El perill de portar criatures al món

Em costa d’escriure sobre una cosa diferent de la del Líban, perquè sembla com una superficialitat. Quan dic «el Líban» vull dir les guerres, que n’hi ha més al món, unes de més mediàtiques i altres de menys. El fet que ara ens arribin notícies del Líban, però, ens fa recordar totes les altres guerres de l’Àfrica, i del Pacífic, i de l’Extrem Orient, i de Sud-amèrica, i els morts, i la sang, i la desgràcia que per a molts serà per sempre… El Líban és un paradigma.

Però de vegades trobes al diari fets que t’indignen tant que has de desfogar-te com sigui. I el bloc és ara el meu abocador principal d’enfuriaments, fellonies i frustracions.

N. es va posar de part el dilluns 22 de maig del 2000 i va ingressar a les set del matí a la clínica. Havia sortit de comptes feia dies. Calia fer una cesària. Com que era un cas especial que havia requerit seguiment continu, avisen el ginecòleg de capçalera de la dona prenyada, el doctor J., que ha de venir des de casa ja que aquell dia no estava de guàrdia. Cap a les deu, finalment, el doctor J. intervé la dona. I neix un nen que ara té sis anys i que no enraona, ni es belluga, ni hi veu, ni hi sent. Als pares, lògicament, els canvien les expectatives de vida de dalt a baix. Necessiten ajuda i no la troben en les instàncies públiques corresponents.

Al cap d’un temps, els pares presenten una querella criminal contra el metge que va fer la cesària a N. i contra les dues infermeres que van atendre N. quan va ingressar a la clínica el 22 de maig del 2000, i asseguren que el retard de tres hores en la intervenció va provocar la minusvalidesa total de la criatura. La jutge, A., ha donat la raó als pares i el 7 de juliol del 2006 condemna el doctor J., i dues llevadores, I. i P., «com a autors criminalment responsables d’un delicte de lesions per imprudència professional greu [...], a un any de presó per a cadascun d’ells i un any d’inhabilitació especial [...]» per a l’exercici de les professions respectives. La resolució judicial inclou el pagament d’una indemnització de 957.331,66 euros per als pares de la criatura, que han assumit grans deutes per atendre les elevades despeses que ha requerit el seu fill.

Em sembla increïble el nivell al qual hem arribat. És bestial condemnar a presó, a multa i a inhabilitació –haver de deixar la feina– un metge i unes infermeres perquè van trigar dues hores a intervenir una dona. Una altra vegada, J., I. i P., el que heu de fer és deixar morir la criatura que vau intentar salvar, i no tindreu problemes. O si en teniu, en tindreu menys, molts menys. Vau salvar la mare en un part difícil, però no n’hi havia prou. Si el fill no surt bé, cal buscar culpables. I sempre n’hi ha, sempre falta un paper, ens en demanen tants...

La gent ja no accepta que hi hagi accidents. I si n’hi ha, busca un culpable, algú que ho pagui. Una cosa és mirar de trobar una solució justa per afrontar unes despeses inesperades –les que es deriven de la cura que necessita el nen– i una altra que per aconseguir l’ajuda econòmica necessària aquests pares portin el metge i les infermeres als tribunals. I la justícia els dóna la raó. Demencial. Hobbes tenia raó: som llops salvatges.

He escrit els noms de les persones que intervenen en aquesta història només amb inicials, encara que la premsa n’ha publicat la identificació completa, perquè tots ells són delinqüents: uns, els condemnats, són delinqüents de dret, perquè ho ha dit la justícia. Els altres –pares, advocat, la mateixa jutgessa– ho són perquè ho dic jo. Em sap molt de greu sobretot pels pares: damunt d’un fill deficient, han acumulat rancor i mentida, en comptes de bondat i compassió.

I m’és igual que em digueu que potser hi va haver negligència en l’actitud de les llevadores i del metge, que potser havia d’haver intervingut el ginecòleg de guàrdia sense esperar el de capçalera, que potser van trigar massa. És tan desproporcionat el càstig que és profundament injust. El bon fi –aconseguir una compensació econòmica– no fa bons els mitjans perversos que han emprat per aconseguir-lo.

I parlant del perill de portar criatures al món, abans-d’ahir els israelians van matar a Canà 28 civils més, dels quals 16 eren nens, i van dir que investigarien «l’error» durant 48 hores, i ja han passat, de manera que avui tindrem més morts.

Els accidents existeixen

Crec que ja ho vaig dir un dia, i no fa gaire, però ara no ho sé trobar. Sóc dels que pensen que no es pot preveure tot. En el cas de l’accident del metro de València potser sí que es podia preveure... però cal no oblidar que la línia 1 del metro de la vuitena meravella urbanística, del sursum corda del disseny, de la nata, del súmmum, de la repera, del trumfo, de l’amo del ball, de la ciutat olímpica i espaterrant que tira de tos..., de Barcelona, vaja, es troba en les mateixes condicions tècniques que la línia 1 del metro de València. És a dir, que en cas de saltar-se els límits de velocitat, el metro només quedaria frenat automàticament en determinats punts de la línia, no al llarg de tot el recorregut. De manera que també a Barcelona es podria produir un accident similar, un mal dia, si les circumstàncies, si el conductor...

Cal anar al fons de l’assumpte, cal demanar les responsabilitats que hi pugui haver al darrere de les diverses negligències pel que fa a manteniment de la línia, horaris inhumans dels treballadors, inversions necessàries que no s’han fet, millores tècniques que es consideraven «massa cares» –i per les indemnitzacions que diu que donaran a les famílies de les víctimes, 60.000 euros, sí que és veritat que ixen més barats els morts que les inversions que caldria fer a la línia, que pugen a uns quants centenars de milions d’euros. Però, un cop fet tot això, cal tenir en compte que igualment hi ha accidents. No va ser a Suïssa, el país de la perfecció, on hi va haver aquell desastre d’un funicular nou de trinca on van morir un munt de persones en un túnel? I aquell altre d’un telefèric?

És cert, hi ha accidents que, vistos a posteriori, dius: si aquí hi hagués hagut tal mecanisme que ara és cosa ordinària, això no hauria passat. D’acord. Per això en el cas aquest de València cal anar fins al final i no conformar-se amb l’expedient tan fàcil de carregar els morts... a un dels morts.

Però hi torno, filosòfic, els accidents són imprevisibles. No som màquines, justament, som fal·libles, tot el que depèn de decisions humanes pot fallar. I tot allò que porten a terme les màquines, encara sort que falla. Perquè tot no es pot preveure, tot no es pot programar, és impossible.

Davant els accidents, com davant les catàstrofes naturals o les accions terroristes o bèl·liques, no sempre és lògic demanar responsabilitats a qui t’ha de defensar, per falta de previsió. Hi ha moltes coses que són imprevisibles. Preveure-ho tot és impossible i preveure-ho quasi tot seria molt car, tan car que quan els governs diuen que faran tal inversió que els experts recomanen, molt sovint tots protestem i diem que hi ha altres prioritats.

Demanar desgreuges com a compensació pel mal que s’ha patit està bé, però és que de vegades sembla que es demanin responsabilitats com a venjança, més que cap altra cosa. I això em sembla absurd.

Hi ha hagut un accident gravíssim a València, sembla que el “culpable” principal ha mort i ara tothom vol anar més amunt a veure què pesca. No em sembla bé, francament. Ho trobo inútil i perjudicial, en general, per a la convivència ciutadana. I al capdavall és frustrant, perquè la gent que hauria de dimitir de debò no dimiteix mai. Quan hi ha un procés de dimissions, i mira que n'hi ha pocs, sempre es frenen per baix dels responsables principals.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)