Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Jordi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Jordi. Mostrar tots els missatges

dissabte, 23 d’abril del 2011

L’altra llegenda de sant Jordi

He trobat una llegenda de sant Jordi diferent de la clàssica –el drac, la princesa, etc.– en el revers d’uns goigs de la parròquia de Canillo, del principat d’Andorra.* La lletra dels goigs és d’Artur Riera i Colomer (1860-1929) i la música de Joan Salvat (1868-1938). La tornada fa:

Patró de cavalleria,
vetlleu per la pàtria mia
i pel seu renaixement.

La llegenda que dic, escrita al revers dels gojos, no està signada ni datada, però m’ha semblat tan original –i per mi desconeguda– que us en reprodueixo un extracte:

23 d’abril, Sant Jordi, patró d’Anglaterra, Aragó, Catalunya, Geòrgia, Grècia, Lituània, Polònia, Portugal, Rússia, Sèrbia. No hi ha gaires sants que siguin tan populars. [...] Qui era sant Jordi?

Segons uns autors, sant Jordi va néixer a Lida, Palestina, l’antiga Diòspolis dels grecoromans, i segons uns altres a Mitelene (Capadòcia). Però en el que sí que coincideixen tots és en l’any del seu naixement (270) i en la data exacta de la seva mort (23 d’abril del 303).

El nom Jordi és un mot grec que vol dir “home que treballa la terra”. Les actes més antigues afirmen que, des de la concepció, Jordi està destinat a grans coses. Fill d’un noble persa i d’una dama palestina, educat com a cristià, el jove entra a l’exèrcit de Roma, on es guanya el grau de tribú. Quan Dioclecià (o Dacià) ordena la persecució dels cristians, Jordi dóna els seus béns als pobres i es confessa cristià davant la mateixa cort imperial. Convidat per l’emperador en persona a sacrificar als déus, s’hi nega.

Torturat i empresonat, se li apareix Jesucrist per anunciar-li set anys de turments, tres morts i tres resurreccions. Cremat, tallat en dos per una roda d’espases i enverinat pel mag Anastasi, ressuscita cada vegada. Així converteix els seus guardians, l’emperadriu Alexandra i el mateix mag Anastasi. Se li atribueixen resurreccions d’altres morts, guariments de malalts i la destrucció de les estàtues dels ídols. Finalment decapitat, els seus botxins són devorats per un foc celestial. Tres servents van prendre el seu cos i el van enterrar a Lida, a Palestina, la pàtria de la seva mare.

La coneixíeu?

Actualització 26 abril. M’avisen que a Ordino hi ha un dels tres únics museus d’Europa occidental dedicat a icones orientals, i que aquest museu es diu Museu Iconogràfic Sant Jordi. Ara ja no m’estranya tant que a prop d’allà hagin trobat uns amics meus els esmentats goigs de sant Jordi amb la història que us he reproduït. Ja es veu que per aquelles valls la cultura sobre sant Jordi i els seus orígens –orientals, sens dubte– és més estesa i variada que no pas per ací, que només en coneixem el conte de context medieval ideat el segle XIII.

dimecres, 5 de maig del 2010

Els llibres dels famosos

Ja ho van fer l’any passat i em va semblar una molt bona idea. Enguany hi han tornat. La Vanguardia va explicar el dia de Sant Jordi quins llibres llegien o recomanaven ara alguns famosos. Us en faig el resum per ordre alfabètic d’autors (entre parèntesis, el nom del personatge que fa la recomanació; tradueixo el títol dels que tenen versió catalana; les consideracions que feia fa un any serveixen també ara):

- Yasser Abdel-Latif, Herències del Caire (Ariadne Arpa, directora Intermón-Oxfam)
- Muriel Barbery,
Rapsòdia Gourmet (Santi Santamaria, cuiner)
- Alan Bennet,
Una lectora poc corrent * (Carme Chacón, ministra defensa Espanya)
- Silvio Berlusconi,
L’amore vince sempre sull’invidia e sull’odio (Silvio Berlusconi, primer ministre d’Itàlia)
- Lolita Bosch,
Elisa Kiseljak (Judith Colell, cineasta)
- Jaume Cabré,
Les veus del Pamano (J.A. Duran i Lleida, president UDC)
- Francesc Canosa,
República TV (Artur Mas, president CiU)
- John Carlin,
El factor humà + (Mariano Rajoy, president PP; Albert Agustí, Reial Club Tennis BCN)
- Màrius Carol,
L’home dels pijames de seda (Enrique Lacalle, president BCN Meeting Point)
- Carlos Castaneda,
Viaje a Itzlán (Ester Formosa, actriu)
- Camilo J. Cela,
Viaje al Pirineo de Lérida (Àngel Ros, alcalde Lleida)
- C.W. Ceram,
Déus, tombes i savis * (Benedetta Tagliabue, arquitecte)
- Winston Churchill,
Memòries * (Josep Pont, Borges)
- Julio Cortázar,
Rayuela (Vicenç Pagès, escriptor)
- Norman Davies,
Europa en guerra, 1939-1945 (Helena Guardans, Sellbytel Group)
- Miguel Delibes,
Señora de rojo sobre fondo gris (Alicia Sánchez Camacho, president PPC)
- Fiodor Dostoievski,
Crim i càstig * (Pius Alibek, escriptor)
- Jean Echenoz,
Me’n vaig (Pepe Serra, director Museu Picasso)
- Manuel Estiarte,
Todos mis hermanos * (Josep Oliu, Banc Sabadell)
- Pau Faner,
El cant de l’alosa (Guillem López Casasnovas, Economia UPF)
- Raquel Franco,
Ocho años de silencio (Pedro L. Yúfera, Col·legi Advocats BCN)
- Eugenio Fuentes,
Contrarreloj (Juan Antonio Flecha, ciclista)
- Eduardo Galeano,
Espejos, una historia casi universal (Hugo Chávez, president de Veneçuela)
- Mahatma Gandhi,
Autobiografia + (Víctor Valdés, futbolista)
- Alan Grenspan,
The age of turbulency (Gordon Brown, primer ministre britànic)
- Arnaldur Idridason,
La veu (José Montilla, president Generalitat Catalunya)
- Joseph Joubert,
Sobre art i literatura (Àngels Margarit, coreògrafa)
- Enric Juliana,
La deriva de España (Antoni Trilla, hospital Clínic BCN)
- Hiromi Kawakami,
El cel és blau, la terra blanca (Joan Carles Gallego, CCOO)
- Guy Kawasaki,
The art of start (Dídac Lee, Inspirit)
- Jhumpa Lahiri,
Una terra estranya (Isabel Coixet, cineasta)
- Stieg Larsson,
Millennium (Alberto Contador, ciclista)
- Clarice Lispector,
L’hora de l’estrella (Flavia Company, escriptora)
- José Carlos Llop,
En la ciudad sumergida (Enrique Vila-Matas, escriptor)
- Henning Mankell,
L’home inquiet (Miguel Ángel Remacha, director Rodalies)
- Sándor Márai,
La dona justa (Laura Mañá, cineasta)
- Guy de Maupassant,
Pierre et Jean (Nicolas Sarkozy, president de França)
- Herman Melville,
Moby Dick * (Ángel Gabilondo, ministre educació Espanya)
- Haruki Murakami,
De què parlo quan parlo de córrer (J.L. Rodríguez Zapatero, primer ministre d’Espanya)
- Patrick O’Brien,
Capità de mar i guerra (Ileana Bladé, investigadora clima UB)
- Barack Obama,
Els somnis del meu pare (Fidel Castro, president d’honor de Cuba)
- Marcos Ocaña,
Bruce Lee, el guerrero de bambú (Jorge Lorenzo, pilot de motos)
- Andrés Oppenheimer,
Cuentos chinos (Álvaro Uribe, president de Colòmbia)
- Miquel de Palol,
Girona i jo (Anna Pagans, alcalde Girona)
- Viktor Pelevin,
T (Dmitri Medvèdev, president de Rússia)
- Pere Antoni Pons,
Sis dies de conversa amb Joan F. Mira + (Joan Font, Bon Preu)
- Richard Price,
La vida fàcil (Javier Cercas, escriptor)
- Eduard Punset,
El viatge al poder de la ment (Maria Lluïsa Pérez, mare de futbolista famós, i Manel Adell, Desigual)
- Isaac Rosa,
El país del miedo (Juan Manuel Lillo, entrenador futbol)
- Philip Roth,
La humiliació (Jordi Villacampa, president Joventut Badalona)
- Amartya Sen,
La idea de la justícia (Agustín Cordón, Fira BCN)
- Ramón J. Sender,
Crónica del alba (Ian Gibson, historiador)
- William Shakespeare,
Hamlet, El rei Lear * (Barack Obama, president dels EUA)
- William Shakespeare,
Obres completes * (Vicente Molina Foix, escriptor)
- Lorenzo Silva,
La estrategia del agua (M. Dolores de Cospedal, secretària PP)
- Adam Smith,
La teoria dels sentiments morals (Wen Jiabao, primer ministre de la Xina)
- Sergi Sol,
Carpe diem (Joan Puigcercós, president Esquerra)
- Lev Tòlstoi,
Anna Karènina * (Angela Merkel, canceller d’Alemanya)
- Steve Toltz,
Una part del tot (Santi Balmes, músic)
- Bonaventura Ubach,
Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq (Josep M. Soler, abat Montserrat)
- Manuel Vicent,
Son de mar (Fernando Echegaray, director aeroport del Prat)
- Enrique Vila-Matas,
Dublinesca (Josep M. Ayala, president ICO)
- Max Weber,
El polític i el científic (Pilar Almagro, Vertisub)
- Josef Winkler,
Friedhof der bitteren Orangen (José Luis Pardo, filòsof)
- Don Winslow,
The Power of the Dog (Cristina Manresa, Mossos d’Esquadra)
- Monica Zgustova,
Contes de la lluna absent (Joan Herrera, secretari ICV)
- Diversos autors,
Apòcrifs de l’Antic Testament (Joseph Ratzinger)
- Diversos autors,
El timo de la superwoman (Sita Murt, dissenyadora moda)
- Diversos autors,
Lideratge Guardiola (Mohamed Iqbal, Camí de la Pau)
- Diversos autors,
Tocats del bolet (Josep Fèlix Ballesteros, alcalde TGN)
He posat un * en els llibres que he llegit i que també recomano, i un + en els que no he llegit però m’agradaria llegir.

(La il·lustració de dalt, de Sandra Pirie-St.Amour, és presa del bloc Bibliopoemes.)

dijous, 30 d’abril del 2009

Llibres que llegeixen els que compten

La Vanguardia va fer una cosa interessant el dia de Sant Jordi, si més no original. Va encapçalar gairebé totes les pàgines del diari de paper amb els llibres que recomanen els mateixos protagonistes habituals de les notícies –o que odien, com és el cas del senyor president de França. Això requereix una preparació important, perquè has d’acumular tot de dades a la rebotiga i tenir-la ben proveïda, i al final no tot el que has aplegat et farà servei.

Ara he ajuntat totes aquestes dades, per conservar-les. I ací teniu la llista dels llibres més destacats, i entre parèntesis la gent que mana (o que compta per al diari esmentat) i que diu que els ha llegit:

- Nelson Mandela’s Favorite African Folktales (Nelson Mandela, heroi mundial)
-
La princesa de Clèves, de Madame de La Fayette (l’odia el xicot de la Carla Bruni)
-
Estrela solitária, de Ruy Castro (Luiz I. Lula da Silva, extreballador del Brasil)
-
Elogi de la follia,* d’Erasme de Rotterdam (Silvio Berlusconi, pallasso molt ric)
-
Sunset Song, de Lewis Grassic Gibbon (Gordon Brown, escuder de l’emperador)
-
Bíblia,* d’autors diversos (George W. Bush, exemperador del món més aviat curtet)
-
Team of Rivals, de Doris Kearns Goodwin (Barack Obama, emperador i profeta a qui se li comencen a veure els trucs)
-
Las armas de ayer, de Max Marambio (Fidel Castro, encara, Cuba)
-
Meditacions, de Marc Aureli (Wen Jia-bao, cappare xinès)
-
Poesia, d’Omar Jayyam (Vladimir Putin, cappare rus)
-
Anatomía de un instante, de Javier Cercas (José Luis Rodríguez Zapatero, fetiller sud-europeu)
-
El caballero de Alcántara, de Jesús Sánchez Adalid (Mariano Rajoy, aspirant a fetiller sud-europeu)
-
Incerta glòria,* de Joan Sales (Josep Antoni Duran i Lleida, ministrable, i Àlex Rigola, teatrer)
-
Misteriosament feliç, de Joan Margarit (José Montilla, president de la cosa)
-
El silenci, de Gaspar Hernàndez (Artur Mas, emprenyat aspirant a presidir la cosa)
-
Les palmeres salvatges, de William Faulkner (Iñigo Urkullu, basc també emprenyat)
-
Tan lluny com els peus em portin,* de Josef Martin Bauer (Joan Puigcercós, marcapaquetam d’esquerres)
-
Los Baldrich, d’Use Lahoz (Joan Herrera, noi sostenible)
-
L’última trobada,* de Sándor Márai (Alicia Sánchez-Camacho, nacionalista unionista, pobreta)
-
Brújula para navegantes emocionales, d’Elsa Punset (Albert Rivera, fillol de Boadella)
-
L’edifici Iaqubian, d’Alaa al Aswany (Ariane Arpa, Intermón-Oxfam, i si no faig bromes vol dir que és gent seriosa)
-
Las venas abiertas de América Latina, d’Eduardo Galeano (Javier Bonomi, Fedelatina)
-
Eben,* de Ryszard Kapuscinski (Esther Giménez-Salinas, URL)
-
Xarxes complexes, de Ricard Solé (Eudald Carbonell, antropòleg)
-
Anna Karènina,* de Lev Tolstoi (Josep Baselga, oncòleg, i Maria Eugènia Alegret, jutgessa en cap)
-
L’origen de les espècies,* de Charles Darwin (Juan Carlos del Olmo, WWF, i Jordi Portabella, el més bell de l’ajuntament de BCN)
-
La conxorxa dels enzes, de John Kennedy Toole (Jordi Basté, radiofonista líder)
-
L’estàtua sense rostre, de Miquel Arguimbau (Alfons Arús, comediant de TV)
-
Camí de sirga,* de Jesús Moncada (Toni Soler, polac màxim)
-
Un home a les fosques, de Paul Auster (Queco Novell, el doble de Maragall)
-
D’A a X, de John Berger (Isabel Coixet, cineasta espanyol(ist)a)
-
La Ilíada,* d’Homer (Jordi Hereu, alcalde post22@; Santiago Auserón i també Juan Perro; Rafael Ribó, síndic, s’estima més la Introducció a la Ilíada, de Jaume Pòrtulas)
-
Els homes que no estimaven les dones, de Stieg Larsson (Xavier Trias, metge de l’ajuntament de BCN; Gemma Mengual, sirena que a Madrid anomenen Chema; Nani Roma, home del desert)
-
Rutas de Barcelona, de César Alcalá (Alberto Fernández Díaz, un dels inefables de la família reial pepera barcelonina)
-
Respect in a World of Inequality, de Richard Sennet (Ricard Gomà, el més roig de l’ajuntament de BCN)
-
Description de l’Egypte, de diversos autors (Jordi Clos, hoteler epiptòleg)
-
El práctico, de Rabasso i Aneiros (Ferran Adrià, inventor de menges)
-
La riquesa de les nacions, d’Adam Smith (Miquel Valls, cambrer)
-
Diari d’un fotògraf,+ d’Agustí Centelles (Joaquim Nadal, exalcalde i exprofessor)
-
La soledad del mánager, de Manuel Vázquez Montalbán (Joan Delort, superpoli)
-
La carretera,* de Cormac McCarthy (Claudia Llosa, l’última cineasta triomfadora)
-
Tristos tròpics, de Claude Lévi-Strauss (Albert Sánchez Piñol, escriptor i mediàtic)
-
Tractat d’urbanitat a l’ús de les joves generacions, de Raoul Vaneigem (Bartomeu Marí, museista)
-
El ball,+ d’Irene Némirovsky (Sol picó, ballarina)
-
La impaciència del cor,+ de Stefan Zweig (Mònica López, actriu)
-
Todos mis hermanos,* de Manel Estiarte (Joan Laporta, al loro)
-
La ciudad de las bestias, d’Isabel Allende (Rafael Nadal, forçut manacorí)
-
Nunca más: Informe Sábato, d’Ernesto Sábato (Mauricio Pochettino, salvador de l'equip més espanyol de Barcelona, ara de Cornellà)
-
La pilota no entra per atzar, de Ferran Soriano (Xavier Sala i Martín, model)
-
El juego del ángel, de Carlos Ruiz Zafón (Ricky Rubio, que ara saltarà el toll)
-
Hurry Down Sunshine, de Michael Greenberg (Juan Antonio Flecha, cicloperiodista)
-
El vuit, de Katherine Neville (Xavier Pascual, un altre entrenador revelació de la casa)
-
El secret, de Rhonda Byrne (Maria Vasco, destrossacamesimalucs)
-
El soci, de John Grisham (Pol Amat, núm. 1 del món amb un bastó)
-
La rebel·lió d’Atles, d’Ayn Rand (Alan Greenspan, que s’ho mirava quan ens ficàvem al forat on som)
-
La crisis ninja, de Leopoldo Abadía (Enric Reyna, senyor del totxo)
-
Crònica de la independència,* de Patrícia Gabancho (Salvador Alemany, senyor de les autopistes de pagament)
-
Honor among Enemies, de David Weber (Reinaldo Rodríguez, controller de Madrid)
-
Winning, de Jack Welch (Josep Mateu, assegurador de vehicles)
-
The Road to Serfdom, de F. A. von Hayek (Juan Rosell, portaveu d’empresaris)
-
El número de Dios, de José Luis Corral (Maravillas Rojo, coresponsable de l’atur)
-
Viure per la ciència, de Sydney Brenner (Montse Vendrell, Biocat)
-
Bhagavad Gita, anònim (Ferran Rodés, empresari de la comunicació, tampoc no ens va avisar)
-
L’elegància de l’eriçó,+ de Muriel Barbery (Núria Basi, empresaria del tèxtil)
-
Intel·ligència emocional,* de Daniel Goleman (Gabriel Masfurroll, hospitalari)


Escric el títols en català, si em consta que estan traduïts, o si no en l’idioma original. He posat un * en els llibres que he llegit i que també recomano, i un + en els que no he llegit però m’agradaria llegir. Crec que no es poden treure gaires conclusions de les coincidències meves amb uns lectors o amb uns altres, ni de les coincidències entre ells mateixos (el cas Duran-Rigola em sembla prou significatiu). Potser n’he llegit algun més a banda dels senyalats, però si no hi he posat un * és perquè no els recomano. I, com diria aquell, no hase falta disir nada más.

dijous, 26 d’abril del 2007

Llibres de Sant Jordi

Tots barrejats, vet ací els llibres que he regalat o m’han regalat en aquest Sant Jordi. Fem un joc, si algú en té ganes: si algú encerta els que he regalat jo i els que m’han regalat a mi, n’hi regalo un dels de la llista, el que triï, fins i tot el de Boswell, que em consta que val una pasta gansa. Seré honrat.

- Life of Samuel Johnson, LL.D., de James Boswell
- Michael Kohlhaas, de Heinrich Von Kleist
- They Came Like Swallows, de William Keepers Maxwell Jr.
- Le Grand Meaulnes, d’Alain-Fournier (Henri Alban Fournier)
- Of Love and Hunger, de Julian Maclaren-Ross
- Àcid sulfúric, d’Amélie Nothomb
- The Adventures of Wesley Jackson, de William Saroyan
- El preu de ser catalans, de Patrícia Gabancho
- The Prime of Miss Jean Brodie, de Muriel Spark
- All the King’s Men, de Robert Penn Warren
- Catalunya sota Espanya, d'Alfons López Tena

Ja us vaig explicar –una pista– que d’obres de ficció només llegeixo “clàssics” –mínim deu anys, però si són més i continua reeditant-se encara millor, més garanties de qualitat–, i la majoria dels meus amics ho saben. És clar que a l’hora de regalar també procuro regalar clàssics...


(Afegitó del dia 5 de maig: L'hooooora! S'ha acabat el temps de les apostes i no ho ha encertat ningú. No era fàcil, ho reconec. Ara he senyalat en negreta els llibres que vaig regalar jo; la resta, doncs, són els que em van regalar. Tinc molt bons amics. Ja n'he llegit tres i en un parell de setmanes em penso que els hauré llegit tots tret del de Boswell i el de Warren, que me'ls guardo per a l'estiu. Si algú vol una opinió personal sobre algun d'aquests llibres en concret, que me la demani en privat, perquè em penso que aquí no en faré cap ressenya: els que valen la pena de debò ja han tingut centenars de crítiques prou bones a les quals la meva no afegiria res.)

dimarts, 24 d’abril del 2007

Fets diferencials (14): Sant Jordi pencaire

Una de les coses amb què se'ns coneix al món, als catalans, és que som pencaires. Per això em sembla força adequat que la gran festa d'ahir, amb milers de milions de persones (o més) –com diria Iu Forn– traginant llibres i roses amunt i avall pels carrers de tot el país, sigui un dia feiner a Catalunya.

Cada any hi ha qui posa això en qüestió, i fa una campanya per aconseguir que es declari festiva la diada de Sant Jordi. No hi estic d'acord. Segur que hi ha molta gent que ho aprovaria, perquè a ningú no li fa nosa un dia més de festa –o també es podria canviar pel dilluns de la segona Pasqua, ara que ens el canvien de dia per motius polítics*, o altres opcions, i ja veieu que no hi estic tancat del tot–, però perdríem de cara enfora un tret distintiu, diferencial. La gran festa que aplega tots els catalans és un dia de feina. I si és dilluns, com ahir, encara més. Quin tip de pencar...

I el neguit de trobar un forat a mig matí o al migdia, per escapar-se a cercar un llibre que saps que l'han de tenir a La Central i enlloc més –la Ramoneda no falla–, o allò de quedar al carrer amb els de casa al vespre, al capdamunt de la rambla, tots ben cansats i alhora satisfets, cadascú amb les seves històries laborals curioses del dia, i perdre's entre la multitud, mirant molt, i admirant-nos més, i deixant que l'ambient se'ns endugui? I l'estranyesa que causa tot plegat als estrangers que ens visiten? Creieu que tot plegat és possible si fem festa? Voleu que sigui un dia més de platja i futbol? Voleu que ens deixem perdre tot aquest encís tan peculiar?

*(Pot semblar impossible però és veritat: enguany els senyors polítics han decidit que la festa tradicional del dilluns de la segona Pasqua, una festa que ens diferencia dels espanyols però ens agermana amb nord-americans, alemanys i em penso que també anglesos, i potser altres pobles..., no és quan toca, o sigui, l'endemà de la segona Pasqua, i per tant el dilluns 28 de maig, tal com la fan tots aquests altres països, sinó quan els va bé als senyors polítics de la cosa nostra d'aquí, que en aquest cas serà el dilluns 4 de juny, l'endemà d'un diumenge qualsevol. I si no ens agrada diuen que ens hi posem fulles.)

dissabte, 21 d’abril del 2007

Fets diferencials (12): Obrir els ulls

«A vegades ha de venir algú de fora per fer-te veure el més obvi: que el llistat de víctimes de la persecució del castellà a Catalunya és inacabable. Fixeu-vos, si no, en el pobre Pepe Rubianes. Pel sol fet d'actuar en castellà, ha tingut el teatre buit cada nit durant 10 anys. També ha patit el boicot de la televisió pública catalana, que mai no l'ha convidat a cap dels seus programes. Més sort, si ho podem dir així, han tingut els Estopa: TV3 els ha entrevistat en tres ocasions, però sempre amb traducció simultània a la variant garrotxina del català.

»Per Sant Jordi, escriptors en castellà com Antonio Gala o Lucía Etxebarria ja saben que tenen l'entrada prohibida a Catalunya i que les seves piles de llibres acaben sempre escampades per terra. Més o menys el que li passa a La Vanguardia, que ja és l'únic diari en castellà que queda als quioscos. La històrica capçalera resisteix heroicament gràcies al voluntarisme de la gent que hi treballa i a les aportacions desinteressades de ciutadans que no volen que el castellà mori a Catalunya. Amb tot, els seus exemplars, cada dos per tres, apareixen cremats.

»Al Barça, els pocs jugadors que encara gosen utilitzar el castellà amb la premsa són automàticament apartats de l'equip i destinats al gimnàs –cas de Ronaldinho–, on el seu company Oleguer, amb el suport de la junta directiva, els sotmet a un programa de xoc per inocular-los el virus de l'independentisme. I al cinema, els ciutadans (de segona) que, rebuscant a la cartellera, opten per anar a veure una pel·lícula en castellà ja saben que tindran les pitjors sales i els pitjors horaris, i a l'entrada seran insultats i vexats per la mateixa colla de radicals que apedreguen Joan Manuel Serrat o Manolo García per cantar en castellà.

»I sí, és veritat que a Catalunya se celebra la Feria de Abril, però encara és més cert que no ha rebut mai ni un sol euro de subvenció de les institucions. I sí, a un andalús d'origen com Justo Molinero se li han concedit llicències de ràdio, però amb la condició que al festival de Can Zam només s'hi pot escoltar música en català d'exmembres d'Els Setze Jutges.

»I sense anar més lluny, Catalunya deu ser l'únic país del món on el president del govern no és la persona més preparada, sinó qui va poder acreditar un RH autòcton més elevat, qui va mostrar més cognoms nostrats en el seu arbre genealògic i qui va superar amb millor nota l'examen de nivell C de català obligatori per a tots els candidats.»
(Albert Om, Avui 17 abril 2007)

(Em sembla un bon resum de tot plegat, però alhora em fa por que passi una mica de temps i hi hagi algú que llegeixi això i ho entengui literalment. Per tant, i esguerrant de manera barroera i imperdonable l’elegant ironia amb què Albert Om havia plantejat el tema (per si un dia arriba a la pàgina de l’Avui o aquí mateix algun marcià... de Valladolid o de Logronyo o d’Albacete i és capaç d'entendre el català i llegeix això –un munt d’utopies seguides, ja ho veieu– i pensa que el que diu Om és la realitat), aclarisc: Pepe Rubianes actua en castellà a Barcelona des de sempre, i el conviden sovint a anar a TV3 i té força èxit també entre molts nacionalistes, que darrerament l’han convertit en una mena de símbol; els d’Estopa, que canten en castellà, surten a TV3 gairebé cada dia (cada setmana més d’una vegada, això segur) i sense cap mena de traducció simultània (mai no es posen subtítols a TV3 ni traducció simultània a Catalunya Ràdio, quan parla algú en castellà), i el mateix quan canta Serrat o Manolo García o altres en castellà, mai no es planteja cap problema; Antonio Gala i l’Etxebarría, com la Carmen Posadas, l’Elvira Lindo, el Javier Marías i un llarguíssim etcètera d’escriptors castellans vénen per Sant Jordi –demà-passat els veurem al carrer: són centenars– a Catalunya, o molts altres cops al llarg de l’any, quan els peta, i s’omplen les butxaques de diners amb els milers de llibres en castellà que venen als catalans sense cap mena d’entrebanc; La Vanguardia és el diari que distribueix més exemplars a Catalunya, i al seu costat hi ha altres diaris castellans com El País, l’edició castellana d’El Periódico, El Mundo, Expansión, 5 Días, l’ABC i tants altres, al costat dels quals els exemplars dels diaris catalans fan més aviat pena; al Barça només parlen en català els jugadors catalans de soca-rel, és a dir, Oleguer de manera sistemàtica, i Xavi, Puyol, Valdés i algun altre quan els ve de gust –no pas els grans cracs com Ronaldinho, Deco o Messi, i ni tan sols Andrés Iniesta, criat aquí–, mentre que els altres tots parlen en castellà i n’hi ha algun, com Eto'o, que s’enfada i tot quan algú li parla en català; si vas al cinema, és molta casualitat que trobis una pel·lícula en català i en els pocs cines en què n’hi ha normalment al costat hi tenen una altra sala més gran on projecten la mateixa cinta en castellà, perquè no es queixin els castellans, ja que les queixes dels castellans són les úniques que fan tremolar molta gent; la Generalitat, la Diputació de Barcelona i els ajuntaments de Barcelona, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, l'Hospitalet de Llobregat, Sant Adrià de Besòs i altres subvencionen cada any molt generosament la Feria de Abril que organitzen els andalusos de Catalunya, i allà només s’hi sent parlar castellà i cançons castellanes i balls andalusos; el president actual de Catalunya no té el nivell mínim de català que s’exigeix als funcionaris (és una manera de dir: s’exigeix, com a màxim, un paper que molts aconsegueixen d’estranquis, i amb això en tenen prou, no tenen gairebé mai l'obligació de fer servir el català per a res; doncs bé, el president de Catalunya ni tan sols ha hagut de fer l’esforç d’aconseguir el paperot dels dallonses). Aquests són els fets. Ara, si el marcià de Valladolid o de Logronyo o d’Albacete vol parlar d’alguna altra cosa sobre aquesta temàtica o fer alguna valoració suplementària, endavant.)

(El fet diferencial d'aquesta reflexió és que caldria veure si hi ha cap país que pugui aguantar aquesta situació tan galdosa sense clamar al cel, sense anar a l'ONU a queixar-se cada dia, sense remoure el món explicant-li la nostra tragèdia: els catalans patim un genocidi cultural i nacional cada dia i al damunt –això és el més greu– ens acusen d'opressors a nosaltres.)