En quina solapa o contraportada d’un llibre heu trobat dades sobre el traductor de l’obra, un breu currículum, alguna referència als seus coneixements i experiència? Encara més, quantes vegades us heu fixat en el nom de la persona que ha bolcat a un idioma comprensible per a nosaltres tot el talent, la màgia, la inteŀligència o la saviesa d’un autor, sigui aquest poeta, narrador, historiador, jurista, filòsof o científic?
No, la delicada feina dels traductors no està valorada. No només inteŀlectualment, sinó tampoc des del punt de vista econòmic: jo, que ho he fet alguna vegada escadussera, en puc donar fe. Com si la modèstia amb què han de relacionar-se amb l’escriptor original els tornés opacs i fins inexistents als ulls dels lectors (i dels editors, sospito). I tanmateix, què seria del món sense la tasca de totes aquestes persones que al llarg dels segles han dedicat hores i hores a copsar l’alè vital que batega en qualsevol text? [...]
Fa poc vaig llegir un article d’un coŀlega que arremetia contra els mals traductors que, segons ell, tant abunden els últims temps. D’acord, sí, diguem penjaments d’ells, com de qualsevol que faci malament la seva feina. Però, atès que no sembla que ningú els ha de premiar amb bons comptes bancaris ni amb noms de carrers, coŀloquem almenys una corona literària sobre el front de tots aquells que, fent de la humilitat una imprescindible companya, han fornit de felicitat i tremolor les nostres vides.
(Extracte d’un article d’Ángeles Caso, publicat a la revista Magazine, 7 de maig de 2006)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Magazine. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Magazine. Mostrar tots els missatges
divendres, 6 de juliol del 2018
Perles (174): Elogi dels bons traductors
Remenant papers antics, he recuperat això:
dissabte, 22 de febrer del 2014
Perles (142): La màgia dels traductors
María Dueñas, escriptora espanyola, Magazine de La Vanguardia, 23 febrer 2014*
*El suplement dominical (Magazine) d’aquest diari es distribueix a partir de la vigília
dilluns, 8 d’abril del 2013
Perles (116): Pobre home, home pobre
Parlem una llengua que ens permet matisos subtils. La persona que hi està avesada els percep de seguida. A la frase “hem arribat fins aquí” hi advertirà tant el grau d’esperança que implica com el record del camí, segurament gens fàcil, que hem hagut de recórrer fins que ens hem trobat en aquest punt, una cosa semblant a això: “Ho hem passat malament, i tant, hem treballat i patit, ens hem barallat, però ni res ni ningú no ha aconseguit aturar-nos o fer-nos desaparèixer, i som aquí, seguirem aquí, i ara ningú no ens aturarà, i continuarem treballant, ens barallarem i patirem, perquè la meta que ens hem marcat paga la pena com tots els esforços, treballs i patiments.” És, per tant, una frase esperançadora, tot al contrari que aquesta: “Fins aquí hem arribat.” Són les mateixes paraules en un altre ordre, i que diferent el que volen dir.(Andrés Trapiello, Magazine, 7 abril 2013)
dissabte, 26 de gener del 2013
Perles (110): Diaris de paper
Derrick de Kerckhove, sociòleg, entrevistat per Begoña Corzo a Magazine, 30 desembre 2012 (extracte adaptat)
* * *
I més:
«Hi ha coses que no hi caben, en un ordinador. Totes aquestes coses són al meu quadern. A més, és molt més còmode per viatjar i traslladar-se.»
María Pagés, bailaora, 19 gener 2013
dijous, 6 de desembre del 2012
Perles (103): Això del mòbil
El mòbil i les cites
Lucía Etxebarria, escriptora, Magazine, 25 novembre 2012
El mòbil i la tele
«Jo porto una guitarra moderníssima, i sé que els invents tècnics han fet evolucionar la música. Ara bé, hi ha coses com el mòbil que considero que són una trampa. No necessito cap mòbil. Tot això forma part d’un consumisme boig. La gent està enganxada al mòbil. Ara ja no parlem. És un engany, tothom té pressa. A mi no m’agrada això. Jo crec que s’ha d’estar més calmat. La televisió és un invent fantàstic, però els psicòpates l’han agafat per guanyar diners donant merda.»
Quico Pi de la Serra, entrevistat al diari Ara per Carles Capdevila, 4 novembre 2012
Hi ha més reflexions sobre el tema aquí.
divendres, 16 de novembre del 2012
Perles (102): Fígaro en calçotets
Teresa Berganza, mezzosoprano espanyola, citada per Quim Monzó, Magazine 11 novembre 2012
dimecres, 16 de febrer del 2011
Perles (65): Notícies de rècord
Andrés Trapiello, Magazine, 6 febrer 2011
* * *
Afegitó del 19 febrer 2011. Per completar la idea des d’un altre punt de vista –però dins de la mateixa temàtica, que és la d’allò que se sol anomenar «sensacionalisme»–, unes reflexions de Josep M. Espinàs:
«D'un temps ençà m’adono que el més es va imposant. El paisatge més bonic, la cançó més suggestiva. Costa entendre que qualsevol resposta –tal com està formulada la pregunta– és absolutament arbitrària. Perquè el més depèn de cada u. No existeix el paisatge més bonic per a tothom. ¿És més bonic el camp de Tarragona que la vall d’Àneu? ¿Amb quins criteris podem jutjar una pel·lícula? Amb molts, i molts diversos.
»El lector pot dir-me: d’acord, però la pregunta vol dir quin és el paisatge o el llibre més interessant per a vostè. És una observació molt vàlida, però el problema continua sense resoldre’s. Perquè encara que la valoració sigui subjectiva, la tria el més em resulta impossible. ¿Com puc comparar un personatge trobat al Somontano amb un altre amb qui vaig parlar a Múrcia? ¡Quines converses tan diferents!
»Sincerament, no puc dir si ha estat més atractiu, per a mi, el paisatge erm de les terres de Sòria o la Costa da Morte gallega. O, per contra, els carrers atapeïts de gent festiva a Ermua. La meva resistència a proclamar el més s’explica, probablement, per la meva incapacitat de dictar sentència sobre realitats que són, en bloc, incomparables.
»Ja sé que la gent acostuma a esperar una declaració rotunda. Però jo sóc poques vegades partidari de la rotunditat. Recordo perfectament la història d’uns estudiants anglesos –ara no puc concretar de quin col·legi, però devia ser distingit– que van decidir unànimement que l’autor “més avorrit de totes les èpoques” era Charles Dickens.
»¿Ho van decidir per esnobisme o per provocar? Perquè Dickens és, per a molts lectors, un autor entretingut i sovint divertit. Sí, el més té un punt de provocació; i sovint, un aire orgullós de proclamació de la veritat. Hi ha artistes i escriptors que fan saber: “L’obra que ara estic fent serà la més...” El que sigui, però la més.
»No estaria malament ser prudents i limitar el judici d’el més a allò que és comprovable: aquest llibre és més llarg que aquell [...]»
(extractat d’El Periódico, 19 febrer 2011)
dimarts, 8 de juny del 2010
Perles (47): Fotografies i magdalenes
«Les fotografies són com les magdalenes de Proust. T’ho recorden tot, el temps que feia, el teu entusiasme, el teu cansament, la impressió que vas encertar o vas fallar el cop.»William Klein, fotògraf (reportatge de Pepe Baeza, Magazine 16 maig 2010)
(La fotografia és Guardian Cinecittà, Roma 1956, de William Klein)
divendres, 28 de maig del 2010
Perles (45): La pau interior
«–Com aconsegueix conciliar la vida familiar, el teatre i la carrera global?»–No conec cap mare que hagi assolit la pau interior quan tracta d’equilibrar-se ella mateixa, la seva família, la feina i la parella. No en conec cap! Hi ha dies que sents que com a mare tot funciona, estàs encantada, feliç. Però l’endemà alguna cosa falla i te’n vas abans de la feina per estar amb els fills, i et sents culpable per haver deixat la gent del despatx amb massa feina, i els truques, però llavors, quan ets al telèfon, penses que has d’anar a buscar els fills, i... –Després de tota aquesta xerrera, s’interromp i demana:– No li passa, també?»
Cate Blanchett, actriu (els seus millors treballs, per mi, com a Bob Dylan a I’m Not There, de Todd Haynes, 2007, i com a actriu famosa i cosina de l’actriu famosa a Coffee & Cigarettes, de Jim Jarmusch, 2003), entrevistada per Eva Millet, Magazine, 16 maig 2010
dissabte, 17 d’abril del 2010
Perles (39): L’esclavatge dels famosos
«De vegades penso: per què em fan a mi determinades preguntes, si jo l’únic que sé fer és cantar? M’han arribat a demanar des d’un diari que pronostiqui el resultat d’un Barcelona-Madrid... Si responc que no em fico en aquest tema, diran que sóc una creguda. Si contesto, altres diran que sóc una frívola. Però burxa que burxaràs, els periodistes vinga a fer preguntes sobre coses que no haurien de demanar-me, perquè són qüestions que no domino, incloent-hi cosir i cuinar. Només sé cantar. I això no és gaire a la vida.»Ainhoa Arteta, Magazine 18 gener 2009
dissabte, 6 de febrer del 2010
Perles (32): Vocació
–Per què va decidir ser ciclista?–Per vocació.
–Què és la vocació?
–Per què algú decideix ser metge o capellà? Per què hom decideix ser ciclista? En el meu cas, no hi havia cap relació entre la meva família i el ciclisme, però des que era petit somiava a ser ciclista. Quan a l’escola em demanaven què volia ser quan fos gran, jo sempre responia: “Vull ser ciclista.” Els mestres se sorprenien i em deien: “Ser ciclista no és cap professió.” Però jo hi tornava: “Quan sigui gran vull ser ciclista.”
–No se n’ha penedit?
–No. Mai. Si tornés a tenir 16 anys, tornaria a ser ciclista.
Entrevista de José Martí Gómez a Eddy Merckx, Magazine 19 abril 2009
dijous, 9 de juliol del 2009
La valenta és ella
Conto l’anècdota amb el permís de l’interessat. Trobo un amic de tota la vida i m’explica, content, que esperen la tercera criatura. Jo que li dic: «Que valent!» I ell: «La valenta és la X, que és qui fa la feina grossa.» Jo: «En això tens raó, els nou mesos...»Em trenca les oracions i fa un discurs llarg:
–Deixa’t estar de nou mesos. És tot plegat. Fem el que fem nosaltres, encara que ens hi posem amb la millor bona voluntat, per a elles és el mateix multiplicat per mil. Ja els nou mesos deunidó, i després suma-hi l’alletament, però és que jo almenys vaig tan perdut que si no fos per ella em moriria. I ella treballa a Z, saps?, i des d’ara mateix, que està de dos mesos, s’ha de combinar i d’explicar i de compartir la feina dia a dia amb una companya, de manera que si hagués d’agafar una baixa abans que li arribi l’hora no perdin pistonada, i encara gràcies que els seus caps són una meravella i li faciliten les coses. O sigui, ja no és només allò d’abans, que l’home aportava el sou i ella es dedicava a la llar, és que ella guanya més que jo –tu diràs, treballant a Z– però continua dedicant-se més a la llar que jo! Dedicar-se a la llar no és passar-hi més hores, que en això anem empatats. Però ella esmerça més hores a la casa que jo encara que hi arribi després que jo, ella hi dedica gairebé tot el temps que hi és, ella fa coses fins i tot quan sembla que no fa res, tot passant d’una banda a l’altra. Encara que m’hi esforci molt, quan jo hi vaig ella ja n’ha tornat quinze vegades, i això si fa no fa em penso que passa en moltes famílies. En una casa sempre hi ha feina, i ella és molt endreçada, molt viva, molt senyora, molt digna i molt capaç. Tant que si pensa que hi ha feina important per fer no podria dormir ni amb pastilles, s’ho passa malament. I llavors fem entre els dos –ella mana, em diu el què i el com– el que anomenem mig de broma the last works abans d’anar a clapar. I t’asseguro que no és gens maniàtica, no és d’aquelles que quan jo no hi sóc fa dissabte. Quan netegem o endrecem, ho hem de fer tots dos. Ella diu que molts cops podria treballar sola, però que llavors no ho porta bé, que alguna cosa la fa rondinar per dins. I com que no vol rondinar, i jo tampoc vull que treballi sola ni que rondini, feinegem junts quan hi som tots dos i ella diu que així fem més via. Suposo que ho diu per no malmetre’m l’autoestima. Ara, si uns dies està més cansada i em proposa de deixar-ho tot pengim-penjam, ho fem, i si li ho proposo jo també em fa cas. Per exemple, molts caps de setmana. I llavors ens llevem a mig matí i... És un tresor. No me la mereixo.
El meu amic, que em diu tot això d’una tirada, mig emocionat i admirat, que parla de la seva dona com si fos un àngel del cel –ho és–, no és dels que fugen de casa a la mínima, ni dels que hi arriben tard per estalviar-se de banyar les criatures, ni dels que no saben fer res més que baixar la brossa al carrer, ni dels que no s’aixequen a la nit, ni dels que «jo és que cuinar ja saps que no en sé», ni... El meu amic cuina, frega, planxa, fa un munt de coses a casa i és dels qui saben fins i tot programar la rentadora! I, malgrat tot, té raó. El mèrit de portar una casa i de pujar una família, en el 99,9% dels casos, és d’elles.
Li vaig dir al meu amic que per molts anys per la dona que tenia. I vaig pensar que realment li havia tocat la rifa, però que sí que se la mereix, perquè és molt bon paio.
Tot això és molt obvi i conegut, ja ho sé, però està bé que es digui de tant en tant i no sols el Dia Internacional de la Dona, i que no ho diguin només elles.
(Afegitó del 26 de juliol: «Quan em parlen d’infants hiperactius, infants deprimits, adolescents agressius, assetjament escolar, anorèxia i bulímia en nenes cada cop més menudes, en fi, quan llegeixo els titulars sinistres dels diaris o escolto les alarmants informacions dels telenotícies, penso que les mares modernes [...], tant les que surten a treballar fora de casa com les que han decidit deixar la feina, estan esgotades.» Lucía Etxebarría, Magazine, 26 juliol 2009)
divendres, 12 de juny del 2009
«La cultura és la vacuna contra els totalitarismes»
Quantes vegades ho hem sentit a dir, oi? Però potser després de les investigacions de Timothy Ryback ens hem de demanar: segur? Copio un article d’Ángeles Caso, titulat «Els llibres de Hitler»:
Em fa gràcia que Caso es refereixi a Shakespeare i May quan s’exclama «com és possible que llegint això...?» També són les úniques lectures, dins d’aquest repàs ràpid que fa ella del llibre de Ryback, que jo he compartit amb Adolf Hitler. I, és clar, les enciclopèdies i els anuaris, que eren el Google de l’època i ho han continuat essent fins fa quatre dies. De les altres (antisemites, autoajuda, esoterisme, estratègia militar, biografies de militars, Jünger), res de res. Ni les de com parlar en públic, i mira que he hagut de fer classes i xerrades a la meva vida (encara en faig alguna de tant en tant).
Mark Twain ja va voler precisar-ho fa més d’un segle: «Qui no llegeix bons llibres no és diferent de qui no llegeix.» O sigui, que no és veritat que «llegir ens fa més grans» i prou, com diu la Conselleria de Cultura. Encara sento la tieta que em deia: «Això que llegir ens faci encara més grans no m’agrada gens.» Té raó la tieta. I fins i tot deixant de banda el problema del «més grans», si de cas haurien de dir: «Llegir bé [o llegir bo] ens fa més grans.» Hitler també llegia «bons llibres»: Shakespeare, May. Però suposo que és allò que diu un amic italià, «non gettare le perle davanti ai porci»: si barreges una bona menja amb una porqueria, tot es corromp (o, més textualment, si un porc endrapa una delícia, la delícia esdevé porc). I doncs, caldria precisar encara més el que deia Twain: «Cal llegir bons llibres, i només bons llibres –no te’ls acabaràs, els bons–, però sobretot cal ser bona persona, i per ser-ho no n’hi ha prou només amb llegir llibres, per bons que siguin.» (Uf, massa llarg. Ja hi rumiaré, a veure si ho faig més sintètic sense deixar-me re, perquè si no no m’ho voldran a la conselleria de cap manera.)
L’historiador estatunidenc Timothy W. Ryback ha publicat ara un llibre apassionant per als qui sentim interès a indagar en la naturalesa del mal: Hitler’s Private Library, the books that shapped his life (“Biblioteca privada de Hitler, els llibres que van modelar la seva vida”). Per a sorpresa de molts que podien pensar-se que el jerarca nazi era amb prou feines una mica més que analfabet, resulta que va ser per contra un lector apassionat. Va aplegar fins a 16.000 volums a les biblioteques que tenia repartides per les diverses residències seves. Els qui el van conèixer el recordaven sempre, ja des de menut, llegint àvidament, fins i tot durant el temps que va romandre enfonsat dins el fang enmig de les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, a l’abast de les bales i els gasos verinosos. El seu amic de joventut August Kubizek deia d’ell que “els llibres eren el seu món”. Quan va arribar a Viena per mirar d’ingressar a l’Escola de Belles Arts, sense ni un cèntim a la butxaca, arrossegava tanmateix quatre caixes de llibres. Insomne i noctàmbul, era habitual que arribés a devorar un exemplar cada nit, i no permetia que ningú l’interrompés, ni tan sols la seva amant Eva Braun. I en la darrera foto que es conserva de la seva habitació al búnquer de Berlín, just abans del suïcidi, damunt la tauleta de nit reposa una obra misteriosa, el títol de la qual ningú no ha aconseguit descobrir.
Ryback aprofundeix en el contingut d’aquestes lectures, enormement variades, que incloïen des de Shakespeare –el qual, segons sembla, citava sovint– fins al popular escriptor de novel·les de l’Oest Karl May, els herois de les quals utilitzava com a exemples per esbroncar els seus generals. Li agradaven les enciclopèdies i els anuaris, en els quals obtenia en poc temps dades que poguessin donar-li un vernís d’aparent cultura. I una cosa que podríem qualificar com llibre d’autoajuda o manuals pràctics, com ara L’art d’esdevenir orador en poques hores, del qual devia treure bon profit. També volums d’estratègia militar i biografies de grans soldats. I tractats de filosofia, com Feuer und Blut (“Foc i sang”), del famós Ernst Jünger, dedicat per ell mateix. Per descomptat, una bona part dels seus interessos s’adreçava cap a les obres antisemites, de tradició antiga i intensa a Centreeuropa i a Rússia. I cap a la màgia i l’ocultisme, un món pel qual Hitler sentia autèntica devoció. Se sap, per exemple, que un dels volums que va llegir durant els darrers dies va ser un assaig sobre les profecies de Nostradamus.
Fa molta pena descobrir tot això. En el nostre afany de santificar la cultura, volem creure que llegir ens fa més bones persones. Que eixampla la nostra ment, amplia els nostres criteris, ens lliura de prejudicis, ens torna més empàtics, ens ensenya a mirar els altres éssers humans amb tolerància i respecte. És possible devorar Shakespeare i no sentir compassió pels qui estan tirànicament sotmesos al patiment i a la tragèdia? O admirar l’apatxe protagonista de les novel·les de Karl May, posar-lo com a exemple d’estrateg i malgrat això menysprear tots els no aris? Pot estar el mal tan arrelat en una ment que res no aconsegueixi exterminar-lo? Ni tan sols quan tens tota la saviesa del món al teu abast? Doncs, quin desastre.
(Ángeles Caso, Magazine 22 març 2009)
Em fa gràcia que Caso es refereixi a Shakespeare i May quan s’exclama «com és possible que llegint això...?» També són les úniques lectures, dins d’aquest repàs ràpid que fa ella del llibre de Ryback, que jo he compartit amb Adolf Hitler. I, és clar, les enciclopèdies i els anuaris, que eren el Google de l’època i ho han continuat essent fins fa quatre dies. De les altres (antisemites, autoajuda, esoterisme, estratègia militar, biografies de militars, Jünger), res de res. Ni les de com parlar en públic, i mira que he hagut de fer classes i xerrades a la meva vida (encara en faig alguna de tant en tant).
Mark Twain ja va voler precisar-ho fa més d’un segle: «Qui no llegeix bons llibres no és diferent de qui no llegeix.» O sigui, que no és veritat que «llegir ens fa més grans» i prou, com diu la Conselleria de Cultura. Encara sento la tieta que em deia: «Això que llegir ens faci encara més grans no m’agrada gens.» Té raó la tieta. I fins i tot deixant de banda el problema del «més grans», si de cas haurien de dir: «Llegir bé [o llegir bo] ens fa més grans.» Hitler també llegia «bons llibres»: Shakespeare, May. Però suposo que és allò que diu un amic italià, «non gettare le perle davanti ai porci»: si barreges una bona menja amb una porqueria, tot es corromp (o, més textualment, si un porc endrapa una delícia, la delícia esdevé porc). I doncs, caldria precisar encara més el que deia Twain: «Cal llegir bons llibres, i només bons llibres –no te’ls acabaràs, els bons–, però sobretot cal ser bona persona, i per ser-ho no n’hi ha prou només amb llegir llibres, per bons que siguin.» (Uf, massa llarg. Ja hi rumiaré, a veure si ho faig més sintètic sense deixar-me re, perquè si no no m’ho voldran a la conselleria de cap manera.)
dissabte, 14 de febrer del 2009
Perles (9): Vagi a l’especialista
«Els metges especialistes són molt necessaris, bàsicament perquè són els que permeten progressar en medicina. Però si volen visitar malalts, han de conservar una part de troncalitat. Jo no accepto que un metge digui “això no em pertoca”. Aquest no s’ha de posar davant d’un malalt. El metge, sigui pneumòleg o sigui cardiòleg, és igual l’especialitat, ha de ser capaç de fer una primera visita d’un malalt no classificat prèviament per un diagnòstic. La medicina interna, primària, és crucial. Perquè molts cops el procés del que t’explica el malalt és a distància, a quilòmetres, del que realment li ha passat. Molts dels meus pacients tenien la causa de la malaltia molt lluny de la raó per la qual es queixaven. Ho he explicat moltes vegades: “No es pot visitar a trossos.” L’home, des del punt de vista biològic, no és una suma de sistemes. És una unitat.» (Ciril Rozman, entrevistat per Núria Escur, Magazine 1 febrer 2009)
dijous, 30 d’octubre del 2008
Qüestions de llengua (XXXIV): Els americans
Us copio un extracte del que escriurà Quim Monzó al Magazine de diumenge 2 de novembre, amb el seu permís presumpte:
«Fa un parell de dies, un home deia fàstics dels Estats Units a la barra del Sandor*, amb el dry martini a la mà. [...] La seva opinió és que no es pot esperar res de bo d’un país que ni tan sols té nom i que, per batejar-se, ha hagut de recórrer a una vulgar descripció política. Segons ell, fins a l’aparició dels Estats Units al mapamundi, els països tenien noms normals: França, Anglaterra, Rússia... Estats Units va ser el primer que féu servir la seva manera d’organitzar-se per donar-se un nom. Després, més tard, el van seguir la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, i fins i tot el Regne Unit. Tot això deia el del dry martini.
»Hom se sorprendria si no fos perquè, a hores d’ara, ha conegut ja molts antiamericans i sap que –en general– la ignorància és el seu denominador comú. Perquè Estats Units té un topònim, i aquest topònim és Amèrica. I passa que de la mateixa manera que, per abreujar, anomenem Espanya el Regne d’Espanya o Uruguai la República Oriental de l’Uruguai, els Estats Units d’Amèrica, per abreujar, els anomenem Estats Units, o Amèrica, o EUA, o USA. És Estats Units d’Amèrica, igual com el nom complet de Mèxic és Estats Units Mexicans i igual com, abans, Colòmbia, Veneçuela i el Brasil es deien, oficialment, Estats Units de Colòmbia, Estats Units de Veneçuela i Estats Units del Brasil. De la mateixa manera, al final del segle XVIII hi hagué uns Estats Units de Bèlgica.
»I per què se’n diu Amèrica si també anomenem Amèrica tot el continent? Doncs, per començar, perquè ells el continent l’anomenen the Americas. També nosaltres parlàvem tradicionalment de les Amèriques: per distingir-ho d’Amèrica. Cal tenir en compte que en aquell tros de món les colònies britàniques van ser les primeres d’independitzar-se. Mentre la resta de territoris continuava sota dominació espanyola, portuguesa, francesa o holandesa, ells van tallar els vincles amb Europa abans que ningú. I quin nom s’havien de posar, si ells mateixos s’anomenaven Amèrica, si tothom els deia Amèrica (pel comerciant britànic Richard Amerike, per cert, i no per Amerigo Vespucci)? Doncs, Amèrica, és ben clar. Per això, quan canten God bless America pensen en el seu país i no en el continent sencer. Per això, quan a West Side Story els porto-riquenys canten “I want to live in America, everything is free in America!” tenen clar que, quan diuen Amèrica, volen dir el país que dimarts triarà nou president, i no el continent del qual Puerto Rico també forma part. Què volen que els digui? Si altres volien aquell topònim, que s’haguessin independitzat abans.»
(L’article de Monzó es titula «Déu ajuda el qui matina». Com que el títol fa referència a un refrany castellà, en català podríem dir: «El primer peix per a qui primer neix.»)
Contundent, Monzó. Però suposo que té raó, com tantes vegades. Per tant, de moment mea culpa jo, que vaig ser dels que va demanar un gentilici específic i inequívoc per als habitants dels Estats Units d’Amèrica. I doncs, ara que fa poc que hem aconseguit que el Termcat beneís la forma estatunidenc/a com a patronímic dels habitants d’aquell país, tots convençuts que no eren ningú per apropiar-se en exclusiva del continent, ara arriba en Monzó i tot empescant-se una història de les seves amb ridículs i estrafolaris personatges mig inventats, ens diu –i sembla que té raó– que ja estava bé no sols nord-americans, sinó fins i tot americans ras i curt. Malaguanyats esforços...!
O no. Perquè un cop desfermats els motius que ens han portat fins on som, que molts pobles d’Amèrica no accepten que els gringos s’hagin apoderat del nom del continent, el gentilici estatunidenc/a continuarà fent-nos servei, digui el que digui Monzó. Però és veritat que estatunidenc/a és també equívoc, perquè podria referir-se ara com ara igualment al mexicans, i fa més temps als habitants d’uns quants països més.
* Sandor: bar decadent amb terrassa pròpia a la part alta de la Diagonal, a tocar dels jardins del Turó Parc, zona exclusiva i característica d’algunes famílies d’upa de Barcelona. Es pronuncia plana, Sàndor. Casa meva és a pocs metres d’allà. Però per sota de la Diagonal ;-)
«Fa un parell de dies, un home deia fàstics dels Estats Units a la barra del Sandor*, amb el dry martini a la mà. [...] La seva opinió és que no es pot esperar res de bo d’un país que ni tan sols té nom i que, per batejar-se, ha hagut de recórrer a una vulgar descripció política. Segons ell, fins a l’aparició dels Estats Units al mapamundi, els països tenien noms normals: França, Anglaterra, Rússia... Estats Units va ser el primer que féu servir la seva manera d’organitzar-se per donar-se un nom. Després, més tard, el van seguir la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, i fins i tot el Regne Unit. Tot això deia el del dry martini.
»Hom se sorprendria si no fos perquè, a hores d’ara, ha conegut ja molts antiamericans i sap que –en general– la ignorància és el seu denominador comú. Perquè Estats Units té un topònim, i aquest topònim és Amèrica. I passa que de la mateixa manera que, per abreujar, anomenem Espanya el Regne d’Espanya o Uruguai la República Oriental de l’Uruguai, els Estats Units d’Amèrica, per abreujar, els anomenem Estats Units, o Amèrica, o EUA, o USA. És Estats Units d’Amèrica, igual com el nom complet de Mèxic és Estats Units Mexicans i igual com, abans, Colòmbia, Veneçuela i el Brasil es deien, oficialment, Estats Units de Colòmbia, Estats Units de Veneçuela i Estats Units del Brasil. De la mateixa manera, al final del segle XVIII hi hagué uns Estats Units de Bèlgica.
»I per què se’n diu Amèrica si també anomenem Amèrica tot el continent? Doncs, per començar, perquè ells el continent l’anomenen the Americas. També nosaltres parlàvem tradicionalment de les Amèriques: per distingir-ho d’Amèrica. Cal tenir en compte que en aquell tros de món les colònies britàniques van ser les primeres d’independitzar-se. Mentre la resta de territoris continuava sota dominació espanyola, portuguesa, francesa o holandesa, ells van tallar els vincles amb Europa abans que ningú. I quin nom s’havien de posar, si ells mateixos s’anomenaven Amèrica, si tothom els deia Amèrica (pel comerciant britànic Richard Amerike, per cert, i no per Amerigo Vespucci)? Doncs, Amèrica, és ben clar. Per això, quan canten God bless America pensen en el seu país i no en el continent sencer. Per això, quan a West Side Story els porto-riquenys canten “I want to live in America, everything is free in America!” tenen clar que, quan diuen Amèrica, volen dir el país que dimarts triarà nou president, i no el continent del qual Puerto Rico també forma part. Què volen que els digui? Si altres volien aquell topònim, que s’haguessin independitzat abans.»
(L’article de Monzó es titula «Déu ajuda el qui matina». Com que el títol fa referència a un refrany castellà, en català podríem dir: «El primer peix per a qui primer neix.»)
Contundent, Monzó. Però suposo que té raó, com tantes vegades. Per tant, de moment mea culpa jo, que vaig ser dels que va demanar un gentilici específic i inequívoc per als habitants dels Estats Units d’Amèrica. I doncs, ara que fa poc que hem aconseguit que el Termcat beneís la forma estatunidenc/a com a patronímic dels habitants d’aquell país, tots convençuts que no eren ningú per apropiar-se en exclusiva del continent, ara arriba en Monzó i tot empescant-se una història de les seves amb ridículs i estrafolaris personatges mig inventats, ens diu –i sembla que té raó– que ja estava bé no sols nord-americans, sinó fins i tot americans ras i curt. Malaguanyats esforços...!
O no. Perquè un cop desfermats els motius que ens han portat fins on som, que molts pobles d’Amèrica no accepten que els gringos s’hagin apoderat del nom del continent, el gentilici estatunidenc/a continuarà fent-nos servei, digui el que digui Monzó. Però és veritat que estatunidenc/a és també equívoc, perquè podria referir-se ara com ara igualment al mexicans, i fa més temps als habitants d’uns quants països més.
* Sandor: bar decadent amb terrassa pròpia a la part alta de la Diagonal, a tocar dels jardins del Turó Parc, zona exclusiva i característica d’algunes famílies d’upa de Barcelona. Es pronuncia plana, Sàndor. Casa meva és a pocs metres d’allà. Però per sota de la Diagonal ;-)
dimarts, 20 de novembre del 2007
Fets diferencials (17): Els López
Tot i que les meves antipaties pels comunistes històrics són ben manifestes, ja he explicat alguna altra vegada que ells van ser dels pocs que van mantenir la flama viva d’un cert esperit democràtic mentre aquí estàvem sota la bota del franquisme –en el meu cas sense sentir-me’n gaire, ho reconec: hi havia com una submissió psicològica deguda al context meu de l’època, ja en parlaré un altre dia.
Una altra cosa és que els ideòlegs i cappares d’aquell comunisme possibilista, després, no s’hagin esforçat gaire a explicar-nos el que sabien exactament sobre què passava mentrestant a l’est d’Europa. Alguns d’ells ho coneixien, però miraven cap a una altra banda o ho justificaven amb raons de necessitat conjuntural..., exactament igual com aquí altres justificaven el franquisme i les seves atrocitats més cridaneres, i força gent d’un dels partits majoritaris de l’Estat encara ho fa. Ni uns ni altres no han demanat gaires disculpes, ni han decidit, en conseqüència, desaparèixer una temporada de l’escena política, ni que fos per vergonya. Però tot això és una altra història.
El fet diferencial és que mentre a Espanya es parlava dels «Lópeces» –que eren els tecnòcrates del franquisme, els que van posar mitges soles al règim perquè el dictador pogués manar sense problemes quinze anys més–, aquí teníem el López Raimundo, que llavors era, com el Guti i altres, un dels herois de la resistència. I ara el López Raimundo s’ha mort a 93 anys.
Aquest López «nostre» era company de la Teresa Pàmies i pare de quatre fills, un dels quals l’escriptor Sergi Pàmies, a qui ja es veu que no agrada això de dir-se López. (Afegitó del mes de març del 2008. Diu la mare de Sergi Pàmies, Teresa, al Magazine del 9 de març 2008, que «per la clandestinitat del pare, [els nostres fills] no van poder dur el seu cognom i quan van poder canviar-lo, quan ens vam casar en arribar la democràcia, ja era tard perquè estaven escolaritzats, i passar d’un dia a l’altre a deixar de dir-se Pàmies per tal de dir-se López podia ser difícil d’assimilar en el seu entorn». Queda explicat: no és una qüestió de gustos, sinó de fets imposats per les circumstàncies.)
No deixa de ser estrany, ja que parlàvem de revisar el passat d’uns i altres, que entre els «Lópeces» n’hi hagués un que parlava català –em van enviar a fer-li una entrevista els anys 80, a Madrid, on jo vivia llavors i ell també, i la vam fer en català– i que en canvi el López Raimundo no el gastés ni per dir bon dia –també ho vaig poder comprovar un dia en una entrevista. Això em porta a fer una teoria: saber català i parlar català no vol dir que entenguis Catalunya. Però, alhora, viure a Catalunya i no parlar català potser és compatible en alguns casos amb entendre més o menys Catalunya.
Però des del meu punt de vista no parlar català vivint aquí és incompatible amb estimar prou Catalunya ni amb estimar prou els catalans (i les catalanes). Tret que siguis realment incapaç d’aprendre cap idioma per raons genètiques que podríem disculpar, cosa que em penso que no és el cas. Bé, és una teoria com una altra.
Ara, quaranta anys després, tenim aquí els agitadors polítics López Bofill i López Tena, l’actor Sergi López, el notari López Burniol i els editors Antonio i Claudio López Lamadrid. Allà no sé quins López coneguts tenen, però m’estimo més els nostres –els editors no tant, i no és pel segon cognom, és que són molt i molt castellans.
Una altra cosa és que els ideòlegs i cappares d’aquell comunisme possibilista, després, no s’hagin esforçat gaire a explicar-nos el que sabien exactament sobre què passava mentrestant a l’est d’Europa. Alguns d’ells ho coneixien, però miraven cap a una altra banda o ho justificaven amb raons de necessitat conjuntural..., exactament igual com aquí altres justificaven el franquisme i les seves atrocitats més cridaneres, i força gent d’un dels partits majoritaris de l’Estat encara ho fa. Ni uns ni altres no han demanat gaires disculpes, ni han decidit, en conseqüència, desaparèixer una temporada de l’escena política, ni que fos per vergonya. Però tot això és una altra història.
El fet diferencial és que mentre a Espanya es parlava dels «Lópeces» –que eren els tecnòcrates del franquisme, els que van posar mitges soles al règim perquè el dictador pogués manar sense problemes quinze anys més–, aquí teníem el López Raimundo, que llavors era, com el Guti i altres, un dels herois de la resistència. I ara el López Raimundo s’ha mort a 93 anys.
Aquest López «nostre» era company de la Teresa Pàmies i pare de quatre fills, un dels quals l’escriptor Sergi Pàmies, a qui ja es veu que no agrada això de dir-se López. (Afegitó del mes de març del 2008. Diu la mare de Sergi Pàmies, Teresa, al Magazine del 9 de març 2008, que «per la clandestinitat del pare, [els nostres fills] no van poder dur el seu cognom i quan van poder canviar-lo, quan ens vam casar en arribar la democràcia, ja era tard perquè estaven escolaritzats, i passar d’un dia a l’altre a deixar de dir-se Pàmies per tal de dir-se López podia ser difícil d’assimilar en el seu entorn». Queda explicat: no és una qüestió de gustos, sinó de fets imposats per les circumstàncies.)
No deixa de ser estrany, ja que parlàvem de revisar el passat d’uns i altres, que entre els «Lópeces» n’hi hagués un que parlava català –em van enviar a fer-li una entrevista els anys 80, a Madrid, on jo vivia llavors i ell també, i la vam fer en català– i que en canvi el López Raimundo no el gastés ni per dir bon dia –també ho vaig poder comprovar un dia en una entrevista. Això em porta a fer una teoria: saber català i parlar català no vol dir que entenguis Catalunya. Però, alhora, viure a Catalunya i no parlar català potser és compatible en alguns casos amb entendre més o menys Catalunya.
Però des del meu punt de vista no parlar català vivint aquí és incompatible amb estimar prou Catalunya ni amb estimar prou els catalans (i les catalanes). Tret que siguis realment incapaç d’aprendre cap idioma per raons genètiques que podríem disculpar, cosa que em penso que no és el cas. Bé, és una teoria com una altra.
Ara, quaranta anys després, tenim aquí els agitadors polítics López Bofill i López Tena, l’actor Sergi López, el notari López Burniol i els editors Antonio i Claudio López Lamadrid. Allà no sé quins López coneguts tenen, però m’estimo més els nostres –els editors no tant, i no és pel segon cognom, és que són molt i molt castellans.
dissabte, 28 de juliol del 2007
Qüestions de llengua (XVII): Llenguatge no sexista
En tinc el retall però no la referència exacta. L’autora del text és la periodista –dedicada des de fa anys a fer d’escriptora, i amb prou èxit– Ángeles Caso, i suposo que l’article es va publicar al Magazine que edita el Grupo Godó el mes de maig o juny d’enguany.
Diu:
Això escrivia Ángeles Caso.
Però encara hi ha un darrer argument, ara meu. Fins els homes més bèsties i llondros dels temps més remots, en l’època dels nostres pares, avis i besavis, quan volien ser delicats, quan pretenien ser formals en adreçar-se a un públic heterogeni, no s’oblidaven mai de dir «senyores i senyors» (o, durant el temps que va estar prohibit i després mal vist dir-ho en català, allò encara més carrincló de «damas y caballeros»). I ho repetien, al llarg del discurs, les vegades que fes falta. Allò també ho trobava tothom embafador, cansat, fatigant, carregós i feixuc? (I ara no em digueu que sí, que em foteu l’argument enlaire.) O només ho trobem així ara, perquè hem introduït dins el mateix esquema noves variants més comprometedores, que parlen amb més claredat de la desitjada –almenys per mi– igualtat absoluta de drets i deures: treballadores i treballadors, ciutadanes i ciutadans, presidentes i presidents, etcètera? No pot ser que allò que molesti a uns quants dels que es queixen per les «repeticions innecessàries» sigui que per primer cop veuen les dones com treuen el cap en molts àmbits –si bé encara no en tots els que conformen la vida social–? No pot ser que s’adonin amb preocupació que aquests canvis en el llenguatge volen dir que elles ja no seran des d’ara visibles únicament en el terreny inofensiu i deliqüescent dels tractaments elitistes i tan sovint hipòcrites de les «senyores» o «damas» i els «senyors» o «caballeros»? No pot ser que allò que els emprenyi sigui en realitat el fet que les dones puguin començar de debò a equiparar-se als homes? No pot ser que allò que els alarmi sigui que en molts casos no sols s’hi equiparen, sinó que ens avantatgen pel que fa a prestacions i resultats?
(Sí, ja sé que són preguntes retòriques, però m’anaven bé per a l’argumentació.)
Amigues i amics, ací queda dit, tal com ho penso, tot i que reconec que el raonament és feble perquè aquí sols parlem de llengua i la llengua és només una part molt xicoteta de la realitat. Però, com diu Caso, la llengua està condicionada per la realitat i, alhora, contribueix a configurar la realitat.
Pot ser pesat repetir els ciutadans i les ciutadanes, les companyes i els companys i les nenes i els nens –de llarga tradició entre nosaltres, per cert: Cavall Fort va ser des del primer dia una «revista per a nens i nenes», si no vaig errat. I encara més les conselleres delegades i els consellers delegats, o els mestres de casa i les mestresses de casa. Però resulta sens dubte pedagògic. És secundari, si voleu, i molt superficial. Epidèrmic, n’han dit moltes dones. D’inútil, l’han titllat altres. Hipòcrita, han remarcat unes quantes més: només serveix per apaivagar consciències masclistes. Potser sí. Però cal veure la finalitat de tot plegat, que sens dubte no és introduir a despropòsit una manera de parlar complexa sinó reflectir una complexitat fins ara força inexistent, que retrati més bé la societat tal com ha de ser.
Les fórmules no sexistes del llenguatge són només un mitjà, d’acord, i fins i tot un mitjà discutible, però és un mitjà que tenim al nostre abast i que pot contribuir, ni que sigui només un xic, al bon fi que se cerca. I, si més no, fa que es parli i es discuteixi del tema, que ja és cosa prou bona si es vol «desesvair» algun dia la visibilitat social de moltes dones.
Diu:
«Puc estar d’acord fins a cert punt amb la idea que l’ús exhaustiu del masculí i el femení resulta carregós. Però no oblido que és evident que si el comú plural és el masculí, ho és perquè el masculí ha preponderat sempre al llarg de la història, i les llengües reflecteixen inevitablement les ideologies dominants, la percepció del món més habitual entre els qui les fan servir. I no sols les reflecteixen, sinó que tendeixen a més a configurar-les. No em sembla per tant una idea dolenta que el discurs públic, el dels polítics, els ensenyants, els comunicadors, etcètera, recordi de tant en tant que la meitat de la població és femenina.
»Però fins i tot acceptant que l’ús de “ciutadans i ciutadanes” pugui ser feixuc, el fet cert és que els noms comuns no resolen sempre prou bé el problema del significat. Si jo dic, per exemple, “els homes són violents”, faig referència als homes com a gènere o a la humanitat en conjunt? Si asseguro que “la justícia sol desprotegir els pares en cas de divorci”, al·ludeixo als pares barons o estenc aquesta idea als progenitors en conjunt? Com a escriptora, he hagut d’enfrontar-me molts cops a aquests dubtes. I la meva sensibilitat com a parlant i com a dona m’ha fet preferir les genèrics de tipus “humanitat” o “progenitors” davant els masculins comuns.
»En qualsevol cas, la desaparició del sexisme en el llenguatge no passa només per la utilització dels genèrics. [...] Continuem acceptant el vell parany de l’androcentrisme, mirant de demostrar que som iguals que els homes a còpia de masculinitzar-nos nosaltres en comptes de feminitzar la societat i el seu llenguatge. Aquest és, crec, el què de tot plegat.»
Això escrivia Ángeles Caso.
Però encara hi ha un darrer argument, ara meu. Fins els homes més bèsties i llondros dels temps més remots, en l’època dels nostres pares, avis i besavis, quan volien ser delicats, quan pretenien ser formals en adreçar-se a un públic heterogeni, no s’oblidaven mai de dir «senyores i senyors» (o, durant el temps que va estar prohibit i després mal vist dir-ho en català, allò encara més carrincló de «damas y caballeros»). I ho repetien, al llarg del discurs, les vegades que fes falta. Allò també ho trobava tothom embafador, cansat, fatigant, carregós i feixuc? (I ara no em digueu que sí, que em foteu l’argument enlaire.) O només ho trobem així ara, perquè hem introduït dins el mateix esquema noves variants més comprometedores, que parlen amb més claredat de la desitjada –almenys per mi– igualtat absoluta de drets i deures: treballadores i treballadors, ciutadanes i ciutadans, presidentes i presidents, etcètera? No pot ser que allò que molesti a uns quants dels que es queixen per les «repeticions innecessàries» sigui que per primer cop veuen les dones com treuen el cap en molts àmbits –si bé encara no en tots els que conformen la vida social–? No pot ser que s’adonin amb preocupació que aquests canvis en el llenguatge volen dir que elles ja no seran des d’ara visibles únicament en el terreny inofensiu i deliqüescent dels tractaments elitistes i tan sovint hipòcrites de les «senyores» o «damas» i els «senyors» o «caballeros»? No pot ser que allò que els emprenyi sigui en realitat el fet que les dones puguin començar de debò a equiparar-se als homes? No pot ser que allò que els alarmi sigui que en molts casos no sols s’hi equiparen, sinó que ens avantatgen pel que fa a prestacions i resultats?
(Sí, ja sé que són preguntes retòriques, però m’anaven bé per a l’argumentació.)
Amigues i amics, ací queda dit, tal com ho penso, tot i que reconec que el raonament és feble perquè aquí sols parlem de llengua i la llengua és només una part molt xicoteta de la realitat. Però, com diu Caso, la llengua està condicionada per la realitat i, alhora, contribueix a configurar la realitat.
Pot ser pesat repetir els ciutadans i les ciutadanes, les companyes i els companys i les nenes i els nens –de llarga tradició entre nosaltres, per cert: Cavall Fort va ser des del primer dia una «revista per a nens i nenes», si no vaig errat. I encara més les conselleres delegades i els consellers delegats, o els mestres de casa i les mestresses de casa. Però resulta sens dubte pedagògic. És secundari, si voleu, i molt superficial. Epidèrmic, n’han dit moltes dones. D’inútil, l’han titllat altres. Hipòcrita, han remarcat unes quantes més: només serveix per apaivagar consciències masclistes. Potser sí. Però cal veure la finalitat de tot plegat, que sens dubte no és introduir a despropòsit una manera de parlar complexa sinó reflectir una complexitat fins ara força inexistent, que retrati més bé la societat tal com ha de ser.
Les fórmules no sexistes del llenguatge són només un mitjà, d’acord, i fins i tot un mitjà discutible, però és un mitjà que tenim al nostre abast i que pot contribuir, ni que sigui només un xic, al bon fi que se cerca. I, si més no, fa que es parli i es discuteixi del tema, que ja és cosa prou bona si es vol «desesvair» algun dia la visibilitat social de moltes dones.
dimecres, 6 de juny del 2007
Raons i abraçades
Em costa d’empassar, Lucía Etxebarría. No he estat capaç d’anar més enllà de la pàgina tres o quatre de cap dels seus llibres. Allò que els fulleges una estona a la llibreria i dius: vint euros per això, ni parlar-ne. Però té una qualitat que potser altres escriptors no tenen: és molt pròxima –massa i tot; dius: fuig, dona, no t’apropis tant, que m’atabales. Bé, el cas és que sí que solc llegir els articles que publica a la premsa que jo em miro, i reconec que tot sovint m’agraden, n’aprenc, m’enriqueixen. No sempre, ja ho dic, però sovint sí. I aquest que ara us copio –un extracte– n’és un:
«Ens vam trobar una tortuga enorme a la gespa, de la grandària d’un gat, tot passejant tranquil·lament per l’herbei. L’Allegra es va quedar extasiada contemplant-la i al cap d’un minut ja havia decidit que la tortuga era seva. Amb prou feines la podia abastar, però la va carregar heroicament i, sense pensar-s’ho més, decidí endur-se-la a casa. Però l’animal tenia amo legítim, i casa pròpia. [...] No hi havia manera de convèncer l’Allegra que retornés la tortuga, perquè la criatura no arribava a entendre que havent-la trobada al carrer no se la pogués quedar. I va esclatar en uns sanglots de desconsol que a ella gairebé li esquerdaven el pit i als altres el cor. “Però bonica, no n’hi ha per a tant, si només és una tortuga... A més, ja te’n comprarem una altra”, li deia la Isabel. “Vinga, Allegra, que ja ets molt gran, que ja tens tres anys, que ja no has de plorar com els nadons”, afegia el Gorka. Però només aconseguien que els somicons de la nena es multipliquessin. Jo havia llegit en algun llibre que de vegades cal posar-se en el lloc de l’infant i mirar de demostrar que se l’entén, no menystenir les seves penes, de manera que vaig agafar la menuda a coll i, molt fluixet i a cau d’orella, li vaig dir: “Allegra, em sap molt de greu que no et puguis quedar la tortuga, sé que ha de ser molt trist per a tu perquè la tortuga t’agrada tant i és molt bonica. Em fa molta pena, perquè jo t’estimo moltíssim i per això no m’agrada veure com plores. Em sap greu de debò.” La nena se’m va abraçar al coll i amagà la cara dins la meva pelussera. “És que la tortuga és molt bonica.” “Sí, ja ho sé.” “I m’agrada molt.” “Sí, també ho sé.” I de mica en mica els sanglots s’apaivagaren, i al cap d’una estona l’Allegra s’estava calladeta, acaronant-me els cabells. Abans s’entén una abraçada que una llarga explicació.» (Magazine, 20 maig 2007)
En fi, crec que l’escriptora podia ser més elegant i explicar la feta sense deixar mig malament la Isabel i el Gorka per les seves mancances psicològiques, i sense penjar-se ella totes les medalles de la comprensió. És també aquesta mena d’afany exacerbat de protagonisme el que m’allunya d’aquesta autora, perquè el traspua en gairebé tot el que escriu. Però crec que la vivència, la lliçó pedagògica de fons, és prou valuosa com perquè hagi decidit deixar-la aquí... immortalitzada en aquest bloc impressionant que és l’admiració de tanta gent –ja ho veus, Lucía, jo també en sé.
(Afegitó de l’11 de juny: una versió gràfica recent molt pròxima a aquesta proposta d’Etxebarría és la que es veu a la pel·lícula Little Miss Sunshine –bastant poca-solta, ja que hi som, però ben feta–, quan la menuda Olive convenç el seu germà adolescent perquè faci bondat.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«Ens vam trobar una tortuga enorme a la gespa, de la grandària d’un gat, tot passejant tranquil·lament per l’herbei. L’Allegra es va quedar extasiada contemplant-la i al cap d’un minut ja havia decidit que la tortuga era seva. Amb prou feines la podia abastar, però la va carregar heroicament i, sense pensar-s’ho més, decidí endur-se-la a casa. Però l’animal tenia amo legítim, i casa pròpia. [...] No hi havia manera de convèncer l’Allegra que retornés la tortuga, perquè la criatura no arribava a entendre que havent-la trobada al carrer no se la pogués quedar. I va esclatar en uns sanglots de desconsol que a ella gairebé li esquerdaven el pit i als altres el cor. “Però bonica, no n’hi ha per a tant, si només és una tortuga... A més, ja te’n comprarem una altra”, li deia la Isabel. “Vinga, Allegra, que ja ets molt gran, que ja tens tres anys, que ja no has de plorar com els nadons”, afegia el Gorka. Però només aconseguien que els somicons de la nena es multipliquessin. Jo havia llegit en algun llibre que de vegades cal posar-se en el lloc de l’infant i mirar de demostrar que se l’entén, no menystenir les seves penes, de manera que vaig agafar la menuda a coll i, molt fluixet i a cau d’orella, li vaig dir: “Allegra, em sap molt de greu que no et puguis quedar la tortuga, sé que ha de ser molt trist per a tu perquè la tortuga t’agrada tant i és molt bonica. Em fa molta pena, perquè jo t’estimo moltíssim i per això no m’agrada veure com plores. Em sap greu de debò.” La nena se’m va abraçar al coll i amagà la cara dins la meva pelussera. “És que la tortuga és molt bonica.” “Sí, ja ho sé.” “I m’agrada molt.” “Sí, també ho sé.” I de mica en mica els sanglots s’apaivagaren, i al cap d’una estona l’Allegra s’estava calladeta, acaronant-me els cabells. Abans s’entén una abraçada que una llarga explicació.» (Magazine, 20 maig 2007)
En fi, crec que l’escriptora podia ser més elegant i explicar la feta sense deixar mig malament la Isabel i el Gorka per les seves mancances psicològiques, i sense penjar-se ella totes les medalles de la comprensió. És també aquesta mena d’afany exacerbat de protagonisme el que m’allunya d’aquesta autora, perquè el traspua en gairebé tot el que escriu. Però crec que la vivència, la lliçó pedagògica de fons, és prou valuosa com perquè hagi decidit deixar-la aquí... immortalitzada en aquest bloc impressionant que és l’admiració de tanta gent –ja ho veus, Lucía, jo també en sé.
(Afegitó de l’11 de juny: una versió gràfica recent molt pròxima a aquesta proposta d’Etxebarría és la que es veu a la pel·lícula Little Miss Sunshine –bastant poca-solta, ja que hi som, però ben feta–, quan la menuda Olive convenç el seu germà adolescent perquè faci bondat.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 31 de març del 2007
El testimoni de la Maria A.
Em va deixar molt impressionat trobar-me fa unes setmanes al Magazine que es reparteix els diumenges amb diversos diaris, dins un reportatge sobre «Joves extraordinaris», el testimoni de la Maria A. Ella i jo –i uns quants més– sabem per què és tan corprenedora la trajectòria i el conjunt de decisions que ha anat prenent, a partir d’un dia que va tenir una aventura...
Us faig un extracte del que deia la revista: «Juny del 2001. Tenia 20 anys, acabava segon de dret, la vida em somreia, tenia amics, un xicot, una família fantàstica..., i una vesprada m’assabento que estic embarassada. El problema més gran era el que podia pensar la família, on tothom em tenia tan ben considerada. [...]
»Mai no m’havia plantejat quedar-me embarassada, però molt menys la possibilitat d’avortar. No hi havia cap altre camí que tirar endavant, així que els meus plans van quedar barrats. Volia començar una altra carrera i m’havien adjudicat una beca per anar a Lisboa amb un programa Erasmus. Ja no podria fer-ho. Però em vaig prometre que acabaria dret. Era típic sentir casos de noies que havien deixat d’estudiar en quedar-se prenys i no volia que em passés a mi.
»Per fi, després de cinc anys de maternitat i de dubtes, de ganes de tirar la tovallola i de lluita contínua, que no hauria resistit si no hagués estat pels pares, per la família i pels millors amics, el mes de setembre passat em vaig llicenciar. He assolit un dels objectius més costosos. Als ulls de qualsevol pot semblar una niciesa perquè hi ha milers de llicenciats i pares i mares que combinen feina, família i estudis. Però haver-ho fet portant una casa, una filla i unes quantes feines alhora per poder arribar a fi de mes fa que em senti una persona lluitadora.
»Per a mí no ha estat fàcil. Quan vius en un quart pis sense ascensor, sense banyera, sense calefacció i amb un sostre que cau a trossos i el lloguer puja cada dia més i no hi ha ni la possibilitat més remota d’anar-se’n a un de més ampli perquè no ho podria pagar amb els meus sous ridículs, no trobes precisament que la vida sigui un camí de roses. També et desanimes quan en cercar feina has de mirar l’horari perquè no pots deixar la tasca més important, que és fer de mare, o quan has de comptar sempre els diners cèntim a cèntim per poder arribar a totes les despeses.
»Tot amb tot, sóc la mare més feliç del món. Quan vaig a buscar la Q. a l’escola i se’m llença als braços, o s’aixeca al matí i em diu que m’estima, o ara, que em demana d’on surt l’aigua del lavabo, no puc veure res de negatiu en les decisions preses. La meva vida no és com la de la majoria de les noies de 26 anys. Ahir, que era divendres, me’n vaig anar a dormir a les 11 de la nit, però aquest matí he pogut llevar-me amb ella i jugar. I m’encanta.» (Magazine, 4 febrer 2007, p. 35).
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Us faig un extracte del que deia la revista: «Juny del 2001. Tenia 20 anys, acabava segon de dret, la vida em somreia, tenia amics, un xicot, una família fantàstica..., i una vesprada m’assabento que estic embarassada. El problema més gran era el que podia pensar la família, on tothom em tenia tan ben considerada. [...]
»Mai no m’havia plantejat quedar-me embarassada, però molt menys la possibilitat d’avortar. No hi havia cap altre camí que tirar endavant, així que els meus plans van quedar barrats. Volia començar una altra carrera i m’havien adjudicat una beca per anar a Lisboa amb un programa Erasmus. Ja no podria fer-ho. Però em vaig prometre que acabaria dret. Era típic sentir casos de noies que havien deixat d’estudiar en quedar-se prenys i no volia que em passés a mi.
»Per fi, després de cinc anys de maternitat i de dubtes, de ganes de tirar la tovallola i de lluita contínua, que no hauria resistit si no hagués estat pels pares, per la família i pels millors amics, el mes de setembre passat em vaig llicenciar. He assolit un dels objectius més costosos. Als ulls de qualsevol pot semblar una niciesa perquè hi ha milers de llicenciats i pares i mares que combinen feina, família i estudis. Però haver-ho fet portant una casa, una filla i unes quantes feines alhora per poder arribar a fi de mes fa que em senti una persona lluitadora.
»Per a mí no ha estat fàcil. Quan vius en un quart pis sense ascensor, sense banyera, sense calefacció i amb un sostre que cau a trossos i el lloguer puja cada dia més i no hi ha ni la possibilitat més remota d’anar-se’n a un de més ampli perquè no ho podria pagar amb els meus sous ridículs, no trobes precisament que la vida sigui un camí de roses. També et desanimes quan en cercar feina has de mirar l’horari perquè no pots deixar la tasca més important, que és fer de mare, o quan has de comptar sempre els diners cèntim a cèntim per poder arribar a totes les despeses.
»Tot amb tot, sóc la mare més feliç del món. Quan vaig a buscar la Q. a l’escola i se’m llença als braços, o s’aixeca al matí i em diu que m’estima, o ara, que em demana d’on surt l’aigua del lavabo, no puc veure res de negatiu en les decisions preses. La meva vida no és com la de la majoria de les noies de 26 anys. Ahir, que era divendres, me’n vaig anar a dormir a les 11 de la nit, però aquest matí he pogut llevar-me amb ella i jugar. I m’encanta.» (Magazine, 4 febrer 2007, p. 35).
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
