Perles (161): Escandalitzar-se davant les reivindicacions

«El que és sexista és l’ús de la llengua, però tampoc cal escandalitzar-se davant determinades reivindicacions que han fet els moviments feministes i les estudioses del gènere. El gran debat és sobre l’ús del masculí i femení de manera reiterativa. He sigut, sóc i continuaré sent partidària de visibilitzar a través del llenguatge, i no em poden dir que hi ha un terme general i que el masculí és el gènere no marcat, i que si diem “els professors”, el parlant entén professors i professores. Però resulta que no, hi ha estudis psicolingüístics que mostren que si tu a un nen li esmentes els professors, es pensen que són només els homes... El llenguatge reforça una posició cultural. Llavors visibilitzar a través del llenguatge amb prudència, sense caure en ridiculeses com a la Constitució veneçolana, que ho escriu tot, fins els adjectius, no tinc inconvenient a fer-ho. A mi no em molesta que diguin “els bascos i les basques”.»


Violenta Demonte, El País, 16 juliol 2015. Demonte és catedràtica emèrita de llengua espanyola i va ser codirectora de la Gramàtica descriptiva de la lengua española, publicada per la RAE l’any 1999

Resposta a l'enfadosa

Primer va ser aquest article de la professora Carme Junyent, publicat el dia 20 de juliol passat a Vilaweb.

Junyent hi defensa que els desdoblaments de gènere al parlar o escriure (“homes i dones”, “socis i sòcies”, entre altres exemples que esmenta) són una imposició del poder. Diu que “a les facultats de magisteri s’ha arribat a treure nota a alumnes que no escriuen així”, una afirmació que basa en la “informació aportada per una alumna en una conferència amb més de cent assistents i corroborada pels seus companys”.

Res a dir. Si ella pensa que els que fem doblets de tant en tant actuem abduïts per poders o ideologies “nascuts del totalitarisme” (sic) o per “directrius del govern” (sic), jo no hi puc fer res. És la seva opinió i, com hem vist més amunt, està prou fonamentada en testimonis.

Però a l’article hi havia aquests dos paràgrafs que us copio tot seguit (disculpeu la citació tan llarga, però és per evitar que després algú digui que falta context; subratllo el que em va cridar l’atenció i hi afegeixo un parell o tres d’enllaços):

«[...] Si hi ha una cosa que em corrou de la meva participació en aquest debat és que, si he tingut una mena de butlla, ha estat perquè sóc una dona. Alguns altres homes han dit això mateix fent servir si fa no fa els mateixos arguments (Gabriel Bibiloni, Ignacio Bosque, José Luis Mendívil, Ignasi Roca, entre molts més) i, o bé han estat ignorats, o bé han estat menystinguts, si no els han muntat una campanya de descrèdit molt propera al linxament civil. Pel que fa a mi, els –pocs– atacs que he tingut sempre s'han basat en la suposada traïció al meu 'gènere' (que si autoodi femení, que si parlo com un home, etc.), però encara espero que em rebatin els arguments lingüístics. En qualsevol cas, no hi ha res que em sembli més sexista que avaluar les opinions segons el sexe de la persona que les emet, de la mateixa manera que em semblaria classista avaluar-les segons l'estatus social, o racista segons l'origen.

»Tenint en compte que les propostes de fer la llengua menys sexista arrenquen als anys setanta, estaria bé de comprovar si han aconseguit cap canvi social atès que, en principi, d'això es tractava. [...]»

I aquí comença la nostra batalla a Twitter, que transcric literalment (només restitueixo les paraules escapçades, per facilitar la lectura) per ordre escricte d’emissió de piulades. La piuladissa s’enregistra el mateix dia 20 de juliol, aproximadament de tres quarts de quatre de la tarda a les cinc la part principal i una postiŀla de la professora, dictaminant sobre el cas (i entrant ja, em sembla, en el terreny personal), quan faltaven tres minuts per dos quarts de cinc.

[VF, 15.51] «"Els atacs que he tingut sempre s'han basat en la suposada traïció al meu 'gènere'" (Carme Junyent) http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4446936/canco-lenfadosa.html No entenc per què...»

[VF, 15.53] «...diu això. Primer, jo no l'he atacat mai, però sí que m'he adreçat a Carme Junyent, procurant usar arguments lingüístics»

[VF, 15.56] «...La seva resposta? No m'ha contestat mai, ni tan sols indirectament. És molt fàcil crear adversaris a la teva mida i despatxar-los així...»

[VF, 15.57] «...I per últim, però molt important: no pretenem canviar la societat amb el llenguatge, sinó acompanyar amb la llengua els canvis socials.»

[VF, 15.59] «Sé que no sóc ningú i potser per això no mereixo l'atenció de la Dra. Carme Junyent, però no pot dir un "sempre" quan no és "sempre"»

[VF, 16.03] «Aquest article de Carme Junyent m'ha emprenyat, havent-hi (sigui o no prou "científic") tot això»

[VF, 16.07] «I a més Carme Junyent té la barra de dir que "sempre" que l'han "atacat" ha sigut per acusar-la d'autoodi de gènere. No hi ha millor enemic que l'imaginari»

[VF, 16.09] «Sens dubte, jo no tinc ni una centèsima part de la formació de Carme Junyent, i em pot deixar ben rebregat. Però no pot dir mentides públicament»

[VF, 16.18] «La meva queixa principal, Carme Junyent, en aquesta qüestió llengua/gènere, és que la gent que en sap no ajuda, només menysprea. I continuem igual»

[C. Junyent, 16.18] «Quina mentida?»

[VF, 16.20] «Aquesta: "Els atacs que he tingut sempre s'han basat en la suposada traïció al meu 'gènere'." Jo mai he utilitzat aquest argument»

[C. Junyent, 16.24] «I qui t'ha dit que l'utilitzessis tu?»

[C. Junyent, 16.26] «Perdona, els que en saben han callat per no aguantar el que els han dit als que han gosat dir res en contra dels desdoblaments»

[VF, 16.33] «Perdoni, quan algú diu "sempre" jo entenc "sempre". I per tant vostè m'hi inclou, perquè sóc del ram i m'he adreçat a vostè obertament»

[C. Junyent, 16.34] «I m'has atacat? Doncs no ho recordo.»

[VF, 16.38] «No, els atacs se'ls inventa vostè. Jo (i altres) ens hem adreçat a vostè amb arguments diversos que vostè denuncia com a atacs»

[VF, 16.40] «Li torno a enllaçar els meus "atacs", per si els ha perdut»

[C. Junyent, 16.43] «Insisteixo: jo no hi veig cap atac.»

[VF, 16.53] «Esclar que no hi ha atac. Però, en canvi, vostè contraposa "atacs" (que diu que n'ha rebut) a "arguments" (que diu que _no_ n'ha rebut)...»

[VF, 16.55] «Ergo, si m'he adreçat a vostè amb arguments, he d'interpretar que els meus arguments els considera "atacs". I tornem al començament»

[C. Junyent, 17.27] «Veig que t'ho fas tot sol... Això és imbatible.»

No m’havia contestat mai fins aquest 20 de juliol. Ja m’ha contestat. Segurament, si no m’havia contestat mai és perquè ja devia preveure que aquest pobre home era això, un cas impossible. Com en diu? “Imbatible”. Molt elegant. Gràcies per tot, senyora, ha estat un plaer i una bona lliçó.

L’endemà, 21 de juliol, escric a Twitter:

[VF, 21 juliol, 20.37] “Vull posar en un article tota la conversa d'ahir amb Carme Junyent. Simplement el que diu ella al seu article, el que li dic jo i el que contesta”

Hi ha una resposta seva immediata:

[C. Junyent, 21 juliol, 20.40] “Ja me'l faràs arribar. Però no et sembla que em fas massa cas?”

Doncs ja està tot dit. I, sí, senyora, fins ara li havia fet massa cas.

Perles (154): Ridiculitzar el llenguatge no sexista

«Procuro cridar l’atenció de tant en tant perquè a mi em passa al revés del que se sol dir: hi ha molts textos que m’expulsen quan durant tres-centes pàgines s’usa “acollits” sense cap “acollides”.* [...] Es tracta de deixar un espai per a la imaginació en el qual es vegi les dones. No és el mateix dir uns desconeguts que uns desconeguts i unes desconegudes. Inevitablement les veus. No cal que ho diguis tota l’estona, hi ha moltes fórmules. Sempre es va per la via de ridiculitzar el llenguatge no sexista o per la via del frau: apel·lant a l’economia del llenguatge, però el masculí genèric de vegades obliga a precisions que no són gens econòmiques. És un terreny de la societat que està en tensió i és normal que el llenguatge també ho estigui. I amb aquesta tensió cal treballar.»

(Belén Gopegui, entrevistada per Javier Rodríguez Marcos, Babelia, El País, 3 gener 2015)

* L’original deia aquí «se usa el nosotros sin un nosotras». Com que en català l’exemple textual no funciona m’he hagut d’inventar una traducció, però amb el canvi perdem la primera persona i, amb això, una raó afegida a l’«expulsió» que explica l’autora que sent. Justament mirant de minimitzar la pèrdua ho he traduït a partir de l’antònim d’expulsió.

Carta oberta a la doctora Carme Junyent

Contesto temeràriament a aquesta altra carta.

(Senyora Junyent, una cosa prèvia perquè em penso que ens ha colat dins del seu discurs una trampeta: diu que hi ha els exemples d’incorporació d’estrangerismes amb forma de masculí. Però, doctora, passa el mateix amb pizza, ikastola, caipirinha, favela, geisha, meiga, queimada, txapela? Per què els ha obviat? Potser perquè algunes de les llengües de les quals provenen tenen més diferenciats el masculí i el femení gramaticals? Potser perquè omplen un espai que és femení (també lady, miss)? Però sobretot: què hi té a veure amb tot plegat? Per mi, res. I per això ho dic al començament, per separar-ho del cos de la carta.)

M’adreço a la doctora Junyent però m’adreço també a tota mena de docents, ensenyants, lingüistes professionals:

No pot fer res la llengua, la gramàtica, per visibilitzar d’una manera més clara les dones, l’element femení, quan el progrés social en tants aspectes ha sigut prou important en els últims decennis?

Si, posant per cas, es discuteix de manera seriosa per què, ocupant els mateixos càrrecs, els sous de les dones no són com els del homes; si a l’home se li reclama no ja que coŀlabori o s’impliqui o ajudi en les tasques de la llar i en la cura de les criatures sinó que es parteixi el bacallà amb la dona (són exemples, potser mal expressats)..., la llengua no pot fer res, cap ni una aportació, a tota aquesta evolució social?

No sentim res. Silenci. Simplement, un cop més, que la llengua, com ha dit la doctora Junyent altres vegades, «ja seguirà el canvi». És clar: «si és que n’hi ha d’haver», precisa. Amb la qual cosa potser ens avançava que, si fos per ella, no n’hi hauria d’haver cap. «Si no cal canviar, cal no canviar.»

I mentrestant, es condemnen els doblets sistemàtics –d’acord!–, es condemnen els noms coŀlectius més o menys inventats amb bona voluntat, i sovint amb poca traça. D’acord! Però això és perquè des del món lingüístic, professional, universitari, no hi ha la més mínima ajuda! Només «la gramàtica no es toca». Es condemnen tots els intents, però no es donen solucions per fer un pas endavant i proposar una sortida ni tan sols per als «metges i infermeres» o per a les reunions de senyores en què hi ha un senyor. Es diu que són casos particulars.

I s’insisteix que a l’escola cal evitar «els i les alumnes» i «els nens i les nenes». Que cal evitar-ho arreu, perquè «és ridícul». Si es diu «els nens i les nenes» s’està dient que les nenes no són nens, i «això és intolerable!» I també és absurd dir «les nenes i els nens». Ridícul!

I expliquen (també) casos particulars –en aquests els donarem forçosament la raó, no hi ha més sortida, si més no de moment– en què el masculí plural és l’única solució per referir-se a un coŀlectiu d’homes i dones o simplement a una parella: «el Joan i la Mireia dormen junts», «anaven tots plegats a l’estadi».

I tot seguit apeŀlen a una suposada «incoherència» quan, amb tota la bona fe, algú comença un discurs amb un «ciutadans i ciutadanes» o «ciutadanes i ciutadans», perquè diuen que això obliga a seguir fent doblets en tot el parlament. I a més diuen que les ciutadanes, llavors, no són ciutadans. I, tornem-hi, «això és intolerable!»

En canvi, n’hi ha –dones i també homes– que defensem que dir «ciutadans i ciutadanes», o «nens i nenes» o «senyores i senyors», o «els i les metges», o «els infermers i les infermeres» (?), o «els i les alumnes» no sols és perfectament acceptable sinó que, a més a més, un cop fet una vegada el doblet... no obliga a ser «coherents» al llarg de tot el discurs que segueix després! No obliga a fer tots els doblets! Oh miracle: aconsegueixes d’un sol cop que les ciutadanes, les nenes, les senyores, les metges i les infermeres (?) i les alumnes es trobin esmentades explícitament i que alhora, a continuació, en la resta del discurs, se sentin dins del coŀlectiu dels ciutadans, dels nens, dels senyors, dels metges, dels infermers (?) i dels alumnes. Les dues coses!

(Poso amb interrogació el cas de «les infermeres» perquè no crec que cap infermer se senti exclòs quan es diu «les infermeres»; i en canvi sí que crec que moltes infermeres se sentiran excloses si es diu «els infermers».)

O no entenen res o no ho volen entendre. No proposem «ser coherents» sinó simplement visibilitzar una mica les dones en discursos adreçats a coŀlectius formats per dones i homes. No volen entendre que el nostre objectiu s’assoleix ja en el primer moment, quan hem dit «ciutadans i ciutadanes» o «nens i nenes». Ja està, ja en tenim prou, ja ho hem dit! No cal que siguem «coherents» després! No ho entenen? Intentem canviar una mica, una miconeta, el que es feia fins ara (tret del «senyores i senyors», que sí que es feia i que ara, és clar, caldrà eliminar en nom de la gramàtica, perquè és una fórmula absurda, procedent de temps periclitats segurament prefabrians).

Sembla que se’ls mengi el fetge qualsevol intent. Condemnen solucions més o menys imaginatives, fetes amb bona voluntat, com ara la següent (deixem de banda, sisplau, que «a l’alumnat / als alumnes» són prescindibles, que ho són. Mirem de centrar-nos en el cas hipotètic):

«AVISOS A L’ALUMNAT / Avís per a alumnes de 3r d’ESO / Qui vulgui revisar exàmens podrà fer-ho a partir de les sis de la tarda. Els alumnes seran convocats* per ordre alfabètic...».

(No, no són contradictoris «els» i «convocats», no trenquen l’omnicomprensivitat del discurs en conjunt, perquè aquesta és present en tres ocasions, les quals ocasions han deixat clar a les alumnes que també estan convocades, perquè són part, sens dubte, de l’«alumnat», i són «alumnes» i són «qui vulgui».)

L’opció de les sempre presents guardianes de les essències (en aquest cas, l’essència del masculí plural com a omnicomprensiu) seria:

«AVISOS ALS ALUMNES / Avís als alumnes de 3r d’ESO / Els alumnes que vulguin revisar exàmens podran fer-ho a partir de les sis de la tarda. Seran convocats per ordre alfabètic...».

Si escrivim en un altre tauló d’anuncis:

«Els infermers de l’hospital estan convocats demà, per parlar del nou contracte coŀlectiu, davant el WC d’homes de la planta baixa»

- les infermeres se sentiran cridades?
- si se senten cridades, els agradarà que la gramàtica obligui a fer aquest canvi («ja no som infermeres, ara som infermers, visca!»), en nom de la llei i del progrés?

Quan als restaurants polits demanen a una taula on hi ha dos matrimonis (dos homes i dues dones) «els senyors voldran res més?» no estan demanant si ells i només ells volen alguna cosa més, sinó que els ho estan demanant a tots quatre.(*) D’acord. Però si, in illo tempore, deien «els senyors poden passar a la sala de fumadors» s’estaven dirigint als homes. Amb la mateixa paraula! Quines coses!

És això, senyora Junyent, però al contrari. Hi ha situacions, com són un discurs o una carta o una conferència o un manifest o un tauló d’anuncis o un restaurant... en què no passa res ni es discrimina ningú quan es diu «catalans i catalanes» o «catalanes i catalans». És una fórmula de cortesia que, a més a més, ajuda a fer un passet endavant en la visibilització explícita de les dones en aquestes situacions.

Doncs no, per la banda de vostè no. Cap renúncia. Ni un pas enrere. Anem tirant, tranquiŀlitat i bons aliments, no cal fer cap esforç perquè la llengua ajudi a mostrar que d’alguna manera a la societat hi ha hagut canvis. No cal fer cap passa més enllà, aquí no s’ha de fer servir la imaginació, la llengua no forma part dels àmbits socials en què, per descomptat, no es cansaran també de dir que sí que s’hi ha de fer més visibles les dones.

Punt final. Si diem «catalans i catalanes», estimada senyora, així, amb un sol cop, estem dient simplement això, «catalans i catalanes», una fórmula de cortesia (una fórmula!) com la de «catalanes i catalans» o com la de «senyores i senyors».

I no va ni contra la gramàtica ni contra ningú.

Pere Saumell
Periodista per compte propi aficionat a qüestions de llengua

(En aquesta carta, senyora Junyent, em penso que no he fet servir el masculí plural omnicomprensiu ni una vegada, tret de quan l’he esmentat explícitament. En canvi, he fet servir una vegada un femení plural omnicomprensiu. Si no s’ha adonat de l’estratègia seguida potser vol dir que sí que és possible fer el que proposo sense que pateixi, com diu vostè, la gramàtica. Això sí, cal esforçar-se, cal posar-hi imaginació.)

(*) Passat el temps em fan veure que aquesta frase: «Quan als restaurants polits demanen a una taula on hi ha dos matrimonis (dos homes i dues dones) "els senyors voldran res més?" no estan demanant si ells i només ells volen alguna cosa més, sinó que els ho estan demanant a tots quatre» és benintencionada, però segurament errònia. Perquè és molt possible –encara!– que en realitat la frase s'adreci exclusivament als homes, donant per descomptat que són ells els qui ho decidiran o, si de cas, demanaran el que elles els demanin.

Sortir al carrer

«Quan diuen que ens vestim de manera indecent només és una excusa per pegar-nos, humiliar-nos o violar-nos. La dona de vuitanta anys que van violar l’any passat anava també vestida de manera indecent? No! Ni tan sols és cap tradició ni religió, és mentalitat. A la regió del llac Turkana les dones van gairebé nues i ningú les pega per això! Per què nosaltres no ens podem vestir com volem?

»No és qüestió de si anem amb minifaldilla o amb bui-bui. Hi ha dones que porten hijab que també pateixen abusos d’homes. N’hi ha una que ens va explicar que l’havien magrejat dins un autobús i, quan va mirar, un home se li havia ejaculat al damunt! O sigui que no és qüestió de com vestim ni de com actuem.»

(Declaracions de Rita M. Muia, pseudònim d’una de les Kilimani Mums [recollides per Gemma Solés i Coll, El País, 21 novembre 2014])

Les Kilimani Mums són una associació kenyana sorgida de les Mummy Tales, i han posat en marxa a Nairobi tot un seguit d’accions públiques per manifestar-se contra la violència masclista, que a Kenya arriba a nivells altíssims i es considera gairebé un costum social. No és infreqüent que hi hagi violacions enmig del carrer.

La visibilització i les protestes davant aquest fenomen han provocat les últimes setmanes reaccions també públiques molt violentes contra les dones, com les que explicava Rita Muia. Aquestes violències han estat condemnades pel govern, per fi, i les condemnes han anat seguides d’arrestos. Caldrà veure com acaben els arrestos, però de moment s’han produït reaccions oficials.

I, per fi també, el fenomen ha arribat a l’opinió pública mundial. Tothom n’ha parlat aquests dies, a tot arreu, i potser aquest crit d’auxili internacional faci, almenys, que les autoritats kenyanes s’hi posin de debò i prestin atenció a l’assumpte.

Hi ha molts altres països on les dones encara no se senten capaces de sortir al carrer. Els fa massa por. Però els fets de Nairobi poden ajudar també que organitzacions no governamentals parin més atenció a aquesta mena de delictes.

Tant de bo algun dia les dones violentades del món segueixin els passos de les Kilimani Mums, que no pensen rendir-se encara que el seu exèrcit pacífic tingui baixes en forma de represàlies. Potser a casa seva mateix.

La guerra serà dura a Nairobi, però ara ja són al carrer i ningú les aturarà. Són moltes i cada dia seran més.

Típicament masclista

Sentit avui mateix:

–Us demano disculpes pel retard, però ja sabeu que ara no són només les dones les que tenen problemes de conciliació. He hagut de fer una cosa, en fi, en relació amb la meva filla, i és per això que arribo ara.

No se n’adonen, creuen que dir això és modern avui dia, però diuen lo contrari del que sembla que diuen. El que estan dient és:

–És que tinc una filla i normalment se’n cuida la meva dona. Si avui he tingut un problema és perquè la meva dona no ha pogut fer-se càrrec del que sol fer ella mentre jo vinc puntualment a la feina, com sempre [“res, home, ja ens en fem càrrec”, “esclar, la teva filla, no pateixis”, “a mi em va passar exactament lo mateix l’altre dia, saps?, o sigui que tranquil”].

I no se n’adonen.

La seva dona arribaria acalorada i diria:

–Perdoneu.

[I potser males cares dels altres, o cares de resignació, com dient: “En fi, ja se sap”.]

Perles (145): Dones que aconsegueixen coses

«A les dones encara ens costa fer-nos valorar. Aconsegueixes una cosa i, pel fet de ser dona, has de demostrar mil cops més que un home que et mereixes allò que has aconseguit. I això molts cops em frustra molt i m’entristeix molt.»

(Paula Bonet, iŀlustradora, entrevistada per Carles Capdevila al suplement dominical Ara Tu, 6 abril 2014)

Perles (138): Femen i Pirelli

«Femen és el nom d’una famosa i escandalosa organització de dones activistes en topless que defensen amb els seus pits la igualtat sexual i social al món. Així ho expliquen elles mateixes a la seva pàgina web, plena de fotos i vídeos de les accions que les han fet famoses a tot el món. [...]

»Però la meva confusió comença a créixer quan les fotografies i la informació sobre les activitats de Femen [...] conviuen amb la grata notícia que el calendari Pirelli és a punt de fer cinquanta anys i se celebrarà com cal. Que hagi estat capaç d’evolucionar des d’edicions gairebé ginecològiques fins a l’esteticisme elegant i chic de les darreres no impedeix que segueixi sent un assortit d’espaterrants dones nues per al plaer de qui fulleja les seves planes. O per consultar quan cau el teu aniversari, que hi ha de tot.

»Em declaro un xic noquejada. S’anuŀlen les dues notícies? A on et pot portar el lema de Femen: “Posa’t en topless i triomfa”? Comprar el calendari Pirelli és donar suport a la causa Femen? Són les models del calendari activistes infiltrades?»

(Extracte de l’article publicat per Gloria Serra a La Vanguardia, 18 agost 2013, amb el títol “Pitrera”)

«Las propias de su sexo»

Vaig parlar amb V, que feia temps que no xerràvem, i em va explicar que un dia que revisava uns papers de la seva mare, que es va morir fa poc temps, en va trobar un que, amb lletres d’impremta, al costat de “Ocupaciones principales”, hi deia “Las propias de su sexo”.

Amb lletres d’impremta. O sigui, quan les noies o dones emplenaven aquests papers ja estaven impresos i preveien per defecte que es dedicaven a les activitats “propias de su sexo”. Potser hi havia uns altres papers, a sota de tot del prestatge, per a les noies o dones “raritas” –normalment “feas”, devien comentar els funcionaris– que es dedicaven a estudiar o a coses pitjors.

Potser era un tràmit previ al casament. V no se’n recordava ni duia el paper quan ens vam veure; vés a saber, comentava amb gràcia, si algú de casa meva l’ha dut a emmarcar.

L’imprès era dels anys 40 del segle passat, no fa pas tant de temps, setanta anys. I ni tan sols era una cosa introduïda pels franquistes, venia ja d’abans: es pot comprovar amb una ràpida cerca per la xarxa. Ara, no m’estranyaria gens ni mica que l’expressió “las propias de su sexo”, per allò de la paraula “sexo”, no acabés de fer el pes a les autoritats franquistes i més endavant l’eliminessin.

Jo vaig conèixer l’època en què en aquest apartat hi deia o s’hi escrivia –les dones– “Sus labores”, que això va durar fins no fa gaire. Vull dir, almenys fins als anys 70 o potser 80 i tot.

“Las propias de su sexo”. V m’explicava que algú de la família havia comentat de broma quan van trobar aquest paper que no sabia que la pobra dona, un sac de bondat, s’havia dedicat de jove a fer de marcolfa.

Perquè, és clar, què és el que et ve de primer al cap quan trobes escrit “Ocupaciones: las propias de su sexo”?


(La imatge està presa de la Guía de la buena esposa, de Pilar Primo de Rivera, presidenta de la Sección Femenina de la Falange, 1953)

Perles (119): Sexisme lingüístic de fàbrica

«Vagi per endavant que sóc una d’aquestes persones que pensen que el llenguatge és sexista. Una teranyina magnífica, teixida al llarg de molts segles, en la qual podem caure com mosques. No puc evitar corroborar, així que em descuido, que la nostra manera de parlar està condicionada pel poder masculí que ens ocupa des de la nit dels temps. [...]

»Tant que jo mateixa he estat capaç d’escriure un text que demostra exactament el contrari del que penso, sense adonar-me’n. M’ho va fer saber un amic que em va enviar un blog en el qual vaig poder llegir, força espantada, l’anàlisi detallada d’un article que vaig escriure aquí i que servia de prova incontestable sobre l’absència total de sexisme en el llenguatge [...].

»Es tractava d’un imprudent relat meu que descrivia, en primera persona, la peripècia d’una dona en un aeroport, acompanyada d’un home. Una història en què jo mateixa, abandonada a les jerarquies de la nostra gramàtica, en tenir un protagonista de cada sexe permetia que el gènere masculí de les paraules acolorís tot el quadre. Amb l’ús englobador del plural, el protagonista masculí, com si res, es menjava tot el pastís. “Al control d’equipatges vam ser grapejats”,* deia jo, per exemple, abandonant el meu gènere.

»“Ja va sent hora de treure’ns de sobre aquesta absurda obsessió pel sexisme del llenguatge”, deia el lingüista del blog, aplaudint la meva desimboltura en parlar en masculí sobre mi mateixa [...], cosa que em va deixar perplexa, atrapada en aquesta vella i bonica teranyina de la qual sembla tan difícil escapar-se.»

(Extracte adaptat de l’article de Clara Sanchis Mira, La Vanguardia 18 gener 2013.)

________
 
* «Al control d’equipatges ens van grapejar», deia la traducció [automàtica?] que va publicar l’edició catalana del diari. Amb l’original castellà «fuimos manoseados» té sentit el que comenta l’autora; amb aquesta traducció que oferia el diari («ens van grapejar») no hi ha distinció de gènere i per tant el comentari de l’autora deixa de tenir sentit en aquest context. Per això ho he canviat i he escrit «vam ser grapejats».

(Aquesta és la raó per la qual dic sovint, quan reprodueixo articles de diaris o revistes, que en faig un «extracte adaptat». En aquest cas l’adaptació, com veieu, era obligatòria. I en molts altres en què reprodueixo citacions especialment de La Vanguardia o d’El Periódico.)

(Aquest peu de pàgina, incloent-hi l’asterisc de dalt, no és de La Vanguardia sinó meu. Per si calia aclarir-ho.)

Tòpics desemmascarats (13): «Són feines de dones»

L’altre dia parlava de les «dones de fer feines». Avui faig una llista de tasques domèstiques que se suposa que hi tenen més facilitat les dones, coses que he trobat llegint la premsa o escoltant la gent –també dones!

Ja avanço que en principi em semblen tòpics, o sigui, mentida podrida, encara que responguin en bona part al que passa en la realitat. Eren aquestes:

- posar la rentadora
- planxar
- banyar les criatures i portar-les a dormir els dies de cada dia
- ajudar la prole a fer deures i altres tasques els dies de cada dia
- portar «els comptes» de les relacions sexuals quan pel motiu que sigui se n’han de fer comptes
- cuinar a casa els dies de cada dia
- estar pels detalls de la llar
- portar l’agenda de la casa: recordar aniversaris, compromisos no relacionats amb la feina d’ell, citacions mèdiques, reunions escolars, etc.

I encara, al marge de les tasques:

- controlar la sexualitat (ser fidel a la parella)

N’hi deu haver més, però aquestes són les que recordo haver vist o sentit.

Ja es veu que la majoria són especialitzacions interessades, normalment creades per homes poc inclinats a planxar, a educar criatures, a tenir una agenda de «coses de casa», a no ser promiscus...

Pel que fa a competències objectives, em sembla clar que escombrar, passar el tiràs, treure la pols, fregar, fer anar l’aspiradora i no diguem posar el rentaplats, ho podem fer igual. (Ehem, no em voldria posar d’exemple, però ara que hi som deixeu-me dir que poca gent em guanyaria a l’hora de fer anar la fregadora, de triar la més adequada per a cada tipus de superfície, d’escórrer-la i de fer-la lliscar pel terra: ja ho feia de conya quan era ben jovenet i cada cop he anat millorant més la tècnica. Més d’una –parlo d’«una» perques a la majoria dels «uns», la veritat sigui dita, no els interessa gaire com es frega bé; freguen y punto, si és que mai freguen– ha quedat parada de veure amb quina traça ho feia, i n’ha pres nota.)

De cuinar potser no en sé gaire però no tinc cap problema a fer un arròs caldós o uns canelons o unes mandonguilles o... (de postres no que no en sé gens). Els xefs de cuina d’elit –molts, homes– són una prova que els homes podem cuinar igual o millor que les dones, i que podem ser detallistes com qui més ho sigui. Naturalment, si podem cuinar també podem ensabonar, rascar i esbandir cassoles i pots. No s’hi val allò de «avui cuino jo» i després deixar-ho tot fet una mè perquè ella es posi els guants de goma, tret del cas que quan cuina ella siguis tu qui es posa els guants i us repartiu així la feina, uns dies tu uns dies jo.

L’única cosa, potser, en què el tòpic mana, perquè molts hi anem clarament coixos –jo també–, és amb la rentadora: continuo sense tacte, sense distingir materials, sense saber separar o ajuntar correctament la roba, especialment la més delicada, i tampoc aconsegueixo retenir ni encerto gaire –és el mateix problema que l’altre, de fet– el programa adequat per a cada conjunt de peces un cop triades. Igualment em passa això, esclar, a l’hora de la planxa: puc planxar les coses menys dubtoses, però amb altres no m’hi atreveixo, tinc por d’espifiar-la. No seria la primera vegada: «Però que no ho veus, que això no...!?» i ve corrents a treure’t la planxa de les mans amb ulls acusadors.

Però bé, sempre pots fer les bugades de mitjons i de roba interior i d’esport «clarament identificable» i deixar la resta per a la parella. I a l’hora de planxar –tot i que a casa gairebé no tenim res per planxar, i per als llençols i tal tenim màquina–, una mica igual.

Doncs era això, una denúncia de tòpics.

(La fotografia l'he treta de The Superwoman Syndrome.)

«Dones de fer feines»

Què hem de fer amb aquesta patata calenta?

Sembla que ningú ha intentat refredar-la, ningú s’hi ha ficat. L’altre dia una amiga em passava el titular de portada d’un diari, el de més audiència entre els de paper que es distribueixen a Catalunya: «Dones de fer feines, un ‘luxe’ del sud d’Europa».

Què cal fer amb aquesta expressió, per una banda ofensiva però per l’altra força descriptiva de la realitat, almenys pel que fa al sexe de la immensa majoria de les persones que es dediquen a això? La bandegem? La substituïm per «treballadors de la llar», com feia el mateix diari a les pàgines interiors, amb un masculí suposadament no marcat? Però, en aquest cas, ¿no seria més marcat que mai, per tal com maquillaria la realitat –la immensa majoria d’aquests «treballadors» són dones– d’una manera tan escandalosa que en realitat l’amagaria? No és hipòcrita, això de «treballadors de la llar»?

Extremant la qüestió, ¿seria acceptable que en els temps en què l’esclavitud era legal, s’etiquetés els esclaus de «treballadors per compte aliè», posant per cas? Sens dubte, el nom dignificaria els esclaus, però alhora amb aquell nom es dissimularia la seva veritable condició d’esclaus –substancialment: ‘no lliures, no persones’– i potser es desactivaria la lluita perquè deixessin de ser-ho.

Per una altra part, a les persones que conec que es dediquen professionalment a aquesta feina, a tenir cura de les cases o despatxos o instaŀlacions d’altres –la majoria dones, ara com ara, ja ho deia abans–, mai no se m’acudiria anomenar-les «dones de fer feines», ni a elles els agradaria gens, em sembla, que les anomenés així. Ara bé, conec dones que s’hi dediquen i que estan ben orgulloses i satisfetes de la feina que fan. No em sembla que sigui indigna, és una feina i prou que algú ha de fer –també la poden fer homes, no cal dir-ho–, cobrant el que és just, com en qualsevol altra ocupació. I per part de la resta de la gent, valorant-la.

Però no és acceptable que se les anomeni «dones de fer feines» com si aquesta tasca hagués de ser exclusiva de les dones, tot i que els fets ara com ara siguin tossuts. O sigui, no es pot argumentar que convé mantenir la denominació «dona de fer feines», tal com feia el diari, simplement perquè és tradicional. Aquest seria l’últim argument.

Què en fem, doncs, tornem-hi, de la denominació «dones de fer feines»?

¿Potser substituir-la* per una denominació neutra com ara assistent**, ajudant o auxiliar de la llar?: L’ajudant de casa és de la Pobla, Els veïns tenen una auxiliar, Aquesta assistent és una joia a la cuina, Faig d’assistent d’una dona sola amb tres fills, Als matins treballo d’auxiliar en una casa del barri i a les tardes estudio, Si no fos per l’ajudant que ens ve un parell d’hores al dia hauria de deixar de treballar.

¿Potser optar per la distinció de gènere gramatical: empleat/ada de la llar –com se’n diu ara oficialment–, o treballador(a) domèstic(a), o empleat/ada domèstic(a).

* Substituir-la en els contextos actuals, i guardar-la –o sigui, fer-la servir–, com és lògic, per als contextos adequats: quan es faci referència a èpoques anteriors, etc. Igual com diem «esclaus» i «esclaves» quan parlem de la gent que patia esclavitud.

** Assistent i no assistenta, perquè encara que aquesta segona també tingui tradició és una paraula connotada per un ús molt similar al de les «dones de fer feines»; en canvi, les expressions «assistent de vol» o «assistent de congressos», que no distingeixen entre masculí i femení, no tenen connotacions negatives.


Per tant, el primer de tot és aconseguir que les «dones de fer feines» tinguin cada cop un estatus el més normal possible, com el de qualsevol altra persona en qualsevol altra feina. En això s’ha avançat una barbaritat els últims anys, però encara hi falten serrells, o llençols sencers.

El Roto, avui mateix a El País, iŀlustra una desfilada de moda amb aquest text:

«Tothom aplaudia a models, sastres i modistes, però ningú no es va fixar en qui havia cosit la roba» (El Roto, El País)

Doncs això, primer de tot això. Les cosidores (i els cosidors) també existeixen. I hi han de ser, algú ho ha de fer. El que no pot ser és que ningú hi pensi, que això és, crec, el que denuncia El Roto.

I per acabar: no sé si encara queda gent –no m’estranyaria gens ni mica– que parli de «la minyona», com se’n deia abans de les noies o senyores que, a més de «fer feines», també tenien cura de la canalla cuinaven feien de secretària de la senyora i de criada de l’amo treien a passejar el gos donaven al gat les deixalles del dinar i omplien de pinso la gàbia de la cadernera i tot plegat. Això era a les cases «modestes», que només en tenien una, perquè a les de més prosàpia, lògicament, hi havia –a temps parcial o full time–, a més de la minyona, la cuinera, la mainadera, la cosidora, la qui acompanyava les criatures al parvulari, la governanta i/o la majordona, la decoradora, la qui entrava als fons dels armaris per organitzar espais, la perruquera i/o el perruquer de la mestressa i/o de la fillada, la dida... I que a ningú no se li fiqués al cap envair el terreny de l’altra, que llavors se les podien tenir i tirar-se els trastos pel cap. Si no vaig errat, totes plegades eren, en les cases «més fines», el «servei», o més exactament «el servicio», tal com testimonia encara el llindar de tantes portes laterals de cases de bona capa. O sigui, la «minyona» només «feia feines», les altres tenien comeses específiques diferents. En poques paraules, «minyona» és hipònim de «servei».

Aquest tema mereixeria almenys una tesi doctoral o dues: «Minyones i dones de fer feines a Catalunya: història, denominacions i funcions».

Avui només faig insinuacions, confesso ignoràncies i plantejo interrogants per als quals no tinc respostes clares.

(La imatge està presa d’Human Righters)

Perles (108): El masclisme no passa

«Els anys m’han fet veure que la carcundia masclista no és cosa del passat, que la crisi afecta el triple les dones que els homes i que, fins i tot en el feminitzat món literari, la dona està sempre, paradoxalment, en minoria quan es tracta de fer rànquings dels millors escriptors o de trobades saberudes, i anant pel món de la faràndula inteŀlectual he tingut sovint la sensació de ser allà per equilibrar la quota.»

Imma Monsó, La Vanguardia 20 desembre 2012

«Senyores i senyor?»

Ja n’he parlat al final del tercer capítol de la sèrie inacabable sobre «El gènere no marcat», que començava aquí, però hi torno. Quants homes cal que assisteixin a una reunió on hi ha cent dones perquè es passi del femení plural al masculí plural en referir-se al col·lectiu allí present? Només un? Dos? Deu? Cinquanta?

Mentre no em respongui algú a aquesta pregunta amb un raonament equilibrat i segur no quedaré convençut que el masculí plural és absolutament no marcat pel que fa al gènere gramatical.

Tret del cas que la resposta a aquesta pregunta sigui coherent amb la teoria i em digui que amb un home enmig de cent dones –o enmig d’un milió de dones– n’hi ha prou perquè qui parla usi el masculí plural, encara que allà es discuteixi dels problemes que comporta la menstruació.

Però compliquem-ho més: si amb un n’hi ha prou, ¿aquell únic home ha d’estar a la reunió des del començament o bé si apareix a meitat de la reunió la persona que enraona en aquell moment ha de canviar el gènere gramatical col·lectiu que usava fins aleshores en la seva xerrada, el femení plural, i passar al masculí plural, amb la presumpta naturalitat, prestesa i senyoria de qui deixa de parlar malament de l’absent quan aquest treu el nas per la porta?

Això no vol dir que estigui en contra del masculí plural omnicomprensiu, ara com ara, perquè no en tenim d’altra, però tampoc vol dir que em conformi a acceptar aquesta solució de manera acrítica i com si fos definitiva.

No em digueu que filo prim, que parlo d’hipòtesis i que faig teories. La pregunta és ben clara.

Rumiar és plantejar-se dubtes. L’altra cosa es diu creure.

D’actors, d’actrius i de direcció de pel·lícules

Escrivia fa uns anys Laura Freixas:

De quina manera evoluciona el llenguatge? Hi ha respostes òbvies en el sentit que la llengua reflecteix realitats: la invasió àrab o les noves tecnologies expliquen l’aparició de paraules noves. Però no és això tot el que hi ha. Vegeu si no la signatura d’Emma Thompson al peu d’un manifest pel desarmament nuclear que circula aquests dies. Quan tots pensàvem que la senyora Thompson era una actriu, en anglès actress, resulta que ella firma: «Emma Thompson, actor.» No és l’única: des de fa un parell d’anys és moda al Regne Unit que les actresses es facin dir actors.

La qüestió del masculí genèric –si hem de considerar que amb ciutadans n’hi ha prou per designar els dels dos sexes o si és preferible, per no invisibilitzar les dones, parlar dels ciutadans i les ciutadanes o de la ciutadania– sembla que és l’únic aspecte del sexisme en el llenguatge que és objecte de debat. Un debat del qual sorprèn la virulència però també la superficialitat. Jo m’estimo més dir les i els ciutadans, fórmula menys pesada que les ciutadanes i els ciutadans i menys androcèntrica que els ciutadans sols.

Però malauradament queden pendents moltes altres coses. Per exemple: comparin com el llenguatge tracta el baró i la dona. Amb el primer, tot són elogis: que si home de bé, gran home, home de braç, ser home (que significa ser valent i esforçat), fer-se home (arribar a ser madur i responsable dels seus actes), ser molt home (ser persona de gran talent i instrucció o de gran habilitat). En un mot: tot un home. Una cosa valuosa per ella mateixa: no endebades l’homenia és segons el diccionari un ‘acte d’energia, de vitalitat’, i baronívol, ‘coratjós, intrèpid’...

I les dones?... Allà on del costat masculí trobàvem locucions com les citades [...], del costat femení trobem un bonic enfilall de termes d’allò més amables, sense equivalent masculí: ‘maruja’, pendó, gata maula, pècora, harpia, vespa, dona de la vida, dona pública... [...]

(Extractat i adaptat de l’article publicat a La Vanguardia, 22 febrer 2007)

Respecte al primer punt que toca Freixas –en els altres estic cent per cent d’acord amb ella–, sembla que no s’adona que, amb la seva reivindicació de les actresses, les dones no podran rebre mai el premi de «millor actor de Hollywood», sinó que s’hauran de conformar amb ser la «millor actriu», i no hi ha cap motiu perquè elles no puguin ser els millors actors –campiones del món absolutes, per dir-ho d’alguna manera–, no hi ha motius de sexe. Ser actor no és el mateix que ser atleta, que requereix, per condicions físiques, dues categories de competició.

De fet, què passa en canvi a Hollywood amb la direcció de pel·lícules? Que es diu així, «millor direcció», no hi ha premis al millor director i a la millor directora. No hi ha premis al millor guionista i a la millor guionista, sinó al millor guió. I així en tot.

Perquè d’aquesta manera que dic –acceptant actor per a tothom– competirien en igualtat de condicions dones i homes, com haurien de competir en un munt de facetes en què poden competir perfectament –en gairebé totes les facetes humanes, i preparem-nos perquè en moltes són clarament superiors elles i ens anirà molt rebé que sigui així. Perquè no hi ha cap motiu per discriminar ningú en la immensa majoria dels camps de la vida, en els quals no tenen cap paper les distincions físiques –i en aquests pocs casos excepcionals no hi ha discriminació, sinó especialització, tenir en compte una especificitat natural.

Com passaria amb «best actor», si no fos que alguns i algunes s’entesten a conservar un diferenciat i innecessari «best actress»... per uns motius visibilitzadors que en aquest cas em penso que van justament contra la igualtat de sexes.

El tema, doncs, és prou complicat, però aquests són els motius d’Emma Thompson, que Laura Freixas em sembla que no va tenir en compte quan va escriure el seu article.

«La millor directora»

L’altre dia deia aquí mateix, parlant de l’inefable «govern dels millors»:

Ara tenim sobre la taula (sembla) el cadàver –simbòlic– de la doctora Terribas, sens dubte la millor directora de TV3 dels últims trenta anys

Si dic que Mònica Terribas ha estat «la millor directora de TV3» des de la creació d’aquesta emissora, què hem d’entendre?

1) Que ha estat la millor de totes les persones que han dirigit TV3?

2) Que ha estat la millor de les dones que han dirigit TV3 i que, com que ella ha sigut la primera i única dona directora d’aquesta cadena, en realitat el que dic és que la seva gestió ha estat més aviat penosa i llavors només puc afirmar que ha sigut «la millor» de manera irònica?

Em penso que una immensa majoria dels que llegeixin la frase inicial conclouran –entre altres motius perquè he defensat públicament Terribas, però no només per això– que el que vull dir és que de totes les persones que han dirigit TV3 fins ara, ella ha sigut la millor. O sigui, la resposta número 1.

I llavors, on queda aquí el «gènere no marcat» segons el qual només l’anomenat masculí compleix la funció d’englobar els dos sexes? Si dic «la millor directora» i el context al qual em refereixo són tots els que han passat pel càrrec –que han estat tots homes, tret de Terribas–, no hauríem de concloure, un cop més, que necessitem un context i no tant un gènere gramatical suposadament «no marcat» per saber si parlem de dones, d’homes o de tots dos sexes? I no hauríem d’acceptar que aquest context, de vegades, pot venir condicionat per qui és la protagonista del discurs, que si és una dona, com en aquest cas, arrossega darrere seu el gènere gramatical que li correspon, hi hagi qui hi hagi al seu voltant com a coprotagonistes –i també subjectes– del discurs, i no es pot dir de cap manera que aquella construcció sigui incorrecta gramaticalment?

O havia d’haver dit necessàriament –gènere masculí suposadament «no marcat»– que Terribas era «el millor director de TV3» de la història?

I si, canviant-ho una mica, ho diguéssim utilitzant el plural? Terribas és «una de les millors directores de TV3 de la història», o Terribas és «un dels millors directors de TV3 de la història»?

O bé en aquest cas les i els apòstols del «gènere no marcat» sí que ens concediran que convé canviar l’expressió i dir una cosa com «una de les persones que millor han dirigit TV3 a la història»? Aquí sí que seria correcte utilitzar l’estratègia de «les persones»? Aquí no seria «llenguatge artificial»? Ja els sento: «En aquest cas sí, però només en aquest cas.»

Bé, en fi, pensem-hi. (O no, perquè potser tot plegat és una bestiesa que no dóna més de si.)

Com ens agradaria fer-ho

Com ens agradaria –en secret– a molts homes, segurament, tenir cura de les criatures i fer les feines de casa:

Il·lustració de Monsieur Cabinet presa del bloc de Tara Parker-Pope,
New York Times

Drets irrenunciables

Proclamació de tres àmbits de drets irrenunciables, que podrien ser més:

1) Els drets de les dones, les criatures i les persones indefenses a la integritat física i a la llibertat sexual no poden ser conculcats, ni hi poden renunciar en favor d’altres béns. L’autoritat ha de protegir aquests drets i impedir que sigui dificultat el seu exercici. Ha passat el temps en què el que passa a dins de les parets d’una casa són assumptes domèstics. Si hi ha sospites que una dona o una criatura o una persona indefensa pateix violència, encara que sigui “consentida”, això s’ha de denunciar i s’ha d’investigar.

2) Els drets de la gent que treballa a tenir un sou digne, uns horaris adequats i unes condicions mínimes de seguretat i higiene no poden ser conculcats ni s’hi pot renunciar en favor d’altres béns, ni en els sectors de la construcció o la indústria, ni en la pagesia ni en els serveis, i tant si són llocs de treball públics com privats. L’autoritat ha de protegir aquests drets i impedir que sigui dificultat el seu exercici. Ha passat el temps en què el que s’esdevé en els llocs de treball són assumptes en els quals no s’ha d’intervenir perquè l’important és tenir feina. Si hi ha sospites que el personal laboral pateix pressions per part de qui el contracta perquè accepti condicions de treball injustes, això s’ha de denunciar i s’ha d’investigar.

3) Els drets del jovent a ser ensenyat en la llengua pròpia del país no poden ser conculcats ni s’hi pot renunciar en favor d’altres béns, ni a l’escola, ni a l’institut ni a la universitat. L’autoritat ha de protegir aquests drets i impedir que sigui dificultat el seu exercici. Ha passat el temps en què el que passa a dins de les parets d’una aula són assumptes acadèmics en els quals no s’ha d’intervenir. Si hi ha sospites que alumnes o professorat pateixen xantatges per part d’altres alumnes, del país o de fora, amb motiu de l’ús normalitzat de la llengua autòctona, això s’ha de denunciar i s’ha d’investigar.

L’autoritat té l’obligació de protegir els drets bàsics de la ciutadania: sigui la seva integritat física, sigui la seva integritat moral, sigui la seva dignitat. I això encara que la ciutadania estigués disposada a renunciar-hi. L’autoritat no hauria de permetre-ho.

(No pretenc fer comparacions. Sé que són realitats, unes tràgiques, altres dramàtiques, altres només emprenyadores, que no tenen res a veure. Quan es proclamen drets, el fet que es posin un al costat de l’altre no vol dir que tots tinguin la mateixa importància. Vol dir simplement que tots són drets.)

Debat al Col·legi de Doctors i Llicenciats (1)

Al Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya (CODLFLCC) hi va haver el 8 de març... «Doctors i Llicenciats», encara es diuen? Doncs sí, es diuen així i no sé, tot i que hi he pensat força, de quina altra manera es podrien dir sense que es produís aquesta aparent discriminació de gènere. Aparent, segons les normes actuals; sagnant, segons molta gent que se sent invisibilitzada o que tenen mala consciència perquè pensen que la meitat de la humanitat queda invisibilitzada –la meitat de la humanitat catalana que tenen doctorat o llicenciatura.

Potser anant cap a la via de la simplificació? Col·legi Oficial de Ciències i Lletres? Perquè Col·legi Oficial de Persones amb Doctorat o Llicenciatura..., Col·legi Oficial de Doctors i Doctores i Llicenciats i Llicenciades..., o similars, no em semblen bones solucions, i ni tan sols solucions. O sigui, de moment no tenim cap més remei per a això sinó acceptar la que ara com ara ens proporciona la normativa.

Tornem-hi: al Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya hi va haver el 8 de març una taula més aviat allargassada ocupada per sis senyors: cinc intervinents i un moderador. El 8 de març, el Dia de la Dona Treballadora, sis homes a la taula. Ara s’entén més allò dels doctors i llicenciats, que eren els que organitzaven la cosa: efectivament, a la mesa només hi havia doctors i llicenciats estrictament parlant. Potser ja està bé doctors i llicenciats, doncs, potser caldrà que es creï un Col·legi Oficial de Doctores i Llicenciades, posats a fer. Sí que és veritat que va fer l’obertura del debat... una senyora!, representant, suposo, de la secció femenina del col·legi que ens acollia i de la qual no vam saber ni el nom. Va donar la paraula al moderador i es va retirar discretament de la mesa. Encara més sagnant.

Tercer intent. Al Col·legi Oficial etcètera hi va haver el 8 de març una taula rodona sobre el tema «Estàndard i correcció en el català actual. Repercussions en el model de llengua de l’ensenyament». 83 persones de públic (la majoria dones): la capacitat de la sala és de 75 cadires, estava plena com un ou i hi havia 8 persones dretes o assegudes de mala manera als passadissos. O sigui, 83. 84, més ben dit, perquè també hi havia una criatura de mesos amb la seva mare (suposo que era sa mare). Ja que hi som, es va portar molt i molt bé –la criatura. De vegades feia alguna pregunta sobre alguna cosa de les que deien els de la mesa, que segurament no li havia quedat prou clara, però no ho va fer gaires cops. I encara que ho hagués fet contínuament, les criatures tenen tot el dret de preguntar el que vulguin i d’exclamar-se com els plagui si alguna cosa no l’entenen o no els agrada. Però ja dic que aquesta es va portar d’allò més bé, va ser ben discreta.

Continuaré demà, que ja estic esgotat només amb la introducció. No sé per què m’haig d’interrompre tantes vegades. És més fort que jo.

Encara un afegitó conjuntural sobre el «gènere no marcat»

Hi ha hagut en un país de cap a ponent un debat –encara hi són– sobre aquest tema. No m’hi hauria de ficar perquè és una altra llengua que segurament no conec prou, i a més a més no és costum meu fer-ho, però alguna hora havíem de trencar el costum i avui era un bon dia per saltar-me’l.

L’article inicial ja ha tingut respostes (exemple) prou assenyades, fonamentades i científiques. Però hi ha alguns punts en l’argumentació de qui ha obert la polèmica –membre de la Real Academia Española, poca broma, i lògicament favorable al «género-no-marcado-sin-excepciones»– que m’han cridat especialment l’atenció.

I com que segurament aquest discurs de l’acadèmia espanyola el deuen compartir els i les apòstols nostres del «gènere-no-marcat-mai-sens-dubte» trobo convenient comentar-lo. A més, cal tenir en compte que la SF del IEC de vegades mira molt cap a ponent. (No caldrà que recordi l’episodi aquell tan trist i ben recent d’anar corrents a canviar una entrada del DIEC perquè a Madrid havien fet una llei que deia no sé què –el contingut és el de menys.)

Qui es presenta com a autor principal de l’article que ha obert el debat és el lingüista de l’espanyol Ignacio Bosque –ben competent en tants aspectes de gramàtica comparativa, ja que hi som–, però signen el seu escrit 33 acadèmics i acadèmiques. En concret, 28 acadèmics i 5 acadèmiques.

Diu:

«Se deduce una y otra vez en estas guías [les guies amb propostes de llenguatge no sexista] una conclusión injustificada que muchos hispanohablantes (lingüistas y no lingüistas, españoles y extranjeros, mujeres y hombres) consideramos insostenible»

Demano humilment: dins de «lingüistas y no lingüistas», dins de «españoles y extranjeros» no hi ha, segons ell i la seva tesi, totes les «mujeres y hombres»? Encara més: dins de «hombres», d’acord amb els documents oficials de la seva acadèmia i sobretot d’acord amb l’argumentació que defensa, no hi ha les «mujeres»? (DRAEL: «Hombre: Ser animado racional, varón o mujer».) Per què les esmenta específicament en aquest cas? No és potser perquè li cal fer-ho? I llavors, no li fa pensar això que hi ha molts altres casos en què cal, convé o és útil fer aquesta distinció, aquest desplegament?

«Se me ocurre preguntar ahora a los responsables de las guías mencionadas qué quiere decir exactamente que [un] texto abunda en rasgos de sexismo lingüístico. La pregunta se podría aplicar igualmente a los textos de decenas, seguramente centenares, de escritoras, periodistas, científicas o artistas, entre otras muchas representantes de la cultura, el arte o la ciencia, firmemente comprometidas con la defensa de los derechos de la mujer, además, por supuesto, de a los innumerables textos de varones que compartan esos mismos principios e ideales, y que tampoco aplican las recomendaciones lingüísticas de las guías de lenguaje no sexista»

Dins de «periodistas» i «artistas» no hi ha els «varones» que se citen en la segona part de la frase? O cal entendre que els «periodistas» i «artistas» del començament, pel context, són només dones? No hauria de fer pensar aquesta deducció que és justament el context el que reclamem que especifiqui si es parla d’homes o de dones o de tots dos? És que és precisament això el que diem molts i moltes que cal estudiar més a fons, en comptes d’entestar-nos a repetir que «el masculí és el gènere no marcat».

Que en aquest ambient, davant del tancament de portes dels que en saben més, els que intentem aportar alguna cosa ens equivoquem i la vessem en algunes de les nostres argumentacions o propostes, és ben lògic. Encara més, és inevitable.

«Si no estamos dispuestos a aceptar que es la historia de la lengua la que fija en gran medida la conformación léxica y sintáctica del idioma, ¿cómo sabremos dónde han de detenerse las medidas de política lingüística que modifiquen su estructura para que triunfe la visibilidad?»

D’això es tracta, justament!, de fer evolucionar la llengua en aquest moment històric. On s’han d’aturar les mesures de política lingüística? On s’aturi la ciutadania, senyor acadèmic. I tranquil, que les febrades exagerades passen. Però quedarà un romanent que els instituts i les acadèmies, fins i tot l’espanyola, hauran de reconèixer com a patrimoni de les llengües respectives, sigui ara o sigui d’aquí un segle.

«A los que respondan que no conviene llevar las normas o las reglas gramaticales a sus extremos, habría que recordarles que las normas gramaticales no tienen extremos. Se formulan de cierta manera y se aplican en función de ciertos criterios léxicos, morfológicos o sintácticos que deben expresarse con claridad»

Es refereix a la reducció a l’absurd que tant ell com gent de la seva corda fan sempre que altres parlem de fer més visibles les dones en el llenguatge. Sempre treuen els mateixos exemples, del tipus «Llavors, ¿com hem de dir que ‘El Joan i la Maria viuen junts’, si dieu que ‘junts’ no comprèn els dos sexes?» Doncs s’ha de contestar que la coherència absoluta no existeix en la llengua, és el que anomenem «excepcions» i «asimetries», i no tenen per què estar totes descrites i pautades. La llengua és vida. En aquest exemple tòpic –quantes vegades ho haurem d’explicar encara?–, el context (Joan i Maria) ja marca la diferència, no hi ha invisibilització de la dona, i aquest és el punt clau de tota aquesta discussió.

«Se supone que los cambios que se solicitan [en la majoria de les guies contra el sexisme lingüístic] han de afectar únicamente al lenguaje oficial. Se aplicarían, pues, a los textos legales o administrativos (lengua escrita) y a los discursos públicos, las declaraciones, las ruedas de prensa y otras manifestaciones de la lengua oral. [...] Precisamente ahora que se trabaja para que el lenguaje de los textos jurídicos se acerque en alguna medida al español común, las propuestas para “visibilizar a la mujer” en el idioma parecen encaminarse en el sentido opuesto. Se trata, al parecer, de lograr que el lenguaje oficial se diferencie aún más del real»

Això és tan demagògic que potser no caldria ni respondre-ho. Del que es tracta en aquest punt és precisament d’acostar el llenguatge jurídic a la realitat. I si convé fer més entenedor aquest llenguatge envitricollat –que convé– no és per aquí per on cal començar, sinó per la sintaxi i, en alguns casos, per la terminologia. Ningú no es queixa de la precisió, que és justament el que es demana als textos legals, que siguin precisos i exactes. La sintaxi!: és això el que fa il·legibles tants textos oficials orals i escrits.

I la cirereta:

«Intuyo que somos muchos –y muchas– los que pensamos que la verdadera lucha por la igualdad consiste en tratar de que esta se extienda por completo en las prácticas sociales y en la mentalidad de los ciudadanos. No creemos que tenga sentido forzar las estructuras lingüísticas para que constituyan un espejo de la realidad, impulsar políticas normativas que separen el lenguaje oficial del real, ahondar en las etimologías para descartar el uso actual de expresiones ya fosilizadas o pensar que las convenciones gramaticales nos impiden expresar en libertad nuestros pensamientos o interpretar los de los demás.»

«Y muchas.» O sigui, quan ha volgut subratllar que hi ha «moltes dones» que pensen el mateix que ell i els altres 32 acadèmics i acadèmiques de la llengua espanyola, s’ha sentit obligat a escriure-ho així. Quan tot al llarg d’un extensíssim article –més de 6.600 paraules– s’ha dedicat a bescantar aquests doblets, a titllar-los d’innecessaris i a dir-nos que «muchos» inclou «muchas». Quan en aquest mateix paràgraf diu que no té sentit «forzar las estructuras lingüísticas para que constituyan un espejo de la realidad». Però en aquest moment, just en aquest moment, al senyor acadèmic li anava bé subratllar que hi ha dones que estan d’acord amb ell. En aquest moment precís a l’acadèmic espanyol li interessava visibilitzar les dones, i ho ha fet. Les convencions gramaticals no li han impedit «expresar en libertad nuestros pensamientos o interpretar los de los demás»: els seus «pensamientos», els dels altres acadèmics i acadèmiques signats, i els de «muchas» dones.

No ens calia cap més demostració que aquesta darrera, senyor Bosque.