Perles (173): La cultura d’occident

«Latium!, un nom que no es pot pronunciar sense que es commogui fondament l’ànima. D’aquesta migrada terra brollà el geni llatí de Roma, que reunit amb el geni àtic d’Atenes i el geni cristià, va crear la cultura d’occident sobre tot el territori celticogermànic. La Galilea, l’Àtica, el Laci, tres països gairebé de la mateixa extensió han proporcionat a la humanitat un punt d’allò més elevat: la llum de l’Orient, la llengua i l’esperit de l’Hèŀlade, l’ànima jurídica de Roma.»


Josef Holzner, Paulus, Herder 1964

Tòpics desemmascarats (8): «Grècia i Roma, bressols de la civilització europea»

Per la filosofia grega, mestra de saviesa que segons molta gent encara no ha sigut superada, la distinció entre persones lliures i esclaves estava fonamentada en la mateixa naturalesa humana. Plató dóna gràcies als déus per haver nascut «lliure i no esclau» –i també, com aquell qui res, «home i no dona». Aristòtil elabora el seu sistema politicosocial amb el pressupòsit que «els bàrbars» han nascut per viure encadenats i servir «la gent normal».

A Roma i a Atenes, els nadons no eren considerats persones. En alguns casos matar les criatures fins i tot estava prescrit legalment, i de tota manera no es considerava amb el mateix rang de gravetat que l’homicidi. Fins que no arribava el «reconeixement de paternitat» oficial, el fill o la filla no tenien el dret de viure: el pare podia decidir lliurement matar-los o indicar que els deixessin morir. Plató aconsellava que convenia deixar morir les criatures de les famílies massa pobres, i Aristòtil assegurava que pujar «criatures esguerrades» hauria de ser prohibit per llei.

Encara no hem arribat en aquests extrems, però he escrit encara perquè quan sento segons quins arguments respecte a les persones amb síndrome de down o altres especificitats o peculiaritats de la raça humana –em nego a anomenar-les discapacitats, perquè d’incapaços en som o tothom o ningú–, de vegades sembla que algunes i alguns vulguin arribar-hi, si més no teòricament, com ho van fer, diuen –perquè vés a saber–, savis com Plató i Aristòtil.

I ara m’ha vingut al cap una altra idea però l’explicaré un altre dia, que si no això seria massa llarg i ja m’han hagut de renyar uns quants cops per fer articles excessivament prolixos.