dissabte, 29 de setembre del 2012

Els arbres de l’estiu, doncs

Acàcies diverses, alzina, alzina surera, alvocater, arboç, avellaner, cedre roig i cedre de l’Atlas, cirerer, cirerer bord (gatzerí), eucaliptus blanc i vermell, figuera, garrofer, llorer, magnòlia grandiflora, magraner, mimosa, nesprer, oliveres diverses, palmera canària (datilera) i palmera washingtònia, pebrer bord, pi de Monterrey (pi insigne), pi blanc, pi negre, pi roig, pi pinyoner, plàtan anglès, plàtan hispanica, plàtan oriental, roure de fulla grossa i de fulla petita, tamarinde, teix, til·ler cordata (tell de fulla petita), til·ler platejat, tipuana, xiprer sempervirens, xiprer de Lambert, xiprer stricta, i un munt més que no he apuntat perquè en aquell moment no tenia paper i llapis o que no he trobat ningú que me’n digués el nom en aquell moment.

Són arbres que he vist aquest estiu a la zona que us deia i que m’han anat explicant gent del país. No n’he après prou per retenir les descripcions de cadascun, però sí els noms, que he anat apuntant meticulosament.

També plantes i arbustos (només una selecció, que si no no acabaríem): acant, agapant, àloe, argelaga, baladre, bambú, begònia rex i begònia tuberosa, boix, buganvíl·lia, cinta, clavell, clavellina, clívia, crisantem, dàlia, esparreguera, espígol, espírea, evònim, farigola, ficus, figuera de moro, flor d’abril, gerani i gerani d’heura, gessamí blau i groc i sud-africà, ginesta, glicina, gramó, heura, hibisc, hortènsia, iuca, lantana, marduix, marfull, margall, margarida, menta, murta, nenúfar, olivereta, orenga, ortiga, palmito, parra, pitòspor, ponsètia, romaní, rosella, roser de garlanda i altres rosers, sajolida, sàlvia, trèvol, tuia, verònica, vinca...

I les que no he vist o no he apuntat, la feinada que em queda per a l’any que ve.

Les imatges són del Pi de les tres branques, a Campllong, prop de Castellar del Riu (Berguedà): la primera tal com era fins fa un segle (autor desconegut), la segona de pocs anys després (1919), ja mort, perquè es va assecar l’any 1913 (Fons Salvany), i la d’aquí al costat del mes de juliol passat (Juanma Ramos, Avui). Actualment aquest pi es diu Pi vell, perquè hi ha a uns dos-cents metres un altre pi, el Pi jove (de només dos-cents anys), també de tres branques, que ha estat adoptat com a successor

divendres, 21 de setembre del 2012

Arbres

Us ho explicaré amb detall, però he vist un munt d'arbres, aquests dies. Totes o gairebé totes les espècies existents dins el quadrilàter format pel Masnou, Teià, Cabrils i Vilassar de Mar. Més de seixanta, n'he comptat. Ja us en faré la llista. El que hi ha aquí a la vora no són només palmeres, alzines, pins, xipresos i para de comptar, com jo em pensava.

Ja he acabat vacances però tinc feines diverses endarrerides, de manera que no em busqueu fins dilluns. Dimarts, més aviat, que dilluns és festa.

divendres, 14 de setembre del 2012

El fill del picapedrer, delinqüent (i 2)

Ve d’aquí.

Reprodueixo tot seguit les llistes publicades al Full Oficial del Consell Municipal d’Igualada, setembre del 1936. El fill del picapedrer és el segon de la primera llista. Pertanyia a la lleva del 1939 i, per tant, va ser cridat tres anys abans del que li correspondria. Des del començament de la guerra, van convocar els nois a partir dels disset anys i fins als vint-i-vuit (tret dels que se’n salvaven, com en totes les guerres, gràcies a influències).

«Relació nº 1 que comprèn els individus pròfugs i desertors els familiars dels quals apareixen com a inductors o encobridors»



«Relació nº 2 dels individus pròfugs o desertors contra els familiars dels quals no apareixen càrrecs concrets»



«Relació nº 3 que comprèn els casos pendents d’informació i també aquells en els quals manca determinar encara la responsabilitat dels familiars»


No us perdeu la crida que apareix al final de la tercera llista:
«Invitem a tots els ciutadans que tinguin algun dubte o recel justificat respecte a la no incorporació d’algun minyó comprès en les lleves cridades, en formulin la corresponent denúncia a l’Ajuntament, per escrit o de paraula, sense cap mena de compromís. Així ajudaran la nostra secció depuradora. En últim terme, hom pot, àdhuc, limitar-se a donar compte del cas dubtós en un paper sense signar. SÓN TOTS ELS CIUTADANS ELS CRIDATS A COMPLETAR LES NOSTRES LLISTES. TOTS HI PODEN COL·LABORAR!»

En temps de guerra, desertar o no presentar-se a files quan et cridaven era un delicte gravíssim que normalment es castigava amb pena de mort.

El fill del picapedrer tenia divuit anys i no volia anar a la guerra. No sols amb els «rojos», sinó tampoc, de bon començament, amb els «nacionals». Va desaparèixer, va estar amagat un any i mig, ningú no sap on.

Pot ser que això el marqués per sempre. Cap persona actualment viva no sap com era ell abans, i ell, quan vivia, no en parlava mai. Ningú no sap què va passar en aquells divuit mesos.

No sabem si era «facciós» fins aleshores, tal com es deia llavors; sí que sabem que la seva família era religiosa i que l’argument de la religió va ser decisiu en el seu capteniment d’aquells anys crítics.

El fill del picapedrer, el dia de la primera comunió, ca. 1926. Deu anys després d’aquesta foto, aproximadament, el van cridar a files

A partir d’aquí, com que no es va presentar a la crida de l’exèrcit «roig», el van convertir en «facciós» sisplau per força. I la seva família, també catòlics, com que no van dir on s’amagava el xicot, van ser declarats còmplices del delicte.

A casa seva no sabien on era, però. Ell no els va voler comprometre.

És una incògnita, doncs, el que va fer el fill del picapedrer durant el primer any i mig de la guerra. Només sabem que va estar ocult.

El picapedrer i el seu fill delinqüent no van dir res. ¿Potser es van amagar tots dos una temporada a casa la tia Antònia, la germana del picapedrer, a Cal Barraquer o a Cal Puiggròs? Potser al pla del Magre, a la casa abandonada? Potser van estar refugiats tots dos a l’Hospital d’Igualada?

Ara fa poc he descobert que la plaça dels Porcs, al costat de la qual vivia, pacíficament, la família del picapedrer, es va rebatejar en aquella època, quan va començar la guerra, com a «plaça dels Picapedrers».

Dels 74 canvis de noms de carrers i places que es van fer els anys 1936-39, només se’n van dedicar tres a professions. Dues eren inexcusables a Igualada: els Blanquers (antic carrer de Sant Antoni Baix) i els Teixidors (antic carrer de Sant Faust). La tercera, sorprenent: plaça dels Picapedrers (plaça de Pi i Margall des del 1931 fins al 1936, plaça d’Espanya a partir del 1939, i, de sempre, plaça dels Porcs).

Pot ser que els picapedrers tinguessin tanta importància a Igualada en aquella època? Si se’n coneixen només dos o tres!

Ara bé, si els picapedrers s’havien fet mereixedors de tenir una plaça com aquella, amb antecedents tan gloriosos (el nom de Pi i Margall, president de la I República, passà a donar nom a la rambla, anomenada fins aleshores de Sant Isidre), més motius perquè als del «comitè antifeixista» els fes ràbia que un d’aquells picapedrers hagués sortit «facciós», segons les etiquetes fàcils de la guerra.

O potser en van dir «plaça dels Picapedrers» perquè tenien molt en compte que el nom popular de la plaça era «plaça dels Porcs», i amb aquell canvi de nom volien bescantar el picapedrer traïdor, el fill covard i la resta de la família, que vivien a la cantonada?

Però no es pot jutjar com a covardia el fet que algú no vulgui ser còmplice del que interpreta com a terrorisme d’estat. I el fill del picapedrer té proves d’aquest terrorisme, ho ha vist amb els seus propis ulls: ha vist com aquella gent s’emportava i assassinava, sense cap judici, enemics polítics i gent que per ell era innocent. Ha vist com han destruït la Soledat, com han cremat el santuari dels Caputxins –els Caputxins, on s’havia casat feia tot just un any la seva germana!– i altres esglésies i escoles, ha vist com al final, després d’uns primers dies que semblava que la volien respectar, buidaven i apilonaven a la plaça tot el que hi havia dins la basílica de Santa Maria. Ha vist com aquella gent s’ha presentat a les cases, les ha saquejades, se n’ha emportat l’amo i l’ha mort rere el primer revolt de la carretera.

Església dels Caputxins d'Igualada al final de la guerra

Ha vist, sobretot, com anaven a casa seva a buscar el pare, un humil i honrat proletari que, ai las, havia comès el delicte de ser... sindicalista, sí, però també membre d’una confraria catòlica. El van anar a buscar per emportar-se’l, com als altres, a fer un passeig.

Per sort per a ell, el picapedrer s’havia trencat el braç la vigília i era a l’hospital. Com és lògic, ja no va tornar a casa.

Segurament, el bon home es devia amagar un cop que el van fer fora de l’hospital, on va estar-s’hi tant de temps com el van deixar. Potser, per protegir-lo, van trigar més del compte a donar-li l’alta, i va tornar a casa quan ja s’havia posat una mica d’ordre al descontrol del primer mig any de guerra. L’Hospital d’Igualada sembla que va tenir un cert estatut d’inviolabilitat durant uns quants mesos.

Edifici d’entrada a l’antic Hospital d’Igualada

I doncs, el fill del picapedrer, el picapedrer mateix i la seva família van veure aquells desastres i no tenien la sensació que tot plegat fos obra d’uns incontrolats, perquè els incontrolats seguien actuant, ufanosos, sense cap problema, enmig del carrer. Van transcórrer massa dies, massa setmanes, massa mesos sense que Barcelona, la Generalitat, la Guàrdia d’Assalt, l’exèrcit, qui fos, actués per posar fi a la disbauxa.

Igualada no va ser, durant mesos, una ciutat democràtica que lluitava contra la revolta militar. Allò era una altra cosa.

Després d’aquella temporada desastrosa encara hi va haver molts problemes, però ja era diferent: eren els problemes que, en efecte, es podien atribuir a una situació de guerra. Ara bé, molta gent havia quedat marcada per sempre.


El fill del picapedrer no era pacifista, cal dir-ho de seguida. Si més no, va arribar un moment que va deixar de fer-li por el front de guerra. I per això, un any i mig després d’estar amagat, veient que la cosa s’allargava i no volent de cap manera allistar-se amb els que havien amenaçat la seva família... va creuar la frontera i es va passar als «nacionals». Era el mes de novembre del 1937.

No era carlí, ni tan sols monàrquic, però com que coneixia gent que s’hi havia apuntat, anà a parar als requetès de Montserrat, aquells que diu que cantaven cançons piadoses durant les batalles –quines barreges blasfemes. «Sigueu pels bons pilar de fortalesa / pels pecadors el port de salvament.» I a continuació potser deien: «Disparem al pecador aquest!», i ja s’oblidaven del port, i del salvament i de tot. També cantaven, cal dir-ho, L’emigrant, L’Empordà, Muntanyes del Canigó i similars: «Adéu, germans; adéu-siau, mon pare, no us veuré més!»

El periodista Eloi Vila, al seu llibre Cartes del front (Ara Llibres, 2012),* recull una sèrie de documents escrits sobre la guerra, gairebé tots d’antics combatents republicans. Explica la raó per la qual li falten testimonis de «nacionals»: «Ningú vol explicar un passat franquista.»

* En aquest paràgraf i el que segueix he comès plagi de la ressenya de Sílvia Marimon publicada al diari Ara, 16 agost 2012.

Però un dels que ha col·laborat amb ell és l’escultor de Vic Salvador Puntí. Diu que el seu pare, també escultor, tenia un taller d’imatgeria religiosa i va ser detingut i empresonat a la Model. En Salvador té por que li passi el mateix i decideix marxar i lluitar al bàndol feixista. Lluita a la batalla de l’Ebre amb el terç de Montserrat i és dels pocs que sobreviu.

Gairebé calcat al periple del picapedrer i el seu fill.

El fill del picapedrer va ser ferit a la batalla de l’Ebre, a Vilalba dels Arcs –els seus quatre companys d’esquadra van morir el mateix dia. Andreu Canet, combatent republicà de la Lleva del Biberó, ho explicava fa unes setmanes en un altre diari: «A Vilalba dels Arcs matàvem requetès franquistes, carlins catalans: lluitaven cantant el Virolai... Els vam donar treva perquè poguessin enterrar els seus morts.» (La Vanguardia, 25 juliol 2012).

El picapedrer no era facciós. El seu fill es va amagar per no incorporar-se a la lleva de l’exèrcit republicà, sí, i després va anar a la guerra amb els «nacionals», però la seva trigança a decidir-se va comportar que després de la guerra hagués de fer tres anys més de servei militar. El gendre del picapedrer, també catòlic i casat de feia poc amb la filla gran, no va voler amagar-se i es va allistar amb els «rojos» fins que se’n va poder escapolir cap al final de la guerra. Un dels dos germans del picapedrer, Jaume, solter, que vivia a Cal Peret Sení del Pla del Penedès, va lluitar també amb els republicans, va ser fet presoner pels franquistes i va passar una bona temporada, després de la guerra, a la presó Model de Barcelona. I la dona i la filla petita del picapedrer anaven, un cop acabada la guerra, a la presó d’Igualada a portar cigarretes als presos.

La del picapedrer era una família com tantes altres de l’època, hi hagué de tot segons com els va tocar el rebre les primeres setmanes i segons com van desenvolupar-se després els fets al seu voltant.

Escola i convent de Sant Agustí d’Igualada. S’utilitzà com a presó després de la guerra

(Ja que hi som: al començar la guerra hi va haver un gran escàndol perquè la presó s’instal·là a l’església dels Dolors. Després de la guerra a tothom li va semblar «normal» que la presó estigués al convent de Sant Agustí, propietat dels escolapis.)

Sigui com sigui, no s’hi val a jutjar la gent segons el que va fer un cop acabada la guerra. No s’hi val a dir: «Ja que va fer la guerra amb els nacionals, era normal que abans el perseguissin», per exemple. És un argument completament demagògic. Ja deien els clàssics que el post hoc ergo propter hoc (després d’això i, per tant, per això) és mentida.

Per això era important saber amb detall el que va passar a Igualada els tres primers mesos de la guerra per poder entendre una mica el que van fer –o van deixar de fer– una bona quantitat de joves que van ser cridats a files per l’exèrcit i no s’hi van presentar o, un cop presentats i allistats, van decidir desertar. I per això em vaig entretenir tant a explicar-ho amb tots els ets i uts.

Hauria anat de la mateixa manera la història del fill del picapedrer si no hagués estat perseguit per no anar a la guerra amb els republicans? Hauria anat tot igual si no hi hagués hagut aquella acusació pública i oficial i aquella amenaça a la seva família? Hauria fet el que va fer –anar a la guerra– si l’haguessin deixat en pau?

Potser sí o potser no.

Quants misteris que amaguen les guerres.

dissabte, 1 de setembre del 2012

El fill del picapedrer, delinqüent (1)

El fill del picapedrer va delinquir aquell estiu del 1936. No es presentà a la crida militar i el mes de setembre va ser declarat pròfug per l’anomenat «comitè antifeixista» d’Igualada.

Reclutes de l’exèrcit popular al camp de l'Ateneu d’Igualada (foto: Rafael Vilarrubias, 1937)

Tot s’ha de dir. Anar a la guerra, almenys en aquells primers moments a Igualada, no era «defensar la democràcia», ni tan sols «defensar la república». En els primers mesos de guerra feia tot l’efecte que donar peixet a aquella gent era, entre altres coses, anar contra l’alcalde d’Igualada Josep Morera i Miserachs, d’Esquerra Republicana de Catalunya, escollit democràticament i apartat del govern de la ciutat sense eleccions prèvies.

Hi ha el seu testimoni, escrit aleshores i publicat ara fa poc –era inèdit– a la Revista d’Igualada. Terrible testimoni que ha obert els ulls de molta gent i ha ajudat a matisar condemnes i aplaudiments sumaris.
«Dia 20 de juliol [1936], dilluns

»Abans de migdia vénen a l’Ajuntament els individus que componen el Comitè Antifeixista, alguns amb poques maneres, faltats de respecte, [...] volen la total llibertat de l’Ajuntament, no els ho consento, m’hi oposo, refuso formar part del Comitè de cap manera i no puc cedir l’Ajuntament perquè depèn del poble en general i no haig de cedir sinó a un nou organisme igual, o sota pena de destitució.

»Disposen, ordenen, manen amb les facultats que diuen que tenen, com un veritable govern de la ciutat, i també van i vénen individus que diuen que són o seran milícies que volen formar.»
Etcètera.


Morera, de facto, va ser rellevat de les seves funcions polítiques pel «comitè antifeixista». Antifeixista ho era, sens dubte, però també antidemocràtic. Els extrems es tocaven. Hi va haver a Igualada uns mesos de caos i de terror. El «terror roig» destruí l’adjectiu «democràtic» durant molts mesos, llargs, de la guerra.

I doncs, no presentar-se per anar a la guerra no volia dir necessàriament ser un «facciós», com es deia aleshores.

És clar que tot plegat segurament no hauria passat si els anomenats «nacionals» –o sigui, els militars facciosos, facciosos sense cometes– no haguessin fet un pronunciament militar, no s’haguessin revoltat contra el govern legalment constituït i no haguessin posat en marxa la màquina infernal de la guerra. Van fer el mateix els anarquistes, sí, però els militars i companyia ho van fer abans i, en fer-ho, van obrir la capsa de Pandora, la caixa dels trons.

Els feixistes –mantindré en aquest article les denominacions de l’època– van estar després durant quaranta anys, tota la dictadura, assenyalant els crims dels rojos com a desencadenants de la seva «croada» beneïda pels bisbes –tret del primat català Vidal i Barraquer, que per aquest motiu va ser condemnat pel «molt catòlic» Franco a morir a l’exili–, però no podran negar mai que tots aquells crims dels rojos es van produir després de l’aixecament militar, no pas abans.

Els facciosos –i els seus hereus, que es neguen a condemnar allò– ens continuaran dient sempre que els assassinats que hi havia durant la república ja eren d’ells sols una guerra i que la revolució roja hauria tingut lloc exactament igual, amb colpistes o sense colpistes. No són capaços de distingir –no volen– entre el que és una guerra i el que és una situació de violència social. Hi ha hagut molts altres moments de violència, disbauxa, terrorisme i assassinats indiscriminats al nostre país, i també a Espanya –força recentment, ja que hi som–, i la gent no ha decidit tirar pel dret i declarar la guerra.

Abans del pronunciamiento es cometien crims per totes bandes: de pistolers n’hi havia dels dos colors. Tothom de la meva generació recorda José Calvo Sotelo i poca gent sap qui era José Castillo –no ens en van dir res. I van ser pelats tots dos Josés el mateix dia, abans d’esclatar la guerra: un pels uns, l’altre pels altres. És veritat: abans de la guerra hi havia terrorisme als carrers. Però n’hi havia tant d’una banda com de l’altra, i no anaven gaire desequilibrades.

Portada de la revista republicana Ahora, 14 juliol 1936, amb les fotografies de Castillo (esquerra) i Calvo Sotelo (dreta)

Els facciosos no podran negar mai que quan hi ha un conflicte sagnant, la responsabilitat principal és de qui diu «Declarem la guerra!», i tot seguit engega el primer tret.

(Un exemple –polèmic, sens dubte–: és fàcil fer recaure en els líders occidentals que van cedir tantes coses a Hitler al final dels anys trenta –Renània, Àustria, Sudets txecs– tota la responsabilitat del que va succeir després. Però jo almenys reconec a Chamberlain i companyia un mèrit que no els podrà prendre ningú: ells no van fer guerra fins que no va ser atacat a foc i a sang un dels seus aliats –res a veure amb les «annexions» esmentades. I això per mi és molt important, decisiu, a l’hora d’establir responsabilitats històriques: qui ha començat. Aquest punt clau és, molts cops, el que dóna i treu raó històrica. Si els futurs aliats haguessin atacat Alemanya abans d’hora, com diu tanta gent que havien d’haver fet, Hitler s’hauria carregat de raons per a la seva guerra i hauria tingut probablement uns quants països més al seu costat, o almenys neutrals, que li reconeixerien una certa legitimitat pel fet d’haver estat atacat abans.)

La guerra espanyola del 36-39 –o del 36-75, segons com– la van començar els militars. Ells són, sens dubte, els primers i principals responsables de l’espiral sanguinós que es va desfermar a partir d’aquell moment.

Ara bé, això no lleva ni un bri de responsabilitat als autors dels crims comesos a les rereguardes del front de guerra.


I en el cas que comentem, la rereguarda suposadament republicana, a Igualada, va començar com deia per rellevar de facto, sense cap mena de consulta popular, l’alcalde republicà de l’ajuntament.

Morera i Miserachs era un home de pau i mirava de ser alcalde de tothom.

És en bona part per fets com aquest, repetits en tants indrets de Catalunya, que els republicans van perdre la guerra. No pas perquè el general Franco fos un gran estrateg, ni pels bombardejos alemanys i italians.

Conec una família de Barcelona que els van bombardejar casa seva l’any 38, els van matar un fill i van ferir de gravetat la mare, i, tot i això, van expressar el desig –no fatalista, sinó sincer– que «guanyés Franco d’una vegada, els proveís de pa, fes fora els indesitjables de la ciutat i s’acabés el malson de la guerra». Textual.

A cal Picapedrer deien el mateix: «No a la guerra.» I després: «Mai més una guerra.»

Cal anar amb molt de compte, doncs, a l’hora de jutjar les reaccions i els resultats que provoca una guerra, perquè molts cops la gent fa coses del tot inesperades. I no en tenen la culpa, no en són responsables, actuen sota una pressió inaguantable.

Perquè, tornem-hi, els primers mesos de caos i violència, almenys a Igualada, havien fet que força gent es decantés anímicament cap a l’altre costat o almenys posés entre parèntesis les idees que podia tenir fins llavors; gent que potser era inicialment imparcial. Devien pensar allò que diu la facècia: «Déu, guardeu-me dels amics, que dels enemics ja me’n cuido jo.»

Hi va haver molta gent a Catalunya –més de la que després ha estat capaç de reconèixer-ho, moltes famílies d’una suposada trajectòria democràtica immaculada, de la qual ningú no dubta ara– que volia que guanyessin els «nacionals» senzillament perquè no sabia ni qui eren ni com eren: el que no volia de cap manera era que guanyessin els que tenia més a la vora, que considerava uns salvatges. Dels altres se suposava que, si més no, portarien una mica d’ordre.

L’ordre i la pau dels cementiris, van portar, tal com es va veure de seguida.


Sí, molts, especialment aquí, es van penedir de la tria el mateix mes de gener del 39, quan l’exèrcit franquista entrà a Igualada, primer, i dies després a Barcelona. Resultava que de terror, efectivament, n’hi havia a les dues bandes i que l’única diferència era que el dels nacionals no havien tingut ocasió de tastar-lo.

Era el «terror blanc», proclamat obertament des dels primers dies per alguns dels seus responsables:
“Es necesario crear una atmósfera de terror, hay que dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todo el que no piense como nosotros. Tenemos que causar una gran impresión, todo aquel que sea abierta o secretamente defensor del Frente Popular debe ser fusilado.” (General Emilio Mola, ordre a l’exèrcit, 19 de juliol del 1936)

“Serán pasadas por las armas, sin formación de causa, las directivas de las organizaciones marxistas o comunistas que en el pueblo existan, y en el caso de no darse con tales directivas, serán ejecutados un número igual de afiliados, arbitrariamente elegidos.” (General Gonzalo Queipo de Llano, ban militar del 24 de juliol del 1936)

“¿Qué haré? Pues imponer un durísimo castigo para callar a esos idiotas congéneres de Azaña. Por ello faculto a todos los ciudadanos a que, cuando se tropiecen a uno de esos sujetos, lo callen de un tiro. O me lo traigan a mí, que yo se lo pegaré [...] Nuestros valientes legionarios y regulares han enseñado a los rojos lo que es ser hombre. De paso, también a las mujeres de los rojos que ahora, por fin, han conocido hombre de verdad y no castrados milicianos. Dar patadas y berrear no las salvará.” (General Gonzalo Queipo de Llano, declaracions a Radio Sevilla)

La repressió franquista, doncs, va ser preparada, volguda i beneïda, s’exercia sota l’autoritat de l’estat i continuà en temps de pau. Mentre que el «terror roig» de durant la guerra era teòricament obra d’«incontrolats» –incontrolats davant els quals molts cops els responsables polítics van preferir mirar cap a una altra banda, tot s’ha de dir. Però em sembla que no hi va haver dirigents republicans que manessin públicament, en un ban o a la ràdio, eliminar els homes de l’altra banda –a la rereguarda, vull dir– i violar les dones.

Això que escric aquí, doncs, i el que escriuré en el segon capítol d’aquesta minisèrie, no és cap mena de justificació del franquisme ni de la guerra –espero, de veritat, que ningú pugui pensar això, tot i que sé que em fico en un vesper. Al contrari, és un intent de matisar coses, de dir que no tot és blanc i negre, és mirar de posar-se en el context i entendre com va ser que tanta gent –hi torno, molts més que no sembla– es van sentir empesos per les circumstàncies a bascular cap a l’altra banda.

Un cop acabada la guerra, a poc a poc es van anar posant a lloc les coses i les persones, i molts dels que havien esperat amb candeletes els militars facciosos començaren a protestar o a conspirar contra ells. I altres van estar encantats de la vida durant quaranta anys.

Llavors sí, llavors la gent va anar triant si volia estar d’una banda o de l’altra, o enmig. «Enmig» volia dir ser facciós, perquè en una dictadura qui no es mulla, almenys privadament, és còmplice. No còmplice de la guerra, però sí còmplice de tot el que va passar després.

Els facciosos van triomfar i van ser reconeguts i van passejar amb orgull les seves idees antidemocràtiques, i els altres van haver d’esperar quaranta anys per treure el cap –i encara els ho discuteixen determinats poders fàctics que sembla que no han estat afectats per l’anomenada «modélica transición».

Aquest article és, de fet, o vol ser-ho, una reivindicació de la legalitat republicana, trencada per l’exèrcit de Franco i trencada també des del primer dia, com a excusa, pels qui volien fer net de tot el que no els agradava, amb l’eliminació sistemàtica dels suposats «enemics del poble», enemics del poble que, en part, havien estat escollits democràticament pel poble, com l’alcalde d’esquerres de l’ajuntament d’Igualada.

És en aquest context que el fill del picapedrer va decidir no presentar-se a la caserna quan el van cridar perquè s’allistés a l’exèrcit.

* * *

«La revolució fou “un huracà, un terratrèmol social” (Josep Termes), i com a tal és lògic que encara avui sigui analitzada de formes molt diverses, perquè una cosa és analitzar avui tranquil·lament, al sofà de casa, els esdeveniments i els seus actors, i una altra cosa molt diferent respondre a un terratrèmol amb rapidesa i sense receptes màgiques.» (Carles Santacana, Quadern El País, 10 maig 2012)*

*Us recomano el llibre de José Luis Martín Ramos, La rereguarda en guerra. Catalunya, 1936-1937 (L’Avenç, Grup RBA 2012)

Continuarà.