Nunca fue, la nuestra... (2)

«Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.» (Juan Carlos I de España, 23 abril 2001)

La llei del silenci (t.o.: On the Waterfront), d'Elia Kazan (1954)

«Que el govern d’Espanya permeti que avui no hi hagi cap mitjà de comunicació audiovisual al País Valencià que s’expressi en la seva llengua és una deficiència greu de serveis comunicatius i, a més, un fet injust i intolerable.

»A València li han pres els mitjans propis i ara li lleven el senyal dels mitjans amb què comparteix llengua i cultura. [...] Els mateixos que es van carregar Canal 9 i la ràdio autonòmica ara han ordit, organitzat i executat un acte impropi del segle XXI a Occident; ells són els ideòlegs i executors del fet.

»Ara, tots els altres, polítics, empresaris, professionals, agents socials i ciutadans, si callem, en serem còmplices. No podem mirar i callar. Es tracta d’un atemptat consumat que fereix l’ànima de tot un poble. És un acte de violència simbòlica, que fa mal. Els qui el pateixen se senten prou sols.»

(Joaquim Maria Puyal, Catalunya Ràdio, 22 gener 2014)

La llei del silenci (t.o.: On the Waterfront), d'Elia Kazan (1954)

TV3 no és ‘líder’

Les responsables de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i de TV3 –que diu que no van gaire d’acord entre elles, però això jo no ho sé– han mostrat tot cofoies aquests dies les xifres segons les quals TV3 ha estat «la líder» d’audiència entre les emissores de televisió que es veuen a Catalunya.

Però això és fals. O més ben dit, està mal plantejat i és absurd que en parlin cofoies. En l’àmbit de la tele no hi ha llibertat i per tant TV3 i les seves emissores satèl·lit, que són les úniques de matriu catalana que emeten en obert per a tot Catalunya –ja s’entén que vull dir la Catalunya vista des de la perspectiva espanyola, o sigui, «les quatre províncies»–, no són líders perquè tenen només entre el 12% i el 16% de l’audiència total. TV3, ens agradi o no, és «la nostra» com fa molts anys de TVE es deia que era «la mejor televisión de España» (quan era l’única que hi havia). La resta d’audiència, tret d’algunes engrunes que s’emporten altres emissores locals o la bífida dels senyors Godó –que té força mèrit, tot s’ha de dir–, és de les emissores espanyoles, que van de bracet en la majoria de les coses que es refereixen a Catalunya i especialment en la seva tasca constant d’inculcació estratègica, ideològica i política.

Per tant, parlar de lideratge de l’audiència en l’àmbit controlat de la televisió, si no s’assoleixen xifres superiors al 40% –que sumades als percentatges més xicotets d’altres emissores locals podrien donar un avantatge real de les televisions catalanes, avantatge liderat, ara sí, per TV3–, és la manifestació més clara de l’autoconsolació idiota dels impotents. Em fa pensar en l’atleta desgraciat d’un decatló trampós que crida «sóc el més fort!» perquè ha llençat el pes més lluny que els altres i no vol saber que segons les regles els números dels altres se sumen no sols en la prova del pes sinó també en les altres nou proves i que, a més, tots els altres aniran contra ell en una prova número 11, que és de lluita.

Pot ser líder, ara sí, Catalunya Ràdio en l’àmbit de les emissores radiofòniques –si és que és la primera, que ara no sembla que ho sigui–, perquè aquí competeixen amb una certa llibertat i en un àmbit en què gairebé tothom qui vol pot emetre. Però parlar de lideratge televisiu, en les circumstàncies actuals i amb els números actuals, és tan patètic que fa plorar les pedres.

Afegitó gener 2011: «Pàtria i sobirania nacional són aspiracions diferencials, televisivament i aferrissadament defensades per alemanys, francesos, russos, espanyols, italians, lituans o croats. A Catalunya, l'anomalia es diu TV3. I el perquè no pot ser més obvi. Perquè, sola, com Sísif, pretén contrarestar els treballs de la mancomunitat real imposada, formada per TVE, Tele5, A3, Cuatro, La Sexta i una desena de canals menors, que sumen un 60% de quota i que busquen d'assegurar una audiència nacional espanyola a Catalunya, com fan als altres Països Catalans de l'Estat.» (Josep Gifreu, «Audiències nacionals?», Avui 15 gener 2011) Ja es veu que en aquest context que descriu Gifreu parlar de lideratge de TV3, hi torno, resulta patètic.

Huertas

Ara que s’han acabat els ditirambes i tothom ja ha dit la seva sobre el mític periodista Josep Maria Huertas Claveria, traspassat aquests dies, jo també en tinc una anècdota. El coneixia molt de nom, és clar, dels temps heroics –quan jo era una criatura que només tenia ídols en el món de la informació, encara no companys– i després ens havíem trobat diverses vegades, però allò de parlar personalment tots dos sols va ser només una vegada, l’any 1998 o 1999, no ho recordo prou bé però encara no fa ni deu anys. A ell li havien concedit aquell dia un premi, un reconeixement dels molts que ha rebut els darrers anys. I jo estava entre els qui havien organitzat el pessebre.

Em va cridar l’atenció –ho he explicat més d’un cop, no ho dic sols ara que ja no hi és– la seva modèstia. És un d’aquells personatges que quan n’hi ha una de grossa i n’han estat protagonistes s’excusen dient que només passaven per allà. Em va dir, en efecte, que no sabia exactament per què rebia aquella distinció aquell dia. Li vaig recordar amb poques paraules els seus mèrits. I ell: «Ah, allò? Però si allò no va ser res!» I així. Crec que era conscient que de vegades els actes d’aquests tipus en què es donen premis a personatges i institucions de renom són dissenyats perquè l’entitat que els ha organitzats s’associï als premiats. És a dir, els famosos són utilitzats, amb tota la bona voluntat, per ornar l’acte i els premis o reconeixements que s’hi donen. La gent pensa: «Quins premis més ben triats, quin bon gust, que encertat! Qui ho ha organitzat, això?»

Crec que no hi fa res: el món de l’empresa, de les relacions comercials, de l’opinió pública i dels espectacles funciona d’aquesta manera, no ens n’hem d’escandalitzar sempre que els interessats sàpiguen a què es juga allà. I en Huertas, evidentment, ho sabia. En aquest cas que us dic, confirmo que va ser exactament d’aquesta manera, que es va muntar allò per tal que en Huertas i algun altre i alguna altra dignifiquessin la cerimònia. Ho puc dir perquè vaig ser jo, com he dit, amb altres, qui ho va organitzar. El que no diré és per a qui treballava jo en aquella avinentesa (i no és fàcil que ho esbrini algú, perquè era la meva època de suposat expert en comunicació corporativa, tenia força clientela i a Huertas, com he dit, li han fet homenatges tota la vida, des de fa gairebé trenta anys: va passar directament de rebre garrotades a rebre enhorabones; a més, hi ha allò de la discreció: al llarg de la vida vas acumulant moltes dades que potser són semipúbliques, però sovint no saps fins a quin punt ho són i llavors les has de considerar confidencials, per no decebre la confiança que han dipositat en tu).

Huertas, en fi, sabia perfectament de què anava allò i va voler col·laborar. I jo crec que va fer ben fet, perquè allò s’havia fet amb prou delicadesa i professionalitat, i amb la veritat per davant. És un detall que l’honora. Li ho vaig dir, sense solemnitats: «Josep Maria, no sols ets el meu heroi, sobretot ets una bona persona.» Va somriure, una mica confús.

(Afegitó: El 23 d’abril del 2007, diada de Sant Jordi, m’escriuen del programa Una nit a la terra, de Catalunya Ràdio, i em demanen si vull intervenir cinc minuts, per telèfon, aquesta mateixa nit, per explicar aquesta nota que he escrit aquí dalt, que diuen que els ha cridat l’atenció això que dic sobre la modèstia. Els he dit amablement que no, que al far no hi tinc telèfon. Potser s’han pensat que sóc tan modest... ;-))

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

No suporto la demagògia

No sé si em considereu gaire demagog, no sé si de vegades caic en aquest vici, però el fet cert és que, almenys en la teoria, quan m’ho plantejo davant casos concrets que visc de prop, que sento o llegeixo, no suporto els arguments demagògics. Per a mi, l’argument demagògic clàssic és el de criticar un govern o una institució o una persona que es gasten diners en “tal cosa”, que es reconeix més o menys que està bé, i en canvi no en gasten, o no en gasten prou segons el punt de vista de qui critica, en “tal altra cosa” que seria molt més profitosa (profitosa per al qui critica). Un exemple de la premsa, però en podria posar mil, de tots els mitjans de comunicació, dels argumentaris de tots els partits polítics i de les converses de cafè o de sobretaula de milions de conciutadans nostres: “Entonces vi en la pared uno de esos carteles de la Generalitat en los que se recomienda dialogar con las personas de comportamiento salvaje y se me ocurrió que el dinero que se invierte en esas campañas podría tal vez invertirse en sueldos para vigilantes nocturnos del metro y otros lugares poco recomendables.” (Ferran Toutain, “De ciegos y locos”, El País, 19 desembre 2005).

Suposo que no cal comentar gaire res. Ens poden molestar o semblar ineficaces o fins i tot resultar-nos insofribles les campanyes del “bon rotllo” i del tarannà institucional que ara són moda, però limitar-se a dir que hi ha altres coses que són “prioritàries” em sembla absurd. Sempre hi haurà coses més urgents per fer, sempre hi haurà coses més importants a les quals dedicar esforços, sempre hi haurà moments més oportuns per prendre decisions difícils, però no es poden desqualificar les bones intencions ni les bones decisions ni et pots limitar a fer –governs, institucions, grups familiars, persones individuals– només l’urgent i el prioritari, perquè llavors ja pots anar venent casa teva i instal·lant-te a sota el pont, i ni això, perquè sempre hi haurà gent que s’ho passarà pitjor que tu i no tindrà ni pont per aixoplugar-se.

Cada cosa en el seu moment, i sempre és bon moment per a les coses gratificants, i fins i tot per a les inútils però plaents, que també cal fer-les, que no som màquines. I ja sabem que el paradís no el tindrem aquí, però el fet de saber-ho no ens ha de llevar l’esperança, perquè hem de fer tots els possibles com si hi poguéssim arribar. El "lasciate ogni speranza" el situa Dant a les portes de l'avern, no pas abans.

Un altre tipus d’argumentació demagògica, molt propera a l’anterior, és la que fan servir els espanyolistes –nacionalistes espanyols– per defensar els drets “sagrats” dels castellanoparlants de Catalunya, que es posen les mans al cap quan comenten determinades normatives protectores del català, i parlen de TV3 i de Catalunya Ràdio i del Parlament de Catalunya, “que sólo hablan en catalán” –i no diuen que si al Parlament no es parla gaire castellà no és perquè estigui prohibit, com a Madrid està prohibit el català, sinó perquè no volen parlar-lo els diputats, ja que cap llei no els impedeix fer-ho–, i consideren que són mitjans i institucions intolerables i provincianes, perquè no respecten el “pluralismo lingüístico”. Pretenen que ens oblidem, doncs, del Parlament espanyol i dels ministeris espanyols i dels mitjans de comunicació espanyols que també afecten i arriben, i de quina manera, a Catalunya. L’únic que volen, és clar, és conservar els seus privilegis, entre els quals hi ha el de no haver de girar la llengua seva, ni passivament, en cap racó d’un Estat que consideren seu de punta a punta. I parlen de lleis catalanes intolerables i ofegadores i provincianes oblidant sempre les lleis de més amunt, les de l’Estat, que també afecten directament i de manera punyent el mateix territori provincià en què aquelles lleis provincianes miren de treure el cap… I així van passant els segles, i ells tan tranquils, castellans tothora a Catalunya, i nosaltres que no podem ser normals ni a casa nostra.

Ja ho dic, em sembla una manera d’argumentar intel·lectualment menyspreable. Potser no mereixen ni l’esforç de rebatre’ls directament. Saben que fan trampa, saben que menteixen.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)