«En Cataluña no se pueden poner rótulos en español»

Això és una mentida com una casa. Tot seguit teniu 14 fotografies fetes en una mateixa illa de l’Eixample de Barcelona aquest matí de diumenge, 4 de març del 2018.

Com veieu, hi ha rètols de tota mena: improvisats de pissarra, lluminosos, metàŀlics, de plàstic, d’altres materials...

He esborrat les dades identificatives de les botigues, perquè aquest article no vol ser una denúncia contra aquestes botigues –Déu nos en guard! Només vol denunciar amb contundència la mentida que tants mitjans de comunicació i partits polítics de gairebé tot Espanya –també de Catalunya, quines penques!– repeteixen dia rere dia. Asseguren que et posen multes i tot, si tens un rètol en espanyol! Les poques multes que hi ha en relació amb rètols d’establiments comercials són per una altra cosa, no per retolar en espanyol. I, dit de passada, són molt escadusseres comparades amb la quantitat d’establiments que hi ha. Només a l’Eixample, multipliqueu el nombre de fotos d’aquí a sota pel nombre d’illes de l’Eixample; i l’Eixample és només un dels deu districtes de Barcelona...

En fi, les proves. Hi insisteixo: fotos d’avui de locals comercials en una sola illa de l’Eixample («fotos de hoy en una sola manzana del Ensanche de Barcelona», per si algú fa veure que no ho entén).

Finalment: per si algú es pensa que he estat investigant durant dies fins que he trobat l’indret més favorable per expressar la meva denúncia, no és així. No és un lloc buscat, no m’he hagut de moure gaire. Això és al costat de casa meva. Avui mateix se m’ha acudit la idea i ha estat pensat i fet: baixar al carrer, fer la volta a l’illa i publicar l’article.

Ja sé que això no servirà per aturar la mentida, perquè la gent que la diu ja sap que no és veritat. Però per si algú encara en tenia dubtes.

Reptes publicitaris (16): «Quiéreteme»

Un gran magatzem ha decidit fer campanya amb el lema “Quiéreteme”. La possible incorrecció de l’original té una certa gràcia, per l’ambivalència: estima’t a tu mateix i estima’m, estima’m i serà com si t’estimessis a tu, vull que t’estimis, el millor que pots fer per mi és estimar-te, estimem-nos junts...

L’han traduït al català segurament de la pitjor manera possible: “Estima’t”. És de mal gust, penso –ens està dient que siguem egoistes, o que ja ho som?–, però sobretot no diu el que diu l’original. Aquí només hi ha una persona, el destinatari del missatge. Ningú més. Quina soledat. No hi ha cap possibilitat d’interpretar-ho com a l’original.

La meva proposta? Mira que és senzill: “Estima’t-me”. Per què no ho han fet així? Que és incorrecte? Tant com l’original, exactament igual. O sigui, hi cap una interpretació benèvola, molt amagadament. I en publicitat ja se sap que es permet gairebé tot.

Un punt positiu que alhora és negatiu: la campanya en català és molt minsa, costa de trobar cartells catalans. Sempre ha estat així amb aquest magatzem, però en aquest cas la presència de la nostra llengua és purament testimonial. Per què dic que és positiu? Home, sigui en català o sigui en cap altre idioma, jo m’estimo més que no em menyspreïn, que no em tractin com un vulgar animal depredador sense família, sense amics i sense ni gat que em mioli. “Estima’t tu perquè estàs sol al món.”

Afegitó de les 9 del vespre. Ara veig que Empar Moliner també en parla, just avui!, al diari Ara, que jo el solc llegir a última hora, abans de sopar. Ja és casualitat, hem fet un bisbe. Tot i que la solució que dona ella és, significativament, diferent. Diu:

Per quina raó els creatius publicitaris no han considerat oportú fer aquest mateix joc amorós en català? Per què no han escrit “Estima-te’m”? No podem parlar d’una qüestió de mètrica en l’anunci de la ràdio (on la frase es canta: la, si, do, mi...) perquè les síl·labes són les mateixes.

Que consti que el meu article es basa en una piulada a Twitter que ja vaig fer ahir. De manera que no se’m pot acusar de plagi.

Espanyol oficial

Ja he parlat d’això, però hi torno concentrant-me en una sola paraula.

Si a la futura constitució catalana hi consta l’espanyol com a “oficial” –amb les correccions discriminatòries que es vulguin a favor del català, però “oficial”–, determinada gent i entitats s’agafaran a la denominació per encastellar-se en l’espanyol –mai més ben dit– i, amb aquesta excusa constitucional, aniran a reclamar-ne usos actius i passius als jutges i als tribunals, primer als nacionals, després als internacionals. I en força casos els poden donar la raó. La paraula “oficial” implica moltes coses, si es vol utilitzar malèvolament –o còmodament.

Per això, si bé hem de ser sempre extremament curosos per respectar els drets lingüístics individuals de les persones físiques residents actualment a Catalunya –hi ha parlants de més de tres-centes llengües!–, cal vigilar i no crear un cert ambient de bilingüisme de facto, que faci pensar que una certa cooficialitat és la sortida natural a l’actual situació de fals bilingüisme social –i de real diglòssia.

L’espanyol, passi el que passi políticament, el tindrem igual, dins de casa i al costat, tant si té drets aquí reconeguts com si no, i és una llengua enorme, molt coneguda per tothom i amb una capacitat d’atracció fora mida. El contacte és i continuarà sent inevitable –i enriquidor, sens dubte, si cada cosa ocupa el seu lloc. Però si concedim a l’espanyol un estatus “oficial” afegit a tots aquests avantatges de naixença –parlo de l’estatut de la llengua–, ja ens podem acomiadar del català com a llengua diferenciada. Perquè es normalitzarà el que ja passa ara, és a dir, la diglòssia: dues llengües amb un valor i una apreciació socials diferents, perquè una llengua és útil, substancial, i una altra llengua és ornamental, accidental, poc elaborada, només per sortir del pas... o per no utilitzar-la, atès que “està molt bé, però ara tinc coses més importants entre mans”.

No és una percepció alarmista sense fonament. La ciència sociolingüística té ben apamat el cas. Que els ho preguntin, si no, als col·lectius que malden, a l’Amèrica Llatina, per preservar les llengües natives que es parlaven als seus territoris. O, més a prop, a irlandesos, escocesos o gal·lesos, que ja s’han convençut molt majoritàriament, a còpia d’anys, que el que és pràctic de debò és l’anglès.

I sí, és veritat que no n’hi ha prou que el català sigui “única llengua oficial” –el cas andorrà és paradigmàtic. De fet, ni tan sols és necessari aquest nomenament. Cal una política lingüística realista, valenta i ferma en favor del català –i de l’occità. Però sí que cal evitar que el nomenament de “llengua oficial” el tingui l’espanyol. Perquè els parlants de llengües fortes –i les institucions que les sostenen, públiques i privades– aprofiten qualsevol escletxa –potser sense malícia, en algun cas!– per afermar les seves posicions dominants, o simplement còmodes. L’oficialitat els dona aquesta oportunitat d’or. I la gent, que s’ho mira, si no és molt militant pren l’opció més universal.

Per a la llengua poderosa l’oficialitat, o la cooficialitat, fa que la llengua feble sigui en bona part prescindible.

Com fins ara. El que és realment útil i obre portes, aquí i ara, és el castellà.

Canviarem la dinàmica?

Perles (171): Llengües que no es poden comparar

«Els qui són de mentalitat acastellanada cometen un error en aplicar les idees que ells tenen sobre una llengua diferent, com el castellà o el francés, a les idees que cal tenir sobre la nostra llengua: la nostra llengua no solament és diferent del castellà i del francés ans també suposa unes idees completament diferents en conceptes sobre què és la unitat d'una llengua i com esta es compagina amb una diversificació regional tant en pronúncia com en certs trets morfològics o de vocabulari.

»Es tracta de llengües que suposen mentalitats més distintes del que sembla a primera vista. Al capdavall, és impossible comparar llengües pròpies de l'absolutisme, com són les adoptades pels estats postabsolutistes moderns a base d'una norma fixa (la de la cort) imposada inicialment per un grup de cortesans, que seguixen amb la mateixa concepció d'un rígid autoritarisme al qual tots es pleguen per la imposició de l'escola –tal com el llatí que tots estudiaven i escrivien i ningú parlava a l'edat mitjana–, amb llengües com la nostra, que respecten totes les característiques de l'ús popular i no són imposades per cap estat, sinó que estan adaptades a les realitats vives dels pobles que les parlen.»


Josep Giner, 1964
Publicat a Obra filològica (1931-1991), Denes, València, 1998

Qüestions de llengua (67): «Aprofitar per»

Trobem cada dia més sovint aquesta construcció:

- Ara que baixes, aprofita per anar al forn a comprar pa.

O bé, sense la preposició per i afegint-hi una còpula:

- Ara que baixo, aprofitaré i aniré al forn a comprar pa.

Diu el diccionari (el DIEC i també, en la substància, Enciclopèdia):

aprofitar

1 1 v. intr. [LC] Fer profit. Menjar tan de pressa no pot aprofitar a ningú.
1 2 v. intr. [LC] Portar profit, servir de profit. Els teus consells no li aprofiten.
2 tr. [LC] Emprar útilment. Aprofitar un paper per a escriure una carta. Aprofitar un tros de roba per a fer un vestidet. Aprofitar el temps. Aprofitar l’avinentesa.
3 intr. pron. [LC] Treure profit, valer-se. S’ha aprofitat de la vostra absència per a emportar-se els llibres. S’han aprofitat d’una distracció dels vigilants per a fugir. Aprofitar-se de les circumstàncies. Ha tingut tanta sort com tu, però no ha sabut aprofitar-se’n.
4 intr. [LC] Algú, progressar gràcies a la seva aplicació. Aquest alumne aprofita.

O sigui, la norma ens permet aprofitar alguna cosa o aprofitar-nos d’alguna cosa o aprofitar a algú una cosa (‘ser-li de profit’) o aprofitar en el sentit de ‘avançar, progressar’, però no «aprofitar per». Dir «aprofitar per» és com dir «intentar per». Intentar què? Aprofitar què?

La incorrecció es pot corregir afegint-hi, per exemple, un pronom ho, que voldrà dir «el fet de baixar»:

- Ara que baixes, aprofita-ho per anar al forn a comprar pa.
- Ara que baixo, ho aprofitaré i aniré al forn a comprar pa.

(Avís: la CCMA, al portal ésAdir, admet aquest ús (aprofitar per) no sols com a informal, sinó com a general. No entenc per què, sent com és tan fàcil d’arreglar l’expressió sense que es perdi cap matís.)

Estic a favor dels préstecs, dels calcs, dels manlleus, dels neologismes i de totes les novetats que vulgueu, però sempre que tinguin un sentit, sempre que siguin un avenç, sempre que aportin un matís. En aquest cas se m’escapa el profit de l’expressió, mai més ben dit, tret del cas que es consideri que no passa res per anar eliminant complements i pronoms febles un darrere l’altre.

El cas és que l’expressió està presa, em sembla, de l’espanyol coŀloquial i de l’hispanoamericà (DPD i Moliner), però la norma general d’aquest idioma tampoc no l’entra. I doncs, copiem una quasi incorrecció, una construcció dubtosa de ben poca tradició en la nostra llengua (a aprofitar 3 del DCVB hi apareix, però ho interpreto com un localisme balear del qual em sembla difícil que provingui l’ús actual).

En resum, per mi aquí fem el mateix que si la frase esmentada l’acabéssim d’embrutir així:

- Ara que baixes, aprofita per anar al forn a per pa.

Un calc de la construcció «a por», que fins fa ben poc temps era també incorrecta en espanyol (ara ja l’accepten). També la copiarem, si ells l’han incorporat? Ja hi ha gent que ho fa. (Aquesta doble preposició, per sort, l’ésAdir encara no l’accepta. Encara?)

¿Potser en el futur direm «vaig de casa» i «ara sí que veig», que són més fàcils de dir i, total, el pronom no els afegeix res? Així també faríem economies de paraules.

De vegades, ja ho sé, em poso fonamentalista, i ho faig, com sol passar a altra gent, amb qüestions coŀlaterals o secundàries de les quals extrec conseqüències apocalíptiques. Però, ¿hi ha cap parlant de català que no se senti de tant en tant Pompeu Fabra i Nostradamus alhora? «Fins aquí hem arribat!, només ens faltava aquesta!, ara sí que estem perduts!, no hi ha res a fer!, d’aquesta no ens en sortim!», etc.

En fi, que ho havia de dir: tinc mania a aquest «aprofitar per», que trobo innecessari. Però suposo que és una altra batalla perduda. Què hi farem.

Qüestions de llengua (66): Apocalipsi lingüístic a TV3

Boca de canó de 88 mm del 1944

Estic subscrit en un d’aquests grups de llengua en els quals, com a tot arreu, hi ha de tot. Per exemple, hi ha gent que fa llistes d’heretgies. Recentment, una persona s’hi exclamava de vint-i-sis “espanyolades” (sic) que havia sentit en les últimes hores als telenotícies de TV3, i cridava a fer-hi alguna cosa, a la lluita contra l’infidel, etc.

Era una llista, com dic, llarga, de vint-i-sis elements. Sembla, a primer cop d’ull, que són molts elements, si havien estat dits en poques hores o en pocs dies. Per exclamar-se’n, certament.

Però, examinats un per un, vam trobar* de seguida que disset, força més de la meitat, eren als diccionaris i per tant es poden considerar tries lícites (poso primer les presumptes “espanyolades” i, entre parèntesis, les opcions que a la persona que feia la denúncia li devien semblar més encertades; ho suposo, perquè no ho diu):

1 i 2. els “bussos” han “localitzat” la víctima (els bussejadors han trobat la víctima)
3. “dóna” la volta al món (fa la volta al món)
4. “complir” anys (fer anys)
5 i 6. “donar” “passos” (fer passes)
7. “rodejar” (envoltar)
8. les cadires de la “nòria” (roda)
9. la “tanda” de penaltis (ronda)
10. “flotilla” (esquadra?)
11. “arranca” (arrenca)
12. “marxar” (anar-se’n)
13. “pateres” (pasteres)
14. combats “lliurats” (tinguts?, batallats, desfermats?)
15. “aparat” elèctric (acompanyament?, faramalla?)
16. “inclús” (fins i tot)
17. “octavilles” (fulls volants, fulls de mà, vuitens)

N’hi ha una

18. corralito

que està utilitzada com a estrangerisme, com fan en molts altres idiomes, sense cap pretensió de fer-la passar per catalana.

Una altra que potser cal considerar incorrecta en el català central oriental, però no en altres dialectes del català (i a més no sabem qui la va dir):

19. “dos” hores (dues)

Una altra, encara, que copia una frase feta espanyola però que és tan transparent que podria defensar-se gairebé com a pròpia. És a dir, només cal prendre en sentit figurat el fet que s’hi expressa (perquè baralla, en català, també és joc de cartes):

20. el govern ha trencat la “baralla” (o potser es queixava de trencar perquè caldria dir estripar?; seria igualment disculpable, per descomptat)

Una més es discuteix des de fa segles –sense exagerar– i no passa res, entenc, pel fet que s’utilitzi en discursos orals, per exemple si és una persona a la qual s’ha convidat al plató com a experta en qualsevol tema del qual es vulgui parlar:

21. agenda “apretada” (atapeïda)

I la resta, per fi, sí que són censurables i inexcusables des de tots els punts de vista. Són cinc (quatre, en realitat) en total:

22. “rakhant”, “rakhada” (verb incorrecte i so de j espanyola inexistent en català)
23. una “tunda” del jutjat (una pallissa, una lliçó...)
24. s'han “girat les tornes” (s’ha girat la truita,** el vent...)
25 i 26. “txivatada” i “txancletes” (ha de ser amb so xeix; suposo que es queixa de la pronúncia, no de les paraules xivatada [GD62] i xancletes [DIEC])

Tant costava limitar-se a parlar d’aquestes quatre o cinc (de vint-i-sis!)? Eren massa poques, potser, per a un missatge prou alarmista com el que es volia fer? Tant costava, ja que hi som, dir si aquests quatre o cinc disbarats els va dir al plató qui conduïa el noticiari o va ser en una entrevista, o les deia una persona que passava pel carrer a la qual se li va posar el micro a la boca? És que no és el mateix, saben?

Evidentment, no estic subscrit a grups d’aquests només pel morbo de les bajanades i els crits apocalíptics que s’hi produeixen de tant en tant. El fet d’estar-hi subscrit comporta molts avantatges, i se n’hi aprèn un munt, si no cada dia, molts dies. Però encara em sobten aquests esclats d’ira descontrolada que hi ha de tant en tant, absurds i sobretot inútils.

Inútils, dic, perquè si algú rep a TV3 una queixa com aquella –la dels vint-i-sis errors– no en farà gens de cas. S’adonarà, llegides les primeres ratlles, que és una alarma desautoritzada d’origen per la seva falta de documentació.

Dit això, per descomptat que pot millorar la llengua que sentim per TV3, Catalunya Ràdio i els altres mitjans públics que depenen de la Generalitat, els ajuntaments, les diputacions. Però som en època de retallades i hem de ser una mica comprensius. Una mica.

Sí que hi ha una cosa que em sorprèn, i no és d’ara: el fet que treballin en aquests mitjans persones que no tenen prou competència en català. Caldria una mica més de selecció aquí, caldria situar la llengua una mica més amunt en les exigències bàsiques a l’hora de contractar. Vull dir gent de plantilla o eventuals, hi facin el paper que hi facin, quan la seva feina s’hagi de reflectir d’alguna manera en la llengua emesa.

-----
* Hi ha en aquest article aportacions de Miquel Boronat, Rafael Castellanos i Oriol Giralt.
** Uns quants dies després, una altra de les persones que solen denunciar de manera vehement els “desastres lingüístics” de TV3 es queixa justament de l’expressió “girar-se la truita”, que acaba de sentir en un telenotícies...

+ + +

El denunciant apocalíptic –anomenem-lo així– ha continuant aportant al grup, gairebé cada dia, més presumptes heretgies lingüístiques de TV3, però com que la denúncia no va mai acompanyada de l’expressió que el denunciant considera correcta, no saps mai com t’ho has de prendre. Segurament de cap manera, perquè entre les expressions que l’horroritzen hi ha coses com «celles fines» (li agradaria més «celles primes»?), «arrencar» (‘començar’) o «diner» (per ell ha de ser sempre en plural?), i ha estat llavors, en arribar a aquest punt, que fins i tot alguns dels més fonamentalistes del grup han començat a contestar-li que estava vessant la mesura. I és així com acaba —per mi; el justicier lingüístic que faci el que li roti– aquest nou capítol de denúncia indiscriminada i a l’engròs: no fent-hi cap pet.

Perles (158): Com dos i dos fan quatre

«Jo puc dir, i de fet ja ho he dit altres vegades, que el meu ensenyament escolar va incloure molt de català. Sobretot per part dels capellans, els escolapis del coŀlegi Santa Anna de Mataró. Els mestres seglars, la majoria desastrosos, eren una altra cosa. El pare Joan, que va ser el primer capellà que vaig tenir quan anava a pàrvuls, ens feia les classes en català perquè no sabia expressar-se en cap altre idioma i en part també perquè devia trobar que feia riure dirigir-se a nosaltres de manera diferent de com ho fèiem a casa o al pati. Si jo, a diferència de molts amics que van anar a altres escoles, he sumat i he multiplicat sempre en català i dic en català els números quan els trobo escrits en un text en un altre idioma és perquè el pare Joan i els pares que el van seguir em van fer aprendre que 1.500 és mil cinc-cents. Tan senzill i tan elemental com dos i dos fan quatre.»

Manuel Cuyàs (n. Mataró, 1952), El Punt Avui 15 maig 2015

El castellà perseguit!

He caigut finalment del burro. Ho reconec: és veritat que el castellà està perseguit a Catalunya, igual com també estan perseguits els castellans i, en general, els espanyols. El català i tots els seus valors regnen pertot i, si no es veu més del compte, és perquè tenen molta cura a dissimular-ho. Saben perfectament que amb el català només podrien jugar a bales, i encara.

Ara us explicaré com ho fan. Sé que amb això traeixo la confiança dels que fins fa poc eren els meus companys –còmplices, en realitat– identitaris, però és a fi de bé. Tinc por, molta por, ja us ho dic, no sé què em pot passar a partir d’ara...

Us ho explicaré amb un exemple, que serveix per a qualsevol altre àmbit, perquè a tot arreu fan el mateix.

Agafeu-vos perquè us sorprendrà –potser sempre us ho havien explicat de manera tergiversada, mentidera. Les empreses farmacèutiques que operen a les províncies nacionalistes catalanes tenen prohibit –les multes són tremendes... multes i més coses– utilitzar l’espanyol en els seus productes, tant en les descripcions exteriors dels embolcalls, flascons, bosses o capses com en els prospectes i explicacions de l’interior.

Em direu, ingenus: com s’ho fan per tenir-ne també en espanyol? Us diré com ho fan: a cada farmàcia han de tenir un petit estoc de productes etiquetats en espanyol –que veureu que estan mal escrits i són repetitius, pràcticament tots els prospectes diuen el mateix en línies generals, ho fan tot a la babalà, es nota de seguida– per si de cas apareixen agents espanyols que creguin que els poden denunciar. Però a tothom els venen els productes normals –els que ells entenen per “normals”, és a dir, en dialecte vernacle i no en l’idioma universal.

Encara em podreu dir, tossuts: doncs a mi me’ls venen en espanyol. Atenció!, això vol dir que teniu un problema de confiança amb els amos de la farmàcia, es pensen que sou agents o inspectors espanyols infiltrats i, mentre no ho acaben d’esbrinar, us tracten d’aquesta manera. Però és un miratge. Fins que no entreu a la farmàcia amb la seva bandera, o taraŀlejant Els segadors, o presentant l’aval d’algun veí o familiar amb un mínim de setze cognoms catalans que testimoniegi que sou normals –per a ells– no us tractaran com a tothom, us consideraran possibles botiflers.

Si teniu coneguts que simpatitzin amb el PP, o amb Ciudadanos, veureu que ells no es queixen mai d’aquesta imposició intolerable del nacionalisme identitari català –en productes dels quals depèn la salut i, atenció, potser la vida de la gent!–, i és perquè a la farmàcia els tenen perfectament identificats i, per evitar problemes, els venen el gènere amb els textos en espanyol. Si, a banda d’aquesta gent concreta, coneixeu més persones aïllades que us diuen que a elles també els donen els productes amb etiquetes i prospectes en espanyol, pot ser o bé que a ulls de la farmàcia són també sospitosos –com vostè mateix!– o bé que aquests coneguts a vostè li diuen això perquè no s’acaben de refiar del tot de vostè. Però no és veritat! Jo conec la veritat! He vist al poltre de tortura un empresari farmac...! Ja he parlat massa. Ho retiro, no he dit res.

Ara, si hi ha tantes sospites –la farmàcia, amics, coneguts...– al seu voltant, jo de vostè em preocuparia, cregui’m, perquè pot estar a punt de ser enviat a un camp de reeducació, uns llocs horribles –n’hi ha per tot Catalunya, amb centenars de milers de víctimes ingressades!– dels quals les persones que sobreviuen, que són poques, només expliquen tota mena d’atrocitats, turments i barbaritats. Per començar –i per dir només una coseta anecdòtica–, música vint-i-quatre hores non-stop, a tot drap, dels Pets al matí i de Nuria Feliú a la tarda –ella ho escriu sense accent, però jo sé que en realitat s’escriu amb accent, com Codorniú i tantes altres paraules amb les quals ells dissimulen la seva maldat. Encara sort que hi ha alguns mitjans de comunicació lliures a Madrid que de tant en tant han aconseguit explicar una part de la veritat, algun detallet. Però és tan poc en comparació amb l’enormitat esfereïdora del que passa de debò! Des d’aquí envio ànims a aquests mitjans valents i a la gents que els llegeix! No us ho cregueu, si us acusen de manipulació! És al revés! Si hi ha errors són per defecte!

Sé tot això perquè ho he conegut de prop: jo mateix vaig estar com a vigilant una temporada en un d’aquests camps. Tots els catalans hi hem de passar, reformar gent idiomàticament desviada forma part de la nostra formació bàsica. També és un fenomen poc conegut pel món, però espero que a poc a poc es vagi explicant. Però la gent té por! Hi ha molta por d’explicar certes coses!

De fet, ja m’he arriscat molt escrivint tot això. Dubto que aquesta pàgina duri gaires dies a internet. Per si de cas, feu-ne ràpidament captures de pantalla, per poder denunciar-ho.

I no hem parlat de tants altres àmbits en què tot és en català obligatòriament, i en català de Pompeyo Fabra –es deia així! Per dir-ne una més: en la tele que es rep a Catalunya tots els senyals estan codificats i reemesos en català, què us pensàveu? Hi ha gent valenta que ha aconseguit recodificadors per sentir alguna emissora en espanyol, però se la juguen! Per això en aquestes poques cases solen tenir el volum molt baixet, perquè no se senti. No saps mai qui pots tenir de veïns, està tot ple de delators!

Us podria explicar tantes coses... Un altre dia... si sobrevisc. Ara intentaré descansar uns dies de les emocions de la conversió. I mentrestant, UNA BUTIFARRA PA BOSOTROS, CATALUFOS, ALA, KE OS DEN!!!!

HE TENIDO QUE ESCRIVIR KASI TODO ESTE ARTICULO EN CATALUFO PORQUE SI NO NO PASSA LA ZENSURA, TODO LO QUE SE PUVLICA EN INTERNÉS VA A LA LA CHENE DEL MAS I DEEL GORDINFLON, O QUE PENSAVAIS, I SE PENSARAN QUE EL TITULO I TAL VA DE IRONICO I IA ESTO DEL FINAL NO LLEGARAN POR QUE LEEN LAS PRIMERAS LINEAS I IA PASAN, NADIE SE ATREBE A CONTRADEZIRLES ADEMAS IO ASTA OI ERA DE CONFI MAXIMA JAJJJAJAAAA!!!!! ADELANTE, ESPANYOLES VALIENTES SALID DEL ARMARIO!!!!! I PERDONAR LAS FALTAS PERO ASTA AORA ME OBLIGAVAN A ESCRIVIR EN CATALUFO I AKI IA NADIE SAVE ESCRIVIR EN NUESTRA BONITA LENGUA I ADEMAS LOS TECLADOS NO TIENEN LA I GRIEGA NI LA ENYE NI... BUEN FINDE JAJJJJAAAAA!!!!!

Tòpics desemmascarats (30): «Lo que importa es..., la lengua es secundaria»

(Avui copio.)

A mí lo que me importa es que haya una sanidad pública para todos. Que se esté atendiendo en catalán, en euskera, en gallego o en castellano para mí es una cuestión secundaria (Pablo Iglesias).

Crec que convé parar-se a analitzar en detall l’afirmació:

a. El Sr. Iglesias considera que hi ha una opció que és general (“para todos”), que és “atendre”.
b. Després, hi ha una altra cosa secundària, que és “atendre en català, èuscar, gallec o castellà”.

Es veu que, en la primera opció, no atenen en cap llengua. Com ho fan? Per senyes?

(Extret d’un article de Ferran Suay publicat a La Veu del País Valencià, 21 gener 2015)

I vull fer notar explícitament que si bé ja és el segon article del VF sobre el Sr. Iglesias en pocs dies –i ja ho deixo–, tots dos són exclusivament per la qüestió de la llengua, no pas per altres amb les quals segurament ens posaríem d’acord de seguida. Però les ambigüitats són molestes.

«¿De qué lado estarás tú, camarada?»

«Creo que es algo que nunca entenderás, tú, camarada, de Vallecas de Madrid, barrio obrero, discriminado y estigmatizado, empobrecido y acosado, sí, pero dónde vuestra lengua no está nunca amenazada. Tú compartes con tus agresores el mismo idioma, podéis hablaros, hasta insultaros, nunca te harán sentir inferior ni tratarán de avergonzarte por hablar la lengua que hablas; nunca ningún policía te va a pegar, o detener, o multar, por esta razón. A vuestros padres no les pegaban en la escuela por eso.

»Nunca sentirás la humillación y la impotencia que se siente cuando, sin mirarte a la cara, el funcionario de turno te diga “no te entiendo”, y pase de atenderte porque él habla la lengua principal, y tú la secundaria. Y sin otro remedio, te llenes de orgullo y dejes aquella gestión para otro día, o aceptes que tú, tu lengua, tu familia que te la ha enseñado, tus hijos que la aprenderán, todo el relato de tu vida construido a partir de esa lengua, todo eso, de golpe, vale menos que la suya, que la del funcionario, del médico, del policía: del estado. Y que como lo importante es que las cosas se hagan, no quedará otra que hacerla a su manera, es decir, en español.

»Tú nunca sentirás todo eso, porque eres español.

»A ti y a tus vecinos de Vallecas, os perseguirán y avergonzarán por ser trabajadores, inconformistas, rebeldes, combativos, contra los recortes y la injusticia de éste estado: por ser diferentes de «la casta» (¡qué gran hallazgo, camarada!) que actualmente secuestra el poder. A nosotros, además, también nos persiguen por hablar catalán. Por ser diferentes, a secas. [...]

»Y en esta lucha, ¿de qué lado estarás, tú, camarada Pablo Iglesias?»

(Extractat del blog d’Amadeu Corbera Notes i apunts, 19 gener 2015)

M’encanto

A les estacions. Per naturalesa, sóc d’aquells que quan han d’anar de viatge, sigui un trajecte curt o llarg, si va sol vol arribar a l’estació, a l’aeroport, etc. amb molta antelació. Perquè mentre no hi arribo pateixo. Pateixo des de molt temps abans, poden ser hores, o dies i tot si és un viatge lluny. I pateixo fins que no m’he assegut al seient del tren, de l’autocar, de l’avió. I si vaig amb algú altre i aquest és dels cançoners, pateixo el doble.

Doncs ara em passa el mateix que sempre però descomptant el temps que transcorre mentre m’estic a l’estació, si haig de viatjar sol, un cop que he comprovat per quina porta he d’entrar, en quina andana hauré d’esperar. Durant tot aquest temps no pateixo perquè ja ho tinc tot controlat.

I com que falta molt de temps per pujar a l’autocar o al tren o a l’avió i no són allà —si hi fossin, ja hi hauria entrat i seuria al meu lloc, el que em corresponia segons el bitllet, bitllet que hauria mirat cent vegades—, em poso a passejar o m’assec en un banc.

I m’encanto. Em passen els minuts sense adonar-me’n i quan miro el rellotge ja és l’hora, normalment un minut o dos més. I corro i arribo tard.

No sé si és bo o dolent. O si és una manifestació de la naturalesa humana quan arriba a certa edat o bé un preu que he de pagar per haver estat tan amarrón* —no sé trobar en la meva llengua una paraula tan gràfica com aquesta– tota la vida.

* En espanyol tampoc no existia fins ara. L’han introduït en la nova edició del seu diccionari oficial, la mateixa edició que ha redefinit innocentment termes com referéndum, nacionalidad, soberanía, estado...

Un afilador

Acabo de topar un esmolet, un afilador de ganivets, i m’ha fet gràcia, m’ha fet recordat la infància un altre cop. (Últimament em passa.) No és que no hagi sentit de lluny alguna vegada, en tots aquests anys, el seu so característic, però potser sempre anava amb pressa o estava ocupat en altres coses i la reacció havia estat un “mira, encara existeixen”, i s’ha acabat. No acabava d’imaginar-me aquell home amb la bicicleta o el carretó, no me’n recordo, o les dues coses, i el pedal com feia anar la roda de pedra –hauria de saber quina pedra però no me’n recordo. Una pedra molt dura, suposo. I el pot d’aigua per refredar la pedra, això ho he recordat ara quan he vist aquesta foto al Google-imatges.

Però trobar-lo de front, al carrer, davant meu, sí que m’ha portat immediatament a aquelles imatges i aquesta vegada, no com em passa sempre en situacions similars, he sabut reaccionar a temps per elaborar alguna cosa. (Faig trampa. L’havia sentit de lluny i mentre m’acostava al so anava rumiant una possible frase de salutació. ¿D’agraïment, potser, perquè aquestes coses alegren la vida grisa i trepidant de les grans ciutats?)

—Escolti, moltes gràcies. M’ha recordat sons de la infància.

M’ha somrigut i ha dit alguna paraula en espanyol, però amb un clar accent gallec.

—Fale, fale galego, que mais o menos lo entiendo —això no sé si és ben bé gallec però m’ha sortit mais o menos així.

Ha somrigut amb un somriure ample. Però sense dir res.

—Li deia que m’agrada sentir aquesta música perquè em recorda la infància, i que parli en gallec —jo.

—Ah, bem, eu tamben sou moi grato —ell, si fa no fa. Era de poques paraules i jo també. No sabia què més dir-li.

—Adéu.

—Adiós.

I ha continuat fent camí, a peu, acompanyant la petadora de mitjan segle XX –exagero una mica però no gaire.

Jo content de parlar cara a cara amb un esmolet i ell mig content, suposo, que algú li hagués dit alguna cosa i d’haver pogut pronunciar dues paraules en gallec al bell mig de Barcelona, sense la prevenció que si s’hi avançava l’interlocutor li diria, segur —devia pensar—, que per què no parlaven la lengua común.

Per dir-se quatre paraules i fer content algú no cal cap lengua común.

Dic: ell feliç però, és clar, també deu haver pensat que aquest paio molt agraït molt agraït però no m'ha portat cap feina.

Vaga de fam de Jaume Sastre

Jaume Sastre fa vaga de fam des de fa més de trenta dies a Mallorca.

No entenc les vagues de fam. Comparteixo molts cops –com en aquest cas– al cent per cent els motius pels quals es fan les vagues de fam. Entenc que fer una vaga de fam és llançar a la cara de l’autoritat iniqua que nega uns drets legítims, bàsics –d’aquella persona concreta o de la societat a la qual representa–, un missatge molt potent de rebuig i de reivindicació.

Però no puc estar al costat d’algú que fa una vaga de fam... sense demanar-li, sisplau, que deixi de fer-la, que mengi, que hi ha altres armes per a aquesta guerra. No puc donar-li suport... perquè continuï.

La vaga de fam em sembla massa violenta... tret del cas, potser, que la féssim tots.

No puc entendre, quan me l’expliquen, la vaga de fam de Gandhi. No vaig entendre la de Bobby Sands, que vaig conèixer de molt jove. Ni la de Xirinacs. Ni altres que ara no em vénen al cap, perquè estic mig improvisant i no em ve de gust anar a buscar més dades que farien l’article massa erudit i molt complet, sí, però poc escrit des del cor.

Aquest article el faig des del cor.

Comparteixo al cent per cent el que reclama en Jaume. Estic d’acord que calen accions radicals, potents, contra aquestes imposicions injustes del PP. Sé que si Jaume Sastre finalment morís, la seva mort esdevindria una bandera davant l’opinió pública que podria fins i tot tombar aquest partit que ara mana. Però a mi em pesaria en la consciència no les raons de Jaume Sastre, sinó el seu sacrifici. Segur que si la vaga de fam arribés finalment a ser irreversible l’opinió pública internacional, fins i tot mundial, podria exclamar-se indignada contra el govern que ha causat això.

Però no puc aplaudir el soldat que surt de la trinxera per ser carn de canó. No puc. L’admiraré després, potser, però no el puc admirar ara, no el puc encoratjar que surti de la trinxera. No puc. No entenc que altres l’aplaudeixin, li facin costat. No puc. Aquest home concret, en Jaume!, es pot morir. No puc aplaudir que s’ofereixi a la mort.

Si jo estigués al seu costat, si jo pogués tenir influència sobre ell, si jo fos molt amic seu, si jo fos el seu germà, la seva mare, el seu pare, li diria: Jaume, no ho facis.

No puc aplaudir, no puc.

I el pitjor de tot és que, si ho dius, no et comprenen. I és veritat, jo mateix no em comprenc.

Jaume, sisplau, menja.

(Afortunadament, el 16 de juny, després de quaranta dies de vaga de fam que han posat en greu perill la seva vida, en Jaume ha decidit suspendre-la, en veure que el govern balear, malauradament, no havia mogut ni un dit ni pensava moure’l fes el que fes en Jaume.)

Servei Català de Doblatge: les coses, com són

(Actualització de dos quarts de cinc de la tarda, amb petits retocs posteriors. Diuen a TV3 que tot ha estat un malentès, que només era una aturada tècnica del SCD i que se’n reprendrà el funcionament de seguida. Aquest article, doncs, arriba un pèl tard i potser ja és anacrònic, però el deixo per si de cas allò que es perden les contraordres en un revolt inesperat.)

* * *

Això és molt seriós i les coses són com són.

I són així:

La immensa majoria de la gent d’aquest país, criatures, joves i grans, està acostumada a veure, a jugar, a treballar... a viure amb productes audiovisuals que, quan no són catalans, són o bé en castellà, dit també espanyol, o bé doblats o almenys subtitulats també en espanyol. És així. No ho hem triat, ens ho hem trobat i ens ho continuem trobant. Cada dia.

Quan dic productes audiovisuals vull dir les peŀlícules i altres materials documentals o lúdics o el que sigui, els programes de televisió tradicional o la que veiem per la xarxa o les sèries que descarreguem d’aquí i d’allà o que comprem, els DVD, els videojocs... el que vulgueu, tot el que és audiovisual i que omple bona part –ai– del temps que dediquem al lleure, però que també serveix en l’àmbit de l’educació escolar i en altres àrees formatives de joves i grans. Tot això, o gairebé tot, en espanyol, o en altres idiomes i subtitulat en espanyol.

Si volem superar aquest immens obstacle per a la normalització social del català a casa nostra, no n’hi ha prou amb la força –els esforços– del que anomenem “societat civil”. Cal també que qui representa oficialment, políticament, aquesta societat civil, les persones que hi coŀlab... Què coi hi coŀlaboren! És la seva feina! És la societat civil, qui representen! És per la societat civil, que hi són! És per al servei de la societat, que les hem posat als escons del parlament! Doncs això, cal que s’hi dediquin, és una de les coses prioritàries, irrenunciables, decisives per al nostre país. Si volem, que volem, superar la situació crònica descrita.

I ara resulta que ens assabentem que han eliminat el Servei Català de Doblatge. Amb tot el que hi ha al darrere, de gent i d’entitats dedicades a l’ensenyament d’aquests sabers, i d’iniciatives emprenedores o ja sòlides, de tantes coses que havien anat creixent per donar suport a un objectiu que fins ara era inqüestionable.

No parlem d’un “sector”, d’una “indústria”, d’un “servei” més, d’un “departament”. Parlem de “la” llengua. Parlem del català.

I ara que no ens vingui la mestretites de torn, el perepunyetes de guàrdia, a dir que no li agraden els doblatges. A mi tampoc m’agraden. Però cal prestar atenció als fets descrits, no als desigs. Ara cal mirar aquella guerra coŀlectiva que s’està perdent, no aquesta batalleta nostra particular.

No hi ha dret que facin coses d’aquestes sense avisar, com qui no vol, amb traïdoria, a traïció.

A traïció, sí.

Perquè era l’última cosa que esperàvem d’un govern amb els suports parlamentaris que té. L’última cosa que esperàvem que fes és que juguessin amb la llengua, amb la supervivència de la llengua. Perquè cada dia que no fem res en aquest àmbit és un dia que fem una passa enrere. Diguin el que diguin i s’excusin com vulguin, és així. Les coses són com són.

No sé si hem de sortir al carrer o què. Però alguna cosa haurem de fer.

Jo de moment faig això i a partir d’ara ho faré córrer i ho faré arribar a tothom, gent de l’àmbit polític o gent coneguda o gent no sé què. Però alguna cosa haig de fer.

Reptes publicitaris (13): Regafas

Una casa d’ulleres ha anunciat les rebaixes d’enguany d’aquesta manera: «Regafas». Realment original.

I, pel que he vist, no se’ls ha acudit cap possibilitat de presentar-ho també en català, tot i que aquests solen alternar castellà/català en els seus rètols i anuncis. (També pot ser que no m’hi hagi fixat prou i que en algun racó de l’aparador ja tinguessin aquest repte resolt.)

És clar, pots tirar pel dret: hi poses «regafes» i s’ha acabat la candela.

Però seria fer trampa. Les gafes, en català, són una altra cosa. Poden ser una part de les ulleres, certament, però només la frontissa que uneix les lents amb les barnilles.

O sigui, que a la gent de l’òptica encara se’ls giraria la feina extra de demanar excuses, tot i la bona intenció, perquè determinat públic catalanoparlant conscienciat podria considerar que allò era una castellanada inadmissible. «Tant per tant, fem-ho només en espanyol i tindrem menys problemes», acabarien. (Justament per això jo no els renyaria pas; els aplaudiria, almenys ho han intentat.)

És un repte ben difícil, aquest cop.

A veure, tenim rebaixes + ulleres. O bé: rebaixes + lents, però lents és equívoc (antònim [contrari] de ràpid).

Rebaixulleres?

És que sembla que estiguis dient que són rebaixetes. O no?

Però... i si ens oblidem de rebaixes i anem, per exemple, a saldos?, o a bon preu?, o a econòmic, o a (fer) economies?

Ulleresaldos?

Equívoc. Pot fer pensar en unes ‘ulleres que són un saldo’. I a banda tenim el (petit) problema de la s de connexió: simple o doble?

Ulleresconòmiques? Ulleresconomies? Econoulleres?

Lupa, monocle, ocular, lentilles...?

I anar per barat?

Baratulleres! Ens hi apropem?

Rebaratulleres??

Potser funcionaria. Remet a rebaixes, més o menys –va, concediu-m’ho–, però remet potser més a barat, a molt barat, a superbarat...

Superbaratulleres???

Remet a barat, a molt barat, a preu competitiu (baratulleres ens porta inconscientment a baralluteres i a batarulleres, que sonen a baralla i a batalla, que associades a preu...).

Però pot ser que amb tanta batalla i amb tanta baratura qui ho vegi s’oblidi que parlem d’ulleres. Ara bé, si aquest rètol és a l’aparador d’una botiga d’ulleres, o al costat d’unes ulleres en un cartell publicitari, potser no hi hauria problema...

Ens les quedem les dues, de moment: rebaratulleres i superbaratulleres?

O ens hem de conformar amb rebaixulleres?

I per què no ho fem a l’inrevés, si tenim una síŀlaba que ens coincideix, re!? Com pot ser que no se m’hagi acudit abans?

Ullerebaixes!

Sí, pot fer pensar en ‘ulleres baixes’, però amb un bon tractament gràfic... Podríem representar-ho tipogràficament així: ulle[re(baixe)s] Això, fet amb colors i grandàries diferents, podria funcionar, no?

Ullerebaixes molt millor que qualsevol dels anteriors, oi?

(Cal reconèixer, tanmateix, que el resultat no seria en cap dels casos tan bo com l’original castellà.)

Més idees?

Nunca fue, la nuestra... (2)

«Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.» (Juan Carlos I de España, 23 abril 2001)

La llei del silenci (t.o.: On the Waterfront), d'Elia Kazan (1954)

«Que el govern d’Espanya permeti que avui no hi hagi cap mitjà de comunicació audiovisual al País Valencià que s’expressi en la seva llengua és una deficiència greu de serveis comunicatius i, a més, un fet injust i intolerable.

»A València li han pres els mitjans propis i ara li lleven el senyal dels mitjans amb què comparteix llengua i cultura. [...] Els mateixos que es van carregar Canal 9 i la ràdio autonòmica ara han ordit, organitzat i executat un acte impropi del segle XXI a Occident; ells són els ideòlegs i executors del fet.

»Ara, tots els altres, polítics, empresaris, professionals, agents socials i ciutadans, si callem, en serem còmplices. No podem mirar i callar. Es tracta d’un atemptat consumat que fereix l’ànima de tot un poble. És un acte de violència simbòlica, que fa mal. Els qui el pateixen se senten prou sols.»

(Joaquim Maria Puyal, Catalunya Ràdio, 22 gener 2014)

La llei del silenci (t.o.: On the Waterfront), d'Elia Kazan (1954)

Nunca fue, la nuestra...

«Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.» (Juan Carlos I de España, 23 abril 2001)

(Via Víctor Iñurria, Migjorn)

Qüestions de llengua (62): Comptar amb

Això és català de tota la vida:

- Montilla diu que Pere Navarro ha fet “el que havia de fer” [votar diferent del PSOE] i que compti amb el seu suport (El Punt Avui, 4 març 2013)
- Si tens cap problema, compta amb mi.
- Diumenge a dos quarts de cinc de la tarda, sardanes a la plaça. Comptem amb vosaltres!
- Demà necessitaria que m’ajudessis a portar el rentaplats a la deixalleria. Puc comptar amb tu? –Compta-hi, i tant.

(vg. GDLC «comptar» 9.3: Confiar, esperar, en algú o en alguna cosa. Compto amb el teu ajut. Compteu amb mi per a les vacances.; ara també a Enciclopèdia.cat)

Això em penso que no és català (o no ho era fins fa quatre dies):

- Amb quants cavalls compta aquest cotxe?
- El despatx d’advocats Barallat & Plets compta amb tants membres.
- Berenguera obre una nova botiga a Riudànecs dels Passerells. Compta amb quatre plantes, 4.000 metres quadrats i qui-sap-los nous productes!
- Nou complex residencial L’Enredol d’en Folrera. Comptem amb 80 xalets. Preus increïbles.
- Si ara no comptes amb prou diners no pateixis, ja m’ho pagaràs un altre dia.
- Així que deixi d’exercir com a sant pare, Benet XVI deixarà de comptar amb la protecció de la guàrdia suïssa (La Vanguardia, 27 febrer 2013)
- La moció de censura contra Barcina no compta amb els vots suficients per prosperar (cf. El Periódico, 18 abril 2013)

D’on ve –de quin país, de quina llengua, de quina mena de parlants de la nostra– que «comptar amb» es faci servir amb el significat de ‘tenir’? Doncs compteu amb cinc segons per endevinar-ho. 5, 4, 3, 2, 1, 0. Ja hi heu caigut, oi?

Però també, agafeu-vos, la confusió pot defensar-se a partir d’això que trobem al DIEC i que remarco amb lletra negreta, dins l’entrada «comptar»:

[...] 8 intr. [LC] comptar amb quelcom: a) Tenir-ho per segur. Compteu amb el nostre ajut. Compto amb vós per a anar a París. Comptar amb un capital insuficient per a emprendre un negoci. Compto que vindrà.

Em sembla clar: el tercer exemple, «Comptar amb un capital insuficient per a emprendre un negoci» no pot significar pas ‘sembla que no tindré prou capital per a emprendre un negoci’ sinó ‘no tinc, de fet, prou capital per a emprendre un negoci’. Doncs això segon, fins ara, era incorrecte en català.

DIEEEEEC!

(Si el DIEC pensa que comptar amb també és ‘tenir’, ha d’incloure una tercera accepció 8 que ho expliciti i que inclogui l’exemple anterior per iŀlustrar-ho o qualsevol altre dels que abans he dit que no eren catalans de tota la vida. I llavors creurem [o no].)

Llengües oficials per a què?

Començo pel començament, per la qüestió polèmica, i ja m’avanço: penso que la llengua espanyola no necessita a hores d’ara estatus propi de protecció oficial i permanent en la constitució de Catalunya, si aquesta constitució es fa en un avenir pròxim. No cal concedir drets suplementaris, de manera institucional i solemne, als que ja té de facto l’espanyol, encara avui hegemònic a casa nostra. Cal tenir en compte com està ara com ara la llengua del carrer en algunes ciutats de Catalunya, la del cine, la de les revistes, la dels llibres traduïts d’altres idiomes, la dels patis de moltes escoles, la dels DVDs, la dels jocs virtuals de la canalla...

I com que no sabem fins quan durarà aquesta situació «provisional» –esperem que sigui provisional–, val més no enganxar-se els dits amb declaracions taxatives i solemnes que comprometin futurs principis constitucionals. El tortell no està preparat per a gaires queixalades.

El no-reconeixement constitucional del castellà com a llengua oficial tampoc no s’hauria de veure com una cosa especialment traumàtica per a ningú, perquè afegeixo al que deia abans que no crec que el català hagi de ser tampoc «llengua oficial» establerta com a tal en la constitució de Catalunya.

«Llengua oficial» no se sap què vol dir exactament. Diu el diccionari que seria la llengua «sancionada per l’autoritat» (?). És tan inconcret com poc pràctic. O, si es vol, és encara pitjor: que una llengua sigui oficial vol dir, estrictament, que aquella llengua és la de l’autoritat, no necessàriament la del país. I el que ens interessa és que la constitució descrigui què volem que sigui el català, més que aquesta declaració d’«oficialitat» tan reclamada. I en canvi, no ens interessa que la «llengua de l’autoritat» sigui, en igualtat de condicions, tant el català com el castellà. El que hem de respectar, per descomptat, és que la ciutadania pugui expressar-se en castellà en l’àmbit públic, això sí.

El que vull dir és que la qualificació d’«oficial» no és descriptiva del que em sembla que volem.

Sigui com sigui, no ens mana ningú que fem les coses com les han fet ells: no cal copiar les terminologies dels estats generalment opressors, o almenys del que ha estat fins ara opressor de Catalunya. Nosaltres volem –voldria jo que volguéssim– integrar la gent.

I no hi ha res de més integrador (integrar: ‘constituir un tot’) a casa nostra, avui en dia, que definir que hi ha una llengua, la catalana, que és «la» pròpia del país, i que per tant cal valorar-la i respectar-la com a eina de cohesió de manera que sigui no només la llengua de l’autoritat, sinó la de la gent, la de les relacions socials, la de prestigi. Per aconseguir això, la declaració d’«oficialitat» no és gaire útil. Mireu Andorra.

Això és compatible, no caldria ni dir-ho, amb el fet que cadascú parli la llengua que vulgui a casa seva, al carrer, amb la gent de la feina, en la vida quotidiana. Del que es tracta no és d’imposar una llengua, sinó de declarar que n’hi ha una que és la llengua del país.

I després, si es vol, es pot recollir alguna declaració de bona voluntat, però provisional, respecte a la gent que té com a llengua materna l’espanyol, però no pas respecte a l’espanyol com a llengua.

I doncs, la meva proposta constitucional sobre aquest punt –admeto esmenes a la totalitat, esmenes parcials o propostes de transacció– és, provisionalment, la següent:

Títol [tal]
Drets fonamentals

Capítol [tal]
La llengua de Catalunya

Art. 1: El català, llengua nacional

Apartat 1.
El català és la llengua pròpia i nacional de Catalunya, sens perjudici del que estableix l’article 2 d’aquest mateix capítol.

Apartat 2.
El personal al servei de les institucions públiques té el català com a llengua d’ús inicial, habitual i, en cas de conflicte, preferent en les seves relacions amb els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Les lleis de política lingüística establiran els mecanismes oportuns per tal que l’opció d’atendre la ciutadania en altres llengües diferents del català sigui sempre voluntària i no es converteixi mai en una obligació per al personal que treballa en el sector públic.

Apartat 3.
Les lleis establiran els drets i les obligacions que corresponen a la ciutadania i a les persones públiques perquè s’acompleixi en cada àmbit de relació bilateral o de comunicació unilateral el que comporta el que proclama l’apartat 1 d’aquest article.

Art. 2. L’estatut de l’aranès

Apartat 1.
La variant de l’occità anomenada aranès té, indistintament amb el català, prelació d’ús a la Vall d’Aran respecte a terceres llengües, i podrà ser utilitzada pels habitants de la Vall davant qualsevol instància pública de la mateixa Vall.

Apartat 2.
La llei establirà la manera concreta d’exercir els drets constitucionals dels i les parlants d’aranès a la resta del país, fora de la Vall d’Aran, i les obligacions corresponents de les autoritats públiques pel que fa als drets esmentats. Aquests drets inclouran, com a mínim:

a) El de ser contestats en aranès per escrit quan s’adrecin per escrit en aquesta llengua a qualsevol institució pública del país, ja sigui local, regional o nacional.

b) El de poder expressar-se en aranès, oralment i per escrit, sense que això comporti cap mena de discriminació, en qualsevol acte públic, incloent-hi els propis de l’administració de justícia i de la representació popular (Parlament de Catalunya).

Art. 3. Altres llengües

L’Estat tindrà en compte les altres llengües parlades dins el territori de Catalunya, de la manera com ho especifiquin les lleis de política lingüística, i promourà a les escoles, als altres àmbits de formació del jovent i, en general, al món laboral, una actitud de veritable obertura a l’aprenentatge de llengües estrangeres.

[...]

Disposició transitòria [tal]

1. L’Estat valora els drets adquirits per parlants d’altres llengües usades dins el territori de Catalunya, i especialment del castellà o espanyol, fins que el Parlament, per una majoria qualificada de dos terços, estableixi que aquesta protecció específica de les persones castellanoparlants respecte a altres llengües ja no és indispensable per salvaguardar els drets de parlants d’aquesta llengua que tinguin la ciutadania de Catalunya en el moment d’aprovar-se aquesta constitució.

2. L’especial protecció temporal de les persones parlants de l’espanyol, de què es tracta en l’apartat anterior d’aquesta disposició transitòria, i durant el temps que tingui vigència, inclourà les usuàries de les diverses variants lingüístiques d’aquest idioma en un àmbit global, i no sols dels dialectes parlats a la península ibèrica.

* * *

En qualsevol cas, tot això són assumptes dels quals caldrà parlar més endavant entre tots, quan tinguem parlament o corts constituents, i decidir-los amb el màxim consens. No té sentit que els líders polítics vagin prometent que les coses seran així o aixà. El que poden fer, si de cas, és comprometre’s a defensar tal postura o tal altra: «Nosaltres declararem l’espanyol llengua oficial per tal que tingui per sempre més la mateixa categoria que el català»; «Nosaltres defensarem l’espanyol fins a la mort»; «Nosaltres prohibiríem l’espanyol i només en permetríem l’ús domèstic»; «Nosaltres continuaríem com fins ara per tal que desaparegués del tot el català sin que se note el cuydado»; «Nosaltres deixarem que la gent faci el que vulgui en aquest punt», etc.


Afegitó posterior. Quan vaig escriure aquest article vaig cometre un error imperdonable, que és el de no tenir en compte la llengua de signes catalana. Naturalment, si ara el tornés a fer dedicaria a aquesta llengua nostra l’atenció que sens dubte ha de parar-li la futura constitució catalana.

Perles (94): «La sortija de metal»

(En aquest cas, inexcusablement, cal reproduir la perla en la llengua original.)

«Cada maestro ó maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará á uno de sus discípulos, advirtiendo á los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento, y el culpable no podrá negarse á recibirla; pero con el bien entendido de que en oyendo este en el mismo local que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción á pasarle el anillo, y este á otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que á la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena, que en los primeros ensayos será muy leve; pero que se irá aumentando así como se irá ampliando el local de la prohibición, á proporción de la mayor facilidad que los alumnos vayan adquiriendo de espresarse en castellano, y para conseguirlo más pronto convendrá también señalar a los más adelantados algún privilegio, tal como el de no recibir la sortija los lunes, ó ser juez en los pleitos que naturalmente se suscitarán sobre la identidad ó dialecto de la palabra en disputa. [...]

»Y para perpetuo recuerdo y observancia de esta disposición se conservará fijo en el interior de las escuelas el presente edicto. Dado en la ciudad de Palma a 22 de febrero de 1837.»

(Extracte d’un edicte del Gobierno Superior Político de las Baleares, 1837)

* * *

Com deia aquell –el dia de Sant Jordi va fer onze anys–, «nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro, a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano».