Per què parlem tant de Brussel·les?

Està molt bé, molt, que recordem que hi ha morts per atemptat arreu del món cada cop que n’hi ha un a Europa. Però això no vol dir que sigui hipòcrita que dediquem més espai als més propers que als més llunyans geogràficament.

Ho entendrem més bé si tanquem el focus i ens imaginem que un veí nostre és periodista i, per afició, fa un butlletí per a informar els veïns de les novetats que es produeixen al bloc de cases. Imaginem-nos que un dia hi ha un incendi al pis d'un dels veïns i que ha sigut provocat per un altre veí, “segons els primers indicis”. Però “no es pot descartar cap hipòtesi”, com se sol dir en aquests casos. Lògicament, el nostre veí periodista hi dedicarà la portada del seu butlletí, i hi afegirà testimonis d’altres veïns que van sentir pudor de cremat, que es van pensar que allò podia afectar casa seva, que van agafar por. Els dies següents el butlletí continuarà dedicant atenció a la família que ha estat víctima de l’incendi, si hi ha ferits s’interessarà per com evolucionen i informarà també de les tasques de desenrunament i de reconstrucció del pis afectat.

Algú podria dir: però hi ha incendis a tota la ciutat, cada dia! Sí, sens dubte, però no al nostre bloc. I el butlletí es difon entre els veïns del bloc.

Dit això, com recordava al començament, no és sobrer que parem atenció, com més millor, als incendis que s’esdevenen en altres blocs d’edificis del barri i en altres barris. I que ens preguntem si hi ha cap veí al nostre bloc que és una mica responsable de tots els incendis, el d’aquí i els d’allà, amb més o menys grau de culpabilitat. Perquè, sens dubte, la denúncia d’uns delinqüents que viuen al bloc també seria notícia apropiada per al nostre butlletí. Per exemple, qui fabrica els elements necessaris per a provocar els incendis? O bé: qui es dedica a emprenyar habitualment els responsables o els familiars dels que causen incendis?

(La foto és de l'agència Efe, publicada a El País el 21 desembre 2015)

A París

He rumiat aquests dies sobre si, i com, hauria de solidaritzar-me amb les víctimes de la matança de París i amb les seves famílies.

Al final m’he dit que sí, que podia provar-ho.

Com que he escrit, criticant-los, sobre la feina que feien –o, més ben dit, sobre les conseqüències globals, mundials, de la feina que feien–, i no sols una vegada sinó almenys quatre, no podia dir simplement que condemnava l’atemptat amb totes les meves forces. Segur que hi hauria algú que pensaria que això és d’«hipòcrites».

Jo crec que no té res a veure amb la hipocresia, però bé, no hi puc fer res.

També podria dir: «Condemno tots els assassinats», o bé «Condemno totes les matances d’innocents», o bé «Condemno aquests assassinats i també aquells altres». Però ara no parlem en general sinó que parlem de París i d’aquesta revista.

Només se m’acut, finalment, això: condemno la matança de París, em sap greu, voldria que no hagués passat.

I voldria afegir encara, si de cas, el desig que no fos per la por de la violència i de la mort, o per autocensura imposada, que no fos per aquestes raons que les persones que parlen, que escriuen, que dibuixen a Europa es continguessin –una mica–, sinó perquè s’adonessin que el seu paper, imprescindible en qualsevol societat democràtica sana, té uns matisos nous quan s’exerceix davant els ulls de tot el món, en una societat global.

Si humoristes, periodistes, gent del món de la comunicació, canviessin el criteri només per instint de supervivència, per por, per noves lleis de censura, llavors haurien guanyat les metralladores, i les metralladores, encoratjades per la victòria, continuarien metrallant.

I no és això, no és això el que jo demano.

Israelians i palestins

Per mi, els jueus són “els meus germans grans”, de manera que me’ls miro amb afecte i tendeixo a comprendre les seves actuacions. Però cal distingir entre els jueus o hebreus com a ètnia i com a religió –aquests són els meus germans grans–, i els israelians que manen a l’estat d’Israel i que fan una política determinada en un lloc geogràfic concret.

Hi ha tendència a confondre una cosa amb l’altra, tant entre els proisraelians –que de seguida s’agafen a l’argument de l’antisionisme i l’antijudaisme quan és criticat Israel– com entre els antiisraelians –que poden arribar a perseguir o a criticar els jueus o hebreus de tot el món per simple fet de ser-ho i a causa de les errades i els abusos que comet l’estat d’Israel.

Crec que la majoria, aquí i ara, no podem compartir el que han fet en els darrers decennis els israelians, perquè han esclafat i continuen esclafant un poble, el palestí –parlo de la gent del carrer–, que tenia tant dret com ells, o més, a estar-se al seu país, Palestina. El tema és complicat, ja ho sé, però mai no es podrà resoldre amb la llei del més fort, perquè la violència engendra violència, sempre.

Entenc que els israelians no estiguin disposats a sucumbir sota la pressió de tants països que tenen al seu voltant, que no estiguin disposats –“mai més!”– que es repeteixi l’Holocaust.

Però igual com entenc, comprenc i m’explico de vegades els motius de molts «terrorismes» –i alhora no els comparteixo, que quedi clar–, el terrorisme que no puc entendre mai i que m’esgarrifa, que rebutjo totalment i m’indigna, és el terrorisme d’estat.

I això és el que fa Israel els darrers decennis quan decideix per la força de les armes on han d’estar les fronteres, ara posem un mur aquí, avui conquerim aquests terrenys, adés enviem colons cap allà. Tot per la força d’uns canons i unes metralladores i amb el suport de tot un estat armat fins a les dents.

Em diran que si no marquen ells el territori ho fan els altres, i respondré, com sempre, que el fi no justifica els mitjans: que cal distingir entre les pressions dels estats veïns i els patiments de la gent del carrer. La gent no té cap culpa del que decideixen els seus governants de circumstàncies –recordem que els palestins no tenen estat ni, per tant, dirigents realment representatius del poble– ni del que fan veïns seus, o també conciutadans seus, sovint incontrolats, que actuen a la desesperada.

Hi ha palestins, en efecte, que també tiren coets i posen bombes i cometen atemptats, però combatre aquest terrorisme amb un terrorisme d’estat tan indiscriminat com l’altre és desproporcionat. Em sembla aberrant. No es pot matar en nom de la prevenció. Mai.

Aquesta cultura pragmàtica, que em pensava que era d’origen americà –matar innocents si pots assegurar que mates alhora, sense judici previ, un objectiu suposadament culpable–, s’ha estès massa pertot: ara sembla que molts governs de tot arreu utilitzen la tortura i el xantatge «a fi de bé», per aconseguir «evitar mals majors». No, cal dir no, mil vegades no. Potser a Europa ens hem desempallegat del pitjor d’aquesta cultura del terror d’estat –que inclou la pena de mort–, però a Europa tenim prou problemes i deficiències morals com per anar pel món donant lliçons, ni d’això ni de res.

Fou aberrant que la dreta comparés el terrorisme i els abusos comesos durant la nostra guerra incivil en la banda republicana, quasi sempre per descontrol –dic «quasi sempre», no sempre– i no com una cosa buscada des de les institucions oficials de l’estat –ni encara menys de la Generalitat–, i l’altre terrorisme, d’estat, l’estat franquista, amb encara més milers de víctimes i amb l’agreujant –punt decisiu, al meu parer– que era l’estat mateix i tots els seus tentacles el qui exercia aquesta repressió institucional i calculada. No es pot comparar una cosa amb l’altra, de cap manera.

Israel té dret a defensar-se? Sí, però amb armes proporcionades als atacs que rep. Té mitjans per fer-ho. No necessita envair territoris que no li pertanyen, no li cal tornar dent per dent i ull per ull, es fa odiós quan es venja, no ha de canviar fronteres al seu albir, no pot actuar com si fos l’amo únic i absolut del territori que ocupa i els territoris que l’envolten. Això és el que ha fet, amb la protecció de potències poderoses, des dels anys 60.

I, ja que hi som, cal no oblidar que Israel va començar a ocupar aquelles terres amb instruments civils, sí, com fou la compra honrada de metres quadrats, però també amb el terrorisme indiscriminat i salvatge del qual ara acusen els palestins que volen conservar el que ha estat durant segles casa seva.

És un tema complex, ho sé, no hi ha bons i dolents i ja està. Però en aquests moments, i jo diria que des de fa gairebé cinquanta anys –des del final dels anys 60–, Israel es troba en una posició en la qual, almenys moralment, no pot reclamar tenir més raó que Palestina, ans al contrari. Està, com se sol dir, en fals.

Per mi Palestina és un país, digui el que digui l’ONU, amb tant dret d’existir com el que té Israel. O potser més, perquè ells ja hi eren. I molts que encara són vius han perdut casa seva, el seu hort, els seus veïns, els seus referents geogràfics, sense cap culpa, sense cap més raó que la força de les armes dels qui, ara com ara i diguin el que diguin, són els més poderosos de la regió i s’aprofiten d’aquesta superioritat.

Els veïns poden molestar Israel, però Israel pot no sols molestar-los sinó també esclafar i eliminar tots els seus veïns amb una sola decisió, el botó nuclear. Això, aquesta amenaça, per a molta gent és suficient per donar una mica més de raó i de suport, avui, als palestins. Els palestins lluiten no ja sols per sobreviure –que això ho comparteixen amb els israelians– sinó senzillament per tenir un estat i trobar-se, institucionalment, en les mateixes condicions que els seus veïns.

No és bonisme, no, ni mala consciència, ni antisionisme. És comparar dues realitats, una al costat de l’altra, i adonar-se que n’hi ha uns –Israel– que són uns abusananos, per dir-ho de manera casolana. Ja sé que els altres els han emprenyat, són molts més i segurament consideren que els israelians són intrusos a casa seva i voldrien que desapareguessin. Però de fet aquests altres no poden fer tant de mal, no poden esborrar Israel del mapa, encara que els israelians diguin que sí que poden fer-ho.

I tornem-hi: en tot això, els patiments de la gent del carrer, la seva manca de llibertat i de drets humans bàsics no es poden justificar de cap manera. Ni com a prevenció ni, ai, com a represàlia.

No és just que paguin innocents per pecadors. A les dues bandes hi ha innocents, d’acord, però la immensa majoria dels innocents que ara reben, i des de fa molts i molts anys –detencions, desterraments, abusos, manca de drets humans bàsics, ferits i morts– són palestins. No és just.

Sobre el terror islamista

Scott Atran, antropòleg nord-americà expert en el gihad i en l’anomenat «terrorisme islamista», parlava l’altre dia amb Núria Navarro, que l’entrevistava per a El Periódico (28 novembre 2008). Us en faig un extracte, perquè el que diu em sembla força encertat:

«Vostè, jo, qualsevol pot arribar a ser un terrorista. Són gent corrent. Excepte alguns casos extrems, [...] no tenen aspectes psicològics rellevants. La gent prefereix imaginar-se que són anormals, però no ho són. En línies generals es tracta d’un grup de joves que volen donar un sentit a la seva vida, protagonitzar una acció heroica. [...] Comencen a resar junts, a jugar a futbol junts, a fer pícnic i a dormir junts. Teixeixen el seu somni heroic en aquest univers paral·lel. [...] Els millors predicadors són els amics, els de l’equip de futbol, els col·legues del càmping. [...] Aquests joves no escolten els imams, sinó algú que torna de l’Afganistan, que per a ells, que estan avorrits i veuen a al-Jazira que hi ha matances a l’Iraq, els resulta un superheroi. [...] Totes les societats admiren aquells que se sacrifiquen per alguna cosa més gran que la seva vida, ja sigui Déu, la pàtria, una idea. Als terroristes islamistes també els mou el desig de glòria.

»Més del 90% dels que estan al gihad no tenen cap educació religiosa. Al-Qaida no busca ningú. És la gent la que busca al-Qaida! En total hi ha entre 20 o 30 campaments d’unes 40 persones cada un. De totes les sol·licituds d’ingrés, al-Qaida n’accepta entre el 15% i el 20%, com tota bona universitat. Els de l’atemptat de Londres, per exemple, van fer una barbacoa per recollir diners per viatjar a la recerca d’al-Qaida.

»Només un 7% dels 1.200 milions de musulmans recolzen el gihad. D’aquests 90 milions, n’hi ha 2.400 arrestats a Europa; 3.000, a l’Aràbia, i 66, als EUA. És una quantitat ínfima. [...] Els analistes del terrorisme miren els implicats en un atac, i això no és important. No hi ha organització. No hi ha cèl·lules. Arriben, entren, surten. [...] Però el terrorisme islamista no representa res. L’oxigen del gihad és la publicitat. La solució? Es necessita una tasca de baix a dalt. Se’ls ha de donar herois, somnis a realitzar.»

Fi de la citació. Suposo que part de la «tasca de baix a dalt» que diu Atran que necessita aquesta gent és el que dèiem de democratitzar, per la via dels fets, les relacions personals i familiars, allò de què parlàvem l’altre dia.

I acabo subscrivint la recomanació de Samuel Hadas ahir a La Vanguardia: «Un suggeriment als fonamentalistes islàmics radicals: hauríeu de ser els primers de rellegir l’Alcorà per redescobrir el seu missatge de pau i conèixer més bé la veritable bellesa de l’islam.» Samuel Hadas és diplomàtic israelià.

Quan em van segrestar

Des de fa un temps utilitzo aquesta fórmula, «quan vaig estar segrestat», per parlar del temps llençat en allò que llavors s’anomenava «el servei», «la mili». Perquè allò era un segrest. Legal, però segrest. El fet que en principi et presentessis voluntàriament a l’enfony, a la cofurna –al zulo, que diuen en èuscar– on havies de passar un any tancat no canvia res, perquè la voluntarietat es basava en el xantatge. O hi anaves a les bones, o et venien a buscar i llavors et tancaven més temps i a més, mentrestant, la teva família havia de patir pressions per totes bandes. Llavors no hi havia possibilitat d’objecció. I la insubmissió significava o bé presó o bé exili indefinit. I tant per tant, davant l’opció d’anar-hi un any voluntàriament o que t’hi portessin per força dos anys o més, la immensa majoria de la gent, si voleu covarda com jo mateix, optàvem per presentar-nos-hi.

De manera que l’expressió és encertada: «quan em van segrestar».

Quan em van segrestar, que va ser l’any 79, em van causar una lesió crònica al turmell esquerre (sinostosi sota l’astràgal, en diuen, amb perdó) que normalment no em fa mal, però cada cop que faig una excursioneta o passo més de tres hores seguides dret, em deixa coix durant un parell o tres de dies, especialment als matins. Quan s’escalfa la cama recupero una mica la mobilitat.

Sóc, doncs, un màrtir parcial del terrorisme institucional que hi havia en aquest país fa trenta anys i que de tant en tant encara belluga –ho dic per determinades actuacions preventives de determinats jutges i policies en determinats moments. Miraré d’apuntar-me en alguna associació de víctimes, a veure si se’n pot treure alguna cosa. No sé si m’hi voldran.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Coses que em fan plorar

Darrerament, no em fa vergonya dir-ho, tinc la llàgrima fàcil, deu ser cosa dels cinquanta anys. Llegeixo el diari i amb segons què, ploro. De debò. Em costa contenir les llàgrimes en determinats casos. Per exemple, aquelles dues noies palestines discapacitades a les quals algú de confiança va col·locar un cinturó explosiu al voltant del cos, les va fer anar cap a la multitud i les va fer explotar. Per exemple, els pares, tutors, mestres, familiars, capellans o adults en general que han abusat sexualment de menors o fins i tot de criatures. Per exemple, els homes que amenacen, que maltracten físicament i fins i tot que poden arribar a ferir o matar la dona i/o els fills. Per exemple, les xarxes de prostitució infantil presents arreu del món i també a casa nostra, i l’esclavisme sexual que abans s’anomenava tràfic de blanques i que ara s’hauria d’anomenar senzillament tràfic de dones i tràfic de menors. Per exemple, els segrestos, els casos de Natascha Kampusch i l’encara més esfereïdor –semblava impossible– d’Elisabeth Fritzl i els seus fills. Em fa plorar la crueltat, la malícia gratuïta, allò que no admet justificacions ni excuses de cap tipus. Perquè és senzillament perversitat.

Els atemptats que compten

Ahir, que era dia 11, hi va haver atemptats a Algèria i tothom en parla. Portades pertot, grans titulars. Són els dolents, que ataquen el dia 11. Però ahir, que era dia 11, també hi va haver atemptats a l’Iraq, i abans-d’ahir, i abans-d’ahir no l’altre, i cada dia des que els senyors Bush, Blair i Aznar van anar a conquerir aquell país, ara fa quatre anys i mig, per salvar el món dels atemptats que fan els altres de tant en tant, els dies 11. Però dels morts de cada dia a l’Iraq els diaris ja no en diuen res, perquè són cada dia i això cansa. I a més, els culpables són els nostres, els bons.

No m'agrada

Mireu, no m’agrada, no m’agrada gens ni mica la caricatura aquesta de què parla avui tothom. No em sembla que es puguin fer segons quin tipus de bromes amb ningú, ni tan sols amb un pres convicte per assassinats múltiples, ni amb un immigrant sense papers, ni amb una prostituta que digui que hi accedeix, ni amb els fills d’uns personatges públics, inútils i desvagats, situats allà on són per un dictador –dic aquests exemples amb la voluntat expressa d’esmentar casos límit amb els quals algú es podria qüestionar que hi hagués excepcions. Crec en una certa dignitat de la persona humana sigui qui sigui i faci el que faci, o encara que no faci res, i em sembla que determinades bromes s’han de deixar de banda: no (sols) perquè ofenen la víctima de la broma, sinó perquè ofenen la humanitat i, en primer lloc, rebaixen la dignitat de qui fa aquella broma i de tots els qui li riem la suposada gracieta.

Ara, el fet que no em sembli bé, el fet que pensi que «no es poden fer» segons quin tipus de bromes és una apel·lació ètica. Que un jutge segresti una revista em sembla molt gros, perquè entrem en una dinàmica extraordinàriament perillosa: per mi, és traspassar una ratlla –una més– del que hauria de ser l’estat de dret. Enlloc del Codi penal espanyol no es parla, que jo sàpiga, de segrestos de publicacions. El fet que el jutge pensi que el dibuix és ofensiu –que ho és, no per la parella retratada, que m’és igual quina sigui, sinó pel que deia abans de la dignitat humana– no l’autoritza de cap manera a segrestar la publicació on surt el dibuix. Interpretar que la comissió d’un delicte en aquest àmbit de la llibertat d’expressió autoritza el jutge a tallar les cames i lligar de braços la suposada difusió del delicte –és així com deu pensar aquest senyor– per la via del segrest, em sembla que és una interpretació absolutament il·legal i foraviada de la llei.

I si al final el jutge té raó –és a dir, si li donen la raó, perquè la raó-raó jo crec que no la pot tenir de cap manera– llavors n’hi haurà per posar-se a tremolar, perquè retornarem a una dinàmica perversa d’interpretacions aleatòries i/o discrecionals que hauria d’haver mort definitivament el 20 de novembre del 1975.

Ara bé, també pot ser que tornem a confirmar que allò de «atado y bien atado» no era una declaració buida i patètica d’un senyor que manava molt, poc abans d’anar-se’n al calaix.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

No aniré als EUA

Durant molts anys vaig tenir un somni: anar als Estats Units. No a viure-hi, sinó a veure-ho. Uns quants dies, unes setmanes. Aprofitant, o no, un congrés, un curs, un minimàster, qualsevol excusa. Havia fet plans d’anar almenys a tres indrets: Nova York, San Francisco o Los Angeles, i Texas o alguna altra ciutat del sud. Compreneu-me, era la vena periodística: Amèrica era com el far del món.

No m’agrada viatjar, però sempre m’havia dit que si mai feia un viatget de plaer, aniria als Estats Units.

(També he tingut molt sovint el somni d’anar a viure a l’Àfrica, però conscient que això eren desideràtums que mai no podria acomplir, sobretot per motius de salut. Si aquí ja vaig justet de forces, imagineu-vos els dies que duraria en un país sense la meva funda nòrdica –bé, allà no la necessitaria–, i amb poca aigua, i amb mosquits, sense pastilles eficaces contra les al·lèrgies i... O potser sí, potser em passarien tots els mals, vés a saber. Però sempre he pensat que quan somniava això eren com els compromisos aquells que fas de per riure, com quan dius quan sigui gran seré bomber, vacuïtats inoperants. Somnis, vaja.)

Però ara parlava de viatges de turisme, de plaer, no d’indrets del món per anar a viure o per fugir...

Fa cinc anys, arran de les mesures de seguretat que es van implantar als EUA amb motiu de l’11-S, vaig començar a dubtar que m’atragués realment anar-hi. No per por de les bombes, ni dels terroristes, ni dels avions suïcides, eh? Sinó per les conseqüències paranoides de tot plegat.

Enguany, posant per cas, ho tenia bé per fer-hi un volt, potser l’estiu que ve...

Però després de rumiar-hi força, finalment he decidit que no hi aniré, que no em paga la pena, ni que em sorgeixi una oportunitat excepcional per fer-ho, ni que m’hi convidin. Renuncio a anar a un país que a l’hora d’entrar-hi sé que m’humiliarà. Em mirarà amb desconfiança, em demanarà què hi vaig a fer, m’agafarà les empremtes dactilars, em controlarà massa. Als Estats Units impera ara –abans suposo que ja passava força, però ara és paroxístic– la consideració de la gent que hi va com a presumptes terroristes o aprofitats, mentre no demostrin el contrari. De manera que m’estimo més controlar-me jo mateix i decidir que no hi penso anar. Com diem els catalans: ja s’ho faran.

Ara que ho tenia a prop, ara que hi podia anar de debò, que tenia possibilitats reals per fer-ho, ara dic que no. No m’hi veuran.

Sóc especialista a castigar-me a partir de les coses mal fetes per altres. Ja sé que és infantil: «Si no em feu cas, no respiraré!»

És ben clar

Per mi és ben clar que un dels dos partits polítics espanyols més importants, i més de la meitat de l’altre, i jutges, i periodistes, i altra gent conspícua, i bastants espanyols del carrer, de dretes i també d’esquerres, tenen un cangueli, un escagarrinament, un terror més gran a un escenari basc sense ETA, en el qual calgui parlar «de tot», que no pas a un escenari com és l’actual, de kale borroka setmanal, atemptats semestrals i morts de tant en tant. No poden concebre que la seva Españñña es trenqui: antes roja (de sang) que rota.

Ara s’entén més allò que cantàvem fa temps mig de broma: «Vosaltres, feixistes, sou els terroristes.» Ja ho crec que sí. Potser no disparen –o sí, de tant en tant sí: continua havent-hi tortures–, o no disparen tant, o disparen sota l’empara de lleis iniqües, però fan tots els possibles perquè els trets no s’aturin, ja que si s’aturen caldrà parlar, segurament amb veu fluixa. I ells només saben cridar.

I no cal que em digau que la culpa de la sang és de qui posa bombes i mata, si us plau, que aquí ja hi arrib. Però davant els qui posen bombes hi ha actituds molt diverses, i passa sovint que els més valents, els més decidits a posar punt i final a l’assassinat, no són els que més criden «assassins!». De sempre m’han interessat molt més els que no criden i van fent (sovint davant la intransigència dels cridaners, que els sembla que no cridar ja és sospitós).


Nihil novum sub sole, o com es diga.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Retorn

Hola, ja sóc aquí, després de sis dies recarregant les piles –em sap greu pels que defugiu aquesta expressió, però em sembla molt gràfica, i universal– en una masia del terme de Torrelavit, prop de Sant Sadurní, davant per davant de la serra de Mediona –al fons i cap al nord, l’Ordal; a l’oest, Montserrat–, mirant amb molt d’interès el foc a terra, llegint una mica i escoltant el vent i la gent amb què m’estava –bona gent, amics de tota la vida.

Haurem de tornar a escola i que ens expliquin per a què serveixen els polítics. Amb això d’ETA, encara se’m fa més difícil d’entendre’ls. A veure, hi ha uns FDP que tenen un canó apuntant a la templa d’uns conciutadans teus, i l’única cosa que se t’acut és dir als FDP que o deixen d’apuntar amb la pistola o ja no negociaràs amb ells? Escolta, és primordial, en efecte, que deixin d’apuntar a la templa dels conciutadans, però si per aconseguir això has de parlar amb ells, hi parles, per molt fàstic que et faci. Entre altres coses, perquè mentre hi parles és més difícil que disparin. No és impossible, però és més difícil, perquè si hi parles els entretens.

Dit això tan obvi, dues coses més. ETA no deixarà les armes si no vol –ja ho vaig escriure aquí mateix fa temps, fa més de dos anys–, o fins que no vulgui. Jo crec que estan a punt de deixar-les, malgrat això de Madrid de l'altre dia, i el que passa és que ho volen fer de manera que quedi clar que ho fan perquè volen, no pas perquè els tinguin acorralats. Segona cosa, que hauria d’anar al capdavant de tot: ja comença a ser hora que en aquest estat dels dallonses es pugui parlar d’independències, de referèndums i d’autodeterminacions de tothom qui vulgui, no? Mentre no es pugui parlar de tot sense recórrer a l’argument parareligiós de la sacrosanta Constitución espanyola o del «ací mano jo», el fet que hi hagi «terroristes» –per fer servir la terminologia d’ells– no em sembla disculpable, però sí perfectament explicable i comprensible. Si comencéssim per aquí…


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Morts al Líban

Despús-ahir l’exèrcit israelià va atacar un centre d’observació de l’ONU al Líban i hi va matar quatre cascs blaus de les Nacions Unides: un finlandès, un xinès, un austríac i un canadenc. L’atac va durar sis hores i va anar acompanyat contínuament per les peticions de l’ONU que s’aturés l’ofensiva, que aquell edifici era un centre seu d’observació. Kofi Annan, secretari general de l’ONU, diu que l’atac va ser “aparentment deliberat”. Israel ja ha demanat excuses, però de moment no ha ofert explicacions. L’ONU no ha pogut condemnar formalment l’agressió perquè el senyor Bush ho ha impedit. I com se sap, l’ONU sense l’aquiescència dels senyors Bush, Putin, Hu Jintao, Blair o Chirac, malauradament és una titella morta. És millor tenir l’ONU amb aquestes condicions penoses que no pas no tenir-la, eh?, d’això jo n’estic convençut, però ja saps que quan toques el voraviu a un dels cinc, i especialment a un dels tres primers, el bloqueig està assegurat. Aquest és el nostre món, benvinguts.

Com ha dit el Govern libanès, la nova gesta dels israelians “demostra un cop més que Israel no distingeix entre un nen, una dona, un hospital o un centre de l’ONU”. Hi ha més possibilitats de morir aquests dies al Líban si ets civil que si ets soldat, segons les estadístiques.

Això és la guerra. No vull carregar la mà ni la tinta contra Israel. Jo pico fort contra qualsevol guerra. L’acció armada de l’exèrcit israelià és absolutament injustificable, com és absolutament injustificable qualsevol guerra d’agressió. Si em parlen dels atemptats previs de Hizbul·là com a justificació, diré que aquest raonament és com si es justifiqués que l’exèrcit espanyol bombardegés Bilbao després de cada atemptat d’ETA a Madrid. Ni Franco s’hi hauria atrevit. I dir això no vol dir que doni suport ni a Hizbul·là ni a ETA. Dir això és senzillament dir que els estats no poden fer terrorisme amb l’excusa que pateixen terrorisme. (I ja que hi som, els atemptats d’ETA han fet un miler de morts en 40 anys... i finalment sembla que s’han acabat sense haver de bombardejar Euskadi; la guerra Israel - Hizbul·là ja ha fet gairebé 500 morts libanesos innocents en quinze dies. Els «danys col·laterals», com a l’Iraq, són els danys principals.)

Malauradament, quan les guerres s’acaben, la gent, horroritzada pel que ha passat i per tot el que s’ha patit i les aberracions que s’hi han vist –no tothom s’horroritza, perquè sempre n’hi ha que justifiquen els mitjans si el fi al qual s’ha arribat, per exemple, més pous petrolífers, és bo per a Occident–, llavors la gent ens dóna la raó als pacifistes. De tant en tant, ens la podrien donar abans de començar a disparar.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El PSOE també és terrorista, per culpa seva

Fa uns quants anys, el desembre del 2000, tothom que tenia una mica d’esperit crític es va exclamar i li van cruixir els ossos democràtics amb l’anomenat pacte antiterrorista i la posterior llei de partits que es van empescar el PP i el PSOE per deixar fora del joc polític un partit basc, el màxim delicte comprovat del qual consistia en el fet que no condemnava els atemptats d’ETA. Els esperits més lliures dins del PSOE i fins i tot també alguns dins del PP potser van patir una mica, potser esperaven que l'aberració duraria poc i que el fi justificaria els mitjans, però finalment tots van tancar els ulls. Els que vam condemnar aquell pacte i aquella llei de manera explícita –una minoria, gairebé tota "perifèrica", com diuen allà al mig– vam ser titllats de còmplices de la violència i del terror, còmplices d’ETA.

Ara, el PSOE ha decidit desmarcar-se d’aquella llei i dels pactes “d’Estat” que hi havia al darrere i ha fet un pas cap al diàleg amb aquells mateixos bascos que fins fa quatre dies eren empestats. Evidentment, el PSOE fa això perquè calcula que li retrà beneficis electorals. Però bé, el cas és que ho fa. I llavors el PP s’estira els cabells i diu com pot ser, quin escàndol, i els del PSOE contesten que no n’hi ha per a tant, que només parlen, que no es comprometen a res. El fet cert, però, és que el PSOE va ara contra aquell pacte que va signar en mala hora i que ha posat en entredit durant anys els valors democràtics més bàsics d’aquest Estat. Per tant, els del PSOE no es poden queixar si els del PP se’ls tiren al damunt i els acusen d'etarres. Recullen senzillament les tempestes que ells mateixos van ajudar a crear bufant al costat dels neofranquistes. Els cau al damunt l’oprobi, l’insult i el menyspreu més absoluts que ells mateixos van contribuir a estendre damunt tothom qui no s’apuntava a la tesi aquella: que no condemnar era ja un delicte.

Socialistes, si us insulta el PP, teniu el que us mereixeu. Derogueu la llei de partits, denuncieu el pacte, si us atreviu a fer-ho, i llavors parleu amb Batasuna. Si no, el PP té raó: esteu incomplint un acord vergonyós i una llei absolutament injusta que vau signar i que ara us assenyala amb el dit. Vau voler ser pràctics i arribar al final per vies poc democràtiques, i ara que ja no us semblen útils aquestes dreceres totalitàries haureu de pagar un preu. Fins ara, vau dir que tothom era d’ETA excepte PSOE i PP. Des d’ara, heu d’acceptar que el PP us acusi, també a vosaltres, que sou d’ETA. Heu decidit no fer servir més el cavall de tortura que vau crear, però la bèstia reclama la sang que li vau prometre. I té raó, fins que no destruïu el poltre la bèstia tindrà raó.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

“Catalunya no es això”

Hi ha lectors d’aquest bloc que es queixen que de tant en tant critico el diari El País o La Vanguardia i en canvi no dic res d’altres diaris que són molt més agressius contra Catalunya. És veritat. L’explicació és la de sempre: tothom té per descomptat que determinats diaris són enemics de Catalunya, i no cal ni demostrar-ho. En canvi, no som tants els que mirem de desemmascarar els suposats progressistes mediàtics, els que estan per damunt del bé i del mal, els que fan d’oracle de Delfos, els que imparteixen lliçons de democràcia...

En voleu un altre exemple? Ahir mateix, l’editorial d’El País (“Cataluña no es eso”, deia el titular) condemnava solemnement els atacs soferts en indrets públics –cap cosa greu: crits, càntics i un parell d’ous mal dirigits que van anar a parar als mossos d’esquadra– pels dirigent d’un partit polític espanyol. I deia que era “inacceptable” que alguns polítics catalans haguessin suggerit “que en el fons s’ho havien merescut”.

No entro “en el fons” de la qüestió, en si aquells senyors s’ho havien merescut o no, i no hi entro perquè hi ha coses que em sembla absurd discutir-les, són com són. El que volia dir és que l’editorial diu això, condemna els “polítics catalans” que han suggerit no sé què en comptes d’expressar un “rebuig sense matisos”. Però tot seguit afegeix: “És veritat que la mateixa direcció del PP sabia que aquesta campanya seria molt difícil per al seu partit, després d’haver relacionat l’Estatut amb ETA i haver acusat Catalunya en conjunt de pretendre obtenir recursos i finançament de manera abusiva en detriment de regions més pobres, com ara Andalusia o Extremadura.” I, com si no hagués dit la frase anterior, rebla: “Òbviament, aquest fet ni justifica els incidents ni serveix per embolicar-los d’explicacions.”

L’editorial d’El País, no fa exactament el mateix –e-xac-ta-ment el mateix!– que diu que han fet els polítics catalans que condemna? O sigui, buscar una explicació als crits i als insults? Això és voler beure i bufar alhora, no?

(Ahir l’Espanya va guanyar per no sé quants a zero un partit del Mundial de Futbol. Aquest matí m’he llevat amb un sil•logisme al cap que no em funciona bé: 1, tots els futboleros espanyols estan contents; 2, jo sóc futboler; 3, jo estic com sempre, ni fred ni calor; 4, ergo... alguna cosa falla. A veure, tornem-hi: 1, tots els futboleros esp... Val, ja ho tinc.)


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sentència exemplar del Tribunal Constitucional... alemany

Si mai un avió de passatgers segrestrat per suïcides amenacés d’estrellar-se en una ciutat d’Alemanya, la Bundeswehr (l’exèrcit del país) no podria fer-lo caure per impedir-ho. Hauria de provar de fer altres coses, les que siguin, però el seu deure seria protegir fins al final la vida dels passatgers que hi anessin a dins, i mai convertir-los en víctimes innocents. És el que ha establert el Tribunal Constitucional alemany, que ha anul·lat la anomenada Llei de seguretat aèria adoptada pel Parlament alemany el 2004. La llei, promoguda per l’anterior govern alemany –va ser una proposta personal de Gerhard Schröder i del seu ministre de l'Interior, Otto Schily– i recolzada també per la Unió Cristianodemòcrata (CDU-CSU), pretenia evitar que es repetís un 11-S a Alemanya.

Les argumentacions del tribunal alemany són incontrovertibles, si no és que es cau en allò aberrant que el fi justifica els mitjans: “La dignitat humana és intangible. Respectar-la i protegir-la és l’obligació de qualsevol poder públic”, diu el primer paràgraf de l’article 1 de la Constitució alemanya. I l’article 2: “Tota persona té el dret a la vida i a la integritat física.” En aquestes dues afirmacions solemnes es basa tota l’argumentació del Tribunal. “Si es dóna el vistiplau al tombament d’un avió de passatgers utilitzat com a arma, l’Estat tractaria els passatgers com a objectes i no com a persones”, ha dit el president del tribunal, Hans-Jürgen Papier, durant la lectura de la sentència a Karlsruhe, on aquest Tribunal té la seu (un altre ensenyament: a Alemanya, no tots els organismes de l'Estat són a Berlín): “La protecció dels éssers humans és estricta i no permet restriccions”. Davant l’argument que de tota manera els passatgers d’un avió suïcida moririen al cap de poc temps i que matant-los se salvarien més vides, Papier ha remarcat que la protecció de la vida és obligatòria independentment del que hagi de durar aquesta vida, i que a més és difícil saber si hi ha o no cap possibilitat que els passatgers sobrevisquin. Impecable.

La sentència ha arribat perquè es van presentar sis demandes contra l’esmentada Llei de seguretat aèria del 2004. Les demandes van ser proposades per associacions de professionals de l’aviació i pel Partit Liberal (FDP). Aquest partit ha anunciat que obrirà negociacions amb la CDU per dissenyar una nova llei que permeti actuar la Bundeswehr en actes de terrorisme, sense caure en aquests abusos.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Definició de terrorisme

Diu l’escriptor Juan José Millás, a El País d’avui: «La Cimera Euromediterrània de Barcelona va concloure amb una condemna sense pal·liatius al terrorisme. El problema és que els participants no es van posar d’acord sobre el significat del terme. Tampoc és que es moguessin en una ignorància absoluta. Tothom sap, per exemple, que segrestar un avió i llançar-lo contra un edifici habitat és un exercici de terrorisme (i dels més salvatges, per dir-ho tot). Hi ha coses, en fi, que es veuen de lluny. El problema és quan entrem en els matisos. És terrorisme, per exemple, envair un país amb la coartada que representa una amenaça que després es demostra que era falsa? És terrorisme fer servir armes de destrucció massiva, com el napalm o una de les nombroses variants, contra la població civil d’una localitat del país indegudament atacat? Es podria qualificar de terrorista, posem per cas, l’entrada a Fal·luja? És terrorisme segrestar persones i recloure-les en llimbs legals com Guantánamo? És terrorisme la tortura? Són terroristes les presons secretes denunciades per la premsa nord-americana? És terrorisme resistir-se a la invasió d’una potència estrangera? De què parlem quan parlem de terrorisme?»

Fins aquí les preguntes retòriques –les avalo totes– de Millás. Però és curiós que hagi interromput la rastellera justament aquí. Perquè podríem continuar: És terrorisme defensar la teua llengua materna, la pròpia del teu país, amb ungles i dents? És terrorisme imposar amb tota mena de pressions jurídiques, propagandístiques, polítiques, econòmiques i psicològiques una “cultura superior”, en nom d’uns suposats “interessos comuns”? És terrorisme aprofitar el poder per acusar els febles de defensar-se de manera “massa violenta”? És terrorisme allunyar presos del seu país i de les seves famílies? I aquesta darrera que segur que no li importaria a Millás formular-la, però sobre la qual sembla que s’ha imposat un silenci global: són terroristes els càrrecs públics que estant en funcions van protagonitzar una mena de cop d’estat per no perdre el poder, incloent-hi el segrest dels mitjans de comunicació públics i la manipulació d’ambaixades i de l’ONU entre l’11 i el 14 de març del 2004? Són terroristes els polítics dels altres partits que, sabent això, callen i no porten els presumptes colpistes als tribunals? (Perquè sembla que l'omertà de la transició, que potser va estar bé, continuï a hores d'ara, 30 anys després, i que els que manen avui no els interessi l'imperi de la llei, sinó només manar... Perquè no tinc cap dubte que si hagués triomfat el cop d'estat, tothom hauria anat al jutjat a presentar denúncia... Llavors, els cops d'estat s'han de denunciar només si triomfen?)

Acaba Millás, i m’hi afegeixo: «A la Cimera Euromediterrània de Barcelona no hi van ser convidats (si més no que jo sàpiga) acadèmics, ni lingüistes ni filòsofs. Aquests professionals haurien ofert amb molt de gust als polítics una bona definició de terrorisme. “Però és que nosaltres necessitem una definició a la carta, és a dir, una definició que no ens inclogui”. Si a Al Capone li haguessin demanat una definició de gàngster, hauria sol·licitat això mateix. És molt humà.

»I ací hi ha el problema. La definició de gallina inclou totes les gallines, i la de taula, totes les taules, i la d’home, tots els homes. La de terrorisme, inevitablement, inclouria tots els terrorismes. La definició és un invent diabòlic, perquè explica el significat de les paraules amb l’exactitud amb què un cronòmetre divideix en 60 parts un segon. La definició és una arma de destrucció massiva de la mentida, de l’engany. Hi ha una solució, i és qualificar de terrorista la definició de terrorista. Ja hi arribarem.»


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

60 anys d’un genocidi

El 6 d’agost es compleix el 60è aniversari del llançament de la primera bomba atòmica sobre la ciutat d’Hiroshima. I els japonesos no es van rendir de seguida, com esperaven els americans. L’alt comandament militar del país del sol ixent va pensar-se que els ianquis només en tenien una, d’aquelles bombes terribles, i que l’havien llançada a Hiroshima per provar-la. Tres dies després, el 9 d’agost, aribava el tràgic desmentiment: el president Truman decideix llançar una segona bomba nuclear, encara més potent –la primera era d’urani, la segona és de plutoni– damunt Nagasaki. Els japonesos, ara sí, es rendeixen incondicionalment.

El primer d’aquells artefactes va produir una explosió equivalent a 15-20.000 tones de TNT. El segon, més o menys el doble. I no solament van matar en uns segons 150.000 persones (80.000 a Hiroshima i 70.000 a Nagasaki), sinó que van anar matant a poc a poc unes 100.000 persones més i van desmuntar la vida de tota la resta. Moralment, els estatunidencs són culpables de l’assassinat indiscriminat i terrorista de tots els habitants –gairebé cap d’ells combatent– que vivien en les dues ciutats (350.000 a Hiroshima i 270.000 a Nagasaki) l’any 1945. Un crim contra la humanitat, t'ho miris com t'ho miris. Ara bé, com deia Hitler quan li demanaven raons i ell es pensava que guanyaria la guerra, al vencedor no li pregunten mai res...

Autoritats científiques i mèdiques dels Estats Units van fer estudis i experiments amb els afectats per les bombes, exactament igual com havien fet els nazis als camps de concentració. Durant uns anys, molts nens van néixer sense cervell per l'efecte de les radiacions en els seus pares. Força dones avortaven si quedaven embarassades per por que els fills nasquessin esguerrats. Els supervivents d’Hiroshima i Nagasaki van tenir molts problemes per casar-se, per anar a la universitat, per aconseguir feina: la gent els considerava empestats, i n’hi havia que desenvolupaven efectivament malalties desconegudes, molts anys després de caure les dues bombes. Durant molts anys, ser un hibakusha (afectat per la radiació) era sinònim de marginat.

Han transcorregut 60 anys. I encara ningú no ha passat comptes amb els genocides, ni ells han demanat perdó. Per als estatunidencs, ara com abans, el fi justifica els mitjans. Però, això sí, cal considerar-los els salvadors de la civilització, ja que el món és “més segur” després de cadascuna de les seves intervencions, i comets un greu error i una gran injustícia, ets un miserable desagraït, si en critiques cap dels seus excessos. Fan venir ganes de dir-los: “Senyors, moltes gràcies, però deixin de salvar-nos.”


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

O ells no entenen res o jo no entenc res

Llegeixo els diaris d'aquests dies i constato que en general, i des del meu punt de vista, hi ha molts polítics, periodistes i opinadors que no entenen res de res sobre els atemptats de Londres. Només parlen de mesures repressives, de vigilància, de tancar fronteres, de controlar immigrants. Es parla de limitar la llibertat i la confidencialitat dels moviments i les comunicacions de tothom, un sacrifici "necessari", diuen, "per preservar la nostra llibertat". Llenguatge de guerra, un llenguatge que a mi em fa por de debò. No s'adonen que, amb tots els matisos que vulgueu, han acabat parlant, gairebé tothom, el llenguatge idiota, unilateral, absurd, de l'emperador Bush, el mateix llenguatge sord del senyor Aznar. No s'adonen encara que els terroristes de Londres eren anglesos, coneguts com a persones normals i corrents, fins i tot -alguns- pacífics i religiosos. Aquesta darrera característica és la que ha fet que alguns clamessin per controlar també els centres religiosos de l'Islam. Quina bestiesa. Seria, un cop més, posar una mica de mercromina i una tireta al damunt d'un tumor cancerós, "perquè no es vegi, que fa mal efecte". El tumor no són les mesquites. El tumor és tot plegat.

Potser és que sóc curt, o m'hi he tornat tot d'una, perquè a mi em sembla prou complicat. Jo crec que, passat el primer cop, després de plorar, cal anar a les causes, o això -el món- farà la fi del cagaelàstics i se n'anirà en pocs anys tot sencer a fer punyetes. Quan hi ha aquest rerefons, de nois i joves normals de famílies corrents que es converteixen en assassins suïcides, cal demanar-se què passa en el fons del fons, què ha passat fins ara, com podem combatre les causes del fenomen. Reduir-ho tot a mesures policials, repressives i militars és una gran bajanada. I a més inútil, perquè l'única cosa que aconseguiran serà aprofundir el mal, fer que hi hagi assassins cada cop més espavilats i més "adormits", "neutralitzats" i "pacífics" fins que els arribi l'hora d'actuar. Diu Joan Barril: "Mentre es bombardeja civils i es profanen les creences [es refereix a l'Iraq i a Guantánamo], a la rereguarda sempre hi haurà un adolescent disposat a l'heroïcitat pòstuma de guanyar-se el cel." (El Periódico, 14 juliol 2005). Doncs, jo crec que ni això, crec que no els caldrà pensar en cap cel. L'expedient aquest de la fantasia del cel amb quaranta verges que t'hi esperen com a raó última dels atemptats a mi no em convenç. Entre altres raons, perquè de vegades les assassines suïcides són dones -i no pas lesbianes, i passeu-me la broma macabra. Jo penso que un dia no gaire llunyà, si continuem igual, l'assassina suïcida serà una joveneta de pell rosada, cabells fúcsia i ulls blaus, una nena farta de les injustícies i les contradiccions del seu món occidental. I ni tan sols reclamarà res: serà una manera de protestar, de cridar l'atenció. I haurem estat nosaltres, els del seu món occidental, i no pas els imams de les mesquites, els qui li haurem ensenyat que el valor d'una vida és molt relatiu. En algunes mesquites, si de cas, potser poden parlar el mateix llenguatge de l'emperador: ull per ull, dent per dent. Però en molts casos, la majoria, segur que a dins de les mesquites se sent parlar més de pau, de perdó, de comprensió, d'integració, d'amor i de bondat que no pas a la Casa Blanca i a la resta de les cancelleries del món occidental.

El problema, senyores i senyors saberuts i setciències, no és el terrorisme. El problema no són els "fanàtics islamistes", el problema no són les mesquites ni els immigrants. I no em digueu que en els seus països tampoc no hi ha llibertats i que, per tant, si els tractem com ells tracten els occidentals als seus territoris no es poden queixar. Deixant de banda que aquestes afirmacions són completament injustes, per genèriques, mai el mal comportament d'un fa que l'altre ja tingui excusa per portar-se de la mateixa manera. Si un comportament és objectivament injust, no pots combatre'l amb comportaments igualment injustos, perquè llavors l'única cosa que aconsegueixes és acréixer el clima d'hostilitat.

Des de sempre, els mals comportaments s'han combatut a curt termini amb disciplina, sí, però a més llarg termini sempre ha calgut el bon exemple, els consells ben donats, l'acompanyament i el fet de compartir sense humiliacions, sense crear guetos, facilitant de debò el progrés autònom i digne de la gent. I quins consells pot donar l'Occident a l'Orient? Som realment exemplars en tot? La nostra democràcia és per llepar-se'n els dits, vista des del punt de vista d'uns "valors universals"? La nostra civilització és superior? Els blancs som superiors? Tenim més respecte i atenció que "els altres" per la vida, en general, per la gent desafavorida, per les persones grans, pels marginats, pels que no tenen casa o feina o senzillament no han tingut sort? Doncs, potser en uns casos sí, però en altres no. I l'Orient, ens pot ensenyar alguna cosa als occidentals? Jo crec que sí. Els occidentals, en general, estem disposats a acceptar cap lliçó? Jo crec que no. Ens pensem que som perfectes o que estem més a prop de la perfecció que ningú.

Tot això, el menyspreu de l'Occident a l'Orient és una part important del problema dels atemptats de l'11-S als Estats Units, de l'11-M a Madrid i del 7-J a Londres. I els que vindran, perquè no sembla que hi hagi ningú disposat a tirar l'esponja.

I ja dic que és una part del problema, perquè tot és molt i molt complicat. Però sembla que els que manen ens volen fer saber que l'única manera de resoldre-ho és a cops de porra.

Posem un exemple. Quan hi ha conflictes, és l'hora que ens asseguem a parlar. I per a això hi ha l'ONU. I l'ONU no funciona. Per què? No és potser per culpa dels occidentals, que no funciona? Qui controla l'ONU? Qui permet o no permet que es prenguin decisions operatives a l'ONU? Si ens hi fixem bé, és la mateixa part del problema. L'ONU actual està muntada a partir d'una guerra mundial després de la qual els països de l'Orient mitjà i altres que no n'havien estat protagonistes principals, no hi van ser tinguts en compte, formaven part a tot estirar de les postres del muntatge.

Una part important del problema, doncs, és que l'Occident no sap dialogar amb l'Orient. I potser l'Orient tampoc no sap dialogar amb l'Occident, però podrien fer-ho si volguessin? L'Occident parla amb l'Orient de tu a tu, o com un pare a un fill? No seria humiliant, si fos això segon? Potser aquesta part important del problema de la qual parlem és que des de fa una colla d'anys, si no són segles, els hem tractat com a ciutadans del món de segona fila. Des d'Occident promovem governs i règims dissenyats des dels despatxos de Washington, Londres, París, Roma o Madrid. (Bé, Madrid de tant en tant, quan algú es pensa que pel fet de posar els peus al damunt de la mateixa taula que l'emperador ja comença a comptar a l'escena mundial i no s'adona que és un convidat de tercera que avui ja va bé perquè fa bulto però demà serà sobrer.) Una part important del problema és que quan interessa alguna cosa d'aquests països i no ens la donen de bon grat -és a dir, pagant quatre duros i emportant-nos els tresors del país que sigui- ens l'emportem per força, si cal fent una guerra. Per a l'Occident, els motius per fer una guerra són gairebé indiferents, i encara després de la guerra -la guerra de l'Iraq s'ha acabat realment, amb 30 o 40 morts cada dia al damunt de la taula? (gairebé els mateixos morts de Londres... però cada dia)-, després de la guerra, doncs, sempre hi ha motius suficients per crear situacians excepcionals, com ara la de Guantánamo. Al vencedor d'una guerra, deia Adolf Hitler quan es pensava que guanyaria la seva, no li demanen mai els motius que va tenir per començar-la. Doncs, ho ha dit Tony Blair aquests dies: "Guanyarem nosaltres, no pas ells." Aquesta és també la part important del problema. Que hi ha una guerra que controlen paternalistament els nostres governants, mirant, això sí -quin detall- que no ens esquitxi gaire a la rereguarda. I quan ens esquitxa una mica ens diuen: "No us amoïneu, que anem guanyant." És clar, la invasió "aliada" de l'Iraq ha fet de moment 25.000 morts civils, pel cap baix, i en canvi "els altres" només ens han fet 3.000 morts a Nova York i Washington, 200 a Madrid i 60 a Londres. O sigui que anem guanyant. Molt bé, Tony Blair i companyia.

Contraatac a Londres

Ho vam dir fa temps i ara, malauradament, amb motiu dels atacs a Londres, ho hem de repetir: Occident està en guerra amb l'Orient mitjà, en alguns països de manera oberta (Iraq) i en d'altres, de moment, de manera encoberta (Palestina, Iran, Afganistan...). No em consola que l'Estat espanyol s'hagi desentès d'aquesta guerra, perquè els meus referents són el món occidental en general, tot i que cada cop menys, perquè em sento cada dia més desenganyat de la presumpta civilitat i superioritat moral que s'atribuïa al món occidental. Els Estats Units i la Gran Bretanya, doncs, estan en guerra amb l'Orient mitjà, i de tant en tant, com va passar ara fa setze mesos a Madrid, les rereguardes reben també el cop dur de pólvora, sang i plors que implica tota guerra.

Són fanàtics, els qui han posat aquestes bombes a Londres. Com van ser fanàtics els estatunidencs, anglesos i espanyols que van llançar bombes sobre la població de Bagdad ara fa dos anys i mig. Com van ser fanàtics els d'al-Qaida quan van estavellar quatre avions civils a Nova York i Washington. Com van ser fanàtics els americans que van llançar bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki -d'aquí a uns dies en parlarem, que ara farà seixanta anys-, i abans a Dresde i altres ciutats alemanyes que van quedar arrasades, com van ser fanàtics els hutus que es van carregar un milió de tutsis, com van ser fanàtics els serbis i els croats quan van pelar milers de bosnians, com van ser fanàtics els alemanys que van carregar-se sis milions de persones als camps de concentració, com van ser fanàtics els franquistes que van tirar bombes sobre Barcelona -el primer bombardeig de la història sobre "objectius civils"-, com van ser fanàtics els republicans espanyols i catalans que van assassinar gent de manera aleatòria. Tothom qui fa una guerra és fanàtic, tant si la fa de manera "civilitzada" com si la fa de manera "incivilitzada" i "terrorista".

La guerra, totes les guerres, són la manifestació màxima del principi immoral que "el fi justifica els mitjans". Per això vaig dir que era pacifista, perquè jo no hi estic d'acord. Hi insisteixo: la guerra no arregla res. Mai. L'única pau que pot aconseguir una guerra és la pau dels cementiris.

Ara els "terroristes" han contraatacat a Londres. I els ianquis i els anglesos i altres diran que fan falta més màquines de guerra i més bombardeigs i més morts per acabar de collar l'enemic. I encara pujarà un grau més la violència al món.

ETA no s’acabarà mai, si ells no ho volen

Tornem a la política, i mira que la volia deixar de banda en aquest bloc…

Bombes d’ETA a tot Espanya. Fins i tot una a Alacant, malgrat les insídies que a determinada gent de Madrid, per fer més forta la seva estratègia de bons i dolents, els interessa esbombar –“esbombar”, sí, perquè és terrorisme publicitari, és la tàctica goebbeliana– sobre la suposada immunitat dels anomenats “Països Catalans”. (Per mi, cap problema a anomenar-los d’una altra manera, però d’una forma o altra els hem de poder anomenar, no? Països Iberoorientals? Regió Oest-mediterrània? Com vulguin els valencians.)

ETA no s’acabarà amb repressió. ETA s’acabarà quan ETA digui prou. Tant de bo, per mi, que ETA digui prou ben aviat, i de manera definitiva. I encara així, caldrà veure si no s’aixequen fills d’ETA per desmentir els seus pares, si altres circumstàncies no canvien. De moment, per mi és ben clar, ETA vol dir amb aquestes accions que continuen existint i que són forts, que tenen gent i estris per tirar endavant… fins que ells mateixos diguin prou.

No, no és possible acabar amb ETA com si fos una banda tancada de delinqüents, com si n’hi hagués prou a agafar tots els membres d’una llista que té un començament i un final. ETA és l’expressió violenta i injusta –injusta, sí, perquè mata i fereix innocents– d’un malestar col·lectiu, el producte incivilitzat d’una situació que és prèviament injusta i incivilitzada i repressiva amb un poble. La policia, si un bon dia n’agafés tots els responsables i activistes, i fins i tot encara que els matés, no aconseguiria res més que allargar el procés. Els fills biològics o ideològics dels actuals membres d’ETA, els fills esgarriats o violents que hi pot haver en qualsevol família i que hi ha en tots els pobles des que el món és món, tornarien a agafar el testimoni, sigui ara, demà passat o d’aquí a vint anys. No dic que mentrestant la policia –la policia basca, no l’altra; l’altra hauria d’haver marxat d’Euskadi fa molt de temps– no els hagi d’agafar, el que dic és que fer d’això l’objectiu últim d’una política general és equivocar-se de pla en pla. Al País Basc, hi ha una fàbrica inacabable de militants d’ETA, que forneix i continuarà fornint de gent les files dels escamots. Per això parlar de desarticular ETA o d’escapçar-la o d’inutilitzar-la o de desarmar-la no té sentit. Bé, té sentit com a informació propagandística espanyola, de cara als infeliços que s’ho miren per tot l’Estat com una batalla la resolució de la qual depèn de la força i l’empenta de la policia, l’exèrcit i els polítics de Madrid.

ETA és una fàbrica de mort i sang la matèria primera de la qual és justament Madrid, és el govern espanyol i la seva absurda i perversa decisió d’entendre l’Estat com una propietat privada, amb unes regles sagrades que es decideixen a tot el “territorio nacional” per a tot el “territorio nacional” i que impliquen, entre altres coses, que uns ciutadans puguin viure tan tranquils fent servir activament i passiva la seva llengua materna –el castellà– i altres no, perquè a l’Estat espanyol hi ha unes llengües maternes que són superiors a les altres. Això és absurd. Enlloc del món no es pot viure “en èuscar” si no és al País Basc, com enlloc del món no es pot viure “en català” si no és als anomenats “Països Catalans”. Primer són les persones, les famílies, les comunitats de veïns, els barris, les ciutats, els països. I després, al final de tot, les superestructures que han nascut al llarg de la història, enormes baluernes de les quals de vegades ni se’n recorda l’origen, però que es consideren més sagrades que Déu malgrat que molts cops hagin nascut de la violència i la sang. Per dir-ho ras i curt, cap govern democràtic no serà més eficaç que el general Franco a reprimir bascos violents, per molt marginals que siguin els violents en moments concrets de la història. Tornaran. Si els collen molt una temporada, s’amagaran o plegaran veles, però més endavant ressorgiran. No s’acabaran mai.

La solució? Tal com estan ara les coses, avui, Madrid ha de parlar amb els actuals representants democràtics dels bascos concedint-los tota la dignitat humana, personal i col·lectiva que tenen, i parlar de tot, sense reserves, perquè facin un referèndum si el volen fer, perquè s’independitzin d’Espanya si volen fer-ho, perquè facin el que vulguin els ciutadans bascos. I si la decisió basca engega un procés de disgregació de l’Estat espanyol, què hi farem. I si aquest procés implica moviments migratoris de gent que es voldrà exiliar del seu nou “país”, mala sort. El que no pot ser és la situació actual, que bascos o catalans no tinguin lloc on viure si volen viure plenament com a bascos o catalans.

En qualsevol cas, el culpable primer de la disgregació, si s’esdevé, haurà sigut sens dubte el mateix Estat espanyol i els successius governs de Madrid, des de molt abans de Franco i fins avui mateix, governs entestats a no voler entendre que la llibertat de la gent per autodeterminar-se políticament i fins a la mesura que considerin oportuna és un dret més sagrat que qualsevol altre dret col•lectiu i fins i tot més que qualsevol dret històric. El dret d’autodeterminació de les persones i dels pobles pertany a les persones i als pobles actuals. Fa de mal dir haver de recordar coses tan òbvies.

La llàstima és que alguns bascos, els violents, no siguin capaços d’adonar-se que a poc a poc, amb calma i alhora fermesa, si hi ha una voluntat real del poble al darrere, es poden aconseguir els mateixos resultats que amb trets al clatell, bombes i patiment. Potser sí que amb paciència i diàleg es triga més –és indubtable que la independència d’Irlanda l’any 1921 no hauria arribat llavors si no hagués estat per la guerra desfermada pel Sinn Fein i l’Exèrcit Republicà d’Irlanda creats per Michael Collins i Eamon de Valera–, però també és veritat que amb les armes de la pau i la pressió no sangonosa es pot arribar finalment als mateixos objectius –Països Bàltics, Eslovàquia, etc.–, i amb una major satisfacció moral, perquè no han hagut de morir innocents de tots els bàndols, innocents que són la carn indispensable de la qual s’alimenta tota guerra, també les mal anomenades “guerres justes”.

I mentrestant, “condemnar” és una paraula buida, que no serveix per res més que per justificar maldestrament un tipus d’actuació repressiva que és d’ella mateixa un crim d’estat. Repressió que pretén deixar fora de la llei reflexions com ara aquesta, perquè en aquest escrit no he utilitzat l’expressió “jo condemno”. I què? Què s’han cregut? Que ens han de prohibir rumiar? Ens han d’ensenyar a “pensar rectament”? I encara hi ha gent que creu que el PP i el PSOE són partits democràtics…

(Per què no hi ha comentaris al bloc?)