Perles (156): Tenir germans

«Els nostres germans són grans mestres. Diàriament ens brinden l’oportunitat de desenvolupar la nostra tolerància i la nostra paciència. Com quan ens diuen les veritats que més ens costa d’escoltar. I per si fos poc, ens ajuden a comprendre l’autèntic significat de l’acceptació i el perdó.

»Però abans que res, els nostres germans ens ajuden a descobrir qui som. I com que ens porten al límit, ens donen l’oportunitat de decidir qui volem ser.

»La relació que hi mantenim no és sempre un camí de roses. Tots tenim esquelets a l’armari, coses que hem dit o fet de les quals no n’estem particularment orgullosos. Podem provar d’evitar enfrontar-nos-hi, posant tota la responsabilitat d’una relació fallida en l’altre, o fer el primer pas en favor de la reconciliació. I de tant en tant, recordar-los el que signifiquen per a nosaltres.

»Perquè és a les nostres mans decidir què ens pesa més. Els desavantatges... o els avantatges de tenir germans? Amb què ens quedem?»


Fragment d’un reportatge d’Irene Orce, amb el títol «Els avantatges de tenir germans», publicat al suplement ES, 19 abril 2014

Bloqueigs

Em sorprèn –o, més ben dit, ja no em sorprèn perquè m’hi he acostumat, però encara m’admira– la quantitat de gent que hi ha que davant un problema una mica més gros que els ordinaris queda bloquejada, inactiva, paralitzada. I tot seguit fuig. No sols no és capaç de fer res, sinó que perd fins i tot l’empatia sentimental que almenys en el seu redol immediat normalment sabia desplegar, o això semblava. Arriben els problemes i gira la cara per no veure’ls, vol fondre’s. De fet, desapareix.

I et sembla que tot aquell bon rotllo que feia anar fins aleshores era només aparença «mentre les coses vagin a l’hora», pura rutina i prou. Si és casat o compromès de manera formal, no ha entès allò de «en la salut i en la malaltia», o no és capaç d’afrontar-ho quan vénen mal dades.

És veritat que no s’ha de jutjar la primera reacció amb més duresa del compte, perquè és més estesa que no sembla i hi pot haver casos d’incapacitat real, de paràlisi i de bloqueig emocional patològics. No tothom està preparat per a tot.

Ara, jo el que no accepto és que fugi i que no torni de seguida, això no. Si no saps què fer potser no cal que facis res de seguida, però sí que pots quedar-te a la vora per si de cas et necessiten. No pots tocar el dos i actuar com si res, com si aquella nova circumstància no hagués canviat la teva existència almenys momentàniament, com si aquell dia poguessis continuar fent la teva vida normal de cada dia. No, això és deslleial, o almenys irresponsable, infantil –suposant que els infants siguin irresponsables, que no tots ho són, o no tots, sens dubte, ho són en el mateix grau.

No parlo de problemes grossos que a tots ens poden trasbalsar, desorientar i fer-nos fer alguna cosa estranya, si més no en els primers moments o el primer dia: robatori de la casa i/o de tots els estalvis, accidents greus, incendis, abandonaments de la llar amb maletes, morts properes. No parlo d’això.

Vull dir les crisis que a gairebé a tothom toquen, visqui com visqui, senzillament perquè no som en un món perfecte.

Parlo, doncs, de problemes simplement una mica més que ordinaris, contratemps de la feina o de la salut, xacres sobrevingudes per l’edat –una tova fora de lloc, inesperada, d’un avi–, crisis momentànies de relacions, encàrrecs inesperats que ens fan canviar el plantejament de la tarda, de la setmana o de les vacances o que ens fan cancel·lar un viatge o un programa que ens feia molta il·lusió i que preparàvem des de feia mig any.

Parlo dels petits daltabaixos de la vida, perfectament previsibles, que et toquen per pura estadística.

Doncs bé, hi ha gent que sembla que no hi està preparada i, quan s’hi troba, gira la cara i no en vol saber res. Decideix que allò no l’afecta i continua fent el que feia. No és una reacció momentània, aquesta, sinó que sembla rumiada: «Si mai m’hi trobo, ja s’ho faran, no és el meu problema.»

I diuen: «Jo me n’haig d’anar, fins al vespre», com si no hagués passat res. O potser ni tan sols piulen, aixequen el vol discretament.

Tòpics desemmascarats (4): «A València no es parla valencià»

Qui diu València podria dir Barcelona, Castelló, Elx, Palma, Tarragona o l’Hospitalet de Llobregat, perquè la frase se sent i es repetix en diversos indrets. Però esta volta qui desemmascara el tòpic és Ferran Suay, amb un article publicat en El Punt (edició de València) la vigília del darrer Nadal. En reprodueixo un extracte:

«“Tot és baixar del tren a l’estació del Nord i ja no sents parlar valencià a ningú!” Segur que aquesta frase l’hem sentida un grapat de vegades. Proveu de preguntar a qui la diu: “I tu, en quina llengua parles quan vas a València?” Si són sincers, la majoria et respondran que en castellà. I d’ací plora la criatura. Diuen que la vida és com un eco: allò que sents depén molt de què dius tu. I de com ho dius, hi afegiria jo.

»Fa uns dies en vaig fer una prova. Era dissabte de vesprada i –amb la meua companya– vam anar al carrer Colom, conegut centre comercial del Cap i Casal, amb la intenció de comprovar fins a quin punt la realitat s’ajustava o no al tòpic. Vàrem entrar en botigues i més botigues, sense descuidar-nos els coneguts grans magatzems. Ens adreçàvem a les dependentes (totes eren dones), preguntant per articles o demanant informació. En total ens atengueren dotze persones, de les quals onze ho van fer en valencià. Cal dir que la que ens atengué en castellà ens tractà amb la mateixa amabilitat que les altres.

»Potser algú es preguntarà quin és el truc? L’explicaré amb molt de gust. El truc està en adreçar-te a les persones en valencià. Tant si et sembla que fan cara de ser valencianes com si no (per cert, com és concretament una cara de valencià?). I encara n’hi ha més: si et contesten en castellà, el truc consisteix a seguir parlant en valencià. No per obstinació, sinó per cortesia. Perquè probablement –d’entrada– no ha caigut en el compte que li estaves parlant en valencià, i ha seguit aplicant el vell automatisme de parlar als clients en espanyol. Quan tu continues en valencià, li dónes l’oportunitat de notar-ho i de poder passar tranquil·lament al valencià. Donar oportunitats a la gent és –sens dubte– un gest de cortesia i un acte de bona educació.

»No sé quantes d’aquelles persones tenien el valencià com a llengua familiar, o quantes l’havien aprés a l’escola o al carrer. I no m’importa gens ni miqueta. Totes elles van fer, senzillament, una cosa ben normal, inequívocament professional i que té tota la lògica: es van adaptar a la llengua del client. Des d’una perspectiva comercial, es tracta –evidentment– d’una estratègia correcta.

»Quan entrem en un comerç, és molt probable que la persona que ens atén s’adapte a nosaltres. I això vol dir que la responsabilitat sobre quina llengua s’hi parlarà passa –d’entrada– per la nostra iniciativa. Si decidim fer-ho en valencià, hi ha moltes més probabilitats que ens contesten en la mateixa llengua, que no si optem per amagar la llengua i –treballant a favor de la confirmació del tòpic– parlem directament en castellà.

»Els tòpics, com els prejudicis, només s’estavellen contra l’experiència directa. Per això, quan anem a València, quan entrem als comerços o als grans magatzems, provem-ho i comprovem-ho. Provem –d’entrada– a parlar en valencià, i comprovem quanta gent ens respon parlant com nosaltres. I si us ha semblat que les meues xifres són exagerades, em sembla molt bé: feu la vostra pròpia estadística. Proveu i comproveu què passa quan –d’entrada– parleu en valencià.»

Perles (61): Colonitzacions mentals

«L’autèntica colonització no triomfa quan l’exèrcit invasor ocupa un territori. Ni tampoc quan els ocupants han imposat les seues lleis o han aconseguit de fer aprendre la seua llengua a tot el poble vençut, ni quan els han convertit la terra en una mera província (en llatí: ‘terra vençuda’). La vertadera colonització s’assoleix quan els colonitzats comencen a pensar com els colons. Quan troben normals, naturals, i fins i tot tradicionals les imposicions que els han forçat a assumir –temps arrere, això sí– per la força de les armes, i estan disposats a perpetuar-les.

»La vertadera colonització és la colonització mental; la que se’ns instal·la a l’interior del cervell i ens fa mirar la realitat i el món des del punt de vista d’uns altres, i no des del nostre. [...] Davant de tan notable evidència, crec que haurem d’admetre que la capacitat més excelsa i més desenvolupada dels éssers humans és la d’autoenganyar-nos.»

Ferran Suay, El Punt 9 novembre 2010

Perles (59): No tot és com sembla

«És l’únic home normal de Hollywood. Un dels pocs homes que conec que no ha passat ni una hora al divan. L’únic home que ni tan sols ha parlat de fer-se psicoanalitzar. És feliçment casat. El seu fill ha arribat a dos anys i no l’ha vist ni un sol cop el psicòleg infantil. No té enemics. No ha fet mai règim ni ha pres pastilles per a dormir. No va boig pels diners ni l’arrossega l’ambició. És madur. Està adaptat. És un buf d’aire fresc en una ciutat plena de neuròtics exhibicionistes i presumits.»

Rose Hecht al doctor Sam Hirshfeld, 1940, sobre Arthur A. (Harpo) Marx; recollit pel mateix Harpo Marx a Harpo speaks! (1961), cap. XXI. (Hirshfeld respon: «Rose, és una acusació molt forta. En tens proves?»)

Què cal fer si et sembla que et saluden en públic?

Tal com me l’han explicada us l’explico, amb permís. Qui me l’ha explicada és, per a mi, de tota confiança. Me’n refio. M’ha fet gràcia perquè em penso que en la mateixa situació a mi em passaria exactament el mateix.

«Imagina’t que ets en un acte públic d’homenatge a una persona molt coneguda. Tu seus enmig de la gent, d’una gentada que omple el local solemne. Hi ha parlaments diversos. Observes que l’homenatjat, força atrotinat de salut, somriu agraït i fins i tot s’emociona amb els ditirambes –la cerimònia va així–, en altres moments es mostra avergonyit, hi ha estones que no sap on reposar els ulls.

»De sobte, t’ha semblat que et mirava de fit a fit. Penses: deu mirar algú que hi ha a prop teu, davant teu, darrere teu. Però no sols mira cap a la zona on ets tu –a tu et sembla, tot i la llunyania, que et mira directament, però no goses pensar que és així–, sinó que saluda ostensiblement amb la mà i somriu de manera també prou manifesta. Penses: hi ha algú de la seva família o molt amic a prop meu, feia temps que no es veien i l’homenatjat no sabia que aquella persona vindria.

»Tu no bellugues ni un pèl, petrificat. No goses pensar que aquella personalitat et pugui saludar a tu, tot i que t’ho sembli. Alguna gent del davant o dels costats es giren i també et miren, però com que no saben qui ets i tu no fas cap moviment a banda de somriure com fa tothom, miren més enrere. Alguns fan cara d’estranyesa. Tu no mous ni una pestanya.

»L’homenatjat, al cap d’una estona, torna a mirar fixament cap a on ets tu i repeteix la salutació amb la mà, molt visiblement. No goses tornar el salut, és clar, tot i que ara t’ha semblat encara més que abans que et saludava a tu.

»Però, et dius, com vols que et saludi a tu, ganàpia, amb tanta gent al voltant i tants amics seus i tanta família? Somrius una altra vegada, per si de cas, com tothom fa –tothom està content per l’espontaneïtat dels gestos del personatge, com ho estaran després, quan enraoni, de l’espontaneïtat de les paraules–, però no mous ni un dit. Igual com abans, doncs, la teva incomoditat i el teu somriure passen inadvertits.

»Quina vergonya si gosessis tornar la salutació de manera visible i llavors descobrissis que aquella salutació del personatge principal no era per a tu, sinó per a algú que, per exemple, és just al darrere teu? La gent pensaria: quin paio tan cregut! Voldries fondre’t, quedaries molt malament.

»Com que en acabat l’acte solemne molta gent s’acosta a saludar el personatge, decideixes anar-te’n. Ja el veuràs un altre dia.

»L’endemà li escrius. “Vaig estar ahir a l’acte d’homenatge. No sé si em vas veure. No em vaig quedar al final, per no atabalar-te...”

»Contesta: “Et vaig veure, i tant, i et vaig saludar des de lluny. Gràcies per no venir a atabalar-me. Ja ens veurem amb més tranquil·litat.”»

Textual.

Els que s’esperen, els que fan esperar

Continuant la reflexió d’Eva Piquer de l’altre dia, afegeixo que també hi ha substancialment dues menes de persones: les que s’esperen i les que fan esperar. I és curiós el que m’ha semblat observar, que les segones solen tenir més èxit en les relacions socials –no sé si tant en les professionals–, perquè no els ve d’aquí arribar tard –ja ho tenen assumit– i llavors simplement demanen disculpes amb un somriure esclatant, si en demanen, o amb un riure per sota el nas –una actitud que de vegades et desarma però de vegades és la gota que et fa voler escanyar-les en aquell mateix moment–, de manera que per a elles comença la relació en positiu. Estan acostumats a fer esperar i no hi donen cap importància.

En canvi, les persones que esperen ja comencen sovint aquella trobada de mala jeia, l’enceten amb aquell punt negatiu inicial i almenys els primers minuts del tracte els han de dedicar a intentar oblidar que han estat vint minuts esperant aquell/a pocavergonya –aquell/a pocavergonya triomfant, per a més inri.

I ara em direu que això és enveja, i és clar que sí que ho és.