Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris campanes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris campanes. Mostrar tots els missatges

divendres, 21 de desembre del 2012

Perles (105): El toc de campanes i el repicó

«“Doblar les campanes”, en el vocabulari dels campaners de la catedral de València, és una expressió antiga: és el toc a contratemps d’una campana fixa (o dues) mentre que l’altra es mou a mig vol, o siga oscil·lant.

»El “doblar” castellà equival en valencià a “fer trancs”, és a dir, tocar dues o més campanes al mateix temps, dues o tres vegades, per indicar el sexe del difunt. És una expressió molt tècnica.

»“Brandar” o “ventar” són paraules medievals, tot i que actuals a Catalunya, per a campanes que oscil·len, no sempre amb sentit de toc de mort. Abans a València, i ara encara a Catalunya, les campanes només oscil·len; les campanes voltejades són un invent posterior, vingut del sud.

»“Repicar”, el repic, és el toc precipitat –però ordenat– de dues o més campanes: és sempre signe de festa.

»“Sonar” val per a tot, i per tant no val per a res, ni s’usa, quan parlem de campanes.

»A “tocar” li passa el mateix, que val per a tot, però què en aquest cas sí que s’utilitza en molts casos: tocar a festa, tocar a mort, tocar a foc. Es diu “tocar a” o bé “tocar per a...”. Efectivament, “toquem per a” tal persona (en cas que haja mort), o “per al” Corpus o “per a” Sant Vicent...

»“Per qui toquen les campanes” o “per a qui toquen les campanes”: totes dues són bones.»

(Font: Francesc Llop i Bayo, Gremi de Campaners de València, via Víctor Iñúrria)

Més:

«Quan vivíem en escaletes i la gent tocava a la porta corresponent des del carrer, feien tants colps de picaporta com nivells tenia l’habitatge, de forma que si vivies al segon nivell, es feien “dos pics” si era a mà dreta, i si era la porta de davant “dos pics i repicó”.» (Víctor Iñúrria, Migjorn, 29 octubre 2012)

El mateix es feia, em recorden ara, a les cases en què el “timbre” era una campaneta penjada a l’extrem d’una corda suspesa del sostre de l’entrada mitjançant unes politges, corda que s’estirava per l'altre extrem des del carrer tants cops com calia segons els nivells de la casa –sacsades fortes– i les portes de cada nivell –sacsades breus. Ara no sé si ho he explicat bé.

dimarts, 9 de març del 2010

Fets diferencials (20): Protegir unes coses o unes altres

Un fet diferencial claríssim: mentre a Catalunya es fa una llei per protegir el so de les campanes, que ha estat declarat patrimoni cultural immaterial, en alguns indrets d’Espanya declaren bé d’interès cultural (cultural!) les matances de toros.

I encara més diferencial: mentre a Catalunya, per decidir què fem amb les matances de toros, es recullen signatures, es presenten al Parlament, el Parlament les accepta –com les podia no haver acceptat: de fet, la votació va haver de ser secreta perquè els diputats i les diputades poguessin votar el que volguessin–, es convoquen unes sessions per parlar-ne, es discuteix el tema amb tota mena de gent a favor i en contra perquè hi digui la seva, es fan distincions entre els espectacles en què l’animal és ferit o mort i els que són «només» un joc –i l’animal pateix, sens dubte, però diuen que no queda malferit*–..., mentrestant, com dic, en alguns indrets d’Espanya –de moment Madrid, Múrcia i, ai, el País Valencià– fan decrets unilaterals, sense que ningú pugui discutir res –com si tots els espanyols (i els valencians, més ai) fossin igual de bèsties–, per protegir els espectacles públics en els quals es maten toros, lentament, amb llances, espases i punxons.

* Jo estic també contra els correbous, que quedi clar, ja ho vaig dir fa temps. Aquí només descric el que passa i com passa, el que diuen uns i altres.