Fets diferencials (19): Trencar el bipartidisme

El director d’un diari important de Madrid em diuen que ha dit que el pacte PSOE-PP a Euskadi és «una qüestió d’estat». Doncs molt bé, si s’accepta la trampa espanyola prèvia de no deixar que es presenti a les eleccions tothom, hi tenen tot el dret. Si sumen la meitat més un dels diputats del Parlament basc, no hi ha res a dir. Res de res, ni un però.

No entenc els que diuen que «en principi» ha de governar «el qui guanya les eleccions». Els qui guanyen les eleccions són els ciutadans que voten. Si juguem a votar i acceptem les trampes que fa Madrid, vol dir que acceptem les regles del joc. I les regles del joc diuen que en un sistema parlamentari no guanya ningú fins que els parlamentaris decideixen qui és el president.

Amb tres o quatre exemples s’entendrà més bé. En un parlament de 100 escons hi ha un partit A, de dretes, que aconsegueix 26 escons a les eleccions; el partit B, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; el partit C, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; i el partit D, d’esquerres, aconsegueix 24 escons. Hi ha algú que pensi seriosament que el partit A ha de governar? No s’ho ha pensat prou bé, qui digui això. Cal que els tres partits d’esquerres expliquin abans de les eleccions que si els resultats són aquests, pactaran entre ells? No, no cal. La gent ja sap que segurament ho faran, o que és una de les opcions possibles.

Segon exemple: el partit A, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; el partit B, de dretes, 15 escons; el partit C, de dretes, 10 escons; el partit D, de dretes, 10 escons; el partit E, de dretes, 10 escons; el partit F, de dretes, 10 escons; el partit G, de dretes, 10 escons; resta de partits d’esquerres, 10 escons. A algú li sorprendrà que els partits B, C, D, E, F i G es posin d’acord per formar govern? Coi, si entre tots tenen el 65% dels escons d’aquell parlament i són tots sis de dretes! Per què no han de pactar?

Tercer exemple: el partit A, autoanomenat de centre i nacionalista barrufetista, aconsegueix 40 escons; el partit B, de centre-esquerra i nacionalista cidista moderat (ha pactat alguns cops amb el partit A, però la seva filiació nacional bàsica és la del Cid), aconsegueix 30 escons; el partit C, de dreta i nacionalista cidista radical, 21 escons; el partit D, d’esquerra-esquerra, 5 escons; el partit E, nacionalista barrufetista radical, 4 escons. Crec que a ningú li podrà sorprendre que el partit B (les fronteres del qual toquen tant les del partit A, amb el qual ha pactat altres cops, com les del C, amb el qual comparteix ideologia cidista) s’estimi més ser cap de lluç pactant amb el partit C que no cua del mateix lluç pactant amb el partit A, que lògicament exigirà el cap (perquè entre dos que pacten té preferència el més fort; però subratllo «entre dos» perquè ara parlem dels pactes entre dos partits, no dels pactes de tot el parlament, on hi ha més protagonistes). No crec, doncs, que el partit A es pugui arrogar cap dret a ser cap del lluç si no té prou diputats per ser-ho el dia que es facin les votacions al parlament.

Quart exemple, ara d’una competició esportiva: si en una cursa per equips un corredor arriba el primer però els seus companys arriben els últims, qui guanya? Serà injust que donin la copa a l’equip que arriba el primer tot sencer (era una cursa per equips!), ni que sigui amb fitxatges i pactes (legals) d’última hora amb corredors d’altres equips?

Per què hi ha gent que diu que investir president el líder del partit que ha quedat primer és «més respectuós» amb la voluntat dels electors que investir el que ha quedat segon, si el segon té el suport del tercer, del quart i del cinquè? És que els que han votat el segon, el tercer, el quart i el cinquè tenen menys drets que els que han votat el primer? La democràcia no és allò de la meitat més un? Doncs sí, és la meitat més un (amb respecte per les minories, que sovint s’oblida).

Els qui diuen que el partit que tingui més diputats, fent abstracció de la resta de partits, és el que ha de governar, volen fer el joc a l’Estat espanyol i carregar-se el sistema multipartidista? Volen que Catalunya, Euskadi, Galícia i les Illes Balears siguin com Espanya: un partit de dretes i un d’esquerres (tots dos igualment cidistes, això sí) i que guanyi el millor? A Espanya hi ha una llei electoral que tendeix a això, al bipartidisme. La llei d’Hondt té aquesta missió: penalitzar els partits petits i premiar els grans (demaneu-ho als de IU, què pensen de la llei d’Hondt). Llavors, resulta que en les «comunitats autònomes» anomenades «històriques» es produeixen, elecció rere elecció, resultats que trenquen aquesta dinàmica bipartidista i que permeten un joc de partits una mica més ric que el del conjunt de l’Estat, i els mateixos protagonistes del trencament –bàsicament, CiU i PNB– es queixen quan no aconsegueixen majoria absoluta?

Francament, se’m fa molt difícil d’entendre aquesta dèria pel bipartidisme. A mi no m’agrada ni el bipartidisme, ni el bilingüisme, ni el bifidisme, ni el dualisme, ni el maniqueisme, ni el jansenisme, ni, en general, el món dividit en bons i dolents. I encara menys quan parlem de política.

Afegitó 29 de març 2009. Toni Soler explica més bé que jo aquest fet diferencial: «En aquest país, malgrat la crispació i els enrenous, que aquí anomenem merders, la confrontació té menys arestes [que a Espanya]. No és debades que aquí hi ha sis opcions parlamentàries, que quasi tots els pactes són possibles i que l’herència antifranquista afavoreix la complicitat entre els dos grans partits. A més, la gent canvia de vot amb relativa facilitat, perquè deixant de banda algunes minories molt crispades el català comú és més pràctic que dogmàtic. A Espanya, i espero no dir res d’inconstitucional, la cosa és ben diferent, perquè hi ha només dos partits forts i un abisme cultural i ideològic entre ells. De manera que el frontisme és gairebé consubstancial a la política espanyola. El PSOE i el PP són partits antitètics i el seu ADN conserva les restes de l’enfrontament secular entre nacionals i republicans, que abans foren carlins i isabelins, i encara abans liberals i absolutistes. A Espanya o ets dels uns o ets dels altres, o sigui, vas contra els primers. [...] Malgrat tot, oh meravella, els dos grans partits nacionals han aconseguit enterrar tota l’animadversió, els prejudicis i la tradició històrica i han signat en un temps rècord un acord de govern a Euskadi [...] Aquesta entesa té un significat enorme, perquè posa de manifest que per al PP continua sent preferible “una España roja que rota”. I, per al PSOE, és vàlid el cèlebre adagi de Pla: el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. El motor del canvi a Euskadi ha estat Espanya. Espanya i res més. El nacionalisme ha pres Ajuria Enea.» (La Vanguardia, 29 març 2009). Em sembla clar que Soler critica les raons de fons (l'espanyolisme) que han portat a fer aquest pacte teòricament contra natura, no pas el fet que s'hagin posat d'acord dues forces parlamentàries que, juntes, apleguen prou diputats per tenir majoria. Que Soler prefereix els pactes crec que queda clar en les primeres frases que hem reproduït, quan explica que aquí (per sort) «quasi tots els pactes són possibles».

Afegitó juny 2011. «Es pot dir que no és democràtic que governin els perdedors? Si en un municipi un partit guanya les eleccions amb el 40% i altres dos les perden amb el 30% cadascun, seria bona la fórmula d’un govern amb el 70%, però un amb el suport del 60% continua representant clarament la voluntat popular, molt més que un del 40% en solitari. Posar en dubte la legitimitat democràtica d’un govern perquè no hi sigui la llista més votada, és confondre la gent i fer un flac favor a la democràcia.» (Joan Majó, El País 15 juny 2011)

Fets diferencials (1): Felicitats per la coherència
Fets diferencials (2): Som gent treballadora
Fets diferencials (3): Jo no sabia qui era
Fets diferencials (4): Els nounats
Fets diferencials (5): Els difunts
Fets diferencials (6): Madrid-Barcelona
Fets diferencials (7): Guti
Fets diferencials (8): El Real Madrid
Fets diferencials (9): Llengües prohibides
Fets diferencials (10): Els boicots
Fets diferencials (11): Trens de proximitat
Fets diferencials (12): Obrir els ulls
Fets diferencials (13): Un poble indòmit
Fets diferencials (14): Sant Jordi pencaire
Fets diferencials (15): «Bona tarda» i companyia
Fets diferencials (16): Quina vergonya
Fets diferencials (17): Els López
Fets diferencials (18): El múscul empresarial català

El que passa a Euskadi

No en tinc gaire idea del que passa a Euskadi ara com ara, perquè tot i que hi vaig viure uns anys va ser fa molt de temps, però el comiat d’Imaz del PNB el jutjo a partir del que diuen els diaris espanyol(iste)s, diguem-ne, més moderats: «una greu pèrdua per a la política d’aquest país» (El País, editorial, 13 setembre 2007), «una pèssima notícia» (La Vanguardia, editorial, 13 setembre 2007), «molt mala notícia [...] per a Euskadi i per a Espanya» (El Periódico, editorial, 13 setembre 2007). O sigui, si els espanyols, fins i tot els més o menys equilibrats, estan tristos unànimement, crec que els bascos de cor, els que voldrien un país pròsper i sense tuteles ni de Madrid ni de bandes de mafiosos violents –no, no són amics meus: sé que la culpa no és ni de bon tros tota seua, però sóc pacifista convençut i penso que s’equivoquen molt amb l’estratègia–, han d’estar contents. O contents no, perquè no deixa de ser una crisi. Però alleujats, sí, perquè no anaven bé. I jo estic alleujat amb ells. Ara han de vigilar que no sigui pitjor el remei que la malaltia.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

No ho entenc

No puc deixar la política… És que passen coses grosses i no me’n puc estar.

No entenc com pot ser que arreu de la anomenada premsa general de fora d’Euskadi tothom hagi donat per bona l'anàlisi segons la qual el Pla Ibarretxe ha sortit endavant al parlament basc “gràcies als vots de Sozialista Abertzaleak”, “gràcies als vots abertzales”, “gràcies als vots de l’antiga Batasuna”, gràcies als vots del braç polític d’ETA” o “gràcies als vots d’ETA” (titulars reals de la premsa anomenada “general”, d’esquerra a dreta).

I ningú no diu que sense els vots de Sozialista Abertzaleak, Batasuna, ETA, etcètera, el Pla Ibarretxe hauria sortit endavant igualment, perquè sense comptar els vots d’aquesta formació el tripartit basc té majoria absoluta al parlament d’Euskadi. Ningú no diu que els dos partits espanyolistes també es van beneficiar, exactament en la mateixa votació que critiquen –i com ho han fet moltes altres vegades– dels vots de Sozialista Abertzaleak, Batasuna, ETA, etcètera, formació que va donar tres vots –exactament tres, com a l’altra banda!– a la posició que defensaven PP i PSOE.

O sigui, si al Parlament basc no s’han de comptar els set escons (o sis, perquè hi ha un diputat, Josu Urrutikoetxea, que va desaparèixer voluntàriament per tal de defugir una condemna judicial) de Sozialista Abertzaleak, no s’haurien de comptar per a ningú, no? Per què els partits anomenats “democràtics” no es posen d’acord a no comptar els vots de SA? Perquè el PNB i EA ja hi firmarien, potser, però el problema és que el PP i el PSOE senzillament no ho volen de cap manera. Perquè si no compten per a res els vots de SA, el PNB i EA tenen 33 escons, mentre que el PP en té 19 i el PSE 13 (en total 32). Per tant, la clau si de cas la tindria EB-IU, que forma part ara com ara del govern presidit per Ibarretxe.

Llavors què passa? Que el PP i el PSOE no es cansen de dir a tot vent que no pot ser que PNB i EA comptin amb els vots de SA per als seus plans –mentre que ells mateixos, PP i PSOE, sí que hi compten sovint, com es va veure ara fa tot just quinze dies, en la votació dels pressupostos per al 2005– i a còpia de repetir-ho, sembla que molta gent a tot l’Estat s’ho ha begut a galet, també la gent dels mitjans de comunicació considerats neutrals, o fins i tot els més pròxims, aquí a Catalunya, a les posicions nacionalistes.

Joseph Goebbels (1897-1945), doncs, tenia raó: cal repetir les coses, encara que siguin mentida, si vols que es converteixin en veritat.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)