocat la part posterior de la bici. La pobra noia estava com un flam. «Pobra», si ella era la culpable? Pobra, sí, perquè només era responsable a mitges. L’altra meitat li toca a l’Ajuntament de Barcelona, perquè el pas de vianants on ha passat això és aquell que ja hem denunciat aquí altres vegades, que el semàfor es posa vermell per als cotxes però no per als autobusos. Una meravella de disseny semafòric. Esclar, tu ets a la vorera, esperant que els cotxes s’aturin, i quan s’aturen comences a caminar d’esma –o a pedalar. És exactament això el que li ha passat a la noia, que ara mateix deu estar prenent encara tranquil·litzants. I encara sort que els pot prendre.

El segon accident ha estat a un quart de tres a Josep Tarradellas banda Llobregat, en un tram llarguíssim, entre Francesc Macià i avinguda de Sarrià, on no hi ha cap semàfor per travessar. I, és clar, molta gent va pel dret. I el que ha passat és que una senyora ha travessat sense fixar-se que d’allà al costat sortia un paio amb moto mirant enrere que no vinguessin cotxes. Ni la senyora podia preveure que aquella moto apareixeria per allà de sobte, ni el de la moto podia preveure que davant seu mateix una dona travessaria el carrer. No l’ha atropellada, però ha anat d’un pèl. La senyora, més de l’ensurt que de cap altra cosa, ha caigut a terra, i la moto, en la maniobra per evitar la topada, també. Crec que s’ha fet més mal el de la moto –una rascada– que la vianant, que jo diria que no tenia res.

Però també és responsable de l’accident, parcialment, l’Ajuntament de Barcelona, perquè no té sentit que en un tram de gairebé 300 metres –dues illes i mitja de l’Eixample– no hi hagi cap pas de vianants marcat per anar d’una vorera al passeig central de l’avinguda –on, ja que hi som, hi ha un parc infantil– i d’aquest passeig a l’altra vorera. Aquesta mancança fa que cada dia milers de persones grans i joves, també criatures, i gossos intrèpids, i jo mateix, incomplim la llei.

Quan la llei t’ho posa tan difícil, que hi hagi molts insubmisos no és sols responsabilitat dels que incomplim la norma. Deixem-ho en meitat i meitat.

* * *

Afegitó del 31 d’octubre. Alguna cosa passa, no sé si és que hi ha massa nervis, però aquest mateix matí hem estat a punt a punt d’atropellar amb l’autobús una noia que travessava un pas de vianants al carrer Borrell. En aquest cas la culpa era tota del conductor, ja que el pas de vianants és un pas de zebra sense semàfors. Quan els que hem vist la noia a punt de ser engolida per la bèstia hem cridat «cuidaduuu!!», el xofer ha frenat, és clar, però s’ha excusat dient que no veia res perquè hi havia gent a la plataforma d’entrada –l’autobús anava atapeït. I encara l’home ha fet un crit a la noia: «¡Si ves que no me paro, no cruces, mujer!» Quines penques.

Dades de l'accident de Fukushima I, març 2011

Una criatura de dos mesos que ha estat desplaçada des del poble d’Okuma, el més pròxim a la central de Fukushima I, a la ciutat de Koriyama, cap al centre de la mateixa prefectura de Fukushima (foto: Go Takayama, AFP)

Vaig aportar fotografies preses d’ací i d’allà i vaig denunciar un seguit de mentides del lobby pronuclear al voltant d’aquest terrible accident, que ja és a hores d’ara el tercer més greu de la història –més greu que el de Harrisburg, EUA (1979), que fins ara era el tercer.

Però no he explicat les dades nues que tinc. He anat prenent notes i ara he pensat que seria bo compartir-les. Espero no haver-me equivocat gaire en la transcripció de les qüestions més tècniques. Les fonts d’informació de cada dada les tinc i em sembla que són solvents. Ho dic per si algú dubta d’alguna dada: li’n puc oferir la font concreta. Però he pensat que no podia omplir més del compte el text de notes a peu de plana ni de parèntesis –massa que n’hi ha ja.


1. Dades prèvies

- Hi ha radiacions netes i brutes: la procedent de fusió nuclear (la llum del sol) és una radiació neta; les provinents de processos de fissió (centrals nuclears) són radiacions brutes. I encara caldria destriar, en aquest últim cas, quins components té aquesta radiació bruta, perquè n’hi ha de més nocives que altres (alfa, neutrons, beta, gamma...)
- També cal tenir en compte que alguns elements radioactius són nocius no sols mentre romanen en suspensió, sinó que després, quan cauen a l’escorça terrestre o al mar, continuen emetent radioactivitat i, segons quins elements siguin (cesi, iode, ruteni, tel·luri, plutoni...), poden fer-ho durant centenars d’anys.
- Una fuita radioactiva, per petita que sigui, comporta que es perdi el control de materials nuclears que mai no haurien d’haver sortit d’unes instal·lacions que estan preparades per contenir-los i tractar-los.
- La radioactivitat amb relació als seus efectes físics en els organismes vius es mesura en sieverts (Sv), que és una unitat que compta dosis equivalents (dosi absorbida ponderada en termes de dany potencial de les diferents radiacions): 1 Sv = 1.000 mSv (mil·lisieverts) = 1.000.000 μSv (microsieverts).
- La radioactivitat normal d’un ambient net és de 0,1 μSv (microsieverts) / hora, aproximadament 2,5 μSv/dia. El cos d’un home mascle adult i sa pot aguantar una radiació constant de fins a 250 mSv (mil·lisieverts) en un dia (250.000 μSv/dia; 10.416 μSv/h) sense patir danys irreversibles, sempre que aquesta exposició no es prolongui moltes hores si és concentrada ni en dies successius si és menys concentrada. Hi ha activitats mèdiques extraordinàries que poden comportar una radiació de fins a 0,02 Sv (20.000 μSv), però són radiacions instantànies, no exposicions contínues, i es prenen mesures, sempre que és possible, perquè produeixin uns efectes secundaris mínims.


2. Dades provisionals de l’accident de Fukushima I (11 març - 31 març 2011)

A la central de Fukushima I hi ha 6 reactors, dels quals 3 estaven aturats en el moment de l’accident; els tres que funcionaven (reactors 1, 2 i 3) van quedar malmesos i, a partir del dia 15, també un dels que estaven aturats (reactor 4), l’únic dels sis que sol treballar amb un combustible compost parcialment de plutoni. Els reactors 5 i 6 no han patit danys fins ara (31 març 2011), que se sàpiga, tret d’algun petit escalfament momentani de les instal·lacions, per proximitat.

Totes les dades s’han de considerar provisionals, perquè en molts casos s’han conegut dies després d’haver succeït; per tant, és molt possible que més endavant coneguem altres dades que fins ara no ens han donat sobre aquests darrers dies.

Referències

1 Hora: es dóna l’hora local del Japó (UTC+9). Per als càlculs, l’hora local de Catalunya és UTC+1 (UTC+2 a partir del 27 març 2011).
2 Emissió radioactivitat: es compta el nivell de radioactivitat reconegut i detectat a la tanca exterior de la central, en aquest cas la porta principal del complex Fukushima I (si no es dóna una dada més precisa). S’ofereixen les dades dels elements radioactius específics (cesi, plutoni, iode...) quan s’han pogut conèixer amb certesa per vies diverses o bé quan les ha reconegudes la mateixa empresa propietària, l’última interessada, com es veurà de seguida, a donar informació detallada, prompta i certa sobre l’accident.
3 INES: Escala internacional d’accidents nuclears (escala 0 a 7).
4 Tepco: Tokyo Electric Power Company, Inc., empresa propietària de Fukushima I i II, quarta companyia elèctrica del món i primera del Japó i de tot el continent asiàtic.
5 NISA: Agència de Seguretat Industrial i Nuclear del Japó.
6 ASNF: Agència de Seguretat Nuclear de França.
7 IAEA: Agència Internacional d’Energia Atòmica.


Dia i hora (1): 11 març 2011, 15:01
Emissió radioactivitat reconeguda (2): no hi ha dades
Nivell dins l’INES (3): no hi ha dades
Observacions
- El tsunami malmet les instal·lacions de Fukushima I, especialment els reactors 1, 2 i 3.
- Tepco (4) assegura que l’accident no ha malmès les instal·lacions de manera greu.


11-14 març
Emissió radioactivitat: no hi ha dades
Nivell dins l’INES: 4 segons NISA (5)
Observacions
- Representants del lobby pronuclear mundial (polítics, científics, experts...) confirmen que l’accident no és greu, que està controlat i que no tindrà una evolució negativa, ja que, tal com diu Tepco, la central és segura i no ha patit danys importants, només superficials.


14 març, 11:44
Emissió radioactivitat: 20 μSv (microsieverts) / hora
Nivell dins l’INES: 4 (segons NISA)
Observacions
- El nivell de gravetat INES afecta només els reactors 1 a 3.
- Es decreta l’evacuació 20 km al voltant de la central.



15 març
Emissió radioactivitat segons l’hora:
- 8.217 μSv/h (08:30)
- 11.900 μSv/h - 400 mSv/h (400.000 μSv/h) al costat del reactor 3 (9:14)
- 490 μSv/h (16:30)
- 6.308 μSv/h (23:35)
Nivell dins l’INES: 4 segons NISA, 6 segons ASNF (6)
Observacions
- Es declara foc al reactor 4, fins ara no afectat; queda “seriosament afectat” (Tepco).
- Tepco retira tots els treballadors de la central a partir de les 9:00 hores. A les 16:30 50-70 treballadors (“liquidadors voluntaris”) comencen a fer torns. A les 23:30, nova retirada de treballadors de la central; s’intenta treballar des de l’exterior i des de l’aire.
- Puja la temperatura dels dipòsits de fuel del reactors 5 i 6, que fins ara no havien presentat cap anomalia perquè estaven apagats.


16 març
Emissió radioactivitat segons l’hora:
- 3.391 μSv/h (11:00)
- 1.937 μSv/h (14:30)
Nivell dins l’INES: 4 (NISA-IAEA), 6 (ASNF)
Observacions
- Es completa l’evacuació 20 km al voltant de la central.
- La IAEA (7) accepta el nivell 4 de la NISA.
- A les 14:00 es reprenen els torns de treball dins de la central.
- S’aconsella que la gent no surti de casa en la corona entre 20 i 30 km al voltant de la central (l’àrea fins a 20 km teòricament ja estava evacuada).


17 març, 11:10
Emissió radioactivitat: 646 μSv/h
Nivell dins l’INES: 4 (NISA-IAEA), 6 (ASNF)
Observacions
- Continua pujant la temperatura dels dipòsits de fuel del reactors 5 i 6.


18 març, 07:30
Emissió radioactivitat: 271 μSv/h
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF)
Observacions
- NISA apuja un grau dins l’escala INES la situació dels reactors 1 a 3.


19 març
Emissió radioactivitat segons l’hora:
- 304 μSv/h (03:30)
- 830 μSv/h (08:10)
- 313 μSv/h (15:30)
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF); reactor 4: nivell 3
Observacions
- A les 8.00 es declara nivell 3 d’alarma per al reactor 4.
- Comença a baixar la temperatura del dipòsit de fuel dels reactors 5 i 6, que estan apagats.
- El govern japonès prohibeix la venda de tota mena de comestibles frescos provinents de la prefectura de Fukushima.


20 març, 05:40
Emissió radioactivitat: 269 μSv/h
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF); reactor 4: nivell 3
Observacions
- S’estabilitzen a nivell normal els dipòsits de fuel dels reactors 5 i 6.


21-22 març
Observacions
- Fuites de plutoni radioactiu dins la central (Tepco no n’informa fins al dia 26).


22 març, 06:00
Emissió radioactivitat: 264 μSv/h
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF); reactor 4: nivell 3
Observacions
- 161 μSv/h a Namie (20 km de Fukushima).
- La radioactivitat excedeix els límits permesos en la llet de la prefectura de Fukushima (2 M hab.).
- Determinats vegetals (espinacs) de les pref. de Fukushima, Ibaraki (3 M habitants), Tochigi (2 M hab.) i Gunma (2 M hab.) excedeixen els límits permesos.
- La radioactivitat de l’aigua de la costa davant de la central excedeix els límits en iode 131 i cesi 134 i 137.


23 març, 15:00
Emissió radioactivitat: 265 μSv/h
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF); reactor 4: nivell 3
Observacions
- L’aigua corrent de la pref. de Fukushima excedeix els límits permesos.
- La llet de la prefectura d’Ibaraki (just al sud de la de Fukushima) excedeix els límits.
- L’àrea metropolitana de Tòquio (a 250 km de Fukushima, 35 M hab.) recomana que no es doni aigua de l’aixeta als nadons.
- Diverses ciutats de les prefectures d’Ibaraki i Chiba (al sud d’Ibaraki i a l’est de Tòquio) també informen que l’aigua corrent excedeix els límits de radioactivitat i no és apta per al consum.


24 març, 12:10
Emissió radioactivitat: sense dades
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF); reactor 4: nivell 3
Observacions
- Tòquio assegura que l’aigua corrent de l’àrea metropolitana no està contaminada, però continua recomanant que no es doni als nadons, per precaució. L’aigua embotellada de Tòquio s’esgota.
- Els EUA, Austràlia, Singapur, Taiwan i la Xina (Macau i Hong Kong) tenen prohibit que s’importin productes lactis, peix, carn, fruites i verdures de les quatre prefectures més pròximes a la central de Fukushima (Fukushima, Ibaraki, Tochigi i Gunma).


25 març, 13:34
Emissió radioactivitat: sense dades
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF); reactor 4: nivell 3
Observacions
- El govern japonès recomana desallotjar l’àrea de 30 km al voltant de Fukushima I.
- El govern japonès i la NISA permeten a tècnics dels EUA que ajudin en les tasques de refredament dels reactors.
- Tòquio assegura que l’aigua corrent ja és apta per al consum. En canvi, la de les ciutats de Hitachi (200.000 hab.) i Tokaimura (35.000 hab.), a la prefectura d’Ibaraki, que es trobaven en les mateixes condicions que la de Tòquio, encara excedeixen els límits de radioactivitat.
- Els nivells de iode 131 a l’aigua del mar, 330 m al sud de Fukushima I, es troben 1.250 vegades per sobre del límit legal. Es prohibeix la pesca en un radi de 20 km.


26 març
Emissió radioactivitat: sense dades
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF) 6 (organismes internacionals); reactor 4: nivell 3
Observacions
- Alguns organismes internacionals experts en energia nuclear reconeixen que l’estat alarmant dels reactors 2 i 3 de Fukushima I fa que s’hagi arribat ja a escala 6 INES de perillositat. La NISA no ho accepta. L’accident de Fukushima podria ser ja, doncs, el tercer més important de la història després del de Txernòbil (Ucraïna) del 1986 (nivell 7) i del de Kyshtym (Rússia) del 1957 (nivell 6). Els de Windscale Pile (Regne Unit, 1957) i Harrisburg (Pennsilvània, EUA, 1979) no van passar del nivell 5.
- Tepco confirma que hi va haver fuites de plutoni radioactiu els dies 21 i 22 de març dins de la central.


27 març
Emissió radioactivitat: sense dades de la tanca exterior; +1.000 mSv/hora (dins la central) = (1 Sv/h = 1 M μSv/h)
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF) 6 (organismes internacionals); reactor 4: nivell 3
Observacions
- La radiació és letal per a l’ésser humà dins la central. S’evacua els treballadors.
- Mentre des del lobby pronuclear s’acusa occident de magnificar la crisi nuclear de Fukushima, avui Tepco ha donat xifres (rectificades al cap d’unes hores) 100 vegades més altes que les reals sobre el nivell de radioactivitat dins el reactor 2 de la central.


28 març
Emissió radioactivitat: sense dades
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF) 6 (organismes internacionals); reactor 4: nivell 3
Observacions
-Tepco demana ajuda a França.
- El primer ministre del Japó, Naoto Kan, admet que la situació a Fukushima I és d’alerta màxima i d’evolució “imprevisible”.


29 març, 15:00
Emissió radioactivitat: 170 μSv/h
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF) 6 (organismes internacionals); reactor 4: nivell 3
Observacions
- Es dóna a conèixer que 5 milions de persones del nord-est del Japó que no havien patit danys pel tsunami tenen restriccions d’electricitat per l’accident de Fukushima I. El govern japonès estudia implantar restriccions elèctriques en hores punta a Tòquio (35 M habitants).


30 març, 15:00
Emissió radioactivitat: 163 μSv/h
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF) 6 (organismes internacionals); reactor 4: nivell 3
Observacions
- Traces confuses d’una possible afectació a la central de Fukushima II (a 10 km de Fukushima I).
- La IAEA mostra preocupació per la contaminació detectada per Greenpeace a Iitate, un poble de 7.000 habitants situat a 40 km al nord de Fukushima I. Suggereix al govern evacuar la població en una àrea de 40 km al voltant de la central. La NISA assegura que té lectures de radioactivitat molt més baixes en aquella zona.


31 març
Observacions
- El president del govern del Japó anuncia el desmantellament definitiu de la central de Fukushima I encara que s’aconsegueixi controlar aviat l’accident.
- Edmund Lengfelder, director i fundador de l’Institut Radiològic Otto Hug de Munic, assegura que “la fusió es va produir fa dies i un cop desfermada refredar-la és impossible. Aquests intents només serveixen per exposar la gent que hi envien. El que és urgent és evacuar la població en un radi de 50 quilòmetres.”

* * *

Malauradament continuarà.


Actualització 12 abril 2011. Ha continuat, sí, però em fa l’efecte, també malauradament, que ja no caldrà que continuem explicant-ho aquí mateix: del que pot passar a partir d’ara em sembla que en parlarà tothom. L’accident de Fukushima I ja és el segon de la història després del de Txernòbil i ha arribat al grau 7 dins l’escala INES. El govern del Japó ha començat a evacuar, de moment, una àrea de 40 km al voltant de la central.

Al costat de la gent del Japó

...i sobretot de les criatures.

A sota de les fotografies trobareu unes reflexions improvisades sobre l’assumpte.

* * *

Amb la fotografia d’avui deixo el tema... provisionalment. L’accident nuclear de Fukushima ja és oficialment el segon pitjor de la història després de Txernòbil. De moment.

(Foto: Jeremie_Souteyrat)

(Foto: agència Efe)
(actualització 29 març 2011) 

El govern prohibeix retornar a casa, ni tan sols anar i tornar, als que vivien dins l’àrea de 30 km al voltant de Fukushima I (foto: Asahi Shimbun)
(actualització 28 març 2011) 

El Japó recomana desallotjar una àrea de 30 km al voltant de Fukushima I (foto: Associated Press)
(actualització 25 març 2011) 

Tòquio aconsella que la mainada que viu dins l’àrea metropolitana no begui aigua de l’aixeta. En poques hores s’ha esgotat l’aigua d’ampolla (foto: Kyodo-Reuters)
(actualització 24 març 2011) 

Foto: Associated Press
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 21 març 2011) 

Foto: Shepherd Zhou (Efe)
(actualització 21 març 2011; aquesta fotografia no és del Japó sinó de la Xina, i tant el nen com els adults són xinesos, però és del 18 de març: la criatura acabava d'arribar amb avió des del Japó i va haver de passar el control de radioactivitat) 

Foto: AP - Kyodo News
(actualització 19 març 2011) 

Foto: GYI (Getty Images)
(actualització 17 març 2011) 

Foto: Reuters - Kyodo News
(actualització 16 març 2011)

Foto: Wally Santana (GYI)
(actualització 15 març 2011) 

Foto: Kim Kyung-Hoon, Reuters

* * *

(Actualització 20 març 2011) 
Mentides d’aquests dies del lobby pronuclear

- «No ha mort ningú per les emissions nuclears, tots els morts són pel terratrèmol.»
- Mentida: encara no ho sabem, si hi ha hagut morts en les explosions dels reactors de Fukushima (tot i que algun diari parla avui, 17 de març, de 5 morts), i els morts per emissions, si n’hi ha –tant de bo que no n’hi hagi–, vindran després. De moment, quatre dies després l’empresa només ha reconegut que hi ha un mínim de 45 treballadors «afectats»: 23 «ferits», 20 «contaminats» i 2 «desapareguts». Actualització 25 març 2011: 3 treballadors més són ingressats a l’hospital greument afectats per les radiacions patides avui mentre treballaven al reactor n. 3. Actualització 2 abril 2011: apareixen els cadàvers dels dos desapareguts, a la mateixa central.

- «Les centrals nuclears són segures; si en aquesta han fallat algunes mesures de seguretat ha estat perquè s’ha produït el terratrèmol més gran de la història des que se’n tenen referències.»
- Mentida: hi ha hagut almenys quatre terratrèmols més forts que aquest en els darrers seixanta anys: Sibèria 1952, Xile 1960, Alaska 1962, Indonèsia 2004.

- «No hauria passat res si no hi hagués hagut un tsunami inesperat.»
- Mentida: la central havia d’estar preparada per a aquesta eventualitat, perquè allà són molt freqüents: tsunami és un mot japonès. Actualització 28 març 2011: a més, un cop passat el tsunami (inevitable actualment per a l’ésser humà), la gent, el govern, les ONG, els països estrangers, tothom pot començar a fer tasques de reconstrucció, replanejament del terreny, reallotjament, reurbanització, etc. Amb l’accident nuclear afegit, al voltant de Fukushima (avui una àrea de 30 km a la redona) no es pot fer res, ni tan sols cercar familiars o béns materials desapareguts, rescatar el que encara es podria tornar a fer servir, recuperar... No es pot recomençar a viure. Els supervivents no sols han perdut familiars, casa, amics, etc. amb el tsunami, també han perdut, almenys de moment, la possibilitat de tornar a (intentar) viure allà on vivien. Actualització 30 març 2011: un informe dels mateixos tècnics de Tepco alertava l’any 2007 que la central no aguantaria el cop d’una onada gegant. En concret, deia l’informe, «encara hi ha la possibilitat que un tsunami superi l’alçada de la construcció». Actualització 31 març 2011: els equips de rescat de víctimes del tsunami informen que hi ha almenys un miler de cossos humans dins l’àrea pròxima a Fukushima que no s’atreveixen a traslladar perquè els cadàvers han acumulat radioactivitat i no saben on haurien de portar-los; tampoc els poden cremar in situ, perquè llavors escamparien per l’aire partícules radioactives, ni soterrar-los, perquè transmetrien la radioactivitat al sòl.

- «La premsa, sobretot l’estrangera, exagera molt els fets, no fa cas del que diuen els de Tepco, que són els únics que saben el que passa realment perquè treballen allà mateix, a peu d’obra.»
- Mentida: Tepco (Tokyo Electric Power Company) és l’empresa propietària de les plantes nuclears (com si diguéssim l’Endesa d’allà) i, per tant, part interessada. El mateix govern japonès, el dels EUA, la Unió Europea i l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica –el director general del qual és Yukio Edano, japonès– han denunciat que els portaveus de l’empresa han mentit, han dissimulat la gravetat de l’accident, no s’han deixat ajudar per tal que altres veiessin el que passava en realitat, han volgut guanyar temps mirant d’arreglar-ho sense que es notés, han retardat la informació que estaven obligats a donar... D’altra banda, les televisions públiques japoneses NHK i JST, juntament amb quatre cadenes privades (Tokyo Broadcasting System, Fuji TV, TV Asahi, TV Kanagawa) i diverses emissores que transmeten via internet, emeten de manera ininterrompuda, les 24 hores del dia, notícies sobre el desastre. No sembla, doncs, que la premsa estrangera sigui especialment alarmista en aquest assumpte. Actualització 28 març 2011: Tepco informa durant unes hores sobre un nivell de radioactivitat a l’interior de la central 100 vegades superior al real. O al suposadament real, que en qualsevol cas Tepco reconeix que és 100.000 vegades superior al normal (al d’abans de l’accident); Tepco havia dit que era 10 M de vegades superior i no, només és 100.000 vegades superior: tot un consol. No es pot dir que Tepco tingui interès a fer alarmisme; sí que es pot dir que tothom està molt nerviós i que ningú coneix exactament quin és el perill potencial de l’energia nuclear, sobre la qual els humans sabem ben poques coses: només que ens proporciona energia elèctrica «molt barata» (i també anem sabent que, incontrolada com ara, és un perill per a la humanitat, si més no per a la més propera).

- «L’alarma no ajuda a salvar vides.»
- Mentida: l’alarma ha ajudat a salvar d’una probable contaminació radioactiva desenes de milers de persones que han evacuat les zones pròximes a l’accident en els primers dies. Quan el govern japonès, un cop que ha (re)conegut les primeres dades reals del sinistre, ha decidit evacuar la població de 20 km al voltant de la central de Fukushima (unes 335.000 persones), ha trobat que molta gent ja havia marxat pel seu compte, i de manera ordenada. El govern dels EUA recomana un perímetre de seguretat de 80 quilòmetres i hi ha gent dins d’aquest perímetre que ja comença a anar-se’n, abans que les autoritats del país decideixin, o no, evacuar-lo.

- «No té sentit parlar de perills futurs o d’hipòtesis, ens hem de guiar per les dades.»
- Mentida: si hi ha un percentatge suficient d’amenaça o de perill per a la vida o la salut de les persones –i en un cas com aquest no té sentit discutir quin ha de ser aquest percentatge: tot el que tingui a veure amb fuites nuclears és greu–, les autoritats i els mitjans de comunicació estan obligats a informar d’aquests perills i amenaces, encara que siguin petites.

- «En qualsevol cas, l’energia nuclear continuarà sent més barata que les altres.»
- Mentida: és més barata només perquè no és prou segura. Si hagués de complir uns requisits de seguretat adequats l’energia nuclear no sortiria a compte. Només per dir-ne una, les centrals no podrien estar ni a la costa ni a prop dels rius, com ara, amb la qual cosa la portada d’aigua i els mecanismes de seguretat i blindatge d’aquest transport d’aigua encaririen tant el preu de l’energia que les centrals serien inviables.

- «A Three Mile Island (Harrisburg, Pennsilvània, EUA), on hi va haver un accident nuclear l’any 1979, trenta anys després és com si no hagués passat res, en contra dels que afirmen que les conseqüències d’un accident nuclear poden durar mil·lennis.»
- Mentida: la central de Three Mile Island encara no es pot visitar –com moltes altres centrals nuclears, ja que hi som; per què, si són tan segures?– trenta-dos anys després de l’accident, i pots comprar una casa de segona mà al poble habitat més proper, Middletown, per 32.000 dòlars (la dada és del 2009). Actualització 28 març 2011: l’accident nuclear de Fukushima ja és segons la majoria de les fonts el tercer més important de la història (nivell 6 escala INES) després del de Kyshtym (Rússia) del 1957 (nivell 6) i del de Txernòbil (Ucraïna) del 1986 (nivell 7). El de Harrisburg no va passar del nivell 5, com el de Windscale Pile, al Regne Unit, de l’any 1957. Per tant, les comparacions amb Harrisburg ja no ens fan servei. Cal tenir en compte que aquesta escala, com la de Richter que mesura la gravetat dels terratrèmols, no és aritmètica, sinó exponencial (cada nivell és 10 vegades superior a l’anterior). I, ja que hi som, potser convé tenir en compte quins són els països on hi ha hagut els accidents nuclears més greus: a la Unió Soviètica, al Japó, als Estats Units, al Regne Unit... No es pot dir que siguin dels menys desenvolupats del món, precisament. Tots han assegurat, després de cada accident, que en el seu país era impossible que passés el que havia passat a tal lloc. Exactament el mateix que diu ara França quan parla de Fukushima.

* * *

Això no està agafat de cap catecisme antinuclear: és d’elaboració pròpia a partir de l’anàlisi de les (poques) dades que fins ara tenim sobre l’assumpte. El que és raonable en aquests casos és no tenir res com a segur –perquè és molt poc el que sabem sobre l’energia nuclear– i prendre les màximes cauteles. És justament en aquests casos que val més pecar per prudent que per confiat.

El perill de portar criatures al món

Em costa d’escriure sobre una cosa diferent de la del Líban, perquè sembla com una superficialitat. Quan dic «el Líban» vull dir les guerres, que n’hi ha més al món, unes de més mediàtiques i altres de menys. El fet que ara ens arribin notícies del Líban, però, ens fa recordar totes les altres guerres de l’Àfrica, i del Pacífic, i de l’Extrem Orient, i de Sud-amèrica, i els morts, i la sang, i la desgràcia que per a molts serà per sempre… El Líban és un paradigma.

Però de vegades trobes al diari fets que t’indignen tant que has de desfogar-te com sigui. I el bloc és ara el meu abocador principal d’enfuriaments, fellonies i frustracions.

N. es va posar de part el dilluns 22 de maig del 2000 i va ingressar a les set del matí a la clínica. Havia sortit de comptes feia dies. Calia fer una cesària. Com que era un cas especial que havia requerit seguiment continu, avisen el ginecòleg de capçalera de la dona prenyada, el doctor J., que ha de venir des de casa ja que aquell dia no estava de guàrdia. Cap a les deu, finalment, el doctor J. intervé la dona. I neix un nen que ara té sis anys i que no enraona, ni es belluga, ni hi veu, ni hi sent. Als pares, lògicament, els canvien les expectatives de vida de dalt a baix. Necessiten ajuda i no la troben en les instàncies públiques corresponents.

Al cap d’un temps, els pares presenten una querella criminal contra el metge que va fer la cesària a N. i contra les dues infermeres que van atendre N. quan va ingressar a la clínica el 22 de maig del 2000, i asseguren que el retard de tres hores en la intervenció va provocar la minusvalidesa total de la criatura. La jutge, A., ha donat la raó als pares i el 7 de juliol del 2006 condemna el doctor J., i dues llevadores, I. i P., «com a autors criminalment responsables d’un delicte de lesions per imprudència professional greu [...], a un any de presó per a cadascun d’ells i un any d’inhabilitació especial [...]» per a l’exercici de les professions respectives. La resolució judicial inclou el pagament d’una indemnització de 957.331,66 euros per als pares de la criatura, que han assumit grans deutes per atendre les elevades despeses que ha requerit el seu fill.

Em sembla increïble el nivell al qual hem arribat. És bestial condemnar a presó, a multa i a inhabilitació –haver de deixar la feina– un metge i unes infermeres perquè van trigar dues hores a intervenir una dona. Una altra vegada, J., I. i P., el que heu de fer és deixar morir la criatura que vau intentar salvar, i no tindreu problemes. O si en teniu, en tindreu menys, molts menys. Vau salvar la mare en un part difícil, però no n’hi havia prou. Si el fill no surt bé, cal buscar culpables. I sempre n’hi ha, sempre falta un paper, ens en demanen tants...

La gent ja no accepta que hi hagi accidents. I si n’hi ha, busca un culpable, algú que ho pagui. Una cosa és mirar de trobar una solució justa per afrontar unes despeses inesperades –les que es deriven de la cura que necessita el nen– i una altra que per aconseguir l’ajuda econòmica necessària aquests pares portin el metge i les infermeres als tribunals. I la justícia els dóna la raó. Demencial. Hobbes tenia raó: som llops salvatges.

He escrit els noms de les persones que intervenen en aquesta història només amb inicials, encara que la premsa n’ha publicat la identificació completa, perquè tots ells són delinqüents: uns, els condemnats, són delinqüents de dret, perquè ho ha dit la justícia. Els altres –pares, advocat, la mateixa jutgessa– ho són perquè ho dic jo. Em sap molt de greu sobretot pels pares: damunt d’un fill deficient, han acumulat rancor i mentida, en comptes de bondat i compassió.

I m’és igual que em digueu que potser hi va haver negligència en l’actitud de les llevadores i del metge, que potser havia d’haver intervingut el ginecòleg de guàrdia sense esperar el de capçalera, que potser van trigar massa. És tan desproporcionat el càstig que és profundament injust. El bon fi –aconseguir una compensació econòmica– no fa bons els mitjans perversos que han emprat per aconseguir-lo.

I parlant del perill de portar criatures al món, abans-d’ahir els israelians van matar a Canà 28 civils més, dels quals 16 eren nens, i van dir que investigarien «l’error» durant 48 hores, i ja han passat, de manera que avui tindrem més morts.

Els accidents existeixen

Crec que ja ho vaig dir un dia, i no fa gaire, però ara no ho sé trobar. Sóc dels que pensen que no es pot preveure tot. En el cas de l’accident del metro de València potser sí que es podia preveure... però cal no oblidar que la línia 1 del metro de la vuitena meravella urbanística, del sursum corda del disseny, de la nata, del súmmum, de la repera, del trumfo, de l’amo del ball, de la ciutat olímpica i espaterrant que tira de tos..., de Barcelona, vaja, es troba en les mateixes condicions tècniques que la línia 1 del metro de València. És a dir, que en cas de saltar-se els límits de velocitat, el metro només quedaria frenat automàticament en determinats punts de la línia, no al llarg de tot el recorregut. De manera que també a Barcelona es podria produir un accident similar, un mal dia, si les circumstàncies, si el conductor...

Cal anar al fons de l’assumpte, cal demanar les responsabilitats que hi pugui haver al darrere de les diverses negligències pel que fa a manteniment de la línia, horaris inhumans dels treballadors, inversions necessàries que no s’han fet, millores tècniques que es consideraven «massa cares» –i per les indemnitzacions que diu que donaran a les famílies de les víctimes, 60.000 euros, sí que és veritat que ixen més barats els morts que les inversions que caldria fer a la línia, que pugen a uns quants centenars de milions d’euros. Però, un cop fet tot això, cal tenir en compte que igualment hi ha accidents. No va ser a Suïssa, el país de la perfecció, on hi va haver aquell desastre d’un funicular nou de trinca on van morir un munt de persones en un túnel? I aquell altre d’un telefèric?

És cert, hi ha accidents que, vistos a posteriori, dius: si aquí hi hagués hagut tal mecanisme que ara és cosa ordinària, això no hauria passat. D’acord. Per això en el cas aquest de València cal anar fins al final i no conformar-se amb l’expedient tan fàcil de carregar els morts... a un dels morts.

Però hi torno, filosòfic, els accidents són imprevisibles. No som màquines, justament, som fal·libles, tot el que depèn de decisions humanes pot fallar. I tot allò que porten a terme les màquines, encara sort que falla. Perquè tot no es pot preveure, tot no es pot programar, és impossible.

Davant els accidents, com davant les catàstrofes naturals o les accions terroristes o bèl·liques, no sempre és lògic demanar responsabilitats a qui t’ha de defensar, per falta de previsió. Hi ha moltes coses que són imprevisibles. Preveure-ho tot és impossible i preveure-ho quasi tot seria molt car, tan car que quan els governs diuen que faran tal inversió que els experts recomanen, molt sovint tots protestem i diem que hi ha altres prioritats.

Demanar desgreuges com a compensació pel mal que s’ha patit està bé, però és que de vegades sembla que es demanin responsabilitats com a venjança, més que cap altra cosa. I això em sembla absurd.

Hi ha hagut un accident gravíssim a València, sembla que el “culpable” principal ha mort i ara tothom vol anar més amunt a veure què pesca. No em sembla bé, francament. Ho trobo inútil i perjudicial, en general, per a la convivència ciutadana. I al capdavall és frustrant, perquè la gent que hauria de dimitir de debò no dimiteix mai. Quan hi ha un procés de dimissions, i mira que n'hi ha pocs, sempre es frenen per baix dels responsables principals.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Recordar els difunts

Un dia de silenci pels morts, ferits, familiars i amics de l'accident del metro de València.

Ahir a València

Ahir vaig marxar del despatx al migdia sense saber res del desastre de València, vaig dinar sense sentir-ne cap notícia, vaig tornar al despatx i em vaig embrancar a contestar alguns correus que m'havien arribat durant l'absència –alguns missatges eren de gent del País Valencià, però igualment els havien escrit abans de conèixer la notícia– i no va ser fins que vaig arribar als últims missatges que vaig saber el que havia passat. Llavors vaig anar al Firefox i de seguida em vaig trobar amb les portades dels diaris. És curiós com canvia la vida amb informació i sense. Jo feia acudits i explicava facècies intranscendents i, de sobte, la tragèdia. Una tragèdia que ja existia, que ja havia passat, però fins que no en saps res continues jugant.

Immediatament, és clar, vaig enviar diversos missatges personals i col·lectius als meus amics de València ciutat i d'altres contrades del país. També a alguns dels corresponsals als quals havia enviat feia pocs minuts aquells altres missatges festius, fent-los entendre –potser no calia, era obvi, però de vegades convé dir les coses òbvies– que em disculpessin per haver escrit els acudits precedents.

Em sap molt de greu per tots els amics i amigues valencians, de l'Horta i de tota la resta del país. Em solidaritzo de tot cor amb el vostre dol.

(Avui és la diada nacional dels Estats Units. També és un bon dia per solidaritzar-nos amb les víctimes causades per les dues guerres que ha encetat aquest país a l'Iraq, i amb els estatunidencs que han d'empassar-se cada dia el que fan els seus governants irresponsables i que, tanmateix, no deixen d'estimar-se el seu país i fan ben fet, no cal dir-ho.)