En Ramon

No sé quan vaig conèixer en Ramon. Amb seguretat, l’any 88, o sigui, fa trenta-tres anys. Per tant, ell en tenia seixanta – era del 1928, com la mare– i jo trenta. Però és possible que ja ens coneguéssim, no descarto que ens haguéssim vist abans algun dia en alguna banda. Sigui com sigui, en aquests trenta-tres anys ens hem trobat tan sovint que n’he perdut el compte. I en els últims vint-i-cinc anys, a més, hem estat veïns d’escala –ell al quart, jo al tercer– i hem compartit tantes vivències, tantes estovalles i tants quilòmetres. Hem parlat tant, discutit tant, ens hem escridassat tant, estimat tant! Amics i prou, no penseu en altres coses. Però tan amics. I no pretenc ser «l’amic», i ara. En Ramon en tenia uns quants, d’amics com jo. Molts. Era un home que feia amics. 

Una amistat peculiar, la seva, també s’ha de dir. En Ramon no era la típica persona que t’explicava la seva vida a la primera. Ni de lluny. De fet, després de tants anys, no sé si l’he acabat de conèixer del tot. Bé, això és una bestiesa: el coneixia perfectament. Potser soc jo, el qui és més complicat i té més capes que una escarxofa. 

Alguna vegada havíem viatjat plegats –ara ja feia temps que no– i ens havíem burxat o queixat l’un de l’altre, posem per cas, per la manera de conduir –penosa en les reaccions, cançonera, en el seu cas, necessitava la carretera per a ell sol; la meva és, o era, més esportiva i dinàmica. També m’he ficat sovint amb la seva incapacitat de dir les coses a la valenta –era, segons els tòpics, com un diplomàtic anglès–, mentre que jo soc sovint massa directe, fins i tot eixut. Amb altres amics, com ens havíem rigut si, per exemple, dinant plegats, ell observava calmós que l’amanida devia ser més bona amb sal, o et demanava si t’agradaven les patates amb allioli, i aquests comentaris volien dir que li passessis sisplau la sal o que li atansessis l’allioli, que el tenies al costat. Sempre parlava així i era divertit. Jo en deia llenguatge «ramonià». I de vegades l’imitava, tot i que no era fàcil arribar al seu nivell de subtilesa. 

Em consta que de jove havia jugat a bàsquet, era força alt i me n’havia ensenyat alguna fotografia. I li agradava molt el tenis. Hi va jugar fins que ja no en va tenir prou esma. Amb mi no, perquè jo el tenis no l’he tocat mai. I, ja de gran, li venia de gust mirar tenis per la tele –i futbol alguna vegada–, si tenia temps. Com recordo la imatge seva a la porta, demanant què pensàvem fer a primera hora de la tarda. Això volia dir que hi devia haver un partit de Roland Garros, o d’allà on sigui, i que demanava si posaríem la tele. Perquè ell no en tenia al seu pis. I com que sempre hi havia algú a casa amb ganes de mirar tenis, o de fer-li companyia, doncs ja tenia dissenyada la seva tarda ideal –si no el cridaven per a alguna cosa d’última hora, que això també passava sovint. Jo el que recordo d’aquelles tardes és que, si eres a casa, senties com ell aplaudia de tant en tant i deia «molt bo, molt bo!». Talment com si l’escoltés el Roger Federer a l’altra banda de la pantalla. 

A part de l’amistat, jo he recorregut a ell, als seus serveis religiosos, quan ha estat imprescindible. Ah, no ho havia dit, perdó: en Ramon era capellà. Els que veniu per aquí ja sabeu que tinc uns quants amics capellans, algun bisbe i tot, i també frares, laics compromesos, religiosos i monges de totes les escuderies. En Ramon era bastant conegut pel barri i els barris propers, perquè ara que s’ha mort n’ha parlat algun diari: «el mossèn somrient», n’han dit. Treia temps dels seus encàrrecs pastorals ordinaris per visitar malalts i de fet l’havien nomenat capellà d’un hospital, un dels més importants de Barcelona. Hi tenia molta dedicació i estava sempre disponible per a qualsevol urgència. 

El mossèn somrient, és veritat, però jo el definiria també com a mossèn ingenu, pillet, murri. Dialogant, però caparrut com ell sol. Sense gens de malícia, és veritat. 

Caparrut... com jo. Els crits que ens vam fer. A mi sempre m’ha costat cedir quan sé que tinc raó. I a ell també. De manera que teníem els crits sempre a punt quan ens trobàvem i començàvem a parlar de qualsevol cosa. Ben aviat arribaven els desacords. I algunes vegades ens acomiadàvem tots dos amb cara de pomes agres. Però n’hi havia prou amb una salutació cordial a l’escala el mateix dia al vespre, si ens trobàvem, o l’endemà, perquè ell s’oblidés del que havia passat. Que no era mai res, eren discussions gairebé d’adolescents, per més que de vegades ens embranquéssim en qüestions teològiques, o ves a saber per on ens enfilàvem. 

Era més previsible que un tren –pel que fa als llocs per on passa, ara no parlo d’horaris. Vull dir, podies conèixer amb exactitud el que farà ara, i ara, i ara. Per exemple, alguna vegada vam quedar a berenar. Doncs sabies que els primers cinc minuts eren de recorregut seu per l’expositor del local –o pel refrigerador, si t’estava mirant la geladora– mirant tot el que hi havia: dolç, salat, això, allò. I al final demanava un suc de taronja –o pitjor: un vas d’aigua. I això, sempre. S’ho mirava tot de dalt a baix, feia veure que li interessaven tot de coses, i al final, suc de taronja o aigua. Com a màxim, algun dia, una peça de fruita –que solia ser una taronja. 

A veure, no pararia d’explicar coses d’ell, tantes pàgines viscudes. Són molts anys amb pocs envans de separació entre tots dos! 

S’ha mort dret, com volia. Una infecció final molt ràpida de la bufeta del fel, i pam. Amb noranta-tres anys plens de vida intensa –pastoral, diria ell– i de molta feina feta de servei a altres persones. Sempre estava disponible per a qui li ho demanés. 

Tenia l’edat de ma mare, he dit. Però quan vaig cridar el Ramon i els vaig presentar, un dia que la mare va venir a casa, no es van caure bé. Més ben dit, ell no li va caure bé a ella. (Ella difícilment queia malament a ningú, quan estava bé de salut.) Ma mare era més d’una altra mena de capellà, més convencional. O potser no es van entendre senzillament perquè en Ramon era força sord. Tot i que feia veure que no. Tu deies qualsevol cosa i no et demanava què havies dit –ja he explicat que no parlava mai directament–, sinó que et preguntava per alguna idea que potser de lluny es podia assemblar, en alguna síl·laba, a allò que havies dit. De manera que no cedia. Diu que va costar que es posés uns audiòfons. I potser ja va ser massa tard, perquè no es va notar gaire. A partir del moment que va tenir audiòfons, llavors atribuïa la seva sordesa a les piles de l’audiòfon, o que s’havia descuidat de posar-se’ls o que potser tenia un tap de cera a l’orella. Això és el que deia quan l’avisaves perquè estaves xerrant amb ell i començaves a sentir que li sonava el mòbil –fort, al màxim de volum– sense que ell en fes cabal. 

He dit abans que no es van caure bé amb la mare, però quan es va morir el pare a casa, de sobte –arrossegava l’alzheimer de feia anys–, qui va estar disponible per al que li demanéssim? En Ramon. De fet, va anar a cals pares i va dir missa allà mateix, amb el pare de cos present, com volia la mare, fent servir d’altar una calaixera on ma mare tenia habitualment els seus sants i les seves llànties, al dormitori de tots dos, i amb un munt de gent –fills, nets– treient el cap pel passadís i per tota la casa, mirant de veure alguna cosa. Aquella missa ens va emocionar molt als que hi vam ser presents i, només per això, la mare li va estar al Ramon infinitament agraïda. I jo també. De manera que quan es va morir ella vaig avisar en Ramon. I ell, sol·lícit com sempre, va dir també la missa de comiat –en aquest cas al tanatori, una cosa més normal, perquè ella es va morir a l’hospital. 

Ara que hi caic, aquella calaixera de la missa del pare me la vaig quedar jo, i encara m’emociono, de vegades, si me la miro gaire estona. 

* * *

(Han passat més coses a la família d'en Ramon.)

 

(La foto que il·lustra l'article és de David Skyrius, Pexels)

Organitzar la feina per afavorir la maternitat

(1. Quan dic “afavorir” no vull dir els premis del Franco, vull dir afavorir l’opció de la maternitat, però el títol ja es feia massa llarg.)
(2. En aquest article parlo de la maternitat i de maneres d’afavorir aquesta opció, no parlo del repartiment necessari de les tasques derivades de tenir un fill o una filla entre els dos membres de la parella, ni dels equilibris que hi ha d’haver, ni de la necessitat que els homes s’impliquin en la criança igual que les dones, etc. Per mi, això seria un altre article, i ja els faig prou llargs. Ho deixo dit aquí perquè ja he rebut uns quants inputs que m’avisen amablement que aquesta qüestió del repartiment no la tinc prou clara. Jo crec que sí que la tinc més o menys clara, però aquí, hi insisteixo, no parlo d’això.)


A. Pel que fa als costos

Parteixo de la base que el cost econòmic d’una baixa per maternitat l’han d’assumir tercers, mai la dona embarassada ni la seva parella sols, que ja en tindran prou amb els costos afegits per la mateixa maternitat i amb les despeses previsibles de pujar la criatura que han de tenir.

Parteixo també de la base que la maternitat, lliurement decidida, és un bé social.

Penso, doncs, que el cost afegit que implica una maternitat és un cost que hauria d’anar a càrrec de l’estat i de la mateixa empresa.* El cas és que hauria de ser un cost prèviament assumit i globalment assumit, i condició prèvia implícitament acceptada en el moment de dissenyar el funcionament de l’empresa, de cada grup de treball. Hauria de formar part de la cultura empresarial del país. Fins al punt que podria comptabilitzar-se i convertir-se en un impost directe a final d’exercici, si no hi ha hagut embarassos en aquella empresa durant l’exercici. En resum, l’estat s’hi implicaria a fons i les empreses en les quals no hi hagués embarassos pagarien un impost suplementari per sufragar aquesta despesa social entre totes; un impost proporcional al nombre de persones contractades per cada empresa.

* Quan dic “empresa” vull dir entitat ocupadora, sigui pública o privada.

En canvi, si hi ha hagut algun embaràs en aquella empresa, l’empresa i l’estat s’han de repartir aquells costos en quantitats legalment establertes, i hi ha d’haver una rebaixa tant per a l’empresa com per a la persona embarassada en els impostos que els corresponguin. No parlo de gratificacions directes, que potser convindria evitar-les per no monetaritzar la maternitat.

En una bona part, com deia, els costos afegits els hauria d’assumir l’estat, perquè l’embaràs és un bé per a tota la comunitat social, però en part igualment per les empreses –totes–, perquè una dona embarassada és un bé també per a l’empresa pel que pot aportar de mentalitat oberta en la cultura empresarial.

B. Pel que fa a les baixes

Pel que fa a cobrir els llocs de treball durant la baixa per maternitat o paternitat, en algunes (moltes?) empreses es podria fer el següent:

1. Cada lloc de treball l’ocupa una persona A però l’haurien de poder ocupar dues persones més B i C sense greuge ni per a l’empresa ni per a la clientela.

2. Aquestes altres dues persones B i C, per tant, han d’estar al cas del que es fa en aquell lloc de treball concret A.

3. Si aquest protocol s’aplica a cada lloc de treball, vol dir que cadascuna de les persones que treballen en aquella empresa ha de dedicar un temps periòdic, a més del que dediquen a la seva feina, per posar-se al dia mínimament del que fan altres dues persones en el respectiu lloc de treball. És a dir, A ha d’estar al corrent de la feina que fan D i E –que poden coincidir o no amb B i C.

4. Almenys un de cada tres llocs de treball ha de poder fer-se a distància, i aquest lloc de treball a distància ha de poder repartir-se rotatòriament.

5. Els llocs de treball que no permetin una organització d’aquesta mena han d’assumir igualment la part del cost que comporti per a l’empresa la seva organització global com a empresa motherhood friendly.

Aquest sistema de rotació afavoriria a més a més:

- la transparència;
- la previsió d’accidents;
- les baixes per malaltia;
- la confiança de la clientela en la marca i no en la persona;
- la fidelitat a l’empresa de les persones que hi treballen.

Certament, aquest sistema de treball significa un nombre d’hores afegides a les necessitats de producció de l’empresa, i aquest suplement implica, a més a més:

- calcular quant de temps de treball/persona comporta el temps descrit al n. 3 (dedicació de cada persona ocupada a estar més o menys al dia d’altres dues ocupacions), una quantitat que serà molt variable;
- repartir les bonificacions de temps/emoluments/impostos entre paternitat i maternitat segons les empreses implicades, en funció dels permisos efectius de paternitat/maternitat soŀlicitats o efectivament realitzats, tot i que aquest repartiment podria estar ja prèviament fixat (el que sens dubte sí que ha d’estar establert per llei és el temps mínim de permís de lactància per a la mare).

L’estat, penso, hauria d’afavorir la creació i el manteniment d’aquesta mena d’empreses, o la conversió d’empreses fins ara convencionals –és a dir, fetes amb mentalitat antiga i amb recursos diversos per pressionar el seu personal– en empreses o organitzacions laborals d’aquesta mena moderna, adaptada a la cultura actual.

I fins aquí la meva ingenuïtat economicoempresarial del dia.

No els interessa que vinguin a treballar

Ara se m’ha acudit això. Els governs occidentals intenten per tots els mitjans tancar les fronteres als països del sud perquè, si les obren més, hi haurà encara més mà d’obra que acceptarà les feines més difícils o més dures a més baix preu. I com que als governs no els interessa, en general –sé que parlo generalitzant–, combatre els contractes precaris i els acords laborals extralegals –perquè si aquests van creixent de mica en mica es poden presentar xifres més elevades d’ocupació de la població autòctona–, tampoc els convé que la gent que arriba de fora agafi aquestes feines.

Si fos així, la gent del país “de tota la vida” –més gent i tot que ara– continuaria a l’atur i els governs se n’haurien de fer càrrec d’alguna manera: bé allargant encara més els subsidis, bé pressionant de debò amb amenaces i/o incentius, segons els casos, les entitats que podrien facilitar la creació de més llocs de treball dignes. En qualsevol cas, destinant més recursos i esforços a les polítiques laborals i socials i menys, per tant, a finalitats diferents, com ara les representatives, les que comporten engreixament innecessari de l’administració, les obres públiques sobreres, les subvencions no justificades, els sobresous...*

No sé si s’entén. Potser és simplista, però és un esquema que m’és vàlid. Se m’ha acudit –no em podria atribuir el copyright absolut, doncs, si algú cregués que la idea és original– llegint reflexions diverses sobre el concepte de “món obert” de Jorge Mario Bergoglio, anomenat Francesc, líder actual de l’Església catòlica.


* Aclariment per si de cas. No penso que les despeses que es prevegin amb la finalitat d’una eventual independència del país siguin sobreres. Al contrari, crec que són una petita inversió de cara a poder decidir aquí, a casa nostra, sense pressions, les polítiques prioritàries que descric sumàriament aquí i deixar de banda una gran majoria de les despeses innecessàries. La immensa majoria de les enormes inversions absurdes o almenys desproporcionades que s’han fet a l’Estat espanyols en els últims decennis no s’ha decidit a Catalunya precisament. Al contrari. Aquí hem patit un dèficit o almenys un retard molt important d’inversions urgents, amb la qual cosa s’ha llastat, paradoxalment, el creixement de l’Estat espanyol. I no cal patir respecte a la solidaritat catalana, que –juntament amb la iniciativa– és l’altre factor que ha caracteritzat sempre especialment el nostre país i la seva gent.

Tòpics desemmascarats (21): «Els subsidis són discrecionals»

Diuen:

Els aturats, els jubilats, els discapacitats, si reben un subsidi, una pensió, uns diners, si se’ls “ajuda”, i cobren, és per una “graciosa” decisió de l’autoritat que vetlla pel benestar dels seus súbdits i per això ha fet lleis que protegeixen aquesta pobra gent necessitada. No tenen “dret” a cobrar l’atur; no tenen “dret” a una pensió. Llavors, en època de crisi se’ls pot negar aquesta ajuda, o retallar-la, o posar-los condicions especials per rebre-la.

No sols és un tòpic sinó que és una gran faŀlàcia. Qui està aturat, qui s’ha jubilat, qui té necessitats vitals d’ajuda sí que té aquests drets, amb totes les lletres. I no per lleis que els emparin, sinó per justícia.

Fan anar així aquestes coses –«són subvencions, són ajudes»– però no hauria de ser d’aquesta manera: l’assegurança estatal de l’atur no és un subsidi de l’estat per a qui perd la feina, ni la pensió de jubilació una subvenció de l’estat a qui ja és massa gran per treballar, ni l’ajuda econòmica a la gent discapacitada una concessió a qui ja no es pot espavilar sol.

No: aquells diners són de qui està aturat, de qui és pensionista, i l’estat els tenia en préstec –préstec obligatori, però préstec– per a quan aquella persona els necessités. Els diners no són de l’estat, són de les persones.

Qui no està mai a l’atur contribueix amb els seus impostos a ajudar la gent que està a l’atur, i sempre amb la seguretat –hauria de ser així– que si un dia li arriba una maltempsada a aquella persona se la tractarà com la resta, tindrà els mateixos drets.

I qui treballa fins al final dels seus dies també ajuda qui ja no pot treballar –o no pot treballar en el que treballava o tant com treballava, perquè han perdut les condicions per fer-ho–, però sap (confia) que si un dia, la setmana abans de morir-se, necessita una part d’aquella enorme quantitat de diners que s’han anat acumulant al banc de l’estat, l’estat la hi pagarà. No perquè hagi acumulat molts diners al banc de l’estat al llarg de la seva vida, sinó perquè tindrà dret, com tothom, a ser tractat amb la dignitat que mereixem.

I les pensions “no contributives”? És un nom trampós. No hi ha (gairebé) ningú que no contribueixi a l’avenç econòmic de la societat d’una manera o una altra.

Hi ha persones que han treballat tota la vida cobrant un sou bestial –o no han treballat gaire però han cobrat el sou bestial igualment, o han viscut de rendes. N’hi ha que han treballat per sobreviure i s’enduien a casa la setmanada que els donaven en un sobre més aviat primet els divendres o els dissabtes i amb allò tiraven endavant com podien. N’hi ha que potser es quedaven a casa tot el dia, sacrificadament, i feinejaven les vint-i-quatre hores de la jornada perquè els seus trobessin sempre la casa neta i el plat a taula –no defenso ni blasmo això, només ho descric.

N’hi ha que han estudiat i han investigat sense parar, sovint cobrant poc o gairebé gens, però ho feien per fer progressar la humanitat. N’hi ha que han tingut malalties cròniques, però que han contribuït a millorar la societat fent-la més solidària justament perquè la societat en tenia cura, i hi ha gent que no han fet re de re perquè la societat no els ha donat l’oportunitat de fer res o bé han comès un error i s’han quedat fora de joc, i també aquestes situacions ens interpeŀlen i, amb això, ens empenyen a fer-hi alguna cosa. I aquest «fer-hi alguna cosa» ens ha fet fer un pas endavant a la resta.

N’hi ha que s’han dedicat a l’art, per exemple, i el que els donaven com a intercanvi per pagar les seves obres no entrava dins cap dels conceptes previstos en aquells formularis incomprensibles de l’administració pública. Però potser cada setmana o cada mes ficaven a la guardiola de l’ONG o de l’associació de veïns o de la parròquia una part del que els havien donat, allò que en consciència pensaven que corresponia a la comunitat social, pel que en rebien.

Hi ha gent de totes menes.

És impossible, certament, reflectir dins unes estadístiques tota la pluralitat de les vides viscudes. Però si s’anomena contribuïdora una gent i no contribuïdora una altra gent, cal denunciar-ho perquè en el 99% dels casos és un nom fals. Gairebé tothom, tret de qui s’ha quedat ja fora del sistema, paga impostos indirectes: IVA de tota mena de productes bàsics o no bàsics, aigua, llum, gas, vehicles, combustibles...

Per això ningú no ha de passar per davant de la resta a l’hora d’atendre qui es troba en situacions galdoses. Perquè tothom contribueix.

La gent molt rica és la que des d’un punt de vista purament econòmic ha contribuït més –si no ho ha amagat tot als paradisos fiscals, com diu que fan tants i tantes (més tants que tantes, tot s’ha de dir)–, i en canvi sovint no és qui ha treballat amb més esforç pel desenvolupament de la societat.

Però es posen a la primera fila, cobren més, a l’hora de beneficiar-se, de repartir el que hi ha a la caixa comuna quan van mal dades. Perquè tot es valora exclusivament des del punt de vista de les aportacions econòmiques materials prèvies.

I jo defenso que això és injust. És injust que qui ha gaudit d’una vida sense entrebancs, potser amb luxes i comoditats que no ha tingut ningú més que una elit, després, de més a més, sigui qui disfruti en primer lloc dels béns posats en mans públiques per la ciutadania.

Ningú no s’ha de sentir malament per cobrar el que en justícia li correspon, i la quantitat que se li doni ha d’adequar-se a les necessitats que cadascú tingui, no pas a les seves materials contribucions dineràries prèvies.

L’estat que negui aquest dret bàsic serà un estat injust, pervers, criminal.

Ei, que no hem assassinat ningú

Uf, quin mal rotllo tot el matí. He somiat, fixeu-vos quina bestiesa, que m’havia de llevar per anar a treballar com a conductor d’autobús de Transports Metropolitans Barcelona i que decidíem al sindicat que els nostres sous estaven en perill –els nostres / sous, eh?, al tanto quan ho llegiu– i ja no podíem tolerar que ens els baixessin més no fos cas que es poguessin equiparar als salaris de l’infeliç professorat de secundària, aquella gent desgraciada de segona categoria que no fot res més que explicar històries a la canalla, i a més no ens donarien la paga de Nadal!, quin desafiament, i llavors hem decidit el sindicat i jo, com els apòstols quan parlaven de “l’Esperit Sant i Nosaltres”, que calia fer el que fos per impedir-ho, i que havíem d’aconseguir que tot Barcelona sabés la gran injustícia que comportava que tinguéssim una feina tan mal retribuïda, no tan malament com la de qui fa classes, això no, vade retro, però deunidó, i aleshores havíem decidit primer que per cridar l’atenció de les autoritats mataríem amb força sadisme pensionistes que cobren 290 euros, quina barbaritat, per no fer res, i també pelaríem membres d’aquell col·lectiu d’idiotes que arriben a treballar per 300 euros al mes, o menys, quins acudits, com en temps de l’esclavitud, ja els espavilaríem l’esma, ja, el meu sindicat i jo, però no ho farem perquè el nostre sindicat és per defensar gent que cobra uns sous “una mica” superiors que el d’aquesta gent infausta, només sis o set vegades més com a mínim –és per això que he posat “només una mica” amb cometes, per remarcar la ironia i perquè vegeu que tenim un grandíssim sentit de l’humor, hihihi–, i que també assassinaríem i violaríem unes quantes persones invàlides i un gos que passava per allà, i a altres les cremaríem de viu en viu o les segrestaríem, però llavors uns figaflors i unes cagades a les calces del sindicat que vés a saber d’on sortien, deuen ser de l’última fornada, han dit que preferirien no matar ni assassinar ni violar ni cremar ningú, i que era millor deixar-los sense transport públic, que també era cruel però menys, i que ja s’espavilaria la gent per anar a treballar, els que tinguessin feina, hahaha, hehehe, que graciós que estic avui, i finalment vam votar i va guanyar la figaflorada, imbècil, cul d’olla, cagada i pixanera, i no mataríem ningú, ni assassinaríem, ni violaríem, així no hi ha manera d’avançar en el camí cap a l’alliberament del personal que treballa de xofer, feina sacrificada com n’hi ha poques –és per això que no hi ha cap llista d’espera per entrar a la plantilla, hohoho, ara he dit una mentideta–, i el somni ha anat així.

Finalment m’he despertat i he recordat que sí, que sóc conductor d’autobús però que puc dormir un parell d’hores més perquè el meu torn avui comença més tard ja que en cada torn tenim dues hores de vaga, i, atenció, no les cobrem! –bé, ja ho veurem, pobres d’ells que no ens paguin, llavors sí que en muntarem una de grossa–, però bé, ara deixeu-me en pau, “bona nit”, huhuhu... Zzzz.

Notícia de Kampala

Cada any en aquesta època m’arriba l’informe anual de la meva escola d’infermeria i nutrició de Kampala. Ja han acabat la carrera allà dues-centes cinquanta noies i n’hi ha ara mateix cent cinquanta que hi estudien.

Abans m’enviaven regularment un munt de material, fins i tot amb aportacions personals de moltes alumnes, fotografies per donar i per vendre, informes econòmics completíssims. Ja els vaig demanar que ho reduïssin i fins i tot que no calia que m’enviessin res, que era una despesa que seria millor que dediquessin a coses més necessàries.

Però en això últim no hi van estar gens d’acord i em va semblar fins i tot que se’m podien enfadar si hi insistia. De manera que ara envien un anuari senzill, una mena d’orla amb la fotografia conjunta de les noies de l’última promoció –totes escandalosament somrients, crida l’atenció– i una carta d’un parell de fulls que es nota que és personal, que no és rutinària.

La fundació que ha fet totes les gestions des del començament fins ara s’ha endut en total el 0,5% del total. Penso que és una quantitat raonable. Sabia que em podia refiar d’ells i, efectivament, m’han cobrat el servei –de mà a mà, i en les tongades més convenients per a mi i per a ells– a preu de cost.

La veritat és que no crec que es pugui fer cap inversió més profitosa i més gratificant que aquesta. I no conec cap mitjà més eficaç per sentir-se realitzat. Penso que els que em van deixar aquella herència perquè la invertís com volgués deuen estar satisfets, allà on siguin. I al cap i a la fi, els diners eren seus.

Però la gent que té mèrit és la que sense parlar tant se’n va cap allà i es deixa d’històries. I a això sí que no m’atreveixo.

Ara no sé per què ho explico. Suposo que és perquè estic content i m’he sentit empès a escriure-ho, tot i que em fa una mica de vergonya dir aquestes coses més personals. Però no se sap mai: potser algú que ho llegeixi no sap què pot fer per ser feliç, i aquest és un bon camí per aconseguir-ho. Has de tenir pasta disponible, això sí. Ni poca ni molta: la que tinguis.

Per què no faig vaga, per què faig vaga

No faig vaga per la reforma laboral, perquè alguna reforma s’havia de fer, però sí que faig vaga perquè la reforma que han engiponat obre la porta a les empreses a canviar unilateralment les condicions contractuals de les persones que hi treballen només per sospites o indicis que les coses poden anar malament en aquella empresa, abans i tot que hi vagin. O sigui, s’obre la porta a la discrecionalitat absoluta. Per exemple.

No faig vaga per fer costat als sindicats, que no estic gens segur que hagin tingut una actitud gaire responsable els últims mesos i els últims anys, però sí per solidaritat amb els que sense cap culpa s’han quedat sense feina –també gent que treballava als sindicats– i que no tenen gairebé possibilitats d’aconseguir-ne.

No faig vaga per la gent jove que està a l’atur si han menyspreat alguna oportunitat laboral encara que fos lluny de casa o encara que fos en tasques poc relacionades amb la seva formació –jo vaig començar així–, però sí que faig vaga perquè molt jovent disposat a tot no aconsegueix feina o no li paguen la que ha fet, o ha estat enganyat amb promeses falses.

I faig vaga perquè veig com algunes persones desgraciades i escurades d’armilla perden judicis en un tres i no res i es queden sense la casa esquifida, sense unes propietats de per riure però seves i sense aquells estalvis més que treballats i suats. Mentre altres personatges van fent la viu-viu durant anys quan se sap del cert que han estafat, han enganyat, han extorquit, han creat trames corruptes i tenen pasta garantida en un lloc segur per gaudir-ne el dia que acabin els seus processos judicials i la seva hipotètica i efímera presó –si és que finalment els judiquen i els condemnen. Només això dóna motiu per fer una vaga salvatge que podria durar fins aquell dia que nostre Senyor posarà les ovelles en una banda i els cabrits a l’altra i actuarà en conseqüència. O sigui, són fets que clamen al cel i no n’hi ha prou que ens diguin que «és la llei» i que «cal donar garanties jurídiques». Doncs cal canviar la llei, mira que fàcil, igual com han fet la reforma laboral. I cal canviar-la a tota merda. Per això faig vaga, coi ja, no et fot.

Faig vaga perquè estic tip que em diguin que fer vaga «pot espantar els mercats» i no expliquen que el que espanta de debò els mercats i els capitals és aquesta corrua de gent de tots els partits, dretes i esquerres de tots els racons de l’estat, que van desfilant cada dia una darrere l’altra davant els tribunals, acusats de corrupció, malversació de cabals públics, evasió de capitals, extorsió, enriquiment il·lícit i tota la pesca. Això sí que fa mal a la confiança dels inversors externs. D’altra banda, «els mercats» –la borsa– són majoritàriament una colla d’especuladors als quals no els ve d’aquí ni que fem vaga ni que fem pam-i-pipa. Se’ls en fum.

No faig vaga per les retallades, tot i que a mi també m’han afectat i m’afecten –en sou i en prestacions socials–, però sí per determinats biaixos de les retallades, que a algunes persones afecten moltíssim i a altres molt poc. Per posar un exemple –n’hi ha milers–, no pot ser que enmig del drama que ara pateixen tants sense culpa alguns polítics i responsables d’empreses públiques o semipúbliques cobrin gairebé el mateix que cobraven abans. Realment necessiten tants diners, ara mateix? Els són imprescindibles? Se’ls mereixen?

No és el mateix rebaixar un 5% un sou de 1.500 € que un sou de 15.000 €, em penso. Ja sé que amb aquest punt concret no resoldríem gaire res, perquè no és d’aquí que plora la criatura, però és un punt simbòlic que ajudaria a fer veure a tothom com de malament està el país. Hi ha hagut un bisbe –només un, em sembla– que s’ha abaixat el sou fins als 900 €/mes, l’imprescindible, diu, per poder continuar fent de bisbe, i ha dedicat la resta a l’atenció dels pobres del seu bisbat. No dic que els polítics l’imitin –no els triem ni els paguem perquè se’ns facin eremites–, però no podrien mostrar gestos anàlegs suficientment contundents? Doncs no, no els fan. Per això faig vaga.

No faig vaga perquè hi hagi gent que no pot pagar la hipoteca. Jo sempre he estat contrari a gastar més del que es té o del que es pot avalar de manera raonable, almenys en l’economia domèstica, i per tant no he entès mai que algú hipotequi els seus futurs (suposats) guanys durant un munt d’anys. Sé de què parlo, perquè encara pago despeses de la darrera reforma de casa meva (de lloguer), reforma que vam acabar fa quatre anys. Però en cap moment no he posat en risc casa meva: ni el menjar, ni el llit ni el sostre de ningú de la meva família.

Però sí que faig vaga perquè els banquers que van encoratjar aquestes hipoteques no han patit en carn pròpia la part de responsabilitat que els pertoca. Per a ells, tot s’ha solucionat en intercanvis d’accions, en trasllat de despatx i secretària i xofer, en indemnitzacions multimilionàries i en jubilacions joioses. Tampoc no han pagat cap preu les autoritats polítiques i econòmiques que ens van portar fins a on estem, i les responsabilitats no comencen amb Zapatero i Maragall, sinó uns quants anys abans, quan es va dissenyar, crear i després fomentar la cultura del totxo i dels diners fàcils.

Faig vaga per suplir la gent que en faria i no en pot fer perquè no tenen feina o perquè la que tenen és tan precària que si se surten un dia del carril, ni que tinguin tot el dret de fer-ho, poden perdre-la. Perquè a l’hora de la veritat ningú els protegeix els seus drets bàsics.

O sigui, faig vaga perquè cadascú pot fer vaga pels motius que vulgui, que no han de ser exactament els motius al·legats pels primers que van convocar la vaga, encara que després s’apuntaran el tanto. Faig vaga perquè hi ha prou raons per fer vaga, per sortir al carrer i per fer sentir la veu de molta gent impotent i veritablement indignada. Faig vaga per protestar. I perquè puc fer vaga: tinc feina i demà deixaré de fer-ne. I no cobraré.

Això sí, a partir de demà passat caldrà pencar el doble, qui pugui fer-ho, ja sabem que no ens regalaran res.

Reptes publicitaris (10): «El dolor aliè»

Parlava l’altre dia de l’anunci de Médicos Sin Fronteras: «Pastillas contra el dolor ajeno. Tú la tomas, otros se curan.»

Anem al text, que és d’això que volia parlar de bon començament i em vaig embrancar com gairebé sempre. (Encara sort que en aquest cas he estat capaç de separar les dues coses, la reivindicació de la dignitat i l’anàlisi tècnica. Potser no s’haurien de distingir els dos aspectes, però aquí ha anat bé per fer-ho més païble a l’hora de llegir.)

Si m’encarreguessin traduir el missatge, com ho faria anar? Quan el vaig veure, vaig traduir ràpid, textualment: «Pastilles contra el dolor dels altres. Tu les prens, altres es curen.»

Lleig. No em va agradar, de primer, que es repetís «altres», i tampoc algun petit detall més. Com arreglar aquest doble «altres»? Amb «aliè»? «Pastilles contra el dolor aliè»? Massa culte, vaig pensar; encara que no ho sigui, molta gent no hi està acostumada. (Ni em va passar pel cap allò de «el dolor d’altri».)

Fins que vaig arribar a aquesta segona solució: «Pastilles contra el mal dels altres. Tu te les prens, ells es posen bons.»

Però llavors hi ha el problema del gènere –que ja ve de l’original, «otros». Em sembla que en aquest punt a ningú li resulta discriminatori el missatge, però es pot solucionar aquest petit problema, per si de cas?

Provem-ho: «Pastilles contra el mal d’altres. Tu te les prens, la gent es posa bona.»

Hem perdut res? Jo crec que no. Hem modificat una mica el missatge, però el resultat és tan transparent com l’original.

I sens dubte hi ha altres opcions.

Tant de bo a la campanya vinent els Médicos Sin Fronteras decideixin que val la pena demanar ajuda d’una manera més empàtica.

«Sigues amable, demana en català.»

* * *

Afegitó agost 2012. La campanya de Médicos Sin Fronteras d’aquest estiu és (també) en català. I em sembla bona. És una il·lustració d’una bala i una càpsula de medecina, gegantines, una sota l'altra, i tot seguit el lema «Demostra de quin costat estàs.» Molt bé.

«Sin Fronteras»?

Deveu haver vist un anunci de Médicos Sin Fronteras, fa setmanes que dura. Diu: «Pastillas contra el dolor ajeno. Tú la tomas, otros se curan.» És enginyós, sens dubte.

Però jo només l’he vist en espanyol. No sé si també l’han imprès en la llengua d’aquest país però jo no l’he sabut trobar i us asseguro que l’he buscat.

Això vol dir que els meus donatius –que en faig de tant en tant, no és un excurs demagògic–, mentre hi hagi alternatives, aniran a altres organitzacions que respectin més la terra en la qual volen fer forat amb els seus missatges de solidaritat. Fa pensar, aquesta mania d’entitats altruistes de tota mena que es preocupen tant de les desgràcies de gent d’arreu del món –i ben fet que fan– i s’obliden tan sovint dels petits genocidis culturals i manifestacions racistes que tenen al costat de casa.

No es pot comparar una cosa amb l’altra, la fam i la set i la malaltia i la intempèrie cròniques amb les pallisses que et pot clavar la guàrdia civil per no parlar en espanyol, o amb els robatoris continus de l’estat pel simple fet de ser català, sens dubte no es pot comparar, però de tota manera resulta una mica paradoxal embolcallar-te de solidaritat i no tenir alhora la més mínima sensibilitat amb els teus conciutadans ni que sigui en qüestions més menudes.

No s’adonen que si demanen pa o medecines o diners ho han de demanar per favor? Que han de ser amables demanant? Ja sabem que ni el pa ni les medecines ni els diners no són per a ells, que són per a gent afamada, malalta i desafavorida, però si dediques la teva vida o el temps de lleure a fer aquest servei a la humanitat mira de fer-lo bé, de ser amable, que no costa tant. I a més, al final hi sortiran a guanyar els afamats, els malalts i els desafavorits.

Alguns d’aquests «sin fronteras» sembla que en realitat siguin «sin fronteras» només teòricament. O sigui, que per a ells no sols hi hagi fronteres, sinó que de fet, per a segons què, només comptin les fronteres, concretament les estatals. Perquè si els dius que com és que a Catalunya ho fan únicament en espanyol, et diuen que la solidaritat no té ni nacions ni llengües. No poc. Bé que es preocupen de marcar frontera a Espanya. Però no a Catalunya. Allà, posem per cas a Madrid, no demanen calés dient «Pills for other people’s pain». Aquí sí.

En fi, ja s’ho faran. Per sort, com deia, hi ha alternatives.

Un lema que cedeixo als amics de la Plataforma per la Llengua: «No siguis garrepa, demana en català. Ser amable no costa tant.»

I un altre de més senzill: «Sigues amable, demana en català.»

(Sobre el missatge de fons, aquí.)

* * *

Afegitó agost 2012. La campanya de Médicos Sin Fronteras d’aquest estiu és (també) en català. I em sembla bona. És una il·lustració d’una bala i una càpsula de medecina, gegantines, una sota l'altra, i tot seguit el lema «Demostra de quin costat estàs.» Molt bé.

Catalunya, 2035

Ja ningú no recorda com va anar exactament la cosa ni els historiadors es fiquen d’acord. Hauran de passar uns quants anys més per posar cada dada al seu lloc i garbellar els fets anecdòtics dels realment importants. Des del meu punt de vista, segurament tan subjectiu com qualsevol altre, el final de l’estat d’Espanya ha estat un procés molt semblant al que hi va haver el segle passat a l’Europa central, que en quatre dies van desaparèixer unes baluernes estatals com Iugoslàvia o l’URSS, construïdes al llarg del temps de manera artificial i violenta al voltant dels antics imperis de Sèrbia i de Rússia, respectivament. A Espanya ha costat més temps i el procés encara no ha acabat, perquè si bé les Balears i les Canàries s’han independitzat fa poc i semblava que amb això ja estava tot enllestit, ara en el País Valencià, al qual acompanya Múrcia, han revifat de nou i cada cop amb més força els moviments secessionistes i volen separar-se també de Castella-Extremadura, el que queda de l’antiga Espanya. Al-Andalus va ser reconquerida pels seus antics propietaris del sud ara fa gairebé deu anys, i van dir que ja en tenien prou, que no pujarien més amunt.

En el cas espanyol –quina paraula tan antiga, i fa trenta anys era omnipresent– el procés no va ser degut a les activitats terroristes dels diversos grups violents que sempre es creen en aquestes situacions. Tal com jo ho veig, els resultats actuals van ser directament provocats pels poders centralistes de la mateixa Espanya, que van anar construint a poc a poc, però amb fermesa, un mur de separació al seu voltant, es van anar aïllant de la resta de l’estat que teòricament ells eren els primer interessats a conservar unit. Un dels factors inicials de dissolució, des del meu punt de vista, va ser la negativa de Madrid a parlar l’any 2005 d’un projecte dels bascos més moderats, aprovat pel seu parlament, que va ser de fet l’últim intent euskaldun de posar les bases per a un projecte comú d’entesa política. L’estat espanyol es va negar ni tan sols a prendre’l en consideració. Un any després, un projecte similar dels catalans, aprovat per una aclaparadora majoria dels seus representants, es va trobar que els espanyols sí que van dir que el negociarien, però amb l’estil peculiar de negociació que gastaven llavors a Madrid, que consistia a dir que no a cada proposta i a anar desmuntant tots els articles de la nova llei amb la qual els catalans volien entendre’s amb els espanyols. Després van venir els gallecs i els va passar una cosa similar, tot i que el seu projecte venia avalat per un ja centenari antic ministre del general Franco, militar que havia guanyat una guerra civil que hi va haver ara fa un segle i que també va fer molt per al creixement de l’independentisme a tota la perifèria de l’estat, diuen.

Entremig, la intervenció directa de l’ONU per obligar Espanya a retornar al Marroc unes colònies que tenia al continent africà i evitar així una guerra entre el Nord d’Àfrica i Europa –això va ser abans de la reconquesta d’al-Andalus–, i alhora un seguit de desastres en les infraestructures i els serveis de les zones més dinàmiques del país i un dèficit històric de connexions internacionals que feia que aquelles zones es trobessin condemnades en la pràctica a tornar a la situació d’autarquia dels anys 40 del segle passat, just després de la guerra esmentada. Tot això va desvetllar la consciència de molta gent de bona voluntat, que es van sumar en pes i sense dubtar-ho a les protestes dels nacionalistes històrics.

Ja dic que tot és molt confús, perquè la resta va ser una successió de fets ràpids, alguns violents, altres relacionats amb diversos esdeveniments similars a Europa –la unificació d’Irlanda, la secessió de Bèlgica, la independència de Kosova, l’estatus especial aconseguit per Escòcia dins la Commonwealth–, fins i tot alguns successos del món de l’esport internacional, i altres que els historiadors trigaran temps a explicar-nos amb detall perquè s’anaven encavalcant els uns amb els altres contínuament. Però per mi el castell –mai més ben dit– va començar a desmuntar-se definitivament arran d’aquests dos fets que he dit: la manca de sensibilitat de l’antiga Espanya per adonar-se que les coses al món havien canviat de manera radical i que no es podia menystenir una col·lectivitat nombrosa simplement dient-los «no» o fent-los ballar com un putxinel·li i explicant-los eternament el conte de la vella.

És així que va arribar finalment la caiguda d’aquell antic imperi, Hispania, en el qual, quatre segles enrere, no es ponia mai el sol, cosa que als castellans i als seus associats més dúctils i arrepenjats els permetia viure a l’esquena de les colònies. Ara la majoria dels espanyols s’han de llevar al matí per pencar, com tothom al món civilitzat, han de treballar vuit o nou hores cada dia i ja no poden fer tantes festes de setmanes senceres, com feien abans. És clar que n’hi ha molts que no han estat capaços d’adaptar-se al nou ritme i és un país amb un nombre molt alt de marginats. El seu sistema de salut pública i de seguretat social va fer fallida ja fa anys i depenen força de les ajudes de l’estranger, especialment en tecnologia, transports i programari informàtic. Els catalans són força generosos i ara estan disposats a renegociar amb ells, una altra vegada, una condonació parcial del seu monstruós deute extern.

Afegitó del març del 2009: Patrícia Gabancho publica Crònica de la independència, un assaig de ficció suposadament escrit l’any 2037. Segons el protagonista de l’obra, el primer president és Miquel Roca i Junyent. Té gràcia, no em digueu que no.


Afegitó gener 2013. Notícia publicada a Vilaweb:

Catalunya, el País Basc i Escòcia, independents abans del 2035, segons un informe d'experts russos

Diuen que s'han basat en documents de la CIA i el GRU • També apunten la independència de Còrsega, la reunificació d'Irlanda i la divisió de Bèlgica

El portal informatiu serbi B92 parla d'un informe elaborat per experts russos que preveuen tot de canvis en les divisions territorials dels estats europeus abans del 2035, dels quals s'ha fet ressò Naiz.info. Els experts diuen que s'han basat en informes dels serveis d'intel·ligència nord-americà (CIA) i rus (GRU). Entre els canvis, hi ha la independència d'Escòcia amb el referèndum del 2014, la reunificació d'Irlanda i declaracions d'independència del País Basc i Catalunya. El nou estat català abastaria la comunitat autònoma actual i una part de Catalunya Nord.


Afegitó 9 novembre 2014. Justament fa set anys que vaig escriure aquest article. Avui hi ha hagut una mena de referèndum (una consulta ciutadana, en realitat, però per a Espanya ha sigut transcendental, perquè han reaccionat com si els matessin) per veure si els catalans volíem ser un estat independent o no. Hi han participat 2,5 milions de persones; el 80% hem votat que sí. Just, deia, el 9 de novembre. Coincidències de la vida.

Quatre anys

Avui fa quatre anys que vam marxar de casa pensant-nos que seria només per uns quants mesos, i després vam descobrir l’aluminosi quan ja no hi podíem tornar perquè ho havíem enderrocat tot, i llavors ja havíem begut oli. Ara, només ara, comencem a veure la llum al final del túnel.

Quatre anys! Es diu ràpid, eh? Tot aquest bloc l’he escrit després, durant la travessa del desert! I tantes coses més, que he anat fent sense casa pròpia (aquella tampoc no és meva, però ja m’enteneu). Deunidó la capacitat d'adaptació de l’ésser humà, ens emmotllem a qualsevol cosa.

I a més, per ací dalt ens queixem per vici: què faríem, si visquéssim a l’Iraq i ens hagués esclatat una bomba a casa, una bomba d’aquelles que esclaten cada dia de cada dia des que els americans, els britànics i els espanyols van envair el país? Què faríem si no haguéssim tingut mai casa pròpia? Què faríem si ens hagués enderrocat casa nostra la inundació de la Xina? O el terratrèmol del Japó? Què faríem a Darfur? Llavors sí que tindria raó de queixar-me, però ara, que falten tan pocs mesos per tornar al meu cau, de què em puc queixar?


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Som hipòcrites?

Vivim molt còmodament. Ahir ho pensava quan em ficava al llit, davall la meua funda nòrdica, tot aquest presumpte hivern només amb el farcit de 125. Havia sopat bé i havia llegit el diari just abans, com gairebé cada dia, mentre la sopa de peix i la truita de carabassó, preparades al dematí, s’escalfaven al microones. Tenim calefacció a casa, aigua corrent, nevera, llum, gas, un bon rebost. I em va venir al cap aquesta idea ahir perquè estos dies he vist potser vint o trenta colps al Canal Metro un reportatge xicotet d’Intermón sobre regions del planeta que no tenen aigua. Nosaltres tenim de tot. Quina vida més diferent, haver d’estar pendent cada dia de si tens aigua per beure, per rentar els fills, per cuinar.

A voltes, als que diem estes coses ens acusen d’incoherents. Menys queixar-se, ens diuen, que queixar-se és hipòcrita si tot seguit continues vivint com abans. I jo estic disposat a reconèixer que sóc covard, que no gosaria compartir la vida d’eixes persones tan pobres, però també crec que parlar-ne, ni que siga de tant en tant, no és hipòcrita, és una manera d’ajudar quan no en saps més. Jo allà al tercer món tampoc no faria gaire cosa, abans de morir-me en qüestió d’uns dies de malària o de qualsevol altra infermetat lletja.

En canvi, els que ens critiquen perquè parlem de la realitat del món i perquè, d’acord, no som coherents, eixa gent jo la qualificaria com a mínim de cínics. Perquè, escolteu, vosaltres què coi feu, a més de criticar? No seria més coherent amb la vostra manera de veure el món que callàreu? Jo almenys denuncie la situació, em resulta molesta eixa realitat i en parle, i no descarte que puga haver-hi algú que llegisca això i que decidisca fer alguna cosa, ni que siga simbòlica, que jo no em veig amb cor de fer. D’acord, jo sóc covard, però és que no sóc capaç de fer més, o no sé què més puc fer –a banda d’ajudar amb diners quan puc fer-ho, que a voltes ho he fet. Però no entenc la filosofia de la vida dels que no tan sols no critiquen les injustícies, sinó que es limiten a estar de braços plegats, a arronsar els muscles i a no deixar que ningú diga res: només respecten –i encara– els que ho deixen córrer tot i se’n van al tercer món. Però segur que a aquests també els criticaran si un dia tornen, potser cansats, potser sentint-se impotents. I els diran: «Home, açò de compartir la teua vida amb els pobres està bé, tenint com tens l’assegurança d’un passaport i d’una família i d’una mena d’excedència a Europa que et permeten recomençar de nou la teua vida anterior, envoltat de comoditats.»

Els que ens mirem les desgràcies del món des d’una talaia potser som uns desgraciats i uns inútils, encara que cridem molt, però els que es miren la nostra talaia des d’una talaia encara més alta, a més d’inútils, són uns esgarriacriaes, uns encamelladors, unes rèmores, uns aixafaguitarres, uns corcs desvagats. I no són coherents, perquè si ho fossin mirarien cap a una altra banda i no «s’ocuparien» dels que ens preocupem pel món... encara que no siguem capaços de fer res més.

Bé, havia de dir-ho. Bones festes, els que en feu.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

He fet una BA

Us vaig dir que tenia una aventura extraordinària per explicar-vos. És una història d’anys. L’explicaré emmascarant moltes dades, perquè no és correcte fer ús públic d’informacions confidencials.

Tenia un amic força amic meu, de molts anys. Va estudiar dret, va treballar en un despatx més o menys «normal» però al cap d’uns anys es va trobar ficat dins el món tèrbol de les immobiliàries de Barcelona. No com a inversor ni especulador, sinó com a advocat. Oferia els seus serveis als especuladors. Es va especialitzar, de fet, en desnonaments ràpids, amb els quals provocava en poc temps i amb tota mena de martingales legals el que s’anomena el «llançament» de llogaters.

Sempre em deia, però, que ell no feia res il·legal, que es limitava a aprofitar les escletxes de la llei. I potser ell mateix no que no cometia il·legalitats, però sabia que els seus clients, els propietaris d’aquells immobles, sí que en feien. I que s’aprofitaven de la feblesa de les seves víctimes, que molts cops no estaven preparades per fer front a un seguit d’atacs d’aquella mena..., legals, per descomptat.

Teníem discussions terribles, fins al punt de posar-nos a cridar. La llei ho permet, deia ell, és legal! I: si no ho faig jo, ho farà un altre! I: hi ha llogaters que no et pots imaginar com es repengen en el seu lloguer antic...!

I jo que li deia: no tot el que permet la llei es pot fer! I: el que tu no facis no ho farà ningú, el que facin els altres ho faran els altres, però no tu! I: algú ha de començar a ser el primer que digui «no»! I: has mirat de conèixer aquesta gent que fas fora de casa seva, una per una, sense deixar-te endur pel prejudici?!

Finalment, vam anar deixant córrer aquella amistat. No vam tallar-la, senzillament ens vam deixar de trucar, ens vam deixar de trobar.

Han passat els anys. Ara, fa uns mesos, em va enviar un correu. Em deia: ens podem veure?, tinc bones notícies.

Vam anar a dinar. M’ho va dir així: tenies raó, he conegut situacions terribles. L’última l’he impedida. L’empresa no s’havia portat gens bé, havíem fet moltes trampes.

I jo: però aquestes situacions ja les havies vist moltes altres vegades, no?

Ell: sí, i si vols que et digui la veritat molts cops pensava en el que tu em deies i en el que em deien de vegades altres persones –però ningú amb tanta contundència com tu–, i mirava cap a l’altra banda, no volia veure-ho. Actuava sense mirar.

Era això, telegràficament.

Després d’aquell dia, va començar a plantejar-s’ho tot sol. M'havia demanat si se m’acudia què podria fer i li vaig dir si es veuria amb cor de continuar fent la mateixa feina però tal com l’havia feta en el darrer cas que em va explicar, que li va comportar un seriós avís de l’empresa per a la qual treballava. Perquè va ser ell el qui amb la retirada d’un recurs a última hora va aconseguir que aquella parella d’avis als quals volien fer fora d’una casa on vivien des de feia cinquanta anys, conservessin el pis. Però és clar, el meu plantejament era utòpic: cap propietari d’aquests deixarà en mans de Robin Hood els seus béns. El fet era que els seus clients principals ja no confiaven en ell. De manera que va deixar aquells clients i ha canviat del tot la seva orientació professional. Han passat uns quants mesos: he esperat a explicar-ho per deixar temps que es consolidés el canvi.

Ens hem vist unes quantes vegades darrerament. Diu que ara guanya poc més d’un 10 per cent del que guanyava abans. Ha renunciat als cotxes –n’havia tingut quatre, tres de molt bons–, al iot, als llargs viatges trimestrals. Encara m’estic situant, diu, i somriu. No guanya tant, però li ha canviat la cara... per a bé.

Jo tinc una capacitat irrefrenable de sentir-me interpel·lat i de complicar-me la vida en històries que no són meves. Aquesta n’és una. Però, a diferència d’altres, sembla que acaba bé.

Fins m’he atrevit a dir-li que ha de tornar a la societat el que li havia pres legalment. I diu que sí. Ho ha començat a fer. Ara dedica un temps a ajudar una ONG que mira de defensar llogaters pobres de ser llençats dels seu domicili. I ell en sap un niu!

És com un conte de Nadal, però real. Estic content perquè, com deien els escoltes, he contribuït a fer una bona acció.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Recordar els difunts

Un dia de silenci pels morts, ferits, familiars i amics de l'accident del metro de València.

Ahir a València

Ahir vaig marxar del despatx al migdia sense saber res del desastre de València, vaig dinar sense sentir-ne cap notícia, vaig tornar al despatx i em vaig embrancar a contestar alguns correus que m'havien arribat durant l'absència –alguns missatges eren de gent del País Valencià, però igualment els havien escrit abans de conèixer la notícia– i no va ser fins que vaig arribar als últims missatges que vaig saber el que havia passat. Llavors vaig anar al Firefox i de seguida em vaig trobar amb les portades dels diaris. És curiós com canvia la vida amb informació i sense. Jo feia acudits i explicava facècies intranscendents i, de sobte, la tragèdia. Una tragèdia que ja existia, que ja havia passat, però fins que no en saps res continues jugant.

Immediatament, és clar, vaig enviar diversos missatges personals i col·lectius als meus amics de València ciutat i d'altres contrades del país. També a alguns dels corresponsals als quals havia enviat feia pocs minuts aquells altres missatges festius, fent-los entendre –potser no calia, era obvi, però de vegades convé dir les coses òbvies– que em disculpessin per haver escrit els acudits precedents.

Em sap molt de greu per tots els amics i amigues valencians, de l'Horta i de tota la resta del país. Em solidaritzo de tot cor amb el vostre dol.

(Avui és la diada nacional dels Estats Units. També és un bon dia per solidaritzar-nos amb les víctimes causades per les dues guerres que ha encetat aquest país a l'Iraq, i amb els estatunidencs que han d'empassar-se cada dia el que fan els seus governants irresponsables i que, tanmateix, no deixen d'estimar-se el seu país i fan ben fet, no cal dir-ho.)