Aquesta terrassa, exactament aquest angle, va ser important un dia de la meva vida. Jo em vaig posar d’esquena a la barana, anava molt mudat, i em van fer una foto. Recordo el moment de la foto. Aquell dia també em van regalar una pintura que em va semblar molt bonica i després la vaig tenir un munt d’anys al meu quarto i me la mirava molt sovint. Recordo el moment en què em van regalar el quadro i tinc molt present la persona que me’l va regalar –s’ha mort aquest any!– i el gest concret que va fer quan me’l donava. Anava embolicat amb paper d’aquell tan fi.
El mateix dia també em van regalar un rellotge Certina amb corretja marró clar, però no recordo de qui va ser aquell regal: el padrí? També em va durar molts anys, oi tant.
I això és tot el que recordo d’aquell dissabte. De la resta, que havia de ser el més important del dia, no me’n recordo gens, i és una pena. De fet, em fa una mica de ràbia i tot.
Com els records importants del dia, el quadret i el rellotge també van desaparèixer. Però almenys els tinc al cap.
I sobretot tinc la terrassa i la barana, puc trepitjar aquell balcó i puc tocar la barana. Hi vaig de tant en tant, per veure si encara hi són.
