Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mòbil. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mòbil. Mostrar tots els missatges

diumenge, 1 de setembre del 2013

Perles (129): Tornem-hi amb els mòbils

«[...] En el moment en què una conversa declina, quan l’escena d’una peŀlícula s’allarga massa en un silenci o, fins i tot, en l’instant en què una reunió de feina es torna tediosa. El que fa tan sols uns anys ens hauria semblat una falta de respecte inadmissible, avui no únicament es tolera, sinó que sembla àmpliament acceptat i acostuma a ser contagiós. N’hi ha prou que algú miri la pantalla perquè els seus acompanyants s’afanyin a escrutar les seves, com si tots haguessin estat esperant el moment que algú obrís la veda.

»A les fotos d’actes públics, siguin espectacles, conferències o reunions de partits, és habitual trobar-te les mirades de nombrosos assistents enganxades a les pantalles. Probablement no estan del tot desconnectats de la seva realitat immediata, però necessiten sentir que a més a més controlen el món exterior. És aquella sensació compulsiva d’estar-nos perdent alguna cosa. La curiositat desencadenada davant un aparador infinit de notícies, xafarderies, reflexions, artefactes i bestieses. Un fastfood addictiu. Amb massa greix i molt poques vitamines.»

Emma Riverola, El Periódico 27 agost 2013 (extracte); imatge presa de TreeHugger.com)

dijous, 6 de desembre del 2012

Perles (103): Això del mòbil


El mòbil i les cites

«No sé què em molesta més: si que quan quedo amb algú per fer un cafè la conversa s’interrompi cada cinc minuts per la musiqueta intrusiva del mòbil o si que quan quedo amb algú m’arribi un missatge just mitja hora abans dient “no podré venir”. Abans del mòbil això no passava, perquè et trucaven a casa i no hi eres, de manera que no era tan fàcil anul·lar cites a l’ultim moment.»

Lucía Etxebarria, escriptora, Magazine, 25 novembre 2012


El mòbil i la tele

«Jo porto una guitarra moderníssima, i sé que els invents tècnics han fet evolucionar la música. Ara bé, hi ha coses com el mòbil que considero que són una trampa. No necessito cap mòbil. Tot això forma part d’un consumisme boig. La gent està enganxada al mòbil. Ara ja no parlem. És un engany, tothom té pressa. A mi no m’agrada això. Jo crec que s’ha d’estar més calmat. La televisió és un invent fantàstic, però els psicòpates l’han agafat per guanyar diners donant merda.»

Quico Pi de la Serra, entrevistat al diari Ara per Carles Capdevila, 4 novembre 2012

Hi ha més reflexions sobre el tema aquí.

dijous, 17 de juliol del 2008

Més sobre el telèfon

Tinc problemes amb el telèfon, ja us ho deia. I encara més amb el mòbil, més ben dit, amb el concepte mòbil o la filosofia mòbil. El cas és que em resisteixo a donar el número del mòbil, i la gent m’acusa de secretisme, i llavors el dono, i la mateixa gent se’m torna a enfadar per l’ús que en faig, que no és el canònic, no és el que s’espera d’algú que fa anar un mòbil. I llavors els torno a dir que per això em resistia a donar-los el número del mòbil, per evitar que s’enfadessin si no l’agafava, si el tenia desconnectat, si no contestava les perdudes ni els missatges de veu. Perquè la gent s’apunta el teu número de mòbil i a partir d’aquell moment s’oblida dels advertiments que els puguis haver fet sobre la teva relació peculiar amb aquell estri. Has passat a formar part d’una sèrie de números, els que té gravats aquella persona a la seva llista de contactes.

No vaig tot el dia amb el mòbil al damunt. El faig servir per a una cosa molt i molt concreta: quan, en hores de feina, haig de sortir del despatx i sé que hi ha un client que m’ha de poder localitzar per resoldre, per telèfon, una qüestió ràpida. I perquè em puguin localitzar des de casa en situacions similars, si es preveu que pot passar alguna cosa. I prou.

Jo ja entenc que hi ha gent que ha de dur el mòbil al damunt per motius diversos, que necessita estar sempre localitzable i immediatament disponible. I hi ha gent a la qual li agrada. No hi ha res a dir. Ara, als que em parlen del mòbil com una obligació genèrica me’ls crec menys, perquè les urgències més o menys són les mateixes ara que fa vint o cinquanta anys. No ens enganyem: el mòbil serveix molt sovint –no dic sempre: dic molt sovint– per complir menys que abans els compromisos. Si hem quedat que avui a les set del vespre serem a casa o estem citats demà a les dues del migdia per a un compromís, el mòbil serveix perquè tots plegats ens concedim de temps fins avui mateix a les 19 h o fins demà mateix a les 14 h, i fins i tot una mica més, per desfer la cita, i l’altra/e, que potser ha canviat els seus plans per no fallar, que es foti. Enteneu-me: de vegades no hi ha més remei que desfer una cita, però moltes altres vegades, senzillament, no ens ve de gust o hi ha una altra cosa que passa per davant. Això ens dóna més llibertat, sens dubte, però també més superficialitat en les relacions i menys compromisos. I les relacions humanes directes, les paraules donades, les cites, ja s’estableixen d’aquesta manera, amb aquesta filosofia: potser ens veurem aquest vespre, o demà, o potser no. «Si no puc, ja et trucaré.» I davant l’avís, ja saps que hi ha un 50% de possibilitats que et truqui.

Jo no. Jo, si he quedat avui a les set, demà a les dues o el dia 4 d’octubre a dinar a Selmella, n’ha de passar una de molt grossa perquè avui a les set, demà a les dues o el 4 d’octubre a l’hora de dinar no sigui allà on hem quedat. No és mèrit meu ni sé si aquí es pot parlar de mèrit o de mania. Simplement, sóc així i no hi puc fer res.

La gent que em coneix sap que tinc uns horaris molt regulars i que pot trobar-me habitualment, en hores de feina, al despatx. El telèfon del despatx el dono a tothom que em demana el telèfon: és el meu telèfon per a les coses ordinàries que es poden comunicar per telèfon. La gent que em coneix una mica més, té el telèfon de casa meva, on sóc habitualment les hores en què no sóc al despatx. I queden altres moments i situacions en què no sóc ni al despatx ni a casa, per exemple molts caps de setmana, alguns vespres, força dies a l’hora de dinar, etc., que llavors normalment sóc en indrets on em molestaria molt que em truquessin, o simplement seria de mala educació dur el mòbil engegat.

I encara hi ha una manera més senzilla de comunicar-se amb mi amb certa diligència, que és el correu electrònic. Això sí que és un bon invent. Permet una gestió de la comunicació molt més intel·ligent, si no vols entrar dins el xuclador de la immediatesa –la majoria de les vegades la urgència és causada per la manca de previsió, em penso que ja ho he dit–, perquè pots enviar els missatges quan et va bé i l’altra/e et pot contestar quan li plagui. No es produeixen aquelles situacions desagradables que et telefonen i potser et demanen si et va bé parlar en aquell moment, però no goses dir que no o bé perquè et sembla que l’altra persona s’ho pot prendre malament o bé perquè encara et fa més mandra haver de trucar tu després o potser ja no et recordaràs de fer-ho, o...

Certament, un cop l’any, més o menys, pot passar que algú em cerqui amb molta urgència en un moment en què no estic disponible i no em trobi. Segurament, tant tu com l’altre haureu de pagar un preu per aquesta circumstància: «És clar, si duguessis el mòbil al damunt...», em renyen. Doncs, sí, em sap greu que passi això... Però he comprovat que fins i tot als que dormen amb el mòbil també els passa això mateix almenys un cop l’any, i normalment més vegades, perquè depenen més de l’andròmina i la gent que els busca si no els troba al mòbil ja no sap què fer. I doncs, això del mòbil a tot drap és com cardar amb preservatiu perquè no estàs segur de la parella o no vols dallò (criatures): com més es multipliquen les relacions, refiats que el condom és segur al 100%, més possibilitats hi ha que un dia es trenqui la gometa o que no te la posis bé per les presses o que hagi deixat passar «una miqueta de no res que ni es veu» i tinguis un disgust.

De manera que és inevitable que un cop l’any no et localitzin, perquè ni tan sols els que viuen enganxats al telèfon no es deslliuren de les estadístiques.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 11 de juny del 2008

Telèfon malaltís

Això del control sistemàtic (compulsiu?) de les trucades telefòniques em fa l’efecte que és malaltís per a molta gent. L’anècdota que us explico no és una excepció, passa moltes vegades amb variants.

Truquen al fix, en un moment que no hi ha ningú més que jo al despatx.
–Digui?
–Qui ets?
–No, qui és vostè. És vostè qui truca, no jo.
–És que vostè m’acaba de trucar.
–Jo no l’he trucat pas.
–Sí. Tinc una trucada del número xxx de fa deu minuts. Sóc NN. Vostè qui és?
–Doncs, encantat, senyor NN, però jo no el conec de res i no l’he trucat.
–Però això què és? Quina empresa és?
–Hi insisteixo, jo no l’he trucat.
–Sí, m’han trucat des d’aquest telèfon.
–Doncs, deu ser una avaria, un encreuament de línies, una mala jugada...
–No, això és impossible, en sé molt d’aquests temes. M’han trucat d’aquí. Així que no em vol dir qui és vostè?
–Doncs no, ja em pot disculpar, però jo no l’he trucat i no el conec. Em sap greu el que li ha passat.
–No hi ha dret.
I penja, enfadat.

Em demano:
1) És completament necessari que truquem a un telèfon que no sabem de qui és simplement perquè una màquina ens diu que ens han trucat des d’aquell telèfon? Ho hem de fer de seguida? No podem esperar l’endemà? Si algú vol parlar amb nosaltres, no és lògic esperar que ens tornarà a trucar o que ens deixarà un missatge a la bústia de veu, abans d’iniciar una operació de recerca, a tot preu, d’un personatge desconegut i d’enfrontar-nos a l’aventura i a situacions possiblement desagradables?
2) Suposem que a aquest senyor li haguessin trucat d’una empresa, la trucada queda enregistrada a l’aparell del senyor i el senyor hi truca per demanar qui l’ha trucat. Qui despenja el telèfon en aquella empresa ha de començar a demanar a tothom qui ha trucat al senyor NN? (no és el cas que descric més amunt; jo no treballo en cap empresa i, com deia, des del telèfon del meu despatx no s’havia fet cap trucada a aquell senyor)
3) Cal ser tan taxatiu i crèdul sobre la fiabilitat de les tecnologies com ho era aquest senyor?
4) És de mala educació no identificar-te si et truca algú a qui no coneixes de res i amb qui no tens cap interès a parlar?

Una variant d’aquesta dèria malaltissa associada als telèfons –i que no és d’ara, ja funcionava abans– és quan et truca un «poderós» per mitjà d’un assistent. Despenges i algú et diu: «Esperi un moment.» Jo, en aquests casos, penjo sistemàticament. Una vegada es va repetir la trucada cinc vegades seguides –i cinc vegades seguides vaig penjar, pobra secretària–, fins que el «poderós» va decidir trucar-me directament. Em va dir: «No sé què passa, que es tallen les trucades.» I jo: «Sí, quina cosa tan curiosa.» Suposo que ho va entendre, perquè després m’ha trucat altres cops i sempre ho ha fet directament. Qui truca és qui té l’obligació d’esperar-se, no pas qui és trucat. Tan obvi com és, i sembla mentida però n’hi ha que no ho entenen.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 2 de setembre del 2006

Vacances

Vacances a les Masies de Voltregà, comarca d’Osona. Ja fa sis anys que hi vaig. Havíem pensat d’anar a la Manga del Mar Menor, però al final, per les circumstàncies*, ens hem estimat més quedar-nos a prop. Tranquil·litat. No em vaig endur el mòbil i ara l’he trobat amb la bústia més que plena. Em sap greu per la gent de bona voluntat que ha intentat contactar amb mi, però no me’n penedeixo. Us demano disculpes, si llegiu açò, però necessitava desconnectar del tot, o gairebé. I l’any que ve em penso que faré el mateix, perquè m’ha anat molt bé. Tot al llarg d’aquestes tres setmanes, he connectat només un parell de vegades amb la xarxa, per mirar si hi havia res d’urgent al correu.

Hi havia a les cases i masies properes gent interessant. Per exemple, una família de Xàtiva, uns altres de Canals, i de València ciutat, i d’Oriola. Osona, terra de valencians a l’estiu. Tots catalanoparlants, tret del d’Oriola. He escrit quatre coses a mà, res d’ordinadors. He llegit poc. He passejat molt. He fet els mots encreuats d’en Màrius Serra el parell de dies que he comprat La Vanguardia, i he passat la vista per damunt de la resta del diari. Altres dies m’he mirat de la mateixa manera indolent El Punt, El País, l’Avui o El Periódico. Cada divendres, El 9 Nou. La majoria de dies, però, no he comprat cap diari.

De muntanyes, he anat a Finestres, al Matagalls i al Canigó per la banda de Prada. De plana, he caminat sense rumb per tot Osona, el Ripollès i el Lluçanès, i una mica per l’Alt Empordà, el Vallespir i el Conflent. Tornant de Prada cap al Pertús i la Jonquera, em vaig fixar que no hi havia rètols que diguessin “Espanya”, sinó que els primers que vaig veure que indicaven indrets de fora de l’administració francesa eren “Barcelone” i “Gérone”, per aquest ordre. Només en entrar dins el territori d’administració espanyola apareixia el rètol “Espanya”, amb el símbol de les dotze estrelles europees. A la banda nord no hi havia gaires rètols bilingües, ni catalans. Però els del refugi dels Cortalets, a la falda del Canigó, enraonaven en francès i català, “pas d’espagnol”, deien.

En resum, vacances. I ara, estrès postvacacional. Molt cansat. Em costarà reprendre la vida “normal”. Normal?

*Circumstàncies: he tornat a canviar de casa... provisionalment. Els que som de la cultura del lloguer estrenem casa sovint ;-) Ara sóc a una illa de distància de la Sagrada Família, al carrer Lepant. Aquests darrers dies d’agost ja us ho podeu imaginar: pintura, vernís, suor, trasllat, furgoneta llogada (continuem sense cotxe, per sort: ens surt molt més bé llogar-ne un quan realment ens cal i, mentrestant, transports públics i, si s’escau, taxis; jo no, els taxis i jo som incompatibles), pols, brutícia, llençar coses, mans i ungles negres, desfer paquets i bosses (tampoc no tinc maletes, ni ganes, quan no viatges, que en el meu cas sol ser 364 dies l’any, són una nosa voluminosa, només en tinc una de petita amb rodes), ordenar, desar, distribuir, comprar, omplir el rebost i acabar el dia que no pots dir fava. Ens han enredat amb el nou pis, perquè ens van dir que estaria en condicions de viure-hi des del primer moment i no era així, estava fet un cau de lladres, atapeït d’andròmines inservibles, polsegoses i abandonades. I encara sort que a canvi del desordre i de la promesa incomplerta ens hi van deixar anar uns dies abans del previst, que era ahir, 1 de setembre... Demanàrem: “Però si hi anem el dia 1 estarà en condicions?” “No, estarà igual, perquè els que l’han d’arreglar faran vacances.” I llavors què havíem de fer, si ens feien fora de l’altra casa el dia 31? Doncs, menjar-nos-ho. És clar que el preu és molt bo, sense competència.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)