Perles (160): El negre també és color de carn

«La Unesco va declarar l’any 1950 que de raça, biològicament, només n’hi ha una, la humana. Després de consultar amb psicòlegs, biòlegs, sociòlegs i antropòlegs, va descriure qualsevol altra connotació entorn del color de la nostra pell com un “mite”.»

Extret d’un article de Cristina F. Pereda, El País 14 juny 2015

Crimea i Catalunya

Aquest article és gairebé improvisat, però només gairebé, perquè fa dies que hi dono voltes i no surto de la meva perplexitat. L’escric, doncs, ara, al vespre d’aquest diumenge plàcid, però suposo que el maquillaré després, potser força. Ja ho veurem, segons com surti. I en ser mig improvisat, segur que hi haurà imprecisions, simplificacions, oblits injustificables.

Doncs bé, ja ho reconec, ho escric improvisant.

No entenc com els polítics —d’aquí i d’allà, i de tot Europa, sembla que en aquest punt hi hagi unanimitat— s’entesten tant a dir que el cas de Crimea és del tot diferent del de Catalunya, del d’Escòcia, del de Flandes.

Per mi s’hi assemblen molt. Només hi ha una diferència: que al darrere de la gent de Crimea hi ha una gran potència que té tancs.

Catalunya no té tancs al darrere que li donin suport. Per sort, dic jo, i suposo que amb mi sospiren el mateig desig la immensa majoria de catalans sobiranistes. No volem tancs.

Però pel que fa a la resta? «El referèndum de Crimea és inconstitucional!» Ho he llegit en un diari clarament proindependentista català, que se n’exclamava. «El que ha fet Crimea és iŀlegal!», deien uns altres. Aŀlusina vesina.

Home, que diguin que al darrere hi ha Rússia ja ho entenc –com a queixa i com a punt diferencial–, però la resta d’arguments? Si són calcats!

Crimea aprofita una situació d’inestabilitat política a Kíev. Com aquí –si és que l’acabem d’aprofitar. Política i econòmica.

Crimea ha aprofitat un moment decisiu. Kíev estava a punt de signar uns acords amb la UE que haurien lligat Ucraïna encara més a Europa. Crimea –equivocats o no, en això no m’hi fico, tothom té dret a equivocar-se– no volia de cap manera que això passés. A Crimea sempre han estat partidaris de l’Europa, diguem-ne, oriental. L’Europa encapçalada per una gran potència, Rússia.

A Crimea han convocat per això, a corre-cuita, per sorpresa, un referèndum. Que és iŀlegal? I què. Tothom sap que Kíev no hauria permès mai que a Crimea es fes un referèndum, que fer un referèndum a Crimea seria sempre iŀlegal, perquè Kíev sap perfectament quin resultat hi hauria, i amb una majoria aclaparadora. Com ho sap tot Europa. «Iŀlegal», diuen –també aquí. És clar que és iŀlegal.

A continuació, Crimea ha reunit el Parlament i, emparant-se en els resultats del referèndum «iŀlegal», han fet una DUI, han declarat la independència. «Unilateral!» Com totes les declaracions d’independència. Quin descobriment.

I a continuació, Crimea ha decidit –ho tenien decidit de sempre, amb tancs o sense tancs al darrere– que se sumaven a la Federació Russa i que, per tant, passaven a formar part de Rússia.

Què és el que hi ha de diferent? La voluntat de la gent de Crimea és ben clar que no. Ho sabem, se sap, de tota la vida. Els crimeans sempre han estat prorussos. Sense maquillatges: sempre s’han sentit russos. Si estaven ficats en una altra cosa era per la voluntat d’uns... que tenien tancs.

Què hi ha de diferent, a part del fet que els crimeans tenien ara la seguretat que la seva aposta la feien sobre terra segur, que els seus desigs serien acomplerts.

Simplement han aprofitat el moment.

Aquí no tenim russos al darrere. Malauradament... però afortunadament.

Perquè si hi ha tancs vindran només d’una banda, i en el moment que hi hagi tancs hauran perdut.

A Europa no els agraden els tancs.

Espero.

Drets irrenunciables

Proclamació de tres àmbits de drets irrenunciables, que podrien ser més:

1) Els drets de les dones, les criatures i les persones indefenses a la integritat física i a la llibertat sexual no poden ser conculcats, ni hi poden renunciar en favor d’altres béns. L’autoritat ha de protegir aquests drets i impedir que sigui dificultat el seu exercici. Ha passat el temps en què el que passa a dins de les parets d’una casa són assumptes domèstics. Si hi ha sospites que una dona o una criatura o una persona indefensa pateix violència, encara que sigui “consentida”, això s’ha de denunciar i s’ha d’investigar.

2) Els drets de la gent que treballa a tenir un sou digne, uns horaris adequats i unes condicions mínimes de seguretat i higiene no poden ser conculcats ni s’hi pot renunciar en favor d’altres béns, ni en els sectors de la construcció o la indústria, ni en la pagesia ni en els serveis, i tant si són llocs de treball públics com privats. L’autoritat ha de protegir aquests drets i impedir que sigui dificultat el seu exercici. Ha passat el temps en què el que s’esdevé en els llocs de treball són assumptes en els quals no s’ha d’intervenir perquè l’important és tenir feina. Si hi ha sospites que el personal laboral pateix pressions per part de qui el contracta perquè accepti condicions de treball injustes, això s’ha de denunciar i s’ha d’investigar.

3) Els drets del jovent a ser ensenyat en la llengua pròpia del país no poden ser conculcats ni s’hi pot renunciar en favor d’altres béns, ni a l’escola, ni a l’institut ni a la universitat. L’autoritat ha de protegir aquests drets i impedir que sigui dificultat el seu exercici. Ha passat el temps en què el que passa a dins de les parets d’una aula són assumptes acadèmics en els quals no s’ha d’intervenir. Si hi ha sospites que alumnes o professorat pateixen xantatges per part d’altres alumnes, del país o de fora, amb motiu de l’ús normalitzat de la llengua autòctona, això s’ha de denunciar i s’ha d’investigar.

L’autoritat té l’obligació de protegir els drets bàsics de la ciutadania: sigui la seva integritat física, sigui la seva integritat moral, sigui la seva dignitat. I això encara que la ciutadania estigués disposada a renunciar-hi. L’autoritat no hauria de permetre-ho.

(No pretenc fer comparacions. Sé que són realitats, unes tràgiques, altres dramàtiques, altres només emprenyadores, que no tenen res a veure. Quan es proclamen drets, el fet que es posin un al costat de l’altre no vol dir que tots tinguin la mateixa importància. Vol dir simplement que tots són drets.)

Prou discriminacions

Ja està bé. Ja n’hi ha prou de parlar de discapacitats, de minusvàlids, de limitats, de malalts, de retardats, de desvalguts, de cecs o bornis o invidents, de sords, de disminuïts, de mutilats, d’invàlids, de paralítics, paraplègics, tetraplègics o quadriplègics, d’esquizofrènics, de bipolars, d’autistes, de dements, de neuròtics, d’infectats de no sé què, de geperuts, de manxols, de coixos, de «gent diversa». Ja està bé. O tots moros o tots cristians. Tothom tenim les nostres deficiències, totes i tots som diferents. Cadascú té unes característiques pròpies, però no són substancials, són accidentals encara que siguin permanents. I no hi ha dret que parlem de la gent posant davant de tot aquestes circumstàncies.

El fet que algunes persones o les seves famílies s’agrupin per demanar empara o per ajudar-se mútuament no converteix aquella associació en l’essència, en la identitat substancial de les persones o famílies que la formen. Una persona és molt més que la malaltia, la dificultat motora o funcional que pugui tenir, tant si és temporal com permanent.

O sigui, hauríem de trobar una manera de parlar que deixés de banda aquests qualificatius «definitoris» –i «definitius»–, hauríem de referir-nos a la gent com el que són, persones. Sense etiquetes substancials. Que per bona fe que es tingui, sempre acabem en el mateix: no són iguals, com si fossin per essència subnormals, mongòlics, esguerrats o idiotes, tal com es deia abans. Sempre acabem dient això, sobreentenent això, encara que utilitzem altres paraules que ara ens sonen més bé i en realitat són eufemismes.

És clar que no som iguals. Jo no conec ningú igual. Ni, per tant, ningú que hagi de ser conegut abans que res com a part d’un col·lectiu que no és el de la humanitat. Quan als éssers humans els posem qualificatius, ni que sigui amb tota la bona intenció del món, els discriminem.

Hi insisteixo, parlem de persones. Que –avui, o durant un temps, o sempre– tenen alguna dificultat i necessiten suport, una ajuda potser immediata, pròxima i urgent, i prou. Però no hem de separar aquestes persones conceptualment de les altres. Les persones que avui o demà o sempre podem tenir dificultats o una necessitat de la mena que sigui podem ser tothom, qualsevol de nosaltres.

Presumptes culpables

Les fronteres dels estats de dret realment democràtics no són clares, són difuses. Posant per cas, jo diria que el fet que en temps de pau l’autoritat –policia, exèrcit, etc., però també vigilants privats– et pugui aturar pel carrer o a la carretera de manera aleatòria, marca la línia entre un estat de dret –tothom és igual i ningú no és culpable mentre no es demostri el contrari– i un possible règim autoritari disfressat.

És a dir, que els ciutadans hagin de demostrar de tant en tant la seva innocència sense haver fet res prèviament que contravingui cap mena de llei per mi és un fet gravíssim. Els controls aleatoris o la detenció preventiva de sospitosos –encara que només sigui d’un minut, perquè no és una qüestió de temps, sinó de concepte– per la pinta que fan, per la manera de vestir o perquè és el que fa vint des que hem aturat l’anterior, per mi no són pràctiques compatibles amb la democràcia.

Però això, malauradament, s’esdevé en molts països anomenats «paradisos de la llibertat». I en el nostre, desenganyem-nos, també en l’àmbit dit «autonòmic» i fins i tot local. O sigui, aquest no és un feix que hàgim de suportar pel fet de pertànyer a l’Estat espanyol. És previ. No sé si per acostumament o perquè es considera un preu que cal pagar per estar més segurs, passa en molts indrets del primer món considerats d’allò més democràtics.

A mi només m’han aturat sense haver fet res abans per merèixer-ho un cop a la vida. Va ser ara fa dos anys, una de les darreres vegades que vaig viatjar a Espanya. Però aquí també passa, com deia, ara fa poc me n’han explicat un cas. I quan l’he comentat amb altres persones, escandalitzat, la majoria dels oients se m’han tirat al damunt i m’han dit que sóc paranoic i que «és normal, ho fan a tot arreu».

Això és el més gros, sí, que una gran majoria de la gent té aquest abús interioritzat com si fos un dret de l’autoritat. Una mena de síndrome d’Estocolm o de «mi marido me pega lo normal». Et diuen: «No has de témer res si ets innocent.» Doncs a mi em fa por: per mi mateix, per gent que conec i per tothom, perquè aquesta manera de fer viola la meva dignitat i deixa una enorme porta oberta a la discrecionalitat, a les manies i als prejudicis –racials, per exemple– de qui té aquest poder.

Poca broma es pot fer amb aquest tema: més d’un ha rebut de valent, ha anat a la presó o fins i tot ha mort per haver-ho discutit. Quan llegeixo «resistència a l’autoritat» com a pròleg de la crònica d’una desgràcia, jo tendeixo sempre a la malfiança. No puc evitar-ho.

Per això, que gairebé tothom ho accepti com un fet normal malmet molt seriosament la meva confiança en la humanitat, o almenys en la humanitat que viu dins les anomenades societats democràtiques en què passen aquestes coses. Perquè la gent que viuen sota dictadures també pateixen abusos, molts més, però saben que allò és una dictadura.

Perles (44): Immigrants i drets humans

«Per a mi la qüestió [de la immigració] no s’hauria de plantejar si els deixem venir o no, perquè no tenim cap dret a impedir la seva llibertat de moviment, a prohibir que intentin millorar la seva vida, o és que acceptaríem que ens ho impedissin a nosaltres? No nego que portar aquest principi a la pràctica és complicat, però per això hi ha els experts i els polítics, per fer bones propostes a partir del respecte als drets humans, no en contra seu.»

Oriol Canals, director de cine (primera pel·lícula, Les ombres, 2009), entrevistat per Carme Vinyoles a Presència, 14-20 maig 2010

(La imatge és un fotograma de la pel·lícula Les ombres)

Perquè fa 800 anys Jaume I...

No crec en els reis, excepte en els d’Orient que vénen cada 5 de gener a la nit, però avui fa 800 anys que va néixer a Montpeller el rei En Jaume i tothom espera que ho celebris d’alguna manera. Bé, ho dic aquí i ja està, perquè en realitat no m’agraden les conquestes ni les reconquestes. Sóc català, m’agrada el català i suposo que li dec a aquell senyor, en bona part, el fet de parlar-lo. O no, perquè els anomenats moros van estar-se aquí segles i la llengua es va continuar parlant. Algú creu que en el temps dels moros va desaparèixer el llatí del tot? No, els moros eren gent força civilitzada, ja ens ho va dir el senyor Jiménez de Parga, que es banyaven en fonts de coloraines. I a més, aquell rei del qual parlem també devia ser força moro: tres esposes legals, nou concubines, un munt de fills reconeguts o no escampats ça i lla...

I si la cosa no hagués anat com va anar, si ara aquí parléssim tots moro, doncs també seríem feliços més o menys amb la nostra parla mora, no? En fi, que no sé exactament per què escric sobre aquesta temàtica avui. Suposo que ho duus als gens i no te’n pots estar. Però psicològicament em resulta molt difícil estar orgullós d’un rei de fa 800 anys que va dedicar la vida a fer la guerra i a deixar dones embarassades pertot. Jo no vull ser un català a la manera d’un espanyol, amb els nostres Pelayos, Cids i Reyes Católicos però de sang catalaníssima (i catalanistes avant la lettre).

La meva defensa de Catalunya, del català, de la llibertat i de la autodeterminació de les persones i dels pobles mira al present i al futur. M’és igual el passat. Les coses són com són ara. No té sentit, per mi, remoure els temps pretèrits, com qui cerca la puresa del llinatge. Patètic. Per mi, la història que m’interessa de cara a l’actualitat comença l’any 1948, amb la Declaració dels drets humans. Catalunya, si ha de ser independent, serà perquè la majoria dels catalans voldrem ser independents. És això el que defenso: que ens deixin ser el que vulguem ser.* (I ara, que ens tornin els calés que ens roben, perquè no hi ha dret el que fan els espanyols amb nosaltres, com si fóssim ciutadans de segona.) Jo no vull la independència per decret d’un rei o pel pronunciament d’un general. Jo vull tenir senzillament la possibilitat de ser independents si volem ser independents, perquè ja n’hi ha prou de tuteles històriques i de drets adquirits per conquestes, reconquestes i imposicions. Jo vull la llibertat de parlar en català i que em parlin en català simplement perquè em ve de gust, perquè em dóna la gana i prou. Si d’aquí a cent anys les coses són d’una altra manera, d’aquí a cent anys quedem un dia a fer el vermut i ho tornem a discutir.

Des d’aquesta perspectiva, doncs, el que va passar fa 800 anys... me la bufa.

No sé si algú em tirarà la cavalleria al damunt, ara.

*Hi ha, per exemple, una declaració solemne, en forma d’Estatut, del Parlament de Catalunya del 30 de setembre del 2005, avalada amb el 90 per cent dels vots dels nostres representants legals. A mi no em convencia, però vam decidir entre tots que allò era el que volíem. Les rebaixes posteriors pactades pels partits i els ribots de Madrid ja no m’interessen, són imposició directa o indirecta. Per mi, si cal reclamar algun dret històric, és el del 30 de setembre del 2005. Perquè és el que hem decidit nosaltres, la nostra generació, no els nostres avantpassats. La resta d’arguments són allò de sempre, enganyifes dels polítics i voler fer-nos ballar la seva dansa. I al capdavall, tampoc els estatuts no serveixen de gaire res, havent-hi com hi ha una Constitución española que a l’hora de les interpretacions sempre jugarà contra nosaltres...


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)