A Madrid hi va haver eufòria desfermada el 25 de novembre del 2012, quan Convergència i Unió va perdre 12 diputats. A Madrid, llavors, havien convertit Artur Mas en «el català dolent», l’enemic d’Espanya per antonomàsia, i el dolent havia perdut.
No van ser capaços de veure, o no van voler veure, el que aquí vam veure de seguida: que posats a anar cap a l’estat propi, per a molta gent valia més confiar en els que sempre havien defensat aquesta sortida a l’atzucac que és, per a Catalunya, la pertinença a l’Estat espanyol. I, per tant, valia més confiar en Esquerra Republicana i en altres opcions fins i tot més radicals.
I a més, si CiU, fins llavors ni carn ni peix, obtenia 50 escons, ara sí que caldria considerar-los tots «pro estat propi» –aquest havia estat el leit motiv de la seva campanya.* A aquests 50 calia sumar els 21 d’ERC, que pujava 11 escons (total d’escons per l’estat propi: 71), la Candidatura d’Unitat Popular, que obtenia 3 escons i era la primera vegada que es presentava a unes eleccions nacionals (total d’escons per l’estat propi: 74), i Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa, que fins llavors no tenia l’estat propi com una prioritat i en aquestes eleccions sí, n’obtenia 13, tres més que abans (total d’escons per l’estat propi: 87).
Resultat: s’havia passat de 10 escons que tenien com a objectiu prioritari l’assoliment d’un estat propi (els d’ERC), a 87 escons que havien incorporat aquest objectiu com una de les primeres fites del seu programa electoral. 77 escons més.
I a Madrid reien perquè «l’enemic, el dolent», havia perdut 12 escons.
* Una altra qüestió és que després, aconillits, hagin fet marxa enrere. Però aquí em refereixo al moment aquell: l’endemà de les eleccions, 26 de novembre del 2012.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ICV. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ICV. Mostrar tots els missatges
dissabte, 15 de juny del 2013
dimecres, 30 de gener del 2013
Hauria de ser normal i no ho és
Jordi Miralles, exdiputat i ara carter a Viladecans, Baix Llobregat
(foto: David Airob, La Vanguardia 25 gener 2013)
(foto: David Airob, La Vanguardia 25 gener 2013)
He treballat durant anys amb en Jordi Miralles i Conte. Ell no ho sap, no em coneix ni de vista, però jo estava molt sovint darrere seu apuntant tot el que deia, especialment a les comissions del Parlament de Catalunya. En Jordi Miralles ha estat diputat durant nou anys (2003-2012) i jo he coŀlaborat amb el Parlament com a transcriptor i corrector durant tot aquest temps.
En Jordi Miralles és membre del Partit dels i de les Comunistes de Catalunya (sic), escissió prosoviètica del PSUC actualment integrada dins d’Esquerra Unida i Alternativa, un partit que últimament s’ha presentat a les eleccions en coalició amb Iniciativa per Catalunya Verds.
Del seu Partit dels i de les Comunistes de Catalunya ideològicament n’estic bastant lluny –potser no tant del seu grup parlamentari, considerat globalment. A més, què voleu que us digui, Miralles tampoc no em queia gaire en gràcia, tot i que li reconec una gran bona fe.
Però avui Jordi Miralles i Conte és el meu heroi. No hauria de ser-ho, no hauria de ser excepcional el que ha fet, però malauradament ho és. Jordi Miralles ha tornat a la seva feina anterior de carter. És llicenciat en història, però feia de carter abans de ser parlamentari i ha tornat a fer de carter, a Viladecans, després de nou anys com a diputat. Amb tota dignitat, amb el cap ben alt.
Jordi Miralles és un home íntegre. Aplaudiments. De tot cor.
Etiquetes
coherència,
dignitat,
EUiA,
ICV,
Jordi Miralles,
Parlament de Catalunya
dissabte, 11 d’agost del 2012
Iniciativa contra Eurovegas?
Vaig escriure als d’Iniciativa per Catalunya per agrair-los el que havien dit sobre Eurovegas quan es va començar a tractar seriosament aquest tema en l’opinió pública. Em va semblar que eren els únics (polítics professionals) que s’hi havien manifestat en contra sense contemplacions i sense contradiccions internes.
Em van contestar. No de seguida, però em van contestar –amb unes quantes faltes greus d’ortografia. Deien (corregeixo l’original):
Animat per aquesta acollida (“estem oberts a qualsevol forma de col·laboració”), el 3 abril 2012 vaig escriure als diputats Joan Herrera, Jaume Bosch i Dolors Camats –president del grup parlamentari d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya, el primer, un diputat amb el qual sovint m’he sentit identificat, el segon, i la diputada portaveu del mateix grup, respectivament–, i els deia això que segueix (us en reprodueixo un extracte):
Doncs bé, som a 11 agost 2012 i encara és l’hora que em contestin. Ni tan sols oferint col·laboració econòmica respiren (no deuen haver arribat –no ells, els seus secretaris i secretàries– ni a llegir el punt on dic això).
Però això sí, aquests són els que insisteixen més en la idea que “no tots els polítics són iguals”, com volent dir: “Nosaltres som diferents, nosaltres sí que escoltem el poble.” De fet, són com aquells altres que diuen contínuament que s’ha de parlar del que interessa a la gent i no de qüestions identitàries i el que volen dir és que s’ha de parlar de les mateixes qüestions identitàries però només des de la perspectiva que els interessa a ells.
És veritat que ICV “fa coses” per mostrar que és contrària a Eurovegas, però no em fa l’efecte que treballi de debò a fora per evitar que es porti a terme aquest projecte. Fa la sensació que parla només de cara endins, fa escarafalls de consum intern per poder dir després allò de “jo ja ho deia”.
No vull dir que s’hagi de fer necessàriament el que jo dic, només faltaria, però és que ni tan sols contesten.
Més sobre Eurovegas al VF:
- Eurovegas no té espai (Cristina Jover)
- El futur del científics i Eurovegas (Daniel Arbós i Màrius Bellés)
- A Barcelona no li convé un casino (editorial El Periódico, 1996)
- Eurovegas, un espectacle provincià (Jordi Borja)
- Eurovegas, política i moral (Josep M. Vallès)
- Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc? (Josep M. Soler)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (1) (Vigilant del Far)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (2) (Vigilant del Far)
- Iniciativa contra Eurovegas? (Vigilant del Far)
Em van contestar. No de seguida, però em van contestar –amb unes quantes faltes greus d’ortografia. Deien (corregeixo l’original):
Hola X,
Gràcies per posar-te en contacte amb nosaltres. I gràcies també pels teus comentaris.
Tingues per segur que no defallirem en la nostra feina i en la nostra tasca de denunciar tot allò que suposa un projecte com Eurovegas.
[...] [Paràgraf purament propagandístic que no fa esment de l’assumpte]
Estem oberts a qualsevol forma de col·laboració. Ja saps on som i estem a la teva disposició.
Atentament,
David Cid
Responsable de Moviments Socials d’ICV
http://www.iniciativa.cat/moviments_socials
dcid@iniciativa.cat
933 010 612
Passatge del Rellotge, 3 - 08002 Barcelona
* * *
Animat per aquesta acollida (“estem oberts a qualsevol forma de col·laboració”), el 3 abril 2012 vaig escriure als diputats Joan Herrera, Jaume Bosch i Dolors Camats –president del grup parlamentari d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya, el primer, un diputat amb el qual sovint m’he sentit identificat, el segon, i la diputada portaveu del mateix grup, respectivament–, i els deia això que segueix (us en reprodueixo un extracte):
Projecte No a Eurovegas
Lema:
NO A EUROVEGAS
OBJECTIU
Impedir que Eurovegas s’instal·li a Catalunya
FASE PRÈVIA
Elaboració d’un manifest-proclama bàsic i recollida d’adhesions
IDEES PER AL MANIFEST-PROCLAMA
Eurovegas no ens interessa perquè:
- No promou llocs de treball sostenible
- Fomenta addiccions gens saludables
- Enrareix l’ambient social
- Canvia substancialment el model de país
- Canvia substancialment la cultura laboral del país
- Interfereix en els hàbits alimentaris
- Les instal·lacions malmeten el patrimoni natural
- Posa en qüestió lleis generals i drets bàsics amb els privilegis que reclama
- Provoca fracàs escolar
- altres
TIPUS D’ADHESIONS
- Grups de treball (acadèmics, socials i mèdics) amb ludòpates
- Grups de treball (acadèmics, socials i mèdics) amb prostitutes
- Associacions d’exludòpates i exprostitutes
- Entitats relacionades amb disfuncions socials
- Entitats de dones
- Entitats de protecció de la infància
- Creu Roja, Unicef, Unesco i altres entitats internacionals amb seu a Catalunya
- Federació d’Ecologistes de Catalunya, WWF-Adena, Med-Forum, Greenpeace i altres entitats ecologistes d’abast internacional
- ONGs i entitats polítiques i socials del Baix Llobregat / del Barcelonès Nord*
- ONGs del quart món: Intermón, Càritas, Federació Catalana Voluntariat Social...
- Personalitats indiscutibles de tot l’arc ideològic. Anar a buscar-los també entre els referents dels grans partits, o altres patums
- Obertura de signatures a la ciutadania: adhesions individuals i col·lectives (web)
*[Això del Barcelonès Nord els ho deia perquè llavors es parlava d’una seu alternativa per a Eurovegas a Montcada i Reixac.]
CAMPANYA EN DUES FASES
1. Parar el cop: fer que Las Vegas Sands decideixi que no li compensa venir a Catalunya.
a) Campanya mediàtica als EUA: New York Times, Washington Post, Wall Street Journal... (Jo puc ajudar a aconseguir mitjans econòmics.) Anunci:
You won’t be welcomed in Barcelona, Mr. Adelson
Your kind of business doesn't fit our kind of country
Organizations and entities that have joined this declaration as of April 10th, 2012: [...]
L’anunci aniria signat amb els noms de les entitats adherides: “Entitats adherides fins al --- [data de publicació de l’anunci]” (amb el nom traduït a l’anglès?)
b) Notes de premsa que expliquin a la ciutadania el que s’ha fet i que donin a conèixer les entitats signants del manifest-proclama.
2. Elaborar una declaració institucional, el menys ideològica possible, a la qual puguin adherir-se entitats, ajuntaments de tots els colors, etc., per fer entendre que no s’hi val tot per aconseguir diners frescos, i proposar un pacte transversal de país perquè un fet com aquest no es torni a produir mai més.
[...]
X.X. (nom i cognoms)
(adreça)
(telèfon)
* * *
Enguany el carrer Sant Pere Màrtir de Gràcia ha tingut com a leit motiv, a la festa major de la vila, la protesta contra el projecte Eurovegas. A la imatge, Artur Mas vestit d’Elvis Presley, amb la bandera americana que es transforma en senyera (o a l’inrevés) i un puny que fa la figa en comptes de les estrelles ianquis (foto: JOI, 2012)
Doncs bé, som a 11 agost 2012 i encara és l’hora que em contestin. Ni tan sols oferint col·laboració econòmica respiren (no deuen haver arribat –no ells, els seus secretaris i secretàries– ni a llegir el punt on dic això).
Però això sí, aquests són els que insisteixen més en la idea que “no tots els polítics són iguals”, com volent dir: “Nosaltres som diferents, nosaltres sí que escoltem el poble.” De fet, són com aquells altres que diuen contínuament que s’ha de parlar del que interessa a la gent i no de qüestions identitàries i el que volen dir és que s’ha de parlar de les mateixes qüestions identitàries però només des de la perspectiva que els interessa a ells.
És veritat que ICV “fa coses” per mostrar que és contrària a Eurovegas, però no em fa l’efecte que treballi de debò a fora per evitar que es porti a terme aquest projecte. Fa la sensació que parla només de cara endins, fa escarafalls de consum intern per poder dir després allò de “jo ja ho deia”.
No vull dir que s’hagi de fer necessàriament el que jo dic, només faltaria, però és que ni tan sols contesten.
* * *
Més sobre Eurovegas al VF:
- Eurovegas no té espai (Cristina Jover)
- El futur del científics i Eurovegas (Daniel Arbós i Màrius Bellés)
- A Barcelona no li convé un casino (editorial El Periódico, 1996)
- Eurovegas, un espectacle provincià (Jordi Borja)
- Eurovegas, política i moral (Josep M. Vallès)
- Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc? (Josep M. Soler)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (1) (Vigilant del Far)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (2) (Vigilant del Far)
- Iniciativa contra Eurovegas? (Vigilant del Far)
Etiquetes
capitalisme,
Catalunya,
corrupció,
especulació,
EUA,
Eurovegas,
futur,
Gràcia,
ICV,
ludopatia,
prostitució,
Tarragonès
dimecres, 9 d’abril del 2008
En defensa de Baltasar
Sempre la mania aquesta meva de defensar causes perdudes. I en este cas, a més, sense tenir prou garanties de la bondat del producte. Un dia tindrem un disgust.
Eixe home, Francesc Baltasar i Albesa, que d’aquí una estona serà al Parlament a passar comptes, no té la culpa que no tinguem aigua. Aquest home, antic periodista del Mundo de l’Auger –res a veure amb el Mundo del Ramírez, tot i que també hi ha col·laborat– i antic militant del PSUC –llavors que només es podia ser o franquista o possibilista o militant del PSUC–, és un gestor capaç de menar la cosa pública i ho va demostrar de sobres amb la seva feina durant més de vint anys al capdavant de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, població de la qual va ser elegit alcalde a 29 anys i reelegit una vegada i una altra fins que va plegar per Iniciativa pròpia. Ara li ha tocat ballar amb la sequera i el pobre home fa el que pot.
No té més culpa que els del PSOE, ni que els del PP ni que els de CiU, pel fet que no tinguem aigua. De fet, ells –els d’ICV-EUiA– són els que han fet més –o han dit més: fer fer, no els deixen fer gaires coses, i a l’hora de posar-se a fer és normal que tinguin problemes, perquè els manca experiència– perquè tinguem aigua nosaltres, els nostres fills i els nostres néts. Són ells els que s’han inventat la sostenibilitat dels recursos naturals. Són ells els qui ens diuen que no podem resoldre els problemes pensant només en avui, que és l’únic que s’ha fet en aquest país durant anys i panys: calcular només el que ens cal fins a les eleccions vinents.
D’acord que això que proposa del Segre és una bestiesa, però no són els de CiU ni els del PP els que li ho poden retreure. I jo l’entenc quan diu que una cosa és una obra faraònica com el transvasament de l’Ebre projectat pel PP i aprovat per CiU i una altra cosa una obra conjuntural per canalitzar aigua d’una banda i portar-la a una altra en un moment determinat. Sens dubte, totes dues coses són transvasaments, perquè no hi ha una altra paraula més exacta, però hi ha molt de cinisme quan no es vol veure que allò de l’Ebre i això del Segre són dues coses diferents. I que consti que jo sóc contrari a tota mena de transvasaments: ni l’Ebre, ni el Segre ni el Roine.
Què cal fer si no hi ha aigua? Doncs, per mi, restriccions. Trens i vaixells d’aigua no, que això seria demagògic: no n’hi hauria ni per fer pixar el gat. I restriccions, començant pels que més en gasten, que no són les famílies normals i corrents de l’àrea metropolitana de Barcelona, que la majoria ja estalviem i molt, som campions mundials d’estalvi d’aigua. Restriccions, començant pels camps de golf, les piscines i les segones residències. Restriccions selectives, sí. Que la gent s’adoni que no es pot anar a la babalà amb l’aigua. Aquesta terra no té aigua, això és així, o en té poca, i si a algú no li agrada que se’n vagi a l’Ebre aigües amunt i allà –a Saragossa, a Logronyo– en tindrà, que per això els romans hi van fundar ciutats. Qui visqui a Barcelona ha de saber que aquí hi ha poca aigua. Tot és molt car i s’hi viu força bé i vénen molts turistes a veure pedres i tot això, però no hi ha aigua. Tot no es pot tenir. Hem de conèixer i fer conèixer la cultura de l’aigua. I de cara al futur, dessaladores, però poques: només les estrictament necessàries per sortir d’un mal pas com l’actual. I la resta del temps, tancades, que gasten molt. I llavors, inversió forta en les infraestructures de l’aigua, de manera que no es perdi ni un litre en les conduccions. I més cultura de l’escassetat de l’aigua. I així.
I encara defenso Baltasar per l’anècdota de la petició de pluja a la Mare de Déu de Montserrat. No em va semblar el recurs d’un desesperat ni d’un cínic ni d’una persona contradictòria. Em va semblar una ocurrència simpàtica d’algú que, trobant-se a la Muntanya –el nostre Sinaí, canta Verdaguer–, sap on és i, ateses les circumstàncies, es comporta com un conseller de tots. Com si fos un home normal i corrent.
El problema que té Francesc Baltasar és el de molts que es pensen que haver fet de periodista els dóna la saviesa necessària per continuar controlant els mecanismes del món mediàtic quan han esdevingut autoritats. Baltasar necessita urgentment un cap de comunicació, si no en té. O escoltar el que té. O despatxar-lo, si el té i l’ha escoltat fins ara, perquè ho ha fet de pena.
(Sobre el debat d’investidura del president espanyol, en tinc prou amb el que diu avui l’editorial d’El País: «Lo significativo fue el énfasis e incluso algún ribete jacobino en uno de los discursos más inequívocamente políticos de todos los pronunciados por Zapatero: la palabra España salió de su boca en más de 60 ocasiones.» Si El País parla de jacobinisme, ja podeu comptar com deuen anar les coses per allà a ponent. I com aniran. I com ens faran anar.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Eixe home, Francesc Baltasar i Albesa, que d’aquí una estona serà al Parlament a passar comptes, no té la culpa que no tinguem aigua. Aquest home, antic periodista del Mundo de l’Auger –res a veure amb el Mundo del Ramírez, tot i que també hi ha col·laborat– i antic militant del PSUC –llavors que només es podia ser o franquista o possibilista o militant del PSUC–, és un gestor capaç de menar la cosa pública i ho va demostrar de sobres amb la seva feina durant més de vint anys al capdavant de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, població de la qual va ser elegit alcalde a 29 anys i reelegit una vegada i una altra fins que va plegar per Iniciativa pròpia. Ara li ha tocat ballar amb la sequera i el pobre home fa el que pot.
No té més culpa que els del PSOE, ni que els del PP ni que els de CiU, pel fet que no tinguem aigua. De fet, ells –els d’ICV-EUiA– són els que han fet més –o han dit més: fer fer, no els deixen fer gaires coses, i a l’hora de posar-se a fer és normal que tinguin problemes, perquè els manca experiència– perquè tinguem aigua nosaltres, els nostres fills i els nostres néts. Són ells els que s’han inventat la sostenibilitat dels recursos naturals. Són ells els qui ens diuen que no podem resoldre els problemes pensant només en avui, que és l’únic que s’ha fet en aquest país durant anys i panys: calcular només el que ens cal fins a les eleccions vinents.
D’acord que això que proposa del Segre és una bestiesa, però no són els de CiU ni els del PP els que li ho poden retreure. I jo l’entenc quan diu que una cosa és una obra faraònica com el transvasament de l’Ebre projectat pel PP i aprovat per CiU i una altra cosa una obra conjuntural per canalitzar aigua d’una banda i portar-la a una altra en un moment determinat. Sens dubte, totes dues coses són transvasaments, perquè no hi ha una altra paraula més exacta, però hi ha molt de cinisme quan no es vol veure que allò de l’Ebre i això del Segre són dues coses diferents. I que consti que jo sóc contrari a tota mena de transvasaments: ni l’Ebre, ni el Segre ni el Roine.
Què cal fer si no hi ha aigua? Doncs, per mi, restriccions. Trens i vaixells d’aigua no, que això seria demagògic: no n’hi hauria ni per fer pixar el gat. I restriccions, començant pels que més en gasten, que no són les famílies normals i corrents de l’àrea metropolitana de Barcelona, que la majoria ja estalviem i molt, som campions mundials d’estalvi d’aigua. Restriccions, començant pels camps de golf, les piscines i les segones residències. Restriccions selectives, sí. Que la gent s’adoni que no es pot anar a la babalà amb l’aigua. Aquesta terra no té aigua, això és així, o en té poca, i si a algú no li agrada que se’n vagi a l’Ebre aigües amunt i allà –a Saragossa, a Logronyo– en tindrà, que per això els romans hi van fundar ciutats. Qui visqui a Barcelona ha de saber que aquí hi ha poca aigua. Tot és molt car i s’hi viu força bé i vénen molts turistes a veure pedres i tot això, però no hi ha aigua. Tot no es pot tenir. Hem de conèixer i fer conèixer la cultura de l’aigua. I de cara al futur, dessaladores, però poques: només les estrictament necessàries per sortir d’un mal pas com l’actual. I la resta del temps, tancades, que gasten molt. I llavors, inversió forta en les infraestructures de l’aigua, de manera que no es perdi ni un litre en les conduccions. I més cultura de l’escassetat de l’aigua. I així.
I encara defenso Baltasar per l’anècdota de la petició de pluja a la Mare de Déu de Montserrat. No em va semblar el recurs d’un desesperat ni d’un cínic ni d’una persona contradictòria. Em va semblar una ocurrència simpàtica d’algú que, trobant-se a la Muntanya –el nostre Sinaí, canta Verdaguer–, sap on és i, ateses les circumstàncies, es comporta com un conseller de tots. Com si fos un home normal i corrent.
El problema que té Francesc Baltasar és el de molts que es pensen que haver fet de periodista els dóna la saviesa necessària per continuar controlant els mecanismes del món mediàtic quan han esdevingut autoritats. Baltasar necessita urgentment un cap de comunicació, si no en té. O escoltar el que té. O despatxar-lo, si el té i l’ha escoltat fins ara, perquè ho ha fet de pena.
(Sobre el debat d’investidura del president espanyol, en tinc prou amb el que diu avui l’editorial d’El País: «Lo significativo fue el énfasis e incluso algún ribete jacobino en uno de los discursos más inequívocamente políticos de todos los pronunciados por Zapatero: la palabra España salió de su boca en más de 60 ocasiones.» Si El País parla de jacobinisme, ja podeu comptar com deuen anar les coses per allà a ponent. I com aniran. I com ens faran anar.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Etiquetes
CiU,
Ebre,
ecologia,
El Mundo,
El País,
Francesc Baltasar,
ICV,
José Luis Rodríguez Zapatero,
Montserrat,
PP,
PSOE,
Roine,
Segre
dissabte, 16 de febrer del 2008
La raó d’una bestiesa
S’acosten eleccions i suposo que no me’n podré abstreure. La pressió és massa forta per a un periodista.
Miro d’entendre la raó per la qual els de CiU asseguren ara que si el PSOE depèn d’ells després de les eleccions del 9 de març, la condició que els posaran és que facin plegar Montilla. No entenc aquesta amenaça perquè:
1) Si fos veritat que CiU vol demanar aquesta barbaritat, no seria lògic que ho digués públicament.
2) CiU queda, dient això, com un partit absolutament fenici (per no dir coses més políticament incorrectes).
3) Zapatero és un mentider, un nacionalista espanyol bastant exacerbat i un home molt aferrat al poder, però no és tan ximple com per cometre un error d’aquesta grandària.
4) És veritat que PSOE i PSC són exactament la mateixa cosa –ara s’ha tornat a demostrar amb el repartiment dels espais electorals, ja que els del PSC han renunciat a la quota que els corresponia per afavorir que el PSOE pogués ser el primer a l’Estat–, però fins ara no hi ha precedents, em sembla, d’un partit que hagi fet un bescanvi govern espanyol - govern autonòmic com el que pretén fer ara CiU, i no crec que al senyor Zapatero li interessi enemistar-se per sempre més amb l’esquerra catalana. El PSOE pot guanyar sempre a Catalunya per golejada sense baixar de l’autocar, però potser deixaria de fer-ho si es verifiqués una hipòtesi com aquesta que planteja CiU: que el preu de governar a Madrid fos que governés la dreta a Catalunya (CiU + PP, amb l’abstenció almenys inicial del PSOE). Segur que els del PSOE que manen –vull dir els de Madrid, en aquest punt Montilla no és qui ha de decidir, no depèn d’ell–, quan s’acostin més les eleccions ho desmentiran. O no: potser faran servir l’amenaça aquella que «no podem dependre d’altres» com a esperó per motivar el vot dels seus. El vot de la por.
En canvi, hi ha una raó d’aquest anunci de CiU que sí que funciona i que naturalment no ens diran. Per a la gent que estigui fins al capdamunt del tripartit i alhora no els sembli malament Zapatero si l’alternativa és Rajoy –antics votants de CiU i, atenció, votants del PP desencantats de la deriva última d’aquest partit a Catalunya–, dir-los que ara també es pot votar contra Montilla votant CiU pot ser una raó suplementària per animar-se a anar a votar, ja que la majoria d’aquests dos segments són partidaris d’abstenir-se, estan desencantats i cansats de no aconseguir que les coses vagin com ells es pensen que haurien d’anar.
De tota manera, ja poden prendre-s’ho amb calma, tots plegats, perquè diguin el que diguin les enquestes crec que el PSOE guanyarà per pallissa i no necessitarà ningú per governar amb comoditat, o en tindrà prou amb els quatre d’Iniciativa - Izquierda Unida. Fa temps que ho dic i no em creu ningú. És clar que jo m’equivoco sovint ;-) Però encara més erren les enquestes.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Miro d’entendre la raó per la qual els de CiU asseguren ara que si el PSOE depèn d’ells després de les eleccions del 9 de març, la condició que els posaran és que facin plegar Montilla. No entenc aquesta amenaça perquè:
1) Si fos veritat que CiU vol demanar aquesta barbaritat, no seria lògic que ho digués públicament.
2) CiU queda, dient això, com un partit absolutament fenici (per no dir coses més políticament incorrectes).
3) Zapatero és un mentider, un nacionalista espanyol bastant exacerbat i un home molt aferrat al poder, però no és tan ximple com per cometre un error d’aquesta grandària.
4) És veritat que PSOE i PSC són exactament la mateixa cosa –ara s’ha tornat a demostrar amb el repartiment dels espais electorals, ja que els del PSC han renunciat a la quota que els corresponia per afavorir que el PSOE pogués ser el primer a l’Estat–, però fins ara no hi ha precedents, em sembla, d’un partit que hagi fet un bescanvi govern espanyol - govern autonòmic com el que pretén fer ara CiU, i no crec que al senyor Zapatero li interessi enemistar-se per sempre més amb l’esquerra catalana. El PSOE pot guanyar sempre a Catalunya per golejada sense baixar de l’autocar, però potser deixaria de fer-ho si es verifiqués una hipòtesi com aquesta que planteja CiU: que el preu de governar a Madrid fos que governés la dreta a Catalunya (CiU + PP, amb l’abstenció almenys inicial del PSOE). Segur que els del PSOE que manen –vull dir els de Madrid, en aquest punt Montilla no és qui ha de decidir, no depèn d’ell–, quan s’acostin més les eleccions ho desmentiran. O no: potser faran servir l’amenaça aquella que «no podem dependre d’altres» com a esperó per motivar el vot dels seus. El vot de la por.
En canvi, hi ha una raó d’aquest anunci de CiU que sí que funciona i que naturalment no ens diran. Per a la gent que estigui fins al capdamunt del tripartit i alhora no els sembli malament Zapatero si l’alternativa és Rajoy –antics votants de CiU i, atenció, votants del PP desencantats de la deriva última d’aquest partit a Catalunya–, dir-los que ara també es pot votar contra Montilla votant CiU pot ser una raó suplementària per animar-se a anar a votar, ja que la majoria d’aquests dos segments són partidaris d’abstenir-se, estan desencantats i cansats de no aconseguir que les coses vagin com ells es pensen que haurien d’anar.
De tota manera, ja poden prendre-s’ho amb calma, tots plegats, perquè diguin el que diguin les enquestes crec que el PSOE guanyarà per pallissa i no necessitarà ningú per governar amb comoditat, o en tindrà prou amb els quatre d’Iniciativa - Izquierda Unida. Fa temps que ho dic i no em creu ningú. És clar que jo m’equivoco sovint ;-) Però encara més erren les enquestes.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Etiquetes
CiU,
ICV,
José Luis Rodríguez Zapatero,
José Montilla,
Mariano Rajoy,
PP,
PSOE
dijous, 11 d’octubre del 2007
Els propòsits del senyor Montilla
Hi ha una cosa que convé no oblidar, i és que el governador José Montilla ha arribat per quedar-s’hi. Seria un error greu considerar-lo un president accidental de la quadriputació. I ara, a més a més, tindrà una oportunitat d’or per treure’s del damunt els socis que podrien ser emprenyatius, els socis fins ara mesells que li han fet el favor de col·locar-lo allà a dalt en canvi d’uns quants càrrecs i cotxes oficials, però que en qualsevol moment li podrien fer la llesca o almenys posar-li terra a l’escudella. L’oportunitat és dissoldre el Parlament juntament amb el de Madrid i fer les eleccions catalanes amb les espanyoles, per aprofitar el tarannà Zapatero i guanyar finalment en vots i en escons els regionalistes, distrets ara amb el seu projecte de no se sap quina casa nova que es volen fer fer. Els agafaran amb els pixats al ventre. Potser és per això que Montilla fa empipar els altres i els fa fer coses contranatura dia rere dia, a veure si són ells els que rebenten primer i així el president no tindria cap més remei que convocar eleccions. No sé com no se m’havia acudit abans. Suposo que ja ho deuen haver escrit altres, perquè em sembla una possibilitat d’allò més versemblant en un president de referents tan espanyolistes com l’actual –encara més que Maragall, encara més que Pujol, encara més que Tarradellas, i semblava impossible... Però jo no ho he llegit enlloc. Més ben dit, ho he llegit però no ho puc dir. Per això ho escric aquí. Per denunciar-ho, si és que ho tenen previst i callen com putes fins a l’últim dia.
Si no ho tenen previst, millor.
Ara, no m’estranyaria gens ni mica que el senyor Montilla, que potser no és prou intel·ligent o potser no té prou dots de govern però que no és ruc, o a l’inrevés, tingués previst aquest programa des del primer dia. Per això va tan tranquil, estarrufat i cua dreta, per això va a pas de convidat i trepitjant fort. Si els mesells trenquen el tripartit, a partir d’ara, ell té assegurada la presidència, amb el suport dels mesells o amb sense. I, a més a més, assegurant que al cap de quatre anys serà sant tornem-hi.
(Afegitó del 7 de febrer del 2008: ha passat el perill. Ja no hi ha possibilitat que es compleixi el que deia. Millor. I avui mateix ERC ha votat al Parlament en contra del PSC i ICV. També els d’ERC respiren tranquils: Montilla ja no els podrà fer la jugada que segur que més d’un cop a tots els havia passat pel cap. Potser és per això que els d’ERC feia mesos que no piulaven, per no donar-li motius de treure’ls del Govern, que és el que els interessa de debò. La independència? Ja han dit que en parlaríem l’any 2014. Mentrestant, a escalfar cadira.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Si no ho tenen previst, millor.
Ara, no m’estranyaria gens ni mica que el senyor Montilla, que potser no és prou intel·ligent o potser no té prou dots de govern però que no és ruc, o a l’inrevés, tingués previst aquest programa des del primer dia. Per això va tan tranquil, estarrufat i cua dreta, per això va a pas de convidat i trepitjant fort. Si els mesells trenquen el tripartit, a partir d’ara, ell té assegurada la presidència, amb el suport dels mesells o amb sense. I, a més a més, assegurant que al cap de quatre anys serà sant tornem-hi.
(Afegitó del 7 de febrer del 2008: ha passat el perill. Ja no hi ha possibilitat que es compleixi el que deia. Millor. I avui mateix ERC ha votat al Parlament en contra del PSC i ICV. També els d’ERC respiren tranquils: Montilla ja no els podrà fer la jugada que segur que més d’un cop a tots els havia passat pel cap. Potser és per això que els d’ERC feia mesos que no piulaven, per no donar-li motius de treure’ls del Govern, que és el que els interessa de debò. La independència? Ja han dit que en parlaríem l’any 2014. Mentrestant, a escalfar cadira.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Etiquetes
ERC,
Generalitat de Catalunya,
ICV,
José Luis Rodríguez Zapatero,
José Montilla,
PSOE
divendres, 21 d’abril del 2006
No tornaré a parlar del tripartit
Com que no vull fer el joc als partits de l’oposició, renuncio des d’ara a parlar més del tripartit. El que han fet no és que sigui un error, és que no té nom i ells ho saben, ho han fet a gratcient. No sols no rectifiquen, no sols no dimiteixen, sinó que fan conseller el qui s’equivoca. Com si CiU hagués nomenat conseller Prenafeta, després dels escàndols. Maragall ja no té el suport ni del PSC i s’ha llançat a l’aventura en solitari, a veure si ell i els que pugui arreplegar de les restes del seu expartit, més ERC, més Iniciativa, poden revalidar un tripartit maragallià. Maragall es vol tornar a presentar i vol continuar manant com sigui, ni que provoqui la divisió dels seus –la divisió ja està feta. Ara ja no hi ha dubtes –sempre tinc problemes i miro enrere quan trio una opció arriscada– que vaig fer ben fet de votar una cosa alternativa.
Quina decepció. I em sap greu sobretot perquè crec que ho pagaran molt car, no se’n sortiran i tornaran els prenafetes. “Prenafeta la llei, prenafeta la trampa.” Potser no, perquè la política de vegades és com el futbol, i hi ha cops de sort i d’estratègia que desbloquegen situacions compromeses i aparentment atzucacades. Però per mi, ja ho he dit moltes vegades, el fi no justifica els mitjans. Per mi s’ha acabat el bròquil. Adéu, gent, adéu per sempre, ja us ho fareu. No penso tornar a parlar de política durant molt de temps.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Quina decepció. I em sap greu sobretot perquè crec que ho pagaran molt car, no se’n sortiran i tornaran els prenafetes. “Prenafeta la llei, prenafeta la trampa.” Potser no, perquè la política de vegades és com el futbol, i hi ha cops de sort i d’estratègia que desbloquegen situacions compromeses i aparentment atzucacades. Però per mi, ja ho he dit moltes vegades, el fi no justifica els mitjans. Per mi s’ha acabat el bròquil. Adéu, gent, adéu per sempre, ja us ho fareu. No penso tornar a parlar de política durant molt de temps.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Etiquetes
CiU,
ERC,
ICV,
Lluís Prenafeta,
Pasqual Maragall,
PSOE,
Xavier Vendrell
dissabte, 8 d’abril del 2006
Per què no es trencarà el tripartit
Ni en el fullet “Pressupostos 2006: molt més que xifres” (un fullet de 40 planes) ni en cap altre indret de fàcil accés. Finalment, he trobat els pressupostos d’aquest any desglossats per departaments aquí (vegeu les pàgs. 44s d’aquest document). Reprodueixo la xifra final (despeses pressupostades) amb els departaments ordenats per disponibilitat d’efectiu:
Salut (Geli, PSC): 7.835 M €
Educació (Cid, ERC): 4.177 M €
Política Territorial i OP (Nadal, PSC): 1.358 M €
Benestar i Família (Simó, ERC): 1.284 M €
Universitats, Recerca i SI (Solà, ERC): 959 M €
Interior (Tura, PSC): 835 M €
Justícia (Vallès, PSC [CPC]): 676 M €
Presidència (Bargalló, ERC): 576 M €
Treball i Indústria (Rañé, PSC): 574 M €
Medi Ambient i Habitatge (Milà, ICV): 372 M €
Governació (Carretero, ERC): 361 M €
Agricultura Ramaderia i Pesca (Siurana, PSC): 318 M €
Cultura (Mieras, PSC): 275 M €
Economia i Finances (Castells, PSC): 173 M €
Comerç, Turisme i Consum (Huguet, ERC): 140 M €
Relacions Institucionals i Participació (Saura, ICV): 24 M €
No sé què us passa a vosaltres, però jo veient aquestes xifres tendeixo a entendre per què no hi ha cap interès per part d’ERC a deixar que es trenqui al Govern. Ja em va passar amb el primers pressupostos del tripartit, i amb els de l’any passat.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Salut (Geli, PSC): 7.835 M €
Educació (Cid, ERC): 4.177 M €
Política Territorial i OP (Nadal, PSC): 1.358 M €
Benestar i Família (Simó, ERC): 1.284 M €
Universitats, Recerca i SI (Solà, ERC): 959 M €
Interior (Tura, PSC): 835 M €
Justícia (Vallès, PSC [CPC]): 676 M €
Presidència (Bargalló, ERC): 576 M €
Treball i Indústria (Rañé, PSC): 574 M €
Medi Ambient i Habitatge (Milà, ICV): 372 M €
Governació (Carretero, ERC): 361 M €
Agricultura Ramaderia i Pesca (Siurana, PSC): 318 M €
Cultura (Mieras, PSC): 275 M €
Economia i Finances (Castells, PSC): 173 M €
Comerç, Turisme i Consum (Huguet, ERC): 140 M €
Relacions Institucionals i Participació (Saura, ICV): 24 M €
No sé què us passa a vosaltres, però jo veient aquestes xifres tendeixo a entendre per què no hi ha cap interès per part d’ERC a deixar que es trenqui al Govern. Ja em va passar amb el primers pressupostos del tripartit, i amb els de l’any passat.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 29 de març del 2006
Això d’ERC
He rebut tres correus demanant-me l’opinió sobre l’assumpte del finançament d’ERC, atès que –diu una de les comunicants, bona amiga... virtual– és “evident que dels partits amb representació parlamentària Esquerra sembla que és el que et cau més bé”. No sé si aquesta percepció és exacta, ni m’ho havia plantejat. Posats a dir alguna cosa sobre això, almenys sentimentalment suposo que coincideixo en més coses amb ICV que amb altres. El problema ve quan guanyen les eleccions, que tots fan el que els rota, i quan les perden, que també: tothom agafa del programa electoral –i tots els programes ja són prou genèrics– allò que li convé més, sobretot si serveix per fer soroll. En qualsevol cas, com que els meus-meus són extraparlamentaris, tinc una gran llibertat per dir el que penso de cada partit, de cada personatge i de cada feta sense sentir-me especialment proper a res ni a ningú. És clar que davant problemàtiques concretes m’he mullat més d’un cop aquí mateix a favor de solucions polítiques concretes, però mirant de fugir sempre de la política dels partits, perquè si bé són necessaris, també crec que cal refundar-los tots i tornar a començar.
Sí que em sento proper al meu país i a la meva llengua, i em sembla que ho he demostrat en concret quan calia –més enllà de la declaració de principis, que compromet poc. I dins el món de la política sóc partidari dels criteris ètics. Bé, doncs, ja hi som.
És ètic que un partit es financi amb les aportacions dels seus càrrecs públics? I tant, només faltaria. Ara bé, m’agradaria que aquestes aportacions fossin més voluntàries. Vull dir que si algú, un cop ocupat el despatx i el sofà, un cop que ja té la secretària i el cotxe i tot plegat, diu que aquells diners són seus, no em sembla correcte que el partit pugui decidir que el despatxin. Els partits no han de manar per damunt dels governs i els parlaments, aquesta és la qüestió. Això em sembla obvi. O sigui, si t’has equivocat i has triat un pocavergonya perquè sigui conseller, director general, etc., mala sort, però no el pots despatxar per un assumpte que no afecta el seu rendiment en el càrrec. Potser es podria arreglar amb una quota fixa proporcional per a tothom del partit que tingui determinat sou, tant si és en l’àmbit públic com en el privat, però mai amb l’amenaça de l’acomiadament laboral. No ho sé, és difícil, però la solució actual no em sembla prou bona.
Evidentment, vull dir amb molta claredat que em sembla més correcta la fórmula d’ERC, com a plantejament previ, que altres fórmules encara més fosques de finançament dels partits, com les comissions per obres públiques, els pagaments previs per estar a la llista de rebre encàrrecs, etc. Però dir això és demagògic. Ara no es tracta de dir si això és més bo que allò, sinó de dir si això d’ERC em sembla bé o no. I ja ho he dit, em sembla un procediment teòricament correcte, però que es podria millorar.
Ara –i aquí hi ha la mare dels ous–, el que no té cap explicació de cap mena és que aquestes contribucions econòmiques es demanin a gent que no són d’ERC. M’és igual que treballin en una conselleria o en una altra, que siguin simpatitzants del partit o no i fins i tot que ho sabessin d’abans o no. No és acceptable de cap manera que a algú se l’hagi forçat ni una mica, pel fet de treballar a l’Administració pública, a fer una donació a un dels partits que sosté el Govern, ni que només s’hagi fet amb una persona. Defensar això és demencial. I qui ha fet això, encara que hagi sigut per error, ha de cessar irrevocablement, si té cap càrrec públic. Es poden cometre errors, no cal dir-ho, però cal pagar-los. No es tracta d’enviar ningú a l’infern, es tracta de ser exemplars en l’exercici de la funció pública. Si ERC té una mica d’ètica, ha de fer plegar Xavier Vendrell com a responsable de finances del partit. I el conseller primer ha de fer cessar Xavier Vendrell com a secretari general seu. Si no ho fan, haurem de pensar que era tot el partit i tot el Govern els qui es dedicaven a les pràctiques mafioses, ni que fos per un error que ara diu que corregiran. Els errors, en política, es paguen. Si no es paguen, vol dir que no es consideren prou errors. I això, quan hi ha peles pel mig, és un error molt més greu.
I ja se sap, els partits d’esquerres sempre han de ser més ètics que els de dreta. És un preu doble que han de pagar. La societat, en conjunt, no es pot permetre que qui defensa els desafavorits –això és l’esquerra, en síntesi– fiqui la mà allà on no toca, en aquest cas la butxaca de terceres persones, encara que siguin simpatitzants. Que ho facin els de dretes i continuïn tan tranquils ja ho tenim assumit. Els nostres no. És com aquell acudit macabre de l’home que defensava alegrement la prostitució... fins que es va assabentar que hi tenia ficada la dona.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Sí que em sento proper al meu país i a la meva llengua, i em sembla que ho he demostrat en concret quan calia –més enllà de la declaració de principis, que compromet poc. I dins el món de la política sóc partidari dels criteris ètics. Bé, doncs, ja hi som.
És ètic que un partit es financi amb les aportacions dels seus càrrecs públics? I tant, només faltaria. Ara bé, m’agradaria que aquestes aportacions fossin més voluntàries. Vull dir que si algú, un cop ocupat el despatx i el sofà, un cop que ja té la secretària i el cotxe i tot plegat, diu que aquells diners són seus, no em sembla correcte que el partit pugui decidir que el despatxin. Els partits no han de manar per damunt dels governs i els parlaments, aquesta és la qüestió. Això em sembla obvi. O sigui, si t’has equivocat i has triat un pocavergonya perquè sigui conseller, director general, etc., mala sort, però no el pots despatxar per un assumpte que no afecta el seu rendiment en el càrrec. Potser es podria arreglar amb una quota fixa proporcional per a tothom del partit que tingui determinat sou, tant si és en l’àmbit públic com en el privat, però mai amb l’amenaça de l’acomiadament laboral. No ho sé, és difícil, però la solució actual no em sembla prou bona.
Evidentment, vull dir amb molta claredat que em sembla més correcta la fórmula d’ERC, com a plantejament previ, que altres fórmules encara més fosques de finançament dels partits, com les comissions per obres públiques, els pagaments previs per estar a la llista de rebre encàrrecs, etc. Però dir això és demagògic. Ara no es tracta de dir si això és més bo que allò, sinó de dir si això d’ERC em sembla bé o no. I ja ho he dit, em sembla un procediment teòricament correcte, però que es podria millorar.
Ara –i aquí hi ha la mare dels ous–, el que no té cap explicació de cap mena és que aquestes contribucions econòmiques es demanin a gent que no són d’ERC. M’és igual que treballin en una conselleria o en una altra, que siguin simpatitzants del partit o no i fins i tot que ho sabessin d’abans o no. No és acceptable de cap manera que a algú se l’hagi forçat ni una mica, pel fet de treballar a l’Administració pública, a fer una donació a un dels partits que sosté el Govern, ni que només s’hagi fet amb una persona. Defensar això és demencial. I qui ha fet això, encara que hagi sigut per error, ha de cessar irrevocablement, si té cap càrrec públic. Es poden cometre errors, no cal dir-ho, però cal pagar-los. No es tracta d’enviar ningú a l’infern, es tracta de ser exemplars en l’exercici de la funció pública. Si ERC té una mica d’ètica, ha de fer plegar Xavier Vendrell com a responsable de finances del partit. I el conseller primer ha de fer cessar Xavier Vendrell com a secretari general seu. Si no ho fan, haurem de pensar que era tot el partit i tot el Govern els qui es dedicaven a les pràctiques mafioses, ni que fos per un error que ara diu que corregiran. Els errors, en política, es paguen. Si no es paguen, vol dir que no es consideren prou errors. I això, quan hi ha peles pel mig, és un error molt més greu.
I ja se sap, els partits d’esquerres sempre han de ser més ètics que els de dreta. És un preu doble que han de pagar. La societat, en conjunt, no es pot permetre que qui defensa els desafavorits –això és l’esquerra, en síntesi– fiqui la mà allà on no toca, en aquest cas la butxaca de terceres persones, encara que siguin simpatitzants. Que ho facin els de dretes i continuïn tan tranquils ja ho tenim assumit. Els nostres no. És com aquell acudit macabre de l’home que defensava alegrement la prostitució... fins que es va assabentar que hi tenia ficada la dona.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Etiquetes
ERC,
Escons insubmisos,
etica (ètica),
ICV,
partits polítics,
progressisme
divendres, 17 de març del 2006
Quin embolic
És un embolic. ERC no vol aquest Estatut, i fa ben fet de no voler-lo. L’única cosa és que potser haurien pogut dir-ho un dia abans de la foto de Zapatero i Mas, i llavors haurien sigut més creïbles. Perquè abans estaven disposats a tot i ens anaven posant vaselina a cada atzagaiada del PSOE. He fet un cop d’ulls als diaris d’abans del pacte i és vergonyós. O sigui, ara es nota molt que actuen, que ho diuen per despit. A mi ja m’està bé. Però alhora, ERC no vol deixar el Goverm ja que s’hi juga molts calerons. Les conselleries d’ERC són de les més ben dotades (em refereixo a diners, no a l’Anna Simó). ERC no vol de cap manera deixar anar tant de poder. Però el PSC n’està fins al capdamunt. I el PSOE encara més, si és que podem fer a hores d’ara cap distinció entre tots dos. I més que hi estaran si ERC finalment diu que no a l’Estatut que els ha costat tant parir perquè sigui espanyol però que alhora els diferenciï dels de la caverna. (Parlant de Caverna, quin tip de riure que el capo dels presidents d'Iberia, Telefónica, Endesa... digui que els empresaris catalans funcionen a cop de BOE... HA HA HA!) Per això hi ha tanta pressió sobre ERC, que va ser la instigadora de la iniciativa. Perquè a tots els altres els interessa que el no a l’Estatut sigui testimonial (un 10% o menys, el que correspon al PP). I ERC, al mateix temps, creu que no pot aparèixer al costat del PP votant que no –i jo em demano per què: no van votar que no a la Constitución española al costat de Fuerza Nueva, Falange, Adolf Aznar i companys màrtirs? I ICV no sap / no contesta, igual com ha passat els darrers dos anys. CiU mira de fer forat en les contradiccions. Zapatero necessita l’Estatut, després de tot el que ha hagut de patir, des del seu punt de vista. Maragall necessita l’Estatut. CiU no necessita l’Estatut, però és un dels que més pressiona a favor de tenir-lo, sigui com sigui. Per què? Perquè CiU el que vol és poder, tan aviat com sigui possible, i els sembla que estar-se al costat de Zapatero pot escurçar les distàncies cap al poder. ERC necessita l’Estatut i vol conservar el poder que té, però veu que aquestes dues coses ara són incompatibles, no perquè siguin incompatibles per se, sinó perquè és incompatible el que pensa el PSC en el cas que ERC vagi per lliure i el que pensen les bases d’ERC sobre l’Estatut. A CiU fa temps que no els preocupa gaire el que pensin les seves bases: ja les reeducarà quan s’acosti l’hora de votar. ICV potser ja no té bases, o no se sap on són, però siguin on siguin segur que tenen una profunda crisi d’identitat. El PP és el que té les idees més clares, i van en bloc, perquè creuen que això és un joc maquiavèlic i ells volen guanyar sempre a costa del que sigui. El problema, diuen els altres, el tindrà el PP quan li arribi l’hora de tornar a governar, perquè estarà sol. Però jo crec que no tindrà cap problema, perquè el poder té molt d’atractiu –oi, ERC?– i CiU estarà sempre a la vora del poder, esperant ordres a canvi de butaques confortables, despatxos i secretàries, moltes secretàries. El PSC podria convocar eleccions si ERC diu finalment que no a l’Estatut. Però llavors potser ERC trauria més diputats dels que té ara, i llavors què? I si la solució és un govern PSC-CiU –els de CiU sempre estan a punt, amb qui sigui, l’únic que no suporten és que els deixin de banda–, això com es menja? Mas president i Manuela consellera primera? Perquè Maragall de president i Mas de vice no no veig ni jo ni ells ni ningú, ja que implicaria que Mas és el successor universal del país: el successor de Pujol i el de Maragall. O sigui, al PSC li agradaria fer eleccions en el cas que ERC s’escapi a la muntanya, però no hi ha manera, no surten els números. Les hipòtesis més versemblants, doncs: 1, ERC diu finalment que sí a l’Estatut i no passa res fins d’aquí a dos anys. 2, ERC diu finalment que no a l’Estatut i no passa res fins d’aquí a dos anys.
Tot plegat, un embolic. O no? O som on érem?
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Tot plegat, un embolic. O no? O som on érem?
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Etiquetes
Artur Mas,
CiU,
ERC,
Estatut d'autonomia,
ICV,
José Luis Rodríguez Zapatero,
Pasqual Maragall,
PP,
PSOE
dilluns, 19 de desembre del 2005
L’Estatut del PSOE
Tornem-hi. Ara com ara, em sembla que és ben clara la jugada. El PSC-PSOE ha aconseguit un nivell tan alt de compromís de tots els partits catalans –tret del PP– amb l’Estatut que, tal com estan les coses, em sembla que l’Estatut sortirà. Aigualit encara més del que ho està ara, molt més aigualit. Però no veig capaç Esquerra de fer marxa enrere. I Convergència no pot retirar-lo ella sola –primer perquè sense ERC no podrà tenir de cap manera els vots necessaris, però segon perquè no pot tornar a votar ella sola amb el PP, o sigui que depèn d’Esquerra en tots dos casos. Diuen els dirigents d’ERC, que tornen a tenir la clau de tot, que la contraproposta del PSOE a l’Estatut redactat pel Parlament català és “inacceptable”, però alhora asseguren que és un document de treball, que és un esborrany, que s’ha de negociar. Ja s’accepta que hi ha d’haver retallades importants, ja s’accepta que el document de treball no és l’Estatut, sinó la contraproposta del PSOE. Per tant, ara cada retallada que es faci a la contraproposta del PSOE ens la vendran com una victòria. Ens preparen el terreny.
Aquesta setmana ERC ha d’arreglar el seu nyap de la setmana passada –un cop més, queda clar que el Parlament podria funcionar amb els cinc caps de colla, perquè els diputats no saben mai el que voten; n’hi hauria prou amb cinc diputats, si més no als plens, que tinguessin cada un tants punts, i ens estalviaríem una bona virolla– i així podrà continuar fent veure que “amenaça” el PSOE, però ja ho hem dit altres vegades, el pacte és de ferro. I, pel que fa a l’Estatut, ERC hi està tan compromès com el PSOE. (I d'Iniciativa, que no en dius res? Iniciativa ja no és res, és llast mort.)
En resum, tal com estan ara les coses, jo ja firmo que l’Estatut mantingui l’article 1, “Catalunya és una nació”. És simbòlic, sí, però és una cosa que no tenim ara i que ens podria fer servei més endavant. Pel que fa al finançament, blindatges i la resta, és ben clar que tot el que s’avenci serà “en el marco de la Constitución” i que, per tant, a l’hora d’interpretar els articles continuarem depenent de com els interpreti Madrid. Que “Catalunya és una nació” no serveix per a res de material, però tal vegada d’aquí a vint o cinquanta anys, si s’aprova aquesta simple frase, els nostres fills o néts podran fer-la valer en l’ambit internacional com a precedent jurídic per aconseguir alguna cosa més que el que s’ha aconseguit fins ara amb bones paraules i “en el marco de la Constitución”.
El més probable, però, és que ni tan sols deixin aquesta frase. I llavors, la resta de l’Estatut serà una etapa més del “peix al cove”, tan criticat, de la Lliga i de CiU, del Foment de Treball, del Círculo de Economía, de les cambres de comerç, de la CEPB i dels caves suposadament catalans.
I ara, aquests quinze dies, ja deuen tenir preparat el castell de focs que ens faran els polítics per fer-nos veure que l’Estatut que votarem és “el millor que es podia aconseguir en les circumstàncies actuals”.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Aquesta setmana ERC ha d’arreglar el seu nyap de la setmana passada –un cop més, queda clar que el Parlament podria funcionar amb els cinc caps de colla, perquè els diputats no saben mai el que voten; n’hi hauria prou amb cinc diputats, si més no als plens, que tinguessin cada un tants punts, i ens estalviaríem una bona virolla– i així podrà continuar fent veure que “amenaça” el PSOE, però ja ho hem dit altres vegades, el pacte és de ferro. I, pel que fa a l’Estatut, ERC hi està tan compromès com el PSOE. (I d'Iniciativa, que no en dius res? Iniciativa ja no és res, és llast mort.)
En resum, tal com estan ara les coses, jo ja firmo que l’Estatut mantingui l’article 1, “Catalunya és una nació”. És simbòlic, sí, però és una cosa que no tenim ara i que ens podria fer servei més endavant. Pel que fa al finançament, blindatges i la resta, és ben clar que tot el que s’avenci serà “en el marco de la Constitución” i que, per tant, a l’hora d’interpretar els articles continuarem depenent de com els interpreti Madrid. Que “Catalunya és una nació” no serveix per a res de material, però tal vegada d’aquí a vint o cinquanta anys, si s’aprova aquesta simple frase, els nostres fills o néts podran fer-la valer en l’ambit internacional com a precedent jurídic per aconseguir alguna cosa més que el que s’ha aconseguit fins ara amb bones paraules i “en el marco de la Constitución”.
El més probable, però, és que ni tan sols deixin aquesta frase. I llavors, la resta de l’Estatut serà una etapa més del “peix al cove”, tan criticat, de la Lliga i de CiU, del Foment de Treball, del Círculo de Economía, de les cambres de comerç, de la CEPB i dels caves suposadament catalans.
I ara, aquests quinze dies, ja deuen tenir preparat el castell de focs que ens faran els polítics per fer-nos veure que l’Estatut que votarem és “el millor que es podia aconseguir en les circumstàncies actuals”.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Etiquetes
CiU,
Constitución española,
ERC,
Estatut d'autonomia,
ICV,
Parlament de Catalunya,
PP,
PSOE
dijous, 4 de novembre del 2004
Pecat ecològic
Per desplaçar-me vaig sempre a peu o amb bicicleta i si haig d’anar més lluny del compte i no tinc temps utilitzo els mitjans públics amb aquest ordre de preferència: metro, tren, bus i, només si no hi ha cap altre remei, taxi; faig sempre la tria dels residus domèstics: papers i cartrons, envasos amb components plàstics o inorgànics, brossa orgànica, piles, oli de cuina, bateries, fluorescents…; pel que fa al vidre, sempre deixo les ampolles i pots estovant-se amb l’aigua que he fet servir per rentar els plats fins que queden separades les etiquetes, tot i que de vegades he hagut d'estar-me una bona estona fregant-los fins que marxa l’últim rastre de paper, i després porto tots els vidres als contenidors corresponents, i els taps, a banda; apago cada dia tots els electrodomèstics, incloent-hi el pilot de l’stand by, i si marxo uns dies els desendollo de la paret; faig servir només bombetes de baix consum i aprofito al màxim la llum natural; només obro els llums que necessito en cada moment i no me’n deixo mai cap d’encès quan surto d’una habitació; a l’estiu, refrigero la casa amb aïllants a les portes i finestres, amb corrents d’aire naturals i amb un ventilador si fa molta calor; al pic de l’hivern també van bé els mateixos aïllants i, per mantenir l’escalfor o si no n’hi ha prou, engego una mica la calefacció de gas natural; quan compro un electrodomèstic miro sempre l’etiqueta energètica i opto pel de consum més baix; no tinc cotxe, però recomano als meus amics i coneguts, quan en compren un, que mirin els consums i les dades d’emissió de gasos i triïn el meys contaminant; visc de lloguer, però si mai em compro una casa exigiré que es regeixi amb criteris bioclimàtics i que hi hagi sistemes d’aïllament i panells solars tèrmics i fotovoltaics...
(I ara, dues preguntes ben llargues i unes quantes més de breus):
Tanmateix, per què em sembla una presa de pèl el canvi d’horari que fem cada mig any, autoenganyant-nos encara més sobre l’hora solar –habitualment ja no és la que toca–, un canvi general que teòricament serveix per aprofitar més bé les hores de llum i estalviar energia i que en la pràctica em fa l’efecte que és només una mà de maquillatge de bona consciència i una font de maldecaps per a determinats col•lectius –posant per cas, persones malaltes subjectes a rutines mèdiques o alimentàries molt estrictes, ramaders, nadons, gent gran– als quals ningú no compensa de cap manera per l’enrenou que pateixen amb els esmentats canvis?
I, alhora, per què em sembla tan sovint que els autoanomenats verds que es dediquen a la política –començant pels d’Iniciativa per Catalunya, que són els que tinc més a prop i que en principi em cauen molt bé– són una mica pallassos i que a l'hora de la veritat fa l'efecte que només es preocupin, com tots els altres, de col•locar gent amiga en sillons públics i d’aconseguir com més càrrecs millor, si bé fan de tant en tant jocs de mans i castells de focs per distreure el personal i fer veure que estan molt per la gent?
Aquestes percepcions meves… són pecat, des del punt de vista ecologista? Algú pot estranyar-se que hi hagi tanta gent socialment molt sensible que no vota? Algú pot alarmar-se pel fet que opcions com la dels Escons Insubmisos –deixar buits els escons que puguin guanyar, i no cobrar– tinguin cada dia que passa més suport moral?
(I ara, dues preguntes ben llargues i unes quantes més de breus):
Tanmateix, per què em sembla una presa de pèl el canvi d’horari que fem cada mig any, autoenganyant-nos encara més sobre l’hora solar –habitualment ja no és la que toca–, un canvi general que teòricament serveix per aprofitar més bé les hores de llum i estalviar energia i que en la pràctica em fa l’efecte que és només una mà de maquillatge de bona consciència i una font de maldecaps per a determinats col•lectius –posant per cas, persones malaltes subjectes a rutines mèdiques o alimentàries molt estrictes, ramaders, nadons, gent gran– als quals ningú no compensa de cap manera per l’enrenou que pateixen amb els esmentats canvis?
I, alhora, per què em sembla tan sovint que els autoanomenats verds que es dediquen a la política –començant pels d’Iniciativa per Catalunya, que són els que tinc més a prop i que en principi em cauen molt bé– són una mica pallassos i que a l'hora de la veritat fa l'efecte que només es preocupin, com tots els altres, de col•locar gent amiga en sillons públics i d’aconseguir com més càrrecs millor, si bé fan de tant en tant jocs de mans i castells de focs per distreure el personal i fer veure que estan molt per la gent?
Aquestes percepcions meves… són pecat, des del punt de vista ecologista? Algú pot estranyar-se que hi hagi tanta gent socialment molt sensible que no vota? Algú pot alarmar-se pel fet que opcions com la dels Escons Insubmisos –deixar buits els escons que puguin guanyar, i no cobrar– tinguin cada dia que passa més suport moral?
Etiquetes
anecdotari,
canvi climàtic,
ecologia,
Escons insubmisos,
ICV,
manipulació
Subscriure's a:
Missatges (Atom)



