«Per sort o per desgràcia, el lèxic difós per la televisió s’ha introduït en la parla corrent i sovint s’hi ha enquistat de manera definitiva. [...] Malgrat errors i derivacions, cal acceptar, però, que aquesta popularització lèxica ha sigut positiva en termes molt generals i gràcies a ella i a l’escola primària i secundària els que encara parlen català –natius o immigrats– tenen més bons instruments i recursos més fàcils. Però de vegades hi ha hagut errors que em semblen inexplicables o explicables només per un desconeixement de la real distribució social del lèxic familiar.
»Un exemple evident és la imposició gairebé general en les sèries, en els fulletons locals, en els doblatges cinematogràfics i en les expressions informatives de les paraules papa i mama per anomenar casolanament el pare i la mare. Per fer un bon camí en la normalització de la llengua semblava més lògic haver-se esforçat a divulgar l’ús de pare i mare, segons la tradició més arrelada a Catalunya –i permanent en les àrees menys contaminades pel castellà–, seguint la reivindicació culta i cosmopolita dels anys 30 que havia reeixit a reimposar-lo en les famílies catalanistes, en les societats obreres, en els cercles culturals i en la millor literatura del noucents. En canvi, s’ha generalitzat una forma que a més de la ridícula i dolçassa cacofonia, té unes referències socials massa fortes per a ser adoptada en qualsevol circumstància. Papa i mama (amb accent pla) s’utilitzaven exclusivament entre les famílies de limitada economia i consideració social, majorment immigrades i segurament amb restes encara vives de les seves llengües i els seus dialectes natius, però sobretot temoroses d’usar els mateixos substantius que manejaven les famílies de l’alta burgesia o inclús de la classe mitjana. Aquestes es dividien en els que usaven pare i mare –els catalanistes intel·lectuals més cosmopolites i literaris, segurament amb militància republicana– i els que usaven papà i mamà (amb accent agut) –els burgesos i semiburgesos més conservadors, menys bel·ligerants, tot sovint, més propers a la cosa prèpia [«pija» en l’original]. De manera que encara avui –o abans que la televisió i els doblatges ens haguessin contaminat– la distinció entre les dues paraules planes i les dues agudes marca dues classes socials, cada una amb diferents usos i costums. La pèrdua d’atenció a aquestes diferències provoca avui situacions clarament ridícules. Fa feredat sentir a la televisió catalana com els prínceps de França s’adrecen a Lluís XVI i a Maria Antonieta dient-los papa i mama o com en qualsevol adaptació de qualsevol novel·la de saló els jovenel·los que pretenen ser elegants cauen en la vulgaritat de dir mama a la seva mamà. Tan fàcil com era –i alhora científic, pedagògic, social, civilitzat– fer servir en qualsevol cas pare i mare. I reservar, com es feia, la denominació de papa al papa de Roma.» (El País 19 setembre 2007)
Com que vaig estudiar el tema fa un temps, em permeto d’explicar el que en vaig treure, després de parlar amb gent de tot el domini lingüístic.
Hi ha una percepció bastant generalitzada (parlo de «percepció», no de realitat), en efecte, que mamà i papà és cosa de burgesos i –subratllo aquesta i, perquè no necessàriament són la mateixa cosa– de prepis (o poixos, o pijos); potser, majoritàriament, gent de la part alta de Barcelona i de la rodalia –incloent-hi determinats barris dels anomenats «carrers de Barcelona», com Igualada, Sabadell i altres ciutats veïnes.
Això ja ho deia Joan Coromines, que estenia el fenomen a les altres «capitals» del domini lingüístic: València i Palma. Ho diuen d’aquesta manera majoritàriament persones de certa edat –això explicava Coromines–, alguns sense gaire influència castellana, perquè en castellà també hi ha molta gent que diu mama i papa i sens dubte no és per influència catalana, perquè és un fenomen que se sent no sols en gent que és aquí de fa molts anys, ans també en nouvinguts: només cal anar a la Trinitat, a la Mina, al polígon Gornal de l’Hospitalet...
Sembla, diu Coromines, que el mamà ve del maman francès. La influència francesa a Catalunya ha estat sempre important, i no exclusivament entre les classes mitjanes i altes. Ara, si tot ve del francès, per via de classe dominant, aquests orígens ja no compten en la transmissió actual del costum. I en fi, més d’un pare de la pàtria i de la llengua ho feien anar així a casa seva.
Ara bé, els que diuen mama i papa, quan senten a dir mamà i papà han fet sempre ganyotes de rebuig. I això també passa a l’inrevés, que els que diuen mamà i papà i senten mama i papa ho veuen com un tret pobletà o com a cosa d’immigrants, tal com deia Bohigas. Sí que hi ha la qüestió burgesa, una burgesia transversal –catalana i castellana– que també pot ser rural o semirural, i no necessàriament propietària, ni de classe alta –ho diu Bohigas: «semiburgesa».
El diví Bohigas, doncs, no s’adona que segurament a ell, en la seua simplificació, el traeix l’experiència pròpia. Ell –i jo mateix també, per això en puc parlar– és d’una d’aquelles famílies «burgeses i semiburgeses més conservadores, menys bel·ligerants». Però els fets, si més no en l’actualitat, són força més complexos que el que diu ell, potser perquè han passat prou anys, anys que han fet canviar aquesta percepció seva que tal volta era certa fa mig segle, o potser perquè mai no ha sigut exactament així com diu ell, que la vida és molt rica i hi ha una gamma força àmplia de grisos entre el blanc i el negre.
El fet cert és que hi ha moltes famílies ben catalanes i/o burgeses i/o de ciutat de tota la vida que han dit tota la vida mama i papa. I no parlem dels que han optat per no dir mama ni papa, ja des de fa generacions, i s’adrecen als progenitors amb els noms de fonts: Lluís i Olga, o ara, suposo, Kevin i Sigourney, Fàtima i Ahmed. I encara hi ha els tradicionals mumare, ta, ma i altres.
En resum, els termes menys marcats o connotats en tot el domini lingüístic són mare i pare. Els termes mama i papa resulten marcats sobretot per als que diuen mamà i papà. I els termes mamà i papà resulten encara més marcats –i amb més raó– pels que diuen mama i papa i mare i pare.
Però tot plegat és molt opinable i variable. Al capdavall, Pompeu Fabra deia als seus pares papà i mamà.
Afegitó del maig 2011. Ara m’arriba una nadala de la comarca del Comtat, cap al sud del País Valencià (entre l’Alcoià, la Marina i la Vall d’Albaida). Fixeu-vos com parla de sant Josep, cap al final (he marcat l’expressió en negreta). Ara bé, tampoc s’ha de descartar que algú hi hagi introduït aquest element de manera subreptícia. Em penso que lligaria més amb el conjunt («estable») que hi digués «son papә» o «son parә», plana i acabada en neutra (so de e en la variant valenciana):
Nadaleta de la Vall de Travadell
Allà a Betlem, vora murall, hi havia un xiquet gitat a la palla.
I relluïa com una estrella, la seua bova era una perla.
Ajonetes, rapamanetes, fes-me-les tu que les tens xicotetes.
Pastorets i pastoretes deu-me llenya que tinc fred;
no me la feu d’argilagues, feu-me-la de romeret.
A la rum rum, a la rum rum, figues i panses i apaguem la llum.
Rum, rum, rum, rum, rum, rum.
Una senyora que era sa Mare, agenollada era a l’estable.
Allí li deia fent-li festetes i li torcava les llagrimetes.
Ajonetes, rapamanetes, fes-me-les tu que les tens xicotetes.
En un racó fent foc estava, un bon senyor que era son papà.
Com ja fa fred, fent-li ascletes per a què calfe les camisetes.
Ajonetes, rapamanetes, fes-me-les tu que les tens xicotetes.
Volent-lo veure molt, s’apropaven el bou i l’ase que allí estaven.
Fora!, els deia la Verge Maria, i ells obedients a terra es gitaven.
Ajonetes, rapamanetes, fes-me-les tu que les tens xicotetes.
