Perles (150): Badar

«Caminar, a la ciutat o al camp, és la millor forma d’anar a poc a poc, i aquest ritme lent és el que requereix la sedimentació del coneixement i de l’experiència que finalment dota de sentit l’existència humana.

»En segon lloc, caminar dóna valor a la presència, a l’experimentació del que és real, davant d’un ambient digitalitzat que amaga el cos i el nosaltres darrere de múltiples pantalles. Caminar permet reafirmar la vivència de l’aquí i l’ara, gaudir de la bellesa del paisatge i patir-ne les inclemències, arrelar-se i relacionar-se amb el món sense intermediaris, posant també de manifest els límits i la fragilitat dels nostres cossos.

»Finalment, passejar pot convertir-se en un acte de resistència política, perquè s’oposa al productivisme i perquè la lentitud que li va associada crea espais per a l’imprevisible i perquè sorgeixin nous horitzons que no poden ser explicats, controlats ni venuts. Caminar no fa ningú més inteŀligent, però permet que estiguem més disponibles a noves idees perquè el ritme quan es camina el marca el pensament.»

(Fragment d’un article de Judit Carrera, titulat «L’art de perdre’s», al diari El País, 6 desembre 2014)

Perles (110): Diaris de paper

«Per una banda la connectivitat ens ajuda a fer més bé moltes tasques, però [...] és un gran mèrit la tasca dels diaris en paper, que tenen una gran competència amb paràsits com internet, la televisió... La lletra impresa en paper és actualment l’únic àmbit en què el llenguatge s’atura. Dins el teu cap. A la pantalla no s’atura, a la premsa ho pots controlar tot. Pots decidir com de ràpid llegeixes, fins a on, no és un carrusel a la pantalla. Depèn dels teus ulls, de les teves mans, hi pots fer marques. Tu ets el que domina. Això no ho fas en una pantalla. Identitat, elecció, control del llenguatge, és això. [...] El mèrit del paper és justament que no és interactiu, cal protegir-lo. Els nens han de continuar escrivint [amb la seva lletra]. La teva identitat depèn que es mantingui l’escriptura i la lectura en paper. El govern hauria de protegir la lletra impresa!»

Derrick de Kerckhove, sociòleg, entrevistat per Begoña Corzo a Magazine, 30 desembre 2012 (extracte adaptat)

* * *

I més:

«Hi ha coses que no hi caben, en un ordinador. Totes aquestes coses són al meu quadern. A més, és molt més còmode per viatjar i traslladar-se.»

María Pagés, bailaora, 19 gener 2013

Periodisme ciutadà

Algun periodista amb cara i ulls dels diaris actuals fa cap esforç per llegir amb un mínim d’atenció les moltes cartes i comunicacions de lectors adreçades específicament a la redacció? (Fa uns anys, al diari més important de Barcelona l’encarregat de revisar les cartes dels lectors era el redactor de la secció setmanal de Motor, o sigui que ja es veu la importància que donaven a la qüestió.)

De tota la vida, molts ciutadans responsables i conscienciats han enviat als diaris informacions... que els diaris no han aprofitat gairebé mai. Parlo de contribucions en el terreny de la informació, no de l’opinió. El que fèiem fins fa no res els periodistes, com a màxim, era seleccionar unes quantes d’aquelles cartes, potser no sempre les més substancioses des del punt de vista informatiu, i publicar-les. Però, com dic, ni tan sols allò ho fèiem amb gaire criteri. Tanmateix, de vegades algun altre lector responia al primer, i l’encarregat de la selecció de cartes encertava a veure la resposta enmig del munt i considerava que era interessant aquella interactivitat... per descomptat sense moure’s gairebé mai del terreny de l’opinió ni de l’espai de la secció de cartes. De vegades, doncs, es creaven rastelleres de cartes, és veritat, però tothom deu recordar que aquelles cadenes eren gairebé sempre sobre temes intranscendents, anecdòtics, llegendes urbanes (un gran ocell negre que voleiava damunt Barcelona) o assumptes menors (mitjons de rombes, mode de penjar el paper de vàter, etc.). O, si eren sobre temes substanciosos, es movien sempre dins l’àmbit de les opinions. Els fets eren sagrats i només els controlàvem els grans sacerdots, que érem els periodistes.

O sigui, poques vegades s’ha seguit en cap diari el fil d’una informació d’aquestes que dic. Poques vegades s’ha considerat els lectors com a fonts fiables de dades. Només s’han tingut en compte en uns pocs casos les seves aportacions humanes o ciutadanes, les que podien donar joc dins les seccions del diari dedicades a Societat, Gent, Local...

Ara la participació ciutadana en els mitjans és encara més gran, per la facilitat de comunicació i de transmissió de missatges a les redaccions. I llavors, sens dubte, hi ha molt més material de rebuig, absolutament prescindible i intranscendent, enmig del munt de comunicacions que es reben. Però la pregunta continua viva: hi ha algú a la redacció, amb cara i ulls, que repassi aquestes comunicacions de la ciutadania, per mirar de trobar-hi alguna dada que sigui d’interès, per seguir-li la pista?

No, em penso que no. Si mai des de cap mitjà han trucat o han escrit a ningú per demanar-li més informació (hi torno: informació, no opinió) sobre un assumpte del qual aquella persona parlava en una carta, aquest comportament ha estat completament excepcional i, com dic, normalment emmarcat en determinats àmbits ciutadans.

La immensa majoria dels periodistes tenim les nostres fonts, la nostra agenda, les nostres maneres de treballar i les nostres rutines. I no ens treguis d’aquí. Un lector és un lector, un client. No pot estar en aquesta banda dels professionals, és a l’altra banda del taulell.

Hola, món de la premsa del 2010, que hi ha algú que vulgui canviar aquesta dinàmica? Perquè potser ens esforcem a adaptar-nos des del punt de vista tecnològic i no ens adonem que el the times they are a’changin no només afecta la tecnologia. Potser una bona part de la crisi actual dels mitjans de comunicació és causada per la incapacitat conceptual de canviar...