Al final del segle XIX la cançó d’
Els segadors no se sap si es cantava molt o poc o gens, però si es cantava no es cantava com la coneixem ara. El que és segur és que no era un himne nacional. (L’altra cançó que esdevindria himne,
El cant de la senyera, no la va compondre Joan Maragall fins el 1896.)
Aquest estiu he trobat una versió de
Francesc Alió* que no sé si es coneixia gaire** en un llibre de cançons (
Cansons, diu la coberta) publicat l’any 1892. És lleugerament diferent de la que es recull com a
original a la Viquipèdia, sobretot pel que fa al conegut crit de guerra: en aquesta versió d’Alió apareix el «bon cop de falç» d’avui, tot i que sense admiració, i no el «segueu arran!» que diuen que deia l’original.
Al llibre no consta la data d’impremta. Però té un pròleg de
Felip Pedrell que es publicà a
La Vanguardia del 28 abril 1892 en forma d’article d’opinió, amb l’entradeta següent: «Este artículo [de Felip Pedrell] sirve de prólogo á la colección de canciones populares del señor Alió que mañana se pondrá á la venta.» Ara bé, els autors que parlen de la versió d’Alió (la mateixa Viquipèdia, en un dels articles que hem citat) fan referència sempre a un recull que es deia
Cansons populars catalanas, de data incerta, i no al nostre
Cansons, que té data segura (1892) pel testimoni del diari esmentat, i que jo diria que ha de ser una mica anterior a l’altre. De manera que o bé
Cansons i
Cansons populars catalanas és la mateixa obra o bé primer va eixir
Cansons, l’any 1892, i poc o molt després, però sense data segura, les
Cansons populars catalanas a les quals tothom s’ha referit fins ara. Amb tot això que he dit, m’atreveixo a afirmar que la troballa d’aquest estiu és una descoberta que fins ara estava amagada als estudiosos.
El llibre té a la pàgina 5 les dues dedicatòries manuscrites que segueixen. La primera és de l’autor del recull:
Al amich Gonzalo Planas
com a affs recort de son a. ss.
Francisco Alió [rúbrica]
La segona dedicatòria és d’aquest receptor a una amiga:
La prenda que mes s'es-
tima es la qu'es dedica
y es regala; conti ma simpa-
tica Mercedes cuan jo la res-
pecto y l'aprecio, quan le dedi-
co y li regalo lo que me ha
dedicat y regalat un amich.
G. Planas [rúbrica]
Llàstima de no conèixer les dates de les dedicatòries, per saber quants dies va conservar el senyor o senyoret Gonzalo Planas les
Cansons. I llàstima de no conèixer qui eren Planas i la «simpàtica» senyora o senyoreta Mercedes. (Ja sabeu que quan es deia «simpàtica» a una dona normalment era perquè es volien obviar en aquell cas altres consideracions, sobretot estètiques.)
I vet aquí, finalment, la lletra de
Los segadors tal com apareix a l’obra esmentada:
Los segadors
¡Catalunya comtat gran _ qui t'ha vista rica y plena!
Ara'l rey nostre senyor_ declarada'ns té la guerra;
Lo gran Compte de Olivar _ sempre li burxa l'orella:
,,Are es hora nostre rey,_ are es hora que fem guerra.’’
Contra tots los catalans _ ja ho veyéu quina n'han feta.
Seguiren vilas y llochs_ fins al lloch de Riu d'Arenas.
N'han cremat un sagrat lloch _ que Santa Coloma's deya:
Creman albas y casullas _ y corporals y patenas;
Y'l Santissim Sagrament _ alabat siga per sempre.
Mataren un sacerdot _ mentres que la missa deya.
Mataren un caballer _ á la porta de la iglesia,
Don Lluis de Furriá,_ y'ls ángels li fan gran festa.
Lo pá que no era blanch _ deyan qu'era massa negre
lo donavan als cavalls _ sols per assolar la terra;
lo vi que no era bó _ enjegavan las aixetas,
lo tiravan pe'ls carrers _ sols pera regar la terra;
A presencia dels parents _ deshonravan las doncellas:
En donan part al Virrey _ del mal qu'aquells soldats feyan
,,Llicencia'ls he donat jo _ molta més se'n poden pendre.’’
A vista de tot aixó _ s'es esbalotat la terra.
Entraren á Barcelona _ mil personas forasteras;
entran com á segadors _ com eran en temps de sega.
De tres guardias que n'hi ha _ ja n'han morta la primera.
En mataren al Virrey _ al entrant de la galera.
mataren als diputats _ y als jutjes de la Audiencia:
Anaren á la presó _ donan llibertat als presos:
Lo bisbe'ls va benehí _ ab la ma dreta y esquerra:
,,Hont es vostre capitá _ ahont es vostre bandera?’’
Varen treure'l bon Jesús _ tot cobert ab un vel negre.
,,Aqui es nostre capitá _ aqui es nostra bandera; .
A las armas, catalans_ que os han declarat la guerra.’’
Bon cop de fals,
defensors de la, terra,
Bon cop de fals.
*Es feia dir Francisco (pron. segurament Fransiscu), possiblement perquè ni tan sols sabia com calia escriure el seu nom en català, com passava sovint llavors, o, si ho sabia, li resultava afectat, per inoït. D’aquella època, i d’abans, vénen els Siscus, les Sions, les Tònies, els Mingus, els Bertus, els Cisus, els Cintus...** A l’obra Els Segadors. Himne nacional de Catalunya, de Josep Massot i Muntaner, Salvador Pueyo i Oriol Martorell («Biblioteca Abat Oliva», PAM, 1993), Massot reprodueix una versió molt semblant atribuïda també a Alió (p. 13), però hi falta el novè vers que dono aquí, de manera que hem de concloure que Massot reprodueix una versió diferent. A més a més, com que la reprodueix amb la grafia moderna, es perd, crec, bona part de la gràcia per al lector actual. És per això que m’ha semblat interessant reproduir aquí la lletra de la cançó exactament com va ser publicada per Alió al llibre Cansons.(El segador que il·lustra l’article és un dels ninos del Tío Javi.)
