Docudrama «original»

Em recomanen una sèrie catalana que corre per internet. Docudrames juvenils de deu minuts o un quart. Interessants, divertits, originals. Tot això em diuen. Molt bé. Quan tinc una estona entro al web de la sèrie. Busco el capítol 1. L’engego. Comença amb una parella cardant. Dura poc. Parlen sobre el fet, si ha anat bé i tal. Acaba la seqüència. Al minut 3, el noi de la parella anterior torna a estar en pilotes, però ara amb una altra, també conilla, que li vol fer veure, molt pedagoga ella, que allò no vol dir res, que és com anar a la platja.

Ho deixo córrer, ja he aguantat prou (que no em diguessin que m’havia precipitat, etc.). Una sèrie molt original, sí. Per favor.

De ben petit em van ensenyar que les titoles i les vagines, els pits i els panderos no són res dolent, al contrari, però que formen part de la vida privada de la gent. A la vida real no ens despullem cada cinc minuts i encara menys davant parelles diferents. Quan una sèrie comença mostrant actes i òrgans sexuals no pretén ser original, pretén enganxar i prou. En concret, pretén engrapar-te pels dallonses, si se’m permet l’expressió. Sí, a la majoria dels homes això ens atrau de seguida, som bastant animals i a més en zel permanent, i ens sol encuriosir la imatge sexual encara que el que ens expliquin no tingui cap solta. Les dones són més racionals i en aquest punt no tan bèsties, però potser justament per això no s’adonen –algunes– de com les poden manipular i convertir en mers objectes ingenus per al gaudi visual –o més– del mascle.

Ep, que no parlo de les decisions que pugui prendre cadascú en la seva vida, que per això és seva. Parlo de determinades feines i rols que exigeixen a la gent seguir guions i comportaments «perquè ho diu aquí». (Ho diu aquí perquè ho has escrit tu, nen.)

«Original», hi torno, quins pebrots.

(Imatge: ninot Worrible, d’Andrew Bell)

Jo us acuso, gent de la premsa

Jo us acuso, mitjans de comunicació escrits, pels vostres titulars en línia i en paper. (No parlo de les emissores de ràdio i televisió perquè no les segueixo i no sé què han fet.) Us acuso, mitjans escrits que us veneu o us difoneu a Catalunya, de fer la crisi més grossa del que seria sense vosaltres, de fer-la créixer amb els vostres titulars i al final, d’aconseguir que efectivament sigui més grossa. Perquè no pareu d’espantar-nos amb dades terribles i caigudes històriques quan podríeu ser més precisos, més curosos, més prudents, menys sensacionalistes, i oferir-nos, en els titulars, les dades una mica més nues.

Podeu dir que l’economia ha fet un
Catacrac

i podeu dir que la borsa ha patit
La pitjor davallada de la història

però també podríeu dir que
La borsa se situa en nivells de l’any 2005

És ben clar que el tercer titular –una frase que no ha aparegut com a titular, sinó sols en lletra petita– no és tan vistent, però és molt més precís que el primer i també més veraç que el segon.

Més veraç perquè si en una situació delicada tractes la borsa com si fos el termòmetre oficial de l’economia i no com un indicador més, també manipules la realitat. Tots sabem a més, i vosaltres més que ningú, que les estadístiques i els percentatges els carrega el dimoni. Que si un senyor es hala un pollastre i tres companys seus no mengen res, cadascun d’ells s’ha fotut, estadísticament, un quart de pollastre, però això no és la veritat, encara que fent números sigui veritat. Però és que ni tan sols és veritat de debò dir que la borsa pateix «un daltabaix històric» quan des de feia anys i panys sabíeu que els seus indicadors estaven inflats. El fet que de sobte es descobreixi que la inflor era efectivament inflor fa que també es desinfli la substància, però «la gran davallada» no és real, perquè la meitat o més de la desinflada prové d’una inflor aparent.

I vosaltres ho sabeu. Sabeu que era una inflor aconseguida gràcies a determinats constructors, financers i especuladors, de bracet amb alguns ajuntaments i governs i jutges i partits polítics, que durant anys han fet el paquet i s’han omplert les butxaques, un negoci generalment aplaudit a cor què vols per vosaltres, els diaris, perquè tota aquella bellugadissa feia pujar el suflé global –només no aplaudíeu quan el negoci el feien els adversaris polítics, els que en teniu, que sou la majoria.

Una davallada d’un 10% en un dia quan fa temps que estàs instal·lat per damunt del 100% no és tan greu com altres davallades que no arribaven al 10% però es van produir quan ja estaves en precari o, simplement, es van distribuir al llarg de més dies però, al capdavall, van arribar molt més al fons. Per tant, de «davallada històrica» res. És veritat en percentatges i en xifres, però no és veritat. No és el mateix perdre 100 milions si tenies 1.000 milions que perdre 100 euros si només tenies 1.000 euros. Encara que sigui el mateix percentualment, no és el mateix. Al primer li queden 900 milions per anar fent la viu-viu i al segon 900 euros per sobreviure. Els percentatges falsegen la realitat.

I encara, no són innocents els mots que utilitzeu: «la pitjor notícia», «davallada històrica», «desplomar-se», «pessimisme generalitzat», «cataclisme», «terrorífic», «por», «risc», «pànic», «salvar l’economia mundial», «catàstrofe», «morositat disparada», «situació desesperada», «crisi desbocada», «fatal», «derrotisme», «caiguda inaturable», «enfonsament», «recessió global», etc. Tot això en grans titulars. L’excusa és que els polítics es van resistir fins al final a dir la paraula «crisi», però jo en aquest punt, justament, defenso els polítics. Perquè n’hi ha prou que un manaire digui «crisi» perquè la crisi es faci una mica més grossa. És veritat que en comptes de dir «crisi» podrien haver dit «precaució», «hem de treballar fort», o encara que només fos «cal implementar estratègies diferents a nivell col·lectiu», i no ho van fer. Però els diaris vau parlar de crisi des del primer moment i encara que cadascun de vosaltres no teniu la força d’un president de govern d’un país mitjà, tots junts sí que podeu fer estralls. I els heu fet, n’estic ben convençut. Justament perquè aquí, a Europa especialment, tenim una crisi de confiança que s’alimenta en bona part de l’ambient general, de l’atmosfera.

Hem sentit a parlar de «recessió» mil vegades, i encara no l’han confirmada les xifres. Gràcies a vosaltres, en part, començarà, ja ho crec que sí. Tampoc no passa res de l’altre món amb la recessió, tot sigui dit. Recessió vol dir deixar de créixer, i no passa res de l’altre món si després d’uns creixements fora de mida l’economia descansa una mica (si de passada els que manen repassen el motor del sistema, ajusten els cargols de la carrosseria i llencen unes quantes peces rovellades, millor, de manera que la bombolla vinent no es faci tan grossa com aquesta; si pot ser, eh?, no voldria pas molestar).

Diaris, heu jugat i continueu jugant amb l’economia domèstica i els llocs de treball de molta gent innocent, perquè heu donat l’excusa a determinats empresaris per fer neteja, quan de fet potser encara podrien aguantar una temporada, o per no pagar a proveïdors, quan encara tenien calés per fer-ho. Perquè amb aquest joc tràgic de voler vendre més al preu que sigui causeu més crisi –crisi real– que la que realment hi hauria si no fos pel vostre paper d’estrassa. Sou uns irresponsables.

Confesseu-ho, diaris. Encara que dissimuleu, encara que vosaltres mateixos ens digueu cínicament en la vostra pròpia lletra menuda –els editorials, els opinadors– que cal no ser tremendistes perquè això encara empitjoraria les coses, el que preteneu sobretot és vendre més diaris, com més millor. I si per fer-ho calen portades sensacionalistes, les feu. Tots les feu. Al preu que sigui.

Per això la crisi real és en part culpa vostra. I per això jo, que sóc també periodista, us acuso públicament: sou uns terroristes.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Xops de semen

Des de divendres, els diaris ens han inundat de semen. El semen ens esquitxa, ens colga. Tothom preocupat, especialment els catalans, els valencians i els bascos. Resulta que una entitat dedicada a la reproducció assistida ha decidit espantar-nos amb això: el semen dels mascles catalanoparlants i bascoparlants i en general el de tots els de l’Estat espanyol és de mala qualitat. Un parell de treballadors de l’entitat –que no esmento per no contribuir encara més a la parafernàlia– han pretès fer soroll amb unes dades molt i molt parcials. I ho han aconseguit. Estem tots amarats de semen, fins al capdamunt. Els diaris han fet d’altaveu d’una notícia bomba: portades, reportatges, opinions, enquestes, tot un castell de focs. Diu que tenim un semen que fot pena.

Com s’aconsegueixen les mostres de semen? Una trucada des d’un call center, que després d’unes quantes preguntes demana a l’entrevistat que els enviï si us plau al laboratori “un potet de semen per a un experiment”? No, no funciona així. Potser uns enquestadors hàbils que es presenten a la porta del domicili i que demanen “senyora, bon dia, que hi ha el seu marit?”, i quan compareix el mascle de la casa li sol·liciten “una mostreta de semen, que li faria res?”, com qui demana amb quina empresa tenen contractat l’ADSL? No, tampoc no va així.

Les mostres de semen s’aconsegueixen de dues maneres. La més fàcil, la que procedeix de les proves que es fan els qui tenen problemes per concebre, justament. No hi ha caigut ningú, que aquesta mostra és necessàriament esbiaixada d’origen? És veritat que una altra procedència és la dels donants de semen, però és que també són persones interessades, no pas triades a l’atzar entre el conjunt de la població. I hi han anat, en alguns casos –ho diuen els mateixos bancs de semen– cercant una darrera oportunitat de reproduir-se ni que sigui anònimament, si no han tingut descendència fins ara. Però si fins ara no han tingut fills potser ha estat, almenys en algun cas, perquè no podien tenir-los, no? Sigui com sigui, es pot adjudicar a la mostra qualsevol qualificació llevat de la d’aleatòria. La barreja, científicament i estadística, des de tots els punts de vista, és explosiva, una extrapolació manipuladora claríssima.

Cui prodest?, qui interessa? Les entitats que es dediquen a la reproducció assistida, precisament, i en primer lloc les que han aparegut com a avaladores del suposat estudi, que a partir d’avui dilluns potser rebran centenars, milers de trucades de gent alarmada que els demanaran una anàlisi. Una anàlisi que es paga trinco-trinco, i no és barata. Colla d’ingenus. Ingenus, però ingenus induïts. I llavors els diran: “Tranquil, senyor, vostè té un semen com cal, ja pot passar per caixa.” I el client respirarà, alleujat. Uf, a mi no m’ha tocat (m’han tocat la butxaca, però ha estat a fi de bé). Ningú no es queixa de les anàlisis que donen resultats favorables.

Catalans, valencians, bascos, no piqueu. És una estratègia publicitària. Ha tingut èxit, sens dubte, un èxit esclatant, tothom regalima semen per les orelles. Però no deixa de ser publicitat pura i dura. I enganyosa i tramposa. Denunciable. I ningú no la denuncia, hi ha unanimitat. Per això ho explico aquí.

Ja en vam parlar, de com es cuinen determinades estadístiques pensades per al consum mediàtic.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El viaducte de Lesseps

Es veu que els diaris van rebre una nota de premsa i van decidir publicar-la perquè sí, perquè els agradava, era molt gràfica. Hi ha hagut titulars graciosos: «Enderroquen l’últim mur dels antics túnels de la plaça Lesseps per refer-la», deia un diari despús-ahir. I no era un mur ni formava part de cap túnel, sinó que era un pas de vianants elevat. A la plaça Lesseps han tirat a terra un viaducte pel qual fa anys passaven els vianants que anaven des de la plaça fins a un antic carreró que pujava a Mare de Déu del Coll, per darrere del CEIP Rius i Taulet. Aquell viaducte es va tancar i inutilitzar fa un munt de temps, quan es va obrir el tros del carrer Maignon que uneix l’avinguda de Vallcarca amb Mare de Déu del Coll. Però el pont de formigó continuava allà, com a testimoni d’un temps antic. I ara, finalment, aprofitant que tenien per la zona les màquines de les obres de la plaça Lesseps, l’han enderrocat. Algú va fer l’altre dia una nota de premsa dient que les màquines havien enderrocat l’últim mur del pas subterrani de Lesseps, i hi acompanyaven la foto, la foto de l’enderrocament de l’antic pas de vianants que era qualsevol cosa menys subterrani. I tothom l’ha publicada tal com raja, sense fer-se cap pregunta.

De fet, el pas subterrani em penso que ni l’han tocat: n’han tapat les boques i d’aquí a 20 anys, o 50, o 300, un veí caurà per una escletxa de la plaça Lesseps i es descobrirà que hi ha un túnel que van fer uns desgraciats els anys 70 del segle XX i que van decidir conservar uns altres desgraciats l’any 2007 quan el que havien de fer és destruir-lo. Heu llegit enlloc que el túnel no l’hagin enderrocat? No, no ho ha dit ningú, que jo sàpiga. Encara més, el web de l'Ajuntament de Barcelona parla (20 desembre 2007) de "la urbanització de la plaça un cop s’han enderrocat les estructures del túnel viari existent". O sigui, que oficialment s’ha enderrocat l’estructura. Però si hi aneu ràpid veureu que no, que encara hi és, però amb les boques tapades. Ara la cobriran, hi posaran unes plantetes i au, ja s’ho trobarà qui sigui d’aquí a uns anys.

Un cop més, quan saps de què va el tema, sovint els diaris et deceben d’allò més. I aleshores penses: per què llegeixo el diari cada dia?

La resposta: per saber allò que una majoria de gent pensen que és més o menys la veritat, per compartir amb tothom la mateixa virtualitat parcial. Perquè si no ho fas així, llavors vas perdut per la vida, no tens referents comuns amb l’altra gent. Necessitem creure en alguna cosa plegats, encara que sigui imaginari, ens cal un imaginari col·lectiu.

I ho diu un periodista. Un periodista decebut i alhora aclaparat. Encara sort que no m’hi dedico gaire, últimament.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sobre la manifestació (III): Xifres

Suposo que tothom que sap comptar és conscient que la gent que hi havia ahir a la manifestació no és la que diuen els diaris. No és tan difícil de comptar manifestants que passen per un carrer. Si en passen tants cada deu segons quan estan en moviment, aviat tens una xifra aproximada, a l'alça, al cap d'un minut. Llavors comptes els minuts i aviat has acabat de fer els números.

El problema, ja ho sé, és que com que tothom fa el mateix tu no pots ser el primer bajà de dir la veritat, sobretot quan saps que ningú no et seguirà l'exemple a partir de la teva bona actitud. I doncs, tothom menteix, i això ja ve de lluny, dels temps que es reunia un milió de persones en una plaça de Madrid per aclamar un dictador. Continuem instal·lats en la mentida.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sobre la manifestació (II): Incomoditats

Una organització potent va col·locar ahir agents seus cada vint metres per cridar una consigna, de manera que aviat va semblar que tota la gent s'havia de sentir identificada amb aquella consigna. Ahir a la manifestació hi havia gent no independentista que se'n va anar, incòmoda, perquè no se sentien de gust sota aquella consigna que semblava de tothom. Vaig sentir diverses converses en aquest sentit. I doncs, aquesta és la manera de fer pedagogia d'una determinada organització potent que diu que vol que a poc a poc gent no independentista es vagi apuntant a les tesis independentistes. És una pedagogia molt bona, que aconsegueix que se'n vagin d'una manifestació que tenia uns motius prou clars, encara que fossin múltiples i força articulats, gent d'altres sensibilitats polítiques. Aplaudiments per als dissenyadors de l'estratègia.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Per què ara

Davant això de Madrid, que s’hi ha descobert una trama de corrupció de gran volada, jo em demano per què ara. Que no se sabia d’abans? A qui interessava cridar l’atenció sobre Madrid, justament ara, en aquest moment? Cui prodest? Cal esperar que tot un ajuntament estigui corromput per actuar? Per què només a Madrid? No hi havia hagut mai fins ara cap mena de denúncies? O és que els jutges esperen que arribi el moment oportú, que el decideixen ells? O no l’han decidit ells? Qui investigarà un dia els jutges d’aquest Estat i la manera aleatòria d’actuar de l’únic poder que encara conserva l’estructura bàsica que li va conferir el senyor Franco? Quan tindrem uns jutges democràtics? Quan controlarem realment –ni que sigui cada quatre anys, votant-los o botant-los– que tots els poders d’aquest Estat estiguin realment al servei dels ciutadans i no dels interessos sovint inconfessables d’una cúpula judicial que no se sap exactament ni com ni quan ni per què ni per qui és nomenada? Per què ni el Defensor del Pueblo Español ni el Síndic de Greuges català no poden investigar les actuacions dels jutges? Per què els que manen ens amaguen tantes coses?

La curiositat immediata més forta, però –perquè totes aquestes preguntes són crits al vent que sé que no em respondrà ningú–, és saber si les comissions que s’havien de pagar allà per desbloquejar expedients eren només del 3 per cent o de més volum.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Què pensa, diu i fa «la gent»

Hi ha una cosa que em fa posar de punta. (Una? Bé, una altra.) Són aquests estudis que es presenten com a globals i que es fan a partir de la gent que va a determinat lloc i tria o deixa de triar tal cosa, o contesta o no contesta determinada pregunta. Per exemple, un estudi sobre «com són els homes» a partir de l’observació d’allò que fan els quatre que sovintegen les botigues de sexe, o a partir dels altres quatre –encara que siguin vuit, no ve d’aquí– que han maltractat la seva parella. Un estudi sobre «els interessos de les dones» a partir del que han dit les quatre que han trucat a un programa de xafarderies de la televisió. Un estudi sobre «el comportament sexual de la gent» fet a partir d’una enquesta, promocionada per una empresa de preservatius, als quatre que s’han mostrat disposats a contestar un qüestionari amb preguntes molt íntimes i sense cap control sobre la versemblança de les respostes –no parlo del control, aquest sí, per tal que les respostes s’adeqüin a allò que se cercava. Un estudi sobre «despeses a les llars» fet a partir d’una base de dades que s’ha confegit en una botiga o una empresa molt concreta de joguines, d’aliments, de cotxes o de turisme. Un estudi sobre «les preferències de la joventut» fet a partir de les peticions arribades a un local comercial dedicat al lleure. Un estudi concloent sobre la fi de tal cosa o de tal altra a partir de la no-resposta de la gent a un anunci o a una crida fets pels mateixos que han preparat l’estudi. Hi ha polítics i analistes socials que són capaços de dir: «A la gent no li interessa tal cosa, ahir vam organitzar tal acte en defensa de no-sé-què i no va venir ningú. Per tant, deixarem de prestar aquest servei.» Cap ni un dels exemples esmentats en aquest paràgraf és inventat.

El problema no és que les botigues i promotors del porno, els responsables de programes de safareig, els empresaris que fan estudis de mercat, els polítics o els diversos profetes de desgràcies o de benaurances facin aquests estudis i mirin d’escampar-los. El problema és que trobes molt sovint aquests estudis i aquestes declaracions publicats als diaris i en els altres mitjans de comunicació amb grans titulars, i sense cap mena de precisió ni de contrast –potser al tercer paràgraf, potser!, es diu de passada com i a on i amb qui s’ha fet l’estudi. No crec en contubernis, ni en coses mafioses, almenys en aquest aspecte, però sí en interessos capitalistes i partidistes. I crec també que hi ha periodistes, companys meus, una mica dropos, que s’estimen més esperar asseguts la notícia que els arribarà per agència o bé directament de l’oficina de premsa d’una gran empresa que no pas eixir al carrer i parlar amb la gent d’ací i d’allà, a veure què. Encara sort que hi ha excepcions.

Em nego a creure que la gent és tal com ens diu que són l’opinió publicada. La gent és tal com te la trobes a l’escala, al carrer, a la feina: hi ha desgraciats i malalts i fillsdeputa i molta història trista, però jo diria que no són majoria. Diuen que en cada comunitat de veïns n’hi ha un que fa la punyeta als altres, i és veritat, però normalment és només un. La majoria de la gent són simplement normals i corrents, i no es dediquen –els catalans menys– a escampar la seva intimitat a tot vent per respondre «sincerament» una enquesta que li fa per telèfon una persona anònima, i encara menys a desplaçar-se o a trucar ells mateixos a un número de pagament perquè necessiten «sincerar-se». Hi ha enquestes polítiques i sobre altres temàtiques que estan fetes més o menys professionalment per empreses solvents, i aquestes s’equivoquen només en un 10-15 per cent. I doncs, les preguntes més personals de moltes enquestes casolanes es fan amb mostres gens representatives i amb gens de fiabilitat. I fa ràbia que les publiquin els diaris com si fossin l’oracle de Delfos o la veu del papa de Roma... Ah, no, aquest exemple no serveix, perquè el que diu el papa de Roma sí que ho discutim. Volia dir la veu del dalai lama del Tibet, que és infal·lible.

La gent –ara sí– no és com els interessos econòmics d’alguns i la mandra d’uns altres ens volen fer creure. Creieu-me: hem de mirar més la gent de carn i ossos que tenim al voltant i no deixar-nos entabanar tant per la gent virtual al darrera de la qual, si grates, gairebé sempre hi ha negoci. I benvinguts els negocis de tota mena, eh?, que som en un país... Anava a dir «que som en un país lliure». No és així, no som un país lliure, però ja m’enteneu. O sigui, benvinguts els negocis, sempre que quedi clar que són negocis i no «la veritat», ni «la ciència», i ni tan sols «la majoria».


(Afegitó del 19 d’abril del 2008. Ferran Sàez rebla el clau: «Si ara mateix els dic que hi ha pocs catalans que hagin tingut problemes a la feina degut al seu aspecte físic, és probable que pensin que m’ho estic inventant. En canvi, si afirmo que “segons alguns estudis, un 10% de catalans han tingut conflictes laborals degut al seu aspecte físic” potser em creuran. En aquesta segona afirmació –que és inventada, com l’anterior– hi apareix un percentatge, i els percentatges imposen. Actualment, l’expressió numèrica 10% significa poc; 30% vol dir bastant; 90% és un sinònim de molt. De manera inexplicable, el personal s’empassa aquestes xifres sospitosament rodones i estandarditzades, sobretot quan s’afegeix allò de “segons alguns estudis” (per descomptat, no se citen mai). Molta gent creu al peu de la lletra collonades del tipus “només utilitzem un 10% del nostre cervell”, i n’infereix conseqüències imprevisibles. Al gènere incipient de l’estadística-ficció s’hi sol afegir el de la sociologia by the face. Hi ha pocs programes televisius o radiofònics que no disposin d’un telèfon-ratera per afaitar un parell d’euros als espectadors. D’aquestes cerimònies de la confusió n’acostumen a sortir percentatges incerts, però són utilitzats com si tinguessin la mateixa fiabilitat que un estudi acadèmic que ha costat cinc anys de feina. L’important és participar. Però pagant, és clar.» (Ferran Sàez Mateu, Avui 19 abril 2008)

(Afegitó del 28 d’abril del 2008. Un altre exemple. Aquests dies tots els diaris han publicat una notícia segons la qual un restaurant català molt famós –no penso fer-li més propaganda– ha estat considerat «el millor restaurant del món». La informació destacava que era «el quart any consecutiu» que aquell restaurant aconseguia el nomenament. També s’informava que l’enquesta l’havia publicada «la prestigiosa revista Tal». Doncs bé, segons que ha investigat l’escriptora Empar Moliner, «la prestigiosa revista Tal», si és prestigiosa, ho deu ser per això mateix que fa de premiar un restaurant que tothom coneix. I Moliner ha esbrinat també que en l’elecció dels «millors restaurants del món» participen alguns dels mateixos premiats. Per exemple, en la llista de «millors restaurants del món 2008» els números 4, 10, 11 i 27, i també uns clients molt relacionats amb el número 1, són membres del jurat. Casualitat? No: senzillament, barra, cara dura, presa de número. Quina és la tàctica? La mateixa de molts concursos: el qui organitza el guardó reserva el primer premi per a algú consagrat, posa els seus amics en els llocs següents, encarrega la festa de lliurament i les notes de premsa a una empresa de relacions públiques i tira al dret. El consagrat s’infla encara una mica més, els altres apareixen en segon lloc però amb el prestigi clarament acrescut perquè són «dels millors del món», i els organitzadors aconsegueixen sortir als diaris com a entitats «prestigioses». Només falta saber quin premi s’enduen els periodistes que escriuen i titulen de manera tan acrítica. Potser dinaran de franc? (L’article de Moliner, a El País, 28 abril 2008.)

Notes d’aquests dies

Re, una miscel·lània de coses esparses perquè pugueu anar-vos-la distribuint al llarg del mes d’agost i no patiu la síndrome d’abstinència si no escric més notes les tres o quatre setmanes vinents. Dic «si no escric» perquè tot i que en principi estaré desconnectat del món dels éssers ciberracionals, no descarto que em pugui venir una idea ximple al cap, que l’escrigui a mà en qualsevol paperot i que quan de tant en tant baixi al poble –allà a prop de la Gleva, a Osona– busqui algun ciberqueviures o ciberadrogueria o ciberbar del poble i la pengi al bloc.


Juliol calorós

Diu que ha estat el mes de juliol més calorós dels darrers 36 anys i que això demostra l’escalfament actual de la terra. Jo estic a favor de denunciar l’escalfament de la terra, els incompliments de Kyoto i el que vulgueu, però no es poden fer servir arguments tan barats com aquest si es vol anar a favor d’aquestes campanyes de sensibilització de la gent. Perquè si el del 2006 és el juliol més calorós des de fa 36 anys, vol dir que el de l’any 1970 va ser més calorós que no el del 2006. I, per tant, la «prova» de l’escalfament es torna aiguapoll. A més, tampoc no recordo un 4 d’agost tan fresc com el d’ahir. Ens diran si hem batut cap rècord a la baixa? Cal no ser superficials davant aquest possible drama de la humanitat i de la Terra, perquè llavors se n’aprofiten els Michaels Crichtons de torn per fer els seus pamflets sobre els States of Fear.

El perill de saber que tens la veritat –l’escalfament del planeta és una veritat com un cove– és pensar-te que per convèncer la gent s’hi val tot. Penseu-hi aquest estiu, i ara no parlo només de temperatures.



Maragall i els seus

Per què Joaquim Nadal, Montserrat Tura, Marina Geli i Antoni Castells van renunciar a plantar cara al desembarcament de José Montilla, si és veritat que Pasqual Maragall els va deixar caure que haurien de provar-ho? Dues hipòtesis: una, els feia por enfrontar-se a un senyor tan important, un ministre espanyol, que era molt poderós i que si no el guanyaven, ell mai no els perdonaria que haguessin escenificat un desafiament, o sigui, sabien que s’hi jugaven el coll, el futur polític, i van ser covards. Dues, comptaven que després de l’experiment del Tritànic ara tocaria oposició i, posats a anar a l’oposició, millor que es cremi el Pepe i matem dos pardals d’un tret. Totes dues hipòtesis són compatibles, perquè parlem de quatre persones diferents. És sorprenent la capacitat d’adaptació dels polítics a esquemes prefixats i maneres de funcionar tan sectàries com ho són ara com ara les dels partits polítics espanyols i catalans (en aquest punt no hi ha fet diferencial, crec: tots miren a Madrid).


Els que votaran l’1-N

Diu el Centre d’Estudis d’Opinió oficial que el 63,7% dels electors censats aniran a votar a les eleccions catalanes de l’1 de novembre. I diu que aquest percentatge és superior al dels votants de les eleccions del 2003, que va ser d’un 62,5. I per tant, diu que la gent està molt engrescada i molt participativa i amb moltes ganes de votar. Ens volen enganyar: la xifra d’aquesta enquesta d’ara l’han de comparar amb la dels que van dir que pensaven votar abans de les eleccions del 2003, no pas amb la dels que van votar realment el 2003. Sempre hi ha més gent que diu que anirà a votar que no la que hi va de debò, això ho sap tothom.


A Mallorca ningú no ha menjat mai malament

L’Organización Nacional de Ciegos Españoles (ONCE) ha rebut protestes del Gremi de Restauradors de Mallorca, del Govern balear i del Consell de Mallorca per un dels anuncis de la campanya «Tots tenim un estiu inoblidable, ara en pots tenir un altre». L’anunci oferia les imatges d’un suposat vídeo casolà sobre un viatge d’estudis a Mallorca. Una veu deia: «Buf, allò sí que va ser divertit. Imagina-t’ho, els trenta de la classe, una setmana a Mallorca!» Tot seguit, podia sentir-se la frase que ha provocat la indignació del sector de la restauració humana: «El menjar, el pitjor. El millor, tota la resta.» I ixen tot de joves fent ganyotes de desgrat davant els plats. L’ONCE ha reaccionat de seguida: canviaran l’anunci. Ara la veu dirà: «El menjar, genial. I la resta, també tot perfecte.» No és una broma, va de debò. Felicitats als mallorquins. I el condol als publicitaris.


Si jo tingués una filla model

Luisel Ramos, una model uruguaiana de 22 anys, es va trobar malament l’1 d’agost després de desfilar a la Setmana de la Moda de Montevideo, es va desmaiar quan anava cap als vestidors i es va morir. Els metges van diagnosticar una parada cardiorespiratòria segurament deguda a estrès. El pare de la Luisel ha declarat a la policia que la model feia uns quants dies que no menjava bé, perquè a més de fer de model treballava en l’organització de la passarel·la, i no tenia temps «per a res». I encara hi ha gent molt respectable que va a veure aquestes desfilades d’esquelets i es posen a primera fila i ho converteixen en un acte social, en un aparador polític, en un esdeveniment empresarial, en un espectacle eroticorefinat, en una plataforma econòmica... en un negoci rodó. Si jo tingués una filla ficada en aquestes històries, a ella me l'estimaria molt i potser no li diria res, però denunciaria cada dia tots aquests personatges, els assenyalaria amb el dit, els acusaria d’assetjament laboral, de maltractaments i de coaccions, o de complicitat amb tots aquests delictes: empresaris, polítics, publicitaris, editors… Si jo tingués una filla model segurament m’odiaria, però potser ara estaria grassoneta i continuaria viva. I en canvi, hi ha pares i mares que ho aguanten tot per si la filla pot acabar sent multimilionària com la Claudia Schiffer, la Kate Moss, la Naomi Campbell, la Gisele Bundchen o l’Elle Macpherson. Luisel té una germana de 18 anys que es diu justament Elle i que també ha començat a fer de model.


La Revolució serà televisada

Joshua Wolf, blocaire de 24 años, va ser detingut el 2 d’agost, acusat de desacatament per un jutge federal de San Francisco (EUA), de nom William Alsup. La raó de l’empresonament és que Wolf s’ha negat a lliurar a la justícia els originals d'unes imatges que va gravar durant una concentració antiglobalización del 8 de juliol del 2005, que va acabar amb enfrontaments entre policies i participants, i que ell va penjar al seu bloc, el popularíssim The Revolution will be televised. Alsup diu que Wolf estarà “tancat [a la presó de Dublin, a SF mateix] fins que no lliuri les informacions que li reclama la justícia”. Joshua Wolf, amb tota la raó, s’hi ha negat, apel·lant a la llibertat de premsa i al seu deure de guardar els secrets professionals. Ara, la seva mare ha reprès el bloc i demana ajuda econòmica per finançar el procés legal. La policia vol les imatges originals per analitzar-les i determinar possibles culpabilitats en els aldarulls. Les imatges que Wolf va penjar al bloc no els serveixen perquè tenien poca definició.


Poema d’una madrilenya

(Dedicat als que em diuen que sóc provincià, que només parlo de Catalunya i dels catalans)

«Estic ben malament
com l’ocell a la mà d’un nen,
com un peix a la platja
com l’orfe en un asil.
Estic malament sense amor,
sense amor de debò,
perquè de cervesa en tinc
quan en vulgui jo.»

Gloria Fuertes (1917-1998)

(No va per mi, eh?, no us amoïneu, és simplement que me l'he trobat i m'ha fet gràcia)

Idescat renuncia a tenir xifres pròpies?

He quedat de pasta de moniato, o sigui, d’una peça, amb la boca oberta, veient visions, clavat en terra, amb un peu enlaire, parat, de pedra, sense paraula, verd, glaçat, espaterrat i finalment mort. Fins no fa gaire, es publicaven de tant en tant a la premsa les xifres sobre l’ús d’internet a les llars catalanes i els catalans constatàvem amb un cert orgull que les nostres xifres, tot i ser baixes respecte a l’Europa desenvolupada, estaven sempre uns quants punts per damunt de les xifres espanyoles. Aquests dies he estat treballant a estones perdudes en una informació sobre el futur d’internet. He anat arreplegant dades ça i lla –de tot el món, és clar– i al final, per completar la informació i donar-hi un aire una mica més casolà, he dit, calla, buscaré les xifres d’ús d’internet corresponents a l’últim any a Catalunya. I m’he trobat la gran sorpresa que segons les estadístiques de l’Idescat (Institut d'Estadística de Catalunya), l’any 2005 havia baixat a Catalunya l’ús d’internet. Que estrany, dic jo. Llavors vaig a l’anomenat Instituto Nacional de Estadística, de Madrid, i veig que la xifra que hi surt sobre l’ús d’internet a l’Estat és exactament la mateixa que la catalana. És a dir, la conclusió és fàcil: Idescat ha renunciat a oferir el fet diferencial de l’ús d’internet a Catalunya respecte a l’Estat i ens dóna com a xifra oficial de Catalunya la de la mitjana espanyola. Idescat, doncs, menteix en una estadística oficial, i ho saben. És fals que a Catalunya hagi baixat l’ús d’internet l’any 2005. El PSOE treballa bé. I a més, en silenci. No he vist enlloc cap denúncia ni cap exclamació d’estranyesa davant una informació tan curiosa: algú creu que hagi baixat l’ús d’internet a Catalunya l’any 2005?

Segons les dades que he pogut arreplegar per altres bandes, a Catalunya els usuaris habituals d’internet som 2,8 milions de persones, un 40% de la població total (gairebé 10 punts per sota de la mitjana de la UE dels 15). A tot l’Estat, sense comptar Catalunya, els usuaris són uns 12,3 milions, un 35,1% de la població, 15 punts per sota de les xifres de la UE però molt a prop del país més potent de l’Amèrica Llatina, que és Xile (35,7%). A les Illes arriben al 37,7% de la població, per damunt de la mitjana d’Espanya, i al País Valencià es queden en el 31,9%, força per sota de la mitjana estatal.

(Nota: les xifres que ofereixen l’Idescat i l’INE, de 38,7% d’usuaris d’internet, són superiors a aquestes que he dit perquè compten com a població base els ciutadans de més de 15 anys, i se suposa que ho han fet així perquè no es noti tant la diferència amb Europa. Les estadístiques de tots els països, i també les provisionals que he elaborat jo, estan fetes a partir de la població total. Entre altres motius perquè cada cop hi ha més menors de 15 anys que fan ús d’internet, i en un percentatge molt més alt que el dels més grans de 65 anys. Les bases estadístiques de l’INE i de l’Idescat sobre aquest punt són absurdes.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El PSOE també és terrorista, per culpa seva

Fa uns quants anys, el desembre del 2000, tothom que tenia una mica d’esperit crític es va exclamar i li van cruixir els ossos democràtics amb l’anomenat pacte antiterrorista i la posterior llei de partits que es van empescar el PP i el PSOE per deixar fora del joc polític un partit basc, el màxim delicte comprovat del qual consistia en el fet que no condemnava els atemptats d’ETA. Els esperits més lliures dins del PSOE i fins i tot també alguns dins del PP potser van patir una mica, potser esperaven que l'aberració duraria poc i que el fi justificaria els mitjans, però finalment tots van tancar els ulls. Els que vam condemnar aquell pacte i aquella llei de manera explícita –una minoria, gairebé tota "perifèrica", com diuen allà al mig– vam ser titllats de còmplices de la violència i del terror, còmplices d’ETA.

Ara, el PSOE ha decidit desmarcar-se d’aquella llei i dels pactes “d’Estat” que hi havia al darrere i ha fet un pas cap al diàleg amb aquells mateixos bascos que fins fa quatre dies eren empestats. Evidentment, el PSOE fa això perquè calcula que li retrà beneficis electorals. Però bé, el cas és que ho fa. I llavors el PP s’estira els cabells i diu com pot ser, quin escàndol, i els del PSOE contesten que no n’hi ha per a tant, que només parlen, que no es comprometen a res. El fet cert, però, és que el PSOE va ara contra aquell pacte que va signar en mala hora i que ha posat en entredit durant anys els valors democràtics més bàsics d’aquest Estat. Per tant, els del PSOE no es poden queixar si els del PP se’ls tiren al damunt i els acusen d'etarres. Recullen senzillament les tempestes que ells mateixos van ajudar a crear bufant al costat dels neofranquistes. Els cau al damunt l’oprobi, l’insult i el menyspreu més absoluts que ells mateixos van contribuir a estendre damunt tothom qui no s’apuntava a la tesi aquella: que no condemnar era ja un delicte.

Socialistes, si us insulta el PP, teniu el que us mereixeu. Derogueu la llei de partits, denuncieu el pacte, si us atreviu a fer-ho, i llavors parleu amb Batasuna. Si no, el PP té raó: esteu incomplint un acord vergonyós i una llei absolutament injusta que vau signar i que ara us assenyala amb el dit. Vau voler ser pràctics i arribar al final per vies poc democràtiques, i ara que ja no us semblen útils aquestes dreceres totalitàries haureu de pagar un preu. Fins ara, vau dir que tothom era d’ETA excepte PSOE i PP. Des d’ara, heu d’acceptar que el PP us acusi, també a vosaltres, que sou d’ETA. Heu decidit no fer servir més el cavall de tortura que vau crear, però la bèstia reclama la sang que li vau prometre. I té raó, fins que no destruïu el poltre la bèstia tindrà raó.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Ara toca campanya d'inseguretat

Van contra la Tura? Vés a saber. Els propòsits que poden tenir els amos de l'opinió pública barcelonina, o sigui els senyors Godó i Lara, són inescrutables. Ara, no deixa de cridar l'atenció que quatre robatoris en un dia passin a ser portada de La Vanguardia i l'Avui. Però si és un rècord! Un rècord a la baixa, s'entén. Que no saben que cada any hi ha uns 10.000 robatoris de cases a Catalunya? Doncs, feu números. Si en un dia només n'hi ha quatre, vol dir que aquell dia gairebé tots els lladres s'han quedat a casa. En canvi, aquests dos diaris titulaven ahir amb lletres de pam: "Asaltadas otras cuatro casas pese al estado de alerta" (LV) "...pese?" A l'inrevés! Hauria de ser: "Assaltades només quatre cases per l'estat d'alerta." Que no ho veuen?

Això és com les modes que de tant en tant sorgeixen sobre els trilers de la Rambla, els lladregots d'estrebada i apretar a córrer, els accidents laborals, els conflictes de parella i tants altres. Els diaris creen un estat d'opinió, l'endemà asseguren que hi ha alarma social i l'endemà no l'altre demanen responsabilitats als suposats causants del desgavell –responsables per negligència. Tots tres dies ens ofereixen portades sobre el tema de què es tracti. I passats els tres dies, anem per una altra cosa. I els és igual que la cosa continuï igual o pitjor que abans, que hi hagi més robatoris, estrebades, accidents i conflictes. És igual perquè ja han passat els tres dies, i ara no toca.


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Feria de Abril

He descobert un bloc on es parla de passada de la famosa Feria de Abril que es fa a Catalunya des de fa uns anys, i em sembla que hi hauríeu de fer un cop d’ull, perquè està molt i molt ben explicat.

Jo, si mai se m’hagués acudit anar a veure allò, segur que hauria escrit això mateix. Però sé que no hi aniré mai, primer perquè odio les manifestacions de masses, segon perquè si un dia decideixo fer una excepció i anar a una manifestació de masses tinc altres alternatives que m’atrauen més, i tercer perquè m’emprenya bastant que durant tants anys els polítics i els mitjans de comunicació ens hagin pres el número d’aquesta manera tan bèstia, fent-nos creure que allò no sols era la manifestació més multitudinària de catalans que existia –parlaven de tres milions, de tres milions i mig... tots els diaris!–, sinó que a més cada any es batia el rècord anterior. I no em digueu que qui enganyava era la Fecac: quan algú dóna una xifra escandalosa, si no hi ha per part dels mitjans de comunicació ni per part de les autoritats polítiques una rectificació, vol dir que els fa tanta por aquella xifra –no fos cas que fos real– que decideixen tots plegats acceptar-la i, per tant, enganyar-nos.


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El senyor Roca

El senyor Roca té fama de ser un dels personatges més assenyats del país. Ahir, per no dir més, va anar a fer els honors i a tocar la barbeta –mai més ben dit– al senyor Mariano Rajoy, que sembla que tornarà a ser el candidat a la presidència de l’oposició espanyola en les pròximes eleccions estatals, si no el descavalca un suposat sector (més) dur que diu que hi ha en el seu partit.

Doncs bé, ara (més) seriosament, de vegades el senyor Roca diu coses ben interessants. Com avui, que es queixa a La Vanguardia que els corresponsals al Estats Units van dir en un primer moment que els morts de l’huracà Katrina a Nova Orleans havien estat més de 10.000, i ara sabem que amb prou feines van ser 1.000 a tot l’estat de Louisiana, però –es queixa Roca– ningú ha demanat disculpes. Simplement es dóna la nova xifra i ja està, les paraules se les endú el vent. El senyor Roca té raó de queixar-se.

El senyor Roca explica un altre exemple, el del suposat pianista que havia perdut la memòria i no recordava la seva identitat, i els mitjans de comunicació van dir que era un virtuós músic i el comparaven amb Mozart, de tan bo com era. I ara resulta que “el pianista” amb prou feines toca el piano amb dos ditets, i sense acompanyament. Algú ha rectificat, algú s’ha excusat per les informacions precedents? Algú ha explicat per què van donar una dada sense saber-la del cert, però oferint-la com si hi haguessin tingut accés directe? No. El senyor Roca té raó de queixar-se.

L’ensenyança és aquesta, diu el senyor Roca: “Una informació veraç és un fonament de la llibertat. Opinar en llibertat exigeix estar ben informat. Exigeix creure que el que es llegeix, es veu o s’escolta com a notícia és presumptament veraç.” (La Vanguardia 20 setembre 2005).

És bonic veure com els polítics, quan deixen d’estar en actiu –ho ha deixat, el senyor Roca?–, es recorden de dir-nos com han de ser les coses per anar bé. Per descomptat, Miquel Roca i Junyent va predicar amb l’exemple quan tenia responsabilitats polítiques de primera fila. Mai ell mateix com a diputat, ni des de Convergència quan ell n’era el secretari general, es van dir coses sense contrastar-les, i per descomptat si alguna vegada van cometre un error, el van rectificar de seguida i sempre van demanar excuses.

Si us plau, que ja ens afaitem. De tota manera, benvingut a la clarividència, senyor Roca. A veure si a partir d'ara som més coherents.

[Afegitó posterior. Aquesta nota, quan la vaig escriure, acabava a "...i sempre van demanar excuses." Es veu que hi ha hagut lectors que han pensat que aquest escrit era una lloança, un ditirambe. La culpa és meva, és clar: un excés d'ironia. Per si de cas, doncs, he afegit les dues últimes ratlles.]


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Pecat ecològic

Per desplaçar-me vaig sempre a peu o amb bicicleta i si haig d’anar més lluny del compte i no tinc temps utilitzo els mitjans públics amb aquest ordre de preferència: metro, tren, bus i, només si no hi ha cap altre remei, taxi; faig sempre la tria dels residus domèstics: papers i cartrons, envasos amb components plàstics o inorgànics, brossa orgànica, piles, oli de cuina, bateries, fluorescents…; pel que fa al vidre, sempre deixo les ampolles i pots estovant-se amb l’aigua que he fet servir per rentar els plats fins que queden separades les etiquetes, tot i que de vegades he hagut d'estar-me una bona estona fregant-los fins que marxa l’últim rastre de paper, i després porto tots els vidres als contenidors corresponents, i els taps, a banda; apago cada dia tots els electrodomèstics, incloent-hi el pilot de l’stand by, i si marxo uns dies els desendollo de la paret; faig servir només bombetes de baix consum i aprofito al màxim la llum natural; només obro els llums que necessito en cada moment i no me’n deixo mai cap d’encès quan surto d’una habitació; a l’estiu, refrigero la casa amb aïllants a les portes i finestres, amb corrents d’aire naturals i amb un ventilador si fa molta calor; al pic de l’hivern també van bé els mateixos aïllants i, per mantenir l’escalfor o si no n’hi ha prou, engego una mica la calefacció de gas natural; quan compro un electrodomèstic miro sempre l’etiqueta energètica i opto pel de consum més baix; no tinc cotxe, però recomano als meus amics i coneguts, quan en compren un, que mirin els consums i les dades d’emissió de gasos i triïn el meys contaminant; visc de lloguer, però si mai em compro una casa exigiré que es regeixi amb criteris bioclimàtics i que hi hagi sistemes d’aïllament i panells solars tèrmics i fotovoltaics...

(I ara, dues preguntes ben llargues i unes quantes més de breus):

Tanmateix, per què em sembla una presa de pèl el canvi d’horari que fem cada mig any, autoenganyant-nos encara més sobre l’hora solar –habitualment ja no és la que toca–, un canvi general que teòricament serveix per aprofitar més bé les hores de llum i estalviar energia i que en la pràctica em fa l’efecte que és només una mà de maquillatge de bona consciència i una font de maldecaps per a determinats col•lectius –posant per cas, persones malaltes subjectes a rutines mèdiques o alimentàries molt estrictes, ramaders, nadons, gent gran– als quals ningú no compensa de cap manera per l’enrenou que pateixen amb els esmentats canvis?

I, alhora, per què em sembla tan sovint que els autoanomenats verds que es dediquen a la política –començant pels d’Iniciativa per Catalunya, que són els que tinc més a prop i que en principi em cauen molt bé– són una mica pallassos i que a l'hora de la veritat fa l'efecte que només es preocupin, com tots els altres, de col•locar gent amiga en sillons públics i d’aconseguir com més càrrecs millor, si bé fan de tant en tant jocs de mans i castells de focs per distreure el personal i fer veure que estan molt per la gent?

Aquestes percepcions meves… són pecat, des del punt de vista ecologista? Algú pot estranyar-se que hi hagi tanta gent socialment molt sensible que no vota? Algú pot alarmar-se pel fet que opcions com la dels Escons Insubmisos –deixar buits els escons que puguin guanyar, i no cobrar– tinguin cada dia que passa més suport moral?

Valencians, odieu-nos!

Ens podeu odiar, sí, els pocs o molts valencians que creieu ingènuament que compartiu res amb els catalans. Ens podeu odiar ben de grat, perquè ací dalt tothom passa de vosaltres, i en realitat ni tan sols ens molesta el que feu amb la nostra/vostra llengua comuna. Només ens interessa el cas de vegades, si hi ha diners o quota de poder polític pel mig o possibilitats de sortir prou eixerits als diaris. Als catalans no ens fa res que un jutge cridi com a imputada una filòloga valenciana, secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, perquè una suposada actuació seva permeti interpretar un acord de l’Acadèmia en sentit favorable a la unitat de la llengua. (Ella, per cert, nega aquesta manipulació –és a dir, que el que va decidir l’AVL és el que es va traslladar a l’acta de la reunió, sense tocar ni una coma–, i jo me la crec, però ara no parlem d’això, sinó del fet terrible que un jutge pugui imputar una persona en una causa penal perquè un senyor, feixista confés, ho demana.) Però aquí dalt no ens fa ni fred ni calor el fet que ella hagi comès o no un delicte, com diu un jutge. I no és perquè diguem: “Escolteu, heu creat una Acadèmia en contra del nostre criteri, doncs ara ja us ho fareu sols, em sap greu, nena.” No, no. No és pas una posició de venjança, que implicaria un xic d’interès ni que fos reactiu. La dels catalans, és una actitud de menfotisme absolut. O de càlcul. En aquest cas, ens preguntem, hi ha res a guanyar? Puc almenys “posicionar-me” com a partit o com a entitat i treure el cap als mitjans de comunicació? Potser sí, però... em convé un posicionament que impliqui una crítica a la justícia espanyola i que pot provocar que a partir d’ara els jutges em mirin de mal ull? No em convé? Doncs, m’és ben igual, ni tan sols en vull saber res. La dona aquesta de l’Acadèmia, que la bombin. Per mi, com si la condemnen a sis anys de presó o la passen per les armes. Si no me’n puc beneficiar gens, a què trauria cap que jo –partit polític, institució cultural, entitat ciutadana, sindicat, govern, òrgan de representació pública…– perdi el temps amb aquestes bajanades? Mireu, la vida és molt complexa i tenim molta feina. Au, bon dia tingui.

Només així s’explica que una filòloga dels que fins ara uns quants ingenus en dèiem Països Catalans –quin cinisme– passi aquests dies per l’angúnia de poder ser condemnada a presó per un presumpte “delicte de llengua”, i que cap diari de Catalunya, cap ni un, no hagi dit ni ase ni bèstia. Hi ha hagut unanimitat en la indiferència, tret d’una sola web, el Racó Català, que compta amb usuaris de tots aquests països nostres, i dues llistes de professionals de la llengua que també tenen membres d’arreu dels territoris catalanoparlants: Zèfir i Migjorn.

I no canviarà la diagnosi el fet que els propers dies es publiqui o no alguna cosa, ben extractada, polida, maquillada i agençada, a la secció de cartes al director d’un o un altre diari; no canviarà res, perquè aquestes seccions no formen part, com si diguéssim, del contingut informatiu dels mitjans, sinó que són el peixet que els diaris ens donen als lectors perquè no sigui dit. És clar que també podria ser que no donin ni el peixet, no fos cas que algú, llegint una carta, s’estranyi que el seu diari de tota la vida no hagi dit res sobre el tema a la secció que correspon.

Els valencians, pocs o molts, que poden sentir-se representats per aquestes angúnies de Marisol González tindrien tota la raó del món si ens odiessin i decidissin de manera irrevocable, a partir d’ara, fer rotllo a part.

(Si algú vol saber més sobre el cas pot llegir açò.)

Petita rectificació o precisió posterior: valencians, no odieu tots els catalans, que molts sabrien reaccionar si coneguessin aquesta història. Hem d'odiar tots, valencians i catalans, els mitjans de comunicació que amaguen els fets i ens impedeixen estar degudament informats de les coses que passen.

Què fan els bancs amb els diners?

Aquí parlem de tot i avui toca economia.

Per a què serveix un banc? Si ho haguéssim d’explicar a un marcià que acabava d’aterrar al nostre món, segurament li explicaríem que un banc serveix per treure rendiment als estalvis que la gent aconsegueix amb la seva feina, perquè els diners no es cansen de treballar i fent-los servir es poden aconseguir moltes coses bones i també dolentes, i fins i tot és pot fer que creixin i es multipliquin. Com que molta gent no gasta els diners de manera absolutament regular, sinó que hi ha períodes de més despeses i períodes de menys –excepte els que no arribem mai a final de mes, que també som un bon grapat–, els bancs et guarden els diners que no gastes fins al dia que els necessites i en treuen profit, teòricament a canvi d’un interès.

Abans, dipositar diners al banc implicava sempre un petit benefici per a l’impositor (el client), tot i que aquest benefici fos més teòric que real, per l’increment paral·lel del cost de la vida. Psicològicament, però, el client feia un favor al banc i se’n refiava. Anava al banc que li mereixia més confiança perquè tenia la seguretat que aquella gent tractarien correctament els seus diners. La gent escollia el banc per afinitat ideològica, identificació nacional o simpatia i confiança personal amb els seus dirigents.

Em segueixen? Des de fa ja una bona colla d’anys, els bancs van decidir que en comptes de pagar-nos interessos, començarien a cobrar-nos comissions per tenir els nostres diners i gestionar-los. Al començament, la gent es va sorprendre. Però la comoditat i l’anar fent són molt poderosos, i ara ja prenem per cert que tenir diners al banc no és de franc. Ara, psicològicament considerem que és el banc que ens fa un favor de rebre els nostres diners i guardar-los. El banc és com una caixa forta o un aparcament, i això vol dir que cal pagar lloguer. Així ens ho han venut, tot i que no és veritat perquè encara hi ha alguna caixa que no cobra res per tenir diners dipositats i, per tant, vol dir que els altres, la majoria, ens aixequen la camisa.

Doncs, mirin, des de fa uns quants anys, el gran negoci que fan els bancs és justament aquest: cobrar-nos per tenir els nostres diners. I no cal dir que si els demanes diners, també et cobren, només faltaria. Cobren sempre, facin el que facin. No sols això: els diners que ens cobren per tenir els nostres diners són, de fet, els únics diners que guanyen. Què feien abans, que ara ja no ho fan... o no ho saben fer? No queda cap banquer que sigui capaç de fer guanyar diners als seus clients, o almenys de no fer-los-en perdre, amb inversions o amb allò que feien abans de començar a cobrar-nos?

En volen una prova? Mirin els últims resultats dels principals bancs i caixes que operen a Catalunya, durant el període gener-juny 2004. Aquests resultats no són una excepció. Sempre és així, des de fa uns quants anys. Hi ha bancs i caixes que ajusten les comissions de tal manera que si no fos per això, no tindrien cap benefici, o seria gairebé ridícul per a una entitat d'aquesta categoria, o fins i tot tindrien pèrdues.

Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona. Comisions netes, 528 milions. Benefici, 532 milions. Titulars de premsa: “La Caixa guanya 532 milions gràcies als crèdits i les filials” (El Periódico 24 juliol 2004), “La Caixa gana 532 millones, un 11% más, por la actividad comercial y las participadas” (La Vanguardia 24 juliol 2004), “L’entitat guanya 532 milions gràcies a l’activitat comercial i a l’aportació de les participades” (Avui 24 juliol 2004). (Qui fa els titulars dels diaris, per cert? Els encarreguen a la Caixa mateix?)

Caixa Catalunya. Comissions netes, 111 milions. Beneficis, 121. Titulars de premsa: “El benefici del grup financer creix al primer semestre un 16,4% i se situa en 121 milions d’euros” (Avui, 22 juliol 2004)

Banc Sabadell. Comissions, 207 milions. Beneficis nets, 160 milions. Titulars de premsa: “El Banc Sabadell guanya 160 milions fins al juny, un 28 per cent més” (Avui, 22 juliol 2004)

BBVA. Comissions: 1.650 milions. Beneficis, 1.355 milions. Titulars: “El BBVA ganó 1.355 millones en el primer semestre [por] la favorable evolución de los negocios en América” (La Vanguardia, 26 juliol 2004)

BSCH. Comissions, 2.280 milions. Beneficis, 1.910 milions. Titulars de premsa: “El BSCH va tenir un augment de beneficis del 47,78% fins al juny. El creixement és degut a les plusvàlues...” (El Periódico de Catalunya, 27 juliol 2004)

Com es veu amb aquestes xifres, els tres bancs, si no fos per les comissions, haurien tingut pèrdues. Les dues caixes no, però deunidó com s’assemblen les dues quantitats, comissions i beneficis.

És ben clar que tot això, la premsa ho sap perfectament, i podria criticar-ho o almenys descriure-ho d’una manera un pèl menys servilista. La premsa, però, i especialment la secció econòmica de la premsa, escriu gairebé sempre amb l’ull posat als ingressos publicitaris que té el mitjà, i els bancs hi són part important, i per això els titulars dels diaris sobre els “beneficis” dels bancs no fan mai cap referència a qüestions galdoses... tret del cas que el banc ja hagi fet fallida o hi estigui a punt. En general, el banc fa una nota de premsa dient que els beneficis són deguts a tal qüestió, i els mitjans de comunicació copien "a tal qüestió", sense cap mena d’esperit crític. Com ha dit Michael Moore, el director de cine (Bowling for Columbine, Fahrenheit 9/11), "els mitjans de comunicació formen part del món empresarial. I la seva feina és lloar el qui mana" (El País Semanal, 25 juliol 2004, p. 49).

Bé, les coses són així i tampoc no cal alarmar-se ni fer grans escarafalls, però és bo saber-les.