Tinc problemes amb el telèfon, ja us ho deia. I encara més amb el mòbil, més ben dit, amb el concepte mòbil o la filosofia mòbil. El cas és que em resisteixo a donar el número del mòbil, i la gent m’acusa de secretisme, i llavors el dono, i la mateixa gent se’m torna a enfadar per l’ús que en faig, que no és el canònic, no és el que s’espera d’algú que fa anar un mòbil. I llavors els torno a dir que per això em resistia a donar-los el número del mòbil, per evitar que s’enfadessin si no l’agafava, si el tenia desconnectat, si no contestava les perdudes ni els missatges de veu. Perquè la gent s’apunta el teu número de mòbil i a partir d’aquell moment s’oblida dels advertiments que els puguis haver fet sobre la teva relació peculiar amb aquell estri. Has passat a formar part d’una sèrie de números, els que té gravats aquella persona a la seva llista de contactes.
No vaig tot el dia amb el mòbil al damunt. El faig servir per a una cosa molt i molt concreta: quan, en hores de feina, haig de sortir del despatx i sé que hi ha un client que m’ha de poder localitzar per resoldre, per telèfon, una qüestió ràpida. I perquè em puguin localitzar des de casa en situacions similars, si es preveu que pot passar alguna cosa. I prou.
Jo ja entenc que hi ha gent que ha de dur el mòbil al damunt per motius diversos, que necessita estar sempre localitzable i immediatament disponible. I hi ha gent a la qual li agrada. No hi ha res a dir. Ara, als que em parlen del mòbil com una obligació genèrica me’ls crec menys, perquè les urgències més o menys són les mateixes ara que fa vint o cinquanta anys. No ens enganyem: el mòbil serveix molt sovint –no dic sempre: dic molt sovint– per complir menys que abans els compromisos. Si hem quedat que avui a les set del vespre serem a casa o estem citats demà a les dues del migdia per a un compromís, el mòbil serveix perquè tots plegats ens concedim de temps fins avui mateix a les 19 h o fins demà mateix a les 14 h, i fins i tot una mica més, per desfer la cita, i l’altra/e, que potser ha canviat els seus plans per no fallar, que es foti. Enteneu-me: de vegades no hi ha més remei que desfer una cita, però moltes altres vegades, senzillament, no ens ve de gust o hi ha una altra cosa que passa per davant. Això ens dóna més llibertat, sens dubte, però també més superficialitat en les relacions i menys compromisos. I les relacions humanes directes, les paraules donades, les cites, ja s’estableixen d’aquesta manera, amb aquesta filosofia: potser ens veurem aquest vespre, o demà, o potser no. «Si no puc, ja et trucaré.» I davant l’avís, ja saps que hi ha un 50% de possibilitats que et truqui.
Jo no. Jo, si he quedat avui a les set, demà a les dues o el dia 4 d’octubre a dinar a Selmella, n’ha de passar una de molt grossa perquè avui a les set, demà a les dues o el 4 d’octubre a l’hora de dinar no sigui allà on hem quedat. No és mèrit meu ni sé si aquí es pot parlar de mèrit o de mania. Simplement, sóc així i no hi puc fer res.
La gent que em coneix sap que tinc uns horaris molt regulars i que pot trobar-me habitualment, en hores de feina, al despatx. El telèfon del despatx el dono a tothom que em demana el telèfon: és el meu telèfon per a les coses ordinàries que es poden comunicar per telèfon. La gent que em coneix una mica més, té el telèfon de casa meva, on sóc habitualment les hores en què no sóc al despatx. I queden altres moments i situacions en què no sóc ni al despatx ni a casa, per exemple molts caps de setmana, alguns vespres, força dies a l’hora de dinar, etc., que llavors normalment sóc en indrets on em molestaria molt que em truquessin, o simplement seria de mala educació dur el mòbil engegat.
I encara hi ha una manera més senzilla de comunicar-se amb mi amb certa diligència, que és el correu electrònic. Això sí que és un bon invent. Permet una gestió de la comunicació molt més intel·ligent, si no vols entrar dins el xuclador de la immediatesa –la majoria de les vegades la urgència és causada per la manca de previsió, em penso que ja ho he dit–, perquè pots enviar els missatges quan et va bé i l’altra/e et pot contestar quan li plagui. No es produeixen aquelles situacions desagradables que et telefonen i potser et demanen si et va bé parlar en aquell moment, però no goses dir que no o bé perquè et sembla que l’altra persona s’ho pot prendre malament o bé perquè encara et fa més mandra haver de trucar tu després o potser ja no et recordaràs de fer-ho, o...
Certament, un cop l’any, més o menys, pot passar que algú em cerqui amb molta urgència en un moment en què no estic disponible i no em trobi. Segurament, tant tu com l’altre haureu de pagar un preu per aquesta circumstància: «És clar, si duguessis el mòbil al damunt...», em renyen. Doncs, sí, em sap greu que passi això... Però he comprovat que fins i tot als que dormen amb el mòbil també els passa això mateix almenys un cop l’any, i normalment més vegades, perquè depenen més de l’andròmina i la gent que els busca si no els troba al mòbil ja no sap què fer. I doncs, això del mòbil a tot drap és com cardar amb preservatiu perquè no estàs segur de la parella o no vols dallò (criatures): com més es multipliquen les relacions, refiats que el condom és segur al 100%, més possibilitats hi ha que un dia es trenqui la gometa o que no te la posis bé per les presses o que hagi deixat passar «una miqueta de no res que ni es veu» i tinguis un disgust.
De manera que és inevitable que un cop l’any no et localitzin, perquè ni tan sols els que viuen enganxats al telèfon no es deslliuren de les estadístiques.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Déu crida Moisès des del Sinaí
Fa 5 anys
